Música recomanada (XXVI): "Atlantico", "Universal Dance" i "Sarabanda" de Roberto Cacciapaglia

Quan necessito aixecar el meu esperit, el que em cura són tres coses: sentir l'amor de les persones que m'estimo, el contacte amb la natura i la música. No sé si us passa, però hi ha música que és com si entrés en el teu cos i arriba de seguida al teu cor. Descobrir un tema, una melodia o una cançó que connecta amb la teva ànima és un moment sublim; als que els hi agrada la música saben del que els estic parlant...

Doncs bé, i gràcies als amics de Lostfrontier i de la seva ràdio "En el Aire" que no em canso de recomanar, he descobert en els darrers mesos la música del compositor italià Roberto Cacciapaglia; i us puc assegurar que la seva música enamora i que tot el meu ser agraeix escoltar-la. Per a mi, Cacciapaglia forma part d'un altar personal on estan els Ludovico Einaudi, Giovanni Allevi, Wim Mertens o Rodrigo Leao; compositors actuals, minimalistes i neoclàssics, capaços de tocar l'ànima humana amb una força inusitada. Són moltes vegades la meva força davant de les adversitats.

Us recomano que he escolteu aquests tres temes: Un concert, en directe i amb orquestra, del tema "Atlantico" i dos temes més que m'apassionen: "Universal Dance" i "Sarabanda". També us recomano que llegiu l'article de Philo (una de les ànimes de la ràdio "En El Aire") que va publicar sobre aquest compositor en el seu bloc.

Neu des del Montbaig

Fotos realitzades aquest matí a les 8:30H, des del Pla de la Verge del Parc Forestal Montbaig de Sant Boi (muntanya de Sant Ramon).
La Serralada de Collserola, el Tibidabo i el Montpedrós són els llocs que es veuen en aquestes fotos.
A mida que passin les hores, aquesta "enfarinada" anirà desapareixen i esperem que també els problemes que ha provocat.
L'accés a l'ermita de Sant Ramon estava tancat degut a la capa de gel que hi ha al camí. El sol que lluirà avui, ajudarà al seu desglaçament. Les birgades municipals de l'ajuntament estaven posant sal i trien el gel al sector residencial de les Orioles per on passa l'accés per cotxes per anar-hi a Sant Ramon.

La cabana descoberta des del cel

En els darrers anys, l'arqueologia ha tingut un gran aliat: el Google Earth. Son importants els descobriments arqueològics que han estat descoberts i que han estat divulgats en els mitjans de comunicació (veieu la notícia que va aparèixer a EL PAÍS, l'any 2008).

Per a la que ha estat fins fa poc la meva darrera feina, l'ús de fotografies aèries de l'entorn forestal de Sant Boi ha estat una constant; i aquí cal dir que l'ajuntament de Sant Boi compte amb un departament d'informació territorial molt competent que ha creat una aplicació d'informació geogràfica de primer nivell anomenada "CARTONET", on entre moltes informacions i dades, es poden consultar ortofotografies de diversos vols aeris, fetes en els darrers anys de tot el terme municipal de Sant Boi; fins i tot, es pot consultar el vol de l'any 1956 que el govern nord-americà va fer pel règim d'en Franco.

Un dels millors vols que alberga aquesta interessant aplicació és el de 2003, ja que té una llum, nitidesa i claredat excepcional. Doncs bé, gràcies a la consulta d'aquesta orto del 2003 per a la recuperació de senders del Parc Forestal Montbaig l'any 2009, vaig poder localitzar com fan els arqueòlegs amb el Google Earth, una espectacular cabana de pedra seca absolutament engolida per la vegetació i que ja no es visualitzava a les ortos d'anys posteriors.

Gràcies, primer a la tasca del mòdul forestal de l'Escola Taller de Sant Boi i desprès a un Pla d'Ocupació gestionat pel departament de medi ambient que estava treballant en la recuperació de la pedra seca, es va poder visualitzar i restaurar parcialment les restes d'aquesta espectacular cabana que probablement sigui la més gran que s'ha localitzat en el terme santboià.

Es tracta d'una cabana de planta quadrada d'uns 4m per cada costat, adossada a un marge, construïda amb pedra de llicorella, amb la porta orientada cap l'Est (generalment, totes les cabanes s'han orientat en aquest sentit) i amb un estància afegida a la part posterior que segurament era el corral de descans de la mula de treball i de transport del pagès (Unes de les cabanes recentment reconstruïdes al Montbaig tenia també aquest corral). Al costat d'aquesta cabana, també es va localitzar una mena de cup o cisterna molt ben conservat relacionat amb el món de la vinya.

