Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camineria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camineria. Mostrar tots els missatges

17 d’agost, 2017

O Forte do Abano, patrimoni militar portugués


L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van haver de decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.


Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.

Tal com vaig comentar en el meu article sobre el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais), una de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais, atesa la seva importància estratègia a l'època. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac, aprofitant en algun cas antigues fortificacions del s. XVI. Fortificacions petites amb guarnicions escasses de soldats i amb poques bateries de canons, i amb una clara voluntat de ser més disuasòries que efectives des del punt de vista militar.

Una d'aquelles fortificacions que encara queden dempeus és el Forte do Abano, també anomenat Forte do Guincho o Forte das Velas. Aquest fort va ser construït al voltant de l'any 1642 durant el regnat de João IV. Té un format rectangular, amb un pati central -ara innacessible-, i amb una mena de terrassa de cara el mar i una part de la muralla preparada per allotjar artilleria.

És un lloc espectacular, digne de ser l'escenari d'una pel·lícula d'aventures i de pirates. No en va, aquest magnífic racó està situat a la platja d'Abano (Praia da Abano), un més dels magnífics paratges naturals del Parc Natural Sintra-Cascais. Un lloc que forma part del recorregut de la GR 11 E9 Caminho do Atlântico i que potser una magnífica excursió des de la ciutat de Cascais.

Més informació a "Fortificaçoes Marítimas de Cascais"


Platja d'Abano, Praia do Abano



 


06 de novembre, 2013

VI Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà a Sant Boi per parlar del “Territori de Frontera a l'Alta Edat Mitjana”


El proper 16 de novembre, estudiosos de la història local de l'àmbit de l'antiga Baronia d'Eramprunyà (Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans) i del Prat de Llobregat i Sant Boi de Llobregat, presentaran en el marc de l'innovador Museu de Sant Boi de Llobregat les seves darreres investigacions sobre el que havia estat un territori de frontera a l'alta Edat Mitjana i que formava part d'antiga Marca Hispànica.


L'objectiu d'aquestes trobades es posar en comú ponències individuals d'estudiosos o col·lectives d'aquests grups al voltant d'una temàtica relacionada generalment amb la història del que havia estat els territoris de l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

Per iniciativa dels Centres d'Estudis de Gavà, de Begues, del Grup Tres Torres de Viladecans, del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels i del Grup +1000 Històries de Sant Climent de Llobregat, des de l'any 2008 es celebren les Trobades d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. La primera trobada es fa fer a Gavà l'any 2008 i les altres van ser el 2009 a Begues, 2010 a Viladecans, 2011 a Castelldefels i 2012 a Sant Climent de Llobregat.

Sant Boi de Llobregat, a pesar de no ser un territori directament relacionat amb aquesta Baronia, si que forma part de la mateixa unitat geogràfica i comparteix molts trets històrics amb aquestes poblacions veïnes.

La celebració de la VI Trobada a Sant Boi té un doble objectiu: generar la gènesi d'un futur grup per crear un Centre d'Estudis de Sant Boi; i alhora, tractar la temàtica que aquest territori va ser frontera a l'Alta Edat Mitjana entre el món musulmà i cristià al voltant de la Marca Hispànica. De fet, l'àmbit geogràfic del Delta del Llobregat i del Massis del Garraf que abasta, va ser la frontera més propera de Barcelona com a capital del comptat. D'acord amb aquest aspecte, Sant Boi és el lloc idoni per a la celebració d'una trobada que tracti aquest tema per l'esforç que ha fet el Museu i l'Ajuntament de Sant Boi en la restauració i musealització de l'antiga torre de guaita de Benviure del segle X, creant-se un centre d'interpretació per acollir als visitants d'aquest important jaciment arqueològic.

Les trobades d'estudiosos i centres d'estudis d'Eramprunyà compten amb el suport del Centre d'Estudis del Baix Llobregat, la Coodinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i la Fundació Ramon Muntaner. La trobada a Sant Boi compta també amb el suport del Museu de Sant Boi i l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.

La cloenda de la trobada anirà a càrrec de l'historiador local Carles Serret, responsable de l'Arxiu Històric de l'Ajuntament de Sant Boi, que presentarà el seu treball “El Castell de Sant Boi” on presentarà algunes sorpreses documentals d'entre el fons antic que es conserva d'aquest castell que te els seus orígens al s. X.

El programa també incorpora una visita guiada a la Torre Benviure el proper 1 de desembre de la ma del guerrer Roc Benviure, una activitat familiar i gratuïta que organitza el Museu de Sant Boi cada primer de mes en aquest jaciment arqueològic.

Més informació a: http://vitrobadaeramprunya.blogspot.com.es/

23 d’agost, 2012

Rutes vora el mar (XI): San Juan de Gaztelugatxe


Probablement, San Juan de Gaztelugatxe sigui un dels paisatges més espectaculars i singulars de la costa vasca; i alhora, un d'aquells racons magnètics que transmeten una màgia i, perquè no dir-ho, una espiritualitat ben intenses... Caminar fins aquest lloc, és com caminar a un més enllà, és com caminar a una altra dimensió.


La meta de la nostra ruta és l'ermita de San Juan, situada en el cim de l'illot de Gaztelugatxe que juntament amb l'illa d'Aqueche forma part d'un biotop protegit de gran valor natural. Aquest espai es troba molt a prop de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai que també alberga un entorn natural de primer ordre on es fusiona la muntanya amb el mar.


Aquest bell racó està situat en el terme municipal de Bermeo, podent-se a propar en cotxe des d'aquesta localitat i des de Bakio a través de la carretera BI-3101. La ruta que us proposem és el PR-BI-179 anomenat “Camino de San Juan” o “San Juan Bidea” que surt des del casc antic de Bermeo per l'arc de San Juan, l'únic reste de l'antiga muralla medieval d'aquesta població. Es tracta d'un magnífic sender que també aprofita camins veïnals i té la particularitat que, a més a més dels típics senyals grocs i blancs de les PRs, trobarem les suposades trepitjades de Sant Joan en l'inici i final del recorregut. Aquesta ruta té 9 km des de Bermeo amb un desnivell de 435 m i es triga d'anada unes 3:30 h, per tant es una ruta que d'anada i tornada pot comportar tota una jornada si comptem el temps dels descansos i menjar.


