Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Memòria Històrica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Memòria Històrica. Mostrar tots els missatges

17 d’agost, 2017

O Forte do Abano, patrimoni militar portugués


L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van haver de decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.


Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.

Tal com vaig comentar en el meu article sobre el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais), una de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais, atesa la seva importància estratègia a l'època. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac, aprofitant en algun cas antigues fortificacions del s. XVI. Fortificacions petites amb guarnicions escasses de soldats i amb poques bateries de canons, i amb una clara voluntat de ser més disuasòries que efectives des del punt de vista militar.

Una d'aquelles fortificacions que encara queden dempeus és el Forte do Abano, també anomenat Forte do Guincho o Forte das Velas. Aquest fort va ser construït al voltant de l'any 1642 durant el regnat de João IV. Té un format rectangular, amb un pati central -ara innacessible-, i amb una mena de terrassa de cara el mar i una part de la muralla preparada per allotjar artilleria.

És un lloc espectacular, digne de ser l'escenari d'una pel·lícula d'aventures i de pirates. No en va, aquest magnífic racó està situat a la platja d'Abano (Praia da Abano), un més dels magnífics paratges naturals del Parc Natural Sintra-Cascais. Un lloc que forma part del recorregut de la GR 11 E9 Caminho do Atlântico i que potser una magnífica excursió des de la ciutat de Cascais.

Més informació a "Fortificaçoes Marítimas de Cascais"


Platja d'Abano, Praia do Abano



 


14 de novembre, 2012

V Trobada d'Estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà


Per quinqué any consecutiu, es celebra una nova trobada d'estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà a Sant Climent de Llobregat el proper 17 de novembre, organitzada aquest cop pel grup “+de1000 Històries de Sant Climent de Llobregat”.


La temàtica d'aquesta trobada és “La Pagesia ahir i avui a l'Eramprunyà”, i tinc la satisfacció de presentar novament una ponència titulada “Enigmes i misteris de les masies de l'antiga Quadra del Llor a Sant Boi de Llobregat”. Si us interessa conèixer la història que ens és més propera, aquí teniu una bona oportunitat de descobrir moltes coses.

I el proper any es celebra a Sant Boi!


+ informació del programa

01 de maig, 2012

El misteri de la casa de les Fites...









El reciclatge de materials de construccions més antigues ha estat una constant al llarg de la història. Les canteres de pedra eren sempre d'un gran valor estratègic pels poderosos per construir els seus palaus, els seus castells, les seves muralles, les seves esglésies... Però no sempre es disposava de la pedra o de la possibilitat de la fabricació de maons i, per tant, calia aprofitar altres materials que provenien de les runes de construccions més antigues. D'aquesta manera, podem veure, per exemple, com a la muralla romana de Barcelona ha estat reparada a èpoques posteriors de l'Edat Mitja amb làpides funeràries romanes.

El nucli antic de Sant Boi està ple d'aquests exemples d'utilitzar materials reciclats en la construcció al llarg de la història. En un mur de moltes cases d'aquesta població podem trobar materials tan diversos com restes de ceràmiques romanes, pedra de Montjuïc, pedra vermella de marès, llicorella, torturà, maons, restes de teulades, etc... Tot això configura unes textures interessants en molts dels murs de les cases més antigues de Sant Boi, adquirin una personalitat pròpia que s'accentua a mida que cauen les capes de revoc pel desgast del temps i la falta de manteniment.

