Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senderisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senderisme. Mostrar tots els missatges

17 d’agost, 2017

O Forte do Abano, patrimoni militar portugués


L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van haver de decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.


Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.

Tal com vaig comentar en el meu article sobre el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais), una de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais, atesa la seva importància estratègia a l'època. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac, aprofitant en algun cas antigues fortificacions del s. XVI. Fortificacions petites amb guarnicions escasses de soldats i amb poques bateries de canons, i amb una clara voluntat de ser més disuasòries que efectives des del punt de vista militar.

Una d'aquelles fortificacions que encara queden dempeus és el Forte do Abano, també anomenat Forte do Guincho o Forte das Velas. Aquest fort va ser construït al voltant de l'any 1642 durant el regnat de João IV. Té un format rectangular, amb un pati central -ara innacessible-, i amb una mena de terrassa de cara el mar i una part de la muralla preparada per allotjar artilleria.

És un lloc espectacular, digne de ser l'escenari d'una pel·lícula d'aventures i de pirates. No en va, aquest magnífic racó està situat a la platja d'Abano (Praia da Abano), un més dels magnífics paratges naturals del Parc Natural Sintra-Cascais. Un lloc que forma part del recorregut de la GR 11 E9 Caminho do Atlântico i que potser una magnífica excursió des de la ciutat de Cascais.

Més informació a "Fortificaçoes Marítimas de Cascais"


Platja d'Abano, Praia do Abano



 


15 de març, 2013

La ruta de la pedra seca del Montbaig






En els darrers anys, l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, ha fet una tasca molt important pel que fa a la recuperació del patrimoni de pedra seca-construïda amb llicorella- a l'entorn del seu Parc Forestal del Montbaig, essent en aquests moments una població capdavantera no només a la comarca del Baix Llobregat, sinó també en tot l'àmbit de Catalunya i de l'Estat Espanyol. És un fet que em fa especial il·lusió perquè com a haureu comprovat a través del meu bloc, és un tema que m'apassiona i al qual crec haver contribuït en la seva divulgació en l'àmbit de la meva ciutat.


Com a guinda d'aquests treballs de recuperació, a l'abril d'aquest any, l'ajuntament va inaugurar La ruta de Pedra Seca del Montbaig. En aquesta ruta es pot fer un recorregut circular molt interessant per la muntanya del Montbaig, convertint-se en una magnífica alternativa a la tradicional pujada pel camí de sempre a l'ermita de Sant Ramon; i alhora ens permet conèixer una part molt important d'aquest interessant patrimoni recuperat i l'entorn natural d'aquest parc forestal.

La ruta s'inicia a l'aparcament del parc forestal que hi ha a la sortida de Sant Boi endirecció a Sant Climent de Llobregat. Des d'aquest lloc, s'agafa el Camí de l'Ermita i podem seguir tot un seguit de senyals informatives fetes amb pals de plàstic reciclat d'hivernacles.

Abans d'arribar a la Torrede les Bruixes o antic Pavelló de caça del Marquès de Cornellà, trobem un corriol que baixa en direcció a la carretera de Sant Climent i per on podem fer una part de la ruta pel que queda de l'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès, veient les seves espectaculars roderes (aquest tram el podem fer també a la baixada).

Poc desprès de la Torre de les Bruixes (centre d'informació del Parc Forestal del Montbaig), trobarem a ma esquerra un senyal que ens indica l'àrea de lleure del Benviure, on es molt recomanable parar-se a fer un most i admirar la magnífica recuperació de marges amb petits “oratoris” encastats a les seves parets.

Continuem pel camí principal i arribem a una cruïlla. Seguint pel camí de la dreta que puja fortament, deixant el camí principal que va en direcció al'ermita i la Font de Gualbes.

Desprès de passar per sota d'una torre elèctrica, arribem a un racó on hi ha un marge ambles restes d'un antic safareig per preparar el sulfalt de coure i d'un cup. Deixem una pista que baixa a la dreta i continuem caminant per un corriol que s'endinsa per l'esquerra en un ombrívol bosc de pins, roures i alzines. Aquest corriol és d'una gran bellesa i sota el bosc podem veure una gran quantitat d'antics marges que ens demostren que aquest bosc no existia i que tota la muntanya havia estat absolutament aprofitada per conreu de la vinya, en especial.

