"Els secrets de la reina" de X. R. Trigo

"Els secrets de la reina" de X. R. Trigo és d'aquells llibres que quant comences ha llegir-ho no vols deixar de fer-ho. Engantxa! És un llibre que m'ha atrapat per la seva atmosfera continua de suspens. Un suspens típic de saber qui és l'assassí, un suspens eròtic de saber que passa en algunes de les relacions amoroses i sobretot, un suspens històric per saber que va passar realment en un lloc tan significatiu per a la història de Catalunya com és Poblet i en una època medieval del segle XIV on vam passar moltes coses.
El llibre em va atreure molt per estar ambientat a Poblet. Poblet forma part de la meva vida des de fa molts anys, encara que fa temps que no hi vaig. Quant havia estat seminarista salesià havia estat moltes vegades a la finca que havien heretat els salesians a Poblet i que estava a l'antesala de la entrada al monestir. Havia fet moltes passejades pel seu voltant on la llum canviant del dia donava a la silueta del monestir diferents fisonomies. M'encantava l'ambient monacal d'aquest lloc i, sobretot, el moment de celebracions de les vespres a la èsglesia del monestir, on amb la foscor de l'hivern entraven els monjos de forma fantasmal amb el fons de l'escenari que formava el meravellós retaule i les tombes dels reis catalans mínimament il·luminades creant un ambient màgic que convidava a la introspecció personal. És un llibre molt recomanable pels amants de la novel·la històrica i curt de llegir en el temps a diferència d’altres novel·les d’aquest gènere.

Més informació del llibre a http://www.elssecretsdelareina.cat

Us recomano també que mireu el bloc de Fra Lluís Solà per conèixer la realitat actual de Poblet.

Primeres conclusions desprès de les ventades

En una inspecció que vaig fer la setmana passada amb el tècnic Josep Pons del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi i amb una reflexió conjunta que fèiem avui hem tret una sèrie de conclusions –personals i no oficials, és clar- de com va afectar la ciclogènesi explosiva als nostres boscos. A grans trets i amb l’ànim d’aportar quelcom a un debat al respecte, crec que algunes d’aquestes conclusions serien aquestes:

1.- La major afectació de les fortes ventades ha estat en boscos amb grans aglomeracions de pins blancs en terrenys argilosos. Aquests pins vam colonitzar d’una manera salvatge els antics camps de conreu dedicats especialment a la vinya. Les seves arrels són molt superficials i han crescut molt alts buscant la llum per conviure molt apretats amb altres pins.

2.- Les zones dels boscos de propietat pública municipal en els quals s’ha fet una gestió sostenible o s’ha iniciat aquesta, han patit menys la caiguda d’arbres. Aquesta gestió ha consistit en l’aclarida d’excés de pins blancs o que estaven torts o bifurcats, afavorint a espècies com el roure, l’alzina o el garrofer; en l’estassada de plantes invasores com el càrritx i en la poda de refaldeig inferior dels arbres. La gestió sostenible té una funció d’equilibrar les biomasses i a la vegada de prevenció contra incendis. A Sant Boi s’ha fet aquesta tasca en aproximadament unes 10 hectàrees. Bona part d’aquestes actuacions s’han fet amb la col·laboració dels programes d’inserció laboral com l’Escola Taller (destinat per a joves de 16 a 25 anys) i el Taller d’Ocupació (destinat per a persones aturades majors de 25 anys) i que com us he comentat altres vegades, a Sant Boi ho gestiona la empresa municipal CORESSA.

3. Les fondalades amb torrents i els camins forestals i carreteres de muntanya són els llocs on el vent va entrar com si fóssim les seves vies ràpides i són els llocs on més s’oberven arbres caiguts –almenys al terme de Sant Boi-.

Al dalt podeu veure fotos de com va afectar el vendaval a la Vall de Llor, on com comenta l’amic Jaume Sans al seu bloc Bestioles de Marina, els cirerers van aguantar els seus efectes gràcies a ser arbres ben podats i al fet de ser de fulla caduca que no frenava l’activitat del vent.

Obrint camins… de futur.

