Aquesta ha estat una setmana en la que han passat tantes coses que em fan reiterar en el meu convenciment que els homes ens hem d’apropar a l’ànima femenina. Sí.., ja sé que algun graciós dirà allò de que el Xavier sembla que vol ser un d’aquests metrosexuals... però m’importa un “bledo”; afortunadament cada vegada hi han més homes que pensen com jo i que això és el que ha de superar aquest fastigós neomasclisme que està aflorant en la nostra societat i que no desapareix com si fos un virus que va mutant al llarg dels anys i dels segles.
Sempre he cregut des que va aparèixer Zapatero en la escena política que aquest home seria un abans i un desprès a la història d’Espanya per les formes que desprenia lluny de la prepotència a la que ens tenien acostumats molts polítics. I l’admiro per les seves decisions respecte a la paritat d’homes i dones. La foto de veure una dona com Carme Chacón passant revista a una formació militar en “estado de buena esperanza” em va emocionar; com també em va emocionar veure un govern amb més dones que homes. Però, es clar, no van trigar molt en sortir els neomasclistes i els neofeixistes dient les barbaritats més casposes que es podien dir. S’han escrit aquests dies molts bons articles a la premsa parlant d’aquesta qüestió; però destacaria el que vaig llegir ahir de Martina Klein titulat
“Las mujeres y los bordes”... Què intel·ligent aquesta dona i que ànima femenina més interessant.
En aquest article, Martina Klein també ens parlar de les crítiques que ha rebut la cancillera alemanya Angela Merkel per lluir un escot. Perquè no li donen normalitat en ple segle XXI a que les dones que ho desitgin puguin lluir la seva feminitat i coqueteria?
El divendres passat una treballadora d’ètnia gitana que forma part del programa d’inserció laboral que dirigeixo va venir aterrada a la feina. El seu ex l’havia destrossat el seu pis i l’havia amenaçat davant dels seus fills. I no només venia aterrada per aquest fet sinó perquè havia anat sola –sola- a la comissaria del Mossos d’esquadra a denunciar el fet i li van fer signar una denúncia on deia que no volia protecció policial quan era el que ella reclamava. El sistema no funciona. No la va acompanyar la seva assistenta social. Una persona del nostre equip la va acompanyar (nosaltres només ens dediquen a la inserció laboral, però no podien deixar aquesta persona sola en un moment com aquest... és una qüestió d’un mínim d’humanitat i d’evitar que matin a una persona) i llavors si que li van donar protecció policial i, a més a més, aquesta persona del nostre equip li ha gestionat una visita a un psicòleg i a un assessor jurídic a través del servei municipal d’atenció de la dona. És indignant!
Ahir vaig veure “Elegy”. Una pel·lícula meravellosa d’Isabel Coixet on aquesta directora ha estat capaç d’extreure l’enorme potencial dels grans actors que participen. I us tinc que manifestar que sempre no m’ha agradat gaire com actriu la Penélope Cruz, però en aquesta pel·lícula m’haig de treure el barret; sempre m’havia semblat una actriu superficial però en “Elegy” és una actriu profunda i creïble al cent per cent. Per a mi el substrat d’”Elegy” és l’encontre de l’anima masculina i la femenina. Veure ahir aquesta pel·lícula ha estat una bona cloenda per a una setmana plena d’ànimes femenines.
Ja us he explicat alguna vegada que tinc una gran debilitat per la cultura i la música de Portugal, aquesta debilitat també inclou els vins i la gastronomia d’aquest país. A Barcelona, on hi ha una important colònia portuguesa, especialment de gent jove, hi ha un local encantador al barri de Gràcia anomenat la “A casa portuguesa” (Verdi, 58) on de tant de tant vaig a aplacar la meva “saudade” de beure una cervesa portuguesa (la “Super Bock” està boníssima) menjant un “pao con chouriço” o prenent “uma bica” (cafè portuguès) amb un “pastel da nata” amb canyella .