Desprès de passar al costat d'una antiga bassa feta amb maons i de les runes d'una cabana de planta quadrada, pugem per un camí amb marges en forma de zig-zagi sota una línia elèctrica. Arribem a una nova cruïlla. A la dreta continua el Camí Ral fins el pont que travessa l'Estret de Roques. Nosaltres continuem pel sender que hi ha l'esquerra i deixant la pista que puja directament a l'ermita de Sant Ramon.

Caminem per un sender de mitja costa amb magnífiques vistes sobre el Delta del Llobregat i la Serra de Collserola. Desprès de deixar una nova cruïlla (pel corriol que baixa a l'esquerra, podem retornar a Torre de les Bruixes, caminant paral·lelament per l'antiga carrerada del Montbaig) pugem pel sender i poc desprès trobem un petit corriol que s'enfila fins arribar a una bancada amb un extraordinari marge i, sobretot, amb les restes d'una antiga i gran barraca de planta quadrada amb una quadra adjacent; també hi ha un cup molt bé conservat.

Continuem pujant -seguint sempre els senyals- per un corriol que ens fa travessar antics marges i que ens porta fins a una espectacular cabana de planta circular. A prop de la cabana, trobem també un safareig per preparar el sulfat de coure molt ben conservat i una cisterna de recollida d'aigua. Des d'aquí podem pujar per una ampla pista fins l'ermita de Sant Ramon o bé baixar per a aquesta pista fins arribar a una corba on agafem un corriol senyalitzat que baixa per sota d'alzines i roures (tot just començar aquest corriol, podem trobar a ma dreta una de les enigmàtiques roques amb inscultures amb formes de cassoletes que hi han al Montbaig i que podrien tenir un origen megalític). Arribem a una nova cruïlla i continuem pel sender de l'esquerra on podem veureun altre interessant marge amb restes d'un amagatall. Baixem per unes escaletes i arribem a la pista principal. Continuem per la dreta.

A ma esquerra trobem un sender que baixa per unes escaletes fetes amb pedra de llicorella itenint al costat esquerra un mur fet amb llicorelles i maons. De seguida arribem a una altre espectacular cabana de pedra seca recuperada, de planta quadrada i amb corral, emmarcada a l'horitzó amb el característic perfil del Montpedrós (un bon lloc per fer una foto de record de la ruta!).

Continuem baixant pel sender fins que arribem -desprès de passar al costat d'alts marges-a un cobert i un gran corral recentment construït i que serveix per albergar els ramats de cabres encarregades del manteniment de les franges contra incendis de la zona forestal de Sant Boi (la construcció s'ha fet amb molta cura amb l'entorn i també incorporala pedra seca).

Seguim per una pista a ma esquerra i enllacem amb el camí principal que puja a l'ermita de Sant Ramon. Baixem cap a la dreta i arribem a la Font de Gualbes i d'aquí tornem a l'inici de la nostra ruta.

23 d’agost, 2012

Rutes vora el mar (XI): San Juan de Gaztelugatxe


Probablement, San Juan de Gaztelugatxe sigui un dels paisatges més espectaculars i singulars de la costa vasca; i alhora, un d'aquells racons magnètics que transmeten una màgia i, perquè no dir-ho, una espiritualitat ben intenses... Caminar fins aquest lloc, és com caminar a un més enllà, és com caminar a una altra dimensió.


La meta de la nostra ruta és l'ermita de San Juan, situada en el cim de l'illot de Gaztelugatxe que juntament amb l'illa d'Aqueche forma part d'un biotop protegit de gran valor natural. Aquest espai es troba molt a prop de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai que també alberga un entorn natural de primer ordre on es fusiona la muntanya amb el mar.


Aquest bell racó està situat en el terme municipal de Bermeo, podent-se a propar en cotxe des d'aquesta localitat i des de Bakio a través de la carretera BI-3101. La ruta que us proposem és el PR-BI-179 anomenat “Camino de San Juan” o “San Juan Bidea” que surt des del casc antic de Bermeo per l'arc de San Juan, l'únic reste de l'antiga muralla medieval d'aquesta població. Es tracta d'un magnífic sender que també aprofita camins veïnals i té la particularitat que, a més a més dels típics senyals grocs i blancs de les PRs, trobarem les suposades trepitjades de Sant Joan en l'inici i final del recorregut. Aquesta ruta té 9 km des de Bermeo amb un desnivell de 435 m i es triga d'anada unes 3:30 h, per tant es una ruta que d'anada i tornada pot comportar tota una jornada si comptem el temps dels descansos i menjar.


