Sant Boi recupera el conreu de la vinya a Can Palós

Molt probablement, fins a finals dels anys 50 del segle passat, van existir els darrers conreus de vinyes a les muntanyes del terme de Sant Boi. La fil·loxera que es va propagar durant el s. XIX va obligar als pagesos a canviar el conreu de la vinya per altres de secà com el de la cirera, o simplement, a abandonar l’activitat agrària deixant pas a una colonització sistemàtica I selvàtica del bosc. Els quilòmetres i quilòmetres de marges de pedra seca en son testimoni d’aquest passat.

El passat mes de gener, la finca forestal municipal de can Palós també va patir els estralls de les fortes i tràgiques ventades que va patir Sant Boi, la comarca del Baix Llobregat i altres racons de Catalunya.

La ventada va destruir una gran massa de pins blancs molt espigats que es trobaven en el cantó sud de la finca, en un vessant de marges de pedra seca o precisament havia estat l’antiga vinya de la masia. En aquest espai, el departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi ha decidit plantar uns 1000 peus de vinya de les espècies samsó, garnatxa i carinyera.

El terreny de can Palós, com bona part de la zona muntanyosa de Sant Boi i dels voltants, està format per llicorelles, essent un terreny molt preuat pel conreu de la vinya ja que aporta un valor afegit al vi (al Priorat, la conjunció de llicorelles i del clima és el que fa que els seus vins tinguin l’anomenada que tenen).

La masia de can Palós que pertanyia a l’antiga Quadra del Llor i va ser construïda a finals del s. XVII inicis del s. XVIII (veieu el meu post “L’enigma de Can Palós”), ha estat consolidada en un primera fase per l’ajuntament de Sant Boi amb l’ajut d’una escola taller que va treballar en aquest lloc de l’any 2003 al 2005. L’ús de la masia està previst destinar-lo a activitats d’educació ambiental i de casa de colònies.

I precisament, i pensant en clau d’educació ambiental, es vol recuperar la vinya de can Palós i les dependències que estaven destinades a fer vi.

Crec que el projecte és un encert, perquè recupera un ús que té un alt valor educatiu, ambiental i paisatgístic (recupera el paisatge agro-forestal que va existir als s. XVIII i XIX) i que és original pel que fa a les cases de colònies que existeixen a l’àrea metropolitana de Barcelona. Necessitem singularitats…

“Barcino” de Maria Carme Roca

“Barcino” és un regal pels lectors de novel·la històrica i pel amants de l’època romana que ens fa Maria Carme Roca. Aquesta novel·la us xuclarà el temps que destineu a fer volar la vostra imaginació i –com si fos una màquina del temps- us trobareu envoltats per escenaris del món romà d’una Barcelona quan es deia Barcino.
La novel·la ens parla de la vida d’un personatge barceloní -amb tints d’heroi- que va existir de veritat al segle II: Luci Minici Natal Quadroni Ver.
A Maria Carme Roca li va estimular molt utilitzar aquest personatge; el motiu és que ella va néixer al carrer Sant Domènec el Call, a la Barcelona antiga on estava la ciutat romana de Barcino. I la casa on va néixer –translladant-nos en la màquina del temps- estava a pocs metres de la domus de Luici Minici… Interessant, oi?
La novel·la retrata magistralment a un Luci Minici que és el l’home bo i just de la pel·lícula –tenint en compte el context històric del moment- que pateix des de la seva infància una lluita psicològica amb un dolent que es diu Teseu.
La novel·la seria digna de ser traslladada a la gran pantalla convertida en una d’aquelles espectaculars pel·lícules de romans.
I si voleu un consell final… Abans o desprès de llegir aquesta magnífica novel·la, visiteu les ruïnes de Barcino anant a la Plaça del Rei i baixar a elles des de l’interessant Museu d’Història de de Barcelona; si no heu anat mai, al·lucinareu.

Us recomano llegir també el meu post sobre el llibre "El monestir proscrit" també de Maria Carme Roca.