Si només disposem de mig matí, una bona opció és apropar-se per la carretera BI-3101 fins el restaurant Enerpi (té una magnífica àrea de lleure per dinar). Si venim en cotxe des de Bermeo, és molt recomanable parar-se primer en el mirador de Gaztelugatxe i poc després girar a la dreta, posant atenció d'aparcar immediatament en l'aparcament arbrat que hi ha al costat del restaurant sense continuar per una carretera que indica Gaztelugatxe, però que està tallada (no fa gaire, es permetia baixar en cotxe fins a un aparcament situat a la vora del mar, però el mal estat de la carretera per culpa de les esllavissades ha recomanat a les autoritats tallar-la, afavorint que no hi hagin grans aglomeracions de gent).


L'inici d'aquesta ruta més curta és, precisament, des del restaurant Enerpi. Un camí empedrat amb una rústica senyalització ens indica l'inici del camí des d'aquí. Trigarem uns 35' en arribar a l'ermita de San Juan desprès de fer una forta baixada (compte si ha plogut!) i desprès de pujar unes 231 escales que uneixen la costa amb aquest illot (un autèntic Viacrucis on les creus numerades i les trepitjades de Sant Joan ens aniran indicant el que falta).

La vista des de San Joan és esglaiadora, transmeten una pau i una espiritualitat només trencada per l'excés de visitants irrespectuosos. És fàcil assistir a la presència de persones que preguem mirant al mar; nosaltres ens vam trobar amb una noia que tocava una mena de tambor i estava “en trance”.

Però el que marca la tradició és tocar la campana exterior tres cops i demanar un desig... Hi han altres informacions que indican que realment s'ha de tocar la campana tretze cops... Per si de cas, vaig demanar dos desitjos...

Us recomano el visionat d'aquest vídeo que he realitzat en HD per elmargecomunica.com:


10 de març, 2012

El Camí de Sant Jaume també passava per Sant Boi


A partir del segle IX, el descobriment de la tomba de l'apòstol Jaume va provocar un gran atracció de pelegrins de tota Europa a l'Edat Mitjana, només superada pels que acudien a Roma o Jerusalem; un fet que ens permet afirmar que durant els segles medievals “tots els camins duien a Santiago de Compostel·la”.

Aquesta peregrinació va començar a decaure a partir del XVI, desapareixent del tot els pelegrins al s. XIX. Malgrat tot, els darrers vint o trenta anys han estat testimonis d'una sèrie d'esdeveniments relacionats amb els anys sants o xacobeos; aquests són aquells en que el dia de l'apòstol Jaume, 25 de juliol, coincideixen en diumenge. Tal ha estat la importància d'aquest renaixement del camí de Sant Jaume que la UNESCO el va declarar “Bé del Patrimoni de la Humanitat” el 1993 el tram primitius del camí ibèric i el 1998 el tram camí francès.

Tradicionalment, la visió que els historiadors han ofert de la ruta jacobea era la que procedent del nord d'Europa, portava a terres galleges, creuant els Pirineus per Roncesvalles, en el regne de Navarra, o per Somport, en el regne d'Aragó, trobant-se les dues rutes a Puente de la Reina, passant per Castella i Lleó o per la cornisa Cantàbrica. I a més a més, cal afegir l'interès econòmic d'aquests regnes medievals perquè fos així i que les primeres “guies” medievals per a pelegrins (el Codex Calixtinus) indiquessin aquest recorregut.

Com a la resta d'Europa, a Catalunya també es va estendre a l'Edat Mitjana el fenomen jacobeu. Els camins catalans de Sant Jaume no van poder competir amb els establers a la península durant els segles XI i XII atesa que la reconquesta va ser més tardana, tenint un paper més tangencial i sense existir una ruta també estructurada con l'anomenat camí primitiu; malgrat tot, a part de la peregrinació interna generada, Catalunya també va ser porta d'entrada -tant terrestre com marítima- de pelegrins europeus de territoris propers o lligats per les relacions comercials.

A Catalunya s'ha “oficialitzat” el pas del Camí de Sant Jaume pel Monestir de Montserrat arrel de les citacions que en fan alguns pelegrins estrangers que van passar per aquest majestuós racó de camí a Santiago de Compostel·la. Si s'obviés el pas pel Monestir de Montserrat, a l'anada o a la tornada, tant els pelegrins nacionals com estrangers que partien de Barcelona en direcció a Lleida devien de transitar per la ruta més recta i una de les més importants a l'època medieval: l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera; i el pas per Sant Boi era una etapa d'aquesta ruta que va ser molt transitada fins a mitjans del s. XVIII.


Camí Ral + Carrerada + Via Mercadera = Camí de Sant Jaume

Per una banda, els pelegrins jacobeus buscaven els camins més coneguts, més transitats i amb millors condicions per motius de seguretat i de certesa d'anar per bon camí. En aquest sentit, l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera era un camí reial o ral (d'aquí el nom de Camí Ral), i per tant, estava sota la protecció del rei. I així mateix, era la “Carrerada del Penedès”, una important ruta de transhumància que servia per conduir ramats per abastar-los en zones de pastura o bé pel trasllat de bestiar de carn destinat per l'abastament de carn de Barcelona.

Per una altre banda, els pelegrins buscaven rutes que passessin per poblacions amb fires per abastar-se. De fet, aquesta ruta també s'anomenava com la “Via Mercadera” per la importància del transit de mercaderies atès les fires que s'organitzaven en les poblacions que travessaven i perquè era el camí preferit dels comerciants -especialment, italians- que volien penetrar a l'interior de la península i que arribaven per línies marítimes al port de Barcelona.