Si només disposem de mig matí, una bona opció és apropar-se per la carretera BI-3101 fins el restaurant Enerpi (té una magnífica àrea de lleure per dinar). Si venim en cotxe des de Bermeo, és molt recomanable parar-se primer en el mirador de Gaztelugatxe i poc després girar a la dreta, posant atenció d'aparcar immediatament en l'aparcament arbrat que hi ha al costat del restaurant sense continuar per una carretera que indica Gaztelugatxe, però que està tallada (no fa gaire, es permetia baixar en cotxe fins a un aparcament situat a la vora del mar, però el mal estat de la carretera per culpa de les esllavissades ha recomanat a les autoritats tallar-la, afavorint que no hi hagin grans aglomeracions de gent).


L'inici d'aquesta ruta més curta és, precisament, des del restaurant Enerpi. Un camí empedrat amb una rústica senyalització ens indica l'inici del camí des d'aquí. Trigarem uns 35' en arribar a l'ermita de San Juan desprès de fer una forta baixada (compte si ha plogut!) i desprès de pujar unes 231 escales que uneixen la costa amb aquest illot (un autèntic Viacrucis on les creus numerades i les trepitjades de Sant Joan ens aniran indicant el que falta).

La vista des de San Joan és esglaiadora, transmeten una pau i una espiritualitat només trencada per l'excés de visitants irrespectuosos. És fàcil assistir a la presència de persones que preguem mirant al mar; nosaltres ens vam trobar amb una noia que tocava una mena de tambor i estava “en trance”.

Però el que marca la tradició és tocar la campana exterior tres cops i demanar un desig... Hi han altres informacions que indican que realment s'ha de tocar la campana tretze cops... Per si de cas, vaig demanar dos desitjos...

Us recomano el visionat d'aquest vídeo que he realitzat en HD per elmargecomunica.com:


10 de març, 2012

El Camí de Sant Jaume també passava per Sant Boi


A partir del segle IX, el descobriment de la tomba de l'apòstol Jaume va provocar un gran atracció de pelegrins de tota Europa a l'Edat Mitjana, només superada pels que acudien a Roma o Jerusalem; un fet que ens permet afirmar que durant els segles medievals “tots els camins duien a Santiago de Compostel·la”.

Aquesta peregrinació va començar a decaure a partir del XVI, desapareixent del tot els pelegrins al s. XIX. Malgrat tot, els darrers vint o trenta anys han estat testimonis d'una sèrie d'esdeveniments relacionats amb els anys sants o xacobeos; aquests són aquells en que el dia de l'apòstol Jaume, 25 de juliol, coincideixen en diumenge. Tal ha estat la importància d'aquest renaixement del camí de Sant Jaume que la UNESCO el va declarar “Bé del Patrimoni de la Humanitat” el 1993 el tram primitius del camí ibèric i el 1998 el tram camí francès.

Tradicionalment, la visió que els historiadors han ofert de la ruta jacobea era la que procedent del nord d'Europa, portava a terres galleges, creuant els Pirineus per Roncesvalles, en el regne de Navarra, o per Somport, en el regne d'Aragó, trobant-se les dues rutes a Puente de la Reina, passant per Castella i Lleó o per la cornisa Cantàbrica. I a més a més, cal afegir l'interès econòmic d'aquests regnes medievals perquè fos així i que les primeres “guies” medievals per a pelegrins (el Codex Calixtinus) indiquessin aquest recorregut.

Com a la resta d'Europa, a Catalunya també es va estendre a l'Edat Mitjana el fenomen jacobeu. Els camins catalans de Sant Jaume no van poder competir amb els establers a la península durant els segles XI i XII atesa que la reconquesta va ser més tardana, tenint un paper més tangencial i sense existir una ruta també estructurada con l'anomenat camí primitiu; malgrat tot, a part de la peregrinació interna generada, Catalunya també va ser porta d'entrada -tant terrestre com marítima- de pelegrins europeus de territoris propers o lligats per les relacions comercials.

