14 de novembre, 2012

V Trobada d'Estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà


Per quinqué any consecutiu, es celebra una nova trobada d'estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà a Sant Climent de Llobregat el proper 17 de novembre, organitzada aquest cop pel grup “+de1000 Històries de Sant Climent de Llobregat”.


La temàtica d'aquesta trobada és “La Pagesia ahir i avui a l'Eramprunyà”, i tinc la satisfacció de presentar novament una ponència titulada “Enigmes i misteris de les masies de l'antiga Quadra del Llor a Sant Boi de Llobregat”. Si us interessa conèixer la història que ens és més propera, aquí teniu una bona oportunitat de descobrir moltes coses.

I el proper any es celebra a Sant Boi!


+ informació del programa

23 d’agost, 2012

Rutes vora el mar (XI): San Juan de Gaztelugatxe


Probablement, San Juan de Gaztelugatxe sigui un dels paisatges més espectaculars i singulars de la costa vasca; i alhora, un d'aquells racons magnètics que transmeten una màgia i, perquè no dir-ho, una espiritualitat ben intenses... Caminar fins aquest lloc, és com caminar a un més enllà, és com caminar a una altra dimensió.


La meta de la nostra ruta és l'ermita de San Juan, situada en el cim de l'illot de Gaztelugatxe que juntament amb l'illa d'Aqueche forma part d'un biotop protegit de gran valor natural. Aquest espai es troba molt a prop de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai que també alberga un entorn natural de primer ordre on es fusiona la muntanya amb el mar.


Aquest bell racó està situat en el terme municipal de Bermeo, podent-se a propar en cotxe des d'aquesta localitat i des de Bakio a través de la carretera BI-3101. La ruta que us proposem és el PR-BI-179 anomenat “Camino de San Juan” o “San Juan Bidea” que surt des del casc antic de Bermeo per l'arc de San Juan, l'únic reste de l'antiga muralla medieval d'aquesta població. Es tracta d'un magnífic sender que també aprofita camins veïnals i té la particularitat que, a més a més dels típics senyals grocs i blancs de les PRs, trobarem les suposades trepitjades de Sant Joan en l'inici i final del recorregut. Aquesta ruta té 9 km des de Bermeo amb un desnivell de 435 m i es triga d'anada unes 3:30 h, per tant es una ruta que d'anada i tornada pot comportar tota una jornada si comptem el temps dels descansos i menjar.


Si només disposem de mig matí, una bona opció és apropar-se per la carretera BI-3101 fins el restaurant Enerpi (té una magnífica àrea de lleure per dinar). Si venim en cotxe des de Bermeo, és molt recomanable parar-se primer en el mirador de Gaztelugatxe i poc després girar a la dreta, posant atenció d'aparcar immediatament en l'aparcament arbrat que hi ha al costat del restaurant sense continuar per una carretera que indica Gaztelugatxe, però que està tallada (no fa gaire, es permetia baixar en cotxe fins a un aparcament situat a la vora del mar, però el mal estat de la carretera per culpa de les esllavissades ha recomanat a les autoritats tallar-la, afavorint que no hi hagin grans aglomeracions de gent).


L'inici d'aquesta ruta més curta és, precisament, des del restaurant Enerpi. Un camí empedrat amb una rústica senyalització ens indica l'inici del camí des d'aquí. Trigarem uns 35' en arribar a l'ermita de San Juan desprès de fer una forta baixada (compte si ha plogut!) i desprès de pujar unes 231 escales que uneixen la costa amb aquest illot (un autèntic Viacrucis on les creus numerades i les trepitjades de Sant Joan ens aniran indicant el que falta).

La vista des de San Joan és esglaiadora, transmeten una pau i una espiritualitat només trencada per l'excés de visitants irrespectuosos. És fàcil assistir a la presència de persones que preguem mirant al mar; nosaltres ens vam trobar amb una noia que tocava una mena de tambor i estava “en trance”.

