31 d’octubre, 2008

Socialisme simpàtic.

Les recents declaracions d’Aznar dient que el socialisme simpàtic no és la recepta per superar la crisi econòmica em recorda a un company directiu que considera que no és professional intentar crear “bon rotllo” en el treball sinó que s’ha de “tensionar” constantment als subordinats. Amb aquest company, evidentment, no estic d’acord i la meva experiència laboral com a responsable en la direcció d’equips de treball em dona la raó.
Però tornem a parlar del senyor Aznar; al meu entendre, un clar cas de patologia política per les seves reiterades intervencions amb afirmacions ex-càtedra i dogmàtiques on no surt mai del discurs del “tensionar” als ciutadans amb afirmacions pintoresques sobre la invasió àrab de la Península Ibèrica durant l’època dels visigots, sobre el canvi climàtic o les darreres sobre el “socialisme simpàtic” d’en Zapatero. En fi, al “duro” senyor Aznar li molesta les formes educades i respectuoses d’en Zapatero, i fins i tot, crec que li va molestar que li defenses davant de Chaves com un president escollit democràticament que mereixia un respecte.
Aquesta crisi, al meu entendre, és una oportunitat per replantejar uns models de creixement econòmic equivocats basats en el totxo i que han malmès el territori i que han afavorit la cara més desagradable del canvi climàtic, i que de retruc han fet pràcticament impossible l’accés de l’habitatge als joves i a les persones més desfavorides.
A la espera d’un reflotament econòmic calen més polítiques socials d’ajuda als desfavorits (especialment a les persones a l’atur)... A això es deu referir el senyor Aznar com a socialisme simpàtic? Si és així, m’agrada el concepte, perquè s’hi ha una ideologia política que ha fomentat la societat del benestar i les millores socials de manera universal és el socialisme democràtic i no les profecies neolliberals d’ideòlegs de la talla del senyor Aznar.

28 d’octubre, 2008

Racons del Baix Llobregat (VI). L’ermita de Sant Ramon i el Parc Forestal del Montbaig



“L’ermita al cel suspesa”. Aquest vers del poema “L’Emigrant” de mossèn Jacint Verdaguer referint-se al Santuari de Bellmunt quan “flota” entre els núvols de les sempres abundants boires de la comarca d’Osona, també serveixen per descriure l’ermita de Sant Ramon quan s’il·lumina per la nit i sembla formar part dels planetes i dels estels del cel del Baix Llobregat. Aquesta ermita, d’estil neogòtic i construïda a finals del segle XIX, està situada en el cim del Montbaig on es troben els termes municipals de Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i Viladecans (De fet, abans de la construcció de l’ermita hi havia una gran fita del segle XVII que es conserva a l’antiga seu de la Quadra del Bori i que avui en dia és el restaurant Can Xixol de Sant Boi). L’advocació de l’ermita és la de Sant Ramon Nonat, el patró dels nounats; de fet, encara es costum per part d’algunes persones el portar ex-vots pujant a l’ermita i posar un ciri a Sant Ramon.
Però a part de les tradicions religioses lligades a aquesta ermita, aquest racó del Baix Llobregat té un gran interès turístic pels amants de la natura: és un autèntic balcó natural sobre el Delta del Llobregat i un mirador impressionant de 360º on podem contemplar el Garraf, Collserola i les Muntanyes de l’Ordal; fins i tot, des d’aquest lloc, podem veure una mica més lluny Montserrat, el Montseny i... la Serra de la Tramuntana de Mallorca en dies molt nets! (veieu foto i article del bloc de Jaume Sans).
Pujar a peu a l’ermita de Sant Ramon és una recomanable excursió familiar per a gent gran i per anar amb nens. Al cim del Montbaig es pot pujar a peu des de Viladecans (per una ruta senyalitzada des del Parc de la Torre Roja) i des de Sant Climent de Llobregat (des de Can Boneu o des de Can Molins); però la millor ruta és la que puja des de Sant Boi de Llobregat –senyalitzada des de la carretera de Sant Climent i que s’inicia en un aparcament del parc forestal- ja que travessa els boscos de roures i alzines de la zona d’obaga del Parc Forestal del Montbaig, passant per racons tan interessants com el Pavelló de Caça o la Torre de les Bruixes (Centre d’Informació del Parc Forestal Montbaig), el recinte arqueològic de la Torre Benviure (on s’està construint en aquests moments un centre d’interpretació), el Camí Ral, la Font de Gualbes, i on es troben diferents camins per pujar amb diferents dificultats (la pista forestal principal és de fàcil accés per a tothom i per als ciclistes. Recomano que consulteu la meva guia Rutes pel Baix. I si us agrada les pendents, pugeu per la drecera amb marques grogues).
L’ermita de Sant Ramon, a part del seu us religiós, té un bon servei de bar-restaurant i alberga el Centre d’Interpretació del Paisatge del Baix Llobregat on es molt recomanable que veieu l’audiovisual en 3D “El Tresor del Baix” (És gratis i ho heu de demanar veure’l al bar-restaurant).



