Rutes vora el mar (IX) Des del Castell de Sant Jordi d'Alfama a l'Atmella de Mar per la GR-92

La costa tarragonina ens ofereix magnífiques rutes de senderisme per fer vora el mar. És el cas de la ruta de la mítica GR-92 que passa per la costa del terme municipal de l'Atmella de Mar. Una costa que està bona part inclosa dins de l'Espai d'Interès Natural (EIN) anomenat de Santes Creus i que ens ofereix un paisatge mediterrani de primera i força verge en comparació a altres zones de la costa catalana.

Són en total uns 16 km de costa amb un perfil abrupte, amb penya-segats esculpits per l'erosió que s'intercalen amb tot un seguit de platges i cales encisadores, units pel recorregut del sender GR-92 en un autèntic camí de ronda rodejat de la típica vegetació mediterrània.

Aquest recorregut també alberga algunes sorpreses com algunes llacunes litorals formades per aigües subterrànies i un preciós castell, el castell de Sant Jordi d'Alfama.

El castell de Sant Jordi d'Alfama és d'origen medieval però la seva actual configuració és del s. XVIII i va ser empleat a les guerres carlines del s. XIX. Ha estat recentment restaurat i arranjat el seu exterior donant-li el seu actual aspecte magnífic. I és precisament d'aquí d'on surt la ruta que vaig fer el passat mes d'abril. Per arribar-hi, cal anar fins l'Atmella de Mar, i des d'allà surt una carretera local en direcció al Castell de Sant Jordi o Cala Sant Jordi.

Des del castell, ens encaminem pel camí de ronda perfectament senyalitzat que ens permetrà caminar per sobre dels penya-segats i alhora anar arribant en pocs minuts d'una cala a l'altre. La cala Vidre, la del Forn, la de les Ampolles, de les Mosques, la platja del Torrent del Pi, la de Xelin, l'estany Tort, la cova del Llop Marí, la d'Ambrosio, la del Cementiri, la platja de l'Alguer i finalment, arribem a l'Atmella de Mar. Hi han cases, però que en la seva majoria no malmeten el paisatge.

A l'Atmella de Mar val la pena quedar-si a menjar en alguns del seus restaurants que hi han a la Plaça del Canó al costat del port; port que alberga una bona flota pesquera i que ens garanteix menjar un peix molt fresc i de primera juntament amb un bon arrós o fideuà.

També és molt recomanable de fer la ruta de l'Atmella de Mar fins la Punta de l'Àliga, resseguint la GR-92.

Sant Boi recupera el Pi de Can Cartró

En el marc de la 5a Pujada a la Creu de Can Cartró celebrada el passat diumenge 24 d'octubre, va tenir lloc la plantació d'un pi pinyoner, en record de l'antic Pi d'en Cartró o de Can Cartró desaparegut fa gairebé cent anys.

El 1915 un llamp va destruir aquest pi pinyoner centenari i majestuós del qual hi han cròniques del s. XIX que en parlen de la seva funció com a referència dels mariners que arribaven en vaixell a port de Barcelona. A l'Arxiu Municipal de Sant Boi (Can Torrents) podeu trobar una il·lustrativa fotografia de principis de segle d'aquest magnífic pi.

En l'acte simbòlic de la plantació van participar alguns dels membres de la Unió Excursionista de Catalunya que l'any 1956 van aixecar l'actual Creu de Can Cartró que es troba al cim del Pi de Cartró que amb els seus 338 m és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural, amb el suport de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament de Sant Boi, del Centre Excursionista Sant Boi i de la ràdio municipal de Sant Boi.

Rutes vora el mar (VII) El camí de Sant Jaume pel Jaizkibel

S'ha posat de moda que per excusar-se per no assistir a un acte dir que “estic fent el camí de Sant Jaume” (com per exemple, per assitir a una compareixença parlamentaria... he, he...); però de fet, des de la recuperació de les cel·lebracions del Xacobeo des dels anys 80, fer el camí s'ha posat de moda.

