Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges

02 de novembre, 2010

Manual de com desestabilitzar Catalunya...


Perdoneu-me, però us vull explicar una d'aquelles “Històries de la Puta Mili” en la qual me'n vaig veure embolicat quan vaig fer la mili a l'any 1985 a Madrid. Em va tocar com a destí l'Escola d'Estat Major i, perquè ens entenguem, era una mena d'ESADE o d'IESE militar de l'època pels oficials de l'exercit per tal d'obtindre el títol d'Estat Major.

El Madrid d'aquella època no té res a veure amb el d'ara: era el Madrid d'en Tierno Galván com alcalde (eren genials els seus bans i el seu talant humà i bondadós) i de la Movida. Sempre me'n recordo que un bon grapat de catalans vam demanar permís al nostre capità per anar a veure un concert de Lluís Llach en plenes festes de San Isidro... Avui seria impensable!

Era un any en el que el ministre de Defensa era en Narcís Serra... Un subtinent “xusquero”, caspós i alcoholitzat només ens donava els permisos de cap de setmana si responíem bé a les seves preguntes del tipus “¿Quién es el Jefe de la Fuerzas Armadas?” o “Nombre del teniente general de la región militar I”. A mi un dia em va preguntar “Nombre del ministro de Defensa” i jo vaig respondre que Narcís Serra i Serra i em va respondre -ben cabrejat- que no hi havia cap ministre amb aquest nom tan rar i no em va voler donar el permís... Em va donar una segona oportunitat i em va preguntar d'on era el meu pare; jo vaig respondre que d'Almeria i ell em va contestar “chaval, te ha salvado tu padre de que te quedes sin permiso”.

Va ser una època interessant perquè vaig conèixer a molta i bona gent molts llocs d'Espanya que admiraven Catalunya o que tenien una imatge distorsionada de la realitat. Però jo diria, malauradament, que aquesta distorsió s'ha incrementat de manera brutal en l'actualitat per la irresponsabilitat dels polítics de dretes d'aquest país, buscant un rendiment polític a costa de desestabilitzar moltes coses que pensavem que ja estaven superades i normalitzades.

A l'Escola d'Estat Major vaig estar treballant (sí, treballant, de veritat) a l'oficina de cartografia i dibuix. Donat la meva formació com a dissenyador gràfic i la meva experiència laboral com a delineant, la meva funció era crear presentacions gràfiques per informes formatius i transparències que utilitzaven els professors militars a les seves classes.

Un dia vaig rebre l'encàrrec del meu capità de l'oficina d'il·lustrar un informe restringit sobre Catalunya que era una mena de tesi d'un alt oficial que estudiava en aquella escola. El capità em va explicar quins gràfics devia de realitzar i em va dir i recalcar que era un informe confidencial i secret i que no podia informar a ningú. Curiosament, el capità sabia que era català i, fins i tot, alguna vegada m'havia demanat que l'ajudes a traduir algun text en català perquè estudiava teologia... Evidentment, vaig aprofitar per llegir tot l'informe -molt complert amb dades objectives extretes de fons escrites en català que parlaven de la història de Catalunya o de les variants dialectals- i la meva sorpresa va ser al arribar a l'apartat on es parlava de “como desestabilizar la sociedad catalana” des d'una perspectiva militar: només hi havia un punt en aquest apartat i que deia clarament “enfrentar las comunidades catalanohablante y castellanohablante con el tema de la lengua para conseguir un enfrentamiento social que justifique un acción armada”.

Com podeu veure, sembla que 25 anys desprès, aquesta és la formula irresponsable -la de una perversa estratègia militar de desestabilització social- que algunes forces polítiques volen aplicar a Catalunya per esgarrapar uns quants vots més al preu que sigui.

09 de gener, 2010

El president dels 650 anys de la Generalitat de Catalunya

En el número d'octubre de 2009 de "L'Avenç" -la veterana revista d'història escrita en català des de 1977- hi ha una interessant entrevista a l'actual president de la Generalitat, José Montilla.

Una entrevista atípica en una revista d'història i una entrevista atípica en el context dels actuals mitjans de comunicació. I la trobo interessant per alguna de les respostes en defensar de manera ferma que Catalunya és una nació: "No és un gest pretensiós ni d'immodèstia, però a vegades convé precisar que jo sóc el 128è President de la Generalitat, mentre que altres presidents de comunitats autònomes a Espanya no tenen aquesta trajectòria d'autogovern al seu territori. No es tracta de dir que som més que els altres, però sí que som diferents. I d'assenyalar que la nostra vocació, el nostre desig d'autogovern, i el país no han sorgit, fa quatre dies".