Música recomanada (XXIV) “Beyond Grand Canyon” i “Magic Forest” de Nicholas Gunn

S'hi ha una música que m’agrada és la que s’interpreta amb els diferents tipus de la flauta. M’agrada adquirir música clàssica on tingui protagonisme aquest instrument. I també he recopilat molta música composada per flautistes que s’integren en les anomenades “noves músiques” o l’anomenada música “new age”. Dins d'aquest gènere, Nicholas Gunn és, sens dubte, el meu compositor preferit, encara que es pot considerar un “multi instrumentista” total.
Bona part dels temes dels diferents àlbums de la dilatada discografia de Nicholas Gunn estan inspirats en els espais naturals dels Estats Units (El Grand Canyon, Great Smoky Mountains, Yellowstone,...); inspiració saltejada amb una clara influència de la música nativa nord americana, sud americana i espanyola.
La música de Nicholas em transmet la frescor de les muntanyes –en serio- i aquests dies de tanta calor, la música fresca també refresca...
Com afirmava Manuel Lemos en una entrevista que va fer a Nicholas Gunn per la revista World Music, la música de Nicholas “es como cerrar los ojos y dejar acariciarse por el viento sentado en una roca de la montaña”.

Vicenç Ferrer, un heroi de la humanitat.

“Fer és la millor manera de dir”. Aquesta frase d’en José Martí ja fa temps se’n va enganxar amb el meu pensament de que aquest món necessita menys discursos i més i fets i actuacions per millorar-lo.

Els meus herois personals són les persones que fan i fan com en Vicenç Ferrer. Les persones que -de veritat- ajuden d'una forma callada, tranquil·la i abnegada, a transformar una societat d’injustícies i de pobresa en una societat humana, justa i digne. Persones que tenen l’únic interès d’ajudar als demés. Persones que són positives de mena.

Sento tristor per la mort d’en Vicenç Ferrer però alhora alegria per veure la transcendència en el mitjans de comunicació que ha tingut la seva obra que ben segur ajudarà a que la Fundació Vicente Ferrer continuï amb el seu legat de treballar pels més pobres de la Índia.
I sento orgull perquè a Catalunya i a Espanya hi han molts cooperants –laics o religiosos- com en Vicenç Ferrer que treballen pels demés al nostre país i fora de les nostres fronteres. Aplaudeixo que el Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació hagi decidit nomenar amb el nom de Vicente Ferrer el premi als cooperants.

I sento vergonya quan veig en que es gasten els diners de tots els ciutadans alguns polítics, en el que guanyen algunes persones com a directius o en operacions d’especulació o amb el que es gasten alguns clubs de futbol en la compra de jugadors...

Quin rendiment humà hagués tret en Vicenç amb els milions d’euros que s’han pagat recentment per un sol jugador de futbol!

Homes com en Vicenç Ferrer ens recordem que hem de fer –en la mida que puguem- alguna cosa per millorar la nostra societat i el nostre món.

El curiós pont del Montbaig

De les troballes arqueològiques del patrimoni històric que s’han trobat al Montbaig, aquest pont és potser una de les més curioses.

Al setembre de 2005, mentre es realitzaven tasques de neteja d’arbres cremats pel pavorós incendi del juliol del mateix any, es va trobar aquest curiós pont en la capçalera d’un torrent que baixa pel Montbaig des de la cruïlla que formen el camí de l’ermita que puja per la font de Gualbes i el camí vell de Sant Ramon.

El pont fa uns 2,5 metres d’alçada i 1 metre d’ampla amb un arc de mig punt; aquest arc està construït amb maons prims i la resta del pont amb llicorella.

Es tracta d’una construcció ben curiosa, perquè és una construcció molt ben feta que donava servei a un camí amb una ampla només d’un metre per on no podia passar un carro, encara que si una mula. Cal assenyalar que les pistes forestals que avui existeixen, fa 200 anys no hi eren; i aquest pont era d’un camí que avui en dia s’ha perdut.

