“Fer és la millor manera de dir”. Aquesta frase d’en José Martí ja fa temps se’n va enganxar amb el meu pensament de que aquest món necessita menys discursos i més i fets i actuacions per millorar-lo.
Els meus herois personals són les persones que fan i fan com en Vicenç Ferrer. Les persones que -de veritat- ajuden d'una forma callada, tranquil·la i abnegada, a transformar una societat d’injustícies i de pobresa en una societat humana, justa i digne. Persones que tenen l’únic interès d’ajudar als demés. Persones que són positives de mena.
Sento tristor per la mort d’en Vicenç Ferrer però alhora alegria per veure la transcendència en el mitjans de comunicació que ha tingut la seva obra que ben segur ajudarà a que la Fundació Vicente Ferrer continuï amb el seu legat de treballar pels més pobres de la Índia.
I sento orgull perquè a Catalunya i a Espanya hi han molts cooperants –laics o religiosos- com en Vicenç Ferrer que treballen pels demés al nostre país i fora de les nostres fronteres. Aplaudeixo que el Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació hagi decidit nomenar amb el nom de Vicente Ferrer el premi als cooperants.
I sento orgull perquè a Catalunya i a Espanya hi han molts cooperants –laics o religiosos- com en Vicenç Ferrer que treballen pels demés al nostre país i fora de les nostres fronteres. Aplaudeixo que el Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació hagi decidit nomenar amb el nom de Vicente Ferrer el premi als cooperants.
I sento vergonya quan veig en que es gasten els diners de tots els ciutadans alguns polítics, en el que guanyen algunes persones com a directius o en operacions d’especulació o amb el que es gasten alguns clubs de futbol en la compra de jugadors...
Quin rendiment humà hagués tret en Vicenç amb els milions d’euros que s’han pagat recentment per un sol jugador de futbol!
Homes com en Vicenç Ferrer ens recordem que hem de fer –en la mida que puguem- alguna cosa per millorar la nostra societat i el nostre món.
3 comentaris:
D'acord amb el teu text al 100%! A més, el vaig conèixer. Quan jo era molt més jove, venia gairebé cada any al cole (Jesuites del carrer Casp), on vivia els dies que estava a Barcelona, i ens feia unes projeccions de diapositives, sobre la India i les seves obres allà, que ens meravellaven. Després, ens visitava classe per classe, xerrava amb nosaltres com un amic de tota la vida i fins i tot recordo que un dia es va posar a jugar a futbol al pati. Era una persona molt simpàtica que llavors ja destil·lava sinceritat i senzillesa, tot el contrari de l'artificiositat mediàtica en la que estem immersos. Tinc un gran record d'ell i m'agrada comprovar que que no és una mitificació, sinó que respon a la realitat del que era ell.
El teu bloc és un dels que sempre visito pels temes tan interessants que transmeten, en relació a aquesta entrada vaig tenir en honor de conèixer la fundació quan vaig estar treballant a Sant Joan de Deu i des de llavors he procurat seguir les notícies relacionades ja que em va deixar molt impressionat el treball de la fundació, no fa gaire a TV3 van donar un programa, a mort una gran persona però el seu treball afortunadament seguirà.
Coincideixo amb tu en les teves opinions personals, jo no vull ampliar per que acabo escalfant i després em penedeixo,
una abraçada Xavier.
En aquest planeta Terra calen persones com Vicenç Ferrer i sobren algunes ONG.
La transparència de gestió de la Fundació Vicenç Ferrer tindria que ser imitada per algunes ONG que, amb els escàndols que han esclatat, no mereixen confiança ni credibilitat. Quina pena!
Publica un comentari a l'entrada