Un cas molt curiós és el que jo anomeno la “Casa de les Fites”, situada al carre la Pau, 19 de Sant Boi. Es tracta d'una casa de principis del s. XX i que és un clar exemple de construcció humil (però amb petits elements ceràmics que li donen un aire modernista); aquesta casa es va construir amb el reciclat de materials, però destaca un material inaudit: unes fites amb la epigrafia “B”. Pot semblar un misteri.. però no ho és. Aquestes fites son blocs construïts amb ciment mesclat amb petits còdols que van ser fabricats a finals del s. XIX per delimitar els terrenys del territori de l'antiga quadra medieval del Bori o Benviure (les podem trobar a la muntanya del Montbaig, a la Vall de Can Carreres o als boscos de Can Tutussaus a la Vall del Llor). Aquests terrenys tenien dos tipus de fites: unes més grans amb la epigrafia “Bori” que marcaven les cantonades principals i altres amb la “B” que eren de confirmació de perímetres. Probablement, en van sobrar moltes i van ser aprofites com a un material més de construcció.

De Fites de Sant Boi

Us recomano que veieu el meu article de les "Fites de Sant Boi"

01 d’abril, 2011

Primeres prospeccions arqueològiques a l'Ateneu Santboià

Tal com us deia en el meu post “El que amaga l'ateneu”, els arqueòlegs sempre han cregut que els antics terrenys de l'Ateneu Santboià amaga molta informació del passat de Sant Boi. Doncs bé, s'han començat a trobar restes interessants en els terrenys de l'Ateneu Santboià, gràcies a les prospeccions arqueològiques que l'ajuntament de Sant Boi va iniciar el passat 8 de març.

Esperarem amb candeletes, que quan acabin aquestes excavacions, saber més coses que puguin aportar més dades sobre el nostre passat passat històric a l'època dels ibers i dels romans.

El vídeo és de Baiximagenes

09 de febrer, 2011

La desapareguda creu de terme de Sant Boi


Investigant sobre la xarxa de camins antics de Sant Boi, i en especial, sobre el Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, sempre he tingut la curiositat de saber si ha Sant Boi hi havia existit una creu de terme.

A partir dels s. XIV i XV, va ser habitual a Catalunya la construcció de creus de terme a les entrades de les poblacions al costat del camí. Algunes d'aquestes creus eren veritables joies d'art; i dic eren perquè moltes d'elles van ser destruïdes, especialment, durant la Guerra Civil Espanyola. La destrucció contra els símbols religiosos va ser brutal, i en general, van ser destruïdes moltes obres d'art que no han arribat fins els nostres dies.

Un dels llocs on podem comprovar i consultar la gran quantitat d'aquestes creus que existien a Catalunya és el Fons Fotogràfic Salvany on poden trobar veritables joies documentals de com era el territori a principis del s. XX en retrats de format de fotografia estereoscòpica. En aquest fons podem trobar com era, per exemple, la creu de terme de Sant Vicenç dels Horts, a la qual correspon la foto que he posat per il·lustrar aquest article (no és la de Sant Boi). I curiosament, en aquest arxiu podem trobar interessants fotografies de Sant Boi, però no trobem de la que podia havia estat la Creu de terme de Sant Boi i que en algun document de relacions de camins de Sant Boi de 1848 es citava per demostrar l'antiguitat del Camí Ral; per tant, a principis de segle ja es possible que aquesta creu no existís i que no fos destruïda a la Guerra Civil com tan d'altres.

Fent la consulta a l'amic Carles Serret de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, aquest em va donar la resposta a través d'una citació al llibre que va fer l'historiador Jaume Codina titulat “Llibre de politiqueses i curiositats: memòries de Pau Porcet (1788-1856)”. En aquestes memòries, en Pau Porcet, ens dona la dada de que el 24 de juny de 1850, “lo Riu Llobregat ba beni molt gros, que se ba Cabâ de menjâ tota la terra de la Era Cal Terralló y de la Era de a cal Met de la Mateva, que hi havia una Creu molt adornada de Pedra ab la Ymatge del Gloriós Patró y advocat Sant Baldiri”. En definitiva, a Sant Boi hi havia una creu de terme que podria ser similar a la que existia a Sant Vicenç dels Horts -destruïda durant la Guerra Civil- però que en el nostre cas va ser destruïda per un altre enemic: el riu.

