La “roca sagrada” del Montpedrós

El Montpedrós (Sant Antoni), conjuntament amb el Montbaig (Sant Ramon) són les dos muntanyes més característiques d’aquest perfil tan interessant del nostre paisatge que emmarquen les poblacions de Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló i a Sant Vicenç dels Horts.

El Montpedrós alberga en el seu cim moltes coses interessants, algunes d’elles més conegudes que altres: l’ermita de Sant Antoni, les restes del castell medieval del Castellnou de Cervelló, l’habitacle de l’ermità, les restes de la torre de guaita de la Torratxa i restes ibèriques que ens demostren la importància estratègica que havia tingut aquest lloc en el passat.

Però, possiblement, l’element més desconegut i més impressionant és el que conformen el que jo anomeno “la roca sagrada” del Montpedrós i que, afortunadament, està ben amagada i per això és tan desconeguda. Aquesta enorme roca forma part del rocam del sector del serrat de la Torratxa i la hipòtesi més possible, per analogia amb altres troballes similars a Catalunya, és que es tracta d’un veritable monument megalític tal com assenyala la conclusió del link que us adjunto i que us portarà a l’article del qual és coautora l’amiga i arqueòloga Juana Maria Huélamo; l’article està en anglès. Us asseguro que us deixarà amb la boca ben oberta.

Més informació a http://www.rupestre.net/tracce_php/modules.php?name=News&file=article&sid=42

Si voleu caminar per aquest indret us recomano la meva guia RUTES PEL BAIX

Música multicanal (II)

És molt probable que si teniu un “home cinema” de Sony, Philips o Pionner també disposi el vostre reproductor de DVD la descodificació del format Súper Àudio (SACD). Aquest sistema de música multi canal és el que s’ha imposat en el món discogràfic per a les gravacions de gran qualitat en l’àmbit de la música clàssica i del jazz i és molt apreciat pels melòmans més exigents.
Aquest sistema té l’avantatge, a diferència del DVD-àudio o del CD DTS àudio, de que es pot reproduir en qualsevol equip reproductor de CDs o DVDs; això si, si voleu escoltar-lo en format multi canal, necessiteu que el reproductor descodifiqui en el format SACD.
A diferència del format DVD-àudio o CD DTS àudio, en el format SACD hi han més de 5000 referències i nombroses discogràfiques que han gravat en aquest format.
Els SACD es poden trobar en les tendes importants de música de Barcelona però únicament els de música clàssica. Us recomano que consulteu la web http://www.sa-cd.net/ on trobareu més de 4.500 referències de totes les discogràfiques del món que graven SACDs; també teniu la possibilitat de comprar-ne a través de 9 venedors per internet. Recomano la compra a través d’Amazon.fr (França) i, cop entreu a la seva web, que aneu a l’apartat de “neufs et d’occasion” i els compreu a través de “Caiman Amerique” (Us podeu estalviar quasi sempre més del 50% i el lliurament és en 15 dies).
A diferència del format DTS àudio que es possible compartir-lo en les xarxes P2P d’internet, el format multi canal SACD només és possible compartir-lo en format estèreo tradicional.
Els entesos també recomanen que els SACD que comprem estiguin gravats amb el sistema DSD (Direct Stream Digital) perquè dona major qualitat de só en front del sistema PCM que és l’estèreo tradicional dels CD àudio.
Les discogràfiques que ofereixen les gravacions més econòmiques en el món dels SACD –que no significa, en cap cas, menys qualitat, tot el contrari- són Naxos i Membran (aquesta amb 112 gravacions de “The Royal Philharmonic of London” i de jazz clàssic remasteritzat).
Dels SACDs que disposo em permeto recomanar-vos l’adquisició de les següents gravacions per iniciar-vos:

> “ANTONIO VIVALDI. Le Quattro Stagioni Dresden Version with Winds”. Federico Guglielmo · L’Arte dell’Arco. CPO

> “RACHMANINOV. Vespers”. Finnish National Opera Chorus · Söderström. Naxos.

> “DEBUSSY. Arabesque No 1 i altres temes. Ronan O’Hora. Membran.

> “JIM HALL QUARTET. All across the city”. Concord Records.

> “KITARO. Daylight. Moonlight”. DOMO Records.

Música multicanal (I)

Teniu a casa un “home cinema” amb descodificador de DTS? Si la resposta és positiva, doncs podeu escoltar música en format “DTS àudio” que és un format que permet escoltar la música amb els 5.1 canals (o 6.1 o 7.1) que disposeu amb els altaveus central, els dos de davant, els dos de darrera i el “subwofer”.
Hi ha també un altre format de música multi canal de gran qualitat que és el “Súper Àudio” (SACD) i que és molt apreciat pels melòmans de la música clàssica i del jazz.
Els CD en format DTS àudio o els DVD-àudio no es troben generalment en les tendes de discos i la seva comercialització és fa exclusivament per internet.
La experiència de escolta música en format multi canal us serà molt grata i és molt espectacular, especialment si la gravació s’ha fet adequadament per aprofitar les possibilitats d’aquest format. També hi han molts discos multicanal que són remasteritzacions de discos antics amb resultats diferents.
Si us voleu introduir en aquest món de la música multi canal, us aconsello que aprofiteu els recursos que us ofereix internet per descarregar-vos -de manera gratuïta i legal- arxius “download” de DTS àudio en format .wav.
A la pàgina http://www.dts-phile.com/downloads/download-main.html trobareu un bon grapat d’aquests arxius gratuïts. Recomano pels amants de la música electrònica “planejadora” o “ambient” les descàrregues del grup americà “Diatonis” ja que les seves composicions han aprofitat a fons els potencials del format DTS àudio. També són excel·lents les gravacions de les ràdios NRK.NO (Noruega) i S.R. 5.1 (Suècia).
Bé, i també no cal dir que hi han “animes caritatives” que comparteixen per internet els seus arxius de DTS àudio en xarxes d’intercanvi P2P.

El llibre “Les nostres muntanyes”

És una mica pretensiós recomanar un llibre del qual ets coautor, però espero que intentar donar-lo a conèixer no ho sigui pas.
A finals de l’any 2003, amb una clara confluència dels astres i de sensibilitats personals, en Josep Maria Cervelló, en Víctor Joglar, en Jaume Sans i jo mateix, vam decidir de fer una proposta conjunta a l’ajuntament de Sant Boi per fer un llibre divulgatiu que omplis el buit que hi havia en donar conèixer i valorar el nostre patrimoni natural més proper. Finalment, el llibre va ser presentat al novembre de 2006.
En Josep Maria aportava el seus coneixements de geologia, en Víctor sobre la fauna, en Jaume sobre la vegetació i geografia del territori i un servidor sobre el patrimoni històric a la muntanya.
L’àmbit geogràfic que abasta el llibre parla de les muntanyes del Montbaig, del Montpedrós, de la Serra de Miramar, de la Serra de les Ferreres, de les Valls de Sant Climent i del Costa Fustera.
El títol del llibre el van tenir clar des del principi: “Les nostres muntayes”. Aquest títol és un homenatge al que va ser el nostre entranyable cronista de la Vila: en Carles Martí.
Carles Martí va escriure als anys 50 -i que l’associació cultura l’Oreig va tornar a publicar l’any 1985- un article que es titulava “Les nostres muntanyes” on feia una excel·lent descripció de l’entorn muntanyenc que envolta Sant Boi i les poblacions properes, posant-lo en valor com un element de la nostra identitat geogràfica.
El llibre es va fer amb molta il·lusió per part de l’equip que vam formar. Té un disseny gràfic molt elegant i està il·lustrat amb abundant material fotogràfic, del qual destacaria les fotografies del apartat de fauna que són espectaculars gràcies a les aportacions que vam fer molts dels naturalistes que formaven part del Grup Ecologista Encina.
Si el voleu fullejar, el trobareu únicament a la biblioteca J. Rubió i Balaguer (la del parc de la Muntanyeta) a la secció de publicacions locals o a l’Arxiu Històric que té la seva seu al Museu de Sant Boi a Can Torrents. Malauradament, el llibre no ha estat distribuït per les biblioteques d’altres poblacions o pels centres escolars de Sant Boi.
El llibre no està a la venda i, en principi, el distribueixen gratuïtament al Centre d’Educació Ambiental de Torre la Vila (Telèfon 93 630 80 05) en funció dels exemplars que quedin.
Al programa “El Medi Ambient” de TV3 va fer un reportatge del llibre al febrer de 2007. Veieu-lo a http://www.tv3.cat/pprogrames/elmediambient/meaSeccio.jsp?seccio=reportatge&id=2312

Els Canons

Si ha un topònim de Sant Boi que sempre m’ha cridat l’atenció és el del sector residencial situat a la falda del Montbaig i que s’anomena “Canons”. Un sector residencial que té el seu origen en la legalització urbanística del que a l’inici van ser una ocupació de nombroses “chabolas” a partir dels anys 60.
Sembla ser que no hi ha cap indici històric de l’origen d’aquest topònim; però al juny de l’any 2006 el company Josep Vilalta, que comandava un equip de treballadors forestals de CORESSA que estava mantenint una franja contra incendis del camí Puigmal, va trobar dos curioses esferes cilíndriques de ferro rovellades (una de 8 cm de diàmetre i l’altre de 3 cm). Molt probablement, aquestes boles de ferro eren munició de canons petits com els que es van utilitzar durant els segles XVIII i principis del segle XIX (les anomenades “culebrinas”). La bola gran és molt similar a les que hi ha a l’exposició “Aquella desoladora guerra...” del Museu de Sant Boi.
Tenint en compte que Sant Boi va ser durant la Guerra del Francés un veritable camp de batalla, no seria d’estranyar que en aquesta zona del Montbaig hagués alguna bateria d’artilleria que va formar part de les batalles que va patir Sant Boi.
És una possible hipòtesi per saber d’on ve el topònim “Canons”.
Si voleu saber més de l’armament del s. XIX, us recomano que veieu la web http://www.fortunecity.com/victorian/churchmews/1216/HistoriaArtilleria/Artilleria4.htm del coronel de artilleria Antonio de Sousa y Francisco

La interessant exposició “Aquesta desoladora guerra...”

Fins al dia 20 d’abril s’exposa a Can Torrents (Museu de Sant Boi) una interessant exposició que recomano especialment veure-la.
Com totes les exposicions produïdes pel propi Museu de Sant Boi, i que no són d’aquelles itinerants, la qualitat del contingut i de la presentació gràfica són de primeres. El disseny gràfic de la exposició és molt encertat i ens transporta a principis del s. XIX amb la utilització d’elements gràfics, tipografies i gravats antics; també cal assenyalar en aquest aspecte les magnífiques il·lustracions de Francesc Riart que ens recrea escenes històriques.
Hi han a l’exposició moltes coses interessants del que va representar per a Sant Boi l’anomenada Guerra del Francès (1808-1814). Jo destacaria tres: el nucli urbà de Sant Boi va ser, per primera i única vegada de la seva història, un camp de batalla que va afectar directament a la població civil; que en aquella guerra van existir un grapat d’interessants personatges santboiants que van ser guerrillers i guerrilleres; i finalment, aquell temps va representar la fi del món feudal finalitzant la divisió territorial de Sant Boi en “quadres”.
L’exposició es complementa amb interessants restes arqueològiques com ceràmiques i estris de l’època, i bales de canó que demostren que Sant Boi va ser un veritable camp de batalla.
Més informació a http://www.museusantboi.org/

L'enigma de Can Palós

Durant el mandat 1999-2002, l’ajuntament de Sant Boi va decidir recuperar l’antiga masia de can Palós i el seu entorn com a casa de colònies degut a la seva ubicació a la singular vall del Llor i a la necessitat de disposar d’un equipament educatiu d’aquestes característiques a la nostra ciutat.
Una altre decisió de l’ajuntament va ser sol·licitar un projecte d’inserció laboral d’escola-taller al departament de treball de la Generalitat per fer una primera fase de restauració i consolidació de la masia. Durant dos anys (2003-2005) un bon número de joves entre 16 i 25 anys van aprendre diversos oficis (paleta, operari forestal, serraller, lampista i jardiner) treballant –entre altres feines formatives- en la recuperació d’aquesta masia i el seu entorn.
Ben aviat, en quan van començar les obres a la masia a l’any 2004, aquests joves es van trobar que la senzillesa estètica i la simplicitat estructural de la masia de can Palós albergava un curiós enigma.
Aquest enigma va ser la troballa d’un seguit de maons de fang col·locats en diverses parts de la masia i que tenien empremtes de mans i peus d’humans i d’animals, dibuixos geomètrics, de concavitats i de números. Al terra, sota les rajoles, es va trobar al costat d’un maó amb la empremta d’una ma, un altre amb la inscripció 1700; possiblement, aquesta devia de ser la data d’inici de construcció de la masia. I al sostre, es va trobar un altre maó amb la inscripció de 1764 que devia de ser la data de finalització de la construcció de la masia. Trigar 64 anys en la construcció d’aquesta masia devia d’estar motivat per la guerra de Successió i la dura postguerra que va patir la població catalana desprès de la derrota de l’11 de setembre de 1714.
El darrer maó trobat resolia en part l’enigma. Una inscripció amb el text “1762 Llorens Pallares de la Uqdra d Llor” i la mirada en el primer padró municipal de 1846 on apareix la família Pallarés com a rajolers emparentats amb els Palós dona la possible resposta a l’enigma de can Palós. Segons Manuel Goicoechea en un article escrit a la revista Vida Sambonyana el 1957, can Palós també havia estat conegut com a can Pallarés o La Rajoleria.

Publicat al "Mirall del Baix" el febrer de 2008.

L'oblidat "Estret de Roques"

Es denomina amb el topònim “Estret de Roques” el coll que hi ha entre roques excavades per on passa la carretera que va de Sant Boi a Sant Climent a la partió dels dos termes municipals. Però el veritable “Estret de Roques” no és aquest i fa més de 100 anys que el de veritat està oblidat i amagat entre la vegetació. Va caure en l’oblit amb la construcció de la carretera Sant Boi-Sant Climent a partir de l’any 1907.
L’Estret de Roques era un pas muntanyenc de l’antic Camí Ral que des de Barcelona anava fins a Vilafranca del Penedès i que passava per la nostre població en direcció a Sant Climent de Llobregat. Aquest pas era un gorja (un pas estret) on no era possible el pas de carruatges ja que de fet el Camí Ral era un camí de ferradura on només es podia passar a peu o amb mules o cavalls tal com ho demostra altres restes d’aquest camí trobades a la nostra població.
Amb dificultat, es pot arribar fins aquest antic pas i encara podem observar les parets excavades en el rocam de llicorella. És un lloc molt amagat i ombrívol sota l’ombra d’enormes pins on la nostra imaginació ens pot transportar a veure els bandolers que s’amagaven per robar als viatgers que passaven, o a veure passar a reis medievals i les seves comitives, o als àrabs que van envair Alcalà (l’actual Sant Boi), o als camperols que transportaven les seves collites per pagar els abusius delmes (impostos del 10%) als seus senyors feudals, o algun peregrí que anava en direcció a Sant Jaume de Compostela, o a gent fugint de la mort que representava la pesta, o... Si els camins parlessin!
La veritat és que haurem de tenir molta imaginació per veure la importància històrica d’aquest antic pas perquè el lloc ha estat utilitzat com abocador i com a dipòsit de terres quan es va construir una pista forestal propera. Caldria dignificar aquest espai amb l’objectiu de recuperar globalment tot el recorregut de l’antic Camí Ral al seu pas per Sant Boi; de fet, alguns trams d’aquest camí entre Sant Climent i Begues ja han estat senyalitzats pel Consell Comarcal i té un gran interès el seu recorregut com a itinerari senderista passant per entorns naturals com la Roca del Barret a Begues o al costat d’elements de patrimoni històric com l’antic Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls.

Publicat al "Mirall del Baix" el gener de 2008.

Si voleu més informació sobre les restes trobades del Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès, us recomano que us descarregeu a través de "eMULE" un treball que vaig fer al maig de 2005. Es titula "El Camí Ral. Recerca de restes de l'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat"

El nostre Patrimoni de la Humanitat

Al juliol de l’any 2005, la nostra muntanya de Sant Ramon (el Montbaig) va patir un incendi forestal; en el terme de Sant Boi es van va destruir unes 44 hectàrees de coberta vegetal, de les quals, unes 11 eren públiques i formen part del Parc Forestal Montbaig.
L’acció destructora del foc i les pluges posteriors ens vam permetre descobrir un paisatge d’un altre temps on les nostres muntanyes estaven aprofitades fins a l’últim racó per conrear-les, principalment, amb vinya. Les proves d’aquest aprofitament intensiu són els quilòmetres i quilòmetres de marges construïts amb pedra seca, amb pedra de la terra com les llicorelles (pissarres) o el tortorà (nusos encimentats d’argiles).
Si hi ha un veritable Patrimoni de la Humanitat en l’àmbit dels països del Mediterrani és el que formen aquestes construccions de pedra seca; i a Sant Boi, com a altres poblacions de la nostra comarca i de Catalunya, en tenim també una extraordinària mostra del que s’ha anomenat “el romànic pagès”. Construccions que són bàsicament murets que formen marges amb les pedres sempre col·locades sàviament que permetien guanyar el terreny necessari a les vessants muntanyenques aprofitant aquest material emergent desprès de les llaurades, i diversos tipus de cabanes de vinya –rodones, quadrades o encaixades als marges- que per desgràcia no ens ha arribat pràcticament cap dempeus.
S’han realitzat treballs de repoblació forestal al Parc Forestal Montbaig arran d’aquell incendi i, a bon criteri segons el meu parer, s’han plantat cirerers a sota de línies elèctriques amb la intenció de recuperar el paisatge agro-forestal de “mosaic” que conformen conjuntament els conreus de muntanya amb els boscos de pins, alzines i roures. Però l’actuació quedaria arrodonida si també es pogués recuperar els marges de pedra seca i les cabanes de vinya (al menys hi han tres o quatre en aquest sector); aquesta recuperació de patrimoni històric i de paisatge agrícola ens permetria donar-li un valor afegit al Parc Forestal Montbaig en els àmbits de la educació ambiental i patrimonial i del turisme de proximitat; i el que per a mi és molt important: no correríem el risc de perdre la memòria de la feina i l’esforç dels nostres avantpassats.

Publicat al "Mirall del Baix" el desembre de 2007.

El castell d'Eramprunyà

Aquest passat mes de setembre vaig assabentar-me d’una bona notícia; bé, almenys per a mi és una bona notícia. La notícia és que l’Ajuntament de Gavà ha comprat el castell d’Eramprunyà, l’ermita romànica de Sant Miquel adjacent al castell i una parcel·la de 41,5 hectàrees que conformen l’espectacular i vermellós Turó d’Eramprunyà.
I perquè és una bona notícia? Perquè a pesar de que aquest castell està declarat com a bé cultural d’interès nacional i que el turó on s’assenta està a dins del Parc natural del Garraf la seva degradació ha estat constant per haver estat en mans privades que no han fet res per protegir i mantenir aquest lloc per falta de recursos o per desídia o perquè no donava cap rendibilitat econòmica. Salvo honroses excepcions, només la gestió pública pot garantir les actuacions necessàries per recuperar i permetre un ús social de l’entorn natural i del patrimoni històric en zones amb forta pressió urbanística com el Baix Llobregat o tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
El castell, del qual en tenim notícies des del s. X, va ser construït com a part del sistema defensiu de la Marca Hispànica que l’emperador Carlemany va crear per a defensa els seus dominis front a la invasió dels àrabs. Va ser la seu d’una poderosa baronia medieval que controlava els territoris de Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Climent de Llobregat, Viladecans i la Torre del Fonollar (l’actual Centre d’Educació Ambiental de Torre la Vila) a Sant Boi de Llobregat.
Personalment, aquest castell em porta bons records de la meva infància per les excursions que fèiem caminant des de Sant Boi amb el meu pare i el meu germà. Una excursió molt recomanable que ens permet conèixer racons tan interessants com la masia de Ca n’Amat, la riera de Sant Llorenç, la Font de Ferro i l’ermita de Bruguers. L’interessant entorn geològic i vegetal, les misterioses tombes antropomòrfiques, inscripcions medievals, una cisterna excava en el rocam i unes vistes fabuloses conformen també aquesta joia de la comarca del Baix Llobregat.

Publicat al "Mirall del Baix" el novembre de 2007.