A part de tradicional ruta pel “camí antic” que s'inicia a Roncesvalles, han existit històricament altres rutes com la del Camí de Sant Jaume per la Costa; ruta que comença a la població guiposcuana d'Irun passant per Donosti, Bilbo, Santander, Oviedo, Ribadeo i d'aquí fins a Santiago de Compostel·la. Aquesta ruta és més “fresca” que la del camí antic que passa per càlides terres castellanes i té l'al·licient de que es contempla el mar en bona part el trajecte.

I si el vostre objectiu és només poder fer una agradable passejada vora el mar, us recomano que en feu el tram que passa pel mític Jaizkibel; es tracta d'una ruta que ens aporta unes vistes magnífiques del paisatge mariner de la costa vasca amb la sensació d'estar fent un recorregut d'alta muntanya però on realment no sobrepassen els 500 m d'alçada.

El tram que us proposo surt del santuari de Guadalupe, al qual es pot accedir caminant o en cotxe des de la bella i històrica població costera d'Hondarribia. Des d'aquest santuari i sempre caminant per la carena del Jaizkibel per un magnífic sender senyalitzat, trobarem tot un conjunt de torres de guaita i de forts militars, aparentment medievals, construïdes realment a finals del s. XIX durant les darreres Guerres Carlistes. Per una banda també trobarem monuments megalítics i podrem fruir de belles panoràmiques on s'encabeixen sovint els cavalls que pasturen per aquestes terres tan verdes. L'objectiu que us proposo és arribar fins el cim de Jaizkibel, passant primer per l'extraordinari mirador del que havia estat un parador de turisme que, afortunadament i desprès d'un incendi, les autoritats van fer desaparèixer.

Avis: fer aquesta ruta no us servirà de penitència, però segur que us servirà per agafar la gana abans d'anar a una bona sidreria...

Espot del Parc Forestal Montbaig

No es tracta de cap campanya publicitària oficial; es tracta d'una pràctica per la universitat. És un pràctica de l'assignatura de vídeo de la carrera de grau de multimèdia que estic realitzant a través de la UOC i com que tenia que fer un anunci publicitari de només 20 segons, doncs que millor que promocionar la natura de la meva ciutat i el seu atractiu turístic. Si, ja sé que es podem millorar algunes coses i que falten aspectes per reflectir, però és un espot de 20" i és el primer que faig!
Reconec que m'està entrant el "gusanillo" pel vídeo per les possibilitats que dona; sóc un autodidacta dels audiovisuals fets amb projectors de diapositives (sempre he al·lucinat amb les anomenades presentacions "multivisió" com les que podem veure en alguns dels centres d'interpretació dels Parcs Naturals gestionats per la Diputació de Barcelona) i n'he fet uns quants sempre relacionats amb temes de la natura, però el vídeo, gràcies a internet, ens permet arribar a molta més gent d'una manera universal. Intentaré, en el futur del meu bloc, incorporar més coses divulgatives de l'entorn natural i del patrimoni històric del Baix Llobregat amb aquest mitjà.

Les orquídies: la natura insòlita del Baix Llobregat

A la primavera del Baix Llobregat, emergeix dels nostres entorns naturals tot un seguit de miraculosos espectacles de plena bellesa. La floració dels cirerers que emblanquinen les nostres valls i muntanyes, és un d'aquests espectacles naturals més coneguts. No obstant, hi ha un esclat natural bellíssim, però poc conegut, fins i tot, per les persones que solen fruir de la natura de la nostra comarca: la floració de les orquídies.

El desconeixement que tenim d'aquestes meravelles naturals és degut probablement a la petitesa d'aquest tipus de flora i, en general, a la falta de valoració dels entorns naturals que tenim. A Sant Boi de Llobregat, el grup ecologista Encina i l'ajuntament, fa anys, van publicar conjuntament un pòster per les escoles sobre les orquídies que es podíem trobar a les zones naturals de la ciutat, precisament, per donar a conèixer aquest tresor.