I finalment, en aquest recorregut els pelegrins trobaven hospitals on descansar, menjar o guarir-se de ferides i malalties adquirides durant el recorregut. Dels 11 hospitals, sense comptar els de Barcelona (1 a la Provençana o l'Hospitalet de Llobregat, 1 a Sant Boi, 1 a Olesa de Bonesvalls, 2 a Vilafranca del Penedès, 1 a la Llacuna, 1 a Santa Coloma de Queralt i 4 a Cervera) que podien trobar els pelegrins en aquest recorregut, destaca l'hospital de Cervelló o d'Olesa de Bonesvalls; expressament fundat l'any 1262 amb el fi de que fossin rebuts els pobres pelegrins, essent a la vegada, un dels pocs hospitals medievals que queden dempeus a Catalunya.


Pelegrins santboians a la Baixa Edat Mitjana

Al llibre de comptes de 1466 de l'hospital Berenguer Castelltort de Cervera es troben referències d'un pelegrí de Sant Boi i d'un altre de “Lobregat” sense especificar els noms. En el llibre de dates i rebudes de 1489 del mateix hospital és parla d'un pobre pelegrí santboià “apellat Thomas Puig.

A través de documents del s. XV de la parròquia de Sant Baldiri, es parla per un banda que l'any 1490 d'un tal Baldiri que parteix cap a Santiago de Compostel·la i que Pere Vidal manifesta en un testament la seva intenció d'anar com a pelegrí cap el mateix lloc; i finalment, en un document d'arrendament de 1493, en Jaume Martorell manifesta que aquest contracte quedaria anul·lat si moris en el seu viatge a Santiago.


Si desitgeu saber més, us recomano que llegiu el treball d'investigació que vaig realitzar per a la petita exposició “Per Sant Boi, també passava el Camí de Sant Jaume” del Museu de Sant Boi i que també va ser presentat a la IIIa Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà celebrada a Viladecans el mes de novembre de l'any 2010, i que tan amablement ha penjat el Centre d'Estudis de Gavà a la seva web juntament amb altres treballs d'estudiosos de poblacions que pertanyien a l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

02 d’octubre, 2011

Ramisco, el vi de les vinyes més antigues d'Europa

Detall del raïm del Ramisco

"O Elèctrico da Sintra"passant davant de l'Adega Regional de Colares
Vista del nucli antic de Colares
Selecció de vins dels tres cellers existents a Colares
Vinyes plantades a la sorra a la població d'Azenhas do Mar, freguesia de Colares
Durant la segona meitat del s. XIX, les vinyes europees van patir l'atac de la fil·loxera, una plaga que les va devastar totes. Les vinyes portugueses no van ser una excepció; en 1865, totes les vinyes del país van ser també devastades per la fil·loxera. Només en un petit territori que pertany al concelho de Sintra en Portugal, la freguesia de Colares, la desgraciada plaga no va poder destruir les vinyes d'una varietat única al món: el Ramisco.

Les vinyes de Colares van restar incòlumes, gràcies a les condicions dels terrenys arenosos on estaven plantades, on el terrible insecte no va trobar la manera de penetrar. Aquest fet de ser l'única vinya no afectada per la fil·loxera fa que el vi que surti de les seves vinyes sigui únic i de gran categoria, molt apreciat pels col·leccionistes i amants del vi. Un veritable legat del patrimoni històric i enològic de com era el vi en l'antiguitat.

Des del segle XIII, es té constància escrita de la existència d'aquestes vinyes. I en contra del que es pugui pensar, el conreu d'aquesta vinya és molt difícil per les condicions climatològiques i del terreny on s'assenten. Les vinyes pateixen el vent constant de l'Atlàntic, fet que va propiciar que aquesta espècie de vinya es convertís en una planta trepadora, estenent-se pel terra de sorra i protegit per tancats de canyes. En funció de l'època de l'any, les vinyes son “elevades” per evitar l'escalfor de la sorra, permetent el creixement i maduració de la fruita abans de la seva collita.

La productivitat és capritxosa, ja que aquestes vinyes son molt velles amb un rendiment molt baix. Encara que alguns productors han arrancat les velles vinyes i han plantat de noves, amb una gran dificultat pel tipus de terreny.

A pesar de que estan ubicades en una àrea de paisatge protegit, la pressió urbanística (és un territori molt atractiu per les segones residències a l'estiu) per reconvertir-los en terrenys per edificar és enorme i tentadora pels seus propietaris.

El Ramisco no és un vi amb alta graduació i te un preciós color rubí. Per mi és un vi deliciós, encara que no té un fons afruitat. Des de 1908, Colares és una denominació d'origen (DOC) i per poder obtenir aquest qualificatiu ha d'estar elaborat en 80% amb la varietat Ramisco i el vi ha d'estar un mínim de 18 mesos de repòs.

A la barriada de Banzao, a l'antiga adega (celler en portuguès) Beiramar hi ha una exposició sobre aquests vins i podeu també adquirir-los per un preu que oscil·la entre els 10 i 15 €. També des de l'Adega Regional de Colares surt una ruta de senderisme relacionada amb el vi que ens permet veure in situ com son les vinyes i el seu entorn.

Us convido a veure aquest interessant reportatge de la televisió portuguesa (RTP) on podeu obtenir més informació. I si aneu, no deixeu de veure les vinyes fent La Ruta do Vinho, una ruta de senderisme senyalitzada que pertany al Parc Natural de la Serra de Sintra-Cascais.

25 de setembre, 2011

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès







Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)

29 d’agost, 2011

El camí vell de Sant Ramon. Els vells camins de Sant Boi (VII)




Fins a finals del s. XIX, el camí vell de Sant Ramon era el camí principal que pujava al cim del Montbaig. Va deixar de ser el camí principal una vegada es va iniciar la construcció de l'actual ermita de Sant Ramon i es va construir un altre que sortia a la sortida de Sant Boi des de la carretera de Sant Climent de Llobregat a l'alçada de les Cases del Bori.