Però el que marca la tradició és tocar la campana exterior tres cops i demanar un desig... Hi han altres informacions que indican que realment s'ha de tocar la campana tretze cops... Per si de cas, vaig demanar dos desitjos...

Us recomano el visionat d'aquest vídeo que he realitzat en HD per elmargecomunica.com:


01 de maig, 2012

El misteri de la casa de les Fites...









El reciclatge de materials de construccions més antigues ha estat una constant al llarg de la història. Les canteres de pedra eren sempre d'un gran valor estratègic pels poderosos per construir els seus palaus, els seus castells, les seves muralles, les seves esglésies... Però no sempre es disposava de la pedra o de la possibilitat de la fabricació de maons i, per tant, calia aprofitar altres materials que provenien de les runes de construccions més antigues. D'aquesta manera, podem veure, per exemple, com a la muralla romana de Barcelona ha estat reparada a èpoques posteriors de l'Edat Mitja amb làpides funeràries romanes.

El nucli antic de Sant Boi està ple d'aquests exemples d'utilitzar materials reciclats en la construcció al llarg de la història. En un mur de moltes cases d'aquesta població podem trobar materials tan diversos com restes de ceràmiques romanes, pedra de Montjuïc, pedra vermella de marès, llicorella, torturà, maons, restes de teulades, etc... Tot això configura unes textures interessants en molts dels murs de les cases més antigues de Sant Boi, adquirin una personalitat pròpia que s'accentua a mida que cauen les capes de revoc pel desgast del temps i la falta de manteniment.

Un cas molt curiós és el que jo anomeno la “Casa de les Fites”, situada al carre la Pau, 19 de Sant Boi. Es tracta d'una casa de principis del s. XX i que és un clar exemple de construcció humil (però amb petits elements ceràmics que li donen un aire modernista); aquesta casa es va construir amb el reciclat de materials, però destaca un material inaudit: unes fites amb la epigrafia “B”. Pot semblar un misteri.. però no ho és. Aquestes fites son blocs construïts amb ciment mesclat amb petits còdols que van ser fabricats a finals del s. XIX per delimitar els terrenys del territori de l'antiga quadra medieval del Bori o Benviure (les podem trobar a la muntanya del Montbaig, a la Vall de Can Carreres o als boscos de Can Tutussaus a la Vall del Llor). Aquests terrenys tenien dos tipus de fites: unes més grans amb la epigrafia “Bori” que marcaven les cantonades principals i altres amb la “B” que eren de confirmació de perímetres. Probablement, en van sobrar moltes i van ser aprofites com a un material més de construcció.

De Fites de Sant Boi

Us recomano que veieu el meu article de les "Fites de Sant Boi"

10 de març, 2012

El Camí de Sant Jaume també passava per Sant Boi


A partir del segle IX, el descobriment de la tomba de l'apòstol Jaume va provocar un gran atracció de pelegrins de tota Europa a l'Edat Mitjana, només superada pels que acudien a Roma o Jerusalem; un fet que ens permet afirmar que durant els segles medievals “tots els camins duien a Santiago de Compostel·la”.

Aquesta peregrinació va començar a decaure a partir del XVI, desapareixent del tot els pelegrins al s. XIX. Malgrat tot, els darrers vint o trenta anys han estat testimonis d'una sèrie d'esdeveniments relacionats amb els anys sants o xacobeos; aquests són aquells en que el dia de l'apòstol Jaume, 25 de juliol, coincideixen en diumenge. Tal ha estat la importància d'aquest renaixement del camí de Sant Jaume que la UNESCO el va declarar “Bé del Patrimoni de la Humanitat” el 1993 el tram primitius del camí ibèric i el 1998 el tram camí francès.

Tradicionalment, la visió que els historiadors han ofert de la ruta jacobea era la que procedent del nord d'Europa, portava a terres galleges, creuant els Pirineus per Roncesvalles, en el regne de Navarra, o per Somport, en el regne d'Aragó, trobant-se les dues rutes a Puente de la Reina, passant per Castella i Lleó o per la cornisa Cantàbrica. I a més a més, cal afegir l'interès econòmic d'aquests regnes medievals perquè fos així i que les primeres “guies” medievals per a pelegrins (el Codex Calixtinus) indiquessin aquest recorregut.

