29 d’abril, 2008

Música recomanada (X). “Psyche Rock” de Pierre Henry.

Quant tenia 15 anys i feia el BUP, un dia el professor d’història de la música arribant a l’apartat de música contemporània, ens va fer escoltar peces musicals de l’anomenada “música concreta”. I uns dels temes que ens va entusiasmar a tots els alumnes va ser el de “Psyche Rock” que formava part de la “Messe pour le temps present” que Pierre Henry va composar per a un ballet coreogràfic de Maurice Béjart en 1967. Aquest tema té per tant més de 40 anys i encara és plenament actual tenint en compte que es va crear en l’origen del que avui entenem com a música electrònica. És tant actual, que no fa gaire el vaig escoltar en un anunci de cotxes. Va ser també la música de la capçalera del mític programa televisiu “Estudio Abierto” que presentava el popular José Maria Iñigo i del programa “Futurama” de Televisió Espanyola.

27 d’abril, 2008

A casa portuguesa

Ja us he explicat alguna vegada que tinc una gran debilitat per la cultura i la música de Portugal, aquesta debilitat també inclou els vins i la gastronomia d’aquest país. A Barcelona, on hi ha una important colònia portuguesa, especialment de gent jove, hi ha un local encantador al barri de Gràcia anomenat la “A casa portuguesa” (Verdi, 58) on de tant de tant vaig a aplacar la meva “saudade” de beure una cervesa portuguesa (la “Super Bock” està boníssima) menjant un “pao con chouriço” o prenent “uma bica” (cafè portuguès) amb un “pastel da nata” amb canyella .
Però aquesta petita ambaixada portuguesa a Barcelona, a part d’oferir també una interessant mostra de vins i de productes alimentaris portuguesos, és un lloc de punt de trobada i de referència de la cultura portuguesa a Barcelona. Us recomano que veieu la seva web i el seu blog on podreu seguir les seves activitats (http://www.acasaportuguesa.com/).

25 d’abril, 2008

Els amagatalls de Sant Boi

A tota la Europa mediterrània on són comuns les construccions de pedra seca, hi ha un element que la gran majoria de vegades passa desapercebut pels nostres ulls quan observen els marges: els amagatalls. Aquestes petites calaixeres construïdes també amb llicorelles i encastades als marges, tenien la funció d’amagar les eines i els estris que utilitzaven els camperols per a les seves feines de manteniment de les vinyes. També tenien la funció de petites fresqueres i algunes d’elles tenien mides considerables si l’alçada del marge ho permetia. En altres zones de Catalunya també tenien la funció de ser el lloc on es col·locaven les arnes on les abelles produïen la mel. Si cliqueu a la foto podreu veure una petita mostra dels amagatalls que es poden trobar al Parc Forestal Montbaig de Sant Boi.

23 d’abril, 2008

Música recomanada (IX). “Rosa” de Rodrigo Leao & Ryuichi Sakamoto

Avui, dia de Sant Jordi, vull regalar un rosa molt especial a totes les amigues que veieu el meu bloc; es tracta d’una rosa musical que per a mi és una autèntica joia: el tema “Rosa” del àlbum “Cinema” de Rodrigo Leao. Un tema compost conjuntament amb Ryuichi Sakamoto i amb la veu impagable de la cantant brasilenya Rosa Passos. Aquesta cançó respira ànima i sensualitat femenina per tot arreu i és un autèntic exercici d’elegància i “exquisitez”, un veritable regal per a les nostres oïdes. I crec que avui és bon dia per compartir aquesta cançó a tots/es vosaltres. Què us regalin moltes roses i molts llibres!

22 d’abril, 2008

Música “ambient” i vídeo-art de Diatonis.

En un altre post sobre música multicanal en format DTS ja us havia parlat d’aquest artista nordamericà anomenat Diatonis. És un estraordinari compositor de música electrònica d’estil planejador, anomenat també com a “música ambient” (un terme creat pel gran compositor de música electrònica, Brian Eno). Son músiques que a mi em fan levitar, i a vegades necessito evadir-me de la realitat i somiar llocs imaginaris on músiques com aquesta m’ajuden. Però Diatonis, a part de ser un gran compositor d’aquest tipus de música, és també un extraordinari vídeo-artista com ho demostra els dos vídeos que us adjunto i que es una mostra de la seva extraordinario obra on fusiona la seva música amb imatges generalment extretes de la natura. Molta elegància!



20 d’abril, 2008

Una setmana d’ànimes femenines.

