Música recomanada (XVI). “A quai” d’Yann Tiersen.

“A quai” és un dels temes de la celebrada banda sonora de la pel·lícula “Amélie” de Jean-Pierre Jeunet (2001) composada per Yann Tiersen. Yann Tiersen -que ja tenia una consolidada carrera com a compositor de música pel teatre i pel cinema francès- va donar un salt a l’àmbit internacional aquesta banda sonora. La veritat és que per a mi hi ha “un abans i un desprès” desprès d’haver escoltat aquesta música que un familiar em va recomanar fa alguns anys. Música minimalista , vital i vigorosa que penetra en l’ànima i no deixa indiferent. Música que té el protagonisme d’instruments com l’acordió, el violí i fins i tot, el teclejat d’un màquina d’escriure convertida en instrument. En fi, “vitamines vitals” per un tub. Us poso també la tendra i sensual escena del petó d’”Amélie” on un no pot deixar d’enamorar-se de l’actriu Audrey Tautou. Tot un cant a l’amor i el romanticisme. Si voleu aprofondir sobre Yann Tiersen, us recomano que també veieu el bloc http://www.losreencuentros.es/

Concert de Rodrigo Leao a Barcelona

El passat 3 de juny va ser el meu aniversari –si, soc geminis... què passa?- i la meva dona em va regalar tres entrades per anar a veure un concert de Rodrigo Leao a la sala Foyer del Gran Teatre del Liceu. El concert es va fer el passat 6 de juny. I com podeu imaginar, com a gran fan de Rodrigo Leao –si heu seguit una mica els meus gustos musicals en el meu bloc, ho haureu vist- anar aquest concert va ser com tocar un dia els estels; sobretot si, generalment, no puc anar als concerts que m’agradaria.
El concert era un acte més del “Portugal Convida 2008” que s’han celebrat a Barcelona organitzat pel consolat d’aquest país i per Turisme de Portugal. Precisament, abans del concert ens van passar un espectacular vídeo d’imatges idíl·liques d’aquest país ibèric.
Però anem al que va ser el concert... Com diria en dos paraules aquell famós torero: “Impresio-nante!”. Fora bromes... va ser un concert deliciós en una sala plena gom a gom i amb un públic entregat a un Rodrigo Leao que levitava tocant els teclats del seu sintetitzador i a uns músics i cantants que en tot moment mostraven lo bé que s’ho estaven passant interpretant aquelles belles músiques. Les veus -ben escollides i encertades per a cada cançó- de Sónia Tavares, Ângela Silva i de la també genial acordionista Celina da Piedade van sonar encantadores amb els tons dolços, angelicals o de “femme fatale” necessaris. Com es normal, els temes em van sonar diferents que en el seus discos però no menys (aquí hauria de posar nogensmenys...?) intensos i com si descobrís de nou alguns dels temes... suposo que és la màgia dels concerts. En fi... gràcies Mònica pel teu regal que em va fer molta il·lusió. Us deixo un vídeo d’uns dels temes que es van tocar.

Una gran web de noves músiques: “Lostfrontier”

Com haureu comprovat al llarg del meu bloc, m’agraden les anomenades “noves músiques”, un concepte musical molt ampli que inclou les músiques “new age”, electrònica, chill-out, minimalista, world music, etc... I si hi ha un lloc a internet on us podeu informar sobre aquestes músiques és la web “Lostfrontier”. “Lostfrontier” és un gran projecte del gallec –però afincat a Barcelona- Javier Bedoya que compte amb un gran número de col·laboradors. La web –que té un agradable disseny gràfic- ofereix moltes coses: informació i ressenyes de novetats discogràfiques, un canal de ràdio per internet gratuït (genial per treballar amb l’ordinador!), entrevistes, informació de concerts, etc... però sobretot, és molt interessant la possibilitat de poder descarregar-se recopilatoris “samplers” d’aquest tipus de música i de forma gratuïta; aquest recopilatoris es descarreguen amb format mp3 d’alta qualitat a través del sistema P2P “Emule” d’intercanvi d’arxius adjuntant també les portades i la informació dels temes amb un extraordinari disseny gràfic. Cal assenyalar que “Lostfrontier” també fa una important tasca de divulgació de grans compositors nacionals -sovint desconeguts- com David Salvans, Luis Paniagua, Roger Subirana, Pepe Acevedo, Salva Moreno, etc... De veritat, si us agraden les noves músiques... aquesta és la vostra web.