A Catalunya s'ha “oficialitzat” el pas del Camí de Sant Jaume pel Monestir de Montserrat arrel de les citacions que en fan alguns pelegrins estrangers que van passar per aquest majestuós racó de camí a Santiago de Compostel·la. Si s'obviés el pas pel Monestir de Montserrat, a l'anada o a la tornada, tant els pelegrins nacionals com estrangers que partien de Barcelona en direcció a Lleida devien de transitar per la ruta més recta i una de les més importants a l'època medieval: l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera; i el pas per Sant Boi era una etapa d'aquesta ruta que va ser molt transitada fins a mitjans del s. XVIII.


Camí Ral + Carrerada + Via Mercadera = Camí de Sant Jaume

Per una banda, els pelegrins jacobeus buscaven els camins més coneguts, més transitats i amb millors condicions per motius de seguretat i de certesa d'anar per bon camí. En aquest sentit, l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera era un camí reial o ral (d'aquí el nom de Camí Ral), i per tant, estava sota la protecció del rei. I així mateix, era la “Carrerada del Penedès”, una important ruta de transhumància que servia per conduir ramats per abastar-los en zones de pastura o bé pel trasllat de bestiar de carn destinat per l'abastament de carn de Barcelona.

Per una altre banda, els pelegrins buscaven rutes que passessin per poblacions amb fires per abastar-se. De fet, aquesta ruta també s'anomenava com la “Via Mercadera” per la importància del transit de mercaderies atès les fires que s'organitzaven en les poblacions que travessaven i perquè era el camí preferit dels comerciants -especialment, italians- que volien penetrar a l'interior de la península i que arribaven per línies marítimes al port de Barcelona.

I finalment, en aquest recorregut els pelegrins trobaven hospitals on descansar, menjar o guarir-se de ferides i malalties adquirides durant el recorregut. Dels 11 hospitals, sense comptar els de Barcelona (1 a la Provençana o l'Hospitalet de Llobregat, 1 a Sant Boi, 1 a Olesa de Bonesvalls, 2 a Vilafranca del Penedès, 1 a la Llacuna, 1 a Santa Coloma de Queralt i 4 a Cervera) que podien trobar els pelegrins en aquest recorregut, destaca l'hospital de Cervelló o d'Olesa de Bonesvalls; expressament fundat l'any 1262 amb el fi de que fossin rebuts els pobres pelegrins, essent a la vegada, un dels pocs hospitals medievals que queden dempeus a Catalunya.


Pelegrins santboians a la Baixa Edat Mitjana

Al llibre de comptes de 1466 de l'hospital Berenguer Castelltort de Cervera es troben referències d'un pelegrí de Sant Boi i d'un altre de “Lobregat” sense especificar els noms. En el llibre de dates i rebudes de 1489 del mateix hospital és parla d'un pobre pelegrí santboià “apellat Thomas Puig.

A través de documents del s. XV de la parròquia de Sant Baldiri, es parla per un banda que l'any 1490 d'un tal Baldiri que parteix cap a Santiago de Compostel·la i que Pere Vidal manifesta en un testament la seva intenció d'anar com a pelegrí cap el mateix lloc; i finalment, en un document d'arrendament de 1493, en Jaume Martorell manifesta que aquest contracte quedaria anul·lat si moris en el seu viatge a Santiago.


Si desitgeu saber més, us recomano que llegiu el treball d'investigació que vaig realitzar per a la petita exposició “Per Sant Boi, també passava el Camí de Sant Jaume” del Museu de Sant Boi i que també va ser presentat a la IIIa Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà celebrada a Viladecans el mes de novembre de l'any 2010, i que tan amablement ha penjat el Centre d'Estudis de Gavà a la seva web juntament amb altres treballs d'estudiosos de poblacions que pertanyien a l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

27 de febrer, 2012

Caminat per l'Anell Verd de Sant Boi (I)



