Fa pocs dies que he acabat de llegir “Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés i no volia demorar més el comentar el bon sabor de boca que m’ha deixat aquest llibre. Un llibre d’història que el podem trobar també al costat d’altres novetats en la secció de llibres de qualsevol gran supermercat; cosa que pot ser un fet horrible per a algun purità estret de mires que pensa que la història ha de ser cosa de quatre entesos elitistes. Crec que els editors ha estat molt llestos al veure l'èxit comercial de la novel·la històrica. Barcelona ha estat l’escenari d’alguns dels “betsellers”de novel·les més llegides a nivell internacional (“La Catedral del Mar”, “L’Ombra del Vent”, “Et donaré la Terra”, etc...). I per tant, la seva història interessa. I quin és el mèrit d’aquest petit llibre de Jaume Sobrequés? Que demostra d’una manera amena i entenedora –sense perdre el rigor- que la història de Barcelona és molt interessant i que les coses que li han passat a aquesta ciutat i als seus habitants durant més de 2000 anys són increïbles i algunes molt meritòries que denota la capacitat humana de superar-se i d’anar més enllà. El llibre –a pesar de les seves mides reduïdes- és molt complert, amb abundants cites d’altres historiadors, adjuntant una llista de lectures recomanades per aprofundir –cosa que és d’agrair- i adjuntant també excel·lents plànols on es mostra el creixement de la ciutat al llarg de la seva història.
“A quai” és un dels temes de la celebrada banda sonora de la pel·lícula “Amélie” de Jean-Pierre Jeunet (2001) composada per Yann Tiersen. Yann Tiersen -que ja tenia una consolidada carrera com a compositor de música pel teatre i pel cinema francès- va donar un salt a l’àmbit internacional aquesta banda sonora. La veritat és que per a mi hi ha “un abans i un desprès” desprès d’haver escoltat aquesta música que un familiar em va recomanar fa alguns anys. Música minimalista , vital i vigorosa que penetra en l’ànima i no deixa indiferent. Música que té el protagonisme d’instruments com l’acordió, el violí i fins i tot, el teclejat d’un màquina d’escriure convertida en instrument. En fi, “vitamines vitals” per un tub. Us poso també la tendra i sensual escena del petó d’”Amélie” on un no pot deixar d’enamorar-se de l’actriu Audrey Tautou. Tot un cant a l’amor i el romanticisme. Si voleu aprofondir sobre Yann Tiersen, us recomano que també veieu el bloc http://www.losreencuentros.es/
L’amic Andreu Burguera m’ha passat aquesta impressionant fotografia d’una nova expedició espeleològica que s’ha fet a les mines d’aigua de Can Carreres Vell fa una setmana. Aquesta ha estat una 2a expedició desprès del bon sabor de boca que els va deixar la primera (veieu el meu post http://elmarge.blogspot.com/2008/05/expedici-espeleolgica-mines-daigua-de.html). Els integrants de l’expedició estan entusiasmats pel que estan veien i aquestes fotos són una petita mostra del que hi ha. Sembla que tenen ganes d’aprofundir sobre aquest interessant patrimoni històric i natural que alhora és tan desconegut.