La datació de la construcció d’aquest pont és difícil de concretar. Encara que per la tipologia dels materials podria ser una construcció dels segles XVIII-XIX.

A la foto, tècnics del Museu de Sant Boi inspeccionant la troballa el setembre de 2005.

Racons del Baix Llobregat (VIII). Sant Salvador de les Espases.

Si ha un racó del Baix Llobregat que es pugui considerar com a espectacular i èpic és Sant Salvador de les Espases.
Aquest racó fronterer amb la comarca del Vallès Occidental seria la escenografia perfecta d’una pel·lícula d’aventures on es necessités les runes d’un castell, d’una muntanya que fos un niu d’àguiles i que donés la imatge d’un territori fronterer.
I efectivament, l’origen de Sant Salvador de les Espases podria havia estat el d'un punt fronterer de l’antiga Marca Hispànica que l’emperador Carlemany va crear per defensar el seu imperi front l’avanç dels àrabs a la Península Ibèrica, encara que a nivell documental no sembla citar-se fins a finals del s. X.
I perquè un lloc que desprèn pau i serenor des del s. XVI com a santuari, uneix el nom de Sant Salvador i un estri de guerra com és la espasa?
Com en molts llocs, les llegendes donen la resposta: El compte Borrell de Barcelona, a inicis del s. XI, va lliurar una tremenda batalla en aquest indret contra els àrabs invasors i sembla ser que el comte, davant de l’atac ferotge de l’invasor, va demanar ajut al cel i aquest li va enviar una pluja de espases de foc contra l’enemic.
Des de l’explanada que hi ha davant de la entrada de la ermita, podem gaudir d’una espectacular visió del conjunt de la serralada de Montserrat on ens podem imaginar aquella suposada pluja d’espases.
A Sant Salvador de les Espases només es pot pujar caminant per diverses rutes. Jo, us proposo que pugeu des de la carretera asfaltada que dona accés a l’antic balneari de la Puda (un trencall de la carretera que va de Martorell a Manresa, abans d'arribar a Monistrol de Montserrat), on podreu aparcar el cotxe i trobar un senyal que indica l’inici del camí.
És una agradable excursió on els nens i les nenes poden fruir de la fusió de natura, patrimoni històric i llegenda que ofereix aquest lloc (aneu en compte amb les espases que us caiguin...).

Us recomano llegir també la informació que aporta aquest bloc:

http://esparregueraciutatdelmeucor.blogspot.com/2006_11_01_archive.html

Presentació de "el marge" a la III Trobada de blocaires

En el marc de la III Trobada de Blocs, Fèisbuc i Birres de la Xarxa Santboina celebrada el pasta 30 de maig, vaig tenir l’honor d’estar convidat a presentar el meu bloc.
En el mateix acte, dedicat als blocs relacionat amb el medi natural, l’amic Andreu Burguera també va presentar el seu interessant bloc “Golbes, el racó del naturalista”.
Vaig aprofitar aquesta oportunitat per fer balanç del que ha estat aquest 15 mesos de funcionament del meu bloc i explicar les meves gratificants experiències personals al respecte.
Unes de les coses que vaig explicar és que el perfil de les persones que s’interessen pel meu bloc és de gent interessada pel senderisme, la natura i el patrimonis històric de l’àmbit de Baix Llobregat.
I a nivell de dades, “el marge” ha tingut més de 12.000 visites fetes per uns 8.000 visitants (una mitja de 30 visites i 18 visitants per dia). Son dades engrescadores i que m’animen a continuar amb aquesta tasca divulgadora de fer aquest bloc.
Al final de la meva presentació vaig dir que “en aquesta vida diuen que s’ha de plantar un arbre, tenir un fill i fer un llibre... Jo, afegiria, i fer un bloc”

Si voleu veure la meva intervenció i la resta de la trobada, us convido a veure el reportatge següent que van fer Ricardo Caballero i Paky de López en Imatges de Sant Boi TV: