Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges

14 d’agost, 2017

Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?

"Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?" va ser la meva comunicació a la IX Trobada de Centres d'Estudi i d'Estudiosos i d'Eramprunyà cel·lebrada a Viladecans durant el mes de novembre de 2016. Es tracta d'una recopilació de totes les troballes ja conegudes anteriorment o que he anant descobrint personalment al llarg d'aquests darrers anys pel que fa als anomenats eremitoris al territori de Sant Boi de Llobregat.

 

L’eremitisme es una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, per motius ascètics, es retiren a la solitud enmig de la natura. És un fenomen religiós que els historiadors han datat en el seu inici en el S. III amb la figura de Pau de Tebes el primer eremita conegut i Antoni, seguidor seu, a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient.

"Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?" parla de les primeres referències arqueológiques dels anys 80 al respecte de Montserrat Pagès i Paretas, doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona i que en l’actualitat és la conservadora d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). També assenyalo en diversos mapes i ortofotografies les ubicacions de les restes actuals i dels que han desaparegut al llarg de temps.

La conclusió del treball és la necessitat d'una o vàries excavacions arqueològiques d'alguns d'aquests possibles eremitoris que certifiquin que ho sont i que es puguin datar adequadament, ja que la tipificació es va fer únicament per analogia a restes similars a la comarca.

La IX Trobada d'Erampruyà va ser dedicada a les capelles, ermites i esglésies d’aquest antic territori, situat a l’actual Baix Llobregat. Aquesta edició de la trobada estava organitzada pel Grup Tres Torres de Viladecans i comptava amb la participació del Centre d’Estudis Beguetans, el Centre d’Estudis Santboians, el Centre d’Estudis de Gavà, Més de 1.000 Històries de Sant Climent de Llobregat, i el Grup de Recerques Històrqies de Castelldefels; la col·laboració de la CCEPC, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, el Museu de Viladecans, l’Ajuntament de Gavà i l’Associació d’Amics del Museu de Gavà i el suport de l’Institut Ramon Muntaner i l’Ajuntament de Viladecans.

PDF "Eremitisme a Sant Boi de Llobregat?"
Totes les ponències de la IX Trobada d'Eramprunyà

06 de novembre, 2013

VI Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà a Sant Boi per parlar del “Territori de Frontera a l'Alta Edat Mitjana”


El proper 16 de novembre, estudiosos de la història local de l'àmbit de l'antiga Baronia d'Eramprunyà (Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans) i del Prat de Llobregat i Sant Boi de Llobregat, presentaran en el marc de l'innovador Museu de Sant Boi de Llobregat les seves darreres investigacions sobre el que havia estat un territori de frontera a l'alta Edat Mitjana i que formava part d'antiga Marca Hispànica.


L'objectiu d'aquestes trobades es posar en comú ponències individuals d'estudiosos o col·lectives d'aquests grups al voltant d'una temàtica relacionada generalment amb la història del que havia estat els territoris de l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

Per iniciativa dels Centres d'Estudis de Gavà, de Begues, del Grup Tres Torres de Viladecans, del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels i del Grup +1000 Històries de Sant Climent de Llobregat, des de l'any 2008 es celebren les Trobades d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. La primera trobada es fa fer a Gavà l'any 2008 i les altres van ser el 2009 a Begues, 2010 a Viladecans, 2011 a Castelldefels i 2012 a Sant Climent de Llobregat.

Sant Boi de Llobregat, a pesar de no ser un territori directament relacionat amb aquesta Baronia, si que forma part de la mateixa unitat geogràfica i comparteix molts trets històrics amb aquestes poblacions veïnes.

La celebració de la VI Trobada a Sant Boi té un doble objectiu: generar la gènesi d'un futur grup per crear un Centre d'Estudis de Sant Boi; i alhora, tractar la temàtica que aquest territori va ser frontera a l'Alta Edat Mitjana entre el món musulmà i cristià al voltant de la Marca Hispànica. De fet, l'àmbit geogràfic del Delta del Llobregat i del Massis del Garraf que abasta, va ser la frontera més propera de Barcelona com a capital del comptat. D'acord amb aquest aspecte, Sant Boi és el lloc idoni per a la celebració d'una trobada que tracti aquest tema per l'esforç que ha fet el Museu i l'Ajuntament de Sant Boi en la restauració i musealització de l'antiga torre de guaita de Benviure del segle X, creant-se un centre d'interpretació per acollir als visitants d'aquest important jaciment arqueològic.

Les trobades d'estudiosos i centres d'estudis d'Eramprunyà compten amb el suport del Centre d'Estudis del Baix Llobregat, la Coodinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i la Fundació Ramon Muntaner. La trobada a Sant Boi compta també amb el suport del Museu de Sant Boi i l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.

La cloenda de la trobada anirà a càrrec de l'historiador local Carles Serret, responsable de l'Arxiu Històric de l'Ajuntament de Sant Boi, que presentarà el seu treball “El Castell de Sant Boi” on presentarà algunes sorpreses documentals d'entre el fons antic que es conserva d'aquest castell que te els seus orígens al s. X.

El programa també incorpora una visita guiada a la Torre Benviure el proper 1 de desembre de la ma del guerrer Roc Benviure, una activitat familiar i gratuïta que organitza el Museu de Sant Boi cada primer de mes en aquest jaciment arqueològic.

Més informació a: http://vitrobadaeramprunya.blogspot.com.es/

14 de novembre, 2012

V Trobada d'Estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà


Per quinqué any consecutiu, es celebra una nova trobada d'estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà a Sant Climent de Llobregat el proper 17 de novembre, organitzada aquest cop pel grup “+de1000 Històries de Sant Climent de Llobregat”.


La temàtica d'aquesta trobada és “La Pagesia ahir i avui a l'Eramprunyà”, i tinc la satisfacció de presentar novament una ponència titulada “Enigmes i misteris de les masies de l'antiga Quadra del Llor a Sant Boi de Llobregat”. Si us interessa conèixer la història que ens és més propera, aquí teniu una bona oportunitat de descobrir moltes coses.

I el proper any es celebra a Sant Boi!


+ informació del programa

10 de març, 2012

El Camí de Sant Jaume també passava per Sant Boi


A partir del segle IX, el descobriment de la tomba de l'apòstol Jaume va provocar un gran atracció de pelegrins de tota Europa a l'Edat Mitjana, només superada pels que acudien a Roma o Jerusalem; un fet que ens permet afirmar que durant els segles medievals “tots els camins duien a Santiago de Compostel·la”.

