El Sant Boi salvatge (II). Helsinki-Sant Boi, un vol de 3500 km.

L’ocell que podeu veure a la foto és un Esparver (Accipiter nisus) i ha estat interceptat en la campanya d’anellament que els naturalistes fan a les Basses de Can Dimoni. Però, el més curiós de la foto és la inscripció de l’anella que té a la pota: “Museum Helsinki Finland”. Aquest ocell va ser anellat a Finlàndia i ha volat uns 3500 km fins arribar a Sant Boi, on està de pas ja que el seu objectiu és passar l’hivern a l’Àfrica. Aquesta foto me l’ha passat l’amic Andreu Burguera que participa en aquesta campanya. Aquest fet és una gran notícia pels ornitòlegs i naturalistes locals i indica la importància de les Basses de Can Dimoni com a lloc de pas del tràfic d’aus migratòries sobre el Delta del Llobregat. L’anellament científic d’aus és la millor tècnica, en la que participen milers d’especialistes i voluntaris a tot el món, per saber les rutes mundials de les migracions de les aus; les seves dades són fonamentals per a la ciència (pensem que fets tan greus com la grip aviar es van poder investigar gràcies a la informació que es tenia sobre les rutes de migració de les aus) i ens ajuden a saber més coses sobre el misteri de la Natura.

Música gratuïta (I). “Lost Frontier Sampler núm. 11”.

Ja fa temps, us vaig parlar sobre una gran web dels amics de “Losfrontier”; aquesta web està dedicada a la divulgació de les anomenades noves músiques. Una de les coses més interessants que us pot aportar aquesta web -a part de la possibilitat d’escoltar gratuïtament una ràdio sobre noves músiques (la podeu linkar des aquest bloc)-, és el descarregar gratuïtament samplers de música de gran qualitat. Els samplers solen ser recopilatoris de diversos autors i té l’avantatge de permetre’t escoltar i conèixer nous compositors.
Lostfrontier ja ha editat 10 samplers fins ara; el darrer, “Lost Frontier Sampler No. 11” és un sampler doble i la música que alberga és magnífica. Teniu la oportunitat de descarregar-lo fins gener de 2009!

Els vells camins de Sant Boi (III). La Carrerada del Montbaig.

Les carrerades són camins que existeixen des de l’Edat Mitja i que estaven destinats a les rutes de transhumància dels ramats que a l’hivern baixaven de les terres més fredes del Pirineu fins a llocs com el Garraf o el Delta del Llobregat amb un clima més benigne i que permetien trobar els pastos adequats mentre s’esperava l’arribada de l’estiu per tornar-hi.
El tram de carrerada que s’ha conservat en el Montbaig –uns 500 m- molt probablement formava part de l’anomenada “Carrerada del Penedès” que aprofitava el recorregut del Camí Ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona. De fet, el tram que troben a Sant Boi és probablement una bifurcació del Camí Ral que partia des de l’Estret de Roques per tal de segregar el tràfic de persones, carruatges, mules i ramats. El topònim de “La Carrerada” ha perdurat en el terme de Sant Climent de Llobregat i el trobem al camí que surt del seu cementiri i que passa al costat de l’Ermita del Roser en direcció a la Roca del Barret de Begues.
La Carrerada del Montbaig té 3 m d’amplada entre murs que tenen 1 m d’amplada. Els murs estan formats per imponents lloses de llicorella col·locades en forma inclinada. També trobem diversos clots excavats en la llicorella que tenien la funció d’abeuradors dels ramats. Bona part del camí està sota la vegetació. Una altre part del camí ha desaparescut amb la instal·lació de torres elèctriques i la construcció de pistes forestals.
Un sender no senyalitzat del Parc Forestal del Montbaig ens permet apropar-nos des del camí de la Font de Gualbes i pujar en paral·lel a la carrerada.

Socialisme simpàtic.

