Sant Boi protegeix el seu patrimoni de Pedra Seca

En ple municipal de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat del 21 de setembre, es va aprovar una moció per a la protecció del patrimoni local de la pedra seca i de suport a la Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec.

El que es va acordar, a part de l’adhesió a la Declaració de Torroella de Montgrí, amb els vots favorables del PSC, ICV-EUiA, CiU, ERC i C's (el PP, a tot el que posa “Països Catalans” ho vota en contra) i amb el suport del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat, són –ni més ni menys- els següents punts:

- La documentació i catalogació de tot el patrimoni de pedra seca del municipi.
- La seva protecció i declaració com a bé cultural d’interès local.
- Instar el Parlament de Catalunya a declarar tot el patrimoni de pedra seca de Catalunya com a bé cultural d’interès nacional, en els supòsits de la llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.
- Donar a conèixer aquests acords al president i grups polítics del Parlament de Catalunya, al departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a la Coordinadora d'Entitats per la Pedra Seca de Catalunya i a la revista Pedra Seca.

L’aprovació d’aquesta moció posa a Sant Boi entre les poblacions capdavanteres en la protecció del patrimoni de la pedra seca. I Sant Boi ho fa amb fets: promovent plans d’ocupació que estan restaurant barraques i marges de pedra seca al Parc Forestal Montbaig (muntanya de Sant Ramon). Aquest impuls ha agafat una gran volada i crec que no pot tenir marxa enrera perquè els plans d’ocupació és una magnífica eina que, a part de recuperar patrimoni, ajuda a donar feina a gent que està a l’atur.

La experiència de Sant Boi serà presentada ben aviat a finals d’octubre a la “V Trobada d’estudi per a la preservació del patrimoni de pedra en sec als Països Catalans (Mallorca)” .

A la foto podeu veure la darrera barraca restaurada de la qual ja us informava al post “Sant Boi recupera la Pedra Seca (III)”

Passejada per l'antiga Quadra del Llor

L'antiga jurisdicció medieval de la Quadra del Llor coincidia amb l'actual vall del Llor, un espai agro-forestal de gran interés natural a pesar dels efectes de les darreres ventades del mes de gener.

Si vols conèixer alguns dels massos que fomaven part de la Quadra del Llor com les misterioses runes de can Tutussaus o la recuperada masia de can Palós, eremitoris rupestres, construccions de perdra seca i les restes de l'antic camí vell de Torrelles, fes-ho de la ma del Museu de Sant Boi el proper diumenge 27 de setembre d'11:30 a 13:30h. Inscripcions i més informació al telèfon 93 635 12 50.

Més informació sobre la vall del Llor i de la Quadra del Llor en "el marge":

http://elmarge.blogspot.com/2009/07/sant-boi-recupera-el-conreu-de-la-vinya.html

http://elmarge.blogspot.com/2009/05/els-vells-camins-de-sant-boi-v-el-cami.html

http://elmarge.blogspot.com/2009/03/els-tutusaus-1775.html

http://elmarge.blogspot.com/2009/02/les-misterioses-runes-de-can-tutusaus.html

http://elmarge.blogspot.com/2008/11/els-vells-camins-de-sant-boi-iv-el-cam.html

http://elmarge.blogspot.com/2008/06/un-menhir-sant-boi.html

http://elmarge.blogspot.com/2008/10/racons-del-baix-llobregat-iv-la-vall.html

“El Oráculo de la Luna” de Frédéric Lenoir.

“El Oráculo de la Luna” és d’aquells llibres que des del principi es fan “estimar”. No és una novel·la “històrica” més. És una novel·la d’aquelles en que t’enamores dels personatges, en que t’involucres en l’acció que és present a tota la trama i que a la vegada t’aporta moltes coses en l’àmbit dels coneixements. I déu ni do la quantitat de coses que aporta la novel·la en l’àmbit de la història, la filosofia, la religió i l’astrologia.
Per mi, aquest llibre és en síntesi una història d’un amor impossible que aconsegueix convertir-se en un amor real; tot, en un context històric de la Itàlia del segle XVI on a la vella Europa hi han forces convulsions religioses i filosòfiques, i el Mediterrani és l’escenari d’un xoc cultural, econòmic i militar entre el món cristià i el musulmà.
Però, com deia abans, la lectura d’aquesta novel·la és també un gran recorregut didàctic per la filosofia, la religió i l’astrologia (l’astrologia era de fet una disciplina de la qual els científics de l’època eren experts i la empleaven constantment. De fet, l’astronomia i l’astrologia anaven agafades de la ma en aquella època). I tot això és possible perquè l’autor d’aquesta novel·la, Frédéric Lenoir, és filòsof, historiador i un profund coneixedor de les religions com ho demostra el fet de que sigui el redactor en cap de la revista “Monde des religions”.
Frédéric Lenoir és també el coautor d’una altre novel·la històrica meravellosa: “La caida del ángel” que també us recomano. És també un autor que s'ha mostrat molt crític amb la obra de Brown per la seva falta de rigor històric.
És molt possible que els escèptics d’astrologia, desprès de llegir aquest llibre, es prendran més seriosament l’astrologia... “y hasta aquí puedo hablar”... je, je.