21 d’octubre, 2008

Música recomanada (XIX). “Secrets” de Roger Subirana.


Me encanten les músiques que disparen la meva imaginació; que em fan somiar i visualitzar altres monts, altres paisatges, altres espais, altres ànimes, altres cors... La música de Roger Subirana ho aconsegueix sempre. Grans pàgines de la història de la música les han omplert algunes de les bandes sonores que ajudaven a que grans pel·lícules fossin obres mestres; a Roger Subirana se li hauria de trobar un bon director de cinema que fos capaç de trobar les imatges i les situacions que il·lustressin la seva gran música. Roger Subirana és simplement un gran compositor –dels millors del país al meu parer- nascut a Vilafranca del Penedès que no sap escriure música (composa i toca d’oïda) però amb una obra grandiosa i que crec que algun dia es parlarà d’ell com un abans i un desprès; un fenomen similar al gran Mike Oldfield, que és capaç de fer les seves grans composicions o d’interpretar las seva música al costat d’orquestres simfòniques sense saber escriure o llegir una partitura. Les influències en la música de Roger Subirana són múltiples: de la música celta, al rock simfònic passant per la música electrònica (en una interessant entrevista publicada en Losfrontier parla d’això). Precisament, a Roger Subirana el vaig descobrir-lo en Lostfrontier, des d’on es poden descarregar gratuïtament alguns dels seus CDs gràcies a la seva generositat de voler compartir amb tothom la seva gran creativitat. Ja són molts els seus treballs, i destacar algun en concret m’és difícil, per això us proposo que escolteu el primer que vaig escoltar jo d’ell: “Secrets”, una meravella.

15 d’octubre, 2008

Racons del Baix Llobregat (V). La Vall del Llor.







La Vall del Llor o de Santa Bàrbara del Llor és un dels racons naturals més interessants del Baix Llobregat pel seu peculiar paisatge agro forestal i per la seva biodiversitat. I té encara una singularitat negativa que augmenta el seu valor: la forta pressió urbanística que la envolta, fent que sigui un racó singular a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La peculiaritat del seu paisatge agro forestal ve donat per la coexistència dels marges de pedra seca amb “vinyes” de cirerers, atmellers, oliveres, garrofers i dels boscos de pins a les zones de solana i de roures i alzines a les zones d’obaga. Als torrents del Llor o de Can Totussaus, es troba el llorer o llor que probablement dona nom al topònim de la vall. En general, la vall presenta la presència de flora i fauna típics d’un ecosistema mediterrani que gràcies a l’abandó de les zones agrícoles i a la prohibició de caça s’ha multiplicat els darrers anys. És també un dels pocs llocs del terme de Sant Boi on podem trobar un font d’aigua natural (La Font del Catarrín). Els darrers anys la vall ha sofert una pèrdua d’aigua en els seus torrents que han tingut com a coseqüència –segons en comenten amics naturalistes- la pràctica desaparició d’amfibis com a la salamandra. També algunes actuacions que s’han fet als voltants de la Masia de Santa Bàrbara han estat negatives per l’entorn natural. Però la vall té molta història: de fet la Masia de Santa Bàrbara havia estat a l’Alta Edat Mitja la Torre del Llor i va ser la seu de la Quadra medieval del Llor. Aquesta torre –de la qual no queden restes visibles- tenia la funció de vigilar l’antic Camí vell de Torrelles (a Torrelles de Llobregat, existeixen les runes de la Torre del Senyor, al costat de Can Balasch, que tenia també la funció de vigilar aquesta camí en el terme d’aquesta població). De les restes que queden de l’antic Camí Vell de Torrelles ja us en parlaré un altre dia. El que també són molt interessants són les masies que pertanyien a l’antiga Quadra: Can Pubill (rodejada d’una encantadora zona agrícola), Can Palós (veieu el meu article titulat “L’enigma de Can Palós”), i les runes de Can Palós Vell, la Casa Nova i de Can Totussaus (on recentment s’han fet excavacions arqueològiques i on trobem un interessant bosc amb magnífics marges de pedra seca). I finalment, un suggeriment: visiteu la Vall de Llor (teniu una proposta d’excursió a Rutes pel Baix que culmina a la Creu d’en Pi d’en Catró) a la Tardor o a la Primavera per veure l’espectacle visual que provoquen els cirerers.