Aquest camí unia el nucli antic de la població, la masia de Torrefigueres (actual seu de la empresa municipal CORESSA), la Muntanyeta i pujava al cim del Montbaig pel que és l'actual carrer Segre del sector residencial dels Canons. De fet, en plànols anteriors a finals al segle XIX, el camí s'anomenava “Camí de Torrefigueres”.

De fet, aquest camí es pot considerar dels més antics de Sant Boi perquè, molt probablement, unia els petits nuclis de població ibèrica que hi havia a l'actual turó del Castell de Sant Boi, a la Muntanyeta i al cim del Montbaig, passant pel costat de la megalítica Roca dels Canons.

Aquest camí és en l'actualitat la via d'accés per a vehicles (amb un horari restringit) per pujar a l'ermita i al Parc Forestal Montbaig. Una remodelació realitzada a finals dels anys 90 del passat segle va permetre que fos també un camí de passeig amb diversos miradors.

Pocs elements queden de l'antiga traça del camí. Els elements més significatius són els que han quedat al final del seu tram abans d'arribar al cim del Montbaig, ja que l'actual camí -a l'alçada de l'anomenat Pla de la Verge- no segueix la carena de manera recta, sinó que gira per anar a buscar la cruïlla amb el camí que puja des de la Font de Gualbes, i per tant, no han estat deformats o destruïts pels manteniments del camí amb maquinària pesada per tal de convertir-lo en una pista forestal. Aquests elements són restes de murets construïts amb pedra seca a banda i banda, que delaten un ús d'aquest camí com a carrerada i per tan com a via de transhumància i de pasturatge de ramaderia (al Montbaig també s'han trobat exemples d'altres tipus de carrerades) i una gran bassa excavada al rocam de llicorella amb unes escales per baixar (a l'alçada de l'aparcament de Pla de la Verge). En el darrer tram també s'han trobat un curiós sistema d'assentament del terreny per evitar l'erosió que era el de gran llosses de llicorella clavades al terra (aquest tipus de solució també s'han trobat als voltants de les runes de can Tutussaus i en un camí abandonat que era un ramal del Camí Ral al costat de la carretera de Sant Climent).

16 de juliol, 2011

El nou pont de l'Estret de Roques del Camí Natural de l'Anella Verda de Sant Boi unirà també el Camí Ral




Durant els anys 2006 i 2007 es va posar en marxa el projecte d'una ambiciosa ruta que pugues unir els àmbits agrícola, fluvial i forestal de l'entorn natural de Sant Boi de Llobregat. Un projecte que sota el nom de l'Anella Verda de Sant Boi, pretenia unir el Parc Agrari del Baix Llobregat i les zones humides dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, el Parc Fluvial de Sant Boi i el Parc Forestal del Montbaig dins del conjunt de les Muntanyes del Baix Llobregat.

Les obres d'aquesta ruta de 16 km estaran enllestides, segurament, a finals de l'any 2011 i ha estat finançada pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per un import de 600.000.- € en el marc del projecte d'aquest ministeri dels Camins Naturals.

La ruta unirà llocs de muntanya tan emblemàtics con l'ermita de Sant Ramon, la muntanya del Montbaig, la Vall de Santa Bàrbara del Llor, Can Palós, la Colònia Güell, el Montpedrós... Precisament, una de les actuacions més espectaculars del condicionament d'aquest recorregut pel senderisme o fer fer rutes en bicicleta és el pont en forma de passarel·la que unirà la carena del Montbaig amb la del turó de l'Angla a través de l'Estret de Roques, un antic coll, partió dels termes de Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, per on passava el mític Camí Ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que ha estat recentment recuperar després d'un oblit de més de 100 anys.

La espectacular passarel·la, construïda amb fusta, permetrà estalviar el riscos de tenir que travessar la carretera; però sobretot, forma part també de la recuperació de l'Estret de Roques com a cruïlla de la ruta de l'Anella Verda amb el també ambiciós projecte de recuperació de l'antic Camí Ral (el tram de Sant Boi està senyalitzat) i amb la Ruta de la Pedra Seca del Montbaig (també senyalitzada).

Aquest projecte forma part de la important tasca que ens el darrers anys s'ha fet en aquesta ciutat, de recuperació del seu entorn natural, ja que ha estat sempre un eix important d'actuació dels plans d'actuació municipals amb una important voluntat política de portar-ho a terme, però sobretot, gràcies important participació ciutadana molt sensibilitzada per la preservació del seu entorn plasmada en la elaboració de l'Agenda 21 de Sant Boi i en l'existència del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de la ciutat (un dels més antics de Catalunya).

03 de març, 2011

Rutes vora el mar (VIII) Camí de Ronda entre Platja d'Aro i Calonge








Aprofitant un dels darrers caps de setmana marcats per un temps anticiclònic, vam aprofitar la família per caminar pels sempre agradables camins de ronda de la Costa Brava. La ruta que us proposo és la que es pot fer des de Platja d'Aro fins a Calonge i que coincideix amb el recorregut de la GR-92.

En aquesta ruta podem fruir de magnífiques cales, de racons encara no malmesos i d'altres que ens faran mal -als ulls i al cor- per les barbaritats urbanístiques que s'han fet. Però, en línies generals aquesta passejada és molt agradable i molt recomanable pels amants de caminar vora el mar.

Cal dir també, que alguns trams d'aquest camí de ronda han estan tancats o estan molt malmesos a causa d'antics temporals o ventades que han destruït petits ponts o passarel·les. En alguns casos, com quan arribem a la Cala del Pi, la GR-92 es desvia cap a la carretera C-253 que va en direcció a Calonge, però desprès torna cap el camí de ronda.

Situats a Platja d'Aro, hem de trobar la carretera C-253 en direcció a Calonge i buscar les indicacions del Cavall Bernat (un roc espectacular que hi ha en una petita cala al final del passeig marítim de Plata d'Aro). Des d'aquest punt trobem els senyals i les indicacions de la GR-92.

