27 d’abril, 2009

Marges de Sant Boi (IV)




Probablement, els marges de pedra seca més antics de Sant Boi han estat fets amb pedra turturà (o torturà, segons altres fonts). Són els marges de les zones més planeres entre les faldes de les nostres muntanyes i la zona deltaica on abundaba aquest material (a la muntanya s’utilitzava la llicorella i el quars blanc); zones que han estat pràcticament urbanitzades, cosa que fa que en quedin pocs exemples d’aquests tipus de marges.

En podem trobar pel cantó de muntanya dels carrers Benviure i Pollancres al barri de Marianao, a Can Carreres Vell i a l’àrea de lleure del Benviure al Parc Forestal del Montbaig.

Però on podem trobar els més interessants, són els que hi han al camí de Can Salgado (els de les fotos que veieu en aquest post), en el límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló.

Aquests marges són molt interessants per la seva bellesa estètica i per estar molt a prop d’una interessant mostra –difícils de trobar i de visualitzar- d’aflorament de crosta de turturà d’uns 5 metres de llargària i 2 metres d’amplada. Aquestes crostes eren les que es quarterejaven per poder llaurar al terreny argilós que hi havia a sota i d’aquesta manera aprofitar per obtenir el material per fer el marges; també s’ha utilitzat –durant molts segles- aquest material per a la construcció de les cases humils de Sant Boi.

El turturà és una roca sedimentaria dura formada per nòduls carbonat càlcic i fang però amb un color més clar que el fang.

8 comentaris:

Vicenç Bon ha dit...

És turturà (o tortorà). Preferiblement la primera. D'ús exclusiu al Pla del Llobregat, pel que sembla.Vocable propi!

jmcervello ha dit...

El turturà és el producte d’un retraballament de sediments detrítics. No és el resultat de l’acumulació sedimentària sinó de l’activitat edàfica dels sòls. Els ascensos i descensos d’aigües d’infiltració porten a una concentració de carbonat de calci en uns horitzons. A Sant Boi es troba dins dels llims dels glacis que formen els relleus entre la muntanya i les terrasses fluvials. Marquen moments d’excedent de diòxid de carboni i el fixen en forma de carbonat. Generalment s’anomena calitx, a la nostra comarca turturà i en altres llocs tapàs.

Vicenç Bon ha dit...

Josep Maria,
La meva nota tenia només l'interès de l'aclariment lingüístic local.
Gràcies per la resta, perquè no en sabia ni un borrall.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Gràcies per les vostres aportacions científiques.

Vicenç Bon ha dit...

Xavier,
Ja m'has de fer parlar.
En Josep Maria és un científic. Jo sóc un professor de català retirat que, de vegades, s'equivoca.

cuentosbrujos ha dit...

me gustó tu forma de mirar
saludo sbrujos

El Nasses. ha dit...

Aquests marges que van de Can Julià a Can Salgado, entre els camps del Marquéz (El Tio Brozas) i el camps de cirerers del Rovira (El Mut) per sobre de Can Ros del Llor, era una mina de caragols, a sacs me'ls emportava (vinyals, bovers, mongetes) Com enyoro les catiusques, el xubasquero, la llum de carbur i els conillets de la iaia.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Temps era temps...