Les orquídies: la natura insòlita del Baix Llobregat

A la primavera del Baix Llobregat, emergeix dels nostres entorns naturals tot un seguit de miraculosos espectacles de plena bellesa. La floració dels cirerers que emblanquinen les nostres valls i muntanyes, és un d'aquests espectacles naturals més coneguts. No obstant, hi ha un esclat natural bellíssim, però poc conegut, fins i tot, per les persones que solen fruir de la natura de la nostra comarca: la floració de les orquídies.

El desconeixement que tenim d'aquestes meravelles naturals és degut probablement a la petitesa d'aquest tipus de flora i, en general, a la falta de valoració dels entorns naturals que tenim. A Sant Boi de Llobregat, el grup ecologista Encina i l'ajuntament, fa anys, van publicar conjuntament un pòster per les escoles sobre les orquídies que es podíem trobar a les zones naturals de la ciutat, precisament, per donar a conèixer aquest tresor.

Però, no ens enganyem, no les veus si no vas acompanyat d'una persona experta que te les mostri. I el passat diumenge, l'amic Andreu Burguera (veieu el seu bloc "Golbes, racó del naturalista"), naturalista gran coneixedor de les aus, els bolets i de les orquídies (entre altres coses) ens va mostrar a un grup de persones les orquídies que podem veure al Baix Llobregat. La mostra ens la va fer en una petita excursió pels boscos de Begues que estam al llindar del Parc Natural de Garraf i que estant -curiosament- molt a prop d'aquesta població (de fet, va ser baixar del cotxe i començar a veure-les). I com diu l'Andreu, desprès de fotografiar-les, un s'enganxa a l'afició per a aquestes minúscules flors.

(+ info orquídies de Catalunya)

"El llenguatge de les mans"

En una nova aposta arriscada dels membres que formen part de l'agrupació fotogràfica de Sant Boi (AFOBOI), el proper 8 d'abril s'inaugura una nova exposició temàtica, dedicada aquest cop al llenguatge de les mans. Com diu la poeta i escriptora santboiana, Queta García, "Les mans són ponts que estenem cap altres mans"; i afortunadament, els seus poemes també formaran part d'aquesta exposició.

Com és normal en aquest tipus d'exposicions, la limitació del nombre de fotos per fotògraf és necessària ja que la nostra entitat no ha parat de créixer incorporant nous aficionats a la fotografia. Només podíem exposar tres fotos i sempre és difícil escollir. Aquest passat estiu, vaig aprofitar per fer algunes de les fotos d'aquesta exposició a les vacances i aquí us presento tot el resultat, desitjant creant més ponts amb tots vosaltres...

(+info)

La carretera fantasma de Cornellà

Una carretera "fantasma" és una carretera morta que no porta enlloc i per la qual ja no passa ningú. A Cornellà de Llobregat en tenim una. Però que estigui "morta" no significa que no hagi viscut i que les seves pedres no hagin estat testimoni de molta història.

La transformació del territori del Baix Llobregat ha estat radical en els darrers 20 anys. No crec que hi hagi cap altre territori on s'hagin construït tantes infraestructures en tan poc temps i tan concentrades en un sol àmbit geogràfic, en especial, en el Delta del Llobregat. Aquesta concentració ha esborrat pràcticament antigues xarxes d'infraestructures, algunes d'elles molt antigues i que el seu origen es perd en el temps.

A Cornellà existeix, a prop del riu Llobregat, restes de l'antiga carretera de Sant Creu de Calafell (iniciada al s. XVIII) del tram entre aquesta ciutat i Sant Boi. I, molt probablement, també siguin les restes superposades i reaprofitades del queda a Cornellà del medieval Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès. L'antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d'ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l'Almirall Vierna.

Aquest tram passa desapercebut, rodejat pel descomunal viaducte de l'AVE (de fet, l'última vegada que ha estat utilitzada aquesta carretera fantasma ha estat durant la construcció d'aquest viaducte), de dos vies més de ferrocarril, de la Ronda del Litoral, de la carretera de Sant Boi a Cornellà, d'horts periurbans d'estètica "somier" i dels pocs camps agrícoles que queden a Cornellà. Només, la elegant presència de tres centenaris plataners ens permetent ubicar-lo. Desgraciadament, aquest antics plataners que donaven ombra a les carreteres i personalitat al paisatge del Baix Llobregat, van desapareixen a mida que aquestes s'eixamplen per encabir més cotxes.

Trepijant aquetes restes, el primer que crida l'atenció és trobar una carretera on el ferm està empedrat amb peces rectangulars i irregulars de granit (un luxe d'acabament i que demostra la importància d'aquesta via de comunicació en el seu temps). "Gràcies" a les trinxeres realitzades per la via de ferrocarril de mercaderies, podem observar un magnífic tall del terraplè d'aquesta antiga carretera amb un dos metres d'alçada i amb murs de contenció construïts amb llicorelles i "torturà".

La decadència i desús d'aquesta carretera es va iniciar amb la destrucció del pont del riu Llobregat durant la Guerra Civil.

Crec, sincerament, que la ciutat de Cornellà hauria de dignificar aquest espai formant part del patrimoni històric de la ciutat i sumant-lo als espais naturals que envolten el riu Llobregat.

Screencasts and videos online

Música recomanada (XXVI): "Atlantico", "Universal Dance" i "Sarabanda" de Roberto Cacciapaglia

Quan necessito aixecar el meu esperit, el que em cura són tres coses: sentir l'amor de les persones que m'estimo, el contacte amb la natura i la música. No sé si us passa, però hi ha música que és com si entrés en el teu cos i arriba de seguida al teu cor. Descobrir un tema, una melodia o una cançó que connecta amb la teva ànima és un moment sublim; als que els hi agrada la música saben del que els estic parlant...

Doncs bé, i gràcies als amics de Lostfrontier i de la seva ràdio "En el Aire" que no em canso de recomanar, he descobert en els darrers mesos la música del compositor italià Roberto Cacciapaglia; i us puc assegurar que la seva música enamora i que tot el meu ser agraeix escoltar-la. Per a mi, Cacciapaglia forma part d'un altar personal on estan els Ludovico Einaudi, Giovanni Allevi, Wim Mertens o Rodrigo Leao; compositors actuals, minimalistes i neoclàssics, capaços de tocar l'ànima humana amb una força inusitada. Són moltes vegades la meva força davant de les adversitats.

Us recomano que he escolteu aquests tres temes: Un concert, en directe i amb orquestra, del tema "Atlantico" i dos temes més que m'apassionen: "Universal Dance" i "Sarabanda". També us recomano que llegiu l'article de Philo (una de les ànimes de la ràdio "En El Aire") que va publicar sobre aquest compositor en el seu bloc.

Neu des del Montbaig

Fotos realitzades aquest matí a les 8:30H, des del Pla de la Verge del Parc Forestal Montbaig de Sant Boi (muntanya de Sant Ramon).
La Serralada de Collserola, el Tibidabo i el Montpedrós són els llocs que es veuen en aquestes fotos.
A mida que passin les hores, aquesta "enfarinada" anirà desapareixen i esperem que també els problemes que ha provocat.
L'accés a l'ermita de Sant Ramon estava tancat degut a la capa de gel que hi ha al camí. El sol que lluirà avui, ajudarà al seu desglaçament. Les birgades municipals de l'ajuntament estaven posant sal i trien el gel al sector residencial de les Orioles per on passa l'accés per cotxes per anar-hi a Sant Ramon.

La cabana descoberta des del cel

En els darrers anys, l'arqueologia ha tingut un gran aliat: el Google Earth. Son importants els descobriments arqueològics que han estat descoberts i que han estat divulgats en els mitjans de comunicació (veieu la notícia que va aparèixer a EL PAÍS, l'any 2008).

Per a la que ha estat fins fa poc la meva darrera feina, l'ús de fotografies aèries de l'entorn forestal de Sant Boi ha estat una constant; i aquí cal dir que l'ajuntament de Sant Boi compte amb un departament d'informació territorial molt competent que ha creat una aplicació d'informació geogràfica de primer nivell anomenada "CARTONET", on entre moltes informacions i dades, es poden consultar ortofotografies de diversos vols aeris, fetes en els darrers anys de tot el terme municipal de Sant Boi; fins i tot, es pot consultar el vol de l'any 1956 que el govern nord-americà va fer pel règim d'en Franco.

Un dels millors vols que alberga aquesta interessant aplicació és el de 2003, ja que té una llum, nitidesa i claredat excepcional. Doncs bé, gràcies a la consulta d'aquesta orto del 2003 per a la recuperació de senders del Parc Forestal Montbaig l'any 2009, vaig poder localitzar com fan els arqueòlegs amb el Google Earth, una espectacular cabana de pedra seca absolutament engolida per la vegetació i que ja no es visualitzava a les ortos d'anys posteriors.

Gràcies, primer a la tasca del mòdul forestal de l'Escola Taller de Sant Boi i desprès a un Pla d'Ocupació gestionat pel departament de medi ambient que estava treballant en la recuperació de la pedra seca, es va poder visualitzar i restaurar parcialment les restes d'aquesta espectacular cabana que probablement sigui la més gran que s'ha localitzat en el terme santboià.

Es tracta d'una cabana de planta quadrada d'uns 4m per cada costat, adossada a un marge, construïda amb pedra de llicorella, amb la porta orientada cap l'Est (generalment, totes les cabanes s'han orientat en aquest sentit) i amb un estància afegida a la part posterior que segurament era el corral de descans de la mula de treball i de transport del pagès (Unes de les cabanes recentment reconstruïdes al Montbaig tenia també aquest corral). Al costat d'aquesta cabana, també es va localitzar una mena de cup o cisterna molt ben conservat relacionat amb el món de la vinya.

Desgraciadament, i per falta de recursos econòmics, no ha estat possible un seguiment arqueològic que hagués aportat molta més informació. La crisi també afecta molt directament a aquestes investigacions tan necessàries per conèixer i entendre el nostre passat.

La Roca de Canons, microcosmos megalític?

La Roca de Canons és un aflorament rocallós de la muntanya del Montbaig (Sant Ramon) de Sant Boi de Llobregat, està situat per sobre del sector residèncial de Canons a l'inici d'un tram asfaltat del Camí Vell de Sant Ramon i que serveix per accedir amb cotxe al Parc forestal de Montbaig i a l'ermita de Sant Ramon que es troba en el cim d'aquesta muntanya.

Aquest aflorament passa força desapercebut però és un lloc molt utilitzat pels joves per xerrar i admirar una execel·lent panoràmica. El que desconeixen molts d'aquests joves és el misteri que alberga aquesta enorme roca de llicorella formada per lloses de túmuls de diferents nivells: un autèntic microcosmos d'inscultures en forma de cassoletes. No és l'únic exemple d'inscultures que trobem al Montbaig tal com us informava en el meu article "Megalitisme a Sant Boi?"; però la concentració d'aquestes és impressionant: quasi 100 cassoletes de diversos diàmetres que van de 2 cm a 40 cm amb formes rodones i el·líptiques, algunes d'elles amb reguerons.

Però quan un es situa a sobre d'aquest rocam es dona compte d'un fet fonamental per entendre quina havia estat la importància d'aquest lloc en l'antigüetat: la visió directa d'enclaus ibers tan estratègics com el Puig del Castell, la Muntanyeta, el Montpedrós, les Sorres i tot el conjunt de la Serra de Collserola. També cal recalcar que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon que en el seu tram final d'accés al cim del Montbaig -i desviant-se de l'actual pista forestal- trobem altres exemples de túmuls rocallosos de llicorella amb inscultures de cassoletes, fet que demostraria l'antigüetat d'aquest camí d'abans de la presència dels ibers en aquestes contrades.

Aquesta Roca de Canons necessita urgentment una protecció ja que és una zona de la muntanya qualificada com d'equipaments i no està en cap de les zones oficials d'expectativa arqueològica; i evidentment, també necessita com d'altres zones del Montbaig, d'una recerca arqueològica acurada que doni respostes als misteris del màgic Montbaig.