Aquesta peregrinació va començar a decaure a partir del XVI, desapareixent del tot els pelegrins al s. XIX. Malgrat tot, els darrers vint o trenta anys han estat testimonis d'una sèrie d'esdeveniments relacionats amb els anys sants o xacobeos; aquests són aquells en que el dia de l'apòstol Jaume, 25 de juliol, coincideixen en diumenge. Tal ha estat la importància d'aquest renaixement del camí de Sant Jaume que la UNESCO el va declarar “Bé del Patrimoni de la Humanitat” el 1993 el tram primitius del camí ibèric i el 1998 el tram camí francès.

Tradicionalment, la visió que els historiadors han ofert de la ruta jacobea era la que procedent del nord d'Europa, portava a terres galleges, creuant els Pirineus per Roncesvalles, en el regne de Navarra, o per Somport, en el regne d'Aragó, trobant-se les dues rutes a Puente de la Reina, passant per Castella i Lleó o per la cornisa Cantàbrica. I a més a més, cal afegir l'interès econòmic d'aquests regnes medievals perquè fos així i que les primeres “guies” medievals per a pelegrins (el Codex Calixtinus) indiquessin aquest recorregut.

Com a la resta d'Europa, a Catalunya també es va estendre a l'Edat Mitjana el fenomen jacobeu. Els camins catalans de Sant Jaume no van poder competir amb els establers a la península durant els segles XI i XII atesa que la reconquesta va ser més tardana, tenint un paper més tangencial i sense existir una ruta també estructurada con l'anomenat camí primitiu; malgrat tot, a part de la peregrinació interna generada, Catalunya també va ser porta d'entrada -tant terrestre com marítima- de pelegrins europeus de territoris propers o lligats per les relacions comercials.

A Catalunya s'ha “oficialitzat” el pas del Camí de Sant Jaume pel Monestir de Montserrat arrel de les citacions que en fan alguns pelegrins estrangers que van passar per aquest majestuós racó de camí a Santiago de Compostel·la. Si s'obviés el pas pel Monestir de Montserrat, a l'anada o a la tornada, tant els pelegrins nacionals com estrangers que partien de Barcelona en direcció a Lleida devien de transitar per la ruta més recta i una de les més importants a l'època medieval: l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera; i el pas per Sant Boi era una etapa d'aquesta ruta que va ser molt transitada fins a mitjans del s. XVIII.


Camí Ral + Carrerada + Via Mercadera = Camí de Sant Jaume

Per una banda, els pelegrins jacobeus buscaven els camins més coneguts, més transitats i amb millors condicions per motius de seguretat i de certesa d'anar per bon camí. En aquest sentit, l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera era un camí reial o ral (d'aquí el nom de Camí Ral), i per tant, estava sota la protecció del rei. I així mateix, era la “Carrerada del Penedès”, una important ruta de transhumància que servia per conduir ramats per abastar-los en zones de pastura o bé pel trasllat de bestiar de carn destinat per l'abastament de carn de Barcelona.

Per una altre banda, els pelegrins buscaven rutes que passessin per poblacions amb fires per abastar-se. De fet, aquesta ruta també s'anomenava com la “Via Mercadera” per la importància del transit de mercaderies atès les fires que s'organitzaven en les poblacions que travessaven i perquè era el camí preferit dels comerciants -especialment, italians- que volien penetrar a l'interior de la península i que arribaven per línies marítimes al port de Barcelona.

I finalment, en aquest recorregut els pelegrins trobaven hospitals on descansar, menjar o guarir-se de ferides i malalties adquirides durant el recorregut. Dels 11 hospitals, sense comptar els de Barcelona (1 a la Provençana o l'Hospitalet de Llobregat, 1 a Sant Boi, 1 a Olesa de Bonesvalls, 2 a Vilafranca del Penedès, 1 a la Llacuna, 1 a Santa Coloma de Queralt i 4 a Cervera) que podien trobar els pelegrins en aquest recorregut, destaca l'hospital de Cervelló o d'Olesa de Bonesvalls; expressament fundat l'any 1262 amb el fi de que fossin rebuts els pobres pelegrins, essent a la vegada, un dels pocs hospitals medievals que queden dempeus a Catalunya.


Pelegrins santboians a la Baixa Edat Mitjana

Al llibre de comptes de 1466 de l'hospital Berenguer Castelltort de Cervera es troben referències d'un pelegrí de Sant Boi i d'un altre de “Lobregat” sense especificar els noms. En el llibre de dates i rebudes de 1489 del mateix hospital és parla d'un pobre pelegrí santboià “apellat Thomas Puig.

A través de documents del s. XV de la parròquia de Sant Baldiri, es parla per un banda que l'any 1490 d'un tal Baldiri que parteix cap a Santiago de Compostel·la i que Pere Vidal manifesta en un testament la seva intenció d'anar com a pelegrí cap el mateix lloc; i finalment, en un document d'arrendament de 1493, en Jaume Martorell manifesta que aquest contracte quedaria anul·lat si moris en el seu viatge a Santiago.


Si desitgeu saber més, us recomano que llegiu el treball d'investigació que vaig realitzar per a la petita exposició “Per Sant Boi, també passava el Camí de Sant Jaume” del Museu de Sant Boi i que també va ser presentat a la IIIa Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà celebrada a Viladecans el mes de novembre de l'any 2010, i que tan amablement ha penjat el Centre d'Estudis de Gavà a la seva web juntament amb altres treballs d'estudiosos de poblacions que pertanyien a l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

06 de desembre, 2011

Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?



El passat 3 de desembre -el dia del meu sant- es va celebrar a Castelldefels la IV Trobada d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. Una trobada on s'ajunten un conjunt de persones interessades per la història i l'arqueologia relacionada amb l'antic territori de la Baronia d'Eramprunyà que aglutinava les poblacions de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent i l'antiga jurisdicció medieval del Fonollar de Sant Boi. Aquest any la trobada ha estat organitzada pel grup GREHIC.

Porto tres anys participant en aquesta trobada. De moment, sóc l'únic estudiós santboià que ha participat en elles com a ponent. He conegut ha gent molt interessant i he fet nous amics; em trobo molt a gust rodejat de persones que tenen sensibilitats semblants a les que sento jo pel patrimoni històric i natural que ens envolta; persones que dediquen una part part del seu temps en investigar pacientment sobre el passat de les seves poblacions i en lluitar en la seva preservació.

A la primera trobada celebrada a Begues el 2009, vaig participar parlant de la troballa i recuperació parcial del Camí Ral que anava a Barcelona Vilafranca; a la segona celebrada a Viladecans el 2010, sobre la relació del Camí Ral amb el Camí de Sant Jaume.

