20 de gener, 2009

Els safareigs de les vinyes







Unes de les més curioses construccions abandonades que podem trobar a les nostres muntanyes són una mena de safareigs construïts amb maons. Aquests safareigs no tenien la funció de servir per rentar la roba, sinó que servien per preparar el millor remei fitosanitari que durant molt de temps havien utilitzat els pagesos per protegir les vinyes: el sulfat de coure. On avui veiem muntanyes plenes de boscos –en alguns casos, molt selvàtics- fa 100 anys eren vinyes que ocupaven pràcticament fins a l’últim racó on es pogués conrear. Al costat d’aquests safareigs sempre trobem cisternes per emmagatzemar l’aigua que era vital per preparant el preparat líquid amb el sulfat de coure que desprès és ruixava amb les sulfatadores; els pagesos omplien les cisternes canalitzant l’aigua de la pluja mitjançant canals excavats en el rocam o construïts amb pedra seca de llicorella baixant en forma de zig-zag per les laderes de les muntanyes (a Sant Boi, a la muntanya del Montbaig podem trobar tres excel·lents exemples d’aquests canals, veritables obres hidràuliques populars), i en alguns casos, els safareigs estaven al costat també de fonts i torrents amb aigua com el cas del trobat al costat del Torrent de Can Totussaus.
A les muntanyes de Sant Boi es troben dos tipus d’aquest safareigs: uns construïts amb maons prims i amb una pica petita i una de gran, i uns altres construïts amb maons més gruixuts amb dos piques petites i una de gran; els primers –molt deteriorats- són probablement els més antics i devien ser els utilitzats des del segle XVIII fins a mitjans del s. XIX i servien per preparar el sulfat de coure mesclant-lo únicament amb aigua; els segons, servíem per preparar l’anomenat “caldo bordelès” que consistia en afegir també calç al preparat de sulfat de coure (una tècnica importada de França a finals del s. XIX per aturar el fong anomenat míldiu i que era originari d’Amèrica a l’igual que la famosa fil·loxera). La prova irrefutable que eren safareigs per preparar el sulfat de coure és el color entre verd i blau del sulfat de coure que ha sobreviscut en les parets de les piques. Com passa amb altres elements del patrimoni històric que s’ha anant trobant a les nostres muntanyes, el manteniment dels boscos, les franges de protecció contra incendis i les neteges dels arbres cremats desprès dels incendis ens ha permès “descobrir” aquest interessant passat vinícola.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Xavier,
Me parece una entrada super interesante. Con una gran aportación escrita y al parecer bien documentada historia de estos elementos que no creo que mucha gente conozca.
A mi todo el tema vitivinícola me llama bastante la atención, y esto que ilustras y explicas, ya te digo, me parece un trabajo muy bueno. Vamos, para seguir documentándose sobre el tema.

Joan Vendrell i Campmany ha dit...

En aquestes feines de desbrossament, a més de netejar la muntanya de vegetació no desitjada, permet redescobrir vestigis d'un passat no molt llunyà, però desconegut per la majoria de nosaltres.
Jo aquest tipus de construccions ho havia vist en vinyes del pla, a Sant Andreu de la Barca, a pocs metres de la carretera a Martorell, però mai havia pensat que tinguessin aquesta utilitat.

Anònim ha dit...

Passar per el teu Bloc és un plaer, per lo que comptes i com ho comptes.
Gràcies per les teves aportacions.
Una abraçada