“Shedneryan” de Roger Subirana, la banda sonora perfecta

Des de fa anys, sóc un fan de la música del compositor Roger Subirana, i alhora, el considero un amic personal i una gran persona. D'ell, ja us vaig parlar l'any 2008. La seva discografia és impressionant i no ha deixat de composar temes meravellosos i espectaculars -a quin d'ells millor-. La seva música sona com a banda sonora en innumerables documentals, programes de TV, curtmetratges, pel·lícules... de tot el món!

I el que trobo més estrany és que la seva fama internacional i reconeixement és molt més gran fora del nostre país... Convido als directors de cinema, a realitzadors de programes de TV o d'espots publicitaris que tastin la seva música... Descobriran unes melodies fantàstiques que impulsaran les seves imatges sense cap dubte!

I si voleu conèixer la seva música no heu de pagar per fer-ho... Gràcies al portal de Jamendo i la voluntat personal de Roger, podeu descarregar-vos de forma gratuïta tots els seus Cds en format mp3 i escoltar-los en el vostre ipod; però com és habitual en Jamendo podeu fer lliurament una aportació econòmica al compositor que aquest acceptarà gustosament...

Però us volia parlar del darrer treball de Roger: “Shedneryan”, una nom o paraula que no existeix i que Roger ha creat després de comprovar a través del Google que no existia... una recerca pròpia dels creadors de “nameming”. “Shedneryan” és la composició més ambiciosa que fins ara ha tingut aquest compositor; es tracta de més de 60' de música ininterrompuda però que està dividida en una vintena de parts. Escoltant aquest CD pensareu que es tracta d'una banda sonora d'alguna pel·lícula que voldreu recordar però que no existeix... I és que Roger ens fa somniar i fantasiar de seguida, fent volar la nostra imaginació.

Porto molts mesos escoltant “Shedneryan”, i recomano la seva escolta de dos maneres: una escoltant la música conduint en un viatge que duri l'hora de la composició (us asseguro que us sentireu com el protagonista d'una pel·lícula d'aventures), i una altre, amb un bon equip de música comprant directament la versió amb CD a través de la pàgina web de Roger (la qualitat del só i de la gravació farà les delícies d'un bon melòman...).

No menys important, és el disseny gràfic i la il·lustració d'aquest projecte, i que com en totes les obres obres, en Roger dona molta importància. En el cas de “Shedneryan”, Roger ha confiat amb l'artista alemanya Eva Ludwig (en aquest vídeo podeu comprovar el procés creatiu del disseny d'aquesta portada).

Si us agrada la bona música, feu-vos un bon regal i escolteu la música de Roger Subirana, un amic de Vilafranca del Penedés...

Royalty free music for professional licensing

Ovelles i cabres mantindran netes les franges contraincendis de Sant Boi

A la falda del Montbaig, l'ajuntament de Sant Boi ha construït, amb col·laboració de la empresa Ambientalia, un estable entronitzat amb l'entorn (i en part amb pedra seca) que albergarà un ramat d'ovelles i cabres per utilitzar-les, amb la direcció d'un pastor, per al manteniment de les franges contraincendis de l'entorn forestal de la ciutat.

La Sant Boi compta amb uns 17 km i 33 hectàrees de franges contraincendis. El manteniment d'aquestes franges s'ha realitzat durant els darrers anys, per una banda, amb la col·laboració dels mòduls forestals de les escoles taller i dels taller d'ocupació que s'han realitzat a Sant Boi sota la gestió de CORESSA, i per una altre, amb el treball de maquinària pesada subvencionada per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Desgraciadament, aquests programes han desaparegut i les subvencions als ajuntament per a fer aquestes tasques s'han reduït considerablement.

Aquestes feines sempre es tenien que fer en un temps record per tal que estiguessin acabades abans del 24 de juny. Però l'ideal es realitzar un manteniment tot l'any en el sotabosc que estigui més proper a la ciutat. Per a aquesta feina l'ideal és el pasturatge controlat d'animals com les ovelles i, especialment, les cabres.

Curiosament, durant molts anys, i com va passar en altres entorns naturals de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha estat prohibit el pasturatge a la zona forestal de Sant Boi. En el darrers anys, s'han canviat alguns criteris per tal de recuperar un paisatge agrícola i forestal (plantació de cirerers sota les línies d'alta tensió, recuperació de la pedra seca i recuperació del conreu de la vinya) que permeti una gestió sostenible del bosc i alhora fomenti l'avifauna i la protecció del bosc contra els incendis.