Però, no ens enganyem, no les veus si no vas acompanyat d'una persona experta que te les mostri. I el passat diumenge, l'amic Andreu Burguera (veieu el seu bloc "Golbes, racó del naturalista"), naturalista gran coneixedor de les aus, els bolets i de les orquídies (entre altres coses) ens va mostrar a un grup de persones les orquídies que podem veure al Baix Llobregat. La mostra ens la va fer en una petita excursió pels boscos de Begues que estam al llindar del Parc Natural de Garraf i que estant -curiosament- molt a prop d'aquesta població (de fet, va ser baixar del cotxe i començar a veure-les). I com diu l'Andreu, desprès de fotografiar-les, un s'enganxa a l'afició per a aquestes minúscules flors.

(+ info orquídies de Catalunya)

La carretera fantasma de Cornellà

Una carretera "fantasma" és una carretera morta que no porta enlloc i per la qual ja no passa ningú. A Cornellà de Llobregat en tenim una. Però que estigui "morta" no significa que no hagi viscut i que les seves pedres no hagin estat testimoni de molta història.

La transformació del territori del Baix Llobregat ha estat radical en els darrers 20 anys. No crec que hi hagi cap altre territori on s'hagin construït tantes infraestructures en tan poc temps i tan concentrades en un sol àmbit geogràfic, en especial, en el Delta del Llobregat. Aquesta concentració ha esborrat pràcticament antigues xarxes d'infraestructures, algunes d'elles molt antigues i que el seu origen es perd en el temps.

A Cornellà existeix, a prop del riu Llobregat, restes de l'antiga carretera de Sant Creu de Calafell (iniciada al s. XVIII) del tram entre aquesta ciutat i Sant Boi. I, molt probablement, també siguin les restes superposades i reaprofitades del queda a Cornellà del medieval Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès. L'antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d'ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l'Almirall Vierna.

Aquest tram passa desapercebut, rodejat pel descomunal viaducte de l'AVE (de fet, l'última vegada que ha estat utilitzada aquesta carretera fantasma ha estat durant la construcció d'aquest viaducte), de dos vies més de ferrocarril, de la Ronda del Litoral, de la carretera de Sant Boi a Cornellà, d'horts periurbans d'estètica "somier" i dels pocs camps agrícoles que queden a Cornellà. Només, la elegant presència de tres centenaris plataners ens permetent ubicar-lo. Desgraciadament, aquest antics plataners que donaven ombra a les carreteres i personalitat al paisatge del Baix Llobregat, van desapareixen a mida que aquestes s'eixamplen per encabir més cotxes.

Trepijant aquetes restes, el primer que crida l'atenció és trobar una carretera on el ferm està empedrat amb peces rectangulars i irregulars de granit (un luxe d'acabament i que demostra la importància d'aquesta via de comunicació en el seu temps). "Gràcies" a les trinxeres realitzades per la via de ferrocarril de mercaderies, podem observar un magnífic tall del terraplè d'aquesta antiga carretera amb un dos metres d'alçada i amb murs de contenció construïts amb llicorelles i "torturà".

La decadència i desús d'aquesta carretera es va iniciar amb la destrucció del pont del riu Llobregat durant la Guerra Civil.

Crec, sincerament, que la ciutat de Cornellà hauria de dignificar aquest espai formant part del patrimoni històric de la ciutat i sumant-lo als espais naturals que envolten el riu Llobregat.

Screencasts and videos online

Neu des del Montbaig

Fotos realitzades aquest matí a les 8:30H, des del Pla de la Verge del Parc Forestal Montbaig de Sant Boi (muntanya de Sant Ramon).
La Serralada de Collserola, el Tibidabo i el Montpedrós són els llocs que es veuen en aquestes fotos.
A mida que passin les hores, aquesta "enfarinada" anirà desapareixen i esperem que també els problemes que ha provocat.
L'accés a l'ermita de Sant Ramon estava tancat degut a la capa de gel que hi ha al camí. El sol que lluirà avui, ajudarà al seu desglaçament. Les birgades municipals de l'ajuntament estaven posant sal i trien el gel al sector residencial de les Orioles per on passa l'accés per cotxes per anar-hi a Sant Ramon.

La cabana descoberta des del cel

En els darrers anys, l'arqueologia ha tingut un gran aliat: el Google Earth. Son importants els descobriments arqueològics que han estat descoberts i que han estat divulgats en els mitjans de comunicació (veieu la notícia que va aparèixer a EL PAÍS, l'any 2008).

