Música recomanada (XIV). “Nocturne” de Secret Garden.

Encara que no us ho cregueu, l’any 1995 vaig fer una gran descoberta musical –com a mitja Europa- a través del Festival d’Eurovisió. Si ja sé que desprès dels temes “musicals” “cuyo nombre nombre no quiero acordarme” que algun país ha presentat... doncs, pot semblar increïble. Però si, l’any 1995, Noruega va guanyar el Festival d’Eurovisió amb el tema “Nocturne” del duo “Secret Garden” que formen la violinista irlandesa Fionnuala Sherry i el compositor noruec Rolf Lovland; un tema preciós i romàntic que ha marcat en general l’estil de les composicions d’aquest grup amb un prolífica discografia. Secret Garden ha estat classificada comercialment com a música “new age”, però hi han molts crítics musicals que l’han definit com a música neoclàssica (que no té res a veure amb una corrent musical iniciada els anys 20) atès que moltes de les seves composicions tenen una clara influència de la música clàssica nòrdica, encara que també hi ha una clara influència de la música irlandesa i celta. I tornant de nou a parlar del Festival d’Eurovisió d’aquest any... (Per cert... Felicitats a la Televisió Sèrbia per la originalitat dels vídeos d’introducció i de la escenografia) doncs si que van haver-hi alguns temes que em van agradar molt: els de Portugal, Israel o Sèrbia.

El túnel secret del castell de Sant Boi.

El passat divendres vaig assistir a la festa-sopar de celebració dels 50 anys de funcionament de l’hotel “El Castell”. I vaig tenir la sort de seure a taula amb treballadors de l’hotel –alguns d’ells porten quasi 35 anys treballant en aquest lloc- i conèixer al xef que es va jubilar fa poc i al nou xef . Amb el nou xef (Eugenio) vaig tenir una interessant conversa sobre gastronomia i de la seva voluntat d’impulsar una innovadora carta (per cert, felicitats Eugenio pel sopar... va ser genial). Però també vam parlar de la història del castell amb els treballadors més veterans... Tal com assenyala la història de Sant Boi publicada a la Enciclopèdia Catalana “el que és un argument incontestable és que el topònim antic es desconeix i que els primers documents medievals denominen l’indret amb el mot àrab d’Alcalà, que significa ‘castell’”. I el que també està clar és que quedem pocs vestigis visibles del castell –molt reformat des d’abans de la seva reconversió com a hotel l’any 1958- si exceptuen un escut esculpit en pedra de Montjuic del s. XVIII amb la inscripció 1786. Però tornant a la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’hotel: em van informar de que existeix una antiga galeria secreta excavada en el rocam de llicorella que comunicava el castell amb el riu Llobregat; un d’aquest treballadors em va dir que la va recorre sencera i que acaba al riu on existeix una reixa que no permet el seu pas. És molt probable que aquest túnel tingués una funció de ràpida evacuació per poder travessar el riu amb barca per anar en direcció a Barcelona atesa la importància estratègica que va tenir aquest castell sobretot a l’època de la Marca Hispànica. I el que finalment voldria comentar de la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’Hotel el Castell, és del seu orgull de treballar en aquest lloc i de la feina que han fet tots plegats. Felicitats a la propietat, a la gerència i a tots els treballadors per 50 anys de bona feina!

La exposició “Àfrica. Bressol de cultures”

Si us agrada la fotografia i la cultura africana, us recomano que visiteu aquesta excel·lent exposició que estarà en el Centre d’Art de Lluís Castells fins el 14 de juny. Exposició que té un muntatge molt atractiu i que a la vegada és de fotografia, d’art africà i incorpora la projecció de la pel·lícula “Àfrica. La presó del segle XXI”. Les fotografies són de Salvador Enrich i són d’una qualitat increïbles i dignes de ser publicades en el “National Geographic”; us puc assegurar que aquestes fotografies no us deixaran impassibles per la força de les seves imatges i composicions. També és molt interessant la mostra d’art africà de màscares i estàtues (els nens, com la meva filla, que han vist els dibuixos del “Karikú” al·lucinen amb aquestes peces). La veritat és que el Centre d’Art de Can Castells s’ha anant consolidant com a un punt de referència de la cultura a Sant Boi; altres exposicions que he vist a la seva sala d’artistes com a Chillida o Picasso eren també d’una gran qualitat i eren a la vegada una oportunitat el poder veure-les a Sant Boi.