Feia temps que tenia ganes de caminar. I vaig pensar que la millor ruta per fer el Camí de l'Anell Verd de Sant Boi. Una ruta de 16 km que té l'atractiu d'unir el nucli històric de Sant Boi amb el Parc del Riu de Llobregat, el Parc Agrari del Baix Llobregat, el conjunt de la Colònia Güell, la vall del Llor, el Parc Forestal del Montbaig i el Parc metropolità de la Muntanyeta.
Aquesta ruta forma part de la xarxa de Camins Naturals del Ministeri d'agricultura, alimentació i medi ambient i va ser impulsada des de l'ajuntament de Sant Boi en el darrers anys. Està molt ben senyalitzada i compta amb diverses zones de lleure. És una ruta apta per a tothom per fer a peu i amb bicicleta (encara que el tram entre l'Estret de Roques i Ermita de Sant Ramon té una forta pujada no apta per a bicis normals de passeig)


TRAM ESTACIÓ FGC SANT BOI – CREU PI D'EN CARTRÓ

Aquest tram té l'al·licient de passar d'acabar al punt més alt del terme de Sant Boi: el Pi de Cartró (338 m).

(0:00) Estació FGC Sant Boi

Sortim de l'estació de FGC (+info per arribar a la Sant Boi amb FGC) i girem a l'esquerra. Desprès de passar al costat d'un marquesina de bus de la L96, passem al costat de la petita placeta dedicada a la figura Charles Robert Darwin. Continuem caminant per una vorera al costat d'un mur sota la via del tren que té tot un seguit de curiosos relleus de ferro on estan representades les aus més representatives del Delta del Llobregat.

(0:02) Pas de la Barca

Trobem una passarel·la on hi ha la reproducció d'una antiga pedra que senyalava el pas de la barca de Sant Boi al s. XVII. Trobem uns plafons explicatius de la història d'aquest pas i de l'antic Camí Ral que unia Sant Boi i Vilafranca del Penedès. També hi ha un plafó informatiu de la ruta de l'Anell Verd. En front de la passarel·la, trobem les Termes Romanes i l'accés pel carrer de L'Hospital al Museu de Sant Boi.


(0:04) Riu Llobregat

Després de creuar el Canal de la Dreta i la carretera de Sant Vicenç, arribem al costat del riu Llobregat. Continuem pel camí de l'esquerra direcció Colònia Güell. Per la dreta es va fins el Prat de Llobregat, a Can Comas (centre d'intrepretació del Parc Agrari del Baix Llobregat) i als Espais Naturals del Delta del Llobregat.


(0:06) Pont del Parc fluvial


(0:10) Pont riera Bertrán

Desprès de passar un cercat fet amb troncs, continuem per la pista de la dreta. El camí es absolutament pla. Caminem paral·lelament al riu Llobregat i podem aprofitar alguna petita aclarida per observar la seva avifauna.


(0:35) Estació de bombeig

Arribem a la estació de bombeig pintada amb uns murals espectaculars de l'artista Mateo Lara. Continuem per l'esquerra, al costat de la riera de Can Soler en direcció a la muntanya.


(0:37) Pont de l'AVE

Passem per sota de l'impressionant pont de l'AVE. Creuem un petit canal de regadiu i continuem pel camí arbolat que hi ha al costat de la riera de Can Soler en direcció a la Colònia Güell.


 (0:54) Camp de Carxofes

Acaba el camí paral·lel de la riera de Can Soler i arribem a una cruïlla continuem per l'esquerra en direcció a l'estació de FGC de la Ciutat Cooperativa.


(1:01) Estació FGC Ciutat Cooperativa.

Arribem al davant de l'estació de la Ciutat Cooperativa. Continuem per la dreta per un camí que va paral·lel al costat d'un camí agrícola asfaltat (amb cercat de troncs de fusta). Vista panoràmica a la dreta del Parc Agrari del Baix Llobregat, emmarcat amb la Serra de Collserola.

(1:15) Estació FGC Colònia Güell

Acaba el camí. Creuem el camí agrícola asfaltat i pugem a l'estació de FGC. Arribem a una rotonda de la carretera de Sant Vicenç. A la dreta, veiem la Torre Salbana o Torre d'Eles. Continuem per l'esquerra seguint unes passes blaves pintades al terra. Arribant a un semàfor, creuem la carretera. Poc desprès girem a la dreta, davant de la entrada del recinte industrial de la Colònia Güell.