Per a la que ha estat fins fa poc la meva darrera feina, l'ús de fotografies aèries de l'entorn forestal de Sant Boi ha estat una constant; i aquí cal dir que l'ajuntament de Sant Boi compte amb un departament d'informació territorial molt competent que ha creat una aplicació d'informació geogràfica de primer nivell anomenada "CARTONET", on entre moltes informacions i dades, es poden consultar ortofotografies de diversos vols aeris, fetes en els darrers anys de tot el terme municipal de Sant Boi; fins i tot, es pot consultar el vol de l'any 1956 que el govern nord-americà va fer pel règim d'en Franco.

Un dels millors vols que alberga aquesta interessant aplicació és el de 2003, ja que té una llum, nitidesa i claredat excepcional. Doncs bé, gràcies a la consulta d'aquesta orto del 2003 per a la recuperació de senders del Parc Forestal Montbaig l'any 2009, vaig poder localitzar com fan els arqueòlegs amb el Google Earth, una espectacular cabana de pedra seca absolutament engolida per la vegetació i que ja no es visualitzava a les ortos d'anys posteriors.

Gràcies, primer a la tasca del mòdul forestal de l'Escola Taller de Sant Boi i desprès a un Pla d'Ocupació gestionat pel departament de medi ambient que estava treballant en la recuperació de la pedra seca, es va poder visualitzar i restaurar parcialment les restes d'aquesta espectacular cabana que probablement sigui la més gran que s'ha localitzat en el terme santboià.

Es tracta d'una cabana de planta quadrada d'uns 4m per cada costat, adossada a un marge, construïda amb pedra de llicorella, amb la porta orientada cap l'Est (generalment, totes les cabanes s'han orientat en aquest sentit) i amb un estància afegida a la part posterior que segurament era el corral de descans de la mula de treball i de transport del pagès (Unes de les cabanes recentment reconstruïdes al Montbaig tenia també aquest corral). Al costat d'aquesta cabana, també es va localitzar una mena de cup o cisterna molt ben conservat relacionat amb el món de la vinya.

Desgraciadament, i per falta de recursos econòmics, no ha estat possible un seguiment arqueològic que hagués aportat molta més informació. La crisi també afecta molt directament a aquestes investigacions tan necessàries per conèixer i entendre el nostre passat.

La Roca de Canons, microcosmos megalític?

La Roca de Canons és un aflorament rocallós de la muntanya del Montbaig (Sant Ramon) de Sant Boi de Llobregat, està situat per sobre del sector residèncial de Canons a l'inici d'un tram asfaltat del Camí Vell de Sant Ramon i que serveix per accedir amb cotxe al Parc forestal de Montbaig i a l'ermita de Sant Ramon que es troba en el cim d'aquesta muntanya.

Aquest aflorament passa força desapercebut però és un lloc molt utilitzat pels joves per xerrar i admirar una execel·lent panoràmica. El que desconeixen molts d'aquests joves és el misteri que alberga aquesta enorme roca de llicorella formada per lloses de túmuls de diferents nivells: un autèntic microcosmos d'inscultures en forma de cassoletes. No és l'únic exemple d'inscultures que trobem al Montbaig tal com us informava en el meu article "Megalitisme a Sant Boi?"; però la concentració d'aquestes és impressionant: quasi 100 cassoletes de diversos diàmetres que van de 2 cm a 40 cm amb formes rodones i el·líptiques, algunes d'elles amb reguerons.

Però quan un es situa a sobre d'aquest rocam es dona compte d'un fet fonamental per entendre quina havia estat la importància d'aquest lloc en l'antigüetat: la visió directa d'enclaus ibers tan estratègics com el Puig del Castell, la Muntanyeta, el Montpedrós, les Sorres i tot el conjunt de la Serra de Collserola. També cal recalcar que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon que en el seu tram final d'accés al cim del Montbaig -i desviant-se de l'actual pista forestal- trobem altres exemples de túmuls rocallosos de llicorella amb inscultures de cassoletes, fet que demostraria l'antigüetat d'aquest camí d'abans de la presència dels ibers en aquestes contrades.

