30 de desembre, 2009

Lostfrontier christmas sampler 2009: new age nadalenc

Esteu farts de la típica música nadalenca que sona a la televisió, a la ràdio, a la publicitat, als centres comercials...? Us agraden les "noves músiques" o les que tenen l'etiqueta de "new age"? Doncs si us agraden i us voleu fer un regal fantàstic sense que us costi ni un euro, els amics de Lostfrontier ens regalen de nou una veritable joia de 19 composicions originals de diversos compositors del nostre país. Aquest Lostfrontier christmas sampler 2009 és el 4rt que Lostfrontier ens ofereix amb composicions relacionades amb l'esperit nadalenc.

Tots els temes que podeu escoltar son d'una qualitat artística i de so de primer nivell. I no puc deixar de destacar els temes de David Caballero (Gnomusy) i Roger Subirana; dos compositors dels quals sóc gran admirador.

Lostfrontier també han creat altres 11 samplers amb compositors nacionals i internacionals i que també els podeu descarregar a través de la seva web. La filosofia de Lostfrontier és la de la divulgació de les noves músiques i ajudar a fer conèixer a excel·lents compositors que a través d'internet divulgen i comparteixen el seu treball amb un alt grau de generositat.

Com ja he comentat amb anterioritat en algun article al meu bloc, Lostfrontier fa una tasca excepcional de divulgació cultural a través de la seva ràdio per internet: "La frontera perdida" (us podeu enllaçar des del meu bloc) a l'igual que fa el programa Hidrogen d'Icat FM o feia el programa Diágolos 3 de Ramon Trecet de RNE 3 (no entendré mai com van treure aquest programa).

Comenceu l'any renovant les vostres oïdes i escoltant noves músiques. Estic convençut que descobrireu un nou món que us renovarà les vostres fronteres musicals.

18 de desembre, 2009

Bon Nadal des d'el marge*

De Nadalenca 2009

(*) Marge: Graó de terra, sovint amb pedres, que serveix per a separar dues feixes de diferent nivell o per evitar esllavissades.

Des de fa anys sento una gran fascinació pels marges de les nostres muntanyes; murs de pedra seca construïts pels pagesos al llarg dels segles, amb gran esforç i tenacitat, per apartar les pedres de les feixes i així plantar la seva collita, i a la vegada, per evitar la erosió del terreny.

En aquest Nadal, celebrat en temps difícils per a moltes persones, et desitjo tota la força positiva per apartar les pedres de la teva vida i per construir els marges que evitin la erosió dels teus moments feliços.

Bon Nadal i Bon Any 2010!

13 de desembre, 2009

El fantasmal ressorgir de la vinya al Montbaig





Aquesta tardor hem pogut observar el curiós fenomen natural de veure ressorgir vinyes com si fossin fantasmes del passat en els boscos de les nostres muntanyes. El fenomen no deu ser nou però aquest any ha estat més palpable pel color groguenc i marró de les fulles que contrastava amb el verd de la massa boscosa.

En el cas de la muntanya del Montbaig a Sant Boi de Llobregat, bona part d’aquests rebrots de vinya borda han sorgit per sobre d’antics marges de pedra seca que s’utilitzaven per crear les feixes on es plantava la vinya fins a finals del s. XIX. Molt probablement, aquests rebrots són dels ceps d’aquestes antigues vinyes que degut als incendis patits, a les sequeres, a les abundants pluges dels darrers temps o a la conjunció dels astres (ves a saber...) ha fet que revivint de nou. Ceps plantats fa més de 100 anys i que probablement siguin de les espècies americanes que es van utilitzar per evitar la fil·loxera.

09 de desembre, 2009

Excursió Begues-Olesa de Bonesvalls pel Camí Ral


El passat 29 de novembre, en el marc de la IIa Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada a Begues, el Centre d’Estudis Beguetans (CEB), va organitzar una excursió entre Begues i Olesa de Bonesvalls per l’antic Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès.

Tal com es va exposar en una de les ponències de la Trobada, el passat estiu l’ajuntament de Begues va organitzar un camp de treball per joves que tenia l’objectiu d’involucrar als joves de la població en el coneixement i la recuperació d’aquesta important via de comunicació medieval i del patrimoni històric i natural que permet veure. El projecte es va anomenar “Joves pel Camí Ral” i van deixar testimoni en un bloc fet pels mateixos joves. Una iniciativa molt interessant.

Durant l’any 2010, l’àrea d’espais naturals de la Diputació de Barcelona crearà una nova ruta anomenada “Ruta dels Castells” que permetrà la connexió -mitjançant un sender molt ben senyalitzat- de tots els castells dels parcs naturals del Foix, d’Olerdola i del Garraf. I a petició dels ajuntaments de Begues i Olesa, aquesta ruta passarà pel Camí Ral en el tram entre aquest dues poblacions. Aquesta actuació de la Diputació permetrà recuperar aquest tram del camí que ara mateix està ben colonitzat per la vegetació.

Aquest camí serà molt interessant de fer, tal com vam poder comprovar el passat 29 de novembre, per l’entorn natural i agrícola del Parc Natural del Garraf pel qual passa i per la gran quantitat d’elements de patrimoni històric que es pot veure (l’espectacular Pou de Glaç, els enormes forns de calç excavats al rocam, les roderes i murs del Camí Ral, els marges de pedra seca, les cabanes de pedra seca, la Cadira de Sant Cristòfol i l’imponent Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls). Un cop aquest camí estigui net i recuperat és molt possible que es localitzin més elements d’interès patrimonial.

Us convido a veure el reportatge fotogràfic que vaig fer d’aquesta excursió clicant la imatge de dalt.

03 de desembre, 2009

Els goigs de Santa Bàrbara de la Quadra del Llor

Avui, 4 de desembre, és santa Bàrbara. I fa pocs dies, l’Albert Domènech del bloc “Piscolabis Librorum” (un bloc molt interessant sobre llibres vells i curiosos, tipografia, enquadernacions, etc...) em va fer arribar, molt amablement, una fotografia dels “Goigs de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara, que se venera en la Quadra del Llor” i m’ha autoritzat la seva publicació en el meu bloc.

En el lloc que avui en dia es coneix com la Masia Santa Bàrbara, existia l’antiga torre del Llor que havia estat la seu de la jurisdicció medieval de la Quadra del Llor i vigilava el pas del camí del Llor i el camí vell de Torrelles. Adossada a l’antiga torre de guaita del s. X, existia una antiga ermita, la qual està documentada des del segle XIV; la seva primitiva advocació era la de sant Pau i a partir del segle XVIII va ser la de santa Bàrbara. Se sap que hi havia un retaule amb pintures de santa Bàrbara, sant Pau i sant Francesc que va ser profanat i cremat per uns brètols fanàtics l’any 1936.

Al segle XIX, encara es celebrava l’Aplec de Sant Bàrbara i aquests goigs deuen de ser d’aquesta època pel català que s’utilitza i per l’estètica dels elements tipogràfics utilitzats en la seva impressió.

Desgraciadament, avui en dia ja no queda cap rastre de l’ermita tal com encara es podia veure en fotografies dels anys 30, ja que tot el conjunt de la antiga seu de la quadra, la torre i l’ermita ha patit els darrers anys tot un seguit d’atemptats patrimonials per convertir-ho en un restaurant amb estètica de spaguetti-western.

30 de novembre, 2009

El Quixot va passar per Sant Boi

L’any 2005 es va celebrar el 400 aniversari de la primera publicació del “El Ingenioso hidalgo Don Quijote” de Miguel de Cervantes. I a Barcelona es va fer una extraordinària exposició sota el nom “El Quixot i Barcelona” al Saló del Tinell.

Sempre m’ha emocionat entrar en l’imponent Tinell i pensar en quanta història s’ha viscut en aquelles parets; però el dia que vaig anar a visitar aquesta exposició vaig tenir un altre impacte: una enorme reproducció d’un plànol del s. XVIII donava la benvinguda. Aquest plànol mostrava quin havia estat el recorregut pel qual en Cervantes havia fet passar al Quixot des de la Mancha fins arribar a Barcelona.
I aquest plànol no deixava cap dubte que el Quixot per anar a Barcelona va passar pel Camí Ral que anava de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que passava per Sant Boi de Llobregat.
Aquest fet ens demostra, un cop més, que aquest camí era un dels més importants que arribava a Barcelona fins que Carles III va fer construir el desaparegut pont de Molins de Rei i el Camino Real que passava per l’Ordal que comunicava Madrid amb Barcelona (l’actual N-340).

Aquest plànol va ser encarregat pel rei Carles III en el 150é aniversari de la mort d’en Cervantes, i va ser dibuixat pel geògraf madrileny Tomás López en base al treball de camp realitzat pel capità d’enginyers extremeny, Joseph de Hermosilla. Alguns estudiosos el daten de l’any 1765 i la Real Acadèmia Espanyola el va adoptar oficialment el 1780. (+info)

S’ha parlat de la importància del nostre Camí Ral pel pas de reis i comtes a l’Edat Mitja, però que un personatge tan universal com en Miguel de Cervantes –gran admirador de Catalunya i de Barcelona- hagués passat per a qui, i que sobretot, hagués fer passar a uns personatges tan mundialment coneguts com el Quixot i en Sancho Panza, crec que és el sumun.

