el marge

Parc romàntic de Can Solei i Ca l'Arnús

2012-01-07T18:19:00.001+01:00

A finals de l'any passat,vaig rebre l'encàrrec de fer un reportatge fotogràfic de diversosparcs de la Xarxa Parcs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Unainteressant xarxa que té parcs molt interessants de nova creacióamb dissenys innovadors, com parcs que són fruït de la recuperacióde grans espais privats, amb un patrimoni històric i uns jardinsd'estil que podríem anomenar “romàntic” del s. XIX i deprincipis del s. XX.

El parc metropolità deCan Solei i Ca l'Arnús de Badalona és un d'aquests parcs... i quinparc! La seva extensió és enorme amb jardins que tenen unavegetació frondosa, camins, escultures, glorietes, grutes, cascadesi un llac; molts dels arbres són centenaris, amb dimensions i portsexcepcionals. Els ciutadans de Badalona tenen la sort de gaudir d'unlloc idoni on es pot jugar, passejar, xerrar... però on també espot buscar la pau, la serenor i el contacte amb la natura.

Aquest parc també albergaun conjunt d'edificacions singulars de la quals destacaria el castelldel llac i la torre del Rellotge bells jardins d'estil romàntic. Latorre del Rellotge es va construir el 1883 i alberga una estaciómetereològica amb aparells de l'època que són una autènticameravella. I el castell del llac de principis del s. XX podria serben bé l'escenari d'una bona novel·la romàntica on una parella esdona un petó navegant amb una barca que surt de sota el castell.

En definitiva un racó molrecomanable per estar i visitar si aneu a Badalona.

El Papa Benedictus XVI visitarà Sant Boi a la primavera

2011-12-28T08:51:00.001+01:00

La conferència episcopalespanyola ha informat que arran de la invitació formulada pelconsistori santboià el passat més d'octubre, i aprofitant el viatgepastoral al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat per consagrar la novacatedral d'aquesta població, el Papa Benedictus XVI visitarà SantBoi de Llobregat el mes d'abril.

Encara no s'han concretatoficialment les dates finals d'aquesta visita. El que si hatranscendit és quin serà el programa de la visita: pel matí hihaurà una missa “rociera” a l'ermita de Sant Ramon organitzadaper les Cases regionals de Sant Boi; posteriorment, el Papainaugurarà l'Anell Verd de la ciutat, caminant per una part detrajecte fins arribar al nou pont de L'Estret de Roques, on el SantPare batejarà com a pont de Sant Climent.

A migdia, dinar degermanor a l'Hotel el Castell; i per la tarda, visitarà les TermesRomanes i el nou Museu de Sant Boi, orgull de la ciutat. I al vespre,el Papa oficiarà la missa del vespre de la parròquia de Sant Baldiri, on s'acabarà la visita papal a Sant Boi amb un homenatge aRafael de Casanova col·locant una corona de flors a la seva tombaque es troba en aquest temple.

S'ha confirmar que enrepresentació del govern central assistirà la vice-presidentaSoraya Saenz de Santamaría, acompanyada del president de laGeneralitat, Artur Mas.

La papallona que va trobar l'estel...

2011-12-20T22:33:00.000+01:00

En català, la paraulaNadal ve de natalici, naixement. I és evident que en la nostracultura celebrem el naixement de Jesús. Independentment delssentiments i la fe religiosa de cadascú, el Nadal és unaoportunitat néixer de nou (de “re-inventar-se” és diu ara..),de deixar en darrera les coses de l'any, de repassar les nostresprioritats a la vida i de fer una una bona llista de propòsits.

I sobretot, pot ser untemps de repassar els “oblits”: com per exemple l'oblit de seragraïts de les coses bones que passen a les nostres vides,centrant-nos massa sovint en el només és negatiu. També ensoblidem de que calen fer les coses amb al·legria i de que ésnecessari el “bon rotllo” i l'amabilitat entre les persones.Podem dir també un “no” amb un somriure a la cara...

I precisament, no vulloblidar-me dels 47 anys que he conegut i conviscut amb el meu pare Juanito; el qual ens va deixar aquest any. Dono gràcies per haver-hotingut com a pare i haver après molt amb ell de la importància defruir de les coses senzilles i del que la Natura ens ofereix. AquestNadal et trobaré molt a faltar, Juanito; però el teu esperitseguirà en mi fins a la fi de la meva vida...

I dono gràcies per haverestat capaç de re-inventar-me i sortir endavant en un moment moltdifícil i de crisi que ha caracteritzat el 2011... Què us haig decontar que no sapigueu!

Desitjo que com lapapallona de la foto (la vaig fer a la serra de la Cavallera,Camprodon), trobeu el vostre estel enmig de la Natura i que us guiial lloc on pugeu néixer de nou... i ser més feliços al 2012.

Bon Nadal i Bon Any2012!!!

Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?

2011-12-06T23:23:00.001+01:00

El passat 3 de desembre -el dia del meu sant- esva celebrar a Castelldefels la IV Trobada d'Estudiosos i Centresd'Estudis d'Eramprunyà. Una trobada on s'ajunten un conjunt depersones interessades per la història i l'arqueologia relacionadaamb l'antic territori de la Baronia d'Eramprunyà que aglutinava lespoblacions de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent il'antiga jurisdicció medieval del Fonollar de Sant Boi. Aquest anyla trobada ha estat organitzada pel grup GREHIC.

Porto tres anysparticipant en aquesta trobada. De moment, sóc l'únic estudióssantboià que ha participat en elles com a ponent. He conegut ha gentmolt interessant i he fet nous amics; em trobo molt a gust rodejat depersones que tenen sensibilitats semblants a les que sento jo pelpatrimoni històric i natural que ens envolta; persones que dediquenuna part part del seu temps en investigar pacientment sobre el passatde les seves poblacions i en lluitar en la seva preservació.

A la primera trobadacelebrada a Begues el 2009, vaig participar parlant de la troballa irecuperació parcial del Camí Ral que anava a Barcelona Vilafranca;a la segona celebrada a Viladecans el 2010, sobre la relació delCamí Ral amb el Camí de Sant Jaume.

En aquesta nova trobada hepresentat una ponència titulada: “Inscultures del Montbaig.Microcosmos megalític?”. Un recull de tota la informació que tincde les troballes que he realitzat des de l'any 2005 del que consideropossibles restes megalítics a la muntanya del Montbaig, situatsentre els termes de Sant Boi i Viladecans i que en els següentsposts del meu bloc us he anat comentant i explicant:

“La Roca dels Canons. Microcosmos megalític?”

“Megalitisme a Sant Boi?”

“Un menhir a Sant Boi?”

Com podeu veure, maiafirmo el possible “megalistisme” d'aquestes troballes, peròencara que no em considero un expert del tema, si que he trobat moltainformació del paral·lelisme d'aquestes amb altres que podem trobara Catalunya a la zona de l'Alt Urgell, la Cerdanya, a Andorra, al'Empordà, a les Gavarres, al Maresme, al Vallès o a Collserola. Unparal·lelisme amb similituds totals, encara que algunes de lestroballes al Montbaig tenen personalitat pròpia.

Caldrà continuarinvestigant amb profunditat. El meu desig és passar el testimoni averitables experts del tema i que el Museu de Sant Boi aconsegueixirecursos per encertar una bona investigació del tema i iniciar unaprotecció legal i pràctica d'aquestes restes.

Veieu un reportatge complert d'aquesta Trobada

Roc, el vigilant de la torre Benviure

2011-11-29T11:18:00.001+01:00

Amb l'objectiu dedinamitzar l'espai arqueològic de la torre de Benviure, el Museu deSant Boi ha creat un conjunt d'activitats en aquest espai pels cursosescolars que treballen l'Edat Mitja; i alhora, com una activitatfamiliar de cap de setmana.

I per aquest motiu, s'hacreat el personatge Roc Benviure, un vigilant i guerrer del s. X, queencara no s'ha assabentat que ja no existeix la històrica “MarcaHispànica” i s'empenya en continuar vigilant aquesta míticafrontera que dividia el món cristià i àrab fins a inicis del s.XI. Per qüestions de seguretat, no estic autoritzat a donar el nomde la persona que encarna aquest personatge... he, he...

La torre de Benviure vanéixer al segle X, amb l'objectiu de defensar la jurisdicciómedieval de Benviure a Sant Boi de Llobregat i la ciutat de Barcelonadels atacs procedents dels regnes d'Al-Andalus, com la torre del Llorde Sant Boi, la torre Salbana de Santa Coloma de Cervelló, o elscastells de l'Eramprunyà, Castellví, Castelldefels o Sant Boi (totsdel s. X). També va tenir una importància estratègica en el control del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès.

La torre ha estat recentment restaurada i condicionada per a laseva visita. L'horari de visites de latorre és diumenges de 11:30h a 13:30h. Però si voleu que sigui elRoc que us expliqui alguna cosa als nens de la vostra escola,contacteu amb el Museu de Sant Boi (93 635 12 00) i demaneu pelJuanjo Esteban.

Fotografies: Gregori Gutiérrez (Museu de Sant Boi)

Racons del Baix Llobregat (IX) El Semàfor del Prat de Llobregat

2011-11-14T10:03:00.001+01:00

Us presento un dels raconsmés fotogènics i cinematogràfics del Baix Llobregat: el Semàfordel Prat de Llobregat. Una curiosa construcció ubicada a la platjadel Prat, al costat de la nova desembocadura del riu Llobregat i deles basses de Cal Tet que formen part dels Espais Naturals del RiuLlobregat.

L'accés a aquest interessant racó que uneix patrimoni històric i un entorn naturalprivilegiat, només es pot fer caminant o en bicicleta des del Prat;i si anem en cotxe, podem deixar-lo a un aparcament que hi ha al'inici de la reserva passat el Tanatori del Prat.

És molt recomanable ferla seva visita conjuntament amb la de les basses de Cal Tet(porteu-vos un prismàtics per fer observació de l'abundant colòniad'aus que transiten i viuen en aquest racó).

Aquest edifici està enrunes, però ha estat hàbilment consolidat (a l'igual que l'antigacaserna dels Carabiners que està al seu costat). Va ser construïtl'any 1887 amb l'objectiu de regular el trànsit marítim per lacosta i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançantla instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òpticsque, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb elsvaixells que navegaven per la costa. També es comunicava amb elcastell de Montjuïc. Per protegir l'edifici de les crescudes delmar, els terrenys es van haver d'elevar tres metres sobre el nivelldel mar. L'edifici de planta rectangular tenia un mirador central iuna cisterna subterrània que recollia aigua de pluja.

La vida en aquest lloctenia que ser molt dura, rodejat de maresmes on malalties con elpaludisme afectaven als seus inquilins.

+info

Les pedres d'Orla Barry

2011-10-22T20:04:00.000+02:00

Aquestestiu, vaig visitar a Lisboa, l'exposició “FiveRings” dels artistes Orla Barry & Rui Chafes alMuseu Colecçao Berardo, situat a l'imponent Centre Cultural de Belem. De totes les exposicions temporals que hihavia en aquest museu, aquesta és la que vaig trobar mésinteressant.

Peròcom a qualsevol persona, una obra ens pot generar diversossentiments, ens pot dir alguna cosa o no, o ens pot atreure oprovocar un sentiment de menyspreu. En aquest cas, un aspecte del'exposició centrada en l'obra d'Orla Barry em va fer sentir-meidentificat amb una de les coses que m'apassionen: les pedres.

Desde petit, he sentit una atracció per les pedres. I per pedres de tottipus: minerals, roques, restes arqueològiques, fòssils, pedraseca... Però, sobretot, per les pedres arrodonides i les formes quela natura les ha dotat. La meva col·lecció -que de tant en tantm'haig de desfer-me- recull pedres arrodonides de molts llocs i tenenuna significació especial perquè sempre han estat relacionades ambmoments feliços. De fet, les pedres crec que estan carregades del'energia de la natura o per les persones que les han manipulat; i ami, m'agrada regalar pedres carregades amb els meus sentiments.

Doncscom us explicava, Barry presenta en aquesta exposició la Collection1996-2011, una obra constituïda per sis vitrines que contenen laseva col·lecció de pedres, que l'artista ha batejat amb un nomsegons el seu aspecte, en una espècie de joc infantil metafòric querealça cadascuna de les peces perquè tinguin l'adequat nivell perestar exposades en un museu.

També he descobertd'aquesta polifacètica artista irlandesa, una obra feta en pedra seca de pissarres per un jardí on també combina uns escrits delletra lligada fets amb pedra arrodonida. Una obra i una artista queben segur continuaré seguint ben a prop.

Ramisco, el vi de les vinyes més antigues d'Europa

2011-10-02T21:35:00.000+02:00

Detall del raïm del Ramisco

"O Elèctrico da Sintra"passant davant de l'Adega Regional de Colares

Vista del nucli antic de Colares

Selecció de vins dels tres cellers existents a Colares

Vinyes plantades a la sorra a la població d'Azenhas do Mar, freguesia de Colares

Durant la segona meitatdel s. XIX, les vinyes europees van patir l'atac de la fil·loxera,una plaga que les va devastar totes. Les vinyes portugueses no vanser una excepció; en 1865, totes les vinyes del país van ser tambédevastades per la fil·loxera. Només en un petit territori quepertany al concelho de Sintra en Portugal, la freguesia deColares, la desgraciada plaga no va poder destruir les vinyes d'unavarietat única al món: el Ramisco.

Les vinyes de Colares vanrestar incòlumes, gràcies a les condicions dels terrenys arenososon estaven plantades, on el terrible insecte no va trobar la manerade penetrar. Aquest fet de ser l'única vinya no afectada per lafil·loxera fa que el vi que surti de les seves vinyes sigui únic ide gran categoria, molt apreciat pels col·leccionistes i amants delvi. Un veritable legat del patrimoni històric i enològic de com erael vi en l'antiguitat.

Des del segle XIII, es téconstància escrita de la existència d'aquestes vinyes. I en contradel que es pugui pensar, el conreu d'aquesta vinya és molt difícilper les condicions climatològiques i del terreny on s'assenten. Lesvinyes pateixen el vent constant de l'Atlàntic, fet que va propiciarque aquesta espècie de vinya es convertís en una planta trepadora,estenent-se pel terra de sorra i protegit per tancats de canyes. Enfunció de l'època de l'any, les vinyes son “elevades” perevitar l'escalfor de la sorra, permetent el creixement i maduracióde la fruita abans de la seva collita.

La productivitat éscapritxosa, ja que aquestes vinyes son molt velles amb un rendimentmolt baix. Encara que alguns productors han arrancat les vellesvinyes i han plantat de noves, amb una gran dificultat pel tipus deterreny.

A pesar de que estanubicades en una àrea de paisatge protegit, la pressió urbanística(és un territori molt atractiu per les segones residències al'estiu) per reconvertir-los en terrenys per edificar és enorme itentadora pels seus propietaris.

El Ramisco no és un viamb alta graduació i te un preciós color rubí. Per mi és un videliciós, encara que no té un fons afruitat. Des de 1908, Colares és una denominació d'origen (DOC) i per poder obtenir aquest qualificatiuha d'estar elaborat en 80% amb la varietat Ramisco i el vi ha d'estarun mínim de 18 mesos de repòs.

A la barriada de Banzao, al'antiga adega (celler en portuguès) Beiramar hi ha una exposiciósobre aquests vins i podeu també adquirir-los per un preu queoscil·la entre els 10 i 15 €. També des de l'Adega Regional deColares surt una ruta de senderisme relacionada amb el vi que enspermet veure in situ com son les vinyes i el seu entorn.

Us convido a veure aquestinteressant reportatge de la televisió portuguesa (RTP) on podeuobtenir més informació. I si aneu, no deixeu de veure les vinyes fent La Ruta do Vinho, una ruta de senderisme senyalitzada que pertany al Parc Natural de la Serra de Sintra-Cascais.

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès

2011-09-25T17:09:00.000+02:00

Milers de turistess'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt mésoccidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acabenmoltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxadel sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest llocforça massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi haun veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger queturista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa(la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravellade la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels mésbells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que usproposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sortde caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta queus proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un llocabsolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin laconsidera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anaren cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passantper Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicacióde la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem dedeixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per unapista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una menade rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista.Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sensesenyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (itambé, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca)i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobrede la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix peraquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap al'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praiada Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada ies necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un coparribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret icomencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat endirecció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem deseguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant lesvistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojoda Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i ala immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament verticalon antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt encompte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament,bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal.Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar finsl'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïblebellesa, essent també una platja verge però amb serveis comlavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar aaquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem ferper una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltadade l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells dela GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Caboda Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria)ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo daRoca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencalli aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano queveieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (enportuguès)

La ruta de la pedra seca del Montbaig

2011-09-18T18:07:00.006+02:00

En els darrers anys,l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, ha fet una tasca moltimportant pel que fa a la recuperació del patrimoni de pedra seca-construïda amb llicorella- a l'entorn del seu Parc Forestal delMontbaig, essent en aquests moments una població capdavantera nonomés a la comarca del Baix Llobregat, sinó també en tot l'àmbitde Catalunya i de l'Estat Espanyol. És un fet que em fa especialil·lusió perquè com a haureu comprovat a través del meu bloc, ésun tema que m'apassiona i al qual crec haver contribuït en la sevadivulgació en l'àmbit de la meva ciutat.

Com a guinda d'aqueststreballs de recuperació, a l'abril d'aquest any, l'ajuntament vainaugurar La ruta de Pedra Seca del Montbaig. En aquesta ruta es potfer un recorregut circular molt interessant per la muntanya delMontbaig, convertint-se en una magnífica alternativa a latradicional pujada pel camí de sempre a l'ermita de Sant Ramon; ialhora ens permet conèixer una part molt important d'aquestinteressant patrimoni recuperat i l'entorn natural d'aquest parcforestal.

La ruta s'inicia al'aparcament del parc forestal que hi ha a la sortida de Sant Boi endirecció a Sant Climent de Llobregat. Des d'aquest lloc, s'agafa elCamí de l'Ermita i podem seguir tot un seguit de senyalsinformatives fetes amb pals de plàstic reciclat d'hivernacles.

Abans d'arribar a la Torrede les Bruixes o antic Pavelló de caça del Marquès de Cornellà,trobem un corriol que baixa en direcció a la carretera de SantCliment i per on podem fer una part de la ruta pel que queda del'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès, veient lesseves espectaculars roderes (aquest tram el podem fer també a labaixada).

Poc desprès de la Torrede les Bruixes (centre d'informació del Parc Forestal del Montbaig),trobarem a ma esquerra un senyal que ens indica l'àrea de lleure delBenviure, on es molt recomanable parar-se a fer un most i admirar lamagnífica recuperació de marges amb petits “oratoris” encastatsa les seves parets.

Continuem pel camíprincipal i arribem a una cruïlla. Seguint pel camí de la dreta quepuja fortament, deixant el camí principal que va en direcció al'ermita i la Font de Gualbes.

Desprès de passar persota d'una torre elèctrica, arribem a un racó on hi ha un marge ambles restes d'un antic safareig per preparar el sulfalt de coure id'un cup. Deixem una pista que baixa a la dreta i continuem caminantper un corriol que s'endinsa per l'esquerra en un ombrívol bosc depins, roures i alzines. Aquest corriol és d'una gran bellesa i sotael bosc podem veure una gran quantitat d'antics marges que ensdemostren que aquest bosc no existia i que tota la muntanya haviaestat absolutament aprofitada per conreu de la vinya, en especial.

Desprès de passar alcostat d'una antiga bassa feta amb maons i de les runes d'una cabanade planta quadrada, pugem per un camí amb marges en forma de zig-zagi sota una línia elèctrica. Arribem a una nova cruïlla. A la dretacontinua el Camí Ral fins el pont que travessa l'Estret de Roques.Nosaltres continuem pel sender que hi ha l'esquerra i deixant lapista que puja directament a l'ermita de Sant Ramon.

Caminem per un sender demitja costa amb magnífiques vistes sobre el Delta del Llobregat i laSerra de Collserola. Desprès de deixar una nova cruïlla (pelcorriol que baixa a l'esquerra, podem retornar a Torre de lesBruixes, caminant paral·lelament per l'antiga carrerada del Montbaig) pugem pel sender i poc desprès trobem un petit corriol ques'enfila fins arribar a una bancada amb un extraordinari marge i,sobretot, amb les restes d'una antiga i gran barraca de plantaquadrada amb una quadra adjacent; també hi ha un cup molt béconservat.