02 de novembre, 2010

Manual de com desestabilitzar Catalunya...


Perdoneu-me, però us vull explicar una d'aquelles “Històries de la Puta Mili” en la qual me'n vaig veure embolicat quan vaig fer la mili a l'any 1985 a Madrid. Em va tocar com a destí l'Escola d'Estat Major i, perquè ens entenguem, era una mena d'ESADE o d'IESE militar de l'època pels oficials de l'exercit per tal d'obtindre el títol d'Estat Major.

El Madrid d'aquella època no té res a veure amb el d'ara: era el Madrid d'en Tierno Galván com alcalde (eren genials els seus bans i el seu talant humà i bondadós) i de la Movida. Sempre me'n recordo que un bon grapat de catalans vam demanar permís al nostre capità per anar a veure un concert de Lluís Llach en plenes festes de San Isidro... Avui seria impensable!

Era un any en el que el ministre de Defensa era en Narcís Serra... Un subtinent “xusquero”, caspós i alcoholitzat només ens donava els permisos de cap de setmana si responíem bé a les seves preguntes del tipus “¿Quién es el Jefe de la Fuerzas Armadas?” o “Nombre del teniente general de la región militar I”. A mi un dia em va preguntar “Nombre del ministro de Defensa” i jo vaig respondre que Narcís Serra i Serra i em va respondre -ben cabrejat- que no hi havia cap ministre amb aquest nom tan rar i no em va voler donar el permís... Em va donar una segona oportunitat i em va preguntar d'on era el meu pare; jo vaig respondre que d'Almeria i ell em va contestar “chaval, te ha salvado tu padre de que te quedes sin permiso”.

Va ser una època interessant perquè vaig conèixer a molta i bona gent molts llocs d'Espanya que admiraven Catalunya o que tenien una imatge distorsionada de la realitat. Però jo diria, malauradament, que aquesta distorsió s'ha incrementat de manera brutal en l'actualitat per la irresponsabilitat dels polítics de dretes d'aquest país, buscant un rendiment polític a costa de desestabilitzar moltes coses que pensavem que ja estaven superades i normalitzades.

A l'Escola d'Estat Major vaig estar treballant (sí, treballant, de veritat) a l'oficina de cartografia i dibuix. Donat la meva formació com a dissenyador gràfic i la meva experiència laboral com a delineant, la meva funció era crear presentacions gràfiques per informes formatius i transparències que utilitzaven els professors militars a les seves classes.

Un dia vaig rebre l'encàrrec del meu capità de l'oficina d'il·lustrar un informe restringit sobre Catalunya que era una mena de tesi d'un alt oficial que estudiava en aquella escola. El capità em va explicar quins gràfics devia de realitzar i em va dir i recalcar que era un informe confidencial i secret i que no podia informar a ningú. Curiosament, el capità sabia que era català i, fins i tot, alguna vegada m'havia demanat que l'ajudes a traduir algun text en català perquè estudiava teologia... Evidentment, vaig aprofitar per llegir tot l'informe -molt complert amb dades objectives extretes de fons escrites en català que parlaven de la història de Catalunya o de les variants dialectals- i la meva sorpresa va ser al arribar a l'apartat on es parlava de “como desestabilizar la sociedad catalana” des d'una perspectiva militar: només hi havia un punt en aquest apartat i que deia clarament “enfrentar las comunidades catalanohablante y castellanohablante con el tema de la lengua para conseguir un enfrentamiento social que justifique un acción armada”.

Com podeu veure, sembla que 25 anys desprès, aquesta és la formula irresponsable -la de una perversa estratègia militar de desestabilització social- que algunes forces polítiques volen aplicar a Catalunya per esgarrapar uns quants vots més al preu que sigui.