Com molts ajuntaments del Baix Llobregat, el de Sant Boi ha mobilitzat els seus propis recursos humans i tècnics i també ha buscat a empreses externes per treballar urgentment per prioritzar l’obertura i recuperació de la xarxa de camins forestals de les nostres muntanyes; camins que van quedar impracticables i tancats degut a l’enorme quantitat d’arbres caiguts pels efectes del temporal de vent de la setmana passada.
Un d’aquests recursos ha estat el mòdul forestal de la Escola Taller que gestiona CORESSA. Per als joves que formen part d’aquest programa formatiu d’inserció laboral ha estat –i continuarà durant un cert temps- una oportunitat per veure in situ com treballen realment les empreses de treballs forestals, i a la vegada ha estat oportunitat per posar en pràctica el que han après en l’ús de les moto serres i en com funciona les màquines biotrituradores i les màquines pesades forestals, fet que formarà part del seu currículum (les fotos que veieu són d’aquest mòdul en els treballs d'obrir una pista forestal del sector Can Paulet del Montbaig).
Els éssers humans tenim la capacitat de superar les adversitats i de veure que dels desastres també veiem les oportunitats. En aquest cas, crec que hi han dues grans oportunitats: una, per aclarir l’excès de pins blancs que hi han a les nostres muntanyes per tal d’afavorir espècies com els roures o les alzines; i l’altre, per donar feina a molta gent que està a l’atur però que necessita una qualificació i una preparació –sobretot en qüestions de seguretat- en aquests tipus de treballs.

Finalment, també us voldria recomanar el reportatge fotogràfic del company d’AFOBOI, Ricardo Quemades, sobre els efectes del temporal de vent al sector de la Font de Gualbes del Parc Forestal de Montbaig a Sant Boi (http://elfotoblogdericardo.blogspot.com/2009/02/desastre-en-el-cami-de-golbes-17.html) i l’interessant reflexió sobre els efectes del temporal que fa l’amic Jaume Sans al seu bloc Bestioles de Marina (http://bestiolesdemarina.blogspot.com/2009/01/el-vent-sant-boi-i-comarca.html).

I un gran prec: RESPECTEU ELS SENYALS QUE PROHIBEIXEN EL PAS DE VIANANTS, CICLISTES I COTXES PER A AQUESTES PISTES FORESTALS. Molts senders també estan cegats. La situació és encara perillosa i poden caure més arbres.

Dolor, Desolació i Devastació.

Dolor. Sento molt dolor per la mort d’aquests quatre nens del Beisbol Sant Boi. Sóc pare i em poso en la pell dels pares d’aquests nens i m’esgarrifo pensant en seu patiment i desconsol. I sento també dolor per tota la gent del Beisbol Sant Boi que durant molts anys han fet un tasca magnífica de promocionar aquest esport entre els nens i el jovent i que han aconseguir que aquest formi part de la identitat de Sant Boi d’una forma molt arrelada.


Devastació. Les persones, les cases, les ciutats i els pobles han sofert una veritable devastació que està posant a prova tota la capacitat de molts serveis públics i municipals davant d’un nou fenomen. Però la natura del Baix Llobregat també ha patit una veritable devastació amb aquest maleït temporal que els experts denominen “bomba metereologica” o ciclogènesi explosiva. Els danys són enormes en masses de boscos –ja de per si molt denses i selvàtiques- i la seva repercussió d’augmentar els perills en èpoques de risc d’incendis poden ser terribles. Urgeix que els experts forestals i la Generalitat de Catalunya estableixi, en primer lloc, criteris tècnics per a la recuperació d’aquests boscos; i en segon lloc, ajudes pels ajuntaments i pels propietaris per fer-ho. El primer que s’està fent a la majoria dels municipis afectats és obrir els camins públics impracticables pels arbres caiguts i que sobretot siguin d’accés per a petits nuclis habitats.


Desolació. Ahir observaba -amb el cor encongit- al bosc de la Font de Gualbes, un numerós conjunt d’ocells puputs femelles (“abubillas” en castellà) com boges… Havien perdut els seus nius amb els seus pollets i patien movent-se de forma molt descontrolada i donat-se cops contra els arbres; era com si no reconeguessin el seu territori i el que fins ara havia estat el seu plàcid món. I molts arbres caiguts… Molts… Cada caiguda ha arrencat un tros de terra deixant a la vista les soques i les arrels dels arbres i creant grans forats al terra… Sembla com si hagués caigut una bomba i estiguéssim en un camp de batalla.

Toca treballar, toca prioritzar el que cal fer i toca, tot plegat, reflexionar que el món està canviat ja sigui pel canvi climàtic o per la conjunció dels astres.