En aquesta nova trobada he presentat una ponència titulada: “Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?”. Un recull de tota la informació que tinc de les troballes que he realitzat des de l'any 2005 del que considero possibles restes megalítics a la muntanya del Montbaig, situats entre els termes de Sant Boi i Viladecans i que en els següents posts del meu bloc us he anat comentant i explicant:


Com podeu veure, mai afirmo el possible “megalistisme” d'aquestes troballes, però encara que no em considero un expert del tema, si que he trobat molta informació del paral·lelisme d'aquestes amb altres que podem trobar a Catalunya a la zona de l'Alt Urgell, la Cerdanya, a Andorra, a l'Empordà, a les Gavarres, al Maresme, al Vallès o a Collserola. Un paral·lelisme amb similituds totals, encara que algunes de les troballes al Montbaig tenen personalitat pròpia.

Caldrà continuar investigant amb profunditat. El meu desig és passar el testimoni a veritables experts del tema i que el Museu de Sant Boi aconsegueixi recursos per encertar una bona investigació del tema i iniciar una protecció legal i pràctica d'aquestes restes.



04 de setembre, 2011

Leonardo i Montserrat. Un nou codi da Vinci...?


Aquestes vacances d'estiu he tingut la sort -o la desgràcia- d'haver tingut accés a internet... I he aprofitat per indagar en temàtiques que m'agraden. I m'he trobat amb la sorpresa -que en el seu moment em va passar totalment desapercebuda- del treball d'investigació que va presentar l'any 2009 l'historiador José Luis Espejo sobre el possible origen català d'en Leonardo Da Vinci i la seva hipòtesi de que va estar uns anys visquen a Montserrat. Aquest treball el va recollir en un llibre titulat El viaje secreto de Leonardo da Vinci”.

Bàsicament, i pel que he pogut escoltar i veure en tot un seguit de vídeos que aquest mateix autor ha pujat al Youtube (no he llegit el llibre), podem trobar un gran paral·lelisme en la iconografia d'alguns dels quadres més coneguts d'aquest pintor italià amb elements del paisatge de Montserrat i alhora donar resposta a un buit cronològic que existeix en el que es coneix de la biografia d'en Leonardo.


Evidentment, tot son hipòtesis i no hi han documents que corroborin tot el que diu en José Luis Espejo, però podria ser una teoria acceptable ja que si que està documentat el pas d'italians durant els segles XIV i XV per Montserrat.

Us aconsello que veieu aquest vídeo on aporta molta informació per conèixer el context de la seva teoria i, evidentment, també podeu llegir el seu llibre.

26 d’agost, 2011

Patrimoni de la crueltat: Les picotes (o pelourinhos) de Portugal





Un dels elements de patrimoni històric portuguès que sempre m'han cridat molt l'atenció, han estat unes columnes bellament adornades i situades en llocs importants, com les places dels pobles i ciutats. Aquestes columnes, anomenades pelourinhos o picotes, a diferència de les nostres creus de termes, no indiquen l'inici de cap terme o territori o son una demostració de la religiositat d'aquella població on estan ubicades; eren de fet un símbol de l'autonomia municipal alhora d'aplicar la justícia (és per això que sempre es trobaven davant dels ajuntaments, anomenats camaras).
La bellesa ornamental sorprenc ja què la funció d'aquestes columnes no era un altre que la d'amarrar a presos per assotar-los o mutilar-los públicament en funció o en consonància de la gravetat del delicte que van cometre. Dubto, sincerament, que la seva bellesa apaivagaves els dolors dels pobres desgraciats als qui se'ls aplicava la justícia -o la injustícia- de l'època.
Probablement, l'origen d'aquestes columnes sigui romà i podem trobar al llarg del territori portuguès d'estil romànic, gòtic o renaixentista (gòtic manuelí). Una part important d'aquestes columnes, van ser destruïdes a Portugal durant l'alçament dels liberals en 1834 per ser un símbol de la tirania (no m'estranya...).
El pelourinho de la foto és el de la població de Colares, a prop de la ciutat de Sintra; és del segle XVI i d'estil renaixentista (manuelí). Com molts pelourinhos, està declarat monument nacional portuguès.

01 d’abril, 2011

Primeres prospeccions arqueològiques a l'Ateneu Santboià

Tal com us deia en el meu post “El que amaga l'ateneu”, els arqueòlegs sempre han cregut que els antics terrenys de l'Ateneu Santboià amaga molta informació del passat de Sant Boi. Doncs bé, s'han començat a trobar restes interessants en els terrenys de l'Ateneu Santboià, gràcies a les prospeccions arqueològiques que l'ajuntament de Sant Boi va iniciar el passat 8 de març.

Esperarem amb candeletes, que quan acabin aquestes excavacions, saber més coses que puguin aportar més dades sobre el nostre passat passat històric a l'època dels ibers i dels romans.

El vídeo és de Baiximagenes

09 de febrer, 2011

La desapareguda creu de terme de Sant Boi


Investigant sobre la xarxa de camins antics de Sant Boi, i en especial, sobre el Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, sempre he tingut la curiositat de saber si ha Sant Boi hi havia existit una creu de terme.

A partir dels s. XIV i XV, va ser habitual a Catalunya la construcció de creus de terme a les entrades de les poblacions al costat del camí. Algunes d'aquestes creus eren veritables joies d'art; i dic eren perquè moltes d'elles van ser destruïdes, especialment, durant la Guerra Civil Espanyola. La destrucció contra els símbols religiosos va ser brutal, i en general, van ser destruïdes moltes obres d'art que no han arribat fins els nostres dies.

Un dels llocs on podem comprovar i consultar la gran quantitat d'aquestes creus que existien a Catalunya és el Fons Fotogràfic Salvany on poden trobar veritables joies documentals de com era el territori a principis del s. XX en retrats de format de fotografia estereoscòpica. En aquest fons podem trobar com era, per exemple, la creu de terme de Sant Vicenç dels Horts, a la qual correspon la foto que he posat per il·lustrar aquest article (no és la de Sant Boi). I curiosament, en aquest arxiu podem trobar interessants fotografies de Sant Boi, però no trobem de la que podia havia estat la Creu de terme de Sant Boi i que en algun document de relacions de camins de Sant Boi de 1848 es citava per demostrar l'antiguitat del Camí Ral; per tant, a principis de segle ja es possible que aquesta creu no existís i que no fos destruïda a la Guerra Civil com tan d'altres.

Fent la consulta a l'amic Carles Serret de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, aquest em va donar la resposta a través d'una citació al llibre que va fer l'historiador Jaume Codina titulat “Llibre de politiqueses i curiositats: memòries de Pau Porcet (1788-1856)”. En aquestes memòries, en Pau Porcet, ens dona la dada de que el 24 de juny de 1850, “lo Riu Llobregat ba beni molt gros, que se ba Cabâ de menjâ tota la terra de la Era Cal Terralló y de la Era de a cal Met de la Mateva, que hi havia una Creu molt adornada de Pedra ab la Ymatge del Gloriós Patró y advocat Sant Baldiri”. En definitiva, a Sant Boi hi havia una creu de terme que podria ser similar a la que existia a Sant Vicenç dels Horts -destruïda durant la Guerra Civil- però que en el nostre cas va ser destruïda per un altre enemic: el riu.