El pasturatge amb cabres també s'està realitzant en parcs naturals com el del Garraf com ens mostra aquest vídeo.

El nou pont de l'Estret de Roques del Camí Natural de l'Anella Verda de Sant Boi unirà també el Camí Ral

Durant els anys 2006 i 2007 es va posar en marxa el projecte d'una ambiciosa ruta que pugues unir els àmbits agrícola, fluvial i forestal de l'entorn natural de Sant Boi de Llobregat. Un projecte que sota el nom de l'Anella Verda de Sant Boi, pretenia unir el Parc Agrari del Baix Llobregat i les zones humides dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, el Parc Fluvial de Sant Boi i el Parc Forestal del Montbaig dins del conjunt de les Muntanyes del Baix Llobregat.

Les obres d'aquesta ruta de 16 km estaran enllestides, segurament, a finals de l'any 2011 i ha estat finançada pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per un import de 600.000.- € en el marc del projecte d'aquest ministeri dels Camins Naturals.

La ruta unirà llocs de muntanya tan emblemàtics con l'ermita de Sant Ramon, la muntanya del Montbaig, la Vall de Santa Bàrbara del Llor, Can Palós, la Colònia Güell, el Montpedrós... Precisament, una de les actuacions més espectaculars del condicionament d'aquest recorregut pel senderisme o fer fer rutes en bicicleta és el pont en forma de passarel·la que unirà la carena del Montbaig amb la del turó de l'Angla a través de l'Estret de Roques, un antic coll, partió dels termes de Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, per on passava el mític Camí Ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que ha estat recentment recuperar després d'un oblit de més de 100 anys.

La espectacular passarel·la, construïda amb fusta, permetrà estalviar el riscos de tenir que travessar la carretera; però sobretot, forma part també de la recuperació de l'Estret de Roques com a cruïlla de la ruta de l'Anella Verda amb el també ambiciós projecte de recuperació de l'antic Camí Ral (el tram de Sant Boi està senyalitzat) i amb la Ruta de la Pedra Seca del Montbaig (també senyalitzada).

Aquest projecte forma part de la important tasca que ens el darrers anys s'ha fet en aquesta ciutat, de recuperació del seu entorn natural, ja que ha estat sempre un eix important d'actuació dels plans d'actuació municipals amb una important voluntat política de portar-ho a terme, però sobretot, gràcies important participació ciutadana molt sensibilitzada per la preservació del seu entorn plasmada en la elaboració de l'Agenda 21 de Sant Boi i en l'existència del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de la ciutat (un dels més antics de Catalunya).

Anar d'alberg. Una bona oportunitat de fer turisme econòmicament.

He tingut l'oportunitat d'estar un cap de setmana amb la família en un alberg de la Xarxa nacional de Catalunya (XANASCAT). En concret, en l'alberg Mare de Déu de les Neus, ubicat a La Molina, comarca de la Cerdanya.

Era la meva primera experiència en un alberg nacional. De jove, havia estat en albergs d'Holanda i de Bèlgica, però mai en un de Catalunya o de la resta d'Espanya. De fet, sempre he relacionat els albergs amb el fet de ser joves; però és també una bona opció per a famílies o grups nombrosos.

Es tracta, francament, d'una opció molt econòmica. I en el cas de l'alberg de La Molina, encara més tenint en compte que els establiments hotelers i de turisme rural d'aquesta atractiva comarca son un pel pujats en relació a altres zones turístiques de Catalunya. En la temporada de la neu, és un bon lloc d'estada en un entorn com La Molina on la pràctica de l'esquí és cara per moltes famílies i on s'agrava pel preu de l'estada.

Les instal·lacions son correctes i netes sense cap tipus de luxe, però pràctiques. L'entorn és magnífic perquè els nens juguin sense limitacions. L'estricte limitació d'horaris pel que fa als esmorzars, dinars i sopars, obliga a planificar d'una altre manera les activitats que vulguem fer, fet compensat per un preu molt competitiu en règim de pensió complerta. Tampoc esperem una gran varietat en el menjar. Però no ens enganyem, aquest alberg i els altres de la Xarxa, ens ofereixen l'oportunitat d'estar en llocs que d'una altre manera seria més difícil o costós. I pels temps que corren, per a les famílies anar d'alberg és una bona oportunitat per fruir dels paisatges que -privilegiadament- ens ofereix Catalunya.