Algú feia un comentari amb humor a la web de La Vanguardia que ara Viladecans passaria a nomenar-se Vilademamuts... i no és per a menys. Encara hi ha molt per descobrir al Baix Llobregat. I notícies com la troballa d’un important conjunt de restes mamuts i d’altres animals de fa 100.000 anys al jaciment de Can Guardiola de Viladecans ens demostra que és així. Sovint pensem que troballes d’aquests tipus és més pròpia de llocs exòtics o de zones poc humanitzades. S’ha desgraciat tan el nostre territori que creien que no alberga coses interessants. Però ens equivoquem... Hi ha un patrimoni natural i històric molt interessant ja conegut però també n’hi ha un de molt desconegut com ho demostra aquesta troballa o la de la Cova de Rinoceront de Castelldefels feta en el seu dia pel Grup de Recerca del Quaternari (veieu post sobre aquest grup de Jaume Sans al seu bloc “Bestioles de Marina”). En aquesta troballa realitzada durant la construcció de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç (a prop de Can Tries i de Can Guardiola), ha estat possible gràcies a que la zona s’havia catalogat anteriorment com a zona d’expectativa arqueològica (hi havia catalogats dos forns medievals, unes sitges romanes i una mina d’aigua del s. XIX); i això va obligar a la contractació de la empresa Arqueocat en fer un seguiment arqueològic de les obres. En el bloc de l’amiga Juana Mari Huélamo (Kuanum), arqueòloga freelance que treballa per a l’ajuntament de Viladecans, s’explica amb emoció com es va fer la important troballa i la posterior intervenció del Grup de Recerca del Quaternari. M’ha fet il·lusió veure, en les fotos que han sortit a la premsa (veure galeria), a una jove que va estar a l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona la empresa municipa CORESSA i que es va insertar laboralment en la empresa Arqueocat. Finalment, us recomano que veieu aquest reportatge de la Televisió de Gavà sobre la troballa:
Des de fa uns quants anys, tinc l’honor de conèixer a l’amiga Juana María Huélamo, arqueòloga i que me la va presentar la també amiga y arqueòloga, Maria Lledó Barreda, conservadora del Museu de Sant Boi. Aquesta amiga és la personificació de l’alegria i desmitifica allò de que els arqueòlegs són persones avorrides. Precisament, ella i la seva parella –el també prestigiós arqueòleg Josep Maria Solias- van formar la empresa Kuanum! que es dedica a la arqueogastronomia; empresa que parteix de la filosofia de que les coses del patrimoni històric han de ser interessants i divertides. Kuanum es dedica des de fa alguns anys a les recreacions gastronòmiques de diverses etapes de la història (romana, sefardí, medieval, etc...) que amb un treball d’investigació i de divulgació han arribat a crear productes gastronòmics del passat, muntant caterings per actes divulgació amb begudes i utensilis de l’època –alguns també relacionats amb el menjar i l’erotisme, com el de la foto-. De fet, Kuanum ja fa alguns anys que col·labora amb el Museu de Sant Boi en la organització de la part arqueogastronòmica de la Festa Romana de Sant Boi. Kuanum també va col·laborar fa alguns anys en un dels reportatges de la interessant sèrie “Històries de Catalunya” de TV3 en el capítol sobre el menjar en la història de Catalunya. En aquest capítol, es parla també de les Termes Romanes de Sant Boi i de IVLI ANICETI, el primer santboià del qual en sabem el seu nom. Us proposo que veieu el vídeo d’aquest capítol tan interessant i en qual també apareixen Juana María Huélamo i Maria Lledó Barreda:
La recuperació de la democràcia, de les llibertats i de l'autonomia no hagués estat possible sense la decidida lluita de les classes populars a través dels moviments sindicals i veïnals que des de la clandestinitat es va portar a terme durant els anys 70. El paper del sindicat clandestí Comissions Obreres (CCOO) i del mític PSUC, com a organitzacions clandestines ben organitzades, va ser clau per forçar l’arribada real de la democràcia. I no ens enganyem... a una part de la societat benestant catalana ja li anaven bé les coses com estaven a l’època franquista; va ser “a posteriori” que van aparèixer demòcrates i catalanistes de tota la vida, però que no es van jugar ni la vida i ni la seva llibertat mentre si ho feien bona part de la classe obrera –majoritàriament immigrant al Baix Llobregat- en la lluita sindical i veïnal. Coordinar en aquella època la tasca de militants sindicals clandestins era un fet complicat i perillós. Mon pare, que va ser militant clandestí de CCOO infiltrat en el “Sindicato Vertical” (era la estratègia de CCOO: treballar i lluitar des de dins dels organismes oficials) m’ha explicat diverses vegades les assemblees i reunions que tenien aquests militants sindicals –tots amb noms “alias”- a les muntanyes del Baix Llobregat. A la muntanya Pi d’en Cartró, en un camp amagat de cirerers que hi havia en el cantó de Santa Coloma de Cervelló, s’havien fet moltes d’aquestes reunions secretes. A la masia de Can Cartró, on s’esmorzava divinament, també hi havia hagut reunions secretes a més petita escala. Sovint la policia i la guàrdia civil de l’època tenia agents infiltrats per poder informar a on es celebraven aquelles reunions; a la falda del Montpedrós, pel voltants de la masia de Can Gallina (on actualment hi ha un centre de residus i compostatge) es va fer una assemblea on va haver-hi un “chivatazo” que va permetre fer una detenció massiva de militants de CCOO; mon pare es va escapar gràcies al seu coneixement dels senders i corriols de la zona... Avantatges de ser excursionista!