23 de març, 2010

La carretera fantasma de Cornellà






Una carretera "fantasma" és una carretera morta que no porta enlloc i per la qual ja no passa ningú. A Cornellà de Llobregat en tenim una. Però que estigui "morta" no significa que no hagi viscut i que les seves pedres no hagin estat testimoni de molta història.

La transformació del territori del Baix Llobregat ha estat radical en els darrers 20 anys. No crec que hi hagi cap altre territori on s'hagin construït tantes infraestructures en tan poc temps i tan concentrades en un sol àmbit geogràfic, en especial, en el Delta del Llobregat. Aquesta concentració ha esborrat pràcticament antigues xarxes d'infraestructures, algunes d'elles molt antigues i que el seu origen es perd en el temps.

A Cornellà existeix, a prop del riu Llobregat, restes de l'antiga carretera de Sant Creu de Calafell (iniciada al s. XVIII) del tram entre aquesta ciutat i Sant Boi. I, molt probablement, també siguin les restes superposades i reaprofitades del queda a Cornellà del medieval Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès. L'antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d'ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l'Almirall Vierna.

Aquest tram passa desapercebut, rodejat pel descomunal viaducte de l'AVE (de fet, l'última vegada que ha estat utilitzada aquesta carretera fantasma ha estat durant la construcció d'aquest viaducte), de dos vies més de ferrocarril, de la Ronda del Litoral, de la carretera de Sant Boi a Cornellà, d'horts periurbans d'estètica "somier" i dels pocs camps agrícoles que queden a Cornellà. Només, la elegant presència de tres centenaris plataners ens permetent ubicar-lo. Desgraciadament, aquest antics plataners que donaven ombra a les carreteres i personalitat al paisatge del Baix Llobregat, van desapareixen a mida que aquestes s'eixamplen per encabir més cotxes.

Trepijant aquetes restes, el primer que crida l'atenció és trobar una carretera on el ferm està empedrat amb peces rectangulars i irregulars de granit (un luxe d'acabament i que demostra la importància d'aquesta via de comunicació en el seu temps). "Gràcies" a les trinxeres realitzades per la via de ferrocarril de mercaderies, podem observar un magnífic tall del terraplè d'aquesta antiga carretera amb un dos metres d'alçada i amb murs de contenció construïts amb llicorelles i "torturà".

La decadència i desús d'aquesta carretera es va iniciar amb la destrucció del pont del riu Llobregat durant la Guerra Civil.

Crec, sincerament, que la ciutat de Cornellà hauria de dignificar aquest espai formant part del patrimoni històric de la ciutat i sumant-lo als espais naturals que envolten el riu Llobregat.

30 de març, 2009

Els Tutusaus, 1775.

Arran de la publicació en aquest bloc del meu article “Les misterioses runes de can Tutusaus”, l’amic Joan Vendrell que disposa d’un envejable arxiu (no deixeu de veure el seu bloc!), em va enviar un valuós document històric, relacionat amb can Tutusaus, d'aquest document li havia facilitat una còpia el senyor Martí Andreu Puyo.
El senyor Martí disposa d’una fotocòpia d’aquest document perquè és descendent de l’antiga família santboiana dels Tutusaus que havien viscut –probablement des del s. XVII- en aquest antic mas.
En document en qüestió està redactat el 23 d’abril de 1775 en paper oficial, amb el segell de l’època del regnat de Carles III; i parla del lliurament d’una dot de Isidre Tutusaus, pagès de la Quadra del Llor, i de la seva dona, Teresa Tutusaus Mompó, al seu fill, Antón Tutusaus al unir-se aquest en matrimoni amb Maria Matheu.
El document, a part de confirmar la relació dels Tutusaus amb la Quadra del Llor que es sabia per documents més tardans (bàsicament, el padró de 1846), té altres elements molt interessants des del punt de vista de la història del català i de la toponímia local.
El document està escrit en català, cosa ben curiosa en un moment on el català estava prohibit des del regnat de Felip V i on només es podia escriure en castellà documents oficials com aquest. Aquest fet –el que el document estigui escrit en un català força impecable-, les contínues referències religioses del document a la verge Maria i a Jesús, i que al referir-se a Sant Boi de Llobregat com a Sant Baldiri de Llobregat, indiquen que el document va estar redactar segurament pel mossèn de la parròquia de Sant Baldiri.
Buscant informació al respecte, resulta que va ser la església qui més va ajudar a la preservació del català en el segle XVIII, que no es va deixar mai de parlar oralment, però que estava prohibit totalment en el seu us a nivell oficial i educatiu. De fet, van haver-hi bisbes que –complint les ordres del rei- van donar instruccions d’utilitzar únicament el castellà i altres que no ho van fer, com el cas del bisbe de Barcelona fins al 1775, Josep Climent i Avinenet. Curiosament, el rector de Sant Boi entre els anys 1785 i 1800, Francesc Matheu i Esmandia, va ser l’autor d’un catecisme en català de gran difusió a la seva època.


