D’aquest vell camí només en queda 350 metres sense asfaltar; la resta ha estat engolit pel constant creixement urbanístic de la ciutat dels últims 30 anys.
Antigament, aquest camí començava com un trencall de l’antic Camí de Sant Vicenç dels Horts (convertit en carretera, avui en dia, però que molt probablement havia estat una via romana secundària de l’antiga Via Augusta que passava pel pont del Diable a Martorell); aquest primer tram és, avui en dia, el carrer Benito Menni (desprès es converteix en els carrers Pablo Picasso i Camí del Llor). En aquest lloc estava l’antic Convent del s. XVI de la Visitació dels Caputxins primer i desprès dels Servites fins la desamortització de Mendizabal del 1835. L’any 1853, aquest convent es adquirit pel doctor Pujades per fundar la gènesi del que avui són els imponents hospitals psiquiàtrics de Sant Boi (us recomano que consulteu el bloc d’en Joan Vendrell si voleu aprofundir sobre la interessant història d’aquests hospitals)
L’origen d’aquest camí es perd en el temps, però el seu origen està lligat a la existència de l’antiga Quadra del Llor i de la seva torre de guaita de la qual hi ha notícies des del s. X. Precisament, a l’alçada de l’antiga torre del Llor (avui masia de Santa Bàrbara) aquest camí es connectava amb el Camí Vell de Torrelles (veieu el meu post sobre aquest interessant camí). Cal destacar que l’origen del camí també podria ser íbero-romà, ja que a l’any 1983 es va localitzar un important jaciment de ceràmica a la vora del camí (a l'alçada del col·legi Llor) que va aportar molta informació sobre el tipus d’eines de l’època i del pas de la cultura ibèrica a la romana.
No fa gaire també es va trobar al camí les restes d’una mena de menhir (veieu el meu post “Un menhir a Sant Boi?”) que fa poc ha estat –afortunadament- dipositat al Museu de Sant Boi.
Una de les coses interessants que encara podem veure en el tram sense asfaltat, és –a part de la excavació del camí en una transició de rocam argilós a rocam de llicorella- les restes d’una curiosa canal excavada paral·lelament al camí amb un metre d’ampla i de profunditat i que -molt probablement- tenia la funció de recollida d’aigües per evitar la erosió del camí i el control de les aigües davant d'una possible la inundació dels camps de garrofers que encara avui existeixent. D’aquest tipus de canals també en poden trobar una al camí d’accés a Can Carreres Vell.
3 comentaris:
Al costat mateix del camí de aquestes fotos, recordo de quan era un noi (any seixanta-dos, seixanta-tres) hi van enterrar centenars de porcs, en unes grans rases. Van cobrir als animals amb abundant calç viva. Tot a conseqüència d'una passa de triquinosi que va patir la granja de Can Codina .
I te'n recordes d'haver vist la pedra aquesta allargada que jo anomeno "menhir"?
Amic Xavier. Em ronda pel cap, una gran pedra rogenca, per on hi ha el primer garrofer, per sobre el Club de Tennis Sant Boi. Per aquesta zona, hi anava molt a buscar espàrrecs i algun bolet de garrofer. Quan era jove, les pedres no era lo meu, estava mes pendent d'allò que bellugava o creixia. Sota aquests garrofers, vaig veure la serp mes llarga i gruixuda de la meva vida, estava morta, clar. La van matar uns pagesos amb un volant. Mira si n'era de vella, que em sembla que tenia pels a la barba i tot.
Publica un comentari a l'entrada