Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Flora. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Flora. Mostrar tots els missatges

25 de setembre, 2011

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès







Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)

11 de desembre, 2010

El Pi de Can Cartró a principis del s. XX


Tal com us comentava en el meu article “Sant Boi, recupera el Pi de Can Cartró”, l'any 1915, un llamp va destruir aquest enorme pi pinyoner que servia de referència pels vaixells que arribaven al port de Barcelona i que es trobava al cim de la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

Arrel d'aquest article, l'amic José Antonio Lozano m'ha facilitat, per compartir amb tots vosaltres, aquesta fotografia del seu arxiu personal del Pi de Can Cartró, realitzada a principis del s. XX o finals del s. XIX. La foto és interessant perquè apareixen persones que ens permeten veure a escala la grandària d'aquest enorme pi. I tal com m'indica ell, aquesta fotografia es tracta d'una postal de Torrelles de Llobregat (amb qui Sant Boi, Santa Coloma de Cervelló i Sant Climent, comparteixen terme al cim de la muntanya del Pi d'en Cartró) realitzada per l'editor Ángel Toldrà Vianzo que s'identifica a la postal amb les seves inicials A.T.V., referència 3482.


28 d’octubre, 2010

Sant Boi recupera el Pi de Can Cartró


En el marc de la 5a Pujada a la Creu de Can Cartró celebrada el passat diumenge 24 d'octubre, va tenir lloc la plantació d'un pi pinyoner, en record de l'antic Pi d'en Cartró o de Can Cartró desaparegut fa gairebé cent anys.

El 1915 un llamp va destruir aquest pi pinyoner centenari i majestuós del qual hi han cròniques del s. XIX que en parlen de la seva funció com a referència dels mariners que arribaven en vaixell a port de Barcelona. A l'Arxiu Municipal de Sant Boi (Can Torrents) podeu trobar una il·lustrativa fotografia de principis de segle d'aquest magnífic pi.

En l'acte simbòlic de la plantació van participar alguns dels membres de la Unió Excursionista de Catalunya que l'any 1956 van aixecar l'actual Creu de Can Cartró que es troba al cim del Pi de Cartró que amb els seus 338 m és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural, amb el suport de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament de Sant Boi, del Centre Excursionista Sant Boi i de la ràdio municipal de Sant Boi.

14 d’abril, 2010

Les orquídies: la natura insòlita del Baix Llobregat







A la primavera del Baix Llobregat, emergeix dels nostres entorns naturals tot un seguit de miraculosos espectacles de plena bellesa. La floració dels cirerers que emblanquinen les nostres valls i muntanyes, és un d'aquests espectacles naturals més coneguts. No obstant, hi ha un esclat natural bellíssim, però poc conegut, fins i tot, per les persones que solen fruir de la natura de la nostra comarca: la floració de les orquídies.

El desconeixement que tenim d'aquestes meravelles naturals és degut probablement a la petitesa d'aquest tipus de flora i, en general, a la falta de valoració dels entorns naturals que tenim. A Sant Boi de Llobregat, el grup ecologista Encina i l'ajuntament, fa anys, van publicar conjuntament un pòster per les escoles sobre les orquídies que es podíem trobar a les zones naturals de la ciutat, precisament, per donar a conèixer aquest tresor.

Però, no ens enganyem, no les veus si no vas acompanyat d'una persona experta que te les mostri. I el passat diumenge, l'amic Andreu Burguera (veieu el seu bloc "Golbes, racó del naturalista"), naturalista gran coneixedor de les aus, els bolets i de les orquídies (entre altres coses) ens va mostrar a un grup de persones les orquídies que podem veure al Baix Llobregat. La mostra ens la va fer en una petita excursió pels boscos de Begues que estam al llindar del Parc Natural de Garraf i que estant -curiosament- molt a prop d'aquesta població (de fet, va ser baixar del cotxe i començar a veure-les). I com diu l'Andreu, desprès de fotografiar-les, un s'enganxa a l'afició per a aquestes minúscules flors.

(+ info orquídies de Catalunya)

13 de gener, 2010

La invasió de les robínies al Montbaig


A vegades, les bones intencions però amb decisions tècniques desencertades poden provocar problemes en l’entorn natural. Un exemple, el tenim amb una repoblació forestal amb robínies que es va fer al cim del Montbaig als voltants de l’ermita de Sant Ramon a finals dels anys 80.

Les falses acàcies o robínies pseudoacacias és una espècie forània i han estat molt utilitzades en jardins importants des del segle XVIII que és quan va ser portada des d’Amèrica a Europa.

La rapidesa en el seu creixement és espectacular en relació a altres espècies (1 metre per any com a mitja) i la seva estètica, fa que sigui una espècie atractiva en jardineria. Però si parlem en termes forestals, és una espècie invasora de les més perjudicials que desplaça de forma agressiva a les espècies d’arbres autòctons dels nostres boscos modificant el nostre ecosistema de forma brutal (els ocells del nostre entorn natural, per exemple, no poden nidificar en aquests arbres). Podríem parlar d’uns efectes similars als eucaliptus.

En una actuació que està realitzant el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi sota les directrius del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi, s’està actuant de manera experimental en la contenció d’aquesta espècie invasora al Montbaig, per tal d’alliberar roures, alzines, pins, garrofers i oliveres i promoure la seva expansió com a arbres potencials.