Com ja us he informat anteriorment en el meu bloc, des d'alguns ajuntaments i des de la societat civil de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls, s’està treballant en la recuperació d’aquest Camí Ral i crec que afegir la recuperació de la Ruta del Quixot per Catalunya com una prolongació de la Ruta del Quijote, pot encara donar-li més valor històric, turístic i literari.

20 de novembre, 2009

La recuperació dels senders del Parc Forestal Montbaig

Als que us agrada caminar per la muntanya i el senderisme, crec que em donareu la raó en l’afirmació que és més agradable caminar per un sender o un corriol que per una pista forestal. Com diu un amic, caminar per un sender permet un contacte més “íntim” amb la natura.

El Parc Forestal Montbaig és un privilegiat espai natural de la comarca del Baix Llobregat que té una alta freqüentació de persones àvides de contacte amb la natura. Un privilegi que tenen les poblacions de Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i Viladecans i que altres ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no podem gaudir al no haver preservat cap entorn natural.

La gran majoria de les persones que s’apropen caminant o en bicicleta al Montbaig ho fan per les pistes forestals que permeten l’accés al cim, on està la fotogènica ermita de Sant Ramon i on es pot fruir d’una extraordinària panoràmica. Però al Montbaig també existeixen una xarxa de senders, molt desconeguts, i pràcticament sense senyalitzar.

Aquests senders han estat recentment recuperats pel mòdul forestal de l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona CORESSA. Molts d’ells estaven cegats pel creixement de la vegetació i pels efectes de les tràgiques ventades del passat mes de gener. Pels joves que treballen en aquest mòdul és una magnífica experiència per aplicar els seus coneixements en l’ús de maquinària forestal (moto serres i desbrossadores) i de reconeixement d’espècies vegetals i és una tasca gratificant perquè també es fa una tasca de millorar els accessos i fer escales aprofitant la natura.

Per la meva experiència de 6 anys treballant en aquests programes d’inserció laboral (escoles tallers i taller d’ocupació), us puc assegurar que moltes de les persones que formen part d’aquest programes es converteixen en grans defensors de la natura i voldrien treballar sempre en aquest àmbit (cosa que és difícil per les poques empreses que es dediquen a aquestes tasques a la comarca, encara que al Baix Llobregat hi ha molt feina a fer en un territori on 60% és forestal però que està deixat de la ma de Déu...).

Els senders recuperats o que s’estan recuperant són aquests:

El sender del Torrent d’en Pedro
El sender de la Carrerada
El sender de la Roca Negra
El sender de Can Tutussaus
El sender de la Torre Elèctrica
El sender del Torrent de Gualbes
El sender del Cordal de Sant Ramon
El Camí vell de Sant Ramon.

I si voleu un consell, la millor manera de descobrir-los és perdent-se pel Montbaig.

17 de novembre, 2009

Concurs de cartells de Terras Gauda 2009


El disseny gràfic és una de les meves professions, encara que sempre ha estat una vessant complementària d’altres coses. Sóc una persona inquieta a la que li agrada toca moltes tecles. I el meu bloc és un reflex d’això.

Una de les activitats que em serveixen per no perdre el meu costat de dissenyador, són els concursos. I aquest any m’he presentat a un dels més prestigiosos en l’àmbit del cartellisme publicitari: el concurs de Terras Gauda.

Terras Gauda és un gran celler gallec de vins blancs excel·lents amb denominació d’origen “Rias Baixas”; i des de l’any 2002, organitza un concurs internacional que té el nom Francisco Mantecón, un artista i dissenyador gràfic gallec de gran prestigi que va crear la marca d’aquest celler i que està lligat a les seves primeres campanyes publicitàries. Mantecón va morir l’any 2001, i els propietaris de Terras Gauda van crear, a partir de llavors, aquest premi en record d’aquest gran home de la cultura gallega.

Fa pocs dies he rebut la comunicació de que no estat seleccionat com a finalista. Però l’important és participar (No es diu això en aquests casos?) i vull compartir amb vosaltres algun dels treballs que vaig presentar. Si hi ha algú a qui els agradi, doncs ja és un gran premi per mi.

09 de novembre, 2009

El garrofer centenari del camí de Sales

S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.

Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.

Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.

Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.

Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.

El garrofer de Sales al Juliol de 2006.

El garrofer de Sales al Febrer de 2008.

El garrofer de Sales al Novembre de 2009.

03 de novembre, 2009

Marges de Sant Boi (V)



A les fotos podeu observador un parell de marges de llicorella que existeixen en el sender del Torrent d’en Pedro o del Pedró (no està clar quin és el topònim definitiu; el primer fa referència al nom d’algú i el segon, a la existència d’un pedró o creu de terme que existia al peu del Camí Ral i que el torrent travessava) del Parc Forestal del Montbaig.