Continuem pujant -seguintsempre els senyals- per un corriol que ens fa travessar antics margesi que ens porta fins a una espectacular cabana de planta circular. Aprop de la cabana, trobem també un safareig per preparar el sulfatde coure molt ben conservat i una cisterna de recollida d'aigua. Desd'aquí podem pujar per una ampla pista fins l'ermita de Sant Ramon obé baixar per a aquesta pista fins arribar a una corba on agafem uncorriol senyalitzat que baixa per sota d'alzines i roures (tot justcomençar aquest corriol, podem trobar a ma dreta una de lesenigmàtiques roques amb inscultures amb formes de cassoletes que hihan al Montbaig i que podrien tenir un origen megalític). Arribem auna nova cruïlla i continuem pel sender de l'esquerra on podem veureun altre interessant marge amb restes d'un amagatall. Baixem per unesescaletes i arribem a la pista principal. Continuem per la dreta.

A ma esquerra trobem unsender que baixa per unes escaletes fetes amb pedra de llicorella itenint al costat esquerra un mur fet amb llicorelles i maons. Deseguida arribem a una altre espectacular cabana de pedra seca recuperada, de planta quadrada i amb corral, emmarcada a l'horitzóamb el característic perfil del Montpedrós (un bon lloc per fer unafoto de record de la ruta!).

Continuem baixant pelsender fins que arribem -desprès de passar al costat d'alts marges-a un cobert i un gran corral recentment construït i que serveix peralbergar els ramats de cabres encarregades del manteniment de lesfranges contra incendis de la zona forestal de Sant Boi (laconstrucció s'ha fet amb molta cura amb l'entorn i també incorporala pedra seca).

Seguim per una pista a maesquerra i enllacem amb el camí principal que puja a l'ermita deSant Ramon. Baixem cap a la dreta i arribem a la Font de Gualbes id'aquí tornem a l'inici de la nostra ruta.

Fer de "navalla suïssa"...

2011-09-13T14:00:00.004+02:00

Aquest estiu llegia a la premsa portuguesa, en concret, a l'editorial de la revista que s'adjunta els diumenges al “Diaro das Notícias”, que el nou perfil professional dels treballadors s'apropa, metafòricament parlant, al d'una navalla suïssa.

Una navalla suïssa és molt apreciada pels “McGiberts” que hi han pel món i, en general, per les persones que amem el contacte amb la natura per la gran a versatilitat per resoldre situacions senzilles o ben extremes(els que heu vist la pel·lícula “127 dies” ja sabeu del que parlo...); tot, gràcies a la gran quantitat de funcions que té(navalla, estisores, obrellaunes, sacasuros, llima, regle, etc, etc...). A mi, de fet, em va doldre molt que em requisessin ja fa alguns anys la meva navalla suïssa a l'aeroport de Lisboa...

Doncs bé, el paral·lelisme actual que pateixen en aquests moments molts joves amb carreres universitàries, amb masters, postgraus... o professionals amb una àmplia experiència i que ens hem format constantment... ésque ens toca ser tan versàtils i polifacètics pel que fa a l'oportunitat de treballar. Tant és així que per tal de sobreviure a aquesta situació de crisi on las feina escasseja, cal fer de totper treballar... La gent que vulgui treballar haurà de canviar molt el xip de que hi han feines que no li toquen per la seva formació:ja no hi hauran “estatus” laborals i gran especialitzacions.

En el sector de la comunicació -que és en el que moc en aquests moments-, els professionals han de ser molt versàtils per poder treballar, essenta la vegada dissenyadors, copys, creatius, fotògrafs, càmeres,editors de vídeo, repartidors, tècnics en marketing i demultimèdia, community managers... en fi el que calgui perquè entrin ingressos com a freelance... Per aquesta és una altre... Ningú et contracte donant-te un salari, has de ser un freelance i has de facturar quasi 2000 € al mes perquè et quedi net com a salari uns1000 € (això si no et falla un client que no paga o et retarda els pagaments, havent pagat tu l'IVA i l'IRPF...).

Però per una altre banda,a part que aquesta situació pot ser frustrant per una persona que ha invertit temps i molts diners en formar-se, això és una gran oportunitat per adquirir moltes experiències que ben segur ens han d'enriquir i fer-nos més forts davant les adversitats. La capacitat d'adaptació a les noves situacions és important per sobreviure en l'actualitat perquè una depressió no ens aportarà gens de bo i és un camí sense sortida.

Jo personalment, en la meva etapa directiva, sempre he valorat molt les persones que tenen aquesta capacitat d'adaptar-se i de ser versàtils davant la feina. Ien aquests moments em toca aplicar-me el que sempre he pensat. La polivalència professional de la “navalla suïssa” ens pot ajudara esperar temps millors...

Leonardo i Montserrat. Un nou codi da Vinci...?

2011-09-04T22:46:00.001+02:00

Aquestes vacancesd'estiu he tingut la sort -o la desgràcia- d'haver tingut accés ainternet... I he aprofitat per indagar en temàtiques que m'agraden.I m'he trobat amb la sorpresa -que en el seu moment em va passartotalment desapercebuda- del treball d'investigació que va presentarl'any 2009 l'historiador José Luis Espejo sobre el possible origen català d'en Leonardo Da Vinci i la seva hipòtesi de que va estar uns anys visquen a Montserrat. Aquest treball el va recollir en unllibre titulat “El viaje secreto de Leonardo da Vinci”.

Bàsicament, i pel que hepogut escoltar i veure en tot un seguit de vídeos que aquest mateixautor ha pujat al Youtube (no he llegit el llibre), podem trobar ungran paral·lelisme en la iconografia d'alguns dels quadres mésconeguts d'aquest pintor italià amb elements del paisatge deMontserrat i alhora donar resposta a un buit cronològic que existeixen el que es coneix de la biografia d'en Leonardo.

Molt significatiu tambéés el vídeo on surt el geògraf Toni Babia Privat mostrant-nos les grans similituds del paisatge que es pot visualitza en el fons del quadre de La Gioconda amb el que es pot veure des de la Serra del Montgai de Martorell amb Montserrat al fons.

Evidentment, tot sonhipòtesis i no hi han documents que corroborin tot el que diu enJosé Luis Espejo, però podria ser una teoria acceptable ja que sique està documentat el pas d'italians durant els segles XIV i XV perMontserrat.

Us aconsello que veieu aquest vídeo on aporta molta informació per conèixer el context de la seva teoria i, evidentment, també podeu llegir el seu llibre.

El camí vell de Sant Ramon. Els vells camins de Sant Boi (VII)

2011-08-29T08:36:00.005+02:00

Fins a finals del s. XIX, el camí vell de Sant Ramon era el camí principal que pujava al cim del Montbaig. Va deixar de ser el camí principal una vegada es va iniciar la construcció de l'actual ermita de Sant Ramon i es va construir un altre que sortia a la sortida de Sant Boi des de la carretera de Sant Climent de Llobregat a l'alçada de les Cases del Bori.

Aquest camí unia el nucli antic de la població, la masia de Torrefigueres (actual seu de la empresa municipal CORESSA), la Muntanyeta i pujava al cim del Montbaig pel que és l'actual carrer Segre del sector residencial dels Canons. De fet, en plànols anteriors a finals al segle XIX, el camí s'anomenava “Camí de Torrefigueres”.

De fet, aquest camí es pot considerar dels més antics de Sant Boi perquè, molt probablement, unia els petits nuclis de població ibèrica que hi havia a l'actual turó del Castell de Sant Boi, a la Muntanyeta i al cim del Montbaig, passant pel costat de la megalítica Roca dels Canons.

Aquest camí és en l'actualitat la via d'accés per a vehicles (amb un horari restringit) per pujar a l'ermita i al Parc Forestal Montbaig. Una remodelació realitzada a finals dels anys 90 del passat segle va permetre que fos també un camí de passeig amb diversos miradors.

Pocs elements queden de l'antiga traça del camí. Els elements més significatius són els que han quedat al final del seu tram abans d'arribar al cim del Montbaig, ja que l'actual camí -a l'alçada de l'anomenat Pla de la Verge- no segueix la carena de manera recta, sinó que gira per anar a buscar la cruïlla amb el camí que puja des de la Font de Gualbes, i per tant, no han estat deformats o destruïts pels manteniments del camí amb maquinària pesada per tal de convertir-lo en una pista forestal. Aquests elements són restes de murets construïts amb pedra seca a banda i banda, que delaten un ús d'aquest camí com a carrerada i per tan com a via de transhumància i de pasturatge de ramaderia (al Montbaig també s'han trobat exemples d'altres tipus de carrerades) i una gran bassa excavada al rocam de llicorella amb unes escales per baixar (a l'alçada de l'aparcament de Pla de la Verge). En el darrer tram també s'han trobat un curiós sistema d'assentament del terreny per evitar l'erosió que era el de gran llosses de llicorella clavades al terra (aquest tipus de solució també s'han trobat als voltants de les runes de can Tutussaus i en un camí abandonat que era un ramal del Camí Ral al costat de la carretera de Sant Climent).

Patrimoni de la crueltat: Les picotes (o pelourinhos) de Portugal

2011-08-26T10:48:00.008+02:00

Un dels elements de patrimoni històric portuguès que sempre m'han cridat molt l'atenció, han estat unes columnes bellament adornades i situades en llocs importants, com les places dels pobles i ciutats. Aquestes columnes, anomenades pelourinhos o picotes, a diferència de les nostres creus de termes, no indiquen l'inici de cap terme o territori o son una demostració de la religiositat d'aquella població on estan ubicades; eren de fet un símbol de l'autonomia municipal alhora d'aplicar la justícia (és per això que sempre es trobaven davant dels ajuntaments, anomenats camaras).
La bellesa ornamental sorprenc ja què la funció d'aquestes columnes no era un altre que la d'amarrar a presos per assotar-los o mutilar-los públicament en funció o en consonància de la gravetat del delicte que van cometre. Dubto, sincerament, que la seva bellesa apaivagaves els dolors dels pobres desgraciats als qui se'ls aplicava la justícia -o la injustícia- de l'època.
Probablement, l'origen d'aquestes columnes sigui romà i podem trobar al llarg del territori portuguès d'estil romànic, gòtic o renaixentista (gòtic manuelí). Una part important d'aquestes columnes, van ser destruïdes a Portugal durant l'alçament dels liberals en 1834 per ser un símbol de la tirania (no m'estranya...).
El pelourinho de la foto és el de la població de Colares, a prop de la ciutat de Sintra; és del segle XVI i d'estil renaixentista (manuelí). Com molts pelourinhos, està declarat monument nacional portuguès.

“Shedneryan” de Roger Subirana, la banda sonora perfecta

2011-07-24T20:06:00.005+02:00

Des de fa anys, sóc un fan de la música del compositor Roger Subirana, i alhora, el considero un amic personal i una gran persona. D'ell, ja us vaig parlar l'any 2008. La seva discografia és impressionant i no ha deixat de composar temes meravellosos i espectaculars -a quin d'ells millor-. La seva música sona com a banda sonora en innumerables documentals, programes de TV, curtmetratges, pel·lícules... de tot el món!

I el que trobo més estrany és que la seva fama internacional i reconeixement és molt més gran fora del nostre país... Convido als directors de cinema, a realitzadors de programes de TV o d'espots publicitaris que tastin la seva música... Descobriran unes melodies fantàstiques que impulsaran les seves imatges sense cap dubte!

I si voleu conèixer la seva música no heu de pagar per fer-ho... Gràcies al portal de Jamendo i la voluntat personal de Roger, podeu descarregar-vos de forma gratuïta tots els seus Cds en format mp3 i escoltar-los en el vostre ipod; però com és habitual en Jamendo podeu fer lliurament una aportació econòmica al compositor que aquest acceptarà gustosament...

Però us volia parlar del darrer treball de Roger: “Shedneryan”, una nom o paraula que no existeix i que Roger ha creat després de comprovar a través del Google que no existia... una recerca pròpia dels creadors de “nameming”. “Shedneryan” és la composició més ambiciosa que fins ara ha tingut aquest compositor; es tracta de més de 60' de música ininterrompuda però que està dividida en una vintena de parts. Escoltant aquest CD pensareu que es tracta d'una banda sonora d'alguna pel·lícula que voldreu recordar però que no existeix... I és que Roger ens fa somniar i fantasiar de seguida, fent volar la nostra imaginació.

Porto molts mesos escoltant “Shedneryan”, i recomano la seva escolta de dos maneres: una escoltant la música conduint en un viatge que duri l'hora de la composició (us asseguro que us sentireu com el protagonista d'una pel·lícula d'aventures), i una altre, amb un bon equip de música comprant directament la versió amb CD a través de la pàgina web de Roger (la qualitat del só i de la gravació farà les delícies d'un bon melòman...).

No menys important, és el disseny gràfic i la il·lustració d'aquest projecte, i que com en totes les obres obres, en Roger dona molta importància. En el cas de “Shedneryan”, Roger ha confiat amb l'artista alemanya Eva Ludwig (en aquest vídeo podeu comprovar el procés creatiu del disseny d'aquesta portada).

Si us agrada la bona música, feu-vos un bon regal i escolteu la música de Roger Subirana, un amic de Vilafranca del Penedés...

Royalty free music for professional licensing

Ovelles i cabres mantindran netes les franges contraincendis de Sant Boi

2011-07-21T15:51:00.008+02:00

A la falda del Montbaig, l'ajuntament de Sant Boi ha construït, amb col·laboració de la empresa Ambientalia, un estable entronitzat amb l'entorn (i en part amb pedra seca) que albergarà un ramat d'ovelles i cabres per utilitzar-les, amb la direcció d'un pastor, per al manteniment de les franges contraincendis de l'entorn forestal de la ciutat.

La Sant Boi compta amb uns 17 km i 33 hectàrees de franges contraincendis. El manteniment d'aquestes franges s'ha realitzat durant els darrers anys, per una banda, amb la col·laboració dels mòduls forestals de les escoles taller i dels taller d'ocupació que s'han realitzat a Sant Boi sota la gestió de CORESSA, i per una altre, amb el treball de maquinària pesada subvencionada per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Desgraciadament, aquests programes han desaparegut i les subvencions als ajuntament per a fer aquestes tasques s'han reduït considerablement.

Aquestes feines sempre es tenien que fer en un temps record per tal que estiguessin acabades abans del 24 de juny. Però l'ideal es realitzar un manteniment tot l'any en el sotabosc que estigui més proper a la ciutat. Per a aquesta feina l'ideal és el pasturatge controlat d'animals com les ovelles i, especialment, les cabres.

Curiosament, durant molts anys, i com va passar en altres entorns naturals de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha estat prohibit el pasturatge a la zona forestal de Sant Boi. En el darrers anys, s'han canviat alguns criteris per tal de recuperar un paisatge agrícola i forestal (plantació de cirerers sota les línies d'alta tensió, recuperació de la pedra seca i recuperació del conreu de la vinya) que permeti una gestió sostenible del bosc i alhora fomenti l'avifauna i la protecció del bosc contra els incendis.

El pasturatge amb cabres també s'està realitzant en parcs naturals com el del Garraf com ens mostra aquest vídeo.

El nou pont de l'Estret de Roques del Camí Natural de l'Anella Verda de Sant Boi unirà també el Camí Ral

2011-07-16T22:48:00.005+02:00

Durant els anys 2006 i 2007 es va posar en marxa el projecte d'una ambiciosa ruta que pugues unir els àmbits agrícola, fluvial i forestal de l'entorn natural de Sant Boi de Llobregat. Un projecte que sota el nom de l'Anella Verda de Sant Boi, pretenia unir el Parc Agrari del Baix Llobregat i les zones humides dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, el Parc Fluvial de Sant Boi i el Parc Forestal del Montbaig dins del conjunt de les Muntanyes del Baix Llobregat.

Les obres d'aquesta ruta de 16 km estaran enllestides, segurament, a finals de l'any 2011 i ha estat finançada pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per un import de 600.000.- € en el marc del projecte d'aquest ministeri dels Camins Naturals.

La ruta unirà llocs de muntanya tan emblemàtics con l'ermita de Sant Ramon, la muntanya del Montbaig, la Vall de Santa Bàrbara del Llor, Can Palós, la Colònia Güell, el Montpedrós... Precisament, una de les actuacions més espectaculars del condicionament d'aquest recorregut pel senderisme o fer fer rutes en bicicleta és el pont en forma de passarel·la que unirà la carena del Montbaig amb la del turó de l'Angla a través de l'Estret de Roques, un antic coll, partió dels termes de Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, per on passava el mític Camí Ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que ha estat recentment recuperar després d'un oblit de més de 100 anys.

La espectacular passarel·la, construïda amb fusta, permetrà estalviar el riscos de tenir que travessar la carretera; però sobretot, forma part també de la recuperació de l'Estret de Roques com a cruïlla de la ruta de l'Anella Verda amb el també ambiciós projecte de recuperació de l'antic Camí Ral (el tram de Sant Boi està senyalitzat) i amb la Ruta de la Pedra Seca del Montbaig (també senyalitzada).

Aquest projecte forma part de la important tasca que ens el darrers anys s'ha fet en aquesta ciutat, de recuperació del seu entorn natural, ja que ha estat sempre un eix important d'actuació dels plans d'actuació municipals amb una important voluntat política de portar-ho a terme, però sobretot, gràcies important participació ciutadana molt sensibilitzada per la preservació del seu entorn plasmada en la elaboració de l'Agenda 21 de Sant Boi i en l'existència del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de la ciutat (un dels més antics de Catalunya).

Anar d'alberg. Una bona oportunitat de fer turisme econòmicament.

2011-07-06T18:13:00.006+02:00

He tingut l'oportunitat d'estar un cap de setmana amb la família en un alberg de la Xarxa nacional de Catalunya (XANASCAT). En concret, en l'alberg Mare de Déu de les Neus, ubicat a La Molina, comarca de la Cerdanya.

Era la meva primera experiència en un alberg nacional. De jove, havia estat en albergs d'Holanda i de Bèlgica, però mai en un de Catalunya o de la resta d'Espanya. De fet, sempre he relacionat els albergs amb el fet de ser joves; però és també una bona opció per a famílies o grups nombrosos.

Es tracta, francament, d'una opció molt econòmica. I en el cas de l'alberg de La Molina, encara més tenint en compte que els establiments hotelers i de turisme rural d'aquesta atractiva comarca son un pel pujats en relació a altres zones turístiques de Catalunya. En la temporada de la neu, és un bon lloc d'estada en un entorn com La Molina on la pràctica de l'esquí és cara per moltes famílies i on s'agrava pel preu de l'estada.

Les instal·lacions son correctes i netes sense cap tipus de luxe, però pràctiques. L'entorn és magnífic perquè els nens juguin sense limitacions. L'estricte limitació d'horaris pel que fa als esmorzars, dinars i sopars, obliga a planificar d'una altre manera les activitats que vulguem fer, fet compensat per un preu molt competitiu en règim de pensió complerta. Tampoc esperem una gran varietat en el menjar. Però no ens enganyem, aquest alberg i els altres de la Xarxa, ens ofereixen l'oportunitat d'estar en llocs que d'una altre manera seria més difícil o costós. I pels temps que corren, per a les famílies anar d'alberg és una bona oportunitat per fruir dels paisatges que -privilegiadament- ens ofereix Catalunya.

I la prova és el que vam fer la família en una estada en dissabte-diumenge d'una nit i que podria ser una recomanació per fer un tast turístic des d'aquest lloc (encara que la Cerdanya té moltíssimes més possibilitats):

1.- Anada a la Cerdanya per la carretera de la Collada de Tosses (ens volíem estalviar el peatge del Túnel del Cadí). Ara, hi ha una magnífica autovia que arriba a Ripoll. La resta de la carretera fins a Ribes de Freser és molt bona i d'aquí fins la Collada, tenim una carretera de muntanya amb molta corba, però amb magnífiques panoràmiques. Vam parar a Planoles per comprar provisions (embotits de Planoles, bàsicament...).

2.- Abans d'anar a l'alberg, vam decidir de fer un pícnic (fins les 15 hores no podíem entrar) a l'àrea de lleure de la Font de l'Ingla (Vall d'Ingla. Parc Natural del Cadí-Moixeró). S'arriba des de Bellver de Cerdanya, passant per Talló (vam aprofitar per veure Santa Maria de Talló, la catedral romànica de la Cerdanya).