12 d’octubre, 2008

Els vells camins de Sant Boi (II). El Camí Ral.








Si hi ha un vell camí de Sant Boi que hagi tingut una importància al llarg de la història pel seu paper com a antiga via de comunicació, és el Camí Ral. D’aquest camí ja us vaig parlar en el post “L’oblidat Estret de Roques”. Va ser una important via de comunicació que va existir des de Barcelona fins a Vilafranca del Penedès, essent una alternativa a l’antiga Via Augusta i una important “carrerada” medieval pel pas de transhumància. La seva importància viària va desaparèixer al construir-se a mitjans dels s. XVIII la carretera de l’Ordal (N-340) i el pont de Molins de Rei. Si voleu una informació més detallada sobre la història d’aquest camí us recomano que llegiu el meu treball “El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi”. Les fotografies que veieu corresponen a un tram d’uns 500 m que s’ha conservat intacte a l’alçada del km. 2 de la carretera de Sant Climent i que es va “salvar” de ser engolit per la construcció de l’actual carretera gràcies a que fa més de 100 anys els enginyers van desestimar el aprofitar-lo per passar per aquest tram. Recents treballs de neteja del camí han permès observar uns murets laterals i unes interessants roderes excavades en el rocam de llicorella.

10 d’octubre, 2008

Música recomanada (XVIII). “Birth of Blodeuwedd” i “Anoushka” de David Caballero (GNOMUSY).

Al llarg dels segles, la Natura ha inspirat a molts compositors que s’adentraven en ella per trobar la melodia de la seva música. El madrileny David Caballero o Gnomusy no cal que s’adentri en la Natura, treballa constantment per a ella: és enginyer forestal (Ingeniero de Montes). I, a més a més, és un autentic “gurú” de la investigació forestal havent assessorat al govern de Grècia en la lluita contra els incendis forestals o havent actuat –malauradament- com a pèrit judicial dels fets que van ocórrer l’any passat a Guadalajara on van morir 12 bombers. David és un “Leonardo da Vinci” del nostre temps que auna els seus treballs d’investigació científica i la seva sensibilitat artística com a compositor. Vaig tenir el plaer de conèixe’l personalment fa pocs dies en unes jornades tècniques sobre el LIFE+ a Madrid i és una gran persona. Hem quedat que quan vingui a Barcelona, li ensenyaré els nostres boscos perquè em doni la seva opinió pel que fa al seu manteniment. Però aquí us parlo de música recomanada i crec que quedareu maravillats al escoltar-la; una música amb influències celtes i romàntiques. El seu únic disc "Ethereality" m’encanta i el vaig descobrir al programa “Diálogos3” de Ramon Trecet; David com a bon humanista que és, ha donat a “Metges sense Fronteres” tots els beneficis de la venda del CD i el podeu comprar aquí. També el podeu escoltar sencer a través d'aquesta aplicació (el tema que més m'agrada és Birth of Blodeuwedd"). Us recomano que també veieu el vídeo d'una de les seves recents composicions i que és genial.




