13 de desembre, 2010

De Sant Boi a Montserrat, sense asfalt.

La tradició d'anar en romiatge a Montserrat caminant, es perd en el temps. Sabem pels treballs d'en Carles Martí i d'en Jaume Codina, que des d'abans del segle XV, era habitual l'organització d'un romiatge anual a Montserrat; fet que va continuar fins a la guerra de Successió a principis del s. XVIII. Però ja sigui per motius religiosos, per complir promeses o per esport, sempre ha existit la tradició entre la gent excursionista el fer aquesta ruta, sobretot per la nit. Una ruta no exempta de perills, ja que sempre ha transcorregut per carreteres d'asfalt molt transitades.

Fa unes setmanes que un bon amic seguidor d'aquest bloc, en José Manuel Gálvez Caballero, em va demanar, amb gran generositat per la seva part, que publiqués la ruta que ha dissenyat i realitzat, amb la companyia del seu fill, entre Sant Boi i Montserrat. El gran encert d'aquesta ruta és que es fa -pràcticament- sense trepitjar asfalt, aprofitant els camins paral·lels del riu Llobregat.

Els romiatges a Montserrat del s. XV es feien per demanar a Déu que acabessin les pestes que massacraven a la població. Potser, ara podríem organitzar uns altres romiatges, caminant els 59 km de peregrinació que ens proposa l'amic José Manuel, per demanar que acabés aquesta miserable crisi econòmica que tan del mal està fent a moltes famílies...


RUTA SANT BOI-MONTSERRAT

0.00 (0,00 km) SANT BOI DE LLOBREGAT

Aquesta ruta comença al nou Parc Fluvial del riu Llobregat, accedint-se per la passarel·la que hi ha al davant de les Termes Romanes (a la passarel·la hi ha la reproducció del senyal del segle XVIII que indicava l'antic pas de la barca que creuava el riu). Si venim des de l'estació de FGC de Sant Boi, podem accedir a aquest punt anant per l'esquerra del carrer Maria Girona, on hi ha un mur amb escultures de ferro que representen les aus que podem trobar al riu Llobregat. Un cop a la plaça rodona-mirador que es troba a sobre de la BV-2002, des d'aquí baixarem al parc que han fet en front de la depuradora de les Aigües de Barcelona i agafarem un camí cimentat a l'esquerra en direcció a Sant Vicenç dels Horts, creuant un pont modern de formigó que travessa una riera parc i que una mica més endavant transforma en una gran pista al costat del riu, per on passarem per sota del pont de l'AVE i les línies de càrrega de RENFE. Just passat aquest últim, a uns dos-cents metres, girarem a mà esquerra fins trobar les citades vies ferroviàries i agafarem el camí de la dreta en sentit de pujada de las citades línies.

0.47 (4,3 km) SANT VICENÇ DELS HORTS

Seguirem per aquest camí i passarem per a sota dels dos ponts de l'autovia A-2 (Una mitjana de 5,73 km/h).

1.29 (8,4 km) PONT DE LA N-340

Més tard, passem per a sota del pont de la N-340 (Una mitjana de 5,6 km/h). Des d'aquest punt no ens tindrem que preocupar per perdre’ns fins que no tornem a passar per a sota sota del pont doble de l'AVE i de les línies de càrrega de RENFE. Just passat aquests dos ponts, surt una desviació a l’esquerra que no haurem d’agafar, i una altra de front que sí que haurem d’agafar fins a uns 25 – 50 metres on trobem una altra bifurcació -i aquesta vegada si que hem de agafar la de la esquerra-. Aquesta desviació ens porta a un corriolet al costat d’un hort, que ens porta després a una pista més ampla que va paral·lela a l'A-2 per una pista ampla que una mica mes endavant fa una mica de pujada seguida d'una baixada que creua una riera amb aigua.

2.28 (14,1 km) SANT ANDREU DE LA BARCA

Continuarem per aquesta pista fins que arribem a Sant Andreu de la Barca, passant per a sota de dos ponts de ferro inacabats de la connexió entre l'AP7 i l'A2 (Una mitjana de 5,64 km/h). Posteriorment, passem per a sota de dos passarel·les peatonals i de dos interconnexions entre l'A2 i l'AP7 que van creuant el riu Llobregat.

3.28 (18,7 km) PONT FERROCARRILS DE LA GENERALITAT

Desprès d'haver passat per sota d'un encreuament de ponts de l'A2 i de l'AP7, la pista ample es transforma en un corriolet que passa per a sota de les vies dels FGC que passen per un petit pont (Una mitjana de 5,34 km/h) i seguim per aquest corriolet, arribarem i entrarem en l'antiga carretera N-2 en direcció a Martorell. En aquest punt hem d’agafar carretera asfaltada -no queda més remei- durant uns 800 m. Hem de caminar pel voral de l'esquerra de la carretera.

3.37 (20,5 km) MARTORELL

Un cop arribem a Martorell, anirem a trobar el Pont del Diable, creuant la carretera a mà dreta i baixant pel carrer que porta fins la plaça del citat pont (Una mitjana de 5,7 km/h). Una cop arribat aquí, girarem a mà esquerra pel carrer del Riu fins que arribem a una bifurcació amb el carrer del Rabal, pel que continuarem en endavant fins a arribar a la plaça de les piscines municipals que deixarem a mà dreta, doncs nosaltres continuem rectes creuant el riu Anoia per una passera transitable, tant a peu com amb cotxe, per a sobre d'uns tubs de ciment. Just passant aquesta passera, girarem a mà esquerra passant per un pàrquing municipal de cotxes sota d'un pont de l'antiga N-II. Just en l’altre costat del pàrquing, surt un caminet asfaltat que ens porta fins a l'antic Molí de Martorell. Al passar per davant d'aquest, veurem que el caminet es transforma en unes escales que ens faran pujar fins a l'hospital comarcal de Martorell. Passant pel seu costat, i en la primera cruïlla, girarem a mà esquerra per l'avinguda de les Mancomunitats Comarcals fins a la tercera cruïlla amb el carrer del Dr. Trueta, pel que girarem a mà dreta un 50m fins una rotonda, en la que girarem a esquerra i que ens porta fins a un camí sota d'un pont pel que hem de baixar fins al nivell del riu Anoia i pel que tenim que continuar sense deixar-ho.

4.50 (27,1 km) PONT DE LA RENFE DE CAN MASET

A l'arribada al pont de la RENFE de Can Maset (Una mitjana de 5.6 km/h), just passat aquest, girarem a ma esquerra passant per la porta d'una masia. Pugem per un camí amb una forta pujada.

