02 de novembre, 2010

Manual de com desestabilitzar Catalunya...


Perdoneu-me, però us vull explicar una d'aquelles “Històries de la Puta Mili” en la qual me'n vaig veure embolicat quan vaig fer la mili a l'any 1985 a Madrid. Em va tocar com a destí l'Escola d'Estat Major i, perquè ens entenguem, era una mena d'ESADE o d'IESE militar de l'època pels oficials de l'exercit per tal d'obtindre el títol d'Estat Major.

El Madrid d'aquella època no té res a veure amb el d'ara: era el Madrid d'en Tierno Galván com alcalde (eren genials els seus bans i el seu talant humà i bondadós) i de la Movida. Sempre me'n recordo que un bon grapat de catalans vam demanar permís al nostre capità per anar a veure un concert de Lluís Llach en plenes festes de San Isidro... Avui seria impensable!

Era un any en el que el ministre de Defensa era en Narcís Serra... Un subtinent “xusquero”, caspós i alcoholitzat només ens donava els permisos de cap de setmana si responíem bé a les seves preguntes del tipus “¿Quién es el Jefe de la Fuerzas Armadas?” o “Nombre del teniente general de la región militar I”. A mi un dia em va preguntar “Nombre del ministro de Defensa” i jo vaig respondre que Narcís Serra i Serra i em va respondre -ben cabrejat- que no hi havia cap ministre amb aquest nom tan rar i no em va voler donar el permís... Em va donar una segona oportunitat i em va preguntar d'on era el meu pare; jo vaig respondre que d'Almeria i ell em va contestar “chaval, te ha salvado tu padre de que te quedes sin permiso”.

Va ser una època interessant perquè vaig conèixer a molta i bona gent molts llocs d'Espanya que admiraven Catalunya o que tenien una imatge distorsionada de la realitat. Però jo diria, malauradament, que aquesta distorsió s'ha incrementat de manera brutal en l'actualitat per la irresponsabilitat dels polítics de dretes d'aquest país, buscant un rendiment polític a costa de desestabilitzar moltes coses que pensavem que ja estaven superades i normalitzades.

A l'Escola d'Estat Major vaig estar treballant (sí, treballant, de veritat) a l'oficina de cartografia i dibuix. Donat la meva formació com a dissenyador gràfic i la meva experiència laboral com a delineant, la meva funció era crear presentacions gràfiques per informes formatius i transparències que utilitzaven els professors militars a les seves classes.

Un dia vaig rebre l'encàrrec del meu capità de l'oficina d'il·lustrar un informe restringit sobre Catalunya que era una mena de tesi d'un alt oficial que estudiava en aquella escola. El capità em va explicar quins gràfics devia de realitzar i em va dir i recalcar que era un informe confidencial i secret i que no podia informar a ningú. Curiosament, el capità sabia que era català i, fins i tot, alguna vegada m'havia demanat que l'ajudes a traduir algun text en català perquè estudiava teologia... Evidentment, vaig aprofitar per llegir tot l'informe -molt complert amb dades objectives extretes de fons escrites en català que parlaven de la història de Catalunya o de les variants dialectals- i la meva sorpresa va ser al arribar a l'apartat on es parlava de “como desestabilizar la sociedad catalana” des d'una perspectiva militar: només hi havia un punt en aquest apartat i que deia clarament “enfrentar las comunidades catalanohablante y castellanohablante con el tema de la lengua para conseguir un enfrentamiento social que justifique un acción armada”.

Com podeu veure, sembla que 25 anys desprès, aquesta és la formula irresponsable -la de una perversa estratègia militar de desestabilització social- que algunes forces polítiques volen aplicar a Catalunya per esgarrapar uns quants vots més al preu que sigui.

12 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tanmateix és una recurrent i grollera maniobra electoralista aquesta.
Per això em sorprèn molt que el president Montilla s'hi deixi embolicar, insistint a fer un debat en castellà, com si els catalans castellanoparlants no l'haguessin entès fins ara.

lespiell ha dit...

M'agrada el teu testimoni! Molt interessant. :)

Grup de Recerca Olesa Rural ha dit...

Molt bona anècdota per publicar-la al diari fins hi tot.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Xiruquero-kumbaià,

A mi em sembla que el problema no és que els catalans castellanoparlants no entenguin el català, el "problema" (si es pot dir així) és hi ha una bona part de la població de Catalunya que només veu cadenes de televisió en castellà; i potser per això es planteja un debat en alguna d'aquestes televisions perquè el debat polític arribi a tothom... La realitat social és la que és...

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Lespiell,

Gràcies pel teu amable comentari.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Santi,

Doncs mira, m'has donat una bona idea.... ho faré!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No me'l crec aquest argument, Xavier:
si juga el Barça o el Madrid per TV3 prou que es sintonitza aquesta emissora, vol dir que hi ha interès.
Com dius, la realitat social és la que és.
És qüestió de l'interès que desperti el cara a cara.
Em sembla que els estrategues del PSC s'equivoquen una vegada més.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Xiruquero-Kumbaià,

Si vols que et digui la veritat, crec que a la gent el que li preocupa de veritat és trobar feina i superar aquesta crisi... I crec, sincerament, que aquest debat -sigui en català o castellà- poca cosa pot aportar al que ja arriba... La desafecció per la política és ben evident... i sinó que li preguntin a l'Obama.

isidre ha dit...

Molt interessant la teva experiència viscuda en l'exèrcit espanyol, m'a fet recordar moments de la meva infantesa en què parlar català estava perseguit, la meva mare Maria Zafón i Castells recordo que va tenir molts problemes amb els fatxes de l'època i em sembla lamentable que forces polítiques democratiques actuals segueixin encara amb la mateixa estratègia i que el president Montilla faci un debat en castellà em sembla correcte com si ho vol fer en anglès o xinès

una abraçada!!

Juan Jesús Domínguez Romero ha dit...

Aunque tengo dificultades con el catalán, creo haber entendido el sentido del texto y lo jugoso de la anécdota y por ello quería expresar dos ideas: el derecho a decidir vuestro futuro, libre y en el sentido que determineís. Y segundo, la necesidad de que ningún "sargento chusquero" o similar siembre odio entre gentes que hemos compartido espacios comunes, historia, relaciones personales, familiare y un largo etc. Salud. Un extremeño.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Isidre... Gràcies pel teu comentari. Estic d'acord amb tu. Una abraçada.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Juan Jesús,

Antes de nada, darte la gracias por leer mi blog a pesar de estar en catalán. Mi madre es extremeña, y a pesar de haber nacido en Catalunya, también me siento extremeño... Un abrazo de este catalán con orígenes andaluces y extremeños.