Com a la resta d'Europa, a Catalunya també es va estendre a l'Edat Mitjana el fenomen jacobeu. Els camins catalans de Sant Jaume no van poder competir amb els establers a la península durant els segles XI i XII atesa que la reconquesta va ser més tardana, tenint un paper més tangencial i sense existir una ruta també estructurada con l'anomenat camí primitiu; malgrat tot, a part de la peregrinació interna generada, Catalunya també va ser porta d'entrada -tant terrestre com marítima- de pelegrins europeus de territoris propers o lligats per les relacions comercials.

A Catalunya s'ha “oficialitzat” el pas del Camí de Sant Jaume pel Monestir de Montserrat arrel de les citacions que en fan alguns pelegrins estrangers que van passar per aquest majestuós racó de camí a Santiago de Compostel·la. Si s'obviés el pas pel Monestir de Montserrat, a l'anada o a la tornada, tant els pelegrins nacionals com estrangers que partien de Barcelona en direcció a Lleida devien de transitar per la ruta més recta i una de les més importants a l'època medieval: l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera; i el pas per Sant Boi era una etapa d'aquesta ruta que va ser molt transitada fins a mitjans del s. XVIII.


Camí Ral + Carrerada + Via Mercadera = Camí de Sant Jaume

Per una banda, els pelegrins jacobeus buscaven els camins més coneguts, més transitats i amb millors condicions per motius de seguretat i de certesa d'anar per bon camí. En aquest sentit, l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera era un camí reial o ral (d'aquí el nom de Camí Ral), i per tant, estava sota la protecció del rei. I així mateix, era la “Carrerada del Penedès”, una important ruta de transhumància que servia per conduir ramats per abastar-los en zones de pastura o bé pel trasllat de bestiar de carn destinat per l'abastament de carn de Barcelona.

Per una altre banda, els pelegrins buscaven rutes que passessin per poblacions amb fires per abastar-se. De fet, aquesta ruta també s'anomenava com la “Via Mercadera” per la importància del transit de mercaderies atès les fires que s'organitzaven en les poblacions que travessaven i perquè era el camí preferit dels comerciants -especialment, italians- que volien penetrar a l'interior de la península i que arribaven per línies marítimes al port de Barcelona.

I finalment, en aquest recorregut els pelegrins trobaven hospitals on descansar, menjar o guarir-se de ferides i malalties adquirides durant el recorregut. Dels 11 hospitals, sense comptar els de Barcelona (1 a la Provençana o l'Hospitalet de Llobregat, 1 a Sant Boi, 1 a Olesa de Bonesvalls, 2 a Vilafranca del Penedès, 1 a la Llacuna, 1 a Santa Coloma de Queralt i 4 a Cervera) que podien trobar els pelegrins en aquest recorregut, destaca l'hospital de Cervelló o d'Olesa de Bonesvalls; expressament fundat l'any 1262 amb el fi de que fossin rebuts els pobres pelegrins, essent a la vegada, un dels pocs hospitals medievals que queden dempeus a Catalunya.


Pelegrins santboians a la Baixa Edat Mitjana

Al llibre de comptes de 1466 de l'hospital Berenguer Castelltort de Cervera es troben referències d'un pelegrí de Sant Boi i d'un altre de “Lobregat” sense especificar els noms. En el llibre de dates i rebudes de 1489 del mateix hospital és parla d'un pobre pelegrí santboià “apellat Thomas Puig.

A través de documents del s. XV de la parròquia de Sant Baldiri, es parla per un banda que l'any 1490 d'un tal Baldiri que parteix cap a Santiago de Compostel·la i que Pere Vidal manifesta en un testament la seva intenció d'anar com a pelegrí cap el mateix lloc; i finalment, en un document d'arrendament de 1493, en Jaume Martorell manifesta que aquest contracte quedaria anul·lat si moris en el seu viatge a Santiago.


