Un “menhir” a Sant Boi?

Portava molts anys fitxant-me en una roca allargada que estava mig enterrada al costat d’un antic camí de Sant Boi i que era un dels accessos a l’antic territori feudal de la Quadra medieval del Llor. Unes obres recents la van fer emergir degut als moviments de terres i... sorpresa! Ha aparegut una roca que té una forma de “menhir” de quasi 4 metres de llargària i entre 60 i 50 cm de diàmetre i en un extrem acaba amb la punxa. Per desgràcia i no sé si per les obres, aquesta enorme pedra s’ha trencat per una part. En quant vaig detectar l’aflorament d’aquesta roca vaig informar als tècnics de patrimoni del Museu de Sant Boi i per raons de seguretat arqueològica no us puc dir on està ubicada exactament; però la proximitat d’altres jaciments investigats de l’època ibèrica o romana obre moltes hipòtesis. Podria ser un menhir, una fita, un mil·liari, una creu de terme... I si Obélix va estar a Sant Boi? (je, je...). Els especialistes arqueòlegs ja ens ho diran... però no em negareu que es ben curiós. Que jo sàpiga, així com a Catalunya hi ha molts menhirs i dòlmens (especialment, a les comarques gironines), al Baix Llobregat no hagut cap troballa que s’assimili a aquesta. Però si a Viladecans s’ha trobat mamuts perquè no un menhir a Sant Boi? A ver si vamos a ser menos...

“Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés.

Fa pocs dies que he acabat de llegir “Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés i no volia demorar més el comentar el bon sabor de boca que m’ha deixat aquest llibre. Un llibre d’història que el podem trobar també al costat d’altres novetats en la secció de llibres de qualsevol gran supermercat; cosa que pot ser un fet horrible per a algun purità estret de mires que pensa que la història ha de ser cosa de quatre entesos elitistes. Crec que els editors ha estat molt llestos al veure l'èxit comercial de la novel·la històrica. Barcelona ha estat l’escenari d’alguns dels “betsellers”de novel·les més llegides a nivell internacional (“La Catedral del Mar”, “L’Ombra del Vent”, “Et donaré la Terra”, etc...). I per tant, la seva història interessa. I quin és el mèrit d’aquest petit llibre de Jaume Sobrequés? Que demostra d’una manera amena i entenedora –sense perdre el rigor- que la història de Barcelona és molt interessant i que les coses que li han passat a aquesta ciutat i als seus habitants durant més de 2000 anys són increïbles i algunes molt meritòries que denota la capacitat humana de superar-se i d’anar més enllà. El llibre –a pesar de les seves mides reduïdes- és molt complert, amb abundants cites d’altres historiadors, adjuntant una llista de lectures recomanades per aprofundir –cosa que és d’agrair- i adjuntant també excel·lents plànols on es mostra el creixement de la ciutat al llarg de la seva història.

Música recomanada (XVI). “A quai” d’Yann Tiersen.

“A quai” és un dels temes de la celebrada banda sonora de la pel·lícula “Amélie” de Jean-Pierre Jeunet (2001) composada per Yann Tiersen. Yann Tiersen -que ja tenia una consolidada carrera com a compositor de música pel teatre i pel cinema francès- va donar un salt a l’àmbit internacional aquesta banda sonora. La veritat és que per a mi hi ha “un abans i un desprès” desprès d’haver escoltat aquesta música que un familiar em va recomanar fa alguns anys. Música minimalista , vital i vigorosa que penetra en l’ànima i no deixa indiferent. Música que té el protagonisme d’instruments com l’acordió, el violí i fins i tot, el teclejat d’un màquina d’escriure convertida en instrument. En fi, “vitamines vitals” per un tub. Us poso també la tendra i sensual escena del petó d’”Amélie” on un no pot deixar d’enamorar-se de l’actriu Audrey Tautou. Tot un cant a l’amor i el romanticisme. Si voleu aprofondir sobre Yann Tiersen, us recomano que també veieu el bloc http://www.losreencuentros.es/

2a expedició espeleològica a les mines d’aigua de Can Carreres Vell

L’amic Andreu Burguera m’ha passat aquesta impressionant fotografia d’una nova expedició espeleològica que s’ha fet a les mines d’aigua de Can Carreres Vell fa una setmana. Aquesta ha estat una 2a expedició desprès del bon sabor de boca que els va deixar la primera (veieu el meu post http://elmarge.blogspot.com/2008/05/expedici-espeleolgica-mines-daigua-de.html). Els integrants de l’expedició estan entusiasmats pel que estan veien i aquestes fotos són una petita mostra del que hi ha. Sembla que tenen ganes d’aprofundir sobre aquest interessant patrimoni històric i natural que alhora és tan desconegut.