5.15 (29,5 km) CORBA DE LA FRUITA DE LA B-224 (carretera de Martorell a Piera)

Arribant aquí (Una mitjana de 5,6 km/h), agafarem a ma esquerra -amb molt de compte doncs estem en una carretera molt transitada- caminant uns 250 m pel voral esquerra de la citada carretera o pel pàrquing de la benzinera que es troba en aquest lloc, i haurem d'agafar just pel carrer que surt a la corba de la carretera que hi ha davant de la benzinera en la que es troben uns cartells que diuen “HIPICA, CAN PRATS, POLIGON INDUSTRIAL SESROVIRES”. Agafem per aquest carrer, passant per davant de l'Hotel-restaurant les Torres i seguirem la direcció indicada pels cartells de “HIPICA, CAN PRATS”. Una mica més endavant, el carrer es bifurca en una pista de ciment.

5.38 (31,3 km) NUCLI DE CAN PRATS

Arribem a aquest nucli (Una mitjana de 5.6 km/h) i agafarem la segona cruïlla a ma esquerra per una forta baixada que ens portarà fins a la llera de una riera on continua la citada pista cimentada.

6.00 (32 km) CEMENTIRI DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Passant per a davant de les portes del cementiri, entrarem en aquest poble que haurem de creuar sencer. Just girant a ma dreta, a la segona cruïlla que es tracta del carrer de Lluís Companys -que més endavant es renombra com a avinguda de Francesc Macià, arribarem a una rotonda que vorejarem per continuar recte i, una vegada passada aquesta, el carrer es canvia de nom un altra vegada encara que sigui el mateix i passa a dir-se avinguda de Josep Llobet i Bonastre; al final d'aquest carrer arribem a la estació del FGC del poble i creuarem per la passarel·la que travessa les vies just en la estació. Una vegada a l’altre costat, girem a ma esquerra. Passarem la primera cruïlla, i una mica més endavant, passarem junt a un camp de futbol que es troba en obres. A la següent cruïlla, girarem a ma dreta per l'avinguda de Vallserrat. Pujarem per aquest carrer, passant per una cruïlla que te la intenció de ser una rotonda però que es queda pel camí, i més endavant trobarem una veritable rotonda en la que agafarem la sortida pel carrer Ignasi Mas. Curiosament, aquest carrer, una mica més endavant gira a l'esquerra i continuant per aquest passem per davant d'uns col·legis a mà dreta.

6.32 (35,1 km) DIPÒSIT D'AIGUA DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Passats aquests col·legis, arribem al dipòsit d'aigua del poble (Una mitjana de 5,85 km/h). Des d'aquí, el carrer es transforma en una pista que passa a anomenar-se Camí de la Beguda a Martorell, una pista ben definida i transitable per on s’ha d'anar en compte amb les motos. Passarem per a sota d'un pont de la línia de FGC de Barcelona a Igualada i continuem endavant fins a una bifurcació en la que agafarem a ma dreta. Uns metres més endavant, en una cruïlla de camins, agafarem a la esquerra, seguint endavant per aquesta pista on trobarem un altre cruïlla que agafarem a ma esquerra. Per la pista principal, més endavant trobarem una bifurcació i en aquesta agafem a ma esquerra per una forta pujada.

7.00 (37 km) DIPÒSIT D'AIGUA DE LA BEGUDA

Desprès de la forta pujada, arribem a aquest dipòsit (Una mitjana de 5,28 km/h). Uns metres més endavant surt una pista a ma dreta per la que baixarem, obviant els caminets que surten als costats, fins a arribar a la llera d'una gran riera que segons en quines dates baixa amb força aigua. Just enfront, veurem la pista per la que tenim que continuar: un camí que se enfila i que deixarem a l'arribada a una barrera metàl·lica que saltarem, creuant una carretera.

7.30 (39,3 km) CARRETERA B-231

Amb molt de compte, travessem -aquest és un punt bastant perillós- i passarem per un petit corriolet entre uns pins (Una mitjana de 5.24 km/h) que ens fa baixar a un camí de pagès al costat del camp que agafarem a ma esquerra una mica; més endavant, trobarem un altre camí amb el que ens creuem i que agafarem a ma dreta de baixada, sense deixar-ho fins que arribem a un altre riera amb aigua i que -con la anterior- haurem de comprovar de creuar abans el seu cabal, doncs pot arribar a ser perillós. Arribant a aquesta riera, agafem a ma esquerra uns 30 o 40 metres arribant a un camí a ma dreta, on es troba les restes d'una gravera i les restes d'una gran corretja de transport de grava (aquest punt és l'únic que pot comportar una mica de confusió per seguir el camí, ja que nosaltres hem d'anar per un camí que se enfila pel costat esquerra del que sembla que era la presa d'àrids de la citada gravera). Si ens col·loquem d'esquena a la riera, just en el moment de deixar-la, el camí per on hem de pujar es trobaria a les 11 hores en un rellotge analògic (o sigui, un dels d'agulles de tota la vida), per arribar al camí l´haurem de fer entre mig d'uns matolls per un corriol molt poc definit. Quan arribem al camí esmentat, aquest s’enfila en una pujada a ma esquerra i, més endavant, es creua amb un altre camí que no em d'agafar, i en aquesta cruïlla agafarem a ma dreta i anirem pujant per aquest camí que se endureix una mica més. Al final del camí, passarem al costat d'unes cases d'una urbanització per la que hem de creuar.

7.55 (41,3 km) CARRER HORTÈNSIA

Entrant per carrer (Una mitjana de 5,22 km/h), seguirem en la direcció de la pujada fins a arribar al carrer de la Camèlia, en el que girarem a la dreta i a uns quants metres més endavant, agafem un carreró a ma esquerra que ens porta fins al carrer del Gerani, en el que girarem a esquerra i, en la primera cruïlla, girem a dreta en el carrer de la Gardènsia. Pel qual seguirem, fins a la primera cruïlla a ma dreta per la que anirem fins a la següent, carrer de la Ginesta en el que girem a ma esquerra enfilant-nos per aquest carrer fins que trobem un petit replà en el que es troben els contenidors de les deixalles. I just aquí, surt un corriol a ma dreta amb forta pendent pel que hen de baixar i per on comença una pista estreta, però ben definida, que una mica més endavant farà dos girs bruscos a la dreta, passant a l’altra costat de la petita vall per la que segueix aquest camí i que anirà baixant, de mica en mica, fins a una riera que travessarem per un petit pont i que ens deixa en una bonica fondalada per la que segueix el camí que aquesta vagada se enfila pujada amunt per un corriol que més endavant es transforma en una pista ben definida que ens portarà fins a una carretera.