Si desitgeu saber més, us recomano que llegiu el treball d'investigació que vaig realitzar per a la petita exposició “Per Sant Boi, també passava el Camí de Sant Jaume” del Museu de Sant Boi i que també va ser presentat a la IIIa Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà celebrada a Viladecans el mes de novembre de l'any 2010, i que tan amablement ha penjat el Centre d'Estudis de Gavà a la seva web juntament amb altres treballs d'estudiosos de poblacions que pertanyien a l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

27 de febrer, 2012

Caminat per l'Anell Verd de Sant Boi (I)



Feia temps que tenia ganes de caminar. I vaig pensar que la millor ruta per fer el Camí de l'Anell Verd de Sant Boi. Una ruta de 16 km que té l'atractiu d'unir el nucli històric de Sant Boi amb el Parc del Riu de Llobregat, el Parc Agrari del Baix Llobregat, el conjunt de la Colònia Güell, la vall del Llor, el Parc Forestal del Montbaig i el Parc metropolità de la Muntanyeta.
Aquesta ruta forma part de la xarxa de Camins Naturals del Ministeri d'agricultura, alimentació i medi ambient i va ser impulsada des de l'ajuntament de Sant Boi en el darrers anys. Està molt ben senyalitzada i compta amb diverses zones de lleure. És una ruta apta per a tothom per fer a peu i amb bicicleta (encara que el tram entre l'Estret de Roques i Ermita de Sant Ramon té una forta pujada no apta per a bicis normals de passeig)


TRAM ESTACIÓ FGC SANT BOI – CREU PI D'EN CARTRÓ

Aquest tram té l'al·licient de passar d'acabar al punt més alt del terme de Sant Boi: el Pi de Cartró (338 m).

(0:00) Estació FGC Sant Boi

Sortim de l'estació de FGC (+info per arribar a la Sant Boi amb FGC) i girem a l'esquerra. Desprès de passar al costat d'un marquesina de bus de la L96, passem al costat de la petita placeta dedicada a la figura Charles Robert Darwin. Continuem caminant per una vorera al costat d'un mur sota la via del tren que té tot un seguit de curiosos relleus de ferro on estan representades les aus més representatives del Delta del Llobregat.

(0:02) Pas de la Barca

Trobem una passarel·la on hi ha la reproducció d'una antiga pedra que senyalava el pas de la barca de Sant Boi al s. XVII. Trobem uns plafons explicatius de la història d'aquest pas i de l'antic Camí Ral que unia Sant Boi i Vilafranca del Penedès. També hi ha un plafó informatiu de la ruta de l'Anell Verd. En front de la passarel·la, trobem les Termes Romanes i l'accés pel carrer de L'Hospital al Museu de Sant Boi.


(0:04) Riu Llobregat

Després de creuar el Canal de la Dreta i la carretera de Sant Vicenç, arribem al costat del riu Llobregat. Continuem pel camí de l'esquerra direcció Colònia Güell. Per la dreta es va fins el Prat de Llobregat, a Can Comas (centre d'intrepretació del Parc Agrari del Baix Llobregat) i als Espais Naturals del Delta del Llobregat.


(0:06) Pont del Parc fluvial


(0:10) Pont riera Bertrán

Desprès de passar un cercat fet amb troncs, continuem per la pista de la dreta. El camí es absolutament pla. Caminem paral·lelament al riu Llobregat i podem aprofitar alguna petita aclarida per observar la seva avifauna.


(0:35) Estació de bombeig

Arribem a la estació de bombeig pintada amb uns murals espectaculars de l'artista Mateo Lara. Continuem per l'esquerra, al costat de la riera de Can Soler en direcció a la muntanya.