El sender del Torrent d’en Pedro és un sender que uneix el sender de la Carrerada del Montbaig amb l’Estret de Roques, i a pesar de les destrosses provocades per la desgraciada ventada del mes de gener, és molt interessant perquè travessa un bosc d’obaga a l’entorn del torrent. Aquest sender s’ha recuperant recentment per l’escola taller que gestiona CORESSA.

Caminar per aquest sender, que té un parell de quilòmetres, ens permet veure interessants marges de pedra seca amagats entre una vegetació incontrolada amb brucs enormes, roures, alzines i oliveres testimoni d’un gloriós passat agrícola; i a més a més, és la continuació perfecta fins l’Estret de Roques del tram recuperat del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès, sense tenir que caminar per la carretera de Sant Climent. Al sender també podem trobar una interessant bassa de vinya i una amagada cabana de planta quadrada en estat de runa.

01 de novembre, 2009

Música recomanada (XXV) “Under the canopy” de David Arkenstone.

El millor premi que em puc donar és estar en el cim d’una muntanya i contemplar el regal de la seva panoràmica. I moltes vegades m’agrada tancar els ulls i “escoltar” la música que m’imagino que serviria com a banda sonora d’aquest moment. I la música que quasi sempre en ve al cap és la de David Arkenstone.

En David Arkenstone és un compositor amb una dilatada discografia que es va iniciar l’any 1987 amb “Valley In The Clouds” publicat en el mític segell Narada.

La música d’en David Arkenstone és una agradable mescla entre rock, rock simfònic, new age (amb una confessada influència d’en Kítaro) i word music; amb algunes incursions excel·lents en la música celta en alguns dels seus treballs (“The Celtic Book Of Days”, 1998). De fet, la utilització d’orquestres reals fusionades amb la electrònica dels sintetitzadors és una constant en les seves creacions.

Un dels CDs que més “carinyo” en tinc dels que disposo d’en David Arkentone és el de “Another Star In The Sky” de 1994. Una treball amb música espectacular, amb un so espectacular (és una gravació amb “Dolby Surround”), del qual destaca el tema “Under The Canopy” que us recomano en aquest article. El responsable de les orquestracions d’aquest disc és el pianista rus Kostia, un altre meravellós compositor de caire clàssic del segell Narada que també mereix una recomanació.

Podeu veure aquest vídeo amb la música, però us recomano que també la escolteu amb els ulls tancats i que somieu la panoràmica que veieu en el vostre cim somiat.

26 d’octubre, 2009

El camí ral era un camí romà? II Trobada d’estudiosos i centre d’estudis de la baronia d’Eramprunyà.

El proper 28 de novembre, tindrà lloc a l’Antic Escorxador de Begues la “II Trobada d’estudiosos i de centres d’estudis de la baronia d’Eramprunyà” organitzada en aquesta ocasió pel CEB (Centre d’Estudis Beguetans). Aquesta nova trobada té com a tema centra “El Camí Ral i altres vies de pas”.

Tal com us informava en el meu article “Estudiosos del Camí Ral visiten el tram recuperat de Sant Boi” el CEB, el grup de Recerca d’Olesa de Bonesvalls i el Centre d’estudis de Gavà i altres estudiosos estem treballant plegats per localitzar i investigar el tram original del Camí Ral des del terme de Sant Boi fins al terme d’Olesa de Bonesvalls. Aquesta trobada de Begues precisament servirà per exposar aquests interessants treballs de recerca que s’han fet “a peu” i també investigant en arxius.

Esperem que aquesta “comunió” de sensibilitats i ganes per la recuperació de l’antic camí ral doni grans resultats i ajudi a que les institucions (ajuntaments, consell comarcal, diputació i generalitat) impulsin la seva recuperació com a sender turístic de primer ordre. Tot fa pensar que així serà, ja que el projecte és molt atractiu per l’entorn natural i patrimonial que travessa.

Però un dels temes que més discussió ha generat i que generarà en aquesta trobada és sobre l’origen històric del camí ral (Era d’origen romà?) i quin era el seu recorregut per Sant Climent de Llobregat (per la Carrerada o pel camí de les Valls).

Pel que fa sobre aquestes qüestions, el prestigiós estudiós Josep Campmany del Centre d’Estudis de Gavà, ha realitzat un imponent treball d’investigació sobre el camí ral a seu pas per Sant Climent titulat “Sant Climent de Llobregat a l’edat mitjana. Toponímia, camins principals i morfologia urbana” que és el que ha donat peu a aquesta discussió. En Campmay planteja que el camí ral té el seu origen al s. IX i que el seu pas era per la Carrerada.