Aquesta Roca de Canons necessita urgentment una protecció ja que és una zona de la muntanya qualificada com d'equipaments i no està en cap de les zones oficials d'expectativa arqueològica; i evidentment, també necessita com d'altres zones del Montbaig, d'una recerca arqueològica acurada que doni respostes als misteris del màgic Montbaig.

En busca de la Carrerada perduda

Excursió de recerca del traçat antic del Camí Ral i de la Carrerada per Sant Climent de Llobregat

Una de les meves passions és la de buscar antics camins perduts. I fa uns dies, en un matí de diumenge ben gris, vaig poder compartir aquesta passió amb uns companys de luxe: Xavier Parellada, president del Centre d’Estudis Beguetans; Jaume Vendrell, historiador local de Sant Climent de Llobregat i Miquel Vives, geògraf i un dels millors investigadors de “camineria” que crec que tenim a Catalunya.

L’objectiu era trobar les restes antigues de l’autèntica Carrerada de Sant Climent de Llobregat (també anomenada la Carrerada del Penedès) que a la vegada era el Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès i comprovar si també es trobaven roderes del pas de carros.

Bona part d’aquesta Carrerada és avui en dia una pista forestal on han desaparegut pràcticament les restes inequívoques de murs per encaminar els ramats o roderes que demostrin el pas de carruatges.

Teníem pistes al respecte: en Jaume Vendrell i el seu pare, i jo mateix, fa alguns anys, havien fet recerca per on podria passar; i la fotografia de un vol de 1956 i les dades del Cadastre ens van confirmar que des del coll de la Creu Xica (prop del cementiri de Sant Climent) fins a l’ermita del Roser passava l’antiga carrerada medieval del Penedès i alhora l’antic Camí Ral.

Tal com podeu veure amb les fotos del reportatge que vaig fer, vam descobrir restes de murs de llicorella fets amb lloses de llicorelles i roderes fetes pel pas de carros. El tema de les roderes és la prova palpable de que a pesar el fort desnivell d’aquest tram, els carros passaven; i tal com ens va comentar en Miquel Vives respecte als topònims d’aquests passos a Catalunya, se’l podria anomenar ben bé “El pas dels matamatxos”.

Vam continuar la nostra excursió per la Carrerada/Camí Ral fins la espectacular Roca del Barret (un lloc espectacular des del punt de vista geològic i natural) i d’allà vam tornar al Cementiri de Sant Climent (punt d’inici de la nostra excursió de recerca) pel camí bell de les Valls, admirant els magnífics marges de pedra seca que es poden localitzar en aquests dos camins.

Un dia rodó a pesar de la grisor del dia. Una excursió molt recomanable.

Un marge "friki"

En una recent passejada pel camí Bell de les Valls de Sant Climent de Llobregat, em va sobtar aquest marge construït no amb les llicorelles que tocaria per la geologia del terreny, sinó reciclant neumàtics. Vaig calcular uns 200 metres construïts amb aquest material. Evidenment, formaven part d'una finca que també tenia altres elements afegits que estaven foren de lloc del paisatge on estava ubicada. En aquesta finca hi ha una activitat de cria de cavalls i la seva estètica podríem dir que forma part del tipus "hort-periurbà-amb-tanques-de-somiers".

En un jardí urbà crec que no desentonaria però en una vall de gloriós passat agrícola i forestal plena de marges de pedra, doncs "canten" d'una manera estrepitosa. En fi, qui m'anava dir que trobaria uns marges frikis...

Megalitisme a Sant Boi?

Cada vegada estic més convençut que a Sant Boi va existir una cultura megalítica abans de la presència dels ibers. No sóc arqueòleg i ni un especialista en la matèria; simplement, un curiós-estudiós del seu entorn immediat, però crec que no és agosarat afirmar que atenent a la similitud de les restes localitzades en altres racons de Catalunya i de la península Ibèrica que a Sant Boi hi han restes arqueològiques megalítiques.