(0:37) Pont de l'AVE

Passem per sota de l'impressionant pont de l'AVE. Creuem un petit canal de regadiu i continuem pel camí arbolat que hi ha al costat de la riera de Can Soler en direcció a la Colònia Güell.


 (0:54) Camp de Carxofes

Acaba el camí paral·lel de la riera de Can Soler i arribem a una cruïlla continuem per l'esquerra en direcció a l'estació de FGC de la Ciutat Cooperativa.


(1:01) Estació FGC Ciutat Cooperativa.

Arribem al davant de l'estació de la Ciutat Cooperativa. Continuem per la dreta per un camí que va paral·lel al costat d'un camí agrícola asfaltat (amb cercat de troncs de fusta). Vista panoràmica a la dreta del Parc Agrari del Baix Llobregat, emmarcat amb la Serra de Collserola.

(1:15) Estació FGC Colònia Güell

Acaba el camí. Creuem el camí agrícola asfaltat i pugem a l'estació de FGC. Arribem a una rotonda de la carretera de Sant Vicenç. A la dreta, veiem la Torre Salbana o Torre d'Eles. Continuem per l'esquerra seguint unes passes blaves pintades al terra. Arribant a un semàfor, creuem la carretera. Poc desprès girem a la dreta, davant de la entrada del recinte industrial de la Colònia Güell.

(1:20) Parc de la Colònia Güell

Continuem per la dreta per un passeig arbolat al costat d'un interessant terrassa geològica amb l'aflorament de còdols arrodonits.


(1:25) Colònia Güell

Arribem fins a la plaça d'Alsem Clave on ja podem admirar algunes de les magnífiques cases modernistes que alberga aquesta antiga colònia industrial. Trobem un parc on podem descansar o esmorzar. També és molt recomanable fer un cafè o esmorzar al Cafè de l'Ateneu Unió (un local amb regust de principis del segle XX) o comprar el pa del Forn Sant Joan; tot això a la plaça Joan Güell on trobarem un monument al fundador de la Colònia Güell. Si tenim temps, és molt recomanable visitar el Centre d'Interpretació de la Colònia Güell i la Cripta de Gaudí. Continuem caminant pel carrer Arañó, passat al costat de l'edifici modernista de la biblioteca.


(1:28) Escola Colònia Güell

Acaba el carrer Arañó i arribem a un bosquet de pins que alberga la magnífica escola modernista de la Colònia. Continuem per un camí de terra amb faroles fins arribar a una carretera local. Continuem per l'esquerra fins arribar a una petita rotonda. Abans d'arribar, creuem la carretera i continuem caminant per la dreta de la carretera. A la dreta, veiem el perfil de l'imponent Montpedrós.


(1:38) Cases del Llor

Arribem a les Cases del Llor (bon lloc per proveir-se de calçots). Deixem de caminar al costat de la carretera i agafem un camí en direcció a Can Ros del Llor.

(1:43) Can Ros del Llor

Passem al costat de la emblanquinada masia de Can Ros del Llor. Continuem pel Camí de Can Salgado en direcció a la muntanya.


(1:58) Can Salgado
Arribem a la entrada del recinte de la masia de Can Salgado. Girem a la esquerra per una pista forestal molt ampla amb un cercat de fusta. Passarem al costat d'una gran antena.

(2:07) Riera de Can Soler

Travessem la riera de Can Soler, entrant en bosc d'alzines i roures. Pugem en direcció a Can Codina.

(2:13) Can Codina

Arribem a la entrada de Can Codina. Continuem per la dreta per una pista asfaltada. Arribem a la entrada de la masia de Santa Bàrbara i al final del carrer Eucaliptus. Continuem pel Camí Vell de Torrelles, una pista forestal que surt a l'esquerra de la entrada de la masia de Santa Bàrbara. Baixem en direcció a la muntanya i entrem en la vall del Llor. Arribem a una cruïlla i continuem per la dreta. Arribem a l'aparcament de l restaurant de la Masia de Santa Bàrbara (antiga torre medieval del Llor i seu de la desapareguda jurisdicció medieval de la Quadra del Llor).