En busca de “O Templo da Lua” de Sintra

La Serra i costa de Sintra (Portugal) és potser un dels llocs més màgics del món on els amants del misteri i l’esoterisme, conjugat amb la història i l’arqueologia, trobaran suficients elements per elevar la seva curiositat per aquestes qüestions.
Unes de les fites que persegueix l’arqueologia portuguesa ha estat trobar un d’aquest racons màgics i misteriosos d’aquest territori: el desaparegut Temple de la Lluna (“O Templo da Lua”).
Des de l’any 1505 se’n té notícies de la ubicació d’aquest temple en la “Freguesia” de Colares (Sintra), ubicant-se concretament en “O Alto da Vigia” entre la “Foz do rio Maças” (avui platja anomenada “Praia das Maças”) i la “Praia Pequena”. “O Alto da Vigia” té 42 m i és la part més alta del promontori anomenat “Ponta da Rodizio”. Un racó magnífic i preciós de la costa portuguesa que forma part del Parc Natural de Sintra-Cascais.
Les restes d’aquest temple van ser descrites l’any 1571 per Francisco de Holanda com “un cercle que al voltant està ple de cipos en memòria del Emperadors Romans”; encara que, molts historiadors portuguesos parlen d’un culte més antic, ja que els anteriors pobladors d’aquestes terres abans del romans -el celtes- ja rendien culte al Sol i a la Lluna tal com descriu Estragon.
Des de fa molts anys, passo les meves vacances en la població de Colares; i des de que vaig assabentar-me de la història d’aquest temple, he passejat moltes vegades per aquest racó amb la il·lusió vana de trobar alguna resta.
La meva sorpresa ha estat aquest any, ja que m’he trobat una excavació arqueològica oficial en tota regla en aquest lloc. Una amable arqueòloga de l’equip em va explicar que, de moment, les troballes trobades corresponien amb una torre de vigilància del s. XVI (d’aquí el topònim “Vigia”), unes tombes de l’època àrab medieval i d’un possible “mihrab”; i el que és més important: pedres de factura romana aprofitades en la construcció dels elements abans esmentats que donen pistes de la existència d’alguna construcció romana en aquestes contrades que podria ser el perdut Temple de la Lluna. És molt possible que ben aviat en tinguem notícies molt interessants.

La roca de l’Elefant, la prova del pas d’Anníbal pel Coll d’Ares.

Respecte a la reconstrucció que ha fet de la ruta d’Anníbal per Catalunya en la revista Sàpiens 82 (una revista que recomano als amants de la història i l’arqueologia), us voldria comentar que fa un parell d’anys vaig assistir a l’ajuntament de Camprodon a una interessant conferencia de l’arqueòleg Simeón García-Nieto Conde, on presentava un treball d’investigació al respecte. La seva conclusió era que Anníbal va fer passar una part del seu exèrcit pel Coll d’Ares i no pel Coll de la Perxa.
García-Nieto afirmava que la ruta natural per passar amb el seu exèrcit era per la costa seguint la Via Heràclea que posteriorment es va convertir en la Via Augusta-, però a l’arribada a l’Estany de Banyoles, no es va dirigir al Coll de Pertús sinó es va dirigir cap a la Vall de Bianya i –traspassant pel Capsacosta, que posteriorment va ser la Via Annia romana- va pujar posteriorment a través de la Vall de Camprodon fins al Coll d’Ares. La prova més evident que va presentar aquest arqueòleg és la troballa del gravat d’un elefant molt ben definit en una gran roca que hi ha al cim del Puig Solana a la Vall de Bianya al costat del que sembla un jaciment ibèric i que va ser localitzat el 1975 de forma casual per un treballador forestal.

Foto d’en Simeón García-Nieto Conde extreta del seu treball “Pirineum, Annibal Ad Portas”.