El Pla Baguet, paisatge minimalista del Parc Natural del Cadí-Moixeró

El Parc Natural del Cadí-Moixeró ens ofereix paisatges espectaculars i de gran bellesa com el Prat de Cadí on abunden les cingleres rocalloses, els prats alpins i els boscos ben tupis.

Al final de la primavera i durant l'estiu, quan torno de la Cerdanya i vull evitar el peatge del Túnel del Cadí, m'agrada fer la tornada per la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug i admirar el paisatge que forma el serrat que va de la Creuta (2067 m) fins el Puigllançada (2049 m), fugint del desgavell i l'impacte que em produeix les instal·lacions d'esquí de La Molina que estan situades en la cara nord del sector Torrent Negre del Puigllançada.

És un paisatge absolutament minimalista, de relleus suaus solcats de prats verds i groguencs amb muntanyes compactes i arrodonides. Un paisatge que em transmet molta pau i serenor i que trobo molt encertat per ser utilitzat per fer una fotografia creativa o per la publicitat o el cinema (seria el paisatge perfecte per l'anunci de BMW “¿Te gusta conducir?”). El cel i la terra s'uneix en aquest lloc d'una forma molt singular aportant una escenografia molt dramàtica.

La millor manera per fer un tast caminant per aquest paisatge és pujar des del Coll de la Creuta (1888 m) fins el Pla Baguet (2031 m), amb la possibilitat d'allargar la nostra ruta fins el Tossal de Rus (2119 m) o el Puigllançada (2409 m). Es tracta d'una ruta fàcil que fins i tot és molt recomanable per fer amb nens.

Rutes vora el mar (IX) Des del Castell de Sant Jordi d'Alfama a l'Atmella de Mar per la GR-92

La costa tarragonina ens ofereix magnífiques rutes de senderisme per fer vora el mar. És el cas de la ruta de la mítica GR-92 que passa per la costa del terme municipal de l'Atmella de Mar. Una costa que està bona part inclosa dins de l'Espai d'Interès Natural (EIN) anomenat de Santes Creus i que ens ofereix un paisatge mediterrani de primera i força verge en comparació a altres zones de la costa catalana.

Són en total uns 16 km de costa amb un perfil abrupte, amb penya-segats esculpits per l'erosió que s'intercalen amb tot un seguit de platges i cales encisadores, units pel recorregut del sender GR-92 en un autèntic camí de ronda rodejat de la típica vegetació mediterrània.

Aquest recorregut també alberga algunes sorpreses com algunes llacunes litorals formades per aigües subterrànies i un preciós castell, el castell de Sant Jordi d'Alfama.

El castell de Sant Jordi d'Alfama és d'origen medieval però la seva actual configuració és del s. XVIII i va ser empleat a les guerres carlines del s. XIX. Ha estat recentment restaurat i arranjat el seu exterior donant-li el seu actual aspecte magnífic. I és precisament d'aquí d'on surt la ruta que vaig fer el passat mes d'abril. Per arribar-hi, cal anar fins l'Atmella de Mar, i des d'allà surt una carretera local en direcció al Castell de Sant Jordi o Cala Sant Jordi.

Des del castell, ens encaminem pel camí de ronda perfectament senyalitzat que ens permetrà caminar per sobre dels penya-segats i alhora anar arribant en pocs minuts d'una cala a l'altre. La cala Vidre, la del Forn, la de les Ampolles, de les Mosques, la platja del Torrent del Pi, la de Xelin, l'estany Tort, la cova del Llop Marí, la d'Ambrosio, la del Cementiri, la platja de l'Alguer i finalment, arribem a l'Atmella de Mar. Hi han cases, però que en la seva majoria no malmeten el paisatge.

A l'Atmella de Mar val la pena quedar-si a menjar en alguns del seus restaurants que hi han a la Plaça del Canó al costat del port; port que alberga una bona flota pesquera i que ens garanteix menjar un peix molt fresc i de primera juntament amb un bon arrós o fideuà.

També és molt recomanable de fer la ruta de l'Atmella de Mar fins la Punta de l'Àliga, resseguint la GR-92.