Els Mamuts de Viladecans

Algú feia un comentari amb humor a la web de La Vanguardia que ara Viladecans passaria a nomenar-se Vilademamuts... i no és per a menys. Encara hi ha molt per descobrir al Baix Llobregat. I notícies com la troballa d’un important conjunt de restes mamuts i d’altres animals de fa 100.000 anys al jaciment de Can Guardiola de Viladecans ens demostra que és així. Sovint pensem que troballes d’aquests tipus és més pròpia de llocs exòtics o de zones poc humanitzades. S’ha desgraciat tan el nostre territori que creien que no alberga coses interessants. Però ens equivoquem... Hi ha un patrimoni natural i històric molt interessant ja conegut però també n’hi ha un de molt desconegut com ho demostra aquesta troballa o la de la Cova de Rinoceront de Castelldefels feta en el seu dia pel Grup de Recerca del Quaternari (veieu post sobre aquest grup de Jaume Sans al seu bloc “Bestioles de Marina”).
En aquesta troballa realitzada durant la construcció de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç (a prop de Can Tries i de Can Guardiola), ha estat possible gràcies a que la zona s’havia catalogat anteriorment com a zona d’expectativa arqueològica (hi havia catalogats dos forns medievals, unes sitges romanes i una mina d’aigua del s. XIX); i això va obligar a la contractació de la empresa Arqueocat en fer un seguiment arqueològic de les obres. En el bloc de l’amiga Juana Mari Huélamo (Kuanum), arqueòloga freelance que treballa per a l’ajuntament de Viladecans, s’explica amb emoció com es va fer la important troballa i la posterior intervenció del Grup de Recerca del Quaternari.
M’ha fet il·lusió veure, en les fotos que han sortit a la premsa (veure galeria), a una jove que va estar a l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona la empresa municipa CORESSA i que es va insertar laboralment en la empresa Arqueocat.
Finalment, us recomano que veieu aquest reportatge de la Televisió de Gavà sobre la troballa:

Més informació a:

http://blocs.tinet.cat/blog/patrimoni-historic-i-artistic/category/213/catalunya/2008/06/16/viladecans-el-cementiri-catal-dels-mamuts-16.06.08
http://www2.ub.edu/comunicacions/cgi/principal.pl?fitxer=noticies/noticia004611.htm
http://www.viladecans.net/jsp/ELREPORTAJE/jacimentmamuts/default.htm

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=517859&idseccio_PK=1022&h=080612

A la foto, les arqueòlogues Juana María Huélamo i Eva Estela davant d'una de les restes dels mamuts. Foto estreta del bloc http://kuanum.blogspot.com

KuanUm! L’arqueogastronomia.

Des de fa uns quants anys, tinc l’honor de conèixer a l’amiga Juana María Huélamo, arqueòloga i que me la va presentar la també amiga y arqueòloga, Maria Lledó Barreda, conservadora del Museu de Sant Boi. Aquesta amiga és la personificació de l’alegria i desmitifica allò de que els arqueòlegs són persones avorrides. Precisament, ella i la seva parella –el també prestigiós arqueòleg Josep Maria Solias- van formar la empresa Kuanum! que es dedica a la arqueogastronomia; empresa que parteix de la filosofia de que les coses del patrimoni històric han de ser interessants i divertides. Kuanum es dedica des de fa alguns anys a les recreacions gastronòmiques de diverses etapes de la història (romana, sefardí, medieval, etc...) que amb un treball d’investigació i de divulgació han arribat a crear productes gastronòmics del passat, muntant caterings per actes divulgació amb begudes i utensilis de l’època –alguns també relacionats amb el menjar i l’erotisme, com el de la foto-. De fet, Kuanum ja fa alguns anys que col·labora amb el Museu de Sant Boi en la organització de la part arqueogastronòmica de la Festa Romana de Sant Boi.
Kuanum també va col·laborar fa alguns anys en un dels reportatges de la interessant sèrie “Històries de Catalunya” de TV3 en el capítol sobre el menjar en la història de Catalunya. En aquest capítol, es parla també de les Termes Romanes de Sant Boi i de IVLI ANICETI, el primer santboià del qual en sabem el seu nom. Us proposo que veieu el vídeo d’aquest capítol tan interessant i en qual també apareixen Juana María Huélamo i Maria Lledó Barreda:

Les reunions clandestines a les nostres muntanyes.