(2:17) Masia de Santa Bàrbara

Un cop a l'aparcament de la Masia de Santa Bàrbara, deixem el Camí Vell de Torrelles i caminem cap a la dreta en direcció a una olivera que hi ha al final de l'aparcament. Darrera l'olivera, hi ha un camí que baixa per un frondós bosc d'alzines. Arribem a una cruïlla. Continuem per l'esquerra pel Camí de Can Palós.

(2:21) Torrent del Llor

Pugem per la pista en direcció a la Masia de Can Pubill, deixam tots els trencalls que ens quedin a la dreta. De seguida veiem la magnífica masia de Can Pubill, emmarcada per marges de pedra seca amb oliveres i cirerers.


(2:31) Masia de Can Pubill

Passem al costat de la masia, respectant aquesta finca privada (s'ha d'anar en compte amb els gossos). Desprès de passar per una corba que travessa el torrent de Can Pubill, ens trobem a ma dreta les vinyes de Can Palós. Més endavant, ens trobem un corriol amb baranes de fusta que baixa fins el torrent de Can Palós (un magnífic racó amb un bosc molt ombrívol). A ma dreta, ja veiem la masia de Can Palós.


(2:43) Casa de colònies de Can Palós (antiga Masia Can Palós) i àrea de lleure de Can Palós

Arribem a l'àrea de lleure de Can Palós. És un magnífic lloc per descansar (hi ha ombra), beure aigua (hi ha font) i menjar (hi han taules i bancs).


(2:53) Final del Camí de Can Palós

Arribem a una altre pista anomenada Camí de Can Cartró. Girem a l'esquerra. A la dreta, veiem el Montpedrós, i a l'esquerra d'aquest, la masia de Can Cartró. Continuem sempre per l'esquerra per un a pista amb un cercat de fusta.


(3:00) Inici corriol Pi de Cartró

Trobem a la dreta, un corriol indicat per on es puja al cim del Pi de Cartró. Deixem la pista i pugem.

(3:13) Creu del Pi de Cartró

Arribem al cim del Pi de Cartró on hi ha la creu del mateix nom. Aquesta creu va ser col·locada l'any 1956 per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) en lloc que hi havia ocupat un pi gegant que va existir fins a principis del segle XX i que servia de senyal pels vaixells que arribaven al port de Barcelona. Final de la 1a etapa de l'Anell Verd de Sant Boi.

07 de gener, 2012

Parc romàntic de Can Solei i Ca l'Arnús







A finals de l'any passat, vaig rebre l'encàrrec de fer un reportatge fotogràfic de diversos parcs de la Xarxa Parcs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Una interessant xarxa que té parcs molt interessants de nova creació amb dissenys innovadors, com parcs que són fruït de la recuperació de grans espais privats, amb un patrimoni històric i uns jardins d'estil que podríem anomenar “romàntic” del s. XIX i de principis del s. XX.
El parc metropolità de Can Solei i Ca l'Arnús de Badalona és un d'aquests parcs... i quin parc! La seva extensió és enorme amb jardins que tenen una vegetació frondosa, camins, escultures, glorietes, grutes, cascades i un llac; molts dels arbres són centenaris, amb dimensions i ports excepcionals. Els ciutadans de Badalona tenen la sort de gaudir d'un lloc idoni on es pot jugar, passejar, xerrar... però on també es pot buscar la pau, la serenor i el contacte amb la natura.
Aquest parc també alberga un conjunt d'edificacions singulars de la quals destacaria el castell del llac i la torre del Rellotge bells jardins d'estil romàntic. La torre del Rellotge es va construir el 1883 i alberga una estació metereològica amb aparells de l'època que són una autèntica meravella. I el castell del llac de principis del s. XX podria ser ben bé l'escenari d'una bona novel·la romàntica on una parella es dona un petó navegant amb una barca que surt de sota el castell.
En definitiva un racó mol recomanable per estar i visitar si aneu a Badalona.