Música recomanada (XV). “Yosemite Mirror Lake” de Mars Lasar.

Diuen els entesos que fer música amb sintetitzadors no és gens fàcil. Amb aquests complexes instruments, és fàcil de caure amb la utilització dels mateixos “samplers” de sons o amb els mateixos efectes que fa que, per exemple, molts músics de l’anomenada “New Age” semblessin que feien la mateixa música amb el mateixos sons. Però compositors de la talla de l’australià Mars Lasar (però alemany de naixement), han fet veritables obres mestres de la música amb la utilització dels sintetitzadors, arribant a formular matisos i sons únics. Mars Lasar ha fet música meravellosa per a bebès, però per a mi, els seus millors treballs són els que s’han inspirat en la natura i, en especial, en els espais naturals nordamericans (el seu CD “The Music Of Olympic National Park” és una obra mestre on fusiona sons d’animals i de la natura amb una música espectacular que recorda a les bandes sonores de pel·lícules d’acció. De fet, Mars Lasar ha col·laborat amb el gran Hans Zimmer). El tema “Yosemite Mirror Lake” és del seu CD “Yosemite. Valley of Giants” i té una línia semblant al que us he anomenat abans.

Música recomanada (XIV). “Nocturne” de Secret Garden.

Encara que no us ho cregueu, l’any 1995 vaig fer una gran descoberta musical –com a mitja Europa- a través del Festival d’Eurovisió. Si ja sé que desprès dels temes “musicals” “cuyo nombre nombre no quiero acordarme” que algun país ha presentat... doncs, pot semblar increïble. Però si, l’any 1995, Noruega va guanyar el Festival d’Eurovisió amb el tema “Nocturne” del duo “Secret Garden” que formen la violinista irlandesa Fionnuala Sherry i el compositor noruec Rolf Lovland; un tema preciós i romàntic que ha marcat en general l’estil de les composicions d’aquest grup amb un prolífica discografia. Secret Garden ha estat classificada comercialment com a música “new age”, però hi han molts crítics musicals que l’han definit com a música neoclàssica (que no té res a veure amb una corrent musical iniciada els anys 20) atès que moltes de les seves composicions tenen una clara influència de la música clàssica nòrdica, encara que també hi ha una clara influència de la música irlandesa i celta. I tornant de nou a parlar del Festival d’Eurovisió d’aquest any... (Per cert... Felicitats a la Televisió Sèrbia per la originalitat dels vídeos d’introducció i de la escenografia) doncs si que van haver-hi alguns temes que em van agradar molt: els de Portugal, Israel o Sèrbia.

Música recomanada (XIII). “Faro Luso” de Júlio Pereira.

Crec que en plena “vorágine” de la música digital a través d’internet, de l’i-Tunes, de l’i-pod, de l’Emule, de tan vertigen tecnològic... als que ens agrada molt la música també necessitem sentir la propietat íntima de tenir l’objecte que representa un CD amb la seva caràtula i que té la nostra música favorita. Moltes vegades he comprat un disc o un CD per la intuïció que em provocava el seu disseny gràfic. I l’estiu passat em va passar això al FNAC de Cascais (Portugal) tenint a les meves mans una obra mestre: “Geografias” de Júlio Pereira. Aquest CD, a part de tenir una extraordinària música, és de per si una veritable obra d’art pel seu disseny gràfic. De Júlio Pereira tinc altres CD que són també una veritable meravella (El disc que va gravar amb el músic basc Kepa Junkera, “Lau Eskutara”, és una joia pels melòmans). Tots els temes de “Geografías” són extraordinaris i alguns d’ells, fins i tot, espectaculars, fusionant música acústica amb clara influència de la cultura portuguesa i electrònica.

Bravo!