En aquesta entrevista també parla del seu origen andalús, del context històric i social de la seva immigració a Catalunya als setze anys, de la història del PSC, de la immigració actual i de la "professionalització" dels polítics...

En darrera queden les desagradables declaracions fetes per alguns polítics que no van pair un govern d'esquerres legítim i que posaven en qüestió la capacitat de Montilla de governar Catalunya pel seu origen andalús (veure el meu article de juliol de 2008). Van ser declaracions que a mi i a molts catalans -amb orígens d'altres racons d'Espanya- ens va fer mal, sabent de la lluita determinant, durant la Transició, de molts homes i dones immigrants (que militaven, especialment, al històric PSUC i al llavors incipient sindicat CCOO) per la recuperació de l'autogovern de Catalunya.

Però Montilla ha sorprès a molta gent per la seva fermesa al capdavant del govern en temes com aconseguir un finançament just per a Catalunya o en la defensa de l'Estatut davant de les possibles retallades impulsades de manera vergonyosa pel PP al Tribunal Constitucional. Aquesta fermesa ha sobtat a altres dirigents de forces polítiques tan del govern com de l'oposició (i no diguem ja de la resta d'Espanya...). Fins i tot, l'Abat de Montserrat en una entrevista feta recentment a La Vanguardia afirmava que "el president ha actuat amb fermesa" en la defensa de l'Estatut.

Els que seguiu aquest bloc sabeu que no en parlo gaire de política en ell; només en motiva escriure alguna cosa quan hi ha algun fet que en colpeja o m'emociona. I m'emociona que la Generalitat hagi complert 650 anys d'existència -650 anys, ni més ni menys- i que José Montilla d'origen andalús sigui ara el seu 128è president, ni més ni menys.

22 de juny, 2009

Vicenç Ferrer, un heroi de la humanitat.


“Fer és la millor manera de dir”. Aquesta frase d’en José Martí ja fa temps se’n va enganxar amb el meu pensament de que aquest món necessita menys discursos i més i fets i actuacions per millorar-lo.
Els meus herois personals són les persones que fan i fan com en Vicenç Ferrer. Les persones que -de veritat- ajuden d'una forma callada, tranquil·la i abnegada, a transformar una societat d’injustícies i de pobresa en una societat humana, justa i digne. Persones que tenen l’únic interès d’ajudar als demés. Persones que són positives de mena.
Sento tristor per la mort d’en Vicenç Ferrer però alhora alegria per veure la transcendència en el mitjans de comunicació que ha tingut la seva obra que ben segur ajudarà a que la Fundació Vicente Ferrer continuï amb el seu legat de treballar pels més pobres de la Índia.
I sento orgull perquè a Catalunya i a Espanya hi han molts cooperants –laics o religiosos- com en Vicenç Ferrer que treballen pels demés al nostre país i fora de les nostres fronteres. Aplaudeixo que el Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació hagi decidit nomenar amb el nom de Vicente Ferrer el premi als cooperants.
I sento vergonya quan veig en que es gasten els diners de tots els ciutadans alguns polítics, en el que guanyen algunes persones com a directius o en operacions d’especulació o amb el que es gasten alguns clubs de futbol en la compra de jugadors...
Quin rendiment humà hagués tret en Vicenç amb els milions d’euros que s’han pagat recentment per un sol jugador de futbol!
Homes com en Vicenç Ferrer ens recordem que hem de fer –en la mida que puguem- alguna cosa per millorar la nostra societat i el nostre món.

31 d’octubre, 2008

Socialisme simpàtic.