Aquesta ha estat una setmana en la que han passat tantes coses que em fan reiterar en el meu convenciment que els homes ens hem d’apropar a l’ànima femenina. Sí.., ja sé que algun graciós dirà allò de que el Xavier sembla que vol ser un d’aquests metrosexuals... però m’importa un “bledo”; afortunadament cada vegada hi han més homes que pensen com jo i que això és el que ha de superar aquest fastigós neomasclisme que està aflorant en la nostra societat i que no desapareix com si fos un virus que va mutant al llarg dels anys i dels segles.

Sempre he cregut des que va aparèixer Zapatero en la escena política que aquest home seria un abans i un desprès a la història d’Espanya per les formes que desprenia lluny de la prepotència a la que ens tenien acostumats molts polítics. I l’admiro per les seves decisions respecte a la paritat d’homes i dones. La foto de veure una dona com Carme Chacón passant revista a una formació militar en “estado de buena esperanza” em va emocionar; com també em va emocionar veure un govern amb més dones que homes. Però, es clar, no van trigar molt en sortir els neomasclistes i els neofeixistes dient les barbaritats més casposes que es podien dir. S’han escrit aquests dies molts bons articles a la premsa parlant d’aquesta qüestió; però destacaria el que vaig llegir ahir de Martina Klein titulat “Las mujeres y los bordes”... Què intel·ligent aquesta dona i que ànima femenina més interessant.

En aquest article, Martina Klein també ens parlar de les crítiques que ha rebut la cancillera alemanya Angela Merkel per lluir un escot. Perquè no li donen normalitat en ple segle XXI a que les dones que ho desitgin puguin lluir la seva feminitat i coqueteria?

El divendres passat una treballadora d’ètnia gitana que forma part del programa d’inserció laboral que dirigeixo va venir aterrada a la feina. El seu ex l’havia destrossat el seu pis i l’havia amenaçat davant dels seus fills. I no només venia aterrada per aquest fet sinó perquè havia anat sola –sola- a la comissaria del Mossos d’esquadra a denunciar el fet i li van fer signar una denúncia on deia que no volia protecció policial quan era el que ella reclamava. El sistema no funciona. No la va acompanyar la seva assistenta social. Una persona del nostre equip la va acompanyar (nosaltres només ens dediquen a la inserció laboral, però no podien deixar aquesta persona sola en un moment com aquest... és una qüestió d’un mínim d’humanitat i d’evitar que matin a una persona) i llavors si que li van donar protecció policial i, a més a més, aquesta persona del nostre equip li ha gestionat una visita a un psicòleg i a un assessor jurídic a través del servei municipal d’atenció de la dona. És indignant!

Ahir vaig veure “Elegy”. Una pel·lícula meravellosa d’Isabel Coixet on aquesta directora ha estat capaç d’extreure l’enorme potencial dels grans actors que participen. I us tinc que manifestar que sempre no m’ha agradat gaire com actriu la Penélope Cruz, però en aquesta pel·lícula m’haig de treure el barret; sempre m’havia semblat una actriu superficial però en “Elegy” és una actriu profunda i creïble al cent per cent. Per a mi el substrat d’”Elegy” és l’encontre de l’anima masculina i la femenina. Veure ahir aquesta pel·lícula ha estat una bona cloenda per a una setmana plena d’ànimes femenines.

18 d’abril, 2008

“El monestir proscrit” de Maria Carme Roca.

M’encanta llegir novel·la històrica. I si aquesta novel·la està ambientada en llocs que conec, doncs el meu interès augmenta; és com quan fas una visita guiada per un lloc que has visitat moltes vegades i et fan descobrir racons, històries i sensacions noves que te’l fan redescobrir. I “El monestir proscrit” està ambientada en la comarca del Ripollès en plena Catalunya del segle XI. Sóc un enamorat dels paisatges i de l’art romànic d’aquesta comarca i amb la meva família hem patejat moltes de les seves muntanyes.
Aquesta novel·la parteix d’un rigorós rerafons històric centrat en uns fets que van passar al monestir de Sant Joan de les Abadesses i que van acabar amb l’expulsió l’any 1017 de les seves religioses mitjançant una butlla papal.
Es nota l’anima femenina que aboca Maria Carme Roca en aquesta novel·la; amb elements molts subtils i hàbilment escrits que estic segur que qualsevol lector/a amb un mínim de sensibilitat sabrà captar.
Una novel·la molt recomanable i que us enganxarà. Un bon llibre per regalar per Sant Jordi. Us recomano que veieu un vídeo de presentació del llibre que podreu trobar aquí.