La recuperació de la democràcia, de les llibertats i de l'autonomia no hagués estat possible sense la decidida lluita de les classes populars a través dels moviments sindicals i veïnals que des de la clandestinitat es va portar a terme durant els anys 70. El paper del sindicat clandestí Comissions Obreres (CCOO) i del mític PSUC, com a organitzacions clandestines ben organitzades, va ser clau per forçar l’arribada real de la democràcia. I no ens enganyem... a una part de la societat benestant catalana ja li anaven bé les coses com estaven a l’època franquista; va ser “a posteriori” que van aparèixer demòcrates i catalanistes de tota la vida, però que no es van jugar ni la vida i ni la seva llibertat mentre si ho feien bona part de la classe obrera –majoritàriament immigrant al Baix Llobregat- en la lluita sindical i veïnal.
Coordinar en aquella època la tasca de militants sindicals clandestins era un fet complicat i perillós. Mon pare, que va ser militant clandestí de CCOO infiltrat en el “Sindicato Vertical” (era la estratègia de CCOO: treballar i lluitar des de dins dels organismes oficials) m’ha explicat diverses vegades les assemblees i reunions que tenien aquests militants sindicals –tots amb noms “alias”- a les muntanyes del Baix Llobregat. A la muntanya Pi d’en Cartró, en un camp amagat de cirerers que hi havia en el cantó de Santa Coloma de Cervelló, s’havien fet moltes d’aquestes reunions secretes. A la masia de Can Cartró, on s’esmorzava divinament, també hi havia hagut reunions secretes a més petita escala. Sovint la policia i la guàrdia civil de l’època tenia agents infiltrats per poder informar a on es celebraven aquelles reunions; a la falda del Montpedrós, pel voltants de la masia de Can Gallina (on actualment hi ha un centre de residus i compostatge) es va fer una assemblea on va haver-hi un “chivatazo” que va permetre fer una detenció massiva de militants de CCOO; mon pare es va escapar gràcies al seu coneixement dels senders i corriols de la zona... Avantatges de ser excursionista!

Concert de Rodrigo Leao a Barcelona

El passat 3 de juny va ser el meu aniversari –si, soc geminis... què passa?- i la meva dona em va regalar tres entrades per anar a veure un concert de Rodrigo Leao a la sala Foyer del Gran Teatre del Liceu. El concert es va fer el passat 6 de juny. I com podeu imaginar, com a gran fan de Rodrigo Leao –si heu seguit una mica els meus gustos musicals en el meu bloc, ho haureu vist- anar aquest concert va ser com tocar un dia els estels; sobretot si, generalment, no puc anar als concerts que m’agradaria.
El concert era un acte més del “Portugal Convida 2008” que s’han celebrat a Barcelona organitzat pel consolat d’aquest país i per Turisme de Portugal. Precisament, abans del concert ens van passar un espectacular vídeo d’imatges idíl·liques d’aquest país ibèric.
Però anem al que va ser el concert... Com diria en dos paraules aquell famós torero: “Impresio-nante!”. Fora bromes... va ser un concert deliciós en una sala plena gom a gom i amb un públic entregat a un Rodrigo Leao que levitava tocant els teclats del seu sintetitzador i a uns músics i cantants que en tot moment mostraven lo bé que s’ho estaven passant interpretant aquelles belles músiques. Les veus -ben escollides i encertades per a cada cançó- de Sónia Tavares, Ângela Silva i de la també genial acordionista Celina da Piedade van sonar encantadores amb els tons dolços, angelicals o de “femme fatale” necessaris. Com es normal, els temes em van sonar diferents que en el seus discos però no menys (aquí hauria de posar nogensmenys...?) intensos i com si descobrís de nou alguns dels temes... suposo que és la màgia dels concerts. En fi... gràcies Mònica pel teu regal que em va fer molta il·lusió. Us deixo un vídeo d’uns dels temes que es van tocar.