Les recents declaracions d’Aznar dient que el socialisme simpàtic no és la recepta per superar la crisi econòmica em recorda a un company directiu que considera que no és professional intentar crear “bon rotllo” en el treball sinó que s’ha de “tensionar” constantment als subordinats. Amb aquest company, evidentment, no estic d’acord i la meva experiència laboral com a responsable en la direcció d’equips de treball em dona la raó.
Però tornem a parlar del senyor Aznar; al meu entendre, un clar cas de patologia política per les seves reiterades intervencions amb afirmacions ex-càtedra i dogmàtiques on no surt mai del discurs del “tensionar” als ciutadans amb afirmacions pintoresques sobre la invasió àrab de la Península Ibèrica durant l’època dels visigots, sobre el canvi climàtic o les darreres sobre el “socialisme simpàtic” d’en Zapatero. En fi, al “duro” senyor Aznar li molesta les formes educades i respectuoses d’en Zapatero, i fins i tot, crec que li va molestar que li defenses davant de Chaves com un president escollit democràticament que mereixia un respecte.
Aquesta crisi, al meu entendre, és una oportunitat per replantejar uns models de creixement econòmic equivocats basats en el totxo i que han malmès el territori i que han afavorit la cara més desagradable del canvi climàtic, i que de retruc han fet pràcticament impossible l’accés de l’habitatge als joves i a les persones més desfavorides.
A la espera d’un reflotament econòmic calen més polítiques socials d’ajuda als desfavorits (especialment a les persones a l’atur)... A això es deu referir el senyor Aznar com a socialisme simpàtic? Si és així, m’agrada el concepte, perquè s’hi ha una ideologia política que ha fomentat la societat del benestar i les millores socials de manera universal és el socialisme democràtic i no les profecies neolliberals d’ideòlegs de la talla del senyor Aznar.

18 de juliol, 2008

L’honorable president José Montilla

M’han indignat les declaracions de Felip Puig dient que el president Montilla “destrossa el català”. Són unes declaracions que tenen el mateix poso que les que va fer també la Sra. Marta Ferrusola, queixant-se de que el president de la Generalitat es digués José i no Josep. I dic que tenen el mateix poso perquè crec que són persones que pensem que Catalunya són només ells –els catalans vells- i cap dels nou vinguts de fa 100, 40, 30, 20 o 5 anys. Un poso que, de tan en tan, es revifa intencionadament perquè interessa -en una calculada i maquiavèlica maniobra electoral- que una part de l’electorat català no sentin que són catalans i no facin seves les institucions catalanes i no votin en les eleccions per escollir el Parlament de Catalunya. Si Artur Mas vol ser president de tots els catalans, hauria de desautoritzar immediatament les paraules d’en Felip Puig.
Però el que està clar, i crec que ho tenen clar molts ciutadans de Catalunya –independentment de la seva opció política- és que el nostre honorable president José Montilla s’està deixant la pell per defensar les institucions catalanes i els interessos generals de tots els ciutadans de Catalunya per sobre de la seva militància política –i això crec que és realment el que els fa més pupa que mai a les persones que són com el Felip Puig. Montilla ha dit que si s’ha d’enfrontar amb el Govern de Madrid per aconseguir un finançament just per a les grans necessitats socials que tenim, doncs ho farà sense cap dubte i amb la màxima contundència (i em dona la sensació de que Zapatero sap que és així).
Ara és el moment de que tots els partits de Catalunya –inclòs el PP- facin pinya per defensar un finançament just que ajudi a solventar una situació econòmica molt dura que patiran especialment els ciutadans més desfavorits.

16 de maig, 2008

Simbolisme

Vagi per davant la meva condemna del darrer atemptat d’ETA i de tots els que ha fet aquesta organització criminal. No vull caure en el parany de fer valoracions polítiques del que representa matar a una persona per a no fer el joc dels que pensem que això és una “lluita armada”; és simplement un assassinat indiscriminat.
Però davant d’aquest fet tan trist m’ha semblat que tots els partits polítics han estat a l’alçada de les circumstàncies tal com va agrair el president Zapatero. I el que m’ha emocionat ha estat la fotografia on surten ertzaines i guàrdies civils fent un homenatge conjunt al seu company policia assassinat, un acte ple de simbolisme no ja per fer-ho conjuntament aquests dos cossos policials, sinó també per haver-ho fet en el Parlament Basc. Tota una imatge de normalitat democràtica davant de l’anormalitat d’ETA.