8.40 (44 km) CARRETERA DE CAN FOSALBA

Una vegada arribem a la carretera (Una mitjana de 5,05 km/h), girarem a l'esquerra durant uns 350m. Just en una corba a esquerra, ben definida de la carretera i enfront segons la direcció que portàvem hi ha una porta de ferro que dona accés a un camp al que en de accedir-hi, però, per un dels dos corriolets que hi han a ma esquerra de la citada porta. Baixarem pel camí del costat del camp i que en forta baixada descendeix fins a la llera de una riera que travessarem, continuant la direcció del camí que ens portarà pel costat del camp fins a una altra pista molt ampla en la que girarem a dreta i a uns 250m. Més endavant, agafarem per un corriolet a ma esquerra que s’ajunta amb un camí més definit que baixarà fins a una riera en la que trobarem cartells de reserva d'animals i per la que tenim que continuar sense deixar el camí principal fins dalt de tot, on trobarem un pont que creua per sobre de l'autovia del nord-est A-2 i que nosaltres no hem de passar, doncs tenim que girar aquí a l’esquerrà i resseguir el camí que s'enfila amunt fins passar pel costat d'una gran masia, que tornarà a baixar molt suaument i ajuntant-se amb l'autovia abans esmentada. Quan trobem el pont següent, travessarem per ell a l'altre costat de la autovia, seguint la direcció del camí fins que arribarem a una carretera.

9.20 (47,2 km) ANTIGA CARRETERA N II

Retrocedim per la carretera, uns 125 m, més o menys, i tenim que creuar-la i passar per un camp d'oliveres per uns corriols que es troben entre mig de aquests arbres, doncs tenim que agafar la pista que es troba a l’altra costat, que és una pista molt ampla i ben definida. Anirem caminant per aquesta, en la direcció que portàvem abans i que ens portarà fins a Collbató, per on entrarem pel carrer Nou, creuant la carretera B-112. Seguirem per aquest carrer i trobarem una cruïlla (rotonda), on el carrer passa a dir-se Amadeu Vives i pel que tenim que continuar i no deixar-lo fins al final que ens portarà al carrer de la Salut. Quan arribem a aquest, girarem a ma esquerra i no el deixarem fins que ens faci sortir del poble convertint-se en un caminet amb unes escales que ens porten fins a l'àrea de lleure.

10.50 (53 km) OFICINA D'INFORMACIÓ DE LES COVES DE SALNITRE

A l'àrea de lleure es troben unes oficines d'informació (Una mitjana de 4.88 km/h). Pugem per la carretera que va al pàrquing de les coves i anirem seguin per aquesta carretera (els mes valents, poden agafar una drecera ben marcada que hi ha a la sortida de l'àrea i que s'enfila muntanya a munt) fins les escales d'accés a les coves. Pujarem aquestes escales passant pel costat de la porta de las mateixes, i aquí, trobarem un cartell que ens indica que ens troben en la ruta del Santuari de la Santa Cova. Un camí estret, però molt ben marcat i definit que no te pèrdua i pel que tenim que anar amb una mica de compte, doncs l'alçada comença a ser considerable i en alguns llocs podrien arribar a ser una mica perillós. Pel camí trobarem una sola cruïlla o bifurcació i que es tracta de la bifurcació entre el camí de Sant Miquel i la Santa Cova. Continuem pel de la Santa Cova. Arribem a a la Santa Cova i continuarem el camí que, sense pèrdua, ens porta fins a Montserrat.

12.50 (58,9 km) SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT

PD: Jo, personalment, quan vaig fer aquesta ruta, vaig escollir un dia amb lluna plena (23/10/2010), doncs els primers 17 km els vaig fer de nit però pel camí em vaig adonar que no es necessari doncs, com que en tot moment caminem a prop de les vies del AVE i DE les llums de la A-2, no fa falta gaire més il·luminació.

J.M. Gálvez Caballero

02 de novembre, 2010

Manual de com desestabilitzar Catalunya...


Perdoneu-me, però us vull explicar una d'aquelles “Històries de la Puta Mili” en la qual me'n vaig veure embolicat quan vaig fer la mili a l'any 1985 a Madrid. Em va tocar com a destí l'Escola d'Estat Major i, perquè ens entenguem, era una mena d'ESADE o d'IESE militar de l'època pels oficials de l'exercit per tal d'obtindre el títol d'Estat Major.

El Madrid d'aquella època no té res a veure amb el d'ara: era el Madrid d'en Tierno Galván com alcalde (eren genials els seus bans i el seu talant humà i bondadós) i de la Movida. Sempre me'n recordo que un bon grapat de catalans vam demanar permís al nostre capità per anar a veure un concert de Lluís Llach en plenes festes de San Isidro... Avui seria impensable!

Era un any en el que el ministre de Defensa era en Narcís Serra... Un subtinent “xusquero”, caspós i alcoholitzat només ens donava els permisos de cap de setmana si responíem bé a les seves preguntes del tipus “¿Quién es el Jefe de la Fuerzas Armadas?” o “Nombre del teniente general de la región militar I”. A mi un dia em va preguntar “Nombre del ministro de Defensa” i jo vaig respondre que Narcís Serra i Serra i em va respondre -ben cabrejat- que no hi havia cap ministre amb aquest nom tan rar i no em va voler donar el permís... Em va donar una segona oportunitat i em va preguntar d'on era el meu pare; jo vaig respondre que d'Almeria i ell em va contestar “chaval, te ha salvado tu padre de que te quedes sin permiso”.

Va ser una època interessant perquè vaig conèixer a molta i bona gent molts llocs d'Espanya que admiraven Catalunya o que tenien una imatge distorsionada de la realitat. Però jo diria, malauradament, que aquesta distorsió s'ha incrementat de manera brutal en l'actualitat per la irresponsabilitat dels polítics de dretes d'aquest país, buscant un rendiment polític a costa de desestabilitzar moltes coses que pensavem que ja estaven superades i normalitzades.

A l'Escola d'Estat Major vaig estar treballant (sí, treballant, de veritat) a l'oficina de cartografia i dibuix. Donat la meva formació com a dissenyador gràfic i la meva experiència laboral com a delineant, la meva funció era crear presentacions gràfiques per informes formatius i transparències que utilitzaven els professors militars a les seves classes.

Un dia vaig rebre l'encàrrec del meu capità de l'oficina d'il·lustrar un informe restringit sobre Catalunya que era una mena de tesi d'un alt oficial que estudiava en aquella escola. El capità em va explicar quins gràfics devia de realitzar i em va dir i recalcar que era un informe confidencial i secret i que no podia informar a ningú. Curiosament, el capità sabia que era català i, fins i tot, alguna vegada m'havia demanat que l'ajudes a traduir algun text en català perquè estudiava teologia... Evidentment, vaig aprofitar per llegir tot l'informe -molt complert amb dades objectives extretes de fons escrites en català que parlaven de la història de Catalunya o de les variants dialectals- i la meva sorpresa va ser al arribar a l'apartat on es parlava de “como desestabilizar la sociedad catalana” des d'una perspectiva militar: només hi havia un punt en aquest apartat i que deia clarament “enfrentar las comunidades catalanohablante y castellanohablante con el tema de la lengua para conseguir un enfrentamiento social que justifique un acción armada”.