La ruta farà les delícies del nens, ja que passem per petits túnels que ens porten d'una cala a l'altre. Els racons més interessants són la Cala de les Carbasses, el Cap Roig, la Cala del Form i les Roques Planes (aquest racó és molt interessant per la seva capritxosa geologia). La ruta acaba a l'arribada a la Torre Valentina, una torre de guaita del s. XVI que ens sorprendrà pel seu magnífic estat de conservació i per estar -malauradament- emmarcada per un horrorós edifici d'apartaments.

09 de febrer, 2011

La desapareguda creu de terme de Sant Boi


Investigant sobre la xarxa de camins antics de Sant Boi, i en especial, sobre el Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, sempre he tingut la curiositat de saber si ha Sant Boi hi havia existit una creu de terme.

A partir dels s. XIV i XV, va ser habitual a Catalunya la construcció de creus de terme a les entrades de les poblacions al costat del camí. Algunes d'aquestes creus eren veritables joies d'art; i dic eren perquè moltes d'elles van ser destruïdes, especialment, durant la Guerra Civil Espanyola. La destrucció contra els símbols religiosos va ser brutal, i en general, van ser destruïdes moltes obres d'art que no han arribat fins els nostres dies.

Un dels llocs on podem comprovar i consultar la gran quantitat d'aquestes creus que existien a Catalunya és el Fons Fotogràfic Salvany on poden trobar veritables joies documentals de com era el territori a principis del s. XX en retrats de format de fotografia estereoscòpica. En aquest fons podem trobar com era, per exemple, la creu de terme de Sant Vicenç dels Horts, a la qual correspon la foto que he posat per il·lustrar aquest article (no és la de Sant Boi). I curiosament, en aquest arxiu podem trobar interessants fotografies de Sant Boi, però no trobem de la que podia havia estat la Creu de terme de Sant Boi i que en algun document de relacions de camins de Sant Boi de 1848 es citava per demostrar l'antiguitat del Camí Ral; per tant, a principis de segle ja es possible que aquesta creu no existís i que no fos destruïda a la Guerra Civil com tan d'altres.

Fent la consulta a l'amic Carles Serret de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, aquest em va donar la resposta a través d'una citació al llibre que va fer l'historiador Jaume Codina titulat “Llibre de politiqueses i curiositats: memòries de Pau Porcet (1788-1856)”. En aquestes memòries, en Pau Porcet, ens dona la dada de que el 24 de juny de 1850, “lo Riu Llobregat ba beni molt gros, que se ba Cabâ de menjâ tota la terra de la Era Cal Terralló y de la Era de a cal Met de la Mateva, que hi havia una Creu molt adornada de Pedra ab la Ymatge del Gloriós Patró y advocat Sant Baldiri”. En definitiva, a Sant Boi hi havia una creu de terme que podria ser similar a la que existia a Sant Vicenç dels Horts -destruïda durant la Guerra Civil- però que en el nostre cas va ser destruïda per un altre enemic: el riu.

13 de desembre, 2010

De Sant Boi a Montserrat, sense asfalt.

La tradició d'anar en romiatge a Montserrat caminant, es perd en el temps. Sabem pels treballs d'en Carles Martí i d'en Jaume Codina, que des d'abans del segle XV, era habitual l'organització d'un romiatge anual a Montserrat; fet que va continuar fins a la guerra de Successió a principis del s. XVIII. Però ja sigui per motius religiosos, per complir promeses o per esport, sempre ha existit la tradició entre la gent excursionista el fer aquesta ruta, sobretot per la nit. Una ruta no exempta de perills, ja que sempre ha transcorregut per carreteres d'asfalt molt transitades.

Fa unes setmanes que un bon amic seguidor d'aquest bloc, en José Manuel Gálvez Caballero, em va demanar, amb gran generositat per la seva part, que publiqués la ruta que ha dissenyat i realitzat, amb la companyia del seu fill, entre Sant Boi i Montserrat. El gran encert d'aquesta ruta és que es fa -pràcticament- sense trepitjar asfalt, aprofitant els camins paral·lels del riu Llobregat.

Els romiatges a Montserrat del s. XV es feien per demanar a Déu que acabessin les pestes que massacraven a la població. Potser, ara podríem organitzar uns altres romiatges, caminant els 59 km de peregrinació que ens proposa l'amic José Manuel, per demanar que acabés aquesta miserable crisi econòmica que tan del mal està fent a moltes famílies...


RUTA SANT BOI-MONTSERRAT

0.00 (0,00 km) SANT BOI DE LLOBREGAT

Aquesta ruta comença al nou Parc Fluvial del riu Llobregat, accedint-se per la passarel·la que hi ha al davant de les Termes Romanes (a la passarel·la hi ha la reproducció del senyal del segle XVIII que indicava l'antic pas de la barca que creuava el riu). Si venim des de l'estació de FGC de Sant Boi, podem accedir a aquest punt anant per l'esquerra del carrer Maria Girona, on hi ha un mur amb escultures de ferro que representen les aus que podem trobar al riu Llobregat. Un cop a la plaça rodona-mirador que es troba a sobre de la BV-2002, des d'aquí baixarem al parc que han fet en front de la depuradora de les Aigües de Barcelona i agafarem un camí cimentat a l'esquerra en direcció a Sant Vicenç dels Horts, creuant un pont modern de formigó que travessa una riera parc i que una mica més endavant transforma en una gran pista al costat del riu, per on passarem per sota del pont de l'AVE i les línies de càrrega de RENFE. Just passat aquest últim, a uns dos-cents metres, girarem a mà esquerra fins trobar les citades vies ferroviàries i agafarem el camí de la dreta en sentit de pujada de las citades línies.

0.47 (4,3 km) SANT VICENÇ DELS HORTS

Seguirem per aquest camí i passarem per a sota dels dos ponts de l'autovia A-2 (Una mitjana de 5,73 km/h).