La presentació en el marc de la Festa Major de Sant Boi de la nova Orquestra Ciutat de Sant Boi (OCSB) ha estat un veritable esdeveniment cultural a la nostra ciutat. Amb una renovada -i plena de gom a gom- sala d’espectacles de l’antiga fàbrica modernista de Can Massallera, el concert de presentació de la OCSB no va defraudar a un públic expectant. A Sant Boi hi han molts ciutadans i ciutadanes que som amants de la música clàssica i la creació d’aquesta nova orquestra ja és una gran notícia per a tots nosaltres.
El concert va començar curiosament amb una complexa Simfonia núm. 1 de Mozart. Un músic santboià de l’orquestra em va explicar que aquesta va ser la primera simfonia que va escriure Mozart amb només 8 anys –8 anys!- i no deixa de ser una metàfora en l’inici d’aquest gran projecte d’orquestra professional –l’única que hi ha de professional al Baix Llobregat-.
Ara, crec que el millor moment del programa va ser la interpretació del Concert per a violí i orquestra núm. 1 també de Mozart; la interpretació de la violinista Catalina Reus va tenir una força i intensitat increïbles que va fer levitar a tots els que estàvem a la sala... Simplement genial! La batuta de Tomàs Grau va dirigir amb gran coordinació tota l’orquestra. Estic desitjant que arribi el proper concert. I sobretot, no deixeu de tocar a Mozart (vitamines per l'ànima)!

Música recomanada (XII) “Into blue snows” i “The pray of a thousand years” d’Himekami

A principis dels anys 90 vaig comprar el CD “Moonwater”, un recopilatori -fet per la discogràfica americana Higher Octave Music- del grup japonès Himekami. Aquest grup estava format per Yoshiaki Hoshi –tota una institució en el Japó i que tinc entès va morir fa poc- i Etsuko Hoshi –la seva esposa-. Himekami van fer un concert a l’any 1993 al Palau de la Música Catalana al qual, malauradament, no vaig poder anar però si el vaig veure a l’interessant programa de noves músiques “Hidrogen” que feien al Canal 33 (un programa excel·lent que dirigia Albert Reguant i que va ser tret de la programació d’aquest canal ja fa alguns anys). Si us agrada Kítaro, crec que us agradarà Himekami. Aquest grup s’inspirava en el concepte sagrat que té la natura pels japonesos a través de fusionar la seva música tradicional i la electrònica; el resultat és una música d’una bellesa commovedora.

Música recomanada (XI). “In Existence” de Phil Sawyer (Beautiful World)

A mitjans dels anys 90 vaig escoltar aquest tema en el desaparegut programa “Música Privada” de la també desapareguda cadena de ràdio Simfo Ràdio. Aquell programa el dirigia Javier Flo que desprès s’ha dedicat a altres “menesteres” musicals en la línia d’OT. Aquest tema -com tot el àlbum- respira frescor, optimisme, alegria i exotisme. Phil Sawyer va utilitzar delicades i sensuals veus femenines que cantaven amb l’idioma swahili. Aquest tema també va ser utilitzat com a banda sonora de dos espots publicitaris: un de xampú i un altre per anunciar una cervesa. Phil Sawyer també és compositor de bandes sonores i de música per a publicitat. El tema instrumental “Journey of the Ancestors” d’aquest àlbum el vaig utilitzar personalment com a banda sonora per a un audiovisual multivisió que vaig fer amb diapositives sincronitzades sobre el Montbaig-Montpedrós.

Música recomanada (X). “Psyche Rock” de Pierre Henry.

Quant tenia 15 anys i feia el BUP, un dia el professor d’història de la música arribant a l’apartat de música contemporània, ens va fer escoltar peces musicals de l’anomenada “música concreta”. I uns dels temes que ens va entusiasmar a tots els alumnes va ser el de “Psyche Rock” que formava part de la “Messe pour le temps present” que Pierre Henry va composar per a un ballet coreogràfic de Maurice Béjart en 1967. Aquest tema té per tant més de 40 anys i encara és plenament actual tenint en compte que es va crear en l’origen del que avui entenem com a música electrònica. És tant actual, que no fa gaire el vaig escoltar en un anunci de cotxes. Va ser també la música de la capçalera del mític programa televisiu “Estudio Abierto” que presentava el popular José Maria Iñigo i del programa “Futurama” de Televisió Espanyola.

