L'oblidat "Estret de Roques"

Es denomina amb el topònim “Estret de Roques” el coll que hi ha entre roques excavades per on passa la carretera que va de Sant Boi a Sant Climent a la partió dels dos termes municipals. Però el veritable “Estret de Roques” no és aquest i fa més de 100 anys que el de veritat està oblidat i amagat entre la vegetació. Va caure en l’oblit amb la construcció de la carretera Sant Boi-Sant Climent a partir de l’any 1907.
L’Estret de Roques era un pas muntanyenc de l’antic Camí Ral que des de Barcelona anava fins a Vilafranca del Penedès i que passava per la nostre població en direcció a Sant Climent de Llobregat. Aquest pas era un gorja (un pas estret) on no era possible el pas de carruatges ja que de fet el Camí Ral era un camí de ferradura on només es podia passar a peu o amb mules o cavalls tal com ho demostra altres restes d’aquest camí trobades a la nostra població.
Amb dificultat, es pot arribar fins aquest antic pas i encara podem observar les parets excavades en el rocam de llicorella. És un lloc molt amagat i ombrívol sota l’ombra d’enormes pins on la nostra imaginació ens pot transportar a veure els bandolers que s’amagaven per robar als viatgers que passaven, o a veure passar a reis medievals i les seves comitives, o als àrabs que van envair Alcalà (l’actual Sant Boi), o als camperols que transportaven les seves collites per pagar els abusius delmes (impostos del 10%) als seus senyors feudals, o algun peregrí que anava en direcció a Sant Jaume de Compostela, o a gent fugint de la mort que representava la pesta, o... Si els camins parlessin!
La veritat és que haurem de tenir molta imaginació per veure la importància històrica d’aquest antic pas perquè el lloc ha estat utilitzat com abocador i com a dipòsit de terres quan es va construir una pista forestal propera. Caldria dignificar aquest espai amb l’objectiu de recuperar globalment tot el recorregut de l’antic Camí Ral al seu pas per Sant Boi; de fet, alguns trams d’aquest camí entre Sant Climent i Begues ja han estat senyalitzats pel Consell Comarcal i té un gran interès el seu recorregut com a itinerari senderista passant per entorns naturals com la Roca del Barret a Begues o al costat d’elements de patrimoni històric com l’antic Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls.

Publicat al "Mirall del Baix" el gener de 2008.

Si voleu més informació sobre les restes trobades del Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès, us recomano que us descarregeu a través de "eMULE" un treball que vaig fer al maig de 2005. Es titula "El Camí Ral. Recerca de restes de l'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat"

El nostre Patrimoni de la Humanitat

Al juliol de l’any 2005, la nostra muntanya de Sant Ramon (el Montbaig) va patir un incendi forestal; en el terme de Sant Boi es van va destruir unes 44 hectàrees de coberta vegetal, de les quals, unes 11 eren públiques i formen part del Parc Forestal Montbaig.
L’acció destructora del foc i les pluges posteriors ens vam permetre descobrir un paisatge d’un altre temps on les nostres muntanyes estaven aprofitades fins a l’últim racó per conrear-les, principalment, amb vinya. Les proves d’aquest aprofitament intensiu són els quilòmetres i quilòmetres de marges construïts amb pedra seca, amb pedra de la terra com les llicorelles (pissarres) o el tortorà (nusos encimentats d’argiles).
Si hi ha un veritable Patrimoni de la Humanitat en l’àmbit dels països del Mediterrani és el que formen aquestes construccions de pedra seca; i a Sant Boi, com a altres poblacions de la nostra comarca i de Catalunya, en tenim també una extraordinària mostra del que s’ha anomenat “el romànic pagès”. Construccions que són bàsicament murets que formen marges amb les pedres sempre col·locades sàviament que permetien guanyar el terreny necessari a les vessants muntanyenques aprofitant aquest material emergent desprès de les llaurades, i diversos tipus de cabanes de vinya –rodones, quadrades o encaixades als marges- que per desgràcia no ens ha arribat pràcticament cap dempeus.
S’han realitzat treballs de repoblació forestal al Parc Forestal Montbaig arran d’aquell incendi i, a bon criteri segons el meu parer, s’han plantat cirerers a sota de línies elèctriques amb la intenció de recuperar el paisatge agro-forestal de “mosaic” que conformen conjuntament els conreus de muntanya amb els boscos de pins, alzines i roures. Però l’actuació quedaria arrodonida si també es pogués recuperar els marges de pedra seca i les cabanes de vinya (al menys hi han tres o quatre en aquest sector); aquesta recuperació de patrimoni històric i de paisatge agrícola ens permetria donar-li un valor afegit al Parc Forestal Montbaig en els àmbits de la educació ambiental i patrimonial i del turisme de proximitat; i el que per a mi és molt important: no correríem el risc de perdre la memòria de la feina i l’esforç dels nostres avantpassats.

Publicat al "Mirall del Baix" el desembre de 2007.