1.29 (8,4 km) PONT DE LA N-340

Més tard, passem per a sota del pont de la N-340 (Una mitjana de 5,6 km/h). Des d'aquest punt no ens tindrem que preocupar per perdre’ns fins que no tornem a passar per a sota sota del pont doble de l'AVE i de les línies de càrrega de RENFE. Just passat aquests dos ponts, surt una desviació a l’esquerra que no haurem d’agafar, i una altra de front que sí que haurem d’agafar fins a uns 25 – 50 metres on trobem una altra bifurcació -i aquesta vegada si que hem de agafar la de la esquerra-. Aquesta desviació ens porta a un corriolet al costat d’un hort, que ens porta després a una pista més ampla que va paral·lela a l'A-2 per una pista ampla que una mica mes endavant fa una mica de pujada seguida d'una baixada que creua una riera amb aigua.

2.28 (14,1 km) SANT ANDREU DE LA BARCA

Continuarem per aquesta pista fins que arribem a Sant Andreu de la Barca, passant per a sota de dos ponts de ferro inacabats de la connexió entre l'AP7 i l'A2 (Una mitjana de 5,64 km/h). Posteriorment, passem per a sota de dos passarel·les peatonals i de dos interconnexions entre l'A2 i l'AP7 que van creuant el riu Llobregat.

3.28 (18,7 km) PONT FERROCARRILS DE LA GENERALITAT

Desprès d'haver passat per sota d'un encreuament de ponts de l'A2 i de l'AP7, la pista ample es transforma en un corriolet que passa per a sota de les vies dels FGC que passen per un petit pont (Una mitjana de 5,34 km/h) i seguim per aquest corriolet, arribarem i entrarem en l'antiga carretera N-2 en direcció a Martorell. En aquest punt hem d’agafar carretera asfaltada -no queda més remei- durant uns 800 m. Hem de caminar pel voral de l'esquerra de la carretera.

3.37 (20,5 km) MARTORELL

Un cop arribem a Martorell, anirem a trobar el Pont del Diable, creuant la carretera a mà dreta i baixant pel carrer que porta fins la plaça del citat pont (Una mitjana de 5,7 km/h). Una cop arribat aquí, girarem a mà esquerra pel carrer del Riu fins que arribem a una bifurcació amb el carrer del Rabal, pel que continuarem en endavant fins a arribar a la plaça de les piscines municipals que deixarem a mà dreta, doncs nosaltres continuem rectes creuant el riu Anoia per una passera transitable, tant a peu com amb cotxe, per a sobre d'uns tubs de ciment. Just passant aquesta passera, girarem a mà esquerra passant per un pàrquing municipal de cotxes sota d'un pont de l'antiga N-II. Just en l’altre costat del pàrquing, surt un caminet asfaltat que ens porta fins a l'antic Molí de Martorell. Al passar per davant d'aquest, veurem que el caminet es transforma en unes escales que ens faran pujar fins a l'hospital comarcal de Martorell. Passant pel seu costat, i en la primera cruïlla, girarem a mà esquerra per l'avinguda de les Mancomunitats Comarcals fins a la tercera cruïlla amb el carrer del Dr. Trueta, pel que girarem a mà dreta un 50m fins una rotonda, en la que girarem a esquerra i que ens porta fins a un camí sota d'un pont pel que hem de baixar fins al nivell del riu Anoia i pel que tenim que continuar sense deixar-ho.

4.50 (27,1 km) PONT DE LA RENFE DE CAN MASET

A l'arribada al pont de la RENFE de Can Maset (Una mitjana de 5.6 km/h), just passat aquest, girarem a ma esquerra passant per la porta d'una masia. Pugem per un camí amb una forta pujada.

5.15 (29,5 km) CORBA DE LA FRUITA DE LA B-224 (carretera de Martorell a Piera)

Arribant aquí (Una mitjana de 5,6 km/h), agafarem a ma esquerra -amb molt de compte doncs estem en una carretera molt transitada- caminant uns 250 m pel voral esquerra de la citada carretera o pel pàrquing de la benzinera que es troba en aquest lloc, i haurem d'agafar just pel carrer que surt a la corba de la carretera que hi ha davant de la benzinera en la que es troben uns cartells que diuen “HIPICA, CAN PRATS, POLIGON INDUSTRIAL SESROVIRES”. Agafem per aquest carrer, passant per davant de l'Hotel-restaurant les Torres i seguirem la direcció indicada pels cartells de “HIPICA, CAN PRATS”. Una mica més endavant, el carrer es bifurca en una pista de ciment.

5.38 (31,3 km) NUCLI DE CAN PRATS

Arribem a aquest nucli (Una mitjana de 5.6 km/h) i agafarem la segona cruïlla a ma esquerra per una forta baixada que ens portarà fins a la llera de una riera on continua la citada pista cimentada.

6.00 (32 km) CEMENTIRI DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Passant per a davant de les portes del cementiri, entrarem en aquest poble que haurem de creuar sencer. Just girant a ma dreta, a la segona cruïlla que es tracta del carrer de Lluís Companys -que més endavant es renombra com a avinguda de Francesc Macià, arribarem a una rotonda que vorejarem per continuar recte i, una vegada passada aquesta, el carrer es canvia de nom un altra vegada encara que sigui el mateix i passa a dir-se avinguda de Josep Llobet i Bonastre; al final d'aquest carrer arribem a la estació del FGC del poble i creuarem per la passarel·la que travessa les vies just en la estació. Una vegada a l’altre costat, girem a ma esquerra. Passarem la primera cruïlla, i una mica més endavant, passarem junt a un camp de futbol que es troba en obres. A la següent cruïlla, girarem a ma dreta per l'avinguda de Vallserrat. Pujarem per aquest carrer, passant per una cruïlla que te la intenció de ser una rotonda però que es queda pel camí, i més endavant trobarem una veritable rotonda en la que agafarem la sortida pel carrer Ignasi Mas. Curiosament, aquest carrer, una mica més endavant gira a l'esquerra i continuant per aquest passem per davant d'uns col·legis a mà dreta.