Les recents declaracions d’Aznar dient que el socialisme simpàtic no és la recepta per superar la crisi econòmica em recorda a un company directiu que considera que no és professional intentar crear “bon rotllo” en el treball sinó que s’ha de “tensionar” constantment als subordinats. Amb aquest company, evidentment, no estic d’acord i la meva experiència laboral com a responsable en la direcció d’equips de treball em dona la raó.
Però tornem a parlar del senyor Aznar; al meu entendre, un clar cas de patologia política per les seves reiterades intervencions amb afirmacions ex-càtedra i dogmàtiques on no surt mai del discurs del “tensionar” als ciutadans amb afirmacions pintoresques sobre la invasió àrab de la Península Ibèrica durant l’època dels visigots, sobre el canvi climàtic o les darreres sobre el “socialisme simpàtic” d’en Zapatero. En fi, al “duro” senyor Aznar li molesta les formes educades i respectuoses d’en Zapatero, i fins i tot, crec que li va molestar que li defenses davant de Chaves com un president escollit democràticament que mereixia un respecte.
Aquesta crisi, al meu entendre, és una oportunitat per replantejar uns models de creixement econòmic equivocats basats en el totxo i que han malmès el territori i que han afavorit la cara més desagradable del canvi climàtic, i que de retruc han fet pràcticament impossible l’accés de l’habitatge als joves i a les persones més desfavorides.
A la espera d’un reflotament econòmic calen més polítiques socials d’ajuda als desfavorits (especialment a les persones a l’atur)... A això es deu referir el senyor Aznar com a socialisme simpàtic? Si és així, m’agrada el concepte, perquè s’hi ha una ideologia política que ha fomentat la societat del benestar i les millores socials de manera universal és el socialisme democràtic i no les profecies neolliberals d’ideòlegs de la talla del senyor Aznar.

Racons del Baix Llobregat (VI). L’ermita de Sant Ramon i el Parc Forestal del Montbaig

“L’ermita al cel suspesa”. Aquest vers del poema “L’Emigrant” de mossèn Jacint Verdaguer referint-se al Santuari de Bellmunt quan “flota” entre els núvols de les sempres abundants boires de la comarca d’Osona, també serveixen per descriure l’ermita de Sant Ramon quan s’il·lumina per la nit i sembla formar part dels planetes i dels estels del cel del Baix Llobregat. Aquesta ermita, d’estil neogòtic i construïda a finals del segle XIX, està situada en el cim del Montbaig on es troben els termes municipals de Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i Viladecans (De fet, abans de la construcció de l’ermita hi havia una gran fita del segle XVII que es conserva a l’antiga seu de la Quadra del Bori i que avui en dia és el restaurant Can Xixol de Sant Boi). L’advocació de l’ermita és la de Sant Ramon Nonat, el patró dels nounats; de fet, encara es costum per part d’algunes persones el portar ex-vots pujant a l’ermita i posar un ciri a Sant Ramon.
Però a part de les tradicions religioses lligades a aquesta ermita, aquest racó del Baix Llobregat té un gran interès turístic pels amants de la natura: és un autèntic balcó natural sobre el Delta del Llobregat i un mirador impressionant de 360º on podem contemplar el Garraf, Collserola i les Muntanyes de l’Ordal; fins i tot, des d’aquest lloc, podem veure una mica més lluny Montserrat, el Montseny i... la Serra de la Tramuntana de Mallorca en dies molt nets! (veieu foto i article del bloc de Jaume Sans).
Pujar a peu a l’ermita de Sant Ramon és una recomanable excursió familiar per a gent gran i per anar amb nens. Al cim del Montbaig es pot pujar a peu des de Viladecans (per una ruta senyalitzada des del Parc de la Torre Roja) i des de Sant Climent de Llobregat (des de Can Boneu o des de Can Molins); però la millor ruta és la que puja des de Sant Boi de Llobregat –senyalitzada des de la carretera de Sant Climent i que s’inicia en un aparcament del parc forestal- ja que travessa els boscos de roures i alzines de la zona d’obaga del Parc Forestal del Montbaig, passant per racons tan interessants com el Pavelló de Caça o la Torre de les Bruixes (Centre d’Informació del Parc Forestal Montbaig), el recinte arqueològic de la Torre Benviure (on s’està construint en aquests moments un centre d’interpretació), el Camí Ral, la Font de Gualbes, i on es troben diferents camins per pujar amb diferents dificultats (la pista forestal principal és de fàcil accés per a tothom i per als ciclistes. Recomano que consulteu la meva guia Rutes pel Baix. I si us agrada les pendents, pugeu per la drecera amb marques grogues).
L’ermita de Sant Ramon, a part del seu us religiós, té un bon servei de bar-restaurant i alberga el Centre d’Interpretació del Paisatge del Baix Llobregat on es molt recomanable que veieu l’audiovisual en 3D “El Tresor del Baix” (És gratis i ho heu de demanar veure’l al bar-restaurant).