Música recomanada (IX). “Rosa” de Rodrigo Leao & Ryuichi Sakamoto

Avui, dia de Sant Jordi, vull regalar un rosa molt especial a totes les amigues que veieu el meu bloc; es tracta d’una rosa musical que per a mi és una autèntica joia: el tema “Rosa” del àlbum “Cinema” de Rodrigo Leao. Un tema compost conjuntament amb Ryuichi Sakamoto i amb la veu impagable de la cantant brasilenya Rosa Passos. Aquesta cançó respira ànima i sensualitat femenina per tot arreu i és un autèntic exercici d’elegància i “exquisitez”, un veritable regal per a les nostres oïdes. I crec que avui és bon dia per compartir aquesta cançó a tots/es vosaltres. Què us regalin moltes roses i molts llibres!

Música “ambient” i vídeo-art de Diatonis.

En un altre post sobre música multicanal en format DTS ja us havia parlat d’aquest artista nordamericà anomenat Diatonis. És un estraordinari compositor de música electrònica d’estil planejador, anomenat també com a “música ambient” (un terme creat pel gran compositor de música electrònica, Brian Eno). Son músiques que a mi em fan levitar, i a vegades necessito evadir-me de la realitat i somiar llocs imaginaris on músiques com aquesta m’ajuden. Però Diatonis, a part de ser un gran compositor d’aquest tipus de música, és també un extraordinari vídeo-artista com ho demostra els dos vídeos que us adjunto i que es una mostra de la seva extraordinario obra on fusiona la seva música amb imatges generalment extretes de la natura. Molta elegància!

Música recomanada (VIII). “Après la pluie” de René Aubry.

La música de René Aubry és un dels meus darrers descobriments gràcies als comentaris d’alguns blocs i l’audició de la seva música en el programa “Diálogos 3” a Ràdio 3. La gran majoria de la música composa per René Aubry està composada per a la dança; i crec que no m’equivocaria en qualificar-lo juntament amb Philip Glass com dels millors compositors comtemponaris de música per a aquest art. Com em passa amb altres compositors, m’és difícil destacar un tema –tots, tots m’agraden-; però aquest tema del seu àlbum “Après la pluie” està ple de pura poesia i d’armoniosa simplicitat minimalista; m’encanta també, per la força rítmica que té, el tema “Avant de la pluie” del mateix àlbum. La seva música és pura “delicatessen” per a les nostres oïdes.

Música recomanada (VII) “A Casa” de Rodrigo Leao.

Us tinc que confessar que sóc un enamorat de Portugal i de la seva cultura musical. Una cultura musical de la qual formen part Madredeus, Dulce Pontes, Mísia, Júlio Pereira, Rao Kyao, i molts altres grups, cantants i compositors. Però de tots ells, el meu gran preferit és Rodrigo Leao; un compositor de música contemporània que estic convençut que formarà part de la història de la música en el futur. Tinc tots els seus CDs i em seria difícil destacar algun tema; però el seu tema “A Casa” de l'àlbum “Alma Mater” és un dels que més m’agraden. Segons Rodrigo Leao, la seva música conté “una malenconia que és només nostre (dels qui viuen a Portugal), dels que vivim a la vora del mar, una cosa que sorgeix de forma natural. És una música intimista perquè està lligada a la relació que jo tinc amb les persones, amb els amics, amb el món. És abstracta, espontània”. Jo també afegiria “minimalista”. En aquest tema tambè es pot escoltar la maravellosa i sensual veu de la cantant brasilenya Adriana Calcanhotto. Rodrigo Leao ha fet música conjuntament amb músics de la talla –i dels quals també sóc un fan- com Ryuichi Sakamoto o Ludovico Einaudi (Més endavant, compartiré amb tots vosaltres alguns temes creats amb aquests compositors).

Música recomanda (VI). “Dancing with the lion” d’Andreas Vollenweider.