3.- Vam entrar a l'alberg després de les 16 hores. I aprofitant el sol de la tarda, vam agafar la carretera fins a Alp (la plana d'Alp és bellísima) i després vam creuar la frontera per Puigcerdà per anar-hi fins el castell de Montlluís, declarat Patrimoni de la Humanitat. Al vespre, vam passejar a la vora del magnífic Parc del Llac de Puigcerdà i vam sopar extraordinàriament bé i econòmic en el restaurant “La Carreta” (excel·lent trinxat).

4.- A l'endemà, vam esmorzar a les 8:20 hores (a l'alberg només es serveix l'esmorzar des de les 8h fins les 9:15h). I abans de les 10h (no a les 12h com a la resta d'hotels) van tenir que deixar l'alberg. I vam tornar cap a casa agafant la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug. Una carretera magnífica on podem fruir d'un espectacular paisatge. Ens vam parar al Coll de la Creueta i vam fer l'excursió al Pla de Beguet (45', fàcil i es pot fer amb nens).

5.- Parada de rigor a Castellar de n'Hug, per fruir d'un croissant gegant amb un cafè amb llet. I baixada a les Fonts del Llobregat (un racó ben refrescant en aquest temps).

6.- Desprès, anem a Bagà a passejar pel seu preciós nucli antic d'origen medieval i dinem un menú molt recomanable al restaurant-fonda Ca l'Amagat en un magnífic menjador.

7.- Migdiada a l'Àrea de Lleure del Pont de l'Avellanet de Bagà i recollida de maduixetes silvestres. I carretera i manta per tornar a casa.

El Pla Baguet, paisatge minimalista del Parc Natural del Cadí-Moixeró

2011-07-04T18:21:00.004+02:00

El Parc Natural del Cadí-Moixeró ens ofereix paisatges espectaculars i de gran bellesa com el Prat de Cadí on abunden les cingleres rocalloses, els prats alpins i els boscos ben tupis.

Al final de la primavera i durant l'estiu, quan torno de la Cerdanya i vull evitar el peatge del Túnel del Cadí, m'agrada fer la tornada per la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug i admirar el paisatge que forma el serrat que va de la Creuta (2067 m) fins el Puigllançada (2049 m), fugint del desgavell i l'impacte que em produeix les instal·lacions d'esquí de La Molina que estan situades en la cara nord del sector Torrent Negre del Puigllançada.

És un paisatge absolutament minimalista, de relleus suaus solcats de prats verds i groguencs amb muntanyes compactes i arrodonides. Un paisatge que em transmet molta pau i serenor i que trobo molt encertat per ser utilitzat per fer una fotografia creativa o per la publicitat o el cinema (seria el paisatge perfecte per l'anunci de BMW “¿Te gusta conducir?”). El cel i la terra s'uneix en aquest lloc d'una forma molt singular aportant una escenografia molt dramàtica.

La millor manera per fer un tast caminant per aquest paisatge és pujar des del Coll de la Creuta (1888 m) fins el Pla Baguet (2031 m), amb la possibilitat d'allargar la nostra ruta fins el Tossal de Rus (2119 m) o el Puigllançada (2409 m). Es tracta d'una ruta fàcil que fins i tot és molt recomanable per fer amb nens.

Rutes vora el mar (IX) Des del Castell de Sant Jordi d'Alfama a l'Atmella de Mar per la GR-92

2011-06-26T23:23:00.013+02:00

La costa tarragonina ens ofereix magnífiques rutes de senderisme per fer vora el mar. És el cas de la ruta de la mítica GR-92 que passa per la costa del terme municipal de l'Atmella de Mar. Una costa que està bona part inclosa dins de l'Espai d'Interès Natural (EIN) anomenat de Santes Creus i que ens ofereix un paisatge mediterrani de primera i força verge en comparació a altres zones de la costa catalana.

Són en total uns 16 km de costa amb un perfil abrupte, amb penya-segats esculpits per l'erosió que s'intercalen amb tot un seguit de platges i cales encisadores, units pel recorregut del sender GR-92 en un autèntic camí de ronda rodejat de la típica vegetació mediterrània.

Aquest recorregut també alberga algunes sorpreses com algunes llacunes litorals formades per aigües subterrànies i un preciós castell, el castell de Sant Jordi d'Alfama.

El castell de Sant Jordi d'Alfama és d'origen medieval però la seva actual configuració és del s. XVIII i va ser empleat a les guerres carlines del s. XIX. Ha estat recentment restaurat i arranjat el seu exterior donant-li el seu actual aspecte magnífic. I és precisament d'aquí d'on surt la ruta que vaig fer el passat mes d'abril. Per arribar-hi, cal anar fins l'Atmella de Mar, i des d'allà surt una carretera local en direcció al Castell de Sant Jordi o Cala Sant Jordi.

Des del castell, ens encaminem pel camí de ronda perfectament senyalitzat que ens permetrà caminar per sobre dels penya-segats i alhora anar arribant en pocs minuts d'una cala a l'altre. La cala Vidre, la del Forn, la de les Ampolles, de les Mosques, la platja del Torrent del Pi, la de Xelin, l'estany Tort, la cova del Llop Marí, la d'Ambrosio, la del Cementiri, la platja de l'Alguer i finalment, arribem a l'Atmella de Mar. Hi han cases, però que en la seva majoria no malmeten el paisatge.

A l'Atmella de Mar val la pena quedar-si a menjar en alguns del seus restaurants que hi han a la Plaça del Canó al costat del port; port que alberga una bona flota pesquera i que ens garanteix menjar un peix molt fresc i de primera juntament amb un bon arrós o fideuà.

També és molt recomanable de fer la ruta de l'Atmella de Mar fins la Punta de l'Àliga, resseguint la GR-92.

San Juanito

2011-06-23T17:26:00.004+02:00

Des del passat 23 d'abril -Sant Jordi- no n'havia actualitzat el meu bloc. Alguns dels meus lectors i seguidors més fidels m'han escrit preguntant-me que què em passava. I la resposta ha estat que al meu pare Juan José -jo li deia, carinyosament, Juanito- li van diagnosticar fa dos mesos i mig una leucèmia aguda sense cap possibilitat de tractament que no fossin cures pal·liatives.

I, malauradament, el passat 21 de maig ens va deixar assossegadament, sense patir i amb tranquil·litat d'esperit; rodejat de les persones que més l'estimaven, acomiadant-se donant-nos la ma i sense abandonar la seva fe cristiana sabent que s'anava a un bon lloc per estar amb els seus pares i germans difunts.

Han estat uns mesos intensos d'hospitals. I m'he sentit molt orgullós de la sanitat pública que tenim i que espero que no es malmeti amb les retallades anunciades. Reconec que quan anava abans a l'hospital Duran i Reinals (l'Institut Català d'Oncològia) a visitar algun malalt en donava por i em generava estat d'ansietat, però desprès d'estar molts dies veiem la feina de tota la gent que treballa en aquest hospital (des de les senyores de la neteja, els auxiliars, els cambrers del bar, les infermeres i les doctores o doctors), crec que no hi han un lloc en el món on s'intenti ser més positiu oferint tot el afecte i humanitat als malats. El meu agraïment i el de la meva família, de com han tractat amb mon pare, serà etern.

Mon pare era un poeta molt productiu on canalitzava les seves passions, el seu cor i la exaltació de la bellesa, tan femenina com la de la natura. I es pot dir que va escriure fins l'últim moment. Tres dies abans de morir, va escriure el seu acomiadament que vam incloure en el recordatori:

“Caros amigos, despedirme quiero

de vosotros con ánimo sereno,

sin amarguras, llantos, ni desenfreno,

sin clamor de salvaje toro fiero.

Vuestro, llevaría conciso mensaje,

al venerable Padre de los cielos,

unidos a espirituales anhelos

y bandeja de sabroso potaje.”

Avui és la nit de Sant Joan; de petit, per mi era una nit màgica al contemplar les gran fogueres que es feien en un Sant Boi on abundaven els descampats i on encara hi havien carrers sense asfaltar (fet que pràcticament ha desaparegut perquè ja no queden els descampats sense estar degudament urbanitzats). I demà serà el sant de mon pare i m'haureu de permetre que a partir d'ara no sigui per mi Sant Joan sinó San Juanito.

Allá donde estés Juanito, que sepas que te quiero.

“Escollida pels Déus” de Maria Carme Roca

2011-04-23T17:13:00.003+02:00

La gran aportació que ens fan als lectors els escriptors de novel·les, és fer-nos volar la imaginació. I la gran aportació que ens fan els escriptors de novel·la històrica, és ajudar-nos a reviure -amb encert o no- un altre temps, uns espais desapareguts, uns personatges que van existir o les runes d'una ciutat que va ser clau per a la història d'un país...

Suposo que és una mica com les pel·lícules amb trama històrica: moltes d'elles es permeten certes llicències que ens ajuden a visualitzar una època i altres són molt més rigoroses.

Era un nen ben petit quan va ser la primera vegada que vaig anar a Empúries. Mon pare que treballava com a professor per les tardes en la desapareguda acadèmia Studium de Sant Boi, va aprofitar una excursió amb els seus alumnes per fer-nos visitar ami i a mon germà les seves runes. Probablement, va ser en aquell moment que en va començar a interessar la història i l'arqueologia; des de llavors he estat un fan de les “pedres”... Però, precisament, era això només el que veia: pedres sense ànima i no sabia el que havia passat entre elles...

“Escollida pels Déus” és una gran novel·la que m'ha servit per recrear -d'una manera magistral- quin era l'ànima de aquelles pedres, que es respirava en aquella ciutat que convivia una colònia de grecs forans i els ibers autòctons entre els segles IV i III abans de Crist.

L'edició del llibre de Columna Edicions és d'una gran qualitat, amb unes excel·lents il·lustracions en els dors de la portada i contraportada que reprodueix a vista d'ocell com eren Empúries i Ullastret (Índica) en aquell temps.

Maria Carme Roca ha escrit una novel·la històrica, igual de rodona que les seves anteriors obres (reconec que m'agrada molt com escriu la Maria Carme), molt ben documentada i amb una relació de la bibliografia empleada, que ens permet aproximar-nos -amb rigor històric- a saber com es vivia en aquella època; però es també una novel·la ben entretinguda on el misteri, les intrigues, l'amor i l'erotisme son ben presents, i on s'acaba estimant a molts dels seus personatges.

Ben segur que acabarem sabent més coses, sobretot, de la cultura grega gràcies a la profusa inclusió de termes d'aquesta cultura, aclarits al peu de les seves pàgines.

Avui és Sant Jordi, i si encara no heu escollit llibre per regalar o per regalar-vos, aquesta és la meva proposta. Us asseguro que si hi ha alguna “escollida pels Déus” per la seva creativitat literària és precisament la Maria Carme Roca.

Primeres prospeccions arqueològiques a l'Ateneu Santboià

2011-04-01T10:28:00.003+02:00

Tal com us deia en el meu post “El que amaga l'ateneu”, els arqueòlegs sempre han cregut que els antics terrenys de l'Ateneu Santboià amaga molta informació del passat de Sant Boi. Doncs bé, s'han començat a trobar restes interessants en els terrenys de l'Ateneu Santboià, gràcies a les prospeccions arqueològiques que l'ajuntament de Sant Boi va iniciar el passat 8 de març.

Esperarem amb candeletes, que quan acabin aquestes excavacions, saber més coses que puguin aportar més dades sobre el nostre passat passat històric a l'època dels ibers i dels romans.

El vídeo és de Baiximagenes

Refugi antiaeri de Gavà

2011-03-23T11:02:00.000+01:00

L'ajuntament de Gavà vol recuperar aquest refugi que està ubicat a sota de la seva Rambla, al tram inicial de Salvador Lluch. Ha estat una sorpresa saber que aquest tipus de patrimoni històric també es troba a la comarca del Baix Llobregat. Les imatges són prou il·lustratives de la importància que tenia aquest refugi i el valor històric perquè sigui preservat per no perdre la memòria històrica del que va representa la Guerra Civil.
+ info

Itinerari pel Parc Forestal de Mas Ratés (Viladecans)

2011-03-13T17:37:00.011+01:00

Fa unes setmanes, vaig tenir l'oportunitat de caminar per un recent itinerari forestal que ha realitzat l'ajuntament de Viladecans a la Serra de Miramar al Parc Forestal de Mas Ratés. Es tracta d'un agradable itinerari apte per totes les edats i que permet oxigenar-se als ciutadans de Viladecans sortint a peu des de casa seva (és la sort que tenim en algunes poblacions del Baix Llobregat i que molts del seus habitants valorem com un element de qualitat de vida).

Sempre m'ha agradat el topònim de Miramar... Ho diu tot! I la veritat és que la visió del mar des d'aquesta petita serra -que separa els termes de Viladecans i Sant Climent de Llobregat- és sempre sorprenen.

Però la sorpresa ha estat el tenir una altre visió més espectacular del Montbaig i de la seva ermita de Sant Ramon, des del mirador que hi ha a prop del cim del Mas Ratés. Des d'aquest mirador, recentment creat i on tenim una rosa dels vents per situar-nos, podem admirar el cantó amb més pendent del Montbaig que ens fa veure la muntanya molt més alta i la sensació de que la ermita de Sant Ramon és una baluard inexpugnable.

Són també molt interessants les tipologies de marges de pedra seca de llicorella (amb algun amagatall semblants als que es poden trobar al Montbaig) que podem trobar a prop del mirador, molt visibles, pels treballs forestals de recuperació de la zona que es va cremar l'any passat. Al mateix cim del Mas Ratés, podem veure una de les interessants fites amb la epigrafia “Viladecans” (probablement, són dels segles XVIII o XIX) que s'han trobat en aquesta serra i en el Montbaig, arrel dels incendis forestals i que estan catalogades per l'ajuntament i que el Grup Tres Torres ha divulgat la seva existència i -malauradament- també ha denunciat els actes de vandalisme que pateixen.

També vaig trobar un parell de cassoletes rectangulars que també podrien tenir un origen megalític com les que he anat trobant al Montbaig. I pel que sembla, en aquest lloc els ibers també van fruir de la vista del mar (que el tenien molt més a prop que nosaltres que avui en dia...).

Rutes vora el mar (VIII) Camí de Ronda entre Platja d'Aro i Calonge

2011-03-03T18:01:00.009+01:00

Aprofitant un dels darrers caps de setmana marcats per un temps anticiclònic, vam aprofitar la família per caminar pels sempre agradables camins de ronda de la Costa Brava. La ruta que us proposo és la que es pot fer des de Platja d'Aro fins a Calonge i que coincideix amb el recorregut de la GR-92.

En aquesta ruta podem fruir de magnífiques cales, de racons encara no malmesos i d'altres que ens faran mal -als ulls i al cor- per les barbaritats urbanístiques que s'han fet. Però, en línies generals aquesta passejada és molt agradable i molt recomanable pels amants de caminar vora el mar.

Cal dir també, que alguns trams d'aquest camí de ronda han estan tancats o estan molt malmesos a causa d'antics temporals o ventades que han destruït petits ponts o passarel·les. En alguns casos, com quan arribem a la Cala del Pi, la GR-92 es desvia cap a la carretera C-253 que va en direcció a Calonge, però desprès torna cap el camí de ronda.

Situats a Platja d'Aro, hem de trobar la carretera C-253 en direcció a Calonge i buscar les indicacions del Cavall Bernat (un roc espectacular que hi ha en una petita cala al final del passeig marítim de Plata d'Aro). Des d'aquest punt trobem els senyals i les indicacions de la GR-92.

La ruta farà les delícies del nens, ja que passem per petits túnels que ens porten d'una cala a l'altre. Els racons més interessants són la Cala de les Carbasses, el Cap Roig, la Cala del Form i les Roques Planes (aquest racó és molt interessant per la seva capritxosa geologia). La ruta acaba a l'arribada a la Torre Valentina, una torre de guaita del s. XVI que ens sorprendrà pel seu magnífic estat de conservació i per estar -malauradament- emmarcada per un horrorós edifici d'apartaments.

La desapareguda creu de terme de Sant Boi

2011-02-09T16:45:00.008+01:00

Investigant sobre la xarxa de camins antics de Sant Boi, i en especial, sobre el Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, sempre he tingut la curiositat de saber si ha Sant Boi hi havia existit una creu de terme.

A partir dels s. XIV i XV, va ser habitual a Catalunya la construcció de creus de terme a les entrades de les poblacions al costat del camí. Algunes d'aquestes creus eren veritables joies d'art; i dic eren perquè moltes d'elles van ser destruïdes, especialment, durant la Guerra Civil Espanyola. La destrucció contra els símbols religiosos va ser brutal, i en general, van ser destruïdes moltes obres d'art que no han arribat fins els nostres dies.

Un dels llocs on podem comprovar i consultar la gran quantitat d'aquestes creus que existien a Catalunya és el Fons Fotogràfic Salvany on poden trobar veritables joies documentals de com era el territori a principis del s. XX en retrats de format de fotografia estereoscòpica. En aquest fons podem trobar com era, per exemple, la creu de terme de Sant Vicenç dels Horts, a la qual correspon la foto que he posat per il·lustrar aquest article (no és la de Sant Boi). I curiosament, en aquest arxiu podem trobar interessants fotografies de Sant Boi, però no trobem de la que podia havia estat la Creu de terme de Sant Boi i que en algun document de relacions de camins de Sant Boi de 1848 es citava per demostrar l'antiguitat del Camí Ral; per tant, a principis de segle ja es possible que aquesta creu no existís i que no fos destruïda a la Guerra Civil com tan d'altres.

Fent la consulta a l'amic Carles Serret de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, aquest em va donar la resposta a través d'una citació al llibre que va fer l'historiador Jaume Codina titulat “Llibre de politiqueses i curiositats: memòries de Pau Porcet (1788-1856)”. En aquestes memòries, en Pau Porcet, ens dona la dada de que el 24 de juny de 1850, “lo Riu Llobregat ba beni molt gros, que se ba Cabâ de menjâ tota la terra de la Era Cal Terralló y de la Era de a cal Met de la Mateva, que hi havia una Creu molt adornada de Pedra ab la Ymatge del Gloriós Patró y advocat Sant Baldiri”. En definitiva, a Sant Boi hi havia una creu de terme que podria ser similar a la que existia a Sant Vicenç dels Horts -destruïda durant la Guerra Civil- però que en el nostre cas va ser destruïda per un altre enemic: el riu.

Projecte Tipografia de la Viquipèdia

2011-01-25T22:02:00.004+01:00

Aquest any el gran projecte de la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure, ha complert 10 anys. Son milers de voluntaris a tot el mon que aporten coneixement a través d'aquest portal. Però com és conegut per les persones que accedim a internet per trobar fons d'informació, a la Viquipèdia hi ha de tot, encara que en els darrers anys hi han voluntaris que també vigilen que hi hagin criteris seriosos en les confeccions d'articles d'aquesta enciclopèdia que creix dia a dia sense parar.

Cada vegada més, es més habitual la pràctica que la primera aproximació que es fa a l'internet per a la recerca d'informació, es connecta primer a la Viquipèdia per fer una primera consulta o per tenir una visió global d'un terme, concepte o temàtica.

En el marc de les pràctiques d'avaluació contínua de l'assignatura d'imatge i llenguatge visual del Grau Multimèdia de la UOC, s'ha impulsat un ambiciós projecte de crear nous articles relacionats amb el món de la Tipografia; una temàtica en la qual a penes hi havia informació en català i no gaire més en castellà o anglès.

Com alumne d'aquesta assignatura, he tingut l'honor de redactar un article sobre la tipografia alemanya VAG Rounded Std; una extraordinària tipografia arrodonida de gran elegància que la empresa Volkswagen va fer crear com a tipografia corporativa.

Ha estat una experiència interessant per conèixer el món que rodeja a la Viquipèdia i quina és la seva dinàmica i que juntament amb els blocs, són les principals fonts de coneixement que podem trobat a la Xarxa.

L'enllaç d'aquest article és:

http://ca.wikipedia.org/wiki/VAG_Rounded

Projecte 100 Retrats, 100 Santboians

2011-01-16T22:35:00.003+01:00

Fa unes setmanes, va contactar amb mi el fotògraf i company d'AFOBOI, Iván Vega, per proposar-me fer-me un retrat pel seu ambiciós i interessant projecte fotogràfic anomenat “100 Retrat, 100 Santboians”. No cal dir que em vaig sentir molt honrat per la seva proposta i més sabent que era a la segona persona que li havia proposat.