San Juanito

Des del passat 23 d'abril -Sant Jordi- no n'havia actualitzat el meu bloc. Alguns dels meus lectors i seguidors més fidels m'han escrit preguntant-me que què em passava. I la resposta ha estat que al meu pare Juan José -jo li deia, carinyosament, Juanito- li van diagnosticar fa dos mesos i mig una leucèmia aguda sense cap possibilitat de tractament que no fossin cures pal·liatives.

I, malauradament, el passat 21 de maig ens va deixar assossegadament, sense patir i amb tranquil·litat d'esperit; rodejat de les persones que més l'estimaven, acomiadant-se donant-nos la ma i sense abandonar la seva fe cristiana sabent que s'anava a un bon lloc per estar amb els seus pares i germans difunts.

Han estat uns mesos intensos d'hospitals. I m'he sentit molt orgullós de la sanitat pública que tenim i que espero que no es malmeti amb les retallades anunciades. Reconec que quan anava abans a l'hospital Duran i Reinals (l'Institut Català d'Oncològia) a visitar algun malalt en donava por i em generava estat d'ansietat, però desprès d'estar molts dies veiem la feina de tota la gent que treballa en aquest hospital (des de les senyores de la neteja, els auxiliars, els cambrers del bar, les infermeres i les doctores o doctors), crec que no hi han un lloc en el món on s'intenti ser més positiu oferint tot el afecte i humanitat als malats. El meu agraïment i el de la meva família, de com han tractat amb mon pare, serà etern.

Mon pare era un poeta molt productiu on canalitzava les seves passions, el seu cor i la exaltació de la bellesa, tan femenina com la de la natura. I es pot dir que va escriure fins l'últim moment. Tres dies abans de morir, va escriure el seu acomiadament que vam incloure en el recordatori:

“Caros amigos, despedirme quiero

de vosotros con ánimo sereno,

sin amarguras, llantos, ni desenfreno,

sin clamor de salvaje toro fiero.

Vuestro, llevaría conciso mensaje,

al venerable Padre de los cielos,

unidos a espirituales anhelos

y bandeja de sabroso potaje.”

Avui és la nit de Sant Joan; de petit, per mi era una nit màgica al contemplar les gran fogueres que es feien en un Sant Boi on abundaven els descampats i on encara hi havien carrers sense asfaltar (fet que pràcticament ha desaparegut perquè ja no queden els descampats sense estar degudament urbanitzats). I demà serà el sant de mon pare i m'haureu de permetre que a partir d'ara no sigui per mi Sant Joan sinó San Juanito.

Allá donde estés Juanito, que sepas que te quiero.

“Escollida pels Déus” de Maria Carme Roca

La gran aportació que ens fan als lectors els escriptors de novel·les, és fer-nos volar la imaginació. I la gran aportació que ens fan els escriptors de novel·la històrica, és ajudar-nos a reviure -amb encert o no- un altre temps, uns espais desapareguts, uns personatges que van existir o les runes d'una ciutat que va ser clau per a la història d'un país...

Suposo que és una mica com les pel·lícules amb trama històrica: moltes d'elles es permeten certes llicències que ens ajuden a visualitzar una època i altres són molt més rigoroses.

Era un nen ben petit quan va ser la primera vegada que vaig anar a Empúries. Mon pare que treballava com a professor per les tardes en la desapareguda acadèmia Studium de Sant Boi, va aprofitar una excursió amb els seus alumnes per fer-nos visitar ami i a mon germà les seves runes. Probablement, va ser en aquell moment que en va començar a interessar la història i l'arqueologia; des de llavors he estat un fan de les “pedres”... Però, precisament, era això només el que veia: pedres sense ànima i no sabia el que havia passat entre elles...

“Escollida pels Déus” és una gran novel·la que m'ha servit per recrear -d'una manera magistral- quin era l'ànima de aquelles pedres, que es respirava en aquella ciutat que convivia una colònia de grecs forans i els ibers autòctons entre els segles IV i III abans de Crist.

L'edició del llibre de Columna Edicions és d'una gran qualitat, amb unes excel·lents il·lustracions en els dors de la portada i contraportada que reprodueix a vista d'ocell com eren Empúries i Ullastret (Índica) en aquell temps.