Els camins més humans per on recorre el descobriment de músiques és sempre el “boca o boca”. Aquella recomanació que et fa un amic o amiga que sap el que t’agrada i que coneix la teva sensibilitat és quasi sempre encertada. A principis dels anys 90, la meva promesa –que ara és la meva dona- em va recomanar una cassette (Una cassette... Mare de Déu, com passa el temps!) d’un músic suís que es diu Andreas Vollenweider; la cassette és titulava “Dancing with the lion” i la seva portada era una deliciosa i minimalista il·lustració gestual. A la meva promesa li va recomanar un amic d’ella que era un pintor suís que estava vivint en l’encantador poble de Colares situat a la Serra da Sintra (Portugal), on llavors –i ara, també- la meva dona passava les vacances amb els seus pares. Fixeu-vos en el recorregut del “boca a boca” en una època que no hi havia internet.
“Dancing with the lion” és una tema vitalista, una injecció d’optimisme gràcies a les atmosferes acollidores que emanen de les cordes de l’arpa electroacústica d’Andreas Vollenweider. Un parell d’anys desprès vaig tenir la sort de poder escoltar-lo en directe al Palau de la Música i va ser un d’aquells dies inoblidables on un dona les gràcies perquè existeixi la música.

Música recomanada (V). “Perpetuum Mobile” de Penguin Cafe Orchestra

A principis dels anys 90 vaig comprar el disc “Sings of Life” de la Penguin Cafe Orchestra. Àvid en la meva joventut en conèixer noves músiques, em vaig fitxar en la il·lustració de la portada on apareixen uns músics i una parella ballant -meitat homes, meitat pingüins-; era un època on el disseny gràfic de les portades tenien un valor molt important alhora d’adquirir un disc LP o els primers CD. En aquella època no hi havia ni programes de ràdio, ni revistes, ni internet, ni res de res on descobrir alguna cosa sobre la música contemporània o noves músiques i comprar un disc d’aquesta mena era encertar-la o cagar-la. No sé si li passa a algú més, però no m’agrada començar escoltar un disc nou pel primer tema i en aquest disc vaig comentar pel tema amb el nom que més em va cridar l’atenció: “Perpetuum Mobile”; la seva primera escolta em va subjugar; era com un una injecció d’optimisme i d’equilibri amb un música elegant i minimalista. Han passat quasi 20 anys des de que vaig comprar aquest disc, però la música d’aquest grup que lideraba Simon Jeffes crec que no passarà mai de moda.

Música recomanada (IV). “Balay” d’Alberto Iglesias.

Nominat recentment per l’Oscar a la millor banda sonora per la pel·lícula “The Kiter Runner”, Alberto Iglesias és un extraordinari compositor de bandes sonores de pel·lícules tan populars com “Lucía y el sexo”, “Tierra”, “Los Amantes del Círculo Polar” de Menen o “Hablé con ella” i “Todo sobre mi madre” d’Almodovar.
Però també ha estat el compositor d’una veritable joia musical que és la música d’un spot publicitari per a la empresa d’electrodomèstics “Balay”. Aquest tema, titulat simplement “Balay”, no forma part de cap àlbum i Alberto Iglesias el va crear exclusivament per aquest spot. És una música que convida a la calma, a valorar els plaers de la vida i transmet el pensament positiu de tenir ganes de viure (I per tot això... no cal que us compreu un electrodomèstic Balay... és clar...! Je, je...).

Música recomanada (II). “Come sei veramente” de Giovanni Allevi

La publicitat feta per a la televisió busca –en funció del públic a qui va dirigit- cridar l’atenció a través de la combinació audiovisual de diversos elements com per exemple la música. I la publicitat, com el cinema, ha “catapultat” i ha donat a conèixer músiques que tenen un àmbit d’un públic reduït o “d’una gran minoria”.
La música de Giovanni Allevi és un d’aquests casos: el seu tema “Come sei veramente” del seu CD amb el mateix títol va se donada a conèixer a través d’un d’aquells elegants anuncis de BMW amb l’eslògan “¿Te gusta conducir?”.
A internet funcionen innumerables foros on la gent pot preguntar per la música d’un anunci publicitari (només cal posar al Google “la música de l’anunci ...”) i sempre hi ha algú que et respon –és la part més meravellosa d’internet, el compartir coneixements-. I va ser d’aquesta manera que vaig arribar a saber de la existència de Giovanni Allevi i de la seva interessant música. Música que surt de la seva ànima i que és pura poesia. Jutgeu vosaltres mateixos en aquest vídeo penjat en Youtube:

Música recomanada (I). “Divenire” de Ludovico Einadudi

La música de Ludovico Einaudi la vaig descobrir fa més d’un any –com tal d’altres- a través de l’amic Ramon Trecet en el seu programa “Diálogos 3” de RN3 que fa de dilluns a divendres de 15 a 16 h. Des del primer moment la seva música en va segrestar i m’he convertit en un fidel melòman.
La seva música és plena de melodies d’estil minimalista, encara que també se’l considera un compositor de música clàssica contemporani. És música elegant, sincera, res artificial i sortida de l’ànima.
Ludovico ha enregistrat 11 àlbums a quin d’ells més bell. Ludovico també ha estat compositor de música per al cinema, el teatre, la dança, la televisió i la publicitat.
El seu darrer àlbum, Devenire (2006) conté una de les músiques més belles que he escoltat a la meva vida, us adjunto un vídeo del tema principal del disc.

Música multicanal (II)

És molt probable que si teniu un “home cinema” de Sony, Philips o Pionner també disposi el vostre reproductor de DVD la descodificació del format Súper Àudio (SACD). Aquest sistema de música multi canal és el que s’ha imposat en el món discogràfic per a les gravacions de gran qualitat en l’àmbit de la música clàssica i del jazz i és molt apreciat pels melòmans més exigents.
Aquest sistema té l’avantatge, a diferència del DVD-àudio o del CD DTS àudio, de que es pot reproduir en qualsevol equip reproductor de CDs o DVDs; això si, si voleu escoltar-lo en format multi canal, necessiteu que el reproductor descodifiqui en el format SACD.
A diferència del format DVD-àudio o CD DTS àudio, en el format SACD hi han més de 5000 referències i nombroses discogràfiques que han gravat en aquest format.
Els SACD es poden trobar en les tendes importants de música de Barcelona però únicament els de música clàssica. Us recomano que consulteu la web http://www.sa-cd.net/ on trobareu més de 4.500 referències de totes les discogràfiques del món que graven SACDs; també teniu la possibilitat de comprar-ne a través de 9 venedors per internet. Recomano la compra a través d’Amazon.fr (França) i, cop entreu a la seva web, que aneu a l’apartat de “neufs et d’occasion” i els compreu a través de “Caiman Amerique” (Us podeu estalviar quasi sempre més del 50% i el lliurament és en 15 dies).
A diferència del format DTS àudio que es possible compartir-lo en les xarxes P2P d’internet, el format multi canal SACD només és possible compartir-lo en format estèreo tradicional.
Els entesos també recomanen que els SACD que comprem estiguin gravats amb el sistema DSD (Direct Stream Digital) perquè dona major qualitat de só en front del sistema PCM que és l’estèreo tradicional dels CD àudio.
Les discogràfiques que ofereixen les gravacions més econòmiques en el món dels SACD –que no significa, en cap cas, menys qualitat, tot el contrari- són Naxos i Membran (aquesta amb 112 gravacions de “The Royal Philharmonic of London” i de jazz clàssic remasteritzat).
Dels SACDs que disposo em permeto recomanar-vos l’adquisició de les següents gravacions per iniciar-vos:

> “ANTONIO VIVALDI. Le Quattro Stagioni Dresden Version with Winds”. Federico Guglielmo · L’Arte dell’Arco. CPO

> “RACHMANINOV. Vespers”. Finnish National Opera Chorus · Söderström. Naxos.

> “DEBUSSY. Arabesque No 1 i altres temes. Ronan O’Hora. Membran.

> “JIM HALL QUARTET. All across the city”. Concord Records.

> “KITARO. Daylight. Moonlight”. DOMO Records.