(1:20) Parc de la Colònia Güell

Continuem per la dreta per un passeig arbolat al costat d'un interessant terrassa geològica amb l'aflorament de còdols arrodonits.


(1:25) Colònia Güell

Arribem fins a la plaça d'Alsem Clave on ja podem admirar algunes de les magnífiques cases modernistes que alberga aquesta antiga colònia industrial. Trobem un parc on podem descansar o esmorzar. També és molt recomanable fer un cafè o esmorzar al Cafè de l'Ateneu Unió (un local amb regust de principis del segle XX) o comprar el pa del Forn Sant Joan; tot això a la plaça Joan Güell on trobarem un monument al fundador de la Colònia Güell. Si tenim temps, és molt recomanable visitar el Centre d'Interpretació de la Colònia Güell i la Cripta de Gaudí. Continuem caminant pel carrer Arañó, passat al costat de l'edifici modernista de la biblioteca.


(1:28) Escola Colònia Güell

Acaba el carrer Arañó i arribem a un bosquet de pins que alberga la magnífica escola modernista de la Colònia. Continuem per un camí de terra amb faroles fins arribar a una carretera local. Continuem per l'esquerra fins arribar a una petita rotonda. Abans d'arribar, creuem la carretera i continuem caminant per la dreta de la carretera. A la dreta, veiem el perfil de l'imponent Montpedrós.


(1:38) Cases del Llor

Arribem a les Cases del Llor (bon lloc per proveir-se de calçots). Deixem de caminar al costat de la carretera i agafem un camí en direcció a Can Ros del Llor.

(1:43) Can Ros del Llor

Passem al costat de la emblanquinada masia de Can Ros del Llor. Continuem pel Camí de Can Salgado en direcció a la muntanya.


(1:58) Can Salgado
Arribem a la entrada del recinte de la masia de Can Salgado. Girem a la esquerra per una pista forestal molt ampla amb un cercat de fusta. Passarem al costat d'una gran antena.

(2:07) Riera de Can Soler

Travessem la riera de Can Soler, entrant en bosc d'alzines i roures. Pugem en direcció a Can Codina.

(2:13) Can Codina

Arribem a la entrada de Can Codina. Continuem per la dreta per una pista asfaltada. Arribem a la entrada de la masia de Santa Bàrbara i al final del carrer Eucaliptus. Continuem pel Camí Vell de Torrelles, una pista forestal que surt a l'esquerra de la entrada de la masia de Santa Bàrbara. Baixem en direcció a la muntanya i entrem en la vall del Llor. Arribem a una cruïlla i continuem per la dreta. Arribem a l'aparcament de l restaurant de la Masia de Santa Bàrbara (antiga torre medieval del Llor i seu de la desapareguda jurisdicció medieval de la Quadra del Llor).

(2:17) Masia de Santa Bàrbara

Un cop a l'aparcament de la Masia de Santa Bàrbara, deixem el Camí Vell de Torrelles i caminem cap a la dreta en direcció a una olivera que hi ha al final de l'aparcament. Darrera l'olivera, hi ha un camí que baixa per un frondós bosc d'alzines. Arribem a una cruïlla. Continuem per l'esquerra pel Camí de Can Palós.

(2:21) Torrent del Llor

Pugem per la pista en direcció a la Masia de Can Pubill, deixam tots els trencalls que ens quedin a la dreta. De seguida veiem la magnífica masia de Can Pubill, emmarcada per marges de pedra seca amb oliveres i cirerers.


(2:31) Masia de Can Pubill

Passem al costat de la masia, respectant aquesta finca privada (s'ha d'anar en compte amb els gossos). Desprès de passar per una corba que travessa el torrent de Can Pubill, ens trobem a ma dreta les vinyes de Can Palós. Més endavant, ens trobem un corriol amb baranes de fusta que baixa fins el torrent de Can Palós (un magnífic racó amb un bosc molt ombrívol). A ma dreta, ja veiem la masia de Can Palós.


(2:43) Casa de colònies de Can Palós (antiga Masia Can Palós) i àrea de lleure de Can Palós

Arribem a l'àrea de lleure de Can Palós. És un magnífic lloc per descansar (hi ha ombra), beure aigua (hi ha font) i menjar (hi han taules i bancs).