Els safareigs de les vinyes

Unes de les més curioses construccions abandonades que podem trobar a les nostres muntanyes són una mena de safareigs construïts amb maons. Aquests safareigs no tenien la funció de servir per rentar la roba, sinó que servien per preparar el millor remei fitosanitari que durant molt de temps havien utilitzat els pagesos per protegir les vinyes: el sulfat de coure. On avui veiem muntanyes plenes de boscos –en alguns casos, molt selvàtics- fa 100 anys eren vinyes que ocupaven pràcticament fins a l’últim racó on es pogués conrear. Al costat d’aquests safareigs sempre trobem cisternes per emmagatzemar l’aigua que era vital per preparant el preparat líquid amb el sulfat de coure que desprès és ruixava amb les sulfatadores; els pagesos omplien les cisternes canalitzant l’aigua de la pluja mitjançant canals excavats en el rocam o construïts amb pedra seca de llicorella baixant en forma de zig-zag per les laderes de les muntanyes (a Sant Boi, a la muntanya del Montbaig podem trobar tres excel·lents exemples d’aquests canals, veritables obres hidràuliques populars), i en alguns casos, els safareigs estaven al costat també de fonts i torrents amb aigua com el cas del trobat al costat del Torrent de Can Totussaus.
A les muntanyes de Sant Boi es troben dos tipus d’aquest safareigs: uns construïts amb maons prims i amb una pica petita i una de gran, i uns altres construïts amb maons més gruixuts amb dos piques petites i una de gran; els primers –molt deteriorats- són probablement els més antics i devien ser els utilitzats des del segle XVIII fins a mitjans del s. XIX i servien per preparar el sulfat de coure mesclant-lo únicament amb aigua; els segons, servíem per preparar l’anomenat “caldo bordelès” que consistia en afegir també calç al preparat de sulfat de coure (una tècnica importada de França a finals del s. XIX per aturar el fong anomenat míldiu i que era originari d’Amèrica a l’igual que la famosa fil·loxera). La prova irrefutable que eren safareigs per preparar el sulfat de coure és el color entre verd i blau del sulfat de coure que ha sobreviscut en les parets de les piques. Com passa amb altres elements del patrimoni històric que s’ha anant trobant a les nostres muntanyes, el manteniment dels boscos, les franges de protecció contra incendis i les neteges dels arbres cremats desprès dels incendis ens ha permès “descobrir” aquest interessant passat vinícola.

Música recomanada (XXI) “Berlín” d’Alva Noto & Ryuichi Sakamoto

Alva Noto és el nom artístic del music alemany Carsten Nicolai. Durant la seva primera gira al Japó l’any 2000, Carsten Nicolai va conèixer a Ryuichi Sakamoto i des de llavors s’ha establert una col·laboració musical on es fusiona el minimalisme electrònic i matemàtic d’Alva Noto i els passatges sonors del piano de Ryuichi Sakamoto. Els tres treballs que ha realitzat junts (“Vrioon”, “Insen” i “Reveb”) es consideren obres mestres de l’anomenada música àmbient. Per a mi es tracta d’una música adequada per treballar per la nit, ambientant d’olors musicals l’espai i que inciten a la concentració i a la creativitat de la feina que fas en aquell moment. En l’extraordinari vídeo del tema “Berlín”que us adjunto podreu palpar les sutileces d’aquesta música, però el millor és escoltar la música d’aquesta col·laboració entre dos grans músicacompanyat del silenci nocturn. El darrer treball d’Alva Noto és diu “Xérox”, us recomano que llegiu aquest article publica en “El Pais”.

"La Sireneta"

De les tres fotografies que he exposat a la Ia Exposició de l'Agrupació Fotogràfica de Sant Boi (AFOBOI), aquesta és la fotografia que més carinyo li tinc; primer, perquè surt la meva filla Anna, i segon, perquè no va ser una foto fruït d'una pose sinò fruït de captar un instant on la meva filla sembla "la Sireneta" del conte. La foto està feta en un racó natural preciós de la costa portuguesa: la platja de Ribeira d'Ilhas, un paradís pels surfistes i un interessant paisatge geològic.
La inauguració de l'exposició va ser un èxit de presència de públic i ens va deixar a tots els que hem col·laborat un bon sabor de boca (Teniu temps de veure-la fins el 31 de gener al Casal de L'Olivera de Sant Boi). Us recomano que visioneu el següent reportatge que surt en el bloc Lost in Sant Boi de Ricardo Caballero. Això nomès és el començament...