Les recents declaracions d’Aznar dient que el socialisme simpàtic no és la recepta per superar la crisi econòmica em recorda a un company directiu que considera que no és professional intentar crear “bon rotllo” en el treball sinó que s’ha de “tensionar” constantment als subordinats. Amb aquest company, evidentment, no estic d’acord i la meva experiència laboral com a responsable en la direcció d’equips de treball em dona la raó.
Però tornem a parlar del senyor Aznar; al meu entendre, un clar cas de patologia política per les seves reiterades intervencions amb afirmacions ex-càtedra i dogmàtiques on no surt mai del discurs del “tensionar” als ciutadans amb afirmacions pintoresques sobre la invasió àrab de la Península Ibèrica durant l’època dels visigots, sobre el canvi climàtic o les darreres sobre el “socialisme simpàtic” d’en Zapatero. En fi, al “duro” senyor Aznar li molesta les formes educades i respectuoses d’en Zapatero, i fins i tot, crec que li va molestar que li defenses davant de Chaves com un president escollit democràticament que mereixia un respecte.
Aquesta crisi, al meu entendre, és una oportunitat per replantejar uns models de creixement econòmic equivocats basats en el totxo i que han malmès el territori i que han afavorit la cara més desagradable del canvi climàtic, i que de retruc han fet pràcticament impossible l’accés de l’habitatge als joves i a les persones més desfavorides.
A la espera d’un reflotament econòmic calen més polítiques socials d’ajuda als desfavorits (especialment a les persones a l’atur)... A això es deu referir el senyor Aznar com a socialisme simpàtic? Si és així, m’agrada el concepte, perquè s’hi ha una ideologia política que ha fomentat la societat del benestar i les millores socials de manera universal és el socialisme democràtic i no les profecies neolliberals d’ideòlegs de la talla del senyor Aznar.