En front d’aquestes conclusions d’en Campmany està el plantejament del també prestigiós arqueòleg Pere Izquierdo que planteja un origen romà del camí ral i que el seu pas era pel camí de les Valls. En fi, que com podeu veure aquesta trobada serà molt entretinguda.

Servidor farà una presentació sobre el pas del Camí Ral per Sant Boi i explicaré els treballs de recuperació que va efectuar un Taller d’Ocupació gestionat per la empresa municipal de Sant Boi (CORESSA). Així mateix, també presentaré les restes dels camins antics de muntanya de Sant Boi que també estaven connectats amb el camí ral amb alguna sorpresa al respecte. Si us interessa el tema, no us ho perdeu.

La foto del cartell de la trobada correspon a l'estat a principis del s. XX de la creu de terme de Begues al costat del Camí Ral al seu pas per can Coll.

22 d’octubre, 2009

Els vells camins de Sant Boi (VI). El camí de la Roca Negra.






Podríem dir que els vells camins de muntanya de Sant Boi és podem dividir de dos tipus: els que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i els que el tenen pels vessants d’aquestes.

El camí de la Roca Negra és un d’aquests camins que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i dels pocs que s’han conservat pràcticament intactes. I s’ha conservat degut a que la vegetació l’ha anant colonitzat al llarg del temps. El camí tenia un sender paral·lel que, desprès d’un incendi forestal als anys 80 a la vall del Llor, està des de llavors cegat en bona part per impenetrables garrics.

Aquest camí connectava la vall del Llor (a l’alçada d’un coll de muntanya que ara és la cruïlla que forma el carrer Eucaliptus, camí vell de Torrelles, camí del Llor i la entrada al recinte de la masia de Santa Bàrbara) amb el camí del Turó de l’Angla que permetia també la connexió amb l’important Camí Ral a l’alçada de l’Estret de Roques.

Aquest camí carener era la frontera, fins a principis del s. XIX, de les quadres medievals del Llor i de Benviure.

A les restes del camí encara podem veure fites amb la inscripció “Bori” col·locades a finals del s. XIX i que corresponen a la Quadra del Bori que antigament s’anomenava Benviure.
Estem davant d’un camí amb una llargària escassament d’un quilòmetre i d’una amplada que oscil·la entre els 2,5 i 4 metres d’ampla.

El camí està construït en forma de terraplè amb dos murs paral·lels construïts amb lloses de llicorelles col·locades verticalment o horitzontalment. Aquest tipus de murs són característics dels camins que s’utilitzaven com a carrerades per a la transhumància de ramats. També és possible que aquest camí tingués alguna relació amb la existència d’alguna antiga cantera de llicorelles o mina a cel obert per l’obtenció de ferro al que s’anomena la Roca Negra.

La Roca Negra és un extraordinari racó natural que forma una balconada natural sobre la vall de Can Carreres i el Montbaig, i que precisament deu el seu nom al color ferruginós del rocam.

21 d’octubre, 2009

La cultura silenciosa


Joan Tort, insigne geògraf i director de la col·lecció “Descoberta” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va dir fa un parell d’anys en la presentació d’un llibre d’aquesta col·lecció (l’interessant “Muntanyes de l’Ordal. El nom que no surt als mapes” de Valerià Paül i Carril, i David Serrano i Giné) a la seu de L’Oreig (ara secció local d’Òmnium Cultural) de Sant Boi a Cal Silio que existeix una “cultura silenciosa”.

Aquest concepte de “cultura silenciosa” reconec que em va atrapar i em vaig sentir identificat.
Joan Tort es referia a tot aquest treball d’estudiosos de tota mena sobre la cultura i el coneixement del territori que es realitza d’una manera “silenciosa”, sense grans projeccions mediàtiques, però que és la base del coneixement d’ara i del futur i l’única garantia de que es valoritzi el nostre paisatge, el nostre entorn natural i el nostre patrimoni. El treball d’aquests estudiosos no és, generalment, notícia en els mitjans de comunicació. I gràcies a internet, molt d’aquests coneixements estan aflorant de manera esplendorosa creant-se xarxes increïbles que estan agafant una gran volada.

Aquesta afirmació d’en Joan Tort em reafirma en la necessitat de que totes les persones amb sensibilitat per aquests temes han de tenir un paper silenciós, però capdal, des de la societat civil en treballar per la divulgació perquè la societat, en general, joves i grans, valori el que tenim. Sense coneixement i divulgació, no hi ha valorització.

I si aquestes persones de la “cultura silenciosa” aconsegueixen dels polítics i de les persones que manen decisions encertades, millor que millor.

14 d’octubre, 2009

La recuperació de l’antic camí de Sant Jaume del Baix Llobregat


Aquest estiu vam saber de la bona notícia de que el camí català de Sant Jaume s’ha incorporat a la ruta oficial del Xacobeo.