Una gran web de noves músiques: “Lostfrontier”

Com haureu comprovat al llarg del meu bloc, m’agraden les anomenades “noves músiques”, un concepte musical molt ampli que inclou les músiques “new age”, electrònica, chill-out, minimalista, world music, etc... I si hi ha un lloc a internet on us podeu informar sobre aquestes músiques és la web “Lostfrontier”. “Lostfrontier” és un gran projecte del gallec –però afincat a Barcelona- Javier Bedoya que compte amb un gran número de col·laboradors. La web –que té un agradable disseny gràfic- ofereix moltes coses: informació i ressenyes de novetats discogràfiques, un canal de ràdio per internet gratuït (genial per treballar amb l’ordinador!), entrevistes, informació de concerts, etc... però sobretot, és molt interessant la possibilitat de poder descarregar-se recopilatoris “samplers” d’aquest tipus de música i de forma gratuïta; aquest recopilatoris es descarreguen amb format mp3 d’alta qualitat a través del sistema P2P “Emule” d’intercanvi d’arxius adjuntant també les portades i la informació dels temes amb un extraordinari disseny gràfic. Cal assenyalar que “Lostfrontier” també fa una important tasca de divulgació de grans compositors nacionals -sovint desconeguts- com David Salvans, Luis Paniagua, Roger Subirana, Pepe Acevedo, Salva Moreno, etc... De veritat, si us agraden les noves músiques... aquesta és la vostra web.

Marges de Sant Boi (II)

Marge de llicorella situat per sota del camí Puigmal (camí que voreja entre la falda de la muntanya del Montbaig i per sobre el sector residencial de Can Paulet). Aquest marge té dos particularitats interessants: té una de les poques escales que queden (només he detectat unes 5 a la zona forestal de Sant Boi) fetes amb grans lloses de llicorella i encastades al marge i és d’aquells marges que combinen un encontre de disposicions horitzontals i verticals de la pedra seca creant belles textures naturals.

La natura serà patrimoni històric en el futur?

Feliç dia mundial del medi ambient!

Publicat a "El País" el 5 de juny de 2008.

Música recomanada (XV). “Yosemite Mirror Lake” de Mars Lasar.

Diuen els entesos que fer música amb sintetitzadors no és gens fàcil. Amb aquests complexes instruments, és fàcil de caure amb la utilització dels mateixos “samplers” de sons o amb els mateixos efectes que fa que, per exemple, molts músics de l’anomenada “New Age” semblessin que feien la mateixa música amb el mateixos sons. Però compositors de la talla de l’australià Mars Lasar (però alemany de naixement), han fet veritables obres mestres de la música amb la utilització dels sintetitzadors, arribant a formular matisos i sons únics. Mars Lasar ha fet música meravellosa per a bebès, però per a mi, els seus millors treballs són els que s’han inspirat en la natura i, en especial, en els espais naturals nordamericans (el seu CD “The Music Of Olympic National Park” és una obra mestre on fusiona sons d’animals i de la natura amb una música espectacular que recorda a les bandes sonores de pel·lícules d’acció. De fet, Mars Lasar ha col·laborat amb el gran Hans Zimmer). El tema “Yosemite Mirror Lake” és del seu CD “Yosemite. Valley of Giants” i té una línia semblant al que us he anomenat abans.

Documental “Les mines d’aigua de Sant Just Desvern”

Arran de l’anterior post on es parlava de l’expedició espeleològica que van fer un grup de naturalistes santboiants i membres del grup d’espeleologia S.I.R.E. SANTS a una mina d’aigua de la riera Guinovart a la vall de Can Carreres Vell de Sant Boi, he localitzat al You Tube aquest interessant i didàctic documental de “Les mines d’aigua de Sant Just Desvern”. De fet, a Sant Just Desvern són pioners i tot una referència a nivell nacional en la recerca i investigació de les mines d’aigua. El Grup Espeleològic Rats Penants, el Centre d’Estudis Santjustencs i l’ajuntament de Sant Just Desvern van publicar a l’any 1995 un llibre molt interessant titulat “Glossari de les mines d’aigua. Les mines d’aigua de Sant Just Desvern” on van desenvolupar un estudi molt profund –i de referència científica- sobre aquests elements del patrimoni històric.

http://es.youtube.com/watch?v=-beFCUKxcOs