13 de desembre, 2009

El fantasmal ressorgir de la vinya al Montbaig





Aquesta tardor hem pogut observar el curiós fenomen natural de veure ressorgir vinyes com si fossin fantasmes del passat en els boscos de les nostres muntanyes. El fenomen no deu ser nou però aquest any ha estat més palpable pel color groguenc i marró de les fulles que contrastava amb el verd de la massa boscosa.

En el cas de la muntanya del Montbaig a Sant Boi de Llobregat, bona part d’aquests rebrots de vinya borda han sorgit per sobre d’antics marges de pedra seca que s’utilitzaven per crear les feixes on es plantava la vinya fins a finals del s. XIX. Molt probablement, aquests rebrots són dels ceps d’aquestes antigues vinyes que degut als incendis patits, a les sequeres, a les abundants pluges dels darrers temps o a la conjunció dels astres (ves a saber...) ha fet que revivint de nou. Ceps plantats fa més de 100 anys i que probablement siguin de les espècies americanes que es van utilitzar per evitar la fil·loxera.

09 de novembre, 2009

El garrofer centenari del camí de Sales

S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.

Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.

Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.

Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.

Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.

El garrofer de Sales al Juliol de 2006.

El garrofer de Sales al Febrer de 2008.

El garrofer de Sales al Novembre de 2009.

15 d’octubre, 2008

Racons del Baix Llobregat (V). La Vall del Llor.







La Vall del Llor o de Santa Bàrbara del Llor és un dels racons naturals més interessants del Baix Llobregat pel seu peculiar paisatge agro forestal i per la seva biodiversitat. I té encara una singularitat negativa que augmenta el seu valor: la forta pressió urbanística que la envolta, fent que sigui un racó singular a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La peculiaritat del seu paisatge agro forestal ve donat per la coexistència dels marges de pedra seca amb “vinyes” de cirerers, atmellers, oliveres, garrofers i dels boscos de pins a les zones de solana i de roures i alzines a les zones d’obaga. Als torrents del Llor o de Can Totussaus, es troba el llorer o llor que probablement dona nom al topònim de la vall. En general, la vall presenta la presència de flora i fauna típics d’un ecosistema mediterrani que gràcies a l’abandó de les zones agrícoles i a la prohibició de caça s’ha multiplicat els darrers anys. És també un dels pocs llocs del terme de Sant Boi on podem trobar un font d’aigua natural (La Font del Catarrín). Els darrers anys la vall ha sofert una pèrdua d’aigua en els seus torrents que han tingut com a coseqüència –segons en comenten amics naturalistes- la pràctica desaparició d’amfibis com a la salamandra. També algunes actuacions que s’han fet als voltants de la Masia de Santa Bàrbara han estat negatives per l’entorn natural. Però la vall té molta història: de fet la Masia de Santa Bàrbara havia estat a l’Alta Edat Mitja la Torre del Llor i va ser la seu de la Quadra medieval del Llor. Aquesta torre –de la qual no queden restes visibles- tenia la funció de vigilar l’antic Camí vell de Torrelles (a Torrelles de Llobregat, existeixen les runes de la Torre del Senyor, al costat de Can Balasch, que tenia també la funció de vigilar aquesta camí en el terme d’aquesta població). De les restes que queden de l’antic Camí Vell de Torrelles ja us en parlaré un altre dia. El que també són molt interessants són les masies que pertanyien a l’antiga Quadra: Can Pubill (rodejada d’una encantadora zona agrícola), Can Palós (veieu el meu article titulat “L’enigma de Can Palós”), i les runes de Can Palós Vell, la Casa Nova i de Can Totussaus (on recentment s’han fet excavacions arqueològiques i on trobem un interessant bosc amb magnífics marges de pedra seca). I finalment, un suggeriment: visiteu la Vall de Llor (teniu una proposta d’excursió a Rutes pel Baix que culmina a la Creu d’en Pi d’en Catró) a la Tardor o a la Primavera per veure l’espectacle visual que provoquen els cirerers.

08 d’octubre, 2008

El micro bolet



Ahir, el company Andreu Burguera em va portar, d’una zona del Montbaig on està treballant, un parell de fulles de roure enganxades i em va dir “Mira, què curiós” –ell és l’expert docent d’un mòdul forestal del Taller d’Ocupació que dirigeixo-. Jo pensava que no era cap cosa extraordinària... quan l’agafo me n’adono que a sobre de les dues fulles de roure hi havia... bolets! Això si, uns micro bolets... L’Andreu és un gran aficionat a la Micologia i la seva sabiduria en aquesta matèria, com sobre les orquídies o l’anellament d’ocells, és immensa. De seguida, agafem l’excel·lent llibre “la Guia dels Bolets dels Països Catalans” d’en Ramon Pascual (una veritable bíblia sobre el tema) i descobrim que es tracta del bolet Marasmius epiphyllus; un bolet que pertany a la mateixa família del cama-sec i que és comestible. Aquest micro bolet viu sobre les restes vegetals i surt als nervis i al pecíol de fulles caigudes de roures o alzines. Com m’imagino que com jo i la gran majoria dels mortals desconeixeu aquest bolet santboià m’ha semblat interessant compartir aquest “petit descobriment”.