Música recomanada (XIX). “Secrets” de Roger Subirana.

Me encanten les músiques que disparen la meva imaginació; que em fan somiar i visualitzar altres monts, altres paisatges, altres espais, altres ànimes, altres cors... La música de Roger Subirana ho aconsegueix sempre. Grans pàgines de la història de la música les han omplert algunes de les bandes sonores que ajudaven a que grans pel·lícules fossin obres mestres; a Roger Subirana se li hauria de trobar un bon director de cinema que fos capaç de trobar les imatges i les situacions que il·lustressin la seva gran música. Roger Subirana és simplement un gran compositor –dels millors del país al meu parer- nascut a Vilafranca del Penedès que no sap escriure música (composa i toca d’oïda) però amb una obra grandiosa i que crec que algun dia es parlarà d’ell com un abans i un desprès; un fenomen similar al gran Mike Oldfield, que és capaç de fer les seves grans composicions o d’interpretar las seva música al costat d’orquestres simfòniques sense saber escriure o llegir una partitura. Les influències en la música de Roger Subirana són múltiples: de la música celta, al rock simfònic passant per la música electrònica (en una interessant entrevista publicada en Losfrontier parla d’això). Precisament, a Roger Subirana el vaig descobrir-lo en Lostfrontier, des d’on es poden descarregar gratuïtament alguns dels seus CDs gràcies a la seva generositat de voler compartir amb tothom la seva gran creativitat. Ja són molts els seus treballs, i destacar algun en concret m’és difícil, per això us proposo que escolteu el primer que vaig escoltar jo d’ell: “Secrets”, una meravella.

Racons del Baix Llobregat (V). La Vall del Llor.

La Vall del Llor o de Santa Bàrbara del Llor és un dels racons naturals més interessants del Baix Llobregat pel seu peculiar paisatge agro forestal i per la seva biodiversitat. I té encara una singularitat negativa que augmenta el seu valor: la forta pressió urbanística que la envolta, fent que sigui un racó singular a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La peculiaritat del seu paisatge agro forestal ve donat per la coexistència dels marges de pedra seca amb “vinyes” de cirerers, atmellers, oliveres, garrofers i dels boscos de pins a les zones de solana i de roures i alzines a les zones d’obaga. Als torrents del Llor o de Can Totussaus, es troba el llorer o llor que probablement dona nom al topònim de la vall. En general, la vall presenta la presència de flora i fauna típics d’un ecosistema mediterrani que gràcies a l’abandó de les zones agrícoles i a la prohibició de caça s’ha multiplicat els darrers anys. És també un dels pocs llocs del terme de Sant Boi on podem trobar un font d’aigua natural (La Font del Catarrín). Els darrers anys la vall ha sofert una pèrdua d’aigua en els seus torrents que han tingut com a coseqüència –segons en comenten amics naturalistes- la pràctica desaparició d’amfibis com a la salamandra. També algunes actuacions que s’han fet als voltants de la Masia de Santa Bàrbara han estat negatives per l’entorn natural. Però la vall té molta història: de fet la Masia de Santa Bàrbara havia estat a l’Alta Edat Mitja la Torre del Llor i va ser la seu de la Quadra medieval del Llor. Aquesta torre –de la qual no queden restes visibles- tenia la funció de vigilar l’antic Camí vell de Torrelles (a Torrelles de Llobregat, existeixen les runes de la Torre del Senyor, al costat de Can Balasch, que tenia també la funció de vigilar aquesta camí en el terme d’aquesta població). De les restes que queden de l’antic Camí Vell de Torrelles ja us en parlaré un altre dia. El que també són molt interessants són les masies que pertanyien a l’antiga Quadra: Can Pubill (rodejada d’una encantadora zona agrícola), Can Palós (veieu el meu article titulat “L’enigma de Can Palós”), i les runes de Can Palós Vell, la Casa Nova i de Can Totussaus (on recentment s’han fet excavacions arqueològiques i on trobem un interessant bosc amb magnífics marges de pedra seca). I finalment, un suggeriment: visiteu la Vall de Llor (teniu una proposta d’excursió a Rutes pel Baix que culmina a la Creu d’en Pi d’en Catró) a la Tardor o a la Primavera per veure l’espectacle visual que provoquen els cirerers.