El camí oficial català surt del monestir de Monserrat i des de aquest meravellós i espiritual lloc està perfectament senyalitzat el seu recorregut en direcció cap a Igualada. Però a Catalunya no podem parlar d’ún únic camí català de Sant Jaume, sinó dels camins catalans de Sant Jaume en plural (el camí català per San Juan de la Peña, el de Lleida i Zaragoza, el de l’Ebre, el de Girona i el de Ripoll i Vall de Camprodon). Fins i tot, el camí ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que passava per Sant Boi de Llobregat havia estat un camí de connexió amb el camí català de Sant Jaume al unir-se amb el camí que anava en direcció a La Llacuna i a Igualada.

Però una altre notícia que hem sabut aquest estiu i que és un fet molt important per rellançar la identitat històrica i la recuperació dels entorns naturals de la comarca del Baix Llobregat, és la localització del perdut tram del camí català de Sant Jaume entre Martorell i Montserrat. Aquesta localització ha estat gràcies a la extraordinària recerca del geògraf Miquel Vives publicada en la seva tesi “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Gràcies a la tasca d’en Miquel Vives de convèncer a les autoritats i a la voluntat política dels ajuntaments de Martorell, Abrera, Esparraguera, Olesa de Montserrat i Collbató (I amb el suport del Govern de la Generalitat de Catalunya), aquest camí es senyalitzarà com a camí de Sant Jaume.

Però la recuperació del camí de Sant Jaume des de Martorell unida a l’ambiciós projecte de recuperació del riu Llobregat com a parc fluvial amb una xarxa de camins que vagin des d’Olesa de Montserrat fins el Prat de Llobregat, permetrà que molts ciutadans del Baix Llobregat puguin iniciar el camí de Sant Jaume sortint de casa. Què esteu esperant per fer-vos la credencial de peregrí?

L’imatge és una part de la “Carte de Chemins de S. Jacques de Compostelle” de 1648.

10 d’octubre, 2009

Posar en valor el patrimoni històric-militar: el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais)






L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van tenir que decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.
Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.
Une de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac. Fortificacions petites amb petites guarnicions de soldats i amb petites bateries de canons.
Una d’aquestes fortificacions, el Forte de Sao Jorge de Oitavos, va ser declarada monument nacional i va ser restaurada per la Câmara Municipal de Cascais. Desprès de la seva restauració, s’ha realitzar un interessant centre d’interpretació on s’han reconstruït l’armament que existia i on s’explica tots els elements de la intrahistòria i de la cultura militar de l’època.
Aquesta fortificació es troba ubicada en un entorn natural de primer ordre com és el Parc Natural de Sintra-Cascais.
Un bon exemple del que es posar en valor el patrimoni històric i militar i que es podria aplicar en el futur al Castell de Montjuïc.

30 de setembre, 2009

Sant Boi protegeix el seu patrimoni de Pedra Seca


En ple municipal de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat del 21 de setembre, es va aprovar una moció per a la protecció del patrimoni local de la pedra seca i de suport a la Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec.

El que es va acordar, a part de l’adhesió a la Declaració de Torroella de Montgrí, amb els vots favorables del PSC, ICV-EUiA, CiU, ERC i C's (el PP, a tot el que posa “Països Catalans” ho vota en contra) i amb el suport del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat, són –ni més ni menys- els següents punts:

- La documentació i catalogació de tot el patrimoni de pedra seca del municipi.
- La seva protecció i declaració com a bé cultural d’interès local.
- Instar el Parlament de Catalunya a declarar tot el patrimoni de pedra seca de Catalunya com a bé cultural d’interès nacional, en els supòsits de la llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.
- Donar a conèixer aquests acords al president i grups polítics del Parlament de Catalunya, al departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a la Coordinadora d'Entitats per la Pedra Seca de Catalunya i a la revista Pedra Seca.

L’aprovació d’aquesta moció posa a Sant Boi entre les poblacions capdavanteres en la protecció del patrimoni de la pedra seca. I Sant Boi ho fa amb fets: promovent plans d’ocupació que estan restaurant barraques i marges de pedra seca al Parc Forestal Montbaig (muntanya de Sant Ramon). Aquest impuls ha agafat una gran volada i crec que no pot tenir marxa enrera perquè els plans d’ocupació és una magnífica eina que, a part de recuperar patrimoni, ajuda a donar feina a gent que està a l’atur.

La experiència de Sant Boi serà presentada ben aviat a finals d’octubre a la “V Trobada d’estudi per a la preservació del patrimoni de pedra en sec als Països Catalans (Mallorca)” .