6.32 (35,1 km) DIPÒSIT D'AIGUA DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Passats aquests col·legis, arribem al dipòsit d'aigua del poble (Una mitjana de 5,85 km/h). Des d'aquí, el carrer es transforma en una pista que passa a anomenar-se Camí de la Beguda a Martorell, una pista ben definida i transitable per on s’ha d'anar en compte amb les motos. Passarem per a sota d'un pont de la línia de FGC de Barcelona a Igualada i continuem endavant fins a una bifurcació en la que agafarem a ma dreta. Uns metres més endavant, en una cruïlla de camins, agafarem a la esquerra, seguint endavant per aquesta pista on trobarem un altre cruïlla que agafarem a ma esquerra. Per la pista principal, més endavant trobarem una bifurcació i en aquesta agafem a ma esquerra per una forta pujada.

7.00 (37 km) DIPÒSIT D'AIGUA DE LA BEGUDA

Desprès de la forta pujada, arribem a aquest dipòsit (Una mitjana de 5,28 km/h). Uns metres més endavant surt una pista a ma dreta per la que baixarem, obviant els caminets que surten als costats, fins a arribar a la llera d'una gran riera que segons en quines dates baixa amb força aigua. Just enfront, veurem la pista per la que tenim que continuar: un camí que se enfila i que deixarem a l'arribada a una barrera metàl·lica que saltarem, creuant una carretera.

7.30 (39,3 km) CARRETERA B-231

Amb molt de compte, travessem -aquest és un punt bastant perillós- i passarem per un petit corriolet entre uns pins (Una mitjana de 5.24 km/h) que ens fa baixar a un camí de pagès al costat del camp que agafarem a ma esquerra una mica; més endavant, trobarem un altre camí amb el que ens creuem i que agafarem a ma dreta de baixada, sense deixar-ho fins que arribem a un altre riera amb aigua i que -con la anterior- haurem de comprovar de creuar abans el seu cabal, doncs pot arribar a ser perillós. Arribant a aquesta riera, agafem a ma esquerra uns 30 o 40 metres arribant a un camí a ma dreta, on es troba les restes d'una gravera i les restes d'una gran corretja de transport de grava (aquest punt és l'únic que pot comportar una mica de confusió per seguir el camí, ja que nosaltres hem d'anar per un camí que se enfila pel costat esquerra del que sembla que era la presa d'àrids de la citada gravera). Si ens col·loquem d'esquena a la riera, just en el moment de deixar-la, el camí per on hem de pujar es trobaria a les 11 hores en un rellotge analògic (o sigui, un dels d'agulles de tota la vida), per arribar al camí l´haurem de fer entre mig d'uns matolls per un corriol molt poc definit. Quan arribem al camí esmentat, aquest s’enfila en una pujada a ma esquerra i, més endavant, es creua amb un altre camí que no em d'agafar, i en aquesta cruïlla agafarem a ma dreta i anirem pujant per aquest camí que se endureix una mica més. Al final del camí, passarem al costat d'unes cases d'una urbanització per la que hem de creuar.

7.55 (41,3 km) CARRER HORTÈNSIA

Entrant per carrer (Una mitjana de 5,22 km/h), seguirem en la direcció de la pujada fins a arribar al carrer de la Camèlia, en el que girarem a la dreta i a uns quants metres més endavant, agafem un carreró a ma esquerra que ens porta fins al carrer del Gerani, en el que girarem a esquerra i, en la primera cruïlla, girem a dreta en el carrer de la Gardènsia. Pel qual seguirem, fins a la primera cruïlla a ma dreta per la que anirem fins a la següent, carrer de la Ginesta en el que girem a ma esquerra enfilant-nos per aquest carrer fins que trobem un petit replà en el que es troben els contenidors de les deixalles. I just aquí, surt un corriol a ma dreta amb forta pendent pel que hen de baixar i per on comença una pista estreta, però ben definida, que una mica més endavant farà dos girs bruscos a la dreta, passant a l’altra costat de la petita vall per la que segueix aquest camí i que anirà baixant, de mica en mica, fins a una riera que travessarem per un petit pont i que ens deixa en una bonica fondalada per la que segueix el camí que aquesta vagada se enfila pujada amunt per un corriol que més endavant es transforma en una pista ben definida que ens portarà fins a una carretera.

8.40 (44 km) CARRETERA DE CAN FOSALBA

Una vegada arribem a la carretera (Una mitjana de 5,05 km/h), girarem a l'esquerra durant uns 350m. Just en una corba a esquerra, ben definida de la carretera i enfront segons la direcció que portàvem hi ha una porta de ferro que dona accés a un camp al que en de accedir-hi, però, per un dels dos corriolets que hi han a ma esquerra de la citada porta. Baixarem pel camí del costat del camp i que en forta baixada descendeix fins a la llera de una riera que travessarem, continuant la direcció del camí que ens portarà pel costat del camp fins a una altra pista molt ampla en la que girarem a dreta i a uns 250m. Més endavant, agafarem per un corriolet a ma esquerra que s’ajunta amb un camí més definit que baixarà fins a una riera en la que trobarem cartells de reserva d'animals i per la que tenim que continuar sense deixar el camí principal fins dalt de tot, on trobarem un pont que creua per sobre de l'autovia del nord-est A-2 i que nosaltres no hem de passar, doncs tenim que girar aquí a l’esquerrà i resseguir el camí que s'enfila amunt fins passar pel costat d'una gran masia, que tornarà a baixar molt suaument i ajuntant-se amb l'autovia abans esmentada. Quan trobem el pont següent, travessarem per ell a l'altre costat de la autovia, seguint la direcció del camí fins que arribarem a una carretera.

9.20 (47,2 km) ANTIGA CARRETERA N II

Retrocedim per la carretera, uns 125 m, més o menys, i tenim que creuar-la i passar per un camp d'oliveres per uns corriols que es troben entre mig de aquests arbres, doncs tenim que agafar la pista que es troba a l’altra costat, que és una pista molt ampla i ben definida. Anirem caminant per aquesta, en la direcció que portàvem abans i que ens portarà fins a Collbató, per on entrarem pel carrer Nou, creuant la carretera B-112. Seguirem per aquest carrer i trobarem una cruïlla (rotonda), on el carrer passa a dir-se Amadeu Vives i pel que tenim que continuar i no deixar-lo fins al final que ens portarà al carrer de la Salut. Quan arribem a aquest, girarem a ma esquerra i no el deixarem fins que ens faci sortir del poble convertint-se en un caminet amb unes escales que ens porten fins a l'àrea de lleure.