En una agradable conversa mantinguda amb l’amic Joan Vendrell i el Sr. Martí Andreu, aquest em va informar que Can Tutusaus va ser abandonat per la coincidència d’uns desagradables fets: un robatori i la mort d’una bessonada només néixer que va parit la que havia estat la seva besàvia. Posteriorment, la família Tutusaus es va traslladar a viure a prop de l’església de Sant Baldiri, al carrer Alberdi a un lloc anomenat “La Pleta” (No n’havia sentit parlar d’aquest topònim a Sant Boi). Al no fer front a alguna despesa provocada per la compra de la casa nova, la finca de Can Tutusaus va ser venuda en subhasta i probablement comprada pel banquer Josep Estruch afegint-la al conjunt de la finques que formaven part de l’antiga Quadra del Bori o Benviure durant la segona meitat del segle XIX (d’aquí la existència a la finca de les fites amb la epigrafia “Bori” o “B” de Bori).
El Sr. Martí també em va explicar que quan algú de la seva família feia alguna cosa fora de lloc, s’utilitzava la expressió: “Sembles de Can Tutusaus”.

05 d’octubre, 2008

Mostra d’eines del passat agrícola del Prat




He tingut l’ocasió de veure aquest cap de setmana una extraordinària mostra d’eines, estris i carruatges que formaven part del passat agrícola del Prat. Aquesta mostra la organitza en Jaume Puig a Cal Pere del Joan Pau del Prat (la casa dels seus pares); i ell ha restaurat -amb la col·laboració d'Àngel Casalsd’una manera molt acurada i professional cadascuna de les eines, màquines i carruatges de la mostra; elements que fa temps formaven part del paisatge diari a tots els pobles del Delta del Llobregat. La mostra fa molt de goig veure-la i només es pot veure uns determinats dies a l’any. En Jaume Puig complementa la mostra amb fotografies antigues on es veu l’ús dels estris agrícoles i dels carruatges, fent palesa la importància que tenia l’agricultura al Prat; també posa rètols amb els noms que s’utilitzaven a Prat per a cada eina i per a cada estri (fins i tot, en Jaume, em comenta que les carxofes en tenien diversos noms per determinar les teves tipologies i mesures). En Jaume va fer de pagès fins els 32 anys, però el procés d'expropiació de les terres de la seva família pel desviament del riu Llobregat va provocar que estudiés una carrera universitària i que fes oposicions (avui en dia treballa en l'administració). La mostra és un treball etnogràfic de primera que té un valor enorme per l’esforç que ha comportat i que és un veritable homenatge als pagesos del Prat i de tot el Delta –“la gent de fang”-.