08 de maig, 2008

El que amaga l’Ateneu

M’ha agradat el darrer post del bloc de l’alcalde Jaume Bosch, on d’una manera didàctica i realista ens explica quines són les passes que s’han de continuar per iniciar un nou procés amb possibilitats reals de recuperació de l’Ateneu Santboià pels ciutadans i ciutadanes de Sant Boi, aprofitant les eines que doten als ajuntaments les lleis urbanístiques. Comença un nou camí on s’han d’ajuntar tots els esforços polítics i institucionals amb la societat civil santboiana. L’Ateneu Santboià ha de ser el gran centre cultural que mereix Sant Boi.
Però en aquest post m’agradaria incidir en un tema que considero que també és molt important pel que fa a la futura recuperació pública de l’Ateneu. M’explico: els arqueòlegs i els tècnics municipals que conec i que porten molt de temps treballant en la recerca històrica i arqueològica al Nucli Antic, m’han manifestat moltes vegades que l’Ateneu té moltes possibilitats d’albergar, en el seu subsòl i en les seves entranyes, nombroses restes arqueològiques des dels temps dels ibers i dels romans que permetrien quadrar molta informació sobre els orígens de la nostra població i la veritable importància dels assentaments d’aquests pobles (les darreres i extraordinàries restes arqueològiques trobades en l’àmbit de l’antic Mercadal a prop de l’església parroquial de Sant Baldiri confirmarien aquesta importància); i això és un gran valor afegit que també s’ha de tenir en compte en la futura recuperació de l’Ateneu per integrar-lo en un potent recorregut històric-patrimonial interconnectat amb el Museu de Sant Boi i amb Can Torrents.
Molts santboiants i santboianes també desconeixen que l’Ateneu es va ubicar l’any 1922 a l’antiga finca i masia de Ca l’Amigant; un edifici molt interessant que va se destruït posteriorment amb les successives ampliacions dels espais (veieu fotos 02b i 03b de principis del s. XX d’aquest interessant edifici). Us he posat una foto de les restes de finestrals d’aquesta antiga masia que es troben al carrer Maria Girona i que passen desapercebuts pels vianants.

20 d’abril, 2008

Una setmana d’ànimes femenines.

Aquesta ha estat una setmana en la que han passat tantes coses que em fan reiterar en el meu convenciment que els homes ens hem d’apropar a l’ànima femenina. Sí.., ja sé que algun graciós dirà allò de que el Xavier sembla que vol ser un d’aquests metrosexuals... però m’importa un “bledo”; afortunadament cada vegada hi han més homes que pensen com jo i que això és el que ha de superar aquest fastigós neomasclisme que està aflorant en la nostra societat i que no desapareix com si fos un virus que va mutant al llarg dels anys i dels segles.

Sempre he cregut des que va aparèixer Zapatero en la escena política que aquest home seria un abans i un desprès a la història d’Espanya per les formes que desprenia lluny de la prepotència a la que ens tenien acostumats molts polítics. I l’admiro per les seves decisions respecte a la paritat d’homes i dones. La foto de veure una dona com Carme Chacón passant revista a una formació militar en “estado de buena esperanza” em va emocionar; com també em va emocionar veure un govern amb més dones que homes. Però, es clar, no van trigar molt en sortir els neomasclistes i els neofeixistes dient les barbaritats més casposes que es podien dir. S’han escrit aquests dies molts bons articles a la premsa parlant d’aquesta qüestió; però destacaria el que vaig llegir ahir de Martina Klein titulat “Las mujeres y los bordes”... Què intel·ligent aquesta dona i que ànima femenina més interessant.

En aquest article, Martina Klein també ens parlar de les crítiques que ha rebut la cancillera alemanya Angela Merkel per lluir un escot. Perquè no li donen normalitat en ple segle XXI a que les dones que ho desitgin puguin lluir la seva feminitat i coqueteria?

El divendres passat una treballadora d’ètnia gitana que forma part del programa d’inserció laboral que dirigeixo va venir aterrada a la feina. El seu ex l’havia destrossat el seu pis i l’havia amenaçat davant dels seus fills. I no només venia aterrada per aquest fet sinó perquè havia anat sola –sola- a la comissaria del Mossos d’esquadra a denunciar el fet i li van fer signar una denúncia on deia que no volia protecció policial quan era el que ella reclamava. El sistema no funciona. No la va acompanyar la seva assistenta social. Una persona del nostre equip la va acompanyar (nosaltres només ens dediquen a la inserció laboral, però no podien deixar aquesta persona sola en un moment com aquest... és una qüestió d’un mínim d’humanitat i d’evitar que matin a una persona) i llavors si que li van donar protecció policial i, a més a més, aquesta persona del nostre equip li ha gestionat una visita a un psicòleg i a un assessor jurídic a través del servei municipal d’atenció de la dona. És indignant!

Ahir vaig veure “Elegy”. Una pel·lícula meravellosa d’Isabel Coixet on aquesta directora ha estat capaç d’extreure l’enorme potencial dels grans actors que participen. I us tinc que manifestar que sempre no m’ha agradat gaire com actriu la Penélope Cruz, però en aquesta pel·lícula m’haig de treure el barret; sempre m’havia semblat una actriu superficial però en “Elegy” és una actriu profunda i creïble al cent per cent. Per a mi el substrat d’”Elegy” és l’encontre de l’anima masculina i la femenina. Veure ahir aquesta pel·lícula ha estat una bona cloenda per a una setmana plena d’ànimes femenines.