Maria Carme Roca ha escrit una novel·la històrica, igual de rodona que les seves anteriors obres (reconec que m'agrada molt com escriu la Maria Carme), molt ben documentada i amb una relació de la bibliografia empleada, que ens permet aproximar-nos -amb rigor històric- a saber com es vivia en aquella època; però es també una novel·la ben entretinguda on el misteri, les intrigues, l'amor i l'erotisme son ben presents, i on s'acaba estimant a molts dels seus personatges.

Ben segur que acabarem sabent més coses, sobretot, de la cultura grega gràcies a la profusa inclusió de termes d'aquesta cultura, aclarits al peu de les seves pàgines.

Avui és Sant Jordi, i si encara no heu escollit llibre per regalar o per regalar-vos, aquesta és la meva proposta. Us asseguro que si hi ha alguna “escollida pels Déus” per la seva creativitat literària és precisament la Maria Carme Roca.

Primeres prospeccions arqueològiques a l'Ateneu Santboià

Tal com us deia en el meu post “El que amaga l'ateneu”, els arqueòlegs sempre han cregut que els antics terrenys de l'Ateneu Santboià amaga molta informació del passat de Sant Boi. Doncs bé, s'han començat a trobar restes interessants en els terrenys de l'Ateneu Santboià, gràcies a les prospeccions arqueològiques que l'ajuntament de Sant Boi va iniciar el passat 8 de març.

Esperarem amb candeletes, que quan acabin aquestes excavacions, saber més coses que puguin aportar més dades sobre el nostre passat passat històric a l'època dels ibers i dels romans.

El vídeo és de Baiximagenes

Refugi antiaeri de Gavà

L'ajuntament de Gavà vol recuperar aquest refugi que està ubicat a sota de la seva Rambla, al tram inicial de Salvador Lluch. Ha estat una sorpresa saber que aquest tipus de patrimoni històric també es troba a la comarca del Baix Llobregat. Les imatges són prou il·lustratives de la importància que tenia aquest refugi i el valor històric perquè sigui preservat per no perdre la memòria històrica del que va representa la Guerra Civil.
+ info

Itinerari pel Parc Forestal de Mas Ratés (Viladecans)

Fa unes setmanes, vaig tenir l'oportunitat de caminar per un recent itinerari forestal que ha realitzat l'ajuntament de Viladecans a la Serra de Miramar al Parc Forestal de Mas Ratés. Es tracta d'un agradable itinerari apte per totes les edats i que permet oxigenar-se als ciutadans de Viladecans sortint a peu des de casa seva (és la sort que tenim en algunes poblacions del Baix Llobregat i que molts del seus habitants valorem com un element de qualitat de vida).

Sempre m'ha agradat el topònim de Miramar... Ho diu tot! I la veritat és que la visió del mar des d'aquesta petita serra -que separa els termes de Viladecans i Sant Climent de Llobregat- és sempre sorprenen.

Però la sorpresa ha estat el tenir una altre visió més espectacular del Montbaig i de la seva ermita de Sant Ramon, des del mirador que hi ha a prop del cim del Mas Ratés. Des d'aquest mirador, recentment creat i on tenim una rosa dels vents per situar-nos, podem admirar el cantó amb més pendent del Montbaig que ens fa veure la muntanya molt més alta i la sensació de que la ermita de Sant Ramon és una baluard inexpugnable.

Són també molt interessants les tipologies de marges de pedra seca de llicorella (amb algun amagatall semblants als que es poden trobar al Montbaig) que podem trobar a prop del mirador, molt visibles, pels treballs forestals de recuperació de la zona que es va cremar l'any passat. Al mateix cim del Mas Ratés, podem veure una de les interessants fites amb la epigrafia “Viladecans” (probablement, són dels segles XVIII o XIX) que s'han trobat en aquesta serra i en el Montbaig, arrel dels incendis forestals i que estan catalogades per l'ajuntament i que el Grup Tres Torres ha divulgat la seva existència i -malauradament- també ha denunciat els actes de vandalisme que pateixen.

També vaig trobar un parell de cassoletes rectangulars que també podrien tenir un origen megalític com les que he anat trobant al Montbaig. I pel que sembla, en aquest lloc els ibers també van fruir de la vista del mar (que el tenien molt més a prop que nosaltres que avui en dia...).