El castell d'Eramprunyà

Aquest passat mes de setembre vaig assabentar-me d’una bona notícia; bé, almenys per a mi és una bona notícia. La notícia és que l’Ajuntament de Gavà ha comprat el castell d’Eramprunyà, l’ermita romànica de Sant Miquel adjacent al castell i una parcel·la de 41,5 hectàrees que conformen l’espectacular i vermellós Turó d’Eramprunyà.
I perquè és una bona notícia? Perquè a pesar de que aquest castell està declarat com a bé cultural d’interès nacional i que el turó on s’assenta està a dins del Parc natural del Garraf la seva degradació ha estat constant per haver estat en mans privades que no han fet res per protegir i mantenir aquest lloc per falta de recursos o per desídia o perquè no donava cap rendibilitat econòmica. Salvo honroses excepcions, només la gestió pública pot garantir les actuacions necessàries per recuperar i permetre un ús social de l’entorn natural i del patrimoni històric en zones amb forta pressió urbanística com el Baix Llobregat o tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
El castell, del qual en tenim notícies des del s. X, va ser construït com a part del sistema defensiu de la Marca Hispànica que l’emperador Carlemany va crear per a defensa els seus dominis front a la invasió dels àrabs. Va ser la seu d’una poderosa baronia medieval que controlava els territoris de Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Climent de Llobregat, Viladecans i la Torre del Fonollar (l’actual Centre d’Educació Ambiental de Torre la Vila) a Sant Boi de Llobregat.
Personalment, aquest castell em porta bons records de la meva infància per les excursions que fèiem caminant des de Sant Boi amb el meu pare i el meu germà. Una excursió molt recomanable que ens permet conèixer racons tan interessants com la masia de Ca n’Amat, la riera de Sant Llorenç, la Font de Ferro i l’ermita de Bruguers. L’interessant entorn geològic i vegetal, les misterioses tombes antropomòrfiques, inscripcions medievals, una cisterna excava en el rocam i unes vistes fabuloses conformen també aquesta joia de la comarca del Baix Llobregat.

Publicat al "Mirall del Baix" el novembre de 2007.

Si us interessar caminar per aquest racó us recomano que seguiu les indicacions de la meva guia RUTES PEL BAIX

El Sant Boi misteriós

A Sant Boi hi ha un món ocult que no està a la vista i que és força desconegut: antigues galeries subterrànies que estan a diversos llocs de la nostra ciutat. Algunes d’aquestes galeries podrien inspirar els escenaris de novel·les d’històries gòtiques i misterioses. Un escenari rodó seria la galeria que hi ha al parc de Marianao, construïda amb maons i que permetia l’abastament d’aigües al palau neogòtic del Marqués Samà i de Marianao i al seu llac artificial; les aigües venien des de la conca de la vall del Llor. Aquesta galeria del parc de Marianao i altres de les quals en tenim algun coneixement concret o difús, tenien la funció de mines d’abastament d’aigües per a les finques o cases importants del Sant Boi des de finals del s. XVIII fins a principis del s. XX fins que no va arribar l’aigua corrent.
A la Casa gran del Bori (l’actual restaurant can Xixol) arriba una galeria que servia per portar l’aigua fins a la seva bassa i que venia des de la riera Pinyol que està al costat de la torre medieval del Benviure del s. XI; una mena de torre de planta octogonal construïda amb maons amb un molí de vent fet amb ferro i que està al costat de l’antic palau dels Marquesos de Cornellà (l’actual escola Benviure) formava part d’un enginy que permetia el subministrament de l’aigua.
A la vall de can Carreres, a la riera Guinovart i en un ambient humit i misteriós, hi han també diverses entrades a galeries; l’alçada d’alguna d’aquestes galeries és tan petita que esgarrifa pensar que podrien haver estat construïdes amb ma d’obra infantil.
Fa algunes dècades, els nens de la Ciutat Cooperativa es ficaven i jugaven a dins d’una d’aquestes galeries que venia des de l’entorn de la masia de can Ros del Llor i anava a parar a la de can Soler a la Colònia Güell.
A can Castellet (l’actual escola de música municipal) també es probable que hi hagi la entrada tapiada a una mina d’aigua al carrer Jaume I (la visió actual d’un antic arc construït amb pedra vermella i maons ens delata la seva possible posició) i on hi havia una font d’on menava aigua d’aquesta i que posteriorment va ser substituïda per una altre connectada a la xarxa d’aigua corrent.
A prop del carrer Benviure es troba una barraca en mig d’un escampat, amb la inscripció de 1912 a sobre de la seva porta, on hi ha a dins la entrada a el registre d’una galeria que segurament estava relacionada amb l’antiga bòbila Miquel.
Finalment, cal assenyalar les misterioses galeries que es troben a sota de l’ermita de sant Ramon i que l’Ajuntament va tapiar a mitjans dels anys 90 del segle passat desprès de que es trobés un cadàver humà al seu interior; galeries que podrien tenir algun remot origen miner.

Publicat al "Mirall del Baix" al novembre de 2007.

el marge

Amb molta il·lusió començo aquest bloc personal integrat a la xarxa santboiana de blocs.
La meva pretensió és divulgar totes les coses que m’apassionen i que us deixin el “poso” que a mi també em van deixar altres persones amb els seus coneixements i passions. Totes aquestes coses són com les pedres (totes diferents) que conformen el marge que sustenta la meva vida; un marge com els de pedra seca de llicorella que trobem a les nostres muntanyes.
Us parlaré del Sant Boi i del tot el Baix Llobregat que m’apassiona i que té que veure amb el seu patrimoni històric i amb el seu entorn natural. De fet, aprofitaré aquest bloc per continuar amb els meus articles que he escrit fins ara en el “Mirall del Baix” i que, malauradament, ha finalitzat la seva publicació.
Però també us parlaré de música, compartint amb vosaltres els meus descobriments que moltes vegades no tenen res que veure amb l’anomenada música comercial o amb els “40 principales”. I també de fotografia, de literatura, de viatges, de cultura excursionista i també... opinaré de política; en fi, desitjo que el meu bloc sigui un autèntic “magatzim” i que us interessi i en trèieu profit personal. No cal dir que també espero els vostres comentaris i, d’aquesta manera, interactuar amb tots vosaltres.
No voldria acabar sense donar les gràcies a Josep Maria Comas que gràcies al seu curset m’ha permès iniciar-me en el món blocaire i llançar-me en aquesta meravellosa piscina de la comunicació global.