16 de juliol, 2008

El Refugi 307

Fa pocs dies vaig visitar amb la meva filla el “Refugi 307”. Aquest refugi és dels 1400 que es van construir a la ciutat de Barcelona durant la cruenta Guerra Civil de 1936-1939.
Desprès d’haver vist un interessant reportatge de TV3 al “30 minuts” titulat “Ramon Parera, l’home que va salvar Barcelona” i llegir un article al respecte en la revista “Sàpiens”, tenia moltes ganes de visitar aquest lloc emblemàtic que l’ajuntament de Barcelona i el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB) havien recuperat recentment. Barcelona va ser la ciutat més gran d’Europa que va ser utilitzada com a camp de proves per l’aviació de l’estat feixista italià de Benito Mussolini (aliat d’en Franco juntament amb Hitler) per experimentar de manera diabòlica l’atac indiscriminat i terrorífic d’un bombardeig aeri continu sobre la innocent població civil; aquesta experimentació va servir per aprendre molt de com utilitzar aquesta tàctica a la Segona Guerra Mundial.
Les visites són guiades i haig de dir que la historiadora que ens ho va explicar ho va fer molt bé i va posar molta passió en el que explicava; aquesta historiadora també ens explicava l’enriquidor que era interactuar amb persones grans que van patir aquella guerra i que havien estat usuaris d’aquells refugis durant la guerra o en la postguerra. A la postguerra va ser lloc de barraquisme i d’activitats no gaire lícites. Un lloc que estic segur que a Carlos Ruíz Zafón l’inspiraria en alguna de les seves genials novel·les ambientades en la postguerra (per cert, acabo de llegir “El joc de l’Àngel” i m’ha encantat). L’ambientació sonora et cala sensorialment perquè reprodueixen els sons d’un bombardeig real i t’imagines el terror que es podia sentir acompanyat de milers de persones que durant dies no podien sortir d’aquella catacumba. Us recomano molt la visita... és un necessari bany de memòria històrica perquè l’amnèsia històrica és molt perillosa.

13 de juny, 2008

Les reunions clandestines a les nostres muntanyes.

La recuperació de la democràcia, de les llibertats i de l'autonomia no hagués estat possible sense la decidida lluita de les classes populars a través dels moviments sindicals i veïnals que des de la clandestinitat es va portar a terme durant els anys 70. El paper del sindicat clandestí Comissions Obreres (CCOO) i del mític PSUC, com a organitzacions clandestines ben organitzades, va ser clau per forçar l’arribada real de la democràcia. I no ens enganyem... a una part de la societat benestant catalana ja li anaven bé les coses com estaven a l’època franquista; va ser “a posteriori” que van aparèixer demòcrates i catalanistes de tota la vida, però que no es van jugar ni la vida i ni la seva llibertat mentre si ho feien bona part de la classe obrera –majoritàriament immigrant al Baix Llobregat- en la lluita sindical i veïnal.
Coordinar en aquella època la tasca de militants sindicals clandestins era un fet complicat i perillós. Mon pare, que va ser militant clandestí de CCOO infiltrat en el “Sindicato Vertical” (era la estratègia de CCOO: treballar i lluitar des de dins dels organismes oficials) m’ha explicat diverses vegades les assemblees i reunions que tenien aquests militants sindicals –tots amb noms “alias”- a les muntanyes del Baix Llobregat. A la muntanya Pi d’en Cartró, en un camp amagat de cirerers que hi havia en el cantó de Santa Coloma de Cervelló, s’havien fet moltes d’aquestes reunions secretes. A la masia de Can Cartró, on s’esmorzava divinament, també hi havia hagut reunions secretes a més petita escala. Sovint la policia i la guàrdia civil de l’època tenia agents infiltrats per poder informar a on es celebraven aquelles reunions; a la falda del Montpedrós, pel voltants de la masia de Can Gallina (on actualment hi ha un centre de residus i compostatge) es va fer una assemblea on va haver-hi un “chivatazo” que va permetre fer una detenció massiva de militants de CCOO; mon pare es va escapar gràcies al seu coneixement dels senders i corriols de la zona... Avantatges de ser excursionista!