I la prova és el que vam fer la família en una estada en dissabte-diumenge d'una nit i que podria ser una recomanació per fer un tast turístic des d'aquest lloc (encara que la Cerdanya té moltíssimes més possibilitats):

1.- Anada a la Cerdanya per la carretera de la Collada de Tosses (ens volíem estalviar el peatge del Túnel del Cadí). Ara, hi ha una magnífica autovia que arriba a Ripoll. La resta de la carretera fins a Ribes de Freser és molt bona i d'aquí fins la Collada, tenim una carretera de muntanya amb molta corba, però amb magnífiques panoràmiques. Vam parar a Planoles per comprar provisions (embotits de Planoles, bàsicament...).

2.- Abans d'anar a l'alberg, vam decidir de fer un pícnic (fins les 15 hores no podíem entrar) a l'àrea de lleure de la Font de l'Ingla (Vall d'Ingla. Parc Natural del Cadí-Moixeró). S'arriba des de Bellver de Cerdanya, passant per Talló (vam aprofitar per veure Santa Maria de Talló, la catedral romànica de la Cerdanya).

3.- Vam entrar a l'alberg després de les 16 hores. I aprofitant el sol de la tarda, vam agafar la carretera fins a Alp (la plana d'Alp és bellísima) i després vam creuar la frontera per Puigcerdà per anar-hi fins el castell de Montlluís, declarat Patrimoni de la Humanitat. Al vespre, vam passejar a la vora del magnífic Parc del Llac de Puigcerdà i vam sopar extraordinàriament bé i econòmic en el restaurant “La Carreta” (excel·lent trinxat).

4.- A l'endemà, vam esmorzar a les 8:20 hores (a l'alberg només es serveix l'esmorzar des de les 8h fins les 9:15h). I abans de les 10h (no a les 12h com a la resta d'hotels) van tenir que deixar l'alberg. I vam tornar cap a casa agafant la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug. Una carretera magnífica on podem fruir d'un espectacular paisatge. Ens vam parar al Coll de la Creueta i vam fer l'excursió al Pla de Beguet (45', fàcil i es pot fer amb nens).

5.- Parada de rigor a Castellar de n'Hug, per fruir d'un croissant gegant amb un cafè amb llet. I baixada a les Fonts del Llobregat (un racó ben refrescant en aquest temps).

6.- Desprès, anem a Bagà a passejar pel seu preciós nucli antic d'origen medieval i dinem un menú molt recomanable al restaurant-fonda Ca l'Amagat en un magnífic menjador.

7.- Migdiada a l'Àrea de Lleure del Pont de l'Avellanet de Bagà i recollida de maduixetes silvestres. I carretera i manta per tornar a casa.

El Pla Baguet, paisatge minimalista del Parc Natural del Cadí-Moixeró

El Parc Natural del Cadí-Moixeró ens ofereix paisatges espectaculars i de gran bellesa com el Prat de Cadí on abunden les cingleres rocalloses, els prats alpins i els boscos ben tupis.

Al final de la primavera i durant l'estiu, quan torno de la Cerdanya i vull evitar el peatge del Túnel del Cadí, m'agrada fer la tornada per la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug i admirar el paisatge que forma el serrat que va de la Creuta (2067 m) fins el Puigllançada (2049 m), fugint del desgavell i l'impacte que em produeix les instal·lacions d'esquí de La Molina que estan situades en la cara nord del sector Torrent Negre del Puigllançada.

És un paisatge absolutament minimalista, de relleus suaus solcats de prats verds i groguencs amb muntanyes compactes i arrodonides. Un paisatge que em transmet molta pau i serenor i que trobo molt encertat per ser utilitzat per fer una fotografia creativa o per la publicitat o el cinema (seria el paisatge perfecte per l'anunci de BMW “¿Te gusta conducir?”). El cel i la terra s'uneix en aquest lloc d'una forma molt singular aportant una escenografia molt dramàtica.

La millor manera per fer un tast caminant per aquest paisatge és pujar des del Coll de la Creuta (1888 m) fins el Pla Baguet (2031 m), amb la possibilitat d'allargar la nostra ruta fins el Tossal de Rus (2119 m) o el Puigllançada (2409 m). Es tracta d'una ruta fàcil que fins i tot és molt recomanable per fer amb nens.

Rutes vora el mar (IX) Des del Castell de Sant Jordi d'Alfama a l'Atmella de Mar per la GR-92

La costa tarragonina ens ofereix magnífiques rutes de senderisme per fer vora el mar. És el cas de la ruta de la mítica GR-92 que passa per la costa del terme municipal de l'Atmella de Mar. Una costa que està bona part inclosa dins de l'Espai d'Interès Natural (EIN) anomenat de Santes Creus i que ens ofereix un paisatge mediterrani de primera i força verge en comparació a altres zones de la costa catalana.