Em va demanar que busqués una localització on jo em podia sentir còmode o representat. I com no podia ser d'una altre manera, vaig pensar que em tenia que retratar al costat d'un marge de pedra seca santboià fet amb llicorella. A part de casa meva, en el bosc és on em sento molt a gust. I el marge que li vaig proposar va ser un de molt maco que es troba en el Bosc de Can Tutussaus, a la Vall de Santa Bàrbara del Llor.

Ha estat una sensació curiosa el fet que m'hagin fet un retrat; normalment, no surto mai en les fotos, ja que sempre sóc jo el que faig fotos als altres per motius familiars, de lleure o professionals. I penso que el plantejament que ha fet l'Iván és molt interessant pel contingut social que té i s'ho ha plantejat com un treball molt professional, tal com vaig comprovar. I ja estic impacient de veure quins seran els propers retratats... Et desitjo bona feina, Iván!

L'enllaç del seu post és http://100santboians.posterous.com/xavier-sanchez

Feu-vos un magnífic regal musical: El Christmas sampler 2010

2010-12-30T08:46:00.002+01:00

Per cinquè any consecutiu, els amics de Lostfrontier ens regalen la descàrrega gratuïta d'un CD de la seva col·lecció Christmas sampler amb interessants aportacions musicals de compositors nacionals i internacionals.

Totes les composicions són originals i aquest any també estan presents compositors internacionals de gran renom, relacionats amb les noves músiques, con Michael Whalen, Mars Lasar i el grup que formen Eric Tingstad & Nancy Rumbel.

Dels compositors nacionals, voldria destacar l'amic Roger Subirana de Vilafranca del Penedés que, com sempre, ens crea temes magnífics que són petites obres d'art.

El format de descàrrega és mp3 i també us podeu descarregar les portades que són visibles en l'i-pod.

+ info per descarregar-se el El Christmas sampler 2010 de Lostfrontier.

Experiments gràfics

2010-12-19T21:53:00.005+01:00

Us presento alguns dels experiments gràfics que he fet per l'UOC per l'assignatura de disseny gràfic del grau multimèdia. Es tracta d'un parells de fons de pantalla amb figures geomètriques repetitives i que vull compartir amb vosaltres. Si us agrada només teniu que descarregar-los (només es pot utilitzar per a un ús personal, drets reservats per un ús comercial).

Bon Nadal, Bon camí!

2010-12-15T16:35:00.003+01:00

Des d'aquest modest bloc us desitjo un Bon Nadal i Bon any 2011 (sense crisi i amb feina per a tothom).

Desitjo també que sempre trobis el camí que et guii vers la teva bona estrella. Però recorda que si no camines, no la trobaràs.

Si us agrada la foto, us la podeu descarregar i utilitzar-la pel vostre escriptori de l'ordinador. En cap cas es pot utilitzar per a una utilització comercial. Drets d'autor reservats.

De Sant Boi a Montserrat, sense asfalt.

2010-12-13T11:16:00.008+01:00

La tradició d'anar en romiatge a Montserrat caminant, es perd en el temps. Sabem pels treballs d'en Carles Martí i d'en Jaume Codina, que des d'abans del segle XV, era habitual l'organització d'un romiatge anual a Montserrat; fet que va continuar fins a la guerra de Successió a principis del s. XVIII. Però ja sigui per motius religiosos, per complir promeses o per esport, sempre ha existit la tradició entre la gent excursionista el fer aquesta ruta, sobretot per la nit. Una ruta no exempta de perills, ja que sempre ha transcorregut per carreteres d'asfalt molt transitades.

Fa unes setmanes que un bon amic seguidor d'aquest bloc, en José Manuel Gálvez Caballero, em va demanar, amb gran generositat per la seva part, que publiqués la ruta que ha dissenyat i realitzat, amb la companyia del seu fill, entre Sant Boi i Montserrat. El gran encert d'aquesta ruta és que es fa -pràcticament- sense trepitjar asfalt, aprofitant els camins paral·lels del riu Llobregat.

Els romiatges a Montserrat del s. XV es feien per demanar a Déu que acabessin les pestes que massacraven a la població. Potser, ara podríem organitzar uns altres romiatges, caminant els 59 km de peregrinació que ens proposa l'amic José Manuel, per demanar que acabés aquesta miserable crisi econòmica que tan del mal està fent a moltes famílies...

RUTA SANT BOI-MONTSERRAT

0.00 (0,00 km) SANT BOI DE LLOBREGAT

Aquesta ruta comença al nou Parc Fluvial del riu Llobregat, accedint-se per la passarel·la que hi ha al davant de les Termes Romanes (a la passarel·la hi ha la reproducció del senyal del segle XVIII que indicava l'antic pas de la barca que creuava el riu). Si venim des de l'estació de FGC de Sant Boi, podem accedir a aquest punt anant per l'esquerra del carrer Maria Girona, on hi ha un mur amb escultures de ferro que representen les aus que podem trobar al riu Llobregat. Un cop a la plaça rodona-mirador que es troba a sobre de la BV-2002, des d'aquí baixarem al parc que han fet en front de la depuradora de les Aigües de Barcelona i agafarem un camí cimentat a l'esquerra en direcció a Sant Vicenç dels Horts, creuant un pont modern de formigó que travessa una riera parc i que una mica més endavant transforma en una gran pista al costat del riu, per on passarem per sota del pont de l'AVE i les línies de càrrega de RENFE. Just passat aquest últim, a uns dos-cents metres, girarem a mà esquerra fins trobar les citades vies ferroviàries i agafarem el camí de la dreta en sentit de pujada de las citades línies.

0.47 (4,3 km) SANT VICENÇ DELS HORTS

Seguirem per aquest camí i passarem per a sota dels dos ponts de l'autovia A-2 (Una mitjana de 5,73 km/h).

1.29 (8,4 km) PONT DE LA N-340

Més tard, passem per a sota del pont de la N-340 (Una mitjana de 5,6 km/h). Des d'aquest punt no ens tindrem que preocupar per perdre’ns fins que no tornem a passar per a sota sota del pont doble de l'AVE i de les línies de càrrega de RENFE. Just passat aquests dos ponts, surt una desviació a l’esquerra que no haurem d’agafar, i una altra de front que sí que haurem d’agafar fins a uns 25 – 50 metres on trobem una altra bifurcació -i aquesta vegada si que hem de agafar la de la esquerra-. Aquesta desviació ens porta a un corriolet al costat d’un hort, que ens porta després a una pista més ampla que va paral·lela a l'A-2 per una pista ampla que una mica mes endavant fa una mica de pujada seguida d'una baixada que creua una riera amb aigua.

2.28 (14,1 km) SANT ANDREU DE LA BARCA

Continuarem per aquesta pista fins que arribem a Sant Andreu de la Barca, passant per a sota de dos ponts de ferro inacabats de la connexió entre l'AP7 i l'A2 (Una mitjana de 5,64 km/h). Posteriorment, passem per a sota de dos passarel·les peatonals i de dos interconnexions entre l'A2 i l'AP7 que van creuant el riu Llobregat.

3.28 (18,7 km) PONT FERROCARRILS DE LA GENERALITAT

Desprès d'haver passat per sota d'un encreuament de ponts de l'A2 i de l'AP7, la pista ample es transforma en un corriolet que passa per a sota de les vies dels FGC que passen per un petit pont (Una mitjana de 5,34 km/h) i seguim per aquest corriolet, arribarem i entrarem en l'antiga carretera N-2 en direcció a Martorell. En aquest punt hem d’agafar carretera asfaltada -no queda més remei- durant uns 800 m. Hem de caminar pel voral de l'esquerra de la carretera.

3.37 (20,5 km) MARTORELL

Un cop arribem a Martorell, anirem a trobar el Pont del Diable, creuant la carretera a mà dreta i baixant pel carrer que porta fins la plaça del citat pont (Una mitjana de 5,7 km/h). Una cop arribat aquí, girarem a mà esquerra pel carrer del Riu fins que arribem a una bifurcació amb el carrer del Rabal, pel que continuarem en endavant fins a arribar a la plaça de les piscines municipals que deixarem a mà dreta, doncs nosaltres continuem rectes creuant el riu Anoia per una passera transitable, tant a peu com amb cotxe, per a sobre d'uns tubs de ciment. Just passant aquesta passera, girarem a mà esquerra passant per un pàrquing municipal de cotxes sota d'un pont de l'antiga N-II. Just en l’altre costat del pàrquing, surt un caminet asfaltat que ens porta fins a l'antic Molí de Martorell. Al passar per davant d'aquest, veurem que el caminet es transforma en unes escales que ens faran pujar fins a l'hospital comarcal de Martorell. Passant pel seu costat, i en la primera cruïlla, girarem a mà esquerra per l'avinguda de les Mancomunitats Comarcals fins a la tercera cruïlla amb el carrer del Dr. Trueta, pel que girarem a mà dreta un 50m fins una rotonda, en la que girarem a esquerra i que ens porta fins a un camí sota d'un pont pel que hem de baixar fins al nivell del riu Anoia i pel que tenim que continuar sense deixar-ho.

4.50 (27,1 km) PONT DE LA RENFE DE CAN MASET

A l'arribada al pont de la RENFE de Can Maset (Una mitjana de 5.6 km/h), just passat aquest, girarem a ma esquerra passant per la porta d'una masia. Pugem per un camí amb una forta pujada.

5.15 (29,5 km) CORBA DE LA FRUITA DE LA B-224 (carretera de Martorell a Piera)

Arribant aquí (Una mitjana de 5,6 km/h), agafarem a ma esquerra -amb molt de compte doncs estem en una carretera molt transitada- caminant uns 250 m pel voral esquerra de la citada carretera o pel pàrquing de la benzinera que es troba en aquest lloc, i haurem d'agafar just pel carrer que surt a la corba de la carretera que hi ha davant de la benzinera en la que es troben uns cartells que diuen “HIPICA, CAN PRATS, POLIGON INDUSTRIAL SESROVIRES”. Agafem per aquest carrer, passant per davant de l'Hotel-restaurant les Torres i seguirem la direcció indicada pels cartells de “HIPICA, CAN PRATS”. Una mica més endavant, el carrer es bifurca en una pista de ciment.

5.38 (31,3 km) NUCLI DE CAN PRATS

Arribem a aquest nucli (Una mitjana de 5.6 km/h) i agafarem la segona cruïlla a ma esquerra per una forta baixada que ens portarà fins a la llera de una riera on continua la citada pista cimentada.

6.00 (32 km) CEMENTIRI DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Passant per a davant de les portes del cementiri, entrarem en aquest poble que haurem de creuar sencer. Just girant a ma dreta, a la segona cruïlla que es tracta del carrer de Lluís Companys -que més endavant es renombra com a avinguda de Francesc Macià, arribarem a una rotonda que vorejarem per continuar recte i, una vegada passada aquesta, el carrer es canvia de nom un altra vegada encara que sigui el mateix i passa a dir-se avinguda de Josep Llobet i Bonastre; al final d'aquest carrer arribem a la estació del FGC del poble i creuarem per la passarel·la que travessa les vies just en la estació. Una vegada a l’altre costat, girem a ma esquerra. Passarem la primera cruïlla, i una mica més endavant, passarem junt a un camp de futbol que es troba en obres. A la següent cruïlla, girarem a ma dreta per l'avinguda de Vallserrat. Pujarem per aquest carrer, passant per una cruïlla que te la intenció de ser una rotonda però que es queda pel camí, i més endavant trobarem una veritable rotonda en la que agafarem la sortida pel carrer Ignasi Mas. Curiosament, aquest carrer, una mica més endavant gira a l'esquerra i continuant per aquest passem per davant d'uns col·legis a mà dreta.

6.32 (35,1 km) DIPÒSIT D'AIGUA DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Passats aquests col·legis, arribem al dipòsit d'aigua del poble (Una mitjana de 5,85 km/h). Des d'aquí, el carrer es transforma en una pista que passa a anomenar-se Camí de la Beguda a Martorell, una pista ben definida i transitable per on s’ha d'anar en compte amb les motos. Passarem per a sota d'un pont de la línia de FGC de Barcelona a Igualada i continuem endavant fins a una bifurcació en la que agafarem a ma dreta. Uns metres més endavant, en una cruïlla de camins, agafarem a la esquerra, seguint endavant per aquesta pista on trobarem un altre cruïlla que agafarem a ma esquerra. Per la pista principal, més endavant trobarem una bifurcació i en aquesta agafem a ma esquerra per una forta pujada.

7.00 (37 km) DIPÒSIT D'AIGUA DE LA BEGUDA

Desprès de la forta pujada, arribem a aquest dipòsit (Una mitjana de 5,28 km/h). Uns metres més endavant surt una pista a ma dreta per la que baixarem, obviant els caminets que surten als costats, fins a arribar a la llera d'una gran riera que segons en quines dates baixa amb força aigua. Just enfront, veurem la pista per la que tenim que continuar: un camí que se enfila i que deixarem a l'arribada a una barrera metàl·lica que saltarem, creuant una carretera.

7.30 (39,3 km) CARRETERA B-231

Amb molt de compte, travessem -aquest és un punt bastant perillós- i passarem per un petit corriolet entre uns pins (Una mitjana de 5.24 km/h) que ens fa baixar a un camí de pagès al costat del camp que agafarem a ma esquerra una mica; més endavant, trobarem un altre camí amb el que ens creuem i que agafarem a ma dreta de baixada, sense deixar-ho fins que arribem a un altre riera amb aigua i que -con la anterior- haurem de comprovar de creuar abans el seu cabal, doncs pot arribar a ser perillós. Arribant a aquesta riera, agafem a ma esquerra uns 30 o 40 metres arribant a un camí a ma dreta, on es troba les restes d'una gravera i les restes d'una gran corretja de transport de grava (aquest punt és l'únic que pot comportar una mica de confusió per seguir el camí, ja que nosaltres hem d'anar per un camí que se enfila pel costat esquerra del que sembla que era la presa d'àrids de la citada gravera). Si ens col·loquem d'esquena a la riera, just en el moment de deixar-la, el camí per on hem de pujar es trobaria a les 11 hores en un rellotge analògic (o sigui, un dels d'agulles de tota la vida), per arribar al camí l´haurem de fer entre mig d'uns matolls per un corriol molt poc definit. Quan arribem al camí esmentat, aquest s’enfila en una pujada a ma esquerra i, més endavant, es creua amb un altre camí que no em d'agafar, i en aquesta cruïlla agafarem a ma dreta i anirem pujant per aquest camí que se endureix una mica més. Al final del camí, passarem al costat d'unes cases d'una urbanització per la que hem de creuar.

7.55 (41,3 km) CARRER HORTÈNSIA

Entrant per carrer (Una mitjana de 5,22 km/h), seguirem en la direcció de la pujada fins a arribar al carrer de la Camèlia, en el que girarem a la dreta i a uns quants metres més endavant, agafem un carreró a ma esquerra que ens porta fins al carrer del Gerani, en el que girarem a esquerra i, en la primera cruïlla, girem a dreta en el carrer de la Gardènsia. Pel qual seguirem, fins a la primera cruïlla a ma dreta per la que anirem fins a la següent, carrer de la Ginesta en el que girem a ma esquerra enfilant-nos per aquest carrer fins que trobem un petit replà en el que es troben els contenidors de les deixalles. I just aquí, surt un corriol a ma dreta amb forta pendent pel que hen de baixar i per on comença una pista estreta, però ben definida, que una mica més endavant farà dos girs bruscos a la dreta, passant a l’altra costat de la petita vall per la que segueix aquest camí i que anirà baixant, de mica en mica, fins a una riera que travessarem per un petit pont i que ens deixa en una bonica fondalada per la que segueix el camí que aquesta vagada se enfila pujada amunt per un corriol que més endavant es transforma en una pista ben definida que ens portarà fins a una carretera.

8.40 (44 km) CARRETERA DE CAN FOSALBA

Una vegada arribem a la carretera (Una mitjana de 5,05 km/h), girarem a l'esquerra durant uns 350m. Just en una corba a esquerra, ben definida de la carretera i enfront segons la direcció que portàvem hi ha una porta de ferro que dona accés a un camp al que en de accedir-hi, però, per un dels dos corriolets que hi han a ma esquerra de la citada porta. Baixarem pel camí del costat del camp i que en forta baixada descendeix fins a la llera de una riera que travessarem, continuant la direcció del camí que ens portarà pel costat del camp fins a una altra pista molt ampla en la que girarem a dreta i a uns 250m. Més endavant, agafarem per un corriolet a ma esquerra que s’ajunta amb un camí més definit que baixarà fins a una riera en la que trobarem cartells de reserva d'animals i per la que tenim que continuar sense deixar el camí principal fins dalt de tot, on trobarem un pont que creua per sobre de l'autovia del nord-est A-2 i que nosaltres no hem de passar, doncs tenim que girar aquí a l’esquerrà i resseguir el camí que s'enfila amunt fins passar pel costat d'una gran masia, que tornarà a baixar molt suaument i ajuntant-se amb l'autovia abans esmentada. Quan trobem el pont següent, travessarem per ell a l'altre costat de la autovia, seguint la direcció del camí fins que arribarem a una carretera.

9.20 (47,2 km) ANTIGA CARRETERA N II

Retrocedim per la carretera, uns 125 m, més o menys, i tenim que creuar-la i passar per un camp d'oliveres per uns corriols que es troben entre mig de aquests arbres, doncs tenim que agafar la pista que es troba a l’altra costat, que és una pista molt ampla i ben definida. Anirem caminant per aquesta, en la direcció que portàvem abans i que ens portarà fins a Collbató, per on entrarem pel carrer Nou, creuant la carretera B-112. Seguirem per aquest carrer i trobarem una cruïlla (rotonda), on el carrer passa a dir-se Amadeu Vives i pel que tenim que continuar i no deixar-lo fins al final que ens portarà al carrer de la Salut. Quan arribem a aquest, girarem a ma esquerra i no el deixarem fins que ens faci sortir del poble convertint-se en un caminet amb unes escales que ens porten fins a l'àrea de lleure.

10.50 (53 km) OFICINA D'INFORMACIÓ DE LES COVES DE SALNITRE

A l'àrea de lleure es troben unes oficines d'informació (Una mitjana de 4.88 km/h). Pugem per la carretera que va al pàrquing de les coves i anirem seguin per aquesta carretera (els mes valents, poden agafar una drecera ben marcada que hi ha a la sortida de l'àrea i que s'enfila muntanya a munt) fins les escales d'accés a les coves. Pujarem aquestes escales passant pel costat de la porta de las mateixes, i aquí, trobarem un cartell que ens indica que ens troben en la ruta del Santuari de la Santa Cova. Un camí estret, però molt ben marcat i definit que no te pèrdua i pel que tenim que anar amb una mica de compte, doncs l'alçada comença a ser considerable i en alguns llocs podrien arribar a ser una mica perillós. Pel camí trobarem una sola cruïlla o bifurcació i que es tracta de la bifurcació entre el camí de Sant Miquel i la Santa Cova. Continuem pel de la Santa Cova. Arribem a a la Santa Cova i continuarem el camí que, sense pèrdua, ens porta fins a Montserrat.

12.50 (58,9 km) SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT

PD: Jo, personalment, quan vaig fer aquesta ruta, vaig escollir un dia amb lluna plena (23/10/2010), doncs els primers 17 km els vaig fer de nit però pel camí em vaig adonar que no es necessari doncs, com que en tot moment caminem a prop de les vies del AVE i DE les llums de la A-2, no fa falta gaire més il·luminació.

J.M. Gálvez Caballero

El Pi de Can Cartró a principis del s. XX

2010-12-11T18:42:00.002+01:00

Tal com us comentava en el meu article “Sant Boi, recupera el Pi de Can Cartró”, l'any 1915, un llamp va destruir aquest enorme pi pinyoner que servia de referència pels vaixells que arribaven al port de Barcelona i que es trobava al cim de la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

Arrel d'aquest article, l'amic José Antonio Lozano m'ha facilitat, per compartir amb tots vosaltres, aquesta fotografia del seu arxiu personal del Pi de Can Cartró, realitzada a principis del s. XX o finals del s. XIX. La foto és interessant perquè apareixen persones que ens permeten veure a escala la grandària d'aquest enorme pi. I tal com m'indica ell, aquesta fotografia es tracta d'una postal de Torrelles de Llobregat (amb qui Sant Boi, Santa Coloma de Cervelló i Sant Climent, comparteixen terme al cim de la muntanya del Pi d'en Cartró) realitzada per l'editor Ángel Toldrà Vianzo que s'identifica a la postal amb les seves inicials A.T.V., referència 3482.

Manual de com desestabilitzar Catalunya...

2010-11-02T11:28:00.001+01:00

Perdoneu-me, però us vull explicar una d'aquelles “Històries de la Puta Mili” en la qual me'n vaig veure embolicat quan vaig fer la mili a l'any 1985 a Madrid. Em va tocar com a destí l'Escola d'Estat Major i, perquè ens entenguem, era una mena d'ESADE o d'IESE militar de l'època pels oficials de l'exercit per tal d'obtindre el títol d'Estat Major.

El Madrid d'aquella època no té res a veure amb el d'ara: era el Madrid d'en Tierno Galván com alcalde (eren genials els seus bans i el seu talant humà i bondadós) i de la Movida. Sempre me'n recordo que un bon grapat de catalans vam demanar permís al nostre capità per anar a veure un concert de Lluís Llach en plenes festes de San Isidro... Avui seria impensable!

Era un any en el que el ministre de Defensa era en Narcís Serra... Un subtinent “xusquero”, caspós i alcoholitzat només ens donava els permisos de cap de setmana si responíem bé a les seves preguntes del tipus “¿Quién es el Jefe de la Fuerzas Armadas?” o “Nombre del teniente general de la región militar I”. A mi un dia em va preguntar “Nombre del ministro de Defensa” i jo vaig respondre que Narcís Serra i Serra i em va respondre -ben cabrejat- que no hi havia cap ministre amb aquest nom tan rar i no em va voler donar el permís... Em va donar una segona oportunitat i em va preguntar d'on era el meu pare; jo vaig respondre que d'Almeria i ell em va contestar “chaval, te ha salvado tu padre de que te quedes sin permiso”.

Va ser una època interessant perquè vaig conèixer a molta i bona gent molts llocs d'Espanya que admiraven Catalunya o que tenien una imatge distorsionada de la realitat. Però jo diria, malauradament, que aquesta distorsió s'ha incrementat de manera brutal en l'actualitat per la irresponsabilitat dels polítics de dretes d'aquest país, buscant un rendiment polític a costa de desestabilitzar moltes coses que pensavem que ja estaven superades i normalitzades.

A l'Escola d'Estat Major vaig estar treballant (sí, treballant, de veritat) a l'oficina de cartografia i dibuix. Donat la meva formació com a dissenyador gràfic i la meva experiència laboral com a delineant, la meva funció era crear presentacions gràfiques per informes formatius i transparències que utilitzaven els professors militars a les seves classes.

Un dia vaig rebre l'encàrrec del meu capità de l'oficina d'il·lustrar un informe restringit sobre Catalunya que era una mena de tesi d'un alt oficial que estudiava en aquella escola. El capità em va explicar quins gràfics devia de realitzar i em va dir i recalcar que era un informe confidencial i secret i que no podia informar a ningú. Curiosament, el capità sabia que era català i, fins i tot, alguna vegada m'havia demanat que l'ajudes a traduir algun text en català perquè estudiava teologia... Evidentment, vaig aprofitar per llegir tot l'informe -molt complert amb dades objectives extretes de fons escrites en català que parlaven de la història de Catalunya o de les variants dialectals- i la meva sorpresa va ser al arribar a l'apartat on es parlava de “como desestabilizar la sociedad catalana” des d'una perspectiva militar: només hi havia un punt en aquest apartat i que deia clarament “enfrentar las comunidades catalanohablante y castellanohablante con el tema de la lengua para conseguir un enfrentamiento social que justifique un acción armada”.

Com podeu veure, sembla que 25 anys desprès, aquesta és la formula irresponsable -la de una perversa estratègia militar de desestabilització social- que algunes forces polítiques volen aplicar a Catalunya per esgarrapar uns quants vots més al preu que sigui.

Sant Boi recupera el Pi de Can Cartró

2010-10-28T18:27:00.003+02:00

En el marc de la 5a Pujada a la Creu de Can Cartró celebrada el passat diumenge 24 d'octubre, va tenir lloc la plantació d'un pi pinyoner, en record de l'antic Pi d'en Cartró o de Can Cartró desaparegut fa gairebé cent anys.

El 1915 un llamp va destruir aquest pi pinyoner centenari i majestuós del qual hi han cròniques del s. XIX que en parlen de la seva funció com a referència dels mariners que arribaven en vaixell a port de Barcelona. A l'Arxiu Municipal de Sant Boi (Can Torrents) podeu trobar una il·lustrativa fotografia de principis de segle d'aquest magnífic pi.

En l'acte simbòlic de la plantació van participar alguns dels membres de la Unió Excursionista de Catalunya que l'any 1956 van aixecar l'actual Creu de Can Cartró que es troba al cim del Pi de Cartró que amb els seus 338 m és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural, amb el suport de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament de Sant Boi, del Centre Excursionista Sant Boi i de la ràdio municipal de Sant Boi.

La font de vi del camí de Sant Jaume

2010-07-25T17:55:00.005+02:00

A la població d'Irache a Navarra, existeix un font única a peu del Camí de Sant Jaume, entre les Bodegas Irache i l'església d'aquesta població; es tracta d'una font de vi. I raja gratuïtament pels pelegrins un vi negre i jove que no està pas malament; de fet, els vins d'Irache són d'aquells excel·lents “tintos” i rosats navarresos. De fet, si us connecteu a la web d'aquest celler, us podeu connectar amb la webcam de la font, on durant les 24h podeu veure els pelegrins que beuen i omplen les seves botes d'aquest generós do de Déu.

Avui a les notícies, he vist la notícia de l'alegria de molts pelegrins al poder arribar avui a Santiago de Compostel·la en el dia de Sant Jaume i, per tant, celebrar alhora el xacobeo per coincidir en diumenge. Fins el 2021 no es tornarà a repetir la situació d'un any xacobeo i em faria il·lusió fer el camí, i si no arribo a Santiago pel 25 de juliol, sempre em quedarà el poder arribar a la font de vi d'Irache i donar les gràcies a l'apòstol pel vi que raja.

Rutes vora el mar (VII) El camí de Sant Jaume pel Jaizkibel

2010-07-06T18:42:00.016+02:00

S'ha posat de moda que per excusar-se per no assistir a un acte dir que “estic fent el camí de Sant Jaume” (com per exemple, per assitir a una compareixença parlamentaria... he, he...); però de fet, des de la recuperació de les cel·lebracions del Xacobeo des dels anys 80, fer el camí s'ha posat de moda.

A part de tradicional ruta pel “camí antic” que s'inicia a Roncesvalles, han existit històricament altres rutes com la del Camí de Sant Jaume per la Costa; ruta que comença a la població guiposcuana d'Irun passant per Donosti, Bilbo, Santander, Oviedo, Ribadeo i d'aquí fins a Santiago de Compostel·la. Aquesta ruta és més “fresca” que la del camí antic que passa per càlides terres castellanes i té l'al·licient de que es contempla el mar en bona part el trajecte.

I si el vostre objectiu és només poder fer una agradable passejada vora el mar, us recomano que en feu el tram que passa pel mític Jaizkibel; es tracta d'una ruta que ens aporta unes vistes magnífiques del paisatge mariner de la costa vasca amb la sensació d'estar fent un recorregut d'alta muntanya però on realment no sobrepassen els 500 m d'alçada.

El tram que us proposo surt del santuari de Guadalupe, al qual es pot accedir caminant o en cotxe des de la bella i històrica població costera d'Hondarribia. Des d'aquest santuari i sempre caminant per la carena del Jaizkibel per un magnífic sender senyalitzat, trobarem tot un conjunt de torres de guaita i de forts militars, aparentment medievals, construïdes realment a finals del s. XIX durant les darreres Guerres Carlistes. Per una banda també trobarem monuments megalítics i podrem fruir de belles panoràmiques on s'encabeixen sovint els cavalls que pasturen per aquestes terres tan verdes. L'objectiu que us proposo és arribar fins el cim de Jaizkibel, passant primer per l'extraordinari mirador del que havia estat un parador de turisme que, afortunadament i desprès d'un incendi, les autoritats van fer desaparèixer.

Avis: fer aquesta ruta no us servirà de penitència, però segur que us servirà per agafar la gana abans d'anar a una bona sidreria...

Passejada per l'antiga Quadra del Benviure

2010-06-28T10:34:00.008+02:00

Ahir, 27 de juny vaig tenir l'honor de compartir la tasca de guia amb la Maria Lledó Barreda, directora del Museu de Sant Boi, en la passejada històrica que aquest museu va organitzar per conèixer l'antiga jurisdicció medieval del Benviure.

La Maria es va centrar en explicar l'origen d'aquesta jurisdicció medieval santboiana, la història de la Torre de guaita de Benviure del s. XI, així com dels orígens ibèrics d'aquest territori.

El topònim santboià de Benviure sempre m'ha agradat pel que representa del concepte d'unió de “bona vida” i territori. La vida a l'època medieval no era gens fàcil, però probablement aquell racó on s'assentava la Torre de Benviure era un bon lloc per viure.

Com que aquesta antiga jurisdicció medieval també ocupa una bona part de la muntanya del Montbaig, em vaig encarregar d'explicar alguns dels elements de patrimoni històric que es poden trobar com les construccions de pedra seca (per cert, l'ajuntament de Sant Boi ha començat una nova campanya de recuperació de la pedra seca dels marges de l'àrea de lleure de Benviure) i les restes del Camí Ral entre Sant Boi i Vilafranca -important via de comunicació en temps medievals, de la qual s'encarregava de vigilar la torre-, així com, les restes de la Carrerada del Montbaig.

Sempre em deixa un bon sabor de boca el poder explicar i mostrar “in situ” aquestes coses que tan m'apassionen a ciutadans que mostren interès i sensibilitat per aquests temes relacionats amb el patrimoni històric local.

Rutes vora del mar (VI) “El Flysch de Zumaia”

2010-06-15T10:21:00.008+02:00

Euskadi és un paradís pels amants de senderisme vora el mar; la seva costa ens ofereix grans oportunitats de fruir d'una natura on convergeix la muntanya i el mar de forma plàcida i alhora espectacular. La ruta que us proposo és pot ser una de les més interessants per la seva bellesa i per les coses que podem aprendre: caminarem a la vora d'uns penya segats en forma de flysh que ens expliquem 50 milions d'anys de la història del nostre planeta, ni més ni menys...

Zumaia és una agradable població costera de Guipuzkoa, epicentre d'una gran quantitat de possibles rutes senderistes vora el mar o en direcció a les muntanyes de l'interior; entre elles destaquen el Camí de Sant Jaume (Done Jakue Bidea) de la costa i la ruta GR 121 (ruta de la Costa); precisament, caminarem per un tram d'aquesta ruta des de Zumaia en direcció a Deba.

Abans de començar la caminada, us recomano que us apropeu a l'Oficina de Turisme de Zumaia on us facilitaran excel·lents plànols (fins i tot, tenen informació en català) que us ajudaran a fer el recorregut i on us poden indicar l'inici de la ruta: l'ermita de San Telmo. A l'oficina també us indicaran on es troba Algorri, el Centre d'Interpretació dels Recursos Naturals de Zumaia; visita molt recomanable per conèixer i entendre la singularitat geològica del flysh de Zumaia: cadascuna de les làmines rocoses que ens trobarem pel camí són registres de fets cabdals com l'extinció dels dinosaures fa 65 milions d'anys o del gran escalfament de la Terra ocorregut fa 56 milions d'anys. Zumaia, és de fet un referent mundial per a científics i investigadors.

Doncs bé, un cop a l'ermita de San Telmo (connectada a la població per un carrer), seguim caminant per un sender amb senyals blanques i vermelles de la GR 121. Com podreu comprovar de seguida, si teniu vertigen millor que no continueu... perquè ens trobem caminant immediatament per sobre d'un penya-segat format per un llibre de fulles rocoses. Arribem fins a la punta d'Algorri, on podem fruir d'una meravella panoràmica de la costa i del camí que hem d'anar seguint. Durant aquest tram trobarem misteriosos forats fets en les “pàgines” rocalloses: són mostres preses pels científics que si tinguéssim la possibilitat de mirar-les amb un microscopi, veuríem microesquelets i conxes d'organismes marins.

Si només volem caminar vora el mar, es recoman continuar per un corriol vora els penya-segats i deixant les marques de la GR (atenció, si anem amb nens) fins al caseriu de Peko; però si voleu fer també muntanya, continueu per la GR pujant fins el cim verdós del Ollaortzagain (202 m) i desprès caminar fins el bell nucli de Elorriaga amb la seva ermita de San Sebastian.

Per acabar un darrer consell, des de Zumaia surt un vaixell per visitar la costa per va la nostra ruta; és molt recomanable i divertida fer aquesta visita per tenir una visió complerta de la importància del flysh de Zumaia.

Espot divulgatiu del Camí Ral

2010-05-13T20:16:00.004+02:00

Tal com us explicava en el meu article "Espot del Parc Forestal Montbaig" no es tracta de cap campanya publicitària oficial; es tracta d'una pràctica per la universitat. És un pràctica de l'assignatura de vídeo de la carrera de grau de multimèdia que estic realitzant a través de la UOC; la pràctica consisteix en l'el·laboració d'un videoclip amb ritme musical i he aprofitat per promocionar la ruta del Camí Ral -ruta mil·lenària- entre Sant Boi i Vilafranca del Penedés que passa per Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls. He mesclat imatges del sender amb les seves roderes i algunes de les mostres de patrimoni històric que podem veure durant el seu recorregut (falten moltes coses...). Ja sé que es podem millorar algunes coses i que falten aspectes per reflectir, però és un espot de 35" i és el segon que faig! Ara, però m'ho passat molt bé fent-lo... I la música és el magnífic tema medieval "Saltarello" de Dead Can Dance.

"Los mapas del Quijote"

2010-05-02T00:40:00.003+02:00

Acabo de rebre una interessant notícia a través del Facebook relacionada amb la Biblioteca Nacional: s'ha creat un enllaç a la seva web on podem "visitar" i descarregar-nos documentació relacionada amb les interessants exposicions que han fet a la seva seu a Madrid. I no he pogut evitar anar-me ràpidament a veure el contingut de la exposició que es va presentar a l'any 2005, l'any del Quixot: "Los mapas del Quijote".

Tal com havia comentat en l'article "El Quixot va passar per Sant Boi", a la Biblioteca Nacional existeix un interessant mapa "oficial" encarregat pel rei Carles III al geògraf Tomás López i publicat el 1780, on es pot observar que el pas del Quixot per Catalunya, en direcció a Barcelona, va ser per Lleida, Cervera, Santa Coloma de Queralt, Vilafranca del Penedès i per un pas per travessar el riu Llobregat que no es defineix amb nom però que -des del meu punt de vista- és el de Sant Boi de Llobregat (precisament, el desaparegut pont de Molins de Rei es va construir durant el regnat de Carles III, i per tant, no existia a l'època de d'en Cervantes). Aquest recorregut entre Santa Coloma de Queralt i Barcelona és el que alguns estudiosos relacionen amb l'important Camí Ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que coincideix, en bona part, amb l'anomenada ruta Mercadera i amb La Carrerada del Penedès -i que molt probablement, durant l'Edat Mitja també fos també un recorregut català del Camí de Sant Jaume-.

Doncs bé, a través de l'enllaç a aquesta exposició virtual, us podeu descarregar tot un seguit de documents en format pdf on podeu consultar -amb bona qualitat- detalls d'aquest mapa del 1780 i d'altres cartografies posteriors i molta més informació interessant relacionat amb el recorregut del Quixot. Molt recomanable.

Espot del Parc Forestal Montbaig

2010-04-21T18:08:00.007+02:00

No es tracta de cap campanya publicitària oficial; es tracta d'una pràctica per la universitat. És un pràctica de l'assignatura de vídeo de la carrera de grau de multimèdia que estic realitzant a través de la UOC i com que tenia que fer un anunci publicitari de només 20 segons, doncs que millor que promocionar la natura de la meva ciutat i el seu atractiu turístic. Si, ja sé que es podem millorar algunes coses i que falten aspectes per reflectir, però és un espot de 20" i és el primer que faig!
Reconec que m'està entrant el "gusanillo" pel vídeo per les possibilitats que dona; sóc un autodidacta dels audiovisuals fets amb projectors de diapositives (sempre he al·lucinat amb les anomenades presentacions "multivisió" com les que podem veure en alguns dels centres d'interpretació dels Parcs Naturals gestionats per la Diputació de Barcelona) i n'he fet uns quants sempre relacionats amb temes de la natura, però el vídeo, gràcies a internet, ens permet arribar a molta més gent d'una manera universal. Intentaré, en el futur del meu bloc, incorporar més coses divulgatives de l'entorn natural i del patrimoni històric del Baix Llobregat amb aquest mitjà.

Les orquídies: la natura insòlita del Baix Llobregat

2010-04-14T11:17:00.008+02:00

A la primavera del Baix Llobregat, emergeix dels nostres entorns naturals tot un seguit de miraculosos espectacles de plena bellesa. La floració dels cirerers que emblanquinen les nostres valls i muntanyes, és un d'aquests espectacles naturals més coneguts. No obstant, hi ha un esclat natural bellíssim, però poc conegut, fins i tot, per les persones que solen fruir de la natura de la nostra comarca: la floració de les orquídies.

El desconeixement que tenim d'aquestes meravelles naturals és degut probablement a la petitesa d'aquest tipus de flora i, en general, a la falta de valoració dels entorns naturals que tenim. A Sant Boi de Llobregat, el grup ecologista Encina i l'ajuntament, fa anys, van publicar conjuntament un pòster per les escoles sobre les orquídies que es podíem trobar a les zones naturals de la ciutat, precisament, per donar a conèixer aquest tresor.

Però, no ens enganyem, no les veus si no vas acompanyat d'una persona experta que te les mostri. I el passat diumenge, l'amic Andreu Burguera (veieu el seu bloc "Golbes, racó del naturalista"), naturalista gran coneixedor de les aus, els bolets i de les orquídies (entre altres coses) ens va mostrar a un grup de persones les orquídies que podem veure al Baix Llobregat. La mostra ens la va fer en una petita excursió pels boscos de Begues que estam al llindar del Parc Natural de Garraf i que estant -curiosament- molt a prop d'aquesta població (de fet, va ser baixar del cotxe i començar a veure-les). I com diu l'Andreu, desprès de fotografiar-les, un s'enganxa a l'afició per a aquestes minúscules flors.

(+ info orquídies de Catalunya)

"El llenguatge de les mans"

2010-04-04T13:06:00.014+02:00

En una nova aposta arriscada dels membres que formen part de l'agrupació fotogràfica de Sant Boi (AFOBOI), el proper 8 d'abril s'inaugura una nova exposició temàtica, dedicada aquest cop al llenguatge de les mans. Com diu la poeta i escriptora santboiana, Queta García, "Les mans són ponts que estenem cap altres mans"; i afortunadament, els seus poemes també formaran part d'aquesta exposició.

Com és normal en aquest tipus d'exposicions, la limitació del nombre de fotos per fotògraf és necessària ja que la nostra entitat no ha parat de créixer incorporant nous aficionats a la fotografia. Només podíem exposar tres fotos i sempre és difícil escollir. Aquest passat estiu, vaig aprofitar per fer algunes de les fotos d'aquesta exposició a les vacances i aquí us presento tot el resultat, desitjant creant més ponts amb tots vosaltres...

(+info)

La carretera fantasma de Cornellà

2010-03-23T11:47:00.005+01:00

Una carretera "fantasma" és una carretera morta que no porta enlloc i per la qual ja no passa ningú. A Cornellà de Llobregat en tenim una. Però que estigui "morta" no significa que no hagi viscut i que les seves pedres no hagin estat testimoni de molta història.

La transformació del territori del Baix Llobregat ha estat radical en els darrers 20 anys. No crec que hi hagi cap altre territori on s'hagin construït tantes infraestructures en tan poc temps i tan concentrades en un sol àmbit geogràfic, en especial, en el Delta del Llobregat. Aquesta concentració ha esborrat pràcticament antigues xarxes d'infraestructures, algunes d'elles molt antigues i que el seu origen es perd en el temps.

A Cornellà existeix, a prop del riu Llobregat, restes de l'antiga carretera de Sant Creu de Calafell (iniciada al s. XVIII) del tram entre aquesta ciutat i Sant Boi. I, molt probablement, també siguin les restes superposades i reaprofitades del queda a Cornellà del medieval Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès. L'antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d'ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l'Almirall Vierna.

Aquest tram passa desapercebut, rodejat pel descomunal viaducte de l'AVE (de fet, l'última vegada que ha estat utilitzada aquesta carretera fantasma ha estat durant la construcció d'aquest viaducte), de dos vies més de ferrocarril, de la Ronda del Litoral, de la carretera de Sant Boi a Cornellà, d'horts periurbans d'estètica "somier" i dels pocs camps agrícoles que queden a Cornellà. Només, la elegant presència de tres centenaris plataners ens permetent ubicar-lo. Desgraciadament, aquest antics plataners que donaven ombra a les carreteres i personalitat al paisatge del Baix Llobregat, van desapareixen a mida que aquestes s'eixamplen per encabir més cotxes.

Trepijant aquetes restes, el primer que crida l'atenció és trobar una carretera on el ferm està empedrat amb peces rectangulars i irregulars de granit (un luxe d'acabament i que demostra la importància d'aquesta via de comunicació en el seu temps). "Gràcies" a les trinxeres realitzades per la via de ferrocarril de mercaderies, podem observar un magnífic tall del terraplè d'aquesta antiga carretera amb un dos metres d'alçada i amb murs de contenció construïts amb llicorelles i "torturà".

La decadència i desús d'aquesta carretera es va iniciar amb la destrucció del pont del riu Llobregat durant la Guerra Civil.

Crec, sincerament, que la ciutat de Cornellà hauria de dignificar aquest espai formant part del patrimoni històric de la ciutat i sumant-lo als espais naturals que envolten el riu Llobregat.

Screencasts and videos online

Música recomanada (XXVI): "Atlantico", "Universal Dance" i "Sarabanda" de Roberto Cacciapaglia

2010-03-15T17:27:00.003+01:00

Quan necessito aixecar el meu esperit, el que em cura són tres coses: sentir l'amor de les persones que m'estimo, el contacte amb la natura i la música. No sé si us passa, però hi ha música que és com si entrés en el teu cos i arriba de seguida al teu cor. Descobrir un tema, una melodia o una cançó que connecta amb la teva ànima és un moment sublim; als que els hi agrada la música saben del que els estic parlant...

Doncs bé, i gràcies als amics de Lostfrontier i de la seva ràdio "En el Aire" que no em canso de recomanar, he descobert en els darrers mesos la música del compositor italià Roberto Cacciapaglia; i us puc assegurar que la seva música enamora i que tot el meu ser agraeix escoltar-la. Per a mi, Cacciapaglia forma part d'un altar personal on estan els Ludovico Einaudi, Giovanni Allevi, Wim Mertens o Rodrigo Leao; compositors actuals, minimalistes i neoclàssics, capaços de tocar l'ànima humana amb una força inusitada. Són moltes vegades la meva força davant de les adversitats.

Us recomano que he escolteu aquests tres temes: Un concert, en directe i amb orquestra, del tema "Atlantico" i dos temes més que m'apassionen: "Universal Dance" i "Sarabanda". També us recomano que llegiu l'article de Philo (una de les ànimes de la ràdio "En El Aire") que va publicar sobre aquest compositor en el seu bloc.

Neu des del Montbaig

2010-03-09T11:55:00.007+01:00

Fotos realitzades aquest matí a les 8:30H, des del Pla de la Verge del Parc Forestal Montbaig de Sant Boi (muntanya de Sant Ramon).
La Serralada de Collserola, el Tibidabo i el Montpedrós són els llocs que es veuen en aquestes fotos.
A mida que passin les hores, aquesta "enfarinada" anirà desapareixen i esperem que també els problemes que ha provocat.
L'accés a l'ermita de Sant Ramon estava tancat degut a la capa de gel que hi ha al camí. El sol que lluirà avui, ajudarà al seu desglaçament. Les birgades municipals de l'ajuntament estaven posant sal i trien el gel al sector residencial de les Orioles per on passa l'accés per cotxes per anar-hi a Sant Ramon.

La cabana descoberta des del cel

2010-03-03T18:43:00.005+01:00

En els darrers anys, l'arqueologia ha tingut un gran aliat: el Google Earth. Son importants els descobriments arqueològics que han estat descoberts i que han estat divulgats en els mitjans de comunicació (veieu la notícia que va aparèixer a EL PAÍS, l'any 2008).

Per a la que ha estat fins fa poc la meva darrera feina, l'ús de fotografies aèries de l'entorn forestal de Sant Boi ha estat una constant; i aquí cal dir que l'ajuntament de Sant Boi compte amb un departament d'informació territorial molt competent que ha creat una aplicació d'informació geogràfica de primer nivell anomenada "CARTONET", on entre moltes informacions i dades, es poden consultar ortofotografies de diversos vols aeris, fetes en els darrers anys de tot el terme municipal de Sant Boi; fins i tot, es pot consultar el vol de l'any 1956 que el govern nord-americà va fer pel règim d'en Franco.

Un dels millors vols que alberga aquesta interessant aplicació és el de 2003, ja que té una llum, nitidesa i claredat excepcional. Doncs bé, gràcies a la consulta d'aquesta orto del 2003 per a la recuperació de senders del Parc Forestal Montbaig l'any 2009, vaig poder localitzar com fan els arqueòlegs amb el Google Earth, una espectacular cabana de pedra seca absolutament engolida per la vegetació i que ja no es visualitzava a les ortos d'anys posteriors.

Gràcies, primer a la tasca del mòdul forestal de l'Escola Taller de Sant Boi i desprès a un Pla d'Ocupació gestionat pel departament de medi ambient que estava treballant en la recuperació de la pedra seca, es va poder visualitzar i restaurar parcialment les restes d'aquesta espectacular cabana que probablement sigui la més gran que s'ha localitzat en el terme santboià.

Es tracta d'una cabana de planta quadrada d'uns 4m per cada costat, adossada a un marge, construïda amb pedra de llicorella, amb la porta orientada cap l'Est (generalment, totes les cabanes s'han orientat en aquest sentit) i amb un estància afegida a la part posterior que segurament era el corral de descans de la mula de treball i de transport del pagès (Unes de les cabanes recentment reconstruïdes al Montbaig tenia també aquest corral). Al costat d'aquesta cabana, també es va localitzar una mena de cup o cisterna molt ben conservat relacionat amb el món de la vinya.

Desgraciadament, i per falta de recursos econòmics, no ha estat possible un seguiment arqueològic que hagués aportat molta més informació. La crisi també afecta molt directament a aquestes investigacions tan necessàries per conèixer i entendre el nostre passat.

La Roca de Canons, microcosmos megalític?

2010-02-21T19:50:00.006+01:00

La Roca de Canons és un aflorament rocallós de la muntanya del Montbaig (Sant Ramon) de Sant Boi de Llobregat, està situat per sobre del sector residèncial de Canons a l'inici d'un tram asfaltat del Camí Vell de Sant Ramon i que serveix per accedir amb cotxe al Parc forestal de Montbaig i a l'ermita de Sant Ramon que es troba en el cim d'aquesta muntanya.

Aquest aflorament passa força desapercebut però és un lloc molt utilitzat pels joves per xerrar i admirar una execel·lent panoràmica. El que desconeixen molts d'aquests joves és el misteri que alberga aquesta enorme roca de llicorella formada per lloses de túmuls de diferents nivells: un autèntic microcosmos d'inscultures en forma de cassoletes. No és l'únic exemple d'inscultures que trobem al Montbaig tal com us informava en el meu article "Megalitisme a Sant Boi?"; però la concentració d'aquestes és impressionant: quasi 100 cassoletes de diversos diàmetres que van de 2 cm a 40 cm amb formes rodones i el·líptiques, algunes d'elles amb reguerons.

Però quan un es situa a sobre d'aquest rocam es dona compte d'un fet fonamental per entendre quina havia estat la importància d'aquest lloc en l'antigüetat: la visió directa d'enclaus ibers tan estratègics com el Puig del Castell, la Muntanyeta, el Montpedrós, les Sorres i tot el conjunt de la Serra de Collserola. També cal recalcar que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon que en el seu tram final d'accés al cim del Montbaig -i desviant-se de l'actual pista forestal- trobem altres exemples de túmuls rocallosos de llicorella amb inscultures de cassoletes, fet que demostraria l'antigüetat d'aquest camí d'abans de la presència dels ibers en aquestes contrades.

Aquesta Roca de Canons necessita urgentment una protecció ja que és una zona de la muntanya qualificada com d'equipaments i no està en cap de les zones oficials d'expectativa arqueològica; i evidentment, també necessita com d'altres zones del Montbaig, d'una recerca arqueològica acurada que doni respostes als misteris del màgic Montbaig.

Finalitza el Taller d'Ocupació 2009-2010 de Sant Boi de Llobregat

2010-02-15T17:29:00.004+01:00

Avui, 15 de febrer, finalitza el que possiblement sigui l'últim Taller d'Ocupació que tingui la ciutat de Sant Boi. Avui ha estat també l'acte de cloenda que sempre es realitza amb els alumnes treballadors que formen part d'aquest programa d'inserció laboral i de formació destinat a aturats majors de 25 anys; en aquest acte es lliuren els diplomes acreditatius d'haver fet aquest programa i es visiona un vídeo on es veu part de tota la feina que s'ha fet durant l'any que ha durat aquest programa tant en l'àmbit formatiu com en les actuacions realitzades. Aquest vídeo és el que podeu veure en aquest article.

Com us deia abans, és possible que aquest sigui l'últim any d'aquest projecte i a Sant Boi. També ho serà per l'Escola Taller. Aquesta decisió ha estat presa per la Conselleria de Treball per poder destinar els recursos econòmics que dona l'Unió Europea per a aquests programes, a la contractació d'un major número d'aturats a través dels plans d'ocupació que duren 6 mesos i que tenen un menor grau de contingut formatiu. Aquesta decisió només s'ha pres a Catalunya, ja que a la resta de Comunitats Autònomes continuen aquests programes. Probablement, la decisió està feta amb tota la bona voluntat de resoldre ni que sigui temporalment, la situació de l'atur; però com ha senyalat el sindicat UGT, comporta un dany colateral: 1400 professionals que es dediquem a treballar en aquests programes quedarem a l'atur.

En el cas de l'ajuntament de Sant Boi, aquests programes són molt importants pel manteniment de la ciutat i, sense ells, aquesta qüestió pot quedar força mermada. Per posar exemples d'aquesta afectació, Sant Boi té 120 h de boscos municipals (el Parc Forestal Montbaig), 34 h de franges contra incendis, 30 h de solars públics, mils d'escosells, etc... que fins ara han mantigut casi exclusivament aquests programes. Per tant, el futur del manteniment de tot això és una autèntica incògnita que posa en perill l'equilibri que existia i al qual els ciutadans s'han acostumat.

Tornant al vídeo, us recomano molt que veieu la part de la feina feta en la recuperació dels boscos del Parc Forestal Montbaig que van quedar greument danyats per les tràgiques ventades del passat mes de gener de 2009; podeu veure l'abans de l'actuació i el desprès... Impressiona i ens omple d'orgull a tots els que hem treballat en aquesta tema.

En busca de la Carrerada perduda

2010-02-08T18:04:00.006+01:00

Excursió de recerca del traçat antic del Camí Ral i de la Carrerada per Sant Climent de Llobregat

Una de les meves passions és la de buscar antics camins perduts. I fa uns dies, en un matí de diumenge ben gris, vaig poder compartir aquesta passió amb uns companys de luxe: Xavier Parellada, president del Centre d’Estudis Beguetans; Jaume Vendrell, historiador local de Sant Climent de Llobregat i Miquel Vives, geògraf i un dels millors investigadors de “camineria” que crec que tenim a Catalunya.

L’objectiu era trobar les restes antigues de l’autèntica Carrerada de Sant Climent de Llobregat (també anomenada la Carrerada del Penedès) que a la vegada era el Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès i comprovar si també es trobaven roderes del pas de carros.

Bona part d’aquesta Carrerada és avui en dia una pista forestal on han desaparegut pràcticament les restes inequívoques de murs per encaminar els ramats o roderes que demostrin el pas de carruatges.

Teníem pistes al respecte: en Jaume Vendrell i el seu pare, i jo mateix, fa alguns anys, havien fet recerca per on podria passar; i la fotografia de un vol de 1956 i les dades del Cadastre ens van confirmar que des del coll de la Creu Xica (prop del cementiri de Sant Climent) fins a l’ermita del Roser passava l’antiga carrerada medieval del Penedès i alhora l’antic Camí Ral.

Tal com podeu veure amb les fotos del reportatge que vaig fer, vam descobrir restes de murs de llicorella fets amb lloses de llicorelles i roderes fetes pel pas de carros. El tema de les roderes és la prova palpable de que a pesar el fort desnivell d’aquest tram, els carros passaven; i tal com ens va comentar en Miquel Vives respecte als topònims d’aquests passos a Catalunya, se’l podria anomenar ben bé “El pas dels matamatxos”.

Vam continuar la nostra excursió per la Carrerada/Camí Ral fins la espectacular Roca del Barret (un lloc espectacular des del punt de vista geològic i natural) i d’allà vam tornar al Cementiri de Sant Climent (punt d’inici de la nostra excursió de recerca) pel camí bell de les Valls, admirant els magnífics marges de pedra seca que es poden localitzar en aquests dos camins.

Un dia rodó a pesar de la grisor del dia. Una excursió molt recomanable.

Un marge "friki"

2010-01-31T20:45:00.005+01:00

En una recent passejada pel camí Bell de les Valls de Sant Climent de Llobregat, em va sobtar aquest marge construït no amb les llicorelles que tocaria per la geologia del terreny, sinó reciclant neumàtics. Vaig calcular uns 200 metres construïts amb aquest material. Evidenment, formaven part d'una finca que també tenia altres elements afegits que estaven foren de lloc del paisatge on estava ubicada. En aquesta finca hi ha una activitat de cria de cavalls i la seva estètica podríem dir que forma part del tipus "hort-periurbà-amb-tanques-de-somiers".

En un jardí urbà crec que no desentonaria però en una vall de gloriós passat agrícola i forestal plena de marges de pedra, doncs "canten" d'una manera estrepitosa. En fi, qui m'anava dir que trobaria uns marges frikis...

Megalitisme a Sant Boi?

2010-01-18T19:08:00.009+01:00

Cada vegada estic més convençut que a Sant Boi va existir una cultura megalítica abans de la presència dels ibers. No sóc arqueòleg i ni un especialista en la matèria; simplement, un curiós-estudiós del seu entorn immediat, però crec que no és agosarat afirmar que atenent a la similitud de les restes localitzades en altres racons de Catalunya i de la península Ibèrica que a Sant Boi hi han restes arqueològiques megalítiques.

“Y a las pruebas me remito...”. Tal com us informava en el meu post “Les misterioses roques del Montbaig” a la nostra muntanya màgica i icona palpable de la nostra població –el Montbaig-, he localitzat una gran quantitat d’inscultures a sobre de lloses rocalloses de llicorella que han sorprès als arqueòlegs i tècnics de patrimoni tan municipals com de fora als quals els he mostrat aquestes troballes.

Les inscultures “són gravats en forma de cassoletes i reguerons i formes pre-geomètriques damunt roques o lloses, amb intencionalitat encara no del tot coneguda, molt possiblement màgico-religiosa, o de senyalització del territori”.

En el cas de la muntanya del Montbaig (anomenada també Sant Ramon), la gran majoria són grans cassoletes en formes irregulars, còniques o rectangulars excavades en afloraments rocallosos (veure la presentació inferior). Però també he trobat enormes lloses –sospitoses d’haver format part d’algun dolmen- amb petites cassoletes rodones que l’amic i geòleg, Josep Maria Cervelló, em va assegurar que eren clarament antròpiques i no tenien res a veure amb les processos d’erosió (a dalt d’aquest text en teniu una mostra fotogràfica). Molt probablement, aquestes lloses pertanyien a algun conjunt fet per l’home que han estat reaprofitades al llarg dels segles davant de les necessitats de construccions rurals amb pedra seca.

Com us deia abans, a Catalunya hi han exemples molts semblants als de Sant Boi. Us recomano que veieu el magnífic bloc d’en Jordi Casamajor-Gravats Rupestres, on ens presenta casos molts similars al de Sant Boi i que són de zones etiquetades tradicionalment com a “megalítiques”.

Un altre possible cas de troballa megalítica a Sant Boi seria l’anomenat Menhir del Llor que es troba dipositat en els jardins del Museu de Sant Boi.

La invasió de les robínies al Montbaig

2010-01-13T21:57:00.003+01:00

A vegades, les bones intencions però amb decisions tècniques desencertades poden provocar problemes en l’entorn natural. Un exemple, el tenim amb una repoblació forestal amb robínies que es va fer al cim del Montbaig als voltants de l’ermita de Sant Ramon a finals dels anys 80.

Les falses acàcies o robínies pseudoacacias és una espècie forània i han estat molt utilitzades en jardins importants des del segle XVIII que és quan va ser portada des d’Amèrica a Europa.

La rapidesa en el seu creixement és espectacular en relació a altres espècies (1 metre per any com a mitja) i la seva estètica, fa que sigui una espècie atractiva en jardineria. Però si parlem en termes forestals, és una espècie invasora de les més perjudicials que desplaça de forma agressiva a les espècies d’arbres autòctons dels nostres boscos modificant el nostre ecosistema de forma brutal (els ocells del nostre entorn natural, per exemple, no poden nidificar en aquests arbres). Podríem parlar d’uns efectes similars als eucaliptus.

En una actuació que està realitzant el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi sota les directrius del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi, s’està actuant de manera experimental en la contenció d’aquesta espècie invasora al Montbaig, per tal d’alliberar roures, alzines, pins, garrofers i oliveres i promoure la seva expansió com a arbres potencials.

El president dels 650 anys de la Generalitat de Catalunya

2010-01-09T21:42:00.004+01:00

En el número d'octubre de 2009 de "L'Avenç" -la veterana revista d'història escrita en català des de 1977- hi ha una interessant entrevista a l'actual president de la Generalitat, José Montilla.

Una entrevista atípica en una revista d'història i una entrevista atípica en el context dels actuals mitjans de comunicació. I la trobo interessant per alguna de les respostes en defensar de manera ferma que Catalunya és una nació: "No és un gest pretensiós ni d'immodèstia, però a vegades convé precisar que jo sóc el 128è President de la Generalitat, mentre que altres presidents de comunitats autònomes a Espanya no tenen aquesta trajectòria d'autogovern al seu territori. No es tracta de dir que som més que els altres, però sí que som diferents. I d'assenyalar que la nostra vocació, el nostre desig d'autogovern, i el país no han sorgit, fa quatre dies".

En aquesta entrevista també parla del seu origen andalús, del context històric i social de la seva immigració a Catalunya als setze anys, de la història del PSC, de la immigració actual i de la "professionalització" dels polítics...

En darrera queden les desagradables declaracions fetes per alguns polítics que no van pair un govern d'esquerres legítim i que posaven en qüestió la capacitat de Montilla de governar Catalunya pel seu origen andalús (veure el meu article de juliol de 2008). Van ser declaracions que a mi i a molts catalans -amb orígens d'altres racons d'Espanya- ens va fer mal, sabent de la lluita determinant, durant la Transició, de molts homes i dones immigrants (que militaven, especialment, al històric PSUC i al llavors incipient sindicat CCOO) per la recuperació de l'autogovern de Catalunya.

Però Montilla ha sorprès a molta gent per la seva fermesa al capdavant del govern en temes com aconseguir un finançament just per a Catalunya o en la defensa de l'Estatut davant de les possibles retallades impulsades de manera vergonyosa pel PP al Tribunal Constitucional. Aquesta fermesa ha sobtat a altres dirigents de forces polítiques tan del govern com de l'oposició (i no diguem ja de la resta d'Espanya...). Fins i tot, l'Abat de Montserrat en una entrevista feta recentment a La Vanguardia afirmava que "el president ha actuat amb fermesa" en la defensa de l'Estatut.

Els que seguiu aquest bloc sabeu que no en parlo gaire de política en ell; només en motiva escriure alguna cosa quan hi ha algun fet que en colpeja o m'emociona. I m'emociona que la Generalitat hagi complert 650 anys d'existència -650 anys, ni més ni menys- i que José Montilla d'origen andalús sigui ara el seu 128è president, ni més ni menys.

"Els quatre elements"

2010-01-03T22:44:00.008+01:00

Amb aquest suggerent títol s'inaugura la propera exposició de 43 fotògrafs membres de l'agrupació fotogràfica santboiana AFOBOI. Presentar fotografies inspirades en l'aire, l'aigua, la terra o el foc és tot un repte pels aficionats a la fotografia que formen part d'aquesta associació que ha crescut com la escuma en un any.

Abans de comentar altres coses, no voldria deixar de dir que cal fer un reconeixement a la excel·lent i encoratjosa tasca de la presidenta d'AFOBOI, Paky López, al capdavant d'aquesta entitat i de tota la seva junta (Dani Carrillo, Mingo Ortega, Julio Pulido, ...). Son tantes les coses que s'han fet en un any (exposicions, concursos, cursos, maratons, xerrades, conferències, pàgina web, fotos amb models, sortides...) que només ells saben la feina que comporta.

I en aquest nou article us volia presentar les tres fotografies que presento en aquesta exposició:

"La Foz" (vent)
Aquesta foto va ser realitzada amb la tècnica del "barrido" per captar la velocitat d'un voltor lleonat ("buitre leonado" pels que veien els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente) a la espectacular Foz de Lumbier a Navarra.

"Escolta el vent" (vent)
És una foto feta al contrallum d'un sol de tarda d'hivern d'una fulla morta realitzada en els boscos del voltant del nucli de Sant Fe al Parc Natural del Montseny.

"El terra espigat" (terra)
És la fotografia de la textura que crea la llum en el relleu del terra que hi ha en l'atri de la entrada d'una església romànica del Valle del Roncal a Navarra, construïda amb pedres arrodonides.

La exposició romandrà oberta al Casal de L'Olivera de Sant Boi (Plaça Montserrat Roig, 1) del 8 al 30 de gener de 2010. I el dia 8 a les 19h és la inauguració.

Els companys que participen són:
Agustí Nin – Alex Caballero – Alfonso Hidalgo – Ana Mª González – Ana Otero – Andreu Méndez – Anna Donaire – Antoni Osias – Bernardo Badenas – Carlos Frias – Dani Carrillo – Diego Garnica – Elisa Galceran – Esther Bahí – Francisco Fernández - Francisco Sánchez – Gabriel Ruiz – Isa Jimenez – Isidro Merlo - Issa Garcia – Ivan Terrones – Iván Vega – José-Angel Saez-Diez – Josep Ros – Julio Pulido – Luis Aracil – Mary A. García – Mª Isabel Anducas – Mª Rosa Ureña – Marina Fauqued – M. Mercé Mangues - Montse Cruz – Nuno Teles – Nuria Martinez – Paky López – Pili Bravo – Ricardo Caballero – Rubén Castillo – Salvador Barrau – Sandra Medina – Victor Curto – Xavi Lucia – Xavier Sánchez -

(+info)

Lostfrontier christmas sampler 2009: new age nadalenc

2009-12-30T20:17:00.003+01:00

Esteu farts de la típica música nadalenca que sona a la televisió, a la ràdio, a la publicitat, als centres comercials...? Us agraden les "noves músiques" o les que tenen l'etiqueta de "new age"? Doncs si us agraden i us voleu fer un regal fantàstic sense que us costi ni un euro, els amics de Lostfrontier ens regalen de nou una veritable joia de 19 composicions originals de diversos compositors del nostre país. Aquest Lostfrontier christmas sampler 2009 és el 4rt que Lostfrontier ens ofereix amb composicions relacionades amb l'esperit nadalenc.

Tots els temes que podeu escoltar son d'una qualitat artística i de so de primer nivell. I no puc deixar de destacar els temes de David Caballero (Gnomusy) i Roger Subirana; dos compositors dels quals sóc gran admirador.

Lostfrontier també han creat altres 11 samplers amb compositors nacionals i internacionals i que també els podeu descarregar a través de la seva web. La filosofia de Lostfrontier és la de la divulgació de les noves músiques i ajudar a fer conèixer a excel·lents compositors que a través d'internet divulgen i comparteixen el seu treball amb un alt grau de generositat.

Com ja he comentat amb anterioritat en algun article al meu bloc, Lostfrontier fa una tasca excepcional de divulgació cultural a través de la seva ràdio per internet: "La frontera perdida" (us podeu enllaçar des del meu bloc) a l'igual que fa el programa Hidrogen d'Icat FM o feia el programa Diágolos 3 de Ramon Trecet de RNE 3 (no entendré mai com van treure aquest programa).

Comenceu l'any renovant les vostres oïdes i escoltant noves músiques. Estic convençut que descobrireu un nou món que us renovarà les vostres fronteres musicals.

Bon Nadal des d'el marge*

2009-12-18T08:57:00.011+01:00

De Nadalenca 2009

(*) Marge: Graó de terra, sovint amb pedres, que serveix per a separar dues feixes de diferent nivell o per evitar esllavissades.

Des de fa anys sento una gran fascinació pels marges de les nostres muntanyes; murs de pedra seca construïts pels pagesos al llarg dels segles, amb gran esforç i tenacitat, per apartar les pedres de les feixes i així plantar la seva collita, i a la vegada, per evitar la erosió del terreny.

En aquest Nadal, celebrat en temps difícils per a moltes persones, et desitjo tota la força positiva per apartar les pedres de la teva vida i per construir els marges que evitin la erosió dels teus moments feliços.

Bon Nadal i Bon Any 2010!

El fantasmal ressorgir de la vinya al Montbaig

2009-12-13T18:30:00.004+01:00

Aquesta tardor hem pogut observar el curiós fenomen natural de veure ressorgir vinyes com si fossin fantasmes del passat en els boscos de les nostres muntanyes. El fenomen no deu ser nou però aquest any ha estat més palpable pel color groguenc i marró de les fulles que contrastava amb el verd de la massa boscosa.

En el cas de la muntanya del Montbaig a Sant Boi de Llobregat, bona part d’aquests rebrots de vinya borda han sorgit per sobre d’antics marges de pedra seca que s’utilitzaven per crear les feixes on es plantava la vinya fins a finals del s. XIX. Molt probablement, aquests rebrots són dels ceps d’aquestes antigues vinyes que degut als incendis patits, a les sequeres, a les abundants pluges dels darrers temps o a la conjunció dels astres (ves a saber...) ha fet que revivint de nou. Ceps plantats fa més de 100 anys i que probablement siguin de les espècies americanes que es van utilitzar per evitar la fil·loxera.

Excursió Begues-Olesa de Bonesvalls pel Camí Ral

2009-12-09T18:01:00.005+01:00

El passat 29 de novembre, en el marc de la IIa Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada a Begues, el Centre d’Estudis Beguetans (CEB), va organitzar una excursió entre Begues i Olesa de Bonesvalls per l’antic Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès.

Tal com es va exposar en una de les ponències de la Trobada, el passat estiu l’ajuntament de Begues va organitzar un camp de treball per joves que tenia l’objectiu d’involucrar als joves de la població en el coneixement i la recuperació d’aquesta important via de comunicació medieval i del patrimoni històric i natural que permet veure. El projecte es va anomenar “Joves pel Camí Ral” i van deixar testimoni en un bloc fet pels mateixos joves. Una iniciativa molt interessant.

Durant l’any 2010, l’àrea d’espais naturals de la Diputació de Barcelona crearà una nova ruta anomenada “Ruta dels Castells” que permetrà la connexió -mitjançant un sender molt ben senyalitzat- de tots els castells dels parcs naturals del Foix, d’Olerdola i del Garraf. I a petició dels ajuntaments de Begues i Olesa, aquesta ruta passarà pel Camí Ral en el tram entre aquest dues poblacions. Aquesta actuació de la Diputació permetrà recuperar aquest tram del camí que ara mateix està ben colonitzat per la vegetació.

Aquest camí serà molt interessant de fer, tal com vam poder comprovar el passat 29 de novembre, per l’entorn natural i agrícola del Parc Natural del Garraf pel qual passa i per la gran quantitat d’elements de patrimoni històric que es pot veure (l’espectacular Pou de Glaç, els enormes forns de calç excavats al rocam, les roderes i murs del Camí Ral, els marges de pedra seca, les cabanes de pedra seca, la Cadira de Sant Cristòfol i l’imponent Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls). Un cop aquest camí estigui net i recuperat és molt possible que es localitzin més elements d’interès patrimonial.

Us convido a veure el reportatge fotogràfic que vaig fer d’aquesta excursió clicant la imatge de dalt.

Els goigs de Santa Bàrbara de la Quadra del Llor

2009-12-03T12:01:00.000+01:00

Avui, 4 de desembre, és santa Bàrbara. I fa pocs dies, l’Albert Domènech del bloc “Piscolabis Librorum” (un bloc molt interessant sobre llibres vells i curiosos, tipografia, enquadernacions, etc...) em va fer arribar, molt amablement, una fotografia dels “Goigs de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara, que se venera en la Quadra del Llor” i m’ha autoritzat la seva publicació en el meu bloc.

En el lloc que avui en dia es coneix com la Masia Santa Bàrbara, existia l’antiga torre del Llor que havia estat la seu de la jurisdicció medieval de la Quadra del Llor i vigilava el pas del camí del Llor i el camí vell de Torrelles. Adossada a l’antiga torre de guaita del s. X, existia una antiga ermita, la qual està documentada des del segle XIV; la seva primitiva advocació era la de sant Pau i a partir del segle XVIII va ser la de santa Bàrbara. Se sap que hi havia un retaule amb pintures de santa Bàrbara, sant Pau i sant Francesc que va ser profanat i cremat per uns brètols fanàtics l’any 1936.

Al segle XIX, encara es celebrava l’Aplec de Sant Bàrbara i aquests goigs deuen de ser d’aquesta època pel català que s’utilitza i per l’estètica dels elements tipogràfics utilitzats en la seva impressió.

Desgraciadament, avui en dia ja no queda cap rastre de l’ermita tal com encara es podia veure en fotografies dels anys 30, ja que tot el conjunt de la antiga seu de la quadra, la torre i l’ermita ha patit els darrers anys tot un seguit d’atemptats patrimonials per convertir-ho en un restaurant amb estètica de spaguetti-western.

El Quixot va passar per Sant Boi

2009-11-30T16:41:00.007+01:00

L’any 2005 es va celebrar el 400 aniversari de la primera publicació del “El Ingenioso hidalgo Don Quijote” de Miguel de Cervantes. I a Barcelona es va fer una extraordinària exposició sota el nom “El Quixot i Barcelona” al Saló del Tinell.

Sempre m’ha emocionat entrar en l’imponent Tinell i pensar en quanta història s’ha viscut en aquelles parets; però el dia que vaig anar a visitar aquesta exposició vaig tenir un altre impacte: una enorme reproducció d’un plànol del s. XVIII donava la benvinguda. Aquest plànol mostrava quin havia estat el recorregut pel qual en Cervantes havia fet passar al Quixot des de la Mancha fins arribar a Barcelona.
I aquest plànol no deixava cap dubte que el Quixot per anar a Barcelona va passar pel Camí Ral que anava de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que passava per Sant Boi de Llobregat.
Aquest fet ens demostra, un cop més, que aquest camí era un dels més importants que arribava a Barcelona fins que Carles III va fer construir el desaparegut pont de Molins de Rei i el Camino Real que passava per l’Ordal que comunicava Madrid amb Barcelona (l’actual N-340).

Aquest plànol va ser encarregat pel rei Carles III en el 150é aniversari de la mort d’en Cervantes, i va ser dibuixat pel geògraf madrileny Tomás López en base al treball de camp realitzat pel capità d’enginyers extremeny, Joseph de Hermosilla. Alguns estudiosos el daten de l’any 1765 i la Real Acadèmia Espanyola el va adoptar oficialment el 1780. (+info)

S’ha parlat de la importància del nostre Camí Ral pel pas de reis i comtes a l’Edat Mitja, però que un personatge tan universal com en Miguel de Cervantes –gran admirador de Catalunya i de Barcelona- hagués passat per a qui, i que sobretot, hagués fer passar a uns personatges tan mundialment coneguts com el Quixot i en Sancho Panza, crec que és el sumun.

Com ja us he informat anteriorment en el meu bloc, des d'alguns ajuntaments i des de la societat civil de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls, s’està treballant en la recuperació d’aquest Camí Ral i crec que afegir la recuperació de la Ruta del Quixot per Catalunya com una prolongació de la Ruta del Quijote, pot encara donar-li més valor històric, turístic i literari.

La recuperació dels senders del Parc Forestal Montbaig

2009-11-20T16:31:00.006+01:00

Als que us agrada caminar per la muntanya i el senderisme, crec que em donareu la raó en l’afirmació que és més agradable caminar per un sender o un corriol que per una pista forestal. Com diu un amic, caminar per un sender permet un contacte més “íntim” amb la natura.

El Parc Forestal Montbaig és un privilegiat espai natural de la comarca del Baix Llobregat que té una alta freqüentació de persones àvides de contacte amb la natura. Un privilegi que tenen les poblacions de Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i Viladecans i que altres ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no podem gaudir al no haver preservat cap entorn natural.

La gran majoria de les persones que s’apropen caminant o en bicicleta al Montbaig ho fan per les pistes forestals que permeten l’accés al cim, on està la fotogènica ermita de Sant Ramon i on es pot fruir d’una extraordinària panoràmica. Però al Montbaig també existeixen una xarxa de senders, molt desconeguts, i pràcticament sense senyalitzar.

Aquests senders han estat recentment recuperats pel mòdul forestal de l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona CORESSA. Molts d’ells estaven cegats pel creixement de la vegetació i pels efectes de les tràgiques ventades del passat mes de gener. Pels joves que treballen en aquest mòdul és una magnífica experiència per aplicar els seus coneixements en l’ús de maquinària forestal (moto serres i desbrossadores) i de reconeixement d’espècies vegetals i és una tasca gratificant perquè també es fa una tasca de millorar els accessos i fer escales aprofitant la natura.

Per la meva experiència de 6 anys treballant en aquests programes d’inserció laboral (escoles tallers i taller d’ocupació), us puc assegurar que moltes de les persones que formen part d’aquest programes es converteixen en grans defensors de la natura i voldrien treballar sempre en aquest àmbit (cosa que és difícil per les poques empreses que es dediquen a aquestes tasques a la comarca, encara que al Baix Llobregat hi ha molt feina a fer en un territori on 60% és forestal però que està deixat de la ma de Déu...).

Els senders recuperats o que s’estan recuperant són aquests:

El sender del Torrent d’en Pedro
El sender de la Carrerada
El sender de la Roca Negra
El sender de Can Tutussaus
El sender de la Torre Elèctrica
El sender del Torrent de Gualbes
El sender del Cordal de Sant Ramon
El Camí vell de Sant Ramon.

I si voleu un consell, la millor manera de descobrir-los és perdent-se pel Montbaig.

Concurs de cartells de Terras Gauda 2009

2009-11-17T19:05:00.011+01:00

El disseny gràfic és una de les meves professions, encara que sempre ha estat una vessant complementària d’altres coses. Sóc una persona inquieta a la que li agrada toca moltes tecles. I el meu bloc és un reflex d’això.

Una de les activitats que em serveixen per no perdre el meu costat de dissenyador, són els concursos. I aquest any m’he presentat a un dels més prestigiosos en l’àmbit del cartellisme publicitari: el concurs de Terras Gauda.

Terras Gauda és un gran celler gallec de vins blancs excel·lents amb denominació d’origen “Rias Baixas”; i des de l’any 2002, organitza un concurs internacional que té el nom Francisco Mantecón, un artista i dissenyador gràfic gallec de gran prestigi que va crear la marca d’aquest celler i que està lligat a les seves primeres campanyes publicitàries. Mantecón va morir l’any 2001, i els propietaris de Terras Gauda van crear, a partir de llavors, aquest premi en record d’aquest gran home de la cultura gallega.

Fa pocs dies he rebut la comunicació de que no estat seleccionat com a finalista. Però l’important és participar (No es diu això en aquests casos?) i vull compartir amb vosaltres algun dels treballs que vaig presentar. Si hi ha algú a qui els agradi, doncs ja és un gran premi per mi.

El cost de preservar la natura

2009-11-14T20:43:00.000+01:00

El garrofer centenari del camí de Sales

2009-11-09T17:24:00.006+01:00

S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.

Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.

Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.

Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.

Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.

El garrofer de Sales al Juliol de 2006.

El garrofer de Sales al Febrer de 2008.

El garrofer de Sales al Novembre de 2009.

Marges de Sant Boi (V)

2009-11-03T16:16:00.003+01:00

A les fotos podeu observador un parell de marges de llicorella que existeixen en el sender del Torrent d’en Pedro o del Pedró (no està clar quin és el topònim definitiu; el primer fa referència al nom d’algú i el segon, a la existència d’un pedró o creu de terme que existia al peu del Camí Ral i que el torrent travessava) del Parc Forestal del Montbaig.

El sender del Torrent d’en Pedro és un sender que uneix el sender de la Carrerada del Montbaig amb l’Estret de Roques, i a pesar de les destrosses provocades per la desgraciada ventada del mes de gener, és molt interessant perquè travessa un bosc d’obaga a l’entorn del torrent. Aquest sender s’ha recuperant recentment per l’escola taller que gestiona CORESSA.

Caminar per aquest sender, que té un parell de quilòmetres, ens permet veure interessants marges de pedra seca amagats entre una vegetació incontrolada amb brucs enormes, roures, alzines i oliveres testimoni d’un gloriós passat agrícola; i a més a més, és la continuació perfecta fins l’Estret de Roques del tram recuperat del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès, sense tenir que caminar per la carretera de Sant Climent. Al sender també podem trobar una interessant bassa de vinya i una amagada cabana de planta quadrada en estat de runa.

Música recomanada (XXV) “Under the canopy” de David Arkenstone.

2009-11-01T19:43:00.007+01:00

El millor premi que em puc donar és estar en el cim d’una muntanya i contemplar el regal de la seva panoràmica. I moltes vegades m’agrada tancar els ulls i “escoltar” la música que m’imagino que serviria com a banda sonora d’aquest moment. I la música que quasi sempre en ve al cap és la de David Arkenstone.

En David Arkenstone és un compositor amb una dilatada discografia que es va iniciar l’any 1987 amb “Valley In The Clouds” publicat en el mític segell Narada.

La música d’en David Arkenstone és una agradable mescla entre rock, rock simfònic, new age (amb una confessada influència d’en Kítaro) i word music; amb algunes incursions excel·lents en la música celta en alguns dels seus treballs (“The Celtic Book Of Days”, 1998). De fet, la utilització d’orquestres reals fusionades amb la electrònica dels sintetitzadors és una constant en les seves creacions.

Un dels CDs que més “carinyo” en tinc dels que disposo d’en David Arkentone és el de “Another Star In The Sky” de 1994. Una treball amb música espectacular, amb un so espectacular (és una gravació amb “Dolby Surround”), del qual destaca el tema “Under The Canopy” que us recomano en aquest article. El responsable de les orquestracions d’aquest disc és el pianista rus Kostia, un altre meravellós compositor de caire clàssic del segell Narada que també mereix una recomanació.

Podeu veure aquest vídeo amb la música, però us recomano que també la escolteu amb els ulls tancats i que somieu la panoràmica que veieu en el vostre cim somiat.

El camí ral era un camí romà? II Trobada d’estudiosos i centre d’estudis de la baronia d’Eramprunyà.

2009-10-26T16:13:00.005+01:00

El proper 28 de novembre, tindrà lloc a l’Antic Escorxador de Begues la “II Trobada d’estudiosos i de centres d’estudis de la baronia d’Eramprunyà” organitzada en aquesta ocasió pel CEB (Centre d’Estudis Beguetans). Aquesta nova trobada té com a tema centra “El Camí Ral i altres vies de pas”.

Tal com us informava en el meu article “Estudiosos del Camí Ral visiten el tram recuperat de Sant Boi” el CEB, el grup de Recerca d’Olesa de Bonesvalls i el Centre d’estudis de Gavà i altres estudiosos estem treballant plegats per localitzar i investigar el tram original del Camí Ral des del terme de Sant Boi fins al terme d’Olesa de Bonesvalls. Aquesta trobada de Begues precisament servirà per exposar aquests interessants treballs de recerca que s’han fet “a peu” i també investigant en arxius.

Esperem que aquesta “comunió” de sensibilitats i ganes per la recuperació de l’antic camí ral doni grans resultats i ajudi a que les institucions (ajuntaments, consell comarcal, diputació i generalitat) impulsin la seva recuperació com a sender turístic de primer ordre. Tot fa pensar que així serà, ja que el projecte és molt atractiu per l’entorn natural i patrimonial que travessa.

Però un dels temes que més discussió ha generat i que generarà en aquesta trobada és sobre l’origen històric del camí ral (Era d’origen romà?) i quin era el seu recorregut per Sant Climent de Llobregat (per la Carrerada o pel camí de les Valls).

Pel que fa sobre aquestes qüestions, el prestigiós estudiós Josep Campmany del Centre d’Estudis de Gavà, ha realitzat un imponent treball d’investigació sobre el camí ral a seu pas per Sant Climent titulat “Sant Climent de Llobregat a l’edat mitjana. Toponímia, camins principals i morfologia urbana” que és el que ha donat peu a aquesta discussió. En Campmay planteja que el camí ral té el seu origen al s. IX i que el seu pas era per la Carrerada.

En front d’aquestes conclusions d’en Campmany està el plantejament del també prestigiós arqueòleg Pere Izquierdo que planteja un origen romà del camí ral i que el seu pas era pel camí de les Valls. En fi, que com podeu veure aquesta trobada serà molt entretinguda.

Servidor farà una presentació sobre el pas del Camí Ral per Sant Boi i explicaré els treballs de recuperació que va efectuar un Taller d’Ocupació gestionat per la empresa municipal de Sant Boi (CORESSA). Així mateix, també presentaré les restes dels camins antics de muntanya de Sant Boi que també estaven connectats amb el camí ral amb alguna sorpresa al respecte. Si us interessa el tema, no us ho perdeu.

La foto del cartell de la trobada correspon a l'estat a principis del s. XX de la creu de terme de Begues al costat del Camí Ral al seu pas per can Coll.

Els vells camins de Sant Boi (VI). El camí de la Roca Negra.

2009-10-22T16:38:00.006+02:00

Podríem dir que els vells camins de muntanya de Sant Boi és podem dividir de dos tipus: els que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i els que el tenen pels vessants d’aquestes.

El camí de la Roca Negra és un d’aquests camins que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i dels pocs que s’han conservat pràcticament intactes. I s’ha conservat degut a que la vegetació l’ha anant colonitzat al llarg del temps. El camí tenia un sender paral·lel que, desprès d’un incendi forestal als anys 80 a la vall del Llor, està des de llavors cegat en bona part per impenetrables garrics.

Aquest camí connectava la vall del Llor (a l’alçada d’un coll de muntanya que ara és la cruïlla que forma el carrer Eucaliptus, camí vell de Torrelles, camí del Llor i la entrada al recinte de la masia de Santa Bàrbara) amb el camí del Turó de l’Angla que permetia també la connexió amb l’important Camí Ral a l’alçada de l’Estret de Roques.

Aquest camí carener era la frontera, fins a principis del s. XIX, de les quadres medievals del Llor i de Benviure.

A les restes del camí encara podem veure fites amb la inscripció “Bori” col·locades a finals del s. XIX i que corresponen a la Quadra del Bori que antigament s’anomenava Benviure.
Estem davant d’un camí amb una llargària escassament d’un quilòmetre i d’una amplada que oscil·la entre els 2,5 i 4 metres d’ampla.

El camí està construït en forma de terraplè amb dos murs paral·lels construïts amb lloses de llicorelles col·locades verticalment o horitzontalment. Aquest tipus de murs són característics dels camins que s’utilitzaven com a carrerades per a la transhumància de ramats. També és possible que aquest camí tingués alguna relació amb la existència d’alguna antiga cantera de llicorelles o mina a cel obert per l’obtenció de ferro al que s’anomena la Roca Negra.

La Roca Negra és un extraordinari racó natural que forma una balconada natural sobre la vall de Can Carreres i el Montbaig, i que precisament deu el seu nom al color ferruginós del rocam.

La cultura silenciosa

2009-10-21T17:14:00.003+02:00

Joan Tort, insigne geògraf i director de la col·lecció “Descoberta” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va dir fa un parell d’anys en la presentació d’un llibre d’aquesta col·lecció (l’interessant “Muntanyes de l’Ordal. El nom que no surt als mapes” de Valerià Paül i Carril, i David Serrano i Giné) a la seu de L’Oreig (ara secció local d’Òmnium Cultural) de Sant Boi a Cal Silio que existeix una “cultura silenciosa”.

Aquest concepte de “cultura silenciosa” reconec que em va atrapar i em vaig sentir identificat.
Joan Tort es referia a tot aquest treball d’estudiosos de tota mena sobre la cultura i el coneixement del territori que es realitza d’una manera “silenciosa”, sense grans projeccions mediàtiques, però que és la base del coneixement d’ara i del futur i l’única garantia de que es valoritzi el nostre paisatge, el nostre entorn natural i el nostre patrimoni. El treball d’aquests estudiosos no és, generalment, notícia en els mitjans de comunicació. I gràcies a internet, molt d’aquests coneixements estan aflorant de manera esplendorosa creant-se xarxes increïbles que estan agafant una gran volada.

Aquesta afirmació d’en Joan Tort em reafirma en la necessitat de que totes les persones amb sensibilitat per aquests temes han de tenir un paper silenciós, però capdal, des de la societat civil en treballar per la divulgació perquè la societat, en general, joves i grans, valori el que tenim. Sense coneixement i divulgació, no hi ha valorització.

I si aquestes persones de la “cultura silenciosa” aconsegueixen dels polítics i de les persones que manen decisions encertades, millor que millor.

La recuperació de l’antic camí de Sant Jaume del Baix Llobregat

2009-10-14T23:30:00.004+02:00

Aquest estiu vam saber de la bona notícia de que el camí català de Sant Jaume s’ha incorporat a la ruta oficial del Xacobeo.

El camí oficial català surt del monestir de Monserrat i des de aquest meravellós i espiritual lloc està perfectament senyalitzat el seu recorregut en direcció cap a Igualada. Però a Catalunya no podem parlar d’ún únic camí català de Sant Jaume, sinó dels camins catalans de Sant Jaume en plural (el camí català per San Juan de la Peña, el de Lleida i Zaragoza, el de l’Ebre, el de Girona i el de Ripoll i Vall de Camprodon). Fins i tot, el camí ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que passava per Sant Boi de Llobregat havia estat un camí de connexió amb el camí català de Sant Jaume al unir-se amb el camí que anava en direcció a La Llacuna i a Igualada.

Però una altre notícia que hem sabut aquest estiu i que és un fet molt important per rellançar la identitat històrica i la recuperació dels entorns naturals de la comarca del Baix Llobregat, és la localització del perdut tram del camí català de Sant Jaume entre Martorell i Montserrat. Aquesta localització ha estat gràcies a la extraordinària recerca del geògraf Miquel Vives publicada en la seva tesi “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Gràcies a la tasca d’en Miquel Vives de convèncer a les autoritats i a la voluntat política dels ajuntaments de Martorell, Abrera, Esparraguera, Olesa de Montserrat i Collbató (I amb el suport del Govern de la Generalitat de Catalunya), aquest camí es senyalitzarà com a camí de Sant Jaume.

Però la recuperació del camí de Sant Jaume des de Martorell unida a l’ambiciós projecte de recuperació del riu Llobregat com a parc fluvial amb una xarxa de camins que vagin des d’Olesa de Montserrat fins el Prat de Llobregat, permetrà que molts ciutadans del Baix Llobregat puguin iniciar el camí de Sant Jaume sortint de casa. Què esteu esperant per fer-vos la credencial de peregrí?

L’imatge és una part de la “Carte de Chemins de S. Jacques de Compostelle” de 1648.

Posar en valor el patrimoni històric-militar: el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais)

2009-10-10T08:45:00.007+02:00

L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van tenir que decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.
Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.
Une de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac. Fortificacions petites amb petites guarnicions de soldats i amb petites bateries de canons.
Una d’aquestes fortificacions, el Forte de Sao Jorge de Oitavos, va ser declarada monument nacional i va ser restaurada per la Câmara Municipal de Cascais. Desprès de la seva restauració, s’ha realitzar un interessant centre d’interpretació on s’han reconstruït l’armament que existia i on s’explica tots els elements de la intrahistòria i de la cultura militar de l’època.
Aquesta fortificació es troba ubicada en un entorn natural de primer ordre com és el Parc Natural de Sintra-Cascais.
Un bon exemple del que es posar en valor el patrimoni històric i militar i que es podria aplicar en el futur al Castell de Montjuïc.

Sant Boi protegeix el seu patrimoni de Pedra Seca

2009-09-30T16:19:00.002+02:00

En ple municipal de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat del 21 de setembre, es va aprovar una moció per a la protecció del patrimoni local de la pedra seca i de suport a la Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec.

El que es va acordar, a part de l’adhesió a la Declaració de Torroella de Montgrí, amb els vots favorables del PSC, ICV-EUiA, CiU, ERC i C's (el PP, a tot el que posa “Països Catalans” ho vota en contra) i amb el suport del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat, són –ni més ni menys- els següents punts:

- La documentació i catalogació de tot el patrimoni de pedra seca del municipi.
- La seva protecció i declaració com a bé cultural d’interès local.
- Instar el Parlament de Catalunya a declarar tot el patrimoni de pedra seca de Catalunya com a bé cultural d’interès nacional, en els supòsits de la llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.
- Donar a conèixer aquests acords al president i grups polítics del Parlament de Catalunya, al departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a la Coordinadora d'Entitats per la Pedra Seca de Catalunya i a la revista Pedra Seca.

L’aprovació d’aquesta moció posa a Sant Boi entre les poblacions capdavanteres en la protecció del patrimoni de la pedra seca. I Sant Boi ho fa amb fets: promovent plans d’ocupació que estan restaurant barraques i marges de pedra seca al Parc Forestal Montbaig (muntanya de Sant Ramon). Aquest impuls ha agafat una gran volada i crec que no pot tenir marxa enrera perquè els plans d’ocupació és una magnífica eina que, a part de recuperar patrimoni, ajuda a donar feina a gent que està a l’atur.

La experiència de Sant Boi serà presentada ben aviat a finals d’octubre a la “V Trobada d’estudi per a la preservació del patrimoni de pedra en sec als Països Catalans (Mallorca)” .

A la foto podeu veure la darrera barraca restaurada de la qual ja us informava al post “Sant Boi recupera la Pedra Seca (III)”

Passejada per l'antiga Quadra del Llor

2009-09-20T20:58:00.005+02:00

L'antiga jurisdicció medieval de la Quadra del Llor coincidia amb l'actual vall del Llor, un espai agro-forestal de gran interés natural a pesar dels efectes de les darreres ventades del mes de gener.

Si vols conèixer alguns dels massos que fomaven part de la Quadra del Llor com les misterioses runes de can Tutussaus o la recuperada masia de can Palós, eremitoris rupestres, construccions de perdra seca i les restes de l'antic camí vell de Torrelles, fes-ho de la ma del Museu de Sant Boi el proper diumenge 27 de setembre d'11:30 a 13:30h. Inscripcions i més informació al telèfon 93 635 12 50.

Més informació sobre la vall del Llor i de la Quadra del Llor en "el marge":

http://elmarge.blogspot.com/2009/07/sant-boi-recupera-el-conreu-de-la-vinya.html

http://elmarge.blogspot.com/2009/05/els-vells-camins-de-sant-boi-v-el-cami.html

http://elmarge.blogspot.com/2009/03/els-tutusaus-1775.html

http://elmarge.blogspot.com/2009/02/les-misterioses-runes-de-can-tutusaus.html

http://elmarge.blogspot.com/2008/11/els-vells-camins-de-sant-boi-iv-el-cam.html

http://elmarge.blogspot.com/2008/06/un-menhir-sant-boi.html

http://elmarge.blogspot.com/2008/10/racons-del-baix-llobregat-iv-la-vall.html

“El Oráculo de la Luna” de Frédéric Lenoir.

2009-09-16T17:47:00.004+02:00

“El Oráculo de la Luna” és d’aquells llibres que des del principi es fan “estimar”. No és una novel·la “històrica” més. És una novel·la d’aquelles en que t’enamores dels personatges, en que t’involucres en l’acció que és present a tota la trama i que a la vegada t’aporta moltes coses en l’àmbit dels coneixements. I déu ni do la quantitat de coses que aporta la novel·la en l’àmbit de la història, la filosofia, la religió i l’astrologia.
Per mi, aquest llibre és en síntesi una història d’un amor impossible que aconsegueix convertir-se en un amor real; tot, en un context històric de la Itàlia del segle XVI on a la vella Europa hi han forces convulsions religioses i filosòfiques, i el Mediterrani és l’escenari d’un xoc cultural, econòmic i militar entre el món cristià i el musulmà.
Però, com deia abans, la lectura d’aquesta novel·la és també un gran recorregut didàctic per la filosofia, la religió i l’astrologia (l’astrologia era de fet una disciplina de la qual els científics de l’època eren experts i la empleaven constantment. De fet, l’astronomia i l’astrologia anaven agafades de la ma en aquella època). I tot això és possible perquè l’autor d’aquesta novel·la, Frédéric Lenoir, és filòsof, historiador i un profund coneixedor de les religions com ho demostra el fet de que sigui el redactor en cap de la revista “Monde des religions”.
Frédéric Lenoir és també el coautor d’una altre novel·la històrica meravellosa: “La caida del ángel” que també us recomano. És també un autor que s'ha mostrat molt crític amb la obra de Brown per la seva falta de rigor històric.
És molt possible que els escèptics d’astrologia, desprès de llegir aquest llibre, es prendran més seriosament l’astrologia... “y hasta aquí puedo hablar”... je, je.

En busca de “O Templo da Lua” de Sintra

2009-09-11T20:23:00.002+02:00

La Serra i costa de Sintra (Portugal) és potser un dels llocs més màgics del món on els amants del misteri i l’esoterisme, conjugat amb la història i l’arqueologia, trobaran suficients elements per elevar la seva curiositat per aquestes qüestions.
Unes de les fites que persegueix l’arqueologia portuguesa ha estat trobar un d’aquest racons màgics i misteriosos d’aquest territori: el desaparegut Temple de la Lluna (“O Templo da Lua”).
Des de l’any 1505 se’n té notícies de la ubicació d’aquest temple en la “Freguesia” de Colares (Sintra), ubicant-se concretament en “O Alto da Vigia” entre la “Foz do rio Maças” (avui platja anomenada “Praia das Maças”) i la “Praia Pequena”. “O Alto da Vigia” té 42 m i és la part més alta del promontori anomenat “Ponta da Rodizio”. Un racó magnífic i preciós de la costa portuguesa que forma part del Parc Natural de Sintra-Cascais.
Les restes d’aquest temple van ser descrites l’any 1571 per Francisco de Holanda com “un cercle que al voltant està ple de cipos en memòria del Emperadors Romans”; encara que, molts historiadors portuguesos parlen d’un culte més antic, ja que els anteriors pobladors d’aquestes terres abans del romans -el celtes- ja rendien culte al Sol i a la Lluna tal com descriu Estragon.
Des de fa molts anys, passo les meves vacances en la població de Colares; i des de que vaig assabentar-me de la història d’aquest temple, he passejat moltes vegades per aquest racó amb la il·lusió vana de trobar alguna resta.
La meva sorpresa ha estat aquest any, ja que m’he trobat una excavació arqueològica oficial en tota regla en aquest lloc. Una amable arqueòloga de l’equip em va explicar que, de moment, les troballes trobades corresponien amb una torre de vigilància del s. XVI (d’aquí el topònim “Vigia”), unes tombes de l’època àrab medieval i d’un possible “mihrab”; i el que és més important: pedres de factura romana aprofitades en la construcció dels elements abans esmentats que donen pistes de la existència d’alguna construcció romana en aquestes contrades que podria ser el perdut Temple de la Lluna. És molt possible que ben aviat en tinguem notícies molt interessants.

La roca de l’Elefant, la prova del pas d’Anníbal pel Coll d’Ares.

2009-09-03T18:02:00.000+02:00

Respecte a la reconstrucció que ha fet de la ruta d’Anníbal per Catalunya en la revista Sàpiens 82 (una revista que recomano als amants de la història i l’arqueologia), us voldria comentar que fa un parell d’anys vaig assistir a l’ajuntament de Camprodon a una interessant conferencia de l’arqueòleg Simeón García-Nieto Conde, on presentava un treball d’investigació al respecte. La seva conclusió era que Anníbal va fer passar una part del seu exèrcit pel Coll d’Ares i no pel Coll de la Perxa.
García-Nieto afirmava que la ruta natural per passar amb el seu exèrcit era per la costa seguint la Via Heràclea que posteriorment es va convertir en la Via Augusta-, però a l’arribada a l’Estany de Banyoles, no es va dirigir al Coll de Pertús sinó es va dirigir cap a la Vall de Bianya i –traspassant pel Capsacosta, que posteriorment va ser la Via Annia romana- va pujar posteriorment a través de la Vall de Camprodon fins al Coll d’Ares. La prova més evident que va presentar aquest arqueòleg és la troballa del gravat d’un elefant molt ben definit en una gran roca que hi ha al cim del Puig Solana a la Vall de Bianya al costat del que sembla un jaciment ibèric i que va ser localitzat el 1975 de forma casual per un treballador forestal.

Foto d’en Simeón García-Nieto Conde extreta del seu treball “Pirineum, Annibal Ad Portas”.

“La Mano de Fátima” d’Ildefonso Falcones

2009-08-31T19:13:00.003+02:00

Ildefonso Falcones, ens ha demostrat de nou a la seva nova novel·la el seu mestratge com a escriptor a l’igual que ens va fer “La Catedral del Mar” (un llibre extraordinari!). “La Mano de Fàtima” és una màquina del temps que ens fa una gran aportació a la memòria històrica: no oblidar el 400 aniversari de la expulsió dels moriscos de la Península Ibèrica l’any 1609; un autèntic passatge de la nostra història ple de xenofòbia i d’injustícia que passa de “puntetes” en la formació històrica a les nostres escoles.
Ildefonso Falcones ha creat una novel·la històrica de ficció però basada amb una contundent documentació històrica. Tal com va fer a “La Catedral de Mar”, Ildefonso Falcones assenyala al final de llibre quines són algunes de les fonts i quins aspectes de la novel·la no són ben be històrics o han estat fruits de la seva imaginació.
Però, “La Mano de Fátima” és també una gran història de amor que no ens deixarà indiferents en un context on els personatges pateixen un xoc cultural absolut i brutal entre el món musulmà i cristià de l’època. La seva lectura ens farà aflorar tot tipus de sentiments (indignació, alegria, humor, odi, amor....). Plorareu i riureu, us asseguro. Aquest llibre, com “La Catedral del Mar”, “olora” gràcies a les extraordinàries descripcions que en cap moment es fan feixugues
Ben segur, aquest llibre revifarà el que molta gent visiti les Alpujarras, Granada i Córdoba (localitzacions d’aquesta novel·la) i que la gent que coneix aquest racons els redescobreixin.

Sant Boi recupera la pedra seca (III)

2009-08-30T20:09:00.003+02:00

l passat mes de juliol va començar un nou pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi que continuarà amb la tasca de la recuperació de construccions de pedra seca al Parc Forestal Montbaig.
L’actuació que ha començat aquest equip ha estat la recuperació d’un curiós conjunt que forma una cabana de planta quadrada i del que sembla la planta d’un corral o cabana més gran també quadrada que devia d’estar destinada pel aixopluc de la bèstia destinada a les tasques de conreu i de transport.
En el sanejament de les restes existents s’han trobat abundants restes d’estris metàl·lics i de fang cuit com gerres, escudellares i càntics que semblen del s. XIX.
No obstant, i tal com m’ha assenyalat diverses vegades l’arqueòloga i actual directora del Museu de Sant Boi, Maria Lledó Barreda, aquesta construcció té una analogia total del que podien haver estat l’assentament ibèric que va existir al cim del Montbaig.
Aquest conjunt que s’ha començat a recuperar formar part del projecte global de recuperar el paisatge agro-forestal de l’anomenat Pla de la Verge que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon i on ja s’ha recuperat una cabana de planta quadrada (+info). Aquest sector del Montbaig, va patir un important incendi forestal el juliol de l’any 2005 i s’han recuperat els marges de pedra seca de les antigues vinyes i el conreu del cirerer.