Si us interessar caminar per aquest racó us recomano que seguiu les indicacions de la meva guia RUTES PEL BAIX

El Sant Boi misteriós

A Sant Boi hi ha un món ocult que no està a la vista i que és força desconegut: antigues galeries subterrànies que estan a diversos llocs de la nostra ciutat. Algunes d’aquestes galeries podrien inspirar els escenaris de novel·les d’històries gòtiques i misterioses. Un escenari rodó seria la galeria que hi ha al parc de Marianao, construïda amb maons i que permetia l’abastament d’aigües al palau neogòtic del Marqués Samà i de Marianao i al seu llac artificial; les aigües venien des de la conca de la vall del Llor. Aquesta galeria del parc de Marianao i altres de les quals en tenim algun coneixement concret o difús, tenien la funció de mines d’abastament d’aigües per a les finques o cases importants del Sant Boi des de finals del s. XVIII fins a principis del s. XX fins que no va arribar l’aigua corrent.
A la Casa gran del Bori (l’actual restaurant can Xixol) arriba una galeria que servia per portar l’aigua fins a la seva bassa i que venia des de la riera Pinyol que està al costat de la torre medieval del Benviure del s. XI; una mena de torre de planta octogonal construïda amb maons amb un molí de vent fet amb ferro i que està al costat de l’antic palau dels Marquesos de Cornellà (l’actual escola Benviure) formava part d’un enginy que permetia el subministrament de l’aigua.
A la vall de can Carreres, a la riera Guinovart i en un ambient humit i misteriós, hi han també diverses entrades a galeries; l’alçada d’alguna d’aquestes galeries és tan petita que esgarrifa pensar que podrien haver estat construïdes amb ma d’obra infantil.
Fa algunes dècades, els nens de la Ciutat Cooperativa es ficaven i jugaven a dins d’una d’aquestes galeries que venia des de l’entorn de la masia de can Ros del Llor i anava a parar a la de can Soler a la Colònia Güell.
A can Castellet (l’actual escola de música municipal) també es probable que hi hagi la entrada tapiada a una mina d’aigua al carrer Jaume I (la visió actual d’un antic arc construït amb pedra vermella i maons ens delata la seva possible posició) i on hi havia una font d’on menava aigua d’aquesta i que posteriorment va ser substituïda per una altre connectada a la xarxa d’aigua corrent.
A prop del carrer Benviure es troba una barraca en mig d’un escampat, amb la inscripció de 1912 a sobre de la seva porta, on hi ha a dins la entrada a el registre d’una galeria que segurament estava relacionada amb l’antiga bòbila Miquel.
Finalment, cal assenyalar les misterioses galeries que es troben a sota de l’ermita de sant Ramon i que l’Ajuntament va tapiar a mitjans dels anys 90 del segle passat desprès de que es trobés un cadàver humà al seu interior; galeries que podrien tenir algun remot origen miner.

Publicat al "Mirall del Baix" al novembre de 2007.

el marge

Amb molta il·lusió començo aquest bloc personal integrat a la xarxa santboiana de blocs.
La meva pretensió és divulgar totes les coses que m’apassionen i que us deixin el “poso” que a mi també em van deixar altres persones amb els seus coneixements i passions. Totes aquestes coses són com les pedres (totes diferents) que conformen el marge que sustenta la meva vida; un marge com els de pedra seca de llicorella que trobem a les nostres muntanyes.
Us parlaré del Sant Boi i del tot el Baix Llobregat que m’apassiona i que té que veure amb el seu patrimoni històric i amb el seu entorn natural. De fet, aprofitaré aquest bloc per continuar amb els meus articles que he escrit fins ara en el “Mirall del Baix” i que, malauradament, ha finalitzat la seva publicació.
Però també us parlaré de música, compartint amb vosaltres els meus descobriments que moltes vegades no tenen res que veure amb l’anomenada música comercial o amb els “40 principales”. I també de fotografia, de literatura, de viatges, de cultura excursionista i també... opinaré de política; en fi, desitjo que el meu bloc sigui un autèntic “magatzim” i que us interessi i en trèieu profit personal. No cal dir que també espero els vostres comentaris i, d’aquesta manera, interactuar amb tots vosaltres.
No voldria acabar sense donar les gràcies a Josep Maria Comas que gràcies al seu curset m’ha permès iniciar-me en el món blocaire i llançar-me en aquesta meravellosa piscina de la comunicació global.