“Y a las pruebas me remito...”. Tal com us informava en el meu post “Les misterioses roques del Montbaig” a la nostra muntanya màgica i icona palpable de la nostra població –el Montbaig-, he localitzat una gran quantitat d’inscultures a sobre de lloses rocalloses de llicorella que han sorprès als arqueòlegs i tècnics de patrimoni tan municipals com de fora als quals els he mostrat aquestes troballes.

Les inscultures “són gravats en forma de cassoletes i reguerons i formes pre-geomètriques damunt roques o lloses, amb intencionalitat encara no del tot coneguda, molt possiblement màgico-religiosa, o de senyalització del territori”.

En el cas de la muntanya del Montbaig (anomenada també Sant Ramon), la gran majoria són grans cassoletes en formes irregulars, còniques o rectangulars excavades en afloraments rocallosos (veure la presentació inferior). Però també he trobat enormes lloses –sospitoses d’haver format part d’algun dolmen- amb petites cassoletes rodones que l’amic i geòleg, Josep Maria Cervelló, em va assegurar que eren clarament antròpiques i no tenien res a veure amb les processos d’erosió (a dalt d’aquest text en teniu una mostra fotogràfica). Molt probablement, aquestes lloses pertanyien a algun conjunt fet per l’home que han estat reaprofitades al llarg dels segles davant de les necessitats de construccions rurals amb pedra seca.

Com us deia abans, a Catalunya hi han exemples molts semblants als de Sant Boi. Us recomano que veieu el magnífic bloc d’en Jordi Casamajor-Gravats Rupestres, on ens presenta casos molts similars al de Sant Boi i que són de zones etiquetades tradicionalment com a “megalítiques”.

Un altre possible cas de troballa megalítica a Sant Boi seria l’anomenat Menhir del Llor que es troba dipositat en els jardins del Museu de Sant Boi.

La invasió de les robínies al Montbaig

A vegades, les bones intencions però amb decisions tècniques desencertades poden provocar problemes en l’entorn natural. Un exemple, el tenim amb una repoblació forestal amb robínies que es va fer al cim del Montbaig als voltants de l’ermita de Sant Ramon a finals dels anys 80.

Les falses acàcies o robínies pseudoacacias és una espècie forània i han estat molt utilitzades en jardins importants des del segle XVIII que és quan va ser portada des d’Amèrica a Europa.

La rapidesa en el seu creixement és espectacular en relació a altres espècies (1 metre per any com a mitja) i la seva estètica, fa que sigui una espècie atractiva en jardineria. Però si parlem en termes forestals, és una espècie invasora de les més perjudicials que desplaça de forma agressiva a les espècies d’arbres autòctons dels nostres boscos modificant el nostre ecosistema de forma brutal (els ocells del nostre entorn natural, per exemple, no poden nidificar en aquests arbres). Podríem parlar d’uns efectes similars als eucaliptus.

En una actuació que està realitzant el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi sota les directrius del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi, s’està actuant de manera experimental en la contenció d’aquesta espècie invasora al Montbaig, per tal d’alliberar roures, alzines, pins, garrofers i oliveres i promoure la seva expansió com a arbres potencials.

El fantasmal ressorgir de la vinya al Montbaig

Aquesta tardor hem pogut observar el curiós fenomen natural de veure ressorgir vinyes com si fossin fantasmes del passat en els boscos de les nostres muntanyes. El fenomen no deu ser nou però aquest any ha estat més palpable pel color groguenc i marró de les fulles que contrastava amb el verd de la massa boscosa.

En el cas de la muntanya del Montbaig a Sant Boi de Llobregat, bona part d’aquests rebrots de vinya borda han sorgit per sobre d’antics marges de pedra seca que s’utilitzaven per crear les feixes on es plantava la vinya fins a finals del s. XIX. Molt probablement, aquests rebrots són dels ceps d’aquestes antigues vinyes que degut als incendis patits, a les sequeres, a les abundants pluges dels darrers temps o a la conjunció dels astres (ves a saber...) ha fet que revivint de nou. Ceps plantats fa més de 100 anys i que probablement siguin de les espècies americanes que es van utilitzar per evitar la fil·loxera.