El passat 3 de juny va ser el meu aniversari –si, soc geminis... què passa?- i la meva dona em va regalar tres entrades per anar a veure un concert de Rodrigo Leao a la sala Foyer del Gran Teatre del Liceu. El concert es va fer el passat 6 de juny. I com podeu imaginar, com a gran fan de Rodrigo Leao –si heu seguit una mica els meus gustos musicals en el meu bloc, ho haureu vist- anar aquest concert va ser com tocar un dia els estels; sobretot si, generalment, no puc anar als concerts que m’agradaria. El concert era un acte més del “Portugal Convida 2008” que s’han celebrat a Barcelona organitzat pel consolat d’aquest país i per Turisme de Portugal. Precisament, abans del concert ens van passar un espectacular vídeo d’imatges idíl·liques d’aquest país ibèric. Però anem al que va ser el concert... Com diria en dos paraules aquell famós torero: “Impresio-nante!”. Fora bromes... va ser un concert deliciós en una sala plena gom a gom i amb un públic entregat a un Rodrigo Leao que levitava tocant els teclats del seu sintetitzador i a uns músics i cantants que en tot moment mostraven lo bé que s’ho estaven passant interpretant aquelles belles músiques. Les veus -ben escollides i encertades per a cada cançó- de Sónia Tavares, Ângela Silva i de la també genial acordionista Celina da Piedade van sonar encantadores amb els tons dolços, angelicals o de “femme fatale” necessaris. Com es normal, els temes em van sonar diferents que en el seus discos però no menys (aquí hauria de posar nogensmenys...?) intensos i com si descobrís de nou alguns dels temes... suposo que és la màgia dels concerts. En fi... gràcies Mònica pel teu regal que em va fer molta il·lusió. Us deixo un vídeo d’uns dels temes que es van tocar.
Fa pocs dies que he acabat de llegir “Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés i no volia demorar més el comentar el bon sabor de boca que m’ha deixat aquest llibre. Un llibre d’història que el podem trobar també al costat d’altres novetats en la secció de llibres de qualsevol gran supermercat; cosa que pot ser un fet horrible per a algun purità estret de mires que pensa que la història ha de ser cosa de quatre entesos elitistes. Crec que els editors ha estat molt llestos al veure l'èxit comercial de la novel·la històrica. Barcelona ha estat l’escenari d’alguns dels “betsellers”de novel·les més llegides a nivell internacional (“La Catedral del Mar”, “L’Ombra del Vent”, “Et donaré la Terra”, etc...). I per tant, la seva història interessa. I quin és el mèrit d’aquest petit llibre de Jaume Sobrequés? Que demostra d’una manera amena i entenedora –sense perdre el rigor- que la història de Barcelona és molt interessant i que les coses que li han passat a aquesta ciutat i als seus habitants durant més de 2000 anys són increïbles i algunes molt meritòries que denota la capacitat humana de superar-se i d’anar més enllà. El llibre –a pesar de les seves mides reduïdes- és molt complert, amb abundants cites d’altres historiadors, adjuntant una llista de lectures recomanades per aprofundir –cosa que és d’agrair- i adjuntant també excel·lents plànols on es mostra el creixement de la ciutat al llarg de la seva història. 