A la foto podeu veure la darrera barraca restaurada de la qual ja us informava al post “Sant Boi recupera la Pedra Seca (III)”

20 de setembre, 2009

Passejada per l'antiga Quadra del Llor

L'antiga jurisdicció medieval de la Quadra del Llor coincidia amb l'actual vall del Llor, un espai agro-forestal de gran interés natural a pesar dels efectes de les darreres ventades del mes de gener.
Si vols conèixer alguns dels massos que fomaven part de la Quadra del Llor com les misterioses runes de can Tutussaus o la recuperada masia de can Palós, eremitoris rupestres, construccions de perdra seca i les restes de l'antic camí vell de Torrelles, fes-ho de la ma del Museu de Sant Boi el proper diumenge 27 de setembre d'11:30 a 13:30h. Inscripcions i més informació al telèfon 93 635 12 50.
Més informació sobre la vall del Llor i de la Quadra del Llor en "el marge":

16 de setembre, 2009

“El Oráculo de la Luna” de Frédéric Lenoir.

“El Oráculo de la Luna” és d’aquells llibres que des del principi es fan “estimar”. No és una novel·la “històrica” més. És una novel·la d’aquelles en que t’enamores dels personatges, en que t’involucres en l’acció que és present a tota la trama i que a la vegada t’aporta moltes coses en l’àmbit dels coneixements. I déu ni do la quantitat de coses que aporta la novel·la en l’àmbit de la història, la filosofia, la religió i l’astrologia.
Per mi, aquest llibre és en síntesi una història d’un amor impossible que aconsegueix convertir-se en un amor real; tot, en un context històric de la Itàlia del segle XVI on a la vella Europa hi han forces convulsions religioses i filosòfiques, i el Mediterrani és l’escenari d’un xoc cultural, econòmic i militar entre el món cristià i el musulmà.
Però, com deia abans, la lectura d’aquesta novel·la és també un gran recorregut didàctic per la filosofia, la religió i l’astrologia (l’astrologia era de fet una disciplina de la qual els científics de l’època eren experts i la empleaven constantment. De fet, l’astronomia i l’astrologia anaven agafades de la ma en aquella època). I tot això és possible perquè l’autor d’aquesta novel·la, Frédéric Lenoir, és filòsof, historiador i un profund coneixedor de les religions com ho demostra el fet de que sigui el redactor en cap de la revista “Monde des religions”.
Frédéric Lenoir és també el coautor d’una altre novel·la històrica meravellosa: “La caida del ángel” que també us recomano. És també un autor que s'ha mostrat molt crític amb la obra de Brown per la seva falta de rigor històric.
És molt possible que els escèptics d’astrologia, desprès de llegir aquest llibre, es prendran més seriosament l’astrologia... “y hasta aquí puedo hablar”... je, je.

11 de setembre, 2009

En busca de “O Templo da Lua” de Sintra



La Serra i costa de Sintra (Portugal) és potser un dels llocs més màgics del món on els amants del misteri i l’esoterisme, conjugat amb la història i l’arqueologia, trobaran suficients elements per elevar la seva curiositat per aquestes qüestions.
Unes de les fites que persegueix l’arqueologia portuguesa ha estat trobar un d’aquest racons màgics i misteriosos d’aquest territori: el desaparegut Temple de la Lluna (“O Templo da Lua”).
Des de l’any 1505 se’n té notícies de la ubicació d’aquest temple en la “Freguesia” de Colares (Sintra), ubicant-se concretament en “O Alto da Vigia” entre la “Foz do rio Maças” (avui platja anomenada “Praia das Maças”) i la “Praia Pequena”. “O Alto da Vigia” té 42 m i és la part més alta del promontori anomenat “Ponta da Rodizio”. Un racó magnífic i preciós de la costa portuguesa que forma part del Parc Natural de Sintra-Cascais.
Les restes d’aquest temple van ser descrites l’any 1571 per Francisco de Holanda com “un cercle que al voltant està ple de cipos en memòria del Emperadors Romans”; encara que, molts historiadors portuguesos parlen d’un culte més antic, ja que els anteriors pobladors d’aquestes terres abans del romans -el celtes- ja rendien culte al Sol i a la Lluna tal com descriu Estragon.
Des de fa molts anys, passo les meves vacances en la població de Colares; i des de que vaig assabentar-me de la història d’aquest temple, he passejat moltes vegades per aquest racó amb la il·lusió vana de trobar alguna resta.
La meva sorpresa ha estat aquest any, ja que m’he trobat una excavació arqueològica oficial en tota regla en aquest lloc. Una amable arqueòloga de l’equip em va explicar que, de moment, les troballes trobades corresponien amb una torre de vigilància del s. XVI (d’aquí el topònim “Vigia”), unes tombes de l’època àrab medieval i d’un possible “mihrab”; i el que és més important: pedres de factura romana aprofitades en la construcció dels elements abans esmentats que donen pistes de la existència d’alguna construcció romana en aquestes contrades que podria ser el perdut Temple de la Lluna. És molt possible que ben aviat en tinguem notícies molt interessants.