(2:53) Final del Camí de Can Palós

Arribem a una altre pista anomenada Camí de Can Cartró. Girem a l'esquerra. A la dreta, veiem el Montpedrós, i a l'esquerra d'aquest, la masia de Can Cartró. Continuem sempre per l'esquerra per un a pista amb un cercat de fusta.


(3:00) Inici corriol Pi de Cartró

Trobem a la dreta, un corriol indicat per on es puja al cim del Pi de Cartró. Deixem la pista i pugem.

(3:13) Creu del Pi de Cartró

Arribem al cim del Pi de Cartró on hi ha la creu del mateix nom. Aquesta creu va ser col·locada l'any 1956 per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) en lloc que hi havia ocupat un pi gegant que va existir fins a principis del segle XX i que servia de senyal pels vaixells que arribaven al port de Barcelona. Final de la 1a etapa de l'Anell Verd de Sant Boi.

02 d’octubre, 2011

Ramisco, el vi de les vinyes més antigues d'Europa

Detall del raïm del Ramisco

"O Elèctrico da Sintra"passant davant de l'Adega Regional de Colares
Vista del nucli antic de Colares
Selecció de vins dels tres cellers existents a Colares
Vinyes plantades a la sorra a la població d'Azenhas do Mar, freguesia de Colares
Durant la segona meitat del s. XIX, les vinyes europees van patir l'atac de la fil·loxera, una plaga que les va devastar totes. Les vinyes portugueses no van ser una excepció; en 1865, totes les vinyes del país van ser també devastades per la fil·loxera. Només en un petit territori que pertany al concelho de Sintra en Portugal, la freguesia de Colares, la desgraciada plaga no va poder destruir les vinyes d'una varietat única al món: el Ramisco.

Les vinyes de Colares van restar incòlumes, gràcies a les condicions dels terrenys arenosos on estaven plantades, on el terrible insecte no va trobar la manera de penetrar. Aquest fet de ser l'única vinya no afectada per la fil·loxera fa que el vi que surti de les seves vinyes sigui únic i de gran categoria, molt apreciat pels col·leccionistes i amants del vi. Un veritable legat del patrimoni històric i enològic de com era el vi en l'antiguitat.

Des del segle XIII, es té constància escrita de la existència d'aquestes vinyes. I en contra del que es pugui pensar, el conreu d'aquesta vinya és molt difícil per les condicions climatològiques i del terreny on s'assenten. Les vinyes pateixen el vent constant de l'Atlàntic, fet que va propiciar que aquesta espècie de vinya es convertís en una planta trepadora, estenent-se pel terra de sorra i protegit per tancats de canyes. En funció de l'època de l'any, les vinyes son “elevades” per evitar l'escalfor de la sorra, permetent el creixement i maduració de la fruita abans de la seva collita.

La productivitat és capritxosa, ja que aquestes vinyes son molt velles amb un rendiment molt baix. Encara que alguns productors han arrancat les velles vinyes i han plantat de noves, amb una gran dificultat pel tipus de terreny.

A pesar de que estan ubicades en una àrea de paisatge protegit, la pressió urbanística (és un territori molt atractiu per les segones residències a l'estiu) per reconvertir-los en terrenys per edificar és enorme i tentadora pels seus propietaris.

El Ramisco no és un vi amb alta graduació i te un preciós color rubí. Per mi és un vi deliciós, encara que no té un fons afruitat. Des de 1908, Colares és una denominació d'origen (DOC) i per poder obtenir aquest qualificatiu ha d'estar elaborat en 80% amb la varietat Ramisco i el vi ha d'estar un mínim de 18 mesos de repòs.

A la barriada de Banzao, a l'antiga adega (celler en portuguès) Beiramar hi ha una exposició sobre aquests vins i podeu també adquirir-los per un preu que oscil·la entre els 10 i 15 €. També des de l'Adega Regional de Colares surt una ruta de senderisme relacionada amb el vi que ens permet veure in situ com son les vinyes i el seu entorn.

Us convido a veure aquest interessant reportatge de la televisió portuguesa (RTP) on podeu obtenir més informació. I si aneu, no deixeu de veure les vinyes fent La Ruta do Vinho, una ruta de senderisme senyalitzada que pertany al Parc Natural de la Serra de Sintra-Cascais.

25 de setembre, 2011

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès







Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)