Són en total uns 16 km de costa amb un perfil abrupte, amb penya-segats esculpits per l'erosió que s'intercalen amb tot un seguit de platges i cales encisadores, units pel recorregut del sender GR-92 en un autèntic camí de ronda rodejat de la típica vegetació mediterrània.

Aquest recorregut també alberga algunes sorpreses com algunes llacunes litorals formades per aigües subterrànies i un preciós castell, el castell de Sant Jordi d'Alfama.

El castell de Sant Jordi d'Alfama és d'origen medieval però la seva actual configuració és del s. XVIII i va ser empleat a les guerres carlines del s. XIX. Ha estat recentment restaurat i arranjat el seu exterior donant-li el seu actual aspecte magnífic. I és precisament d'aquí d'on surt la ruta que vaig fer el passat mes d'abril. Per arribar-hi, cal anar fins l'Atmella de Mar, i des d'allà surt una carretera local en direcció al Castell de Sant Jordi o Cala Sant Jordi.

Des del castell, ens encaminem pel camí de ronda perfectament senyalitzat que ens permetrà caminar per sobre dels penya-segats i alhora anar arribant en pocs minuts d'una cala a l'altre. La cala Vidre, la del Forn, la de les Ampolles, de les Mosques, la platja del Torrent del Pi, la de Xelin, l'estany Tort, la cova del Llop Marí, la d'Ambrosio, la del Cementiri, la platja de l'Alguer i finalment, arribem a l'Atmella de Mar. Hi han cases, però que en la seva majoria no malmeten el paisatge.

A l'Atmella de Mar val la pena quedar-si a menjar en alguns del seus restaurants que hi han a la Plaça del Canó al costat del port; port que alberga una bona flota pesquera i que ens garanteix menjar un peix molt fresc i de primera juntament amb un bon arrós o fideuà.

També és molt recomanable de fer la ruta de l'Atmella de Mar fins la Punta de l'Àliga, resseguint la GR-92.

San Juanito

Des del passat 23 d'abril -Sant Jordi- no n'havia actualitzat el meu bloc. Alguns dels meus lectors i seguidors més fidels m'han escrit preguntant-me que què em passava. I la resposta ha estat que al meu pare Juan José -jo li deia, carinyosament, Juanito- li van diagnosticar fa dos mesos i mig una leucèmia aguda sense cap possibilitat de tractament que no fossin cures pal·liatives.

I, malauradament, el passat 21 de maig ens va deixar assossegadament, sense patir i amb tranquil·litat d'esperit; rodejat de les persones que més l'estimaven, acomiadant-se donant-nos la ma i sense abandonar la seva fe cristiana sabent que s'anava a un bon lloc per estar amb els seus pares i germans difunts.

Han estat uns mesos intensos d'hospitals. I m'he sentit molt orgullós de la sanitat pública que tenim i que espero que no es malmeti amb les retallades anunciades. Reconec que quan anava abans a l'hospital Duran i Reinals (l'Institut Català d'Oncològia) a visitar algun malalt en donava por i em generava estat d'ansietat, però desprès d'estar molts dies veiem la feina de tota la gent que treballa en aquest hospital (des de les senyores de la neteja, els auxiliars, els cambrers del bar, les infermeres i les doctores o doctors), crec que no hi han un lloc en el món on s'intenti ser més positiu oferint tot el afecte i humanitat als malats. El meu agraïment i el de la meva família, de com han tractat amb mon pare, serà etern.

Mon pare era un poeta molt productiu on canalitzava les seves passions, el seu cor i la exaltació de la bellesa, tan femenina com la de la natura. I es pot dir que va escriure fins l'últim moment. Tres dies abans de morir, va escriure el seu acomiadament que vam incloure en el recordatori:

“Caros amigos, despedirme quiero

de vosotros con ánimo sereno,

sin amarguras, llantos, ni desenfreno,

sin clamor de salvaje toro fiero.

Vuestro, llevaría conciso mensaje,

al venerable Padre de los cielos,

unidos a espirituales anhelos

y bandeja de sabroso potaje.”

Avui és la nit de Sant Joan; de petit, per mi era una nit màgica al contemplar les gran fogueres que es feien en un Sant Boi on abundaven els descampats i on encara hi havien carrers sense asfaltar (fet que pràcticament ha desaparegut perquè ja no queden els descampats sense estar degudament urbanitzats). I demà serà el sant de mon pare i m'haureu de permetre que a partir d'ara no sigui per mi Sant Joan sinó San Juanito.

Allá donde estés Juanito, que sepas que te quiero.