03 de setembre, 2009

La roca de l’Elefant, la prova del pas d’Anníbal pel Coll d’Ares.

Respecte a la reconstrucció que ha fet de la ruta d’Anníbal per Catalunya en la revista Sàpiens 82 (una revista que recomano als amants de la història i l’arqueologia), us voldria comentar que fa un parell d’anys vaig assistir a l’ajuntament de Camprodon a una interessant conferencia de l’arqueòleg Simeón García-Nieto Conde, on presentava un treball d’investigació al respecte. La seva conclusió era que Anníbal va fer passar una part del seu exèrcit pel Coll d’Ares i no pel Coll de la Perxa.
García-Nieto afirmava que la ruta natural per passar amb el seu exèrcit era per la costa seguint la Via Heràclea que posteriorment es va convertir en la Via Augusta-, però a l’arribada a l’Estany de Banyoles, no es va dirigir al Coll de Pertús sinó es va dirigir cap a la Vall de Bianya i –traspassant pel Capsacosta, que posteriorment va ser la Via Annia romana- va pujar posteriorment a través de la Vall de Camprodon fins al Coll d’Ares. La prova més evident que va presentar aquest arqueòleg és la troballa del gravat d’un elefant molt ben definit en una gran roca que hi ha al cim del Puig Solana a la Vall de Bianya al costat del que sembla un jaciment ibèric i que va ser localitzat el 1975 de forma casual per un treballador forestal.

Foto d’en Simeón García-Nieto Conde extreta del seu treball “Pirineum, Annibal Ad Portas”.

31 d’agost, 2009

“La Mano de Fátima” d’Ildefonso Falcones

Ildefonso Falcones, ens ha demostrat de nou a la seva nova novel·la el seu mestratge com a escriptor a l’igual que ens va fer “La Catedral del Mar” (un llibre extraordinari!). “La Mano de Fàtima” és una màquina del temps que ens fa una gran aportació a la memòria històrica: no oblidar el 400 aniversari de la expulsió dels moriscos de la Península Ibèrica l’any 1609; un autèntic passatge de la nostra història ple de xenofòbia i d’injustícia que passa de “puntetes” en la formació històrica a les nostres escoles.
Ildefonso Falcones ha creat una novel·la històrica de ficció però basada amb una contundent documentació històrica. Tal com va fer a “La Catedral de Mar”, Ildefonso Falcones assenyala al final de llibre quines són algunes de les fonts i quins aspectes de la novel·la no són ben be històrics o han estat fruits de la seva imaginació.
Però, “La Mano de Fátima” és també una gran història de amor que no ens deixarà indiferents en un context on els personatges pateixen un xoc cultural absolut i brutal entre el món musulmà i cristià de l’època. La seva lectura ens farà aflorar tot tipus de sentiments (indignació, alegria, humor, odi, amor....). Plorareu i riureu, us asseguro. Aquest llibre, com “La Catedral del Mar”, “olora” gràcies a les extraordinàries descripcions que en cap moment es fan feixugues
Ben segur, aquest llibre revifarà el que molta gent visiti les Alpujarras, Granada i Córdoba (localitzacions d’aquesta novel·la) i que la gent que coneix aquest racons els redescobreixin.

30 d’agost, 2009

Sant Boi recupera la pedra seca (III)



l passat mes de juliol va començar un nou pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi que continuarà amb la tasca de la recuperació de construccions de pedra seca al Parc Forestal Montbaig.
L’actuació que ha començat aquest equip ha estat la recuperació d’un curiós conjunt que forma una cabana de planta quadrada i del que sembla la planta d’un corral o cabana més gran també quadrada que devia d’estar destinada pel aixopluc de la bèstia destinada a les tasques de conreu i de transport.
En el sanejament de les restes existents s’han trobat abundants restes d’estris metàl·lics i de fang cuit com gerres, escudellares i càntics que semblen del s. XIX.
No obstant, i tal com m’ha assenyalat diverses vegades l’arqueòloga i actual directora del Museu de Sant Boi, Maria Lledó Barreda, aquesta construcció té una analogia total del que podien haver estat l’assentament ibèric que va existir al cim del Montbaig.
Aquest conjunt que s’ha començat a recuperar formar part del projecte global de recuperar el paisatge agro-forestal de l’anomenat Pla de la Verge que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon i on ja s’ha recuperat una cabana de planta quadrada (+info). Aquest sector del Montbaig, va patir un important incendi forestal el juliol de l’any 2005 i s’han recuperat els marges de pedra seca de les antigues vinyes i el conreu del cirerer.