Com podeu veure, sembla que 25 anys desprès, aquesta és la formula irresponsable -la de una perversa estratègia militar de desestabilització social- que algunes forces polítiques volen aplicar a Catalunya per esgarrapar uns quants vots més al preu que sigui.

06 de juliol, 2010

Rutes vora el mar (VII) El camí de Sant Jaume pel Jaizkibel







S'ha posat de moda que per excusar-se per no assistir a un acte dir que “estic fent el camí de Sant Jaume” (com per exemple, per assitir a una compareixença parlamentaria... he, he...); però de fet, des de la recuperació de les cel·lebracions del Xacobeo des dels anys 80, fer el camí s'ha posat de moda.

A part de tradicional ruta pel “camí antic” que s'inicia a Roncesvalles, han existit històricament altres rutes com la del Camí de Sant Jaume per la Costa; ruta que comença a la població guiposcuana d'Irun passant per Donosti, Bilbo, Santander, Oviedo, Ribadeo i d'aquí fins a Santiago de Compostel·la. Aquesta ruta és més “fresca” que la del camí antic que passa per càlides terres castellanes i té l'al·licient de que es contempla el mar en bona part el trajecte.

I si el vostre objectiu és només poder fer una agradable passejada vora el mar, us recomano que en feu el tram que passa pel mític Jaizkibel; es tracta d'una ruta que ens aporta unes vistes magnífiques del paisatge mariner de la costa vasca amb la sensació d'estar fent un recorregut d'alta muntanya però on realment no sobrepassen els 500 m d'alçada.

El tram que us proposo surt del santuari de Guadalupe, al qual es pot accedir caminant o en cotxe des de la bella i històrica població costera d'Hondarribia. Des d'aquest santuari i sempre caminant per la carena del Jaizkibel per un magnífic sender senyalitzat, trobarem tot un conjunt de torres de guaita i de forts militars, aparentment medievals, construïdes realment a finals del s. XIX durant les darreres Guerres Carlistes. Per una banda també trobarem monuments megalítics i podrem fruir de belles panoràmiques on s'encabeixen sovint els cavalls que pasturen per aquestes terres tan verdes. L'objectiu que us proposo és arribar fins el cim de Jaizkibel, passant primer per l'extraordinari mirador del que havia estat un parador de turisme que, afortunadament i desprès d'un incendi, les autoritats van fer desaparèixer.

Avis: fer aquesta ruta no us servirà de penitència, però segur que us servirà per agafar la gana abans d'anar a una bona sidreria...

28 de juny, 2010

Passejada per l'antiga Quadra del Benviure








Ahir, 27 de juny vaig tenir l'honor de compartir la tasca de guia amb la Maria Lledó Barreda, directora del Museu de Sant Boi, en la passejada històrica que aquest museu va organitzar per conèixer l'antiga jurisdicció medieval del Benviure.

La Maria es va centrar en explicar l'origen d'aquesta jurisdicció medieval santboiana, la història de la Torre de guaita de Benviure del s. XI, així com dels orígens ibèrics d'aquest territori.

El topònim santboià de Benviure sempre m'ha agradat pel que representa del concepte d'unió de “bona vida” i territori. La vida a l'època medieval no era gens fàcil, però probablement aquell racó on s'assentava la Torre de Benviure era un bon lloc per viure.

Com que aquesta antiga jurisdicció medieval també ocupa una bona part de la muntanya del Montbaig, em vaig encarregar d'explicar alguns dels elements de patrimoni històric que es poden trobar com les construccions de pedra seca (per cert, l'ajuntament de Sant Boi ha començat una nova campanya de recuperació de la pedra seca dels marges de l'àrea de lleure de Benviure) i les restes del Camí Ral entre Sant Boi i Vilafranca -important via de comunicació en temps medievals, de la qual s'encarregava de vigilar la torre-, així com, les restes de la Carrerada del Montbaig.

Sempre em deixa un bon sabor de boca el poder explicar i mostrar “in situ” aquestes coses que tan m'apassionen a ciutadans que mostren interès i sensibilitat per aquests temes relacionats amb el patrimoni històric local.

02 de maig, 2010

"Los mapas del Quijote"


Acabo de rebre una interessant notícia a través del Facebook relacionada amb la Biblioteca Nacional: s'ha creat un enllaç a la seva web on podem "visitar" i descarregar-nos documentació relacionada amb les interessants exposicions que han fet a la seva seu a Madrid. I no he pogut evitar anar-me ràpidament a veure el contingut de la exposició que es va presentar a l'any 2005, l'any del Quixot: "Los mapas del Quijote".

Tal com havia comentat en l'article "El Quixot va passar per Sant Boi", a la Biblioteca Nacional existeix un interessant mapa "oficial" encarregat pel rei Carles III al geògraf Tomás López i publicat el 1780, on es pot observar que el pas del Quixot per Catalunya, en direcció a Barcelona, va ser per Lleida, Cervera, Santa Coloma de Queralt, Vilafranca del Penedès i per un pas per travessar el riu Llobregat que no es defineix amb nom però que -des del meu punt de vista- és el de Sant Boi de Llobregat (precisament, el desaparegut pont de Molins de Rei es va construir durant el regnat de Carles III, i per tant, no existia a l'època de d'en Cervantes). Aquest recorregut entre Santa Coloma de Queralt i Barcelona és el que alguns estudiosos relacionen amb l'important Camí Ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que coincideix, en bona part, amb l'anomenada ruta Mercadera i amb La Carrerada del Penedès -i que molt probablement, durant l'Edat Mitja també fos també un recorregut català del Camí de Sant Jaume-.

Doncs bé, a través de l'enllaç a aquesta exposició virtual, us podeu descarregar tot un seguit de documents en format pdf on podeu consultar -amb bona qualitat- detalls d'aquest mapa del 1780 i d'altres cartografies posteriors i molta més informació interessant relacionat amb el recorregut del Quixot. Molt recomanable.

23 de març, 2010

La carretera fantasma de Cornellà






Una carretera "fantasma" és una carretera morta que no porta enlloc i per la qual ja no passa ningú. A Cornellà de Llobregat en tenim una. Però que estigui "morta" no significa que no hagi viscut i que les seves pedres no hagin estat testimoni de molta història.

La transformació del territori del Baix Llobregat ha estat radical en els darrers 20 anys. No crec que hi hagi cap altre territori on s'hagin construït tantes infraestructures en tan poc temps i tan concentrades en un sol àmbit geogràfic, en especial, en el Delta del Llobregat. Aquesta concentració ha esborrat pràcticament antigues xarxes d'infraestructures, algunes d'elles molt antigues i que el seu origen es perd en el temps.

A Cornellà existeix, a prop del riu Llobregat, restes de l'antiga carretera de Sant Creu de Calafell (iniciada al s. XVIII) del tram entre aquesta ciutat i Sant Boi. I, molt probablement, també siguin les restes superposades i reaprofitades del queda a Cornellà del medieval Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès. L'antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d'ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l'Almirall Vierna.

Aquest tram passa desapercebut, rodejat pel descomunal viaducte de l'AVE (de fet, l'última vegada que ha estat utilitzada aquesta carretera fantasma ha estat durant la construcció d'aquest viaducte), de dos vies més de ferrocarril, de la Ronda del Litoral, de la carretera de Sant Boi a Cornellà, d'horts periurbans d'estètica "somier" i dels pocs camps agrícoles que queden a Cornellà. Només, la elegant presència de tres centenaris plataners ens permetent ubicar-lo. Desgraciadament, aquest antics plataners que donaven ombra a les carreteres i personalitat al paisatge del Baix Llobregat, van desapareixen a mida que aquestes s'eixamplen per encabir més cotxes.

Trepijant aquetes restes, el primer que crida l'atenció és trobar una carretera on el ferm està empedrat amb peces rectangulars i irregulars de granit (un luxe d'acabament i que demostra la importància d'aquesta via de comunicació en el seu temps). "Gràcies" a les trinxeres realitzades per la via de ferrocarril de mercaderies, podem observar un magnífic tall del terraplè d'aquesta antiga carretera amb un dos metres d'alçada i amb murs de contenció construïts amb llicorelles i "torturà".

La decadència i desús d'aquesta carretera es va iniciar amb la destrucció del pont del riu Llobregat durant la Guerra Civil.

Crec, sincerament, que la ciutat de Cornellà hauria de dignificar aquest espai formant part del patrimoni històric de la ciutat i sumant-lo als espais naturals que envolten el riu Llobregat.

09 de gener, 2010

El president dels 650 anys de la Generalitat de Catalunya

En el número d'octubre de 2009 de "L'Avenç" -la veterana revista d'història escrita en català des de 1977- hi ha una interessant entrevista a l'actual president de la Generalitat, José Montilla.

Una entrevista atípica en una revista d'història i una entrevista atípica en el context dels actuals mitjans de comunicació. I la trobo interessant per alguna de les respostes en defensar de manera ferma que Catalunya és una nació: "No és un gest pretensiós ni d'immodèstia, però a vegades convé precisar que jo sóc el 128è President de la Generalitat, mentre que altres presidents de comunitats autònomes a Espanya no tenen aquesta trajectòria d'autogovern al seu territori. No es tracta de dir que som més que els altres, però sí que som diferents. I d'assenyalar que la nostra vocació, el nostre desig d'autogovern, i el país no han sorgit, fa quatre dies".

En aquesta entrevista també parla del seu origen andalús, del context històric i social de la seva immigració a Catalunya als setze anys, de la història del PSC, de la immigració actual i de la "professionalització" dels polítics...

En darrera queden les desagradables declaracions fetes per alguns polítics que no van pair un govern d'esquerres legítim i que posaven en qüestió la capacitat de Montilla de governar Catalunya pel seu origen andalús (veure el meu article de juliol de 2008). Van ser declaracions que a mi i a molts catalans -amb orígens d'altres racons d'Espanya- ens va fer mal, sabent de la lluita determinant, durant la Transició, de molts homes i dones immigrants (que militaven, especialment, al històric PSUC i al llavors incipient sindicat CCOO) per la recuperació de l'autogovern de Catalunya.

Però Montilla ha sorprès a molta gent per la seva fermesa al capdavant del govern en temes com aconseguir un finançament just per a Catalunya o en la defensa de l'Estatut davant de les possibles retallades impulsades de manera vergonyosa pel PP al Tribunal Constitucional. Aquesta fermesa ha sobtat a altres dirigents de forces polítiques tan del govern com de l'oposició (i no diguem ja de la resta d'Espanya...). Fins i tot, l'Abat de Montserrat en una entrevista feta recentment a La Vanguardia afirmava que "el president ha actuat amb fermesa" en la defensa de l'Estatut.

Els que seguiu aquest bloc sabeu que no en parlo gaire de política en ell; només en motiva escriure alguna cosa quan hi ha algun fet que en colpeja o m'emociona. I m'emociona que la Generalitat hagi complert 650 anys d'existència -650 anys, ni més ni menys- i que José Montilla d'origen andalús sigui ara el seu 128è president, ni més ni menys.

09 de desembre, 2009

Excursió Begues-Olesa de Bonesvalls pel Camí Ral


El passat 29 de novembre, en el marc de la IIa Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada a Begues, el Centre d’Estudis Beguetans (CEB), va organitzar una excursió entre Begues i Olesa de Bonesvalls per l’antic Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès.

Tal com es va exposar en una de les ponències de la Trobada, el passat estiu l’ajuntament de Begues va organitzar un camp de treball per joves que tenia l’objectiu d’involucrar als joves de la població en el coneixement i la recuperació d’aquesta important via de comunicació medieval i del patrimoni històric i natural que permet veure. El projecte es va anomenar “Joves pel Camí Ral” i van deixar testimoni en un bloc fet pels mateixos joves. Una iniciativa molt interessant.

Durant l’any 2010, l’àrea d’espais naturals de la Diputació de Barcelona crearà una nova ruta anomenada “Ruta dels Castells” que permetrà la connexió -mitjançant un sender molt ben senyalitzat- de tots els castells dels parcs naturals del Foix, d’Olerdola i del Garraf. I a petició dels ajuntaments de Begues i Olesa, aquesta ruta passarà pel Camí Ral en el tram entre aquest dues poblacions. Aquesta actuació de la Diputació permetrà recuperar aquest tram del camí que ara mateix està ben colonitzat per la vegetació.

Aquest camí serà molt interessant de fer, tal com vam poder comprovar el passat 29 de novembre, per l’entorn natural i agrícola del Parc Natural del Garraf pel qual passa i per la gran quantitat d’elements de patrimoni històric que es pot veure (l’espectacular Pou de Glaç, els enormes forns de calç excavats al rocam, les roderes i murs del Camí Ral, els marges de pedra seca, les cabanes de pedra seca, la Cadira de Sant Cristòfol i l’imponent Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls). Un cop aquest camí estigui net i recuperat és molt possible que es localitzin més elements d’interès patrimonial.

Us convido a veure el reportatge fotogràfic que vaig fer d’aquesta excursió clicant la imatge de dalt.