10.50 (53 km) OFICINA D'INFORMACIÓ DE LES COVES DE SALNITRE

A l'àrea de lleure es troben unes oficines d'informació (Una mitjana de 4.88 km/h). Pugem per la carretera que va al pàrquing de les coves i anirem seguin per aquesta carretera (els mes valents, poden agafar una drecera ben marcada que hi ha a la sortida de l'àrea i que s'enfila muntanya a munt) fins les escales d'accés a les coves. Pujarem aquestes escales passant pel costat de la porta de las mateixes, i aquí, trobarem un cartell que ens indica que ens troben en la ruta del Santuari de la Santa Cova. Un camí estret, però molt ben marcat i definit que no te pèrdua i pel que tenim que anar amb una mica de compte, doncs l'alçada comença a ser considerable i en alguns llocs podrien arribar a ser una mica perillós. Pel camí trobarem una sola cruïlla o bifurcació i que es tracta de la bifurcació entre el camí de Sant Miquel i la Santa Cova. Continuem pel de la Santa Cova. Arribem a a la Santa Cova i continuarem el camí que, sense pèrdua, ens porta fins a Montserrat.

12.50 (58,9 km) SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT

PD: Jo, personalment, quan vaig fer aquesta ruta, vaig escollir un dia amb lluna plena (23/10/2010), doncs els primers 17 km els vaig fer de nit però pel camí em vaig adonar que no es necessari doncs, com que en tot moment caminem a prop de les vies del AVE i DE les llums de la A-2, no fa falta gaire més il·luminació.

J.M. Gálvez Caballero

25 de juliol, 2010

La font de vi del camí de Sant Jaume




A la població d'Irache a Navarra, existeix un font única a peu del Camí de Sant Jaume, entre les Bodegas Irache i l'església d'aquesta població; es tracta d'una font de vi. I raja gratuïtament pels pelegrins un vi negre i jove que no està pas malament; de fet, els vins d'Irache són d'aquells excel·lents “tintos” i rosats navarresos. De fet, si us connecteu a la web d'aquest celler, us podeu connectar amb la webcam de la font, on durant les 24h podeu veure els pelegrins que beuen i omplen les seves botes d'aquest generós do de Déu.

Avui a les notícies, he vist la notícia de l'alegria de molts pelegrins al poder arribar avui a Santiago de Compostel·la en el dia de Sant Jaume i, per tant, celebrar alhora el xacobeo per coincidir en diumenge. Fins el 2021 no es tornarà a repetir la situació d'un any xacobeo i em faria il·lusió fer el camí, i si no arribo a Santiago pel 25 de juliol, sempre em quedarà el poder arribar a la font de vi d'Irache i donar les gràcies a l'apòstol pel vi que raja.

13 de maig, 2010

Espot divulgatiu del Camí Ral

Tal com us explicava en el meu article "Espot del Parc Forestal Montbaig" no es tracta de cap campanya publicitària oficial; es tracta d'una pràctica per la universitat. És un pràctica de l'assignatura de vídeo de la carrera de grau de multimèdia que estic realitzant a través de la UOC; la pràctica consisteix en l'el·laboració d'un videoclip amb ritme musical i he aprofitat per promocionar la ruta del Camí Ral -ruta mil·lenària- entre Sant Boi i Vilafranca del Penedés que passa per Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls. He mesclat imatges del sender amb les seves roderes i algunes de les mostres de patrimoni històric que podem veure durant el seu recorregut (falten moltes coses...). Ja sé que es podem millorar algunes coses i que falten aspectes per reflectir, però és un espot de 35" i és el segon que faig! Ara, però m'ho passat molt bé fent-lo... I la música és el magnífic tema medieval "Saltarello" de Dead Can Dance.

02 de maig, 2010

"Los mapas del Quijote"


Acabo de rebre una interessant notícia a través del Facebook relacionada amb la Biblioteca Nacional: s'ha creat un enllaç a la seva web on podem "visitar" i descarregar-nos documentació relacionada amb les interessants exposicions que han fet a la seva seu a Madrid. I no he pogut evitar anar-me ràpidament a veure el contingut de la exposició que es va presentar a l'any 2005, l'any del Quixot: "Los mapas del Quijote".

Tal com havia comentat en l'article "El Quixot va passar per Sant Boi", a la Biblioteca Nacional existeix un interessant mapa "oficial" encarregat pel rei Carles III al geògraf Tomás López i publicat el 1780, on es pot observar que el pas del Quixot per Catalunya, en direcció a Barcelona, va ser per Lleida, Cervera, Santa Coloma de Queralt, Vilafranca del Penedès i per un pas per travessar el riu Llobregat que no es defineix amb nom però que -des del meu punt de vista- és el de Sant Boi de Llobregat (precisament, el desaparegut pont de Molins de Rei es va construir durant el regnat de Carles III, i per tant, no existia a l'època de d'en Cervantes). Aquest recorregut entre Santa Coloma de Queralt i Barcelona és el que alguns estudiosos relacionen amb l'important Camí Ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que coincideix, en bona part, amb l'anomenada ruta Mercadera i amb La Carrerada del Penedès -i que molt probablement, durant l'Edat Mitja també fos també un recorregut català del Camí de Sant Jaume-.

Doncs bé, a través de l'enllaç a aquesta exposició virtual, us podeu descarregar tot un seguit de documents en format pdf on podeu consultar -amb bona qualitat- detalls d'aquest mapa del 1780 i d'altres cartografies posteriors i molta més informació interessant relacionat amb el recorregut del Quixot. Molt recomanable.