Música recomanada (XIII). “Faro Luso” de Júlio Pereira.

Crec que en plena “vorágine” de la música digital a través d’internet, de l’i-Tunes, de l’i-pod, de l’Emule, de tan vertigen tecnològic... als que ens agrada molt la música també necessitem sentir la propietat íntima de tenir l’objecte que representa un CD amb la seva caràtula i que té la nostra música favorita. Moltes vegades he comprat un disc o un CD per la intuïció que em provocava el seu disseny gràfic. I l’estiu passat em va passar això al FNAC de Cascais (Portugal) tenint a les meves mans una obra mestre: “Geografias” de Júlio Pereira. Aquest CD, a part de tenir una extraordinària música, és de per si una veritable obra d’art pel seu disseny gràfic. De Júlio Pereira tinc altres CD que són també una veritable meravella (El disc que va gravar amb el músic basc Kepa Junkera, “Lau Eskutara”, és una joia pels melòmans). Tots els temes de “Geografías” són extraordinaris i alguns d’ells, fins i tot, espectaculars, fusionant música acústica amb clara influència de la cultura portuguesa i electrònica.

Marges de Sant Boi (I)

Les construccions de pedra seca m’apassionen. Suposo que és pel fet de la bellesa que tenen en general; bellesa resultant de la fusió l’acció de l’home i la natura. Com ja deia en un altre post d'aquest bloc, aquest patrimoni que s’ha fet durant molts segles des que l’home ha tingut la necessitat de conrear a la muntanya, és “El nostre Patrimoni de la Humanitat”. I com us aniré demostrant mica en mica en el meu bloc, el territori muntanyenc de Sant Boi alberga veritables obres d’art gràcies al gust estètic o al resultat de la feina de les persones que els varen fer. Quants esperits d’homes, dones, nens i nenes que els van treballar de sol a sol amb les seves mans deuen albergar aquests marges? Per començar per aquest recorregut de descoberta dels nostres marges, podeu veure un petit reportatge dels darrers que he trobat a la muntanya del Montbaig a prop de Can Paulet. Jutgeu vosaltres mateixos la bellesa d’aquests marges. Si cliqueu la fotografia veureu el reportatge

Bravo!

La presentació en el marc de la Festa Major de Sant Boi de la nova Orquestra Ciutat de Sant Boi (OCSB) ha estat un veritable esdeveniment cultural a la nostra ciutat. Amb una renovada -i plena de gom a gom- sala d’espectacles de l’antiga fàbrica modernista de Can Massallera, el concert de presentació de la OCSB no va defraudar a un públic expectant. A Sant Boi hi han molts ciutadans i ciutadanes que som amants de la música clàssica i la creació d’aquesta nova orquestra ja és una gran notícia per a tots nosaltres.
El concert va començar curiosament amb una complexa Simfonia núm. 1 de Mozart. Un músic santboià de l’orquestra em va explicar que aquesta va ser la primera simfonia que va escriure Mozart amb només 8 anys –8 anys!- i no deixa de ser una metàfora en l’inici d’aquest gran projecte d’orquestra professional –l’única que hi ha de professional al Baix Llobregat-.
Ara, crec que el millor moment del programa va ser la interpretació del Concert per a violí i orquestra núm. 1 també de Mozart; la interpretació de la violinista Catalina Reus va tenir una força i intensitat increïbles que va fer levitar a tots els que estàvem a la sala... Simplement genial! La batuta de Tomàs Grau va dirigir amb gran coordinació tota l’orquestra. Estic desitjant que arribi el proper concert. I sobretot, no deixeu de tocar a Mozart (vitamines per l'ànima)!

Simbolisme

Vagi per davant la meva condemna del darrer atemptat d’ETA i de tots els que ha fet aquesta organització criminal. No vull caure en el parany de fer valoracions polítiques del que representa matar a una persona per a no fer el joc dels que pensem que això és una “lluita armada”; és simplement un assassinat indiscriminat.
Però davant d’aquest fet tan trist m’ha semblat que tots els partits polítics han estat a l’alçada de les circumstàncies tal com va agrair el president Zapatero. I el que m’ha emocionat ha estat la fotografia on surten ertzaines i guàrdies civils fent un homenatge conjunt al seu company policia assassinat, un acte ple de simbolisme no ja per fer-ho conjuntament aquests dos cossos policials, sinó també per haver-ho fet en el Parlament Basc. Tota una imatge de normalitat democràtica davant de l’anormalitat d’ETA.