08 d’octubre, 2008

El micro bolet



Ahir, el company Andreu Burguera em va portar, d’una zona del Montbaig on està treballant, un parell de fulles de roure enganxades i em va dir “Mira, què curiós” –ell és l’expert docent d’un mòdul forestal del Taller d’Ocupació que dirigeixo-. Jo pensava que no era cap cosa extraordinària... quan l’agafo me n’adono que a sobre de les dues fulles de roure hi havia... bolets! Això si, uns micro bolets... L’Andreu és un gran aficionat a la Micologia i la seva sabiduria en aquesta matèria, com sobre les orquídies o l’anellament d’ocells, és immensa. De seguida, agafem l’excel·lent llibre “la Guia dels Bolets dels Països Catalans” d’en Ramon Pascual (una veritable bíblia sobre el tema) i descobrim que es tracta del bolet Marasmius epiphyllus; un bolet que pertany a la mateixa família del cama-sec i que és comestible. Aquest micro bolet viu sobre les restes vegetals i surt als nervis i al pecíol de fulles caigudes de roures o alzines. Com m’imagino que com jo i la gran majoria dels mortals desconeixeu aquest bolet santboià m’ha semblat interessant compartir aquest “petit descobriment”.

05 d’octubre, 2008

Mostra d’eines del passat agrícola del Prat




He tingut l’ocasió de veure aquest cap de setmana una extraordinària mostra d’eines, estris i carruatges que formaven part del passat agrícola del Prat. Aquesta mostra la organitza en Jaume Puig a Cal Pere del Joan Pau del Prat (la casa dels seus pares); i ell ha restaurat -amb la col·laboració d'Àngel Casalsd’una manera molt acurada i professional cadascuna de les eines, màquines i carruatges de la mostra; elements que fa temps formaven part del paisatge diari a tots els pobles del Delta del Llobregat. La mostra fa molt de goig veure-la i només es pot veure uns determinats dies a l’any. En Jaume Puig complementa la mostra amb fotografies antigues on es veu l’ús dels estris agrícoles i dels carruatges, fent palesa la importància que tenia l’agricultura al Prat; també posa rètols amb els noms que s’utilitzaven a Prat per a cada eina i per a cada estri (fins i tot, en Jaume, em comenta que les carxofes en tenien diversos noms per determinar les teves tipologies i mesures). En Jaume va fer de pagès fins els 32 anys, però el procés d'expropiació de les terres de la seva família pel desviament del riu Llobregat va provocar que estudiés una carrera universitària i que fes oposicions (avui en dia treballa en l'administració). La mostra és un treball etnogràfic de primera que té un valor enorme per l’esforç que ha comportat i que és un veritable homenatge als pagesos del Prat i de tot el Delta –“la gent de fang”-.

01 d’octubre, 2008

El Sant Boi salvatge

Fa pocs dies van tenir una gran sorpresa a davant de la porta d'entrada del lloc on treballo: un company va veure com sortia d'un cau una mare eriçó i les seves quatre cries. L'edifici on treballem és el Centre de Formació de CORESSA on s'ubiquen diversos programes d'inserció laboral i forma part del recinte on es troben la Divisió de Neteja de CORESSA i les Brigades Municipals, la Gossera Municipal i la Policia Municipal de Sant Boi; aquest recinte es troba al barri de Camps Blancs a toca amb els vessants de la muntanya del Montbaig i per tan estem treballant al costat mateix de la Natura (a part de que també treballem per la Natura). Sant Boi és una ciutat que ha crescut molt com altres ciutats metropolitanes, però a diferència d'altres grans ciutats, la nostra conserva un interessant zona forestal a les seves muntanyes i agrícola al seu territori deltaic. Per això no és d'estranya que els espais periurbans estiguin en contacte directe no només amb boscos i conreus sinó també amb la fauna que alberga com a porcs senglars, esquirols, conills o serps. Però veure a un animal nocturn com aquest eriçó femella amb les seves quatre cries és un fet extraordinari que he volgut compartir amb vosaltres. Evidentment, aquest simpàtics animalets que saben molt bé defensar-se amb les seves punxes, han estat traslladats a un entorn natural on realment puguin està fora del perill del que representa per a ells la ciutat. En fí... una prova palpable de que existeix un Sat Boi salvatge.