Desgraciadament, i per falta de recursos econòmics, no ha estat possible un seguiment arqueològic que hagués aportat molta més informació. La crisi també afecta molt directament a aquestes investigacions tan necessàries per conèixer i entendre el nostre passat.

La Roca de Canons, microcosmos megalític?

La Roca de Canons és un aflorament rocallós de la muntanya del Montbaig (Sant Ramon) de Sant Boi de Llobregat, està situat per sobre del sector residèncial de Canons a l'inici d'un tram asfaltat del Camí Vell de Sant Ramon i que serveix per accedir amb cotxe al Parc forestal de Montbaig i a l'ermita de Sant Ramon que es troba en el cim d'aquesta muntanya.

Aquest aflorament passa força desapercebut però és un lloc molt utilitzat pels joves per xerrar i admirar una execel·lent panoràmica. El que desconeixen molts d'aquests joves és el misteri que alberga aquesta enorme roca de llicorella formada per lloses de túmuls de diferents nivells: un autèntic microcosmos d'inscultures en forma de cassoletes. No és l'únic exemple d'inscultures que trobem al Montbaig tal com us informava en el meu article "Megalitisme a Sant Boi?"; però la concentració d'aquestes és impressionant: quasi 100 cassoletes de diversos diàmetres que van de 2 cm a 40 cm amb formes rodones i el·líptiques, algunes d'elles amb reguerons.

Però quan un es situa a sobre d'aquest rocam es dona compte d'un fet fonamental per entendre quina havia estat la importància d'aquest lloc en l'antigüetat: la visió directa d'enclaus ibers tan estratègics com el Puig del Castell, la Muntanyeta, el Montpedrós, les Sorres i tot el conjunt de la Serra de Collserola. També cal recalcar que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon que en el seu tram final d'accés al cim del Montbaig -i desviant-se de l'actual pista forestal- trobem altres exemples de túmuls rocallosos de llicorella amb inscultures de cassoletes, fet que demostraria l'antigüetat d'aquest camí d'abans de la presència dels ibers en aquestes contrades.

Aquesta Roca de Canons necessita urgentment una protecció ja que és una zona de la muntanya qualificada com d'equipaments i no està en cap de les zones oficials d'expectativa arqueològica; i evidentment, també necessita com d'altres zones del Montbaig, d'una recerca arqueològica acurada que doni respostes als misteris del màgic Montbaig.

Finalitza el Taller d'Ocupació 2009-2010 de Sant Boi de Llobregat

Avui, 15 de febrer, finalitza el que possiblement sigui l'últim Taller d'Ocupació que tingui la ciutat de Sant Boi. Avui ha estat també l'acte de cloenda que sempre es realitza amb els alumnes treballadors que formen part d'aquest programa d'inserció laboral i de formació destinat a aturats majors de 25 anys; en aquest acte es lliuren els diplomes acreditatius d'haver fet aquest programa i es visiona un vídeo on es veu part de tota la feina que s'ha fet durant l'any que ha durat aquest programa tant en l'àmbit formatiu com en les actuacions realitzades. Aquest vídeo és el que podeu veure en aquest article.

Com us deia abans, és possible que aquest sigui l'últim any d'aquest projecte i a Sant Boi. També ho serà per l'Escola Taller. Aquesta decisió ha estat presa per la Conselleria de Treball per poder destinar els recursos econòmics que dona l'Unió Europea per a aquests programes, a la contractació d'un major número d'aturats a través dels plans d'ocupació que duren 6 mesos i que tenen un menor grau de contingut formatiu. Aquesta decisió només s'ha pres a Catalunya, ja que a la resta de Comunitats Autònomes continuen aquests programes. Probablement, la decisió està feta amb tota la bona voluntat de resoldre ni que sigui temporalment, la situació de l'atur; però com ha senyalat el sindicat UGT, comporta un dany colateral: 1400 professionals que es dediquem a treballar en aquests programes quedarem a l'atur.

En el cas de l'ajuntament de Sant Boi, aquests programes són molt importants pel manteniment de la ciutat i, sense ells, aquesta qüestió pot quedar força mermada. Per posar exemples d'aquesta afectació, Sant Boi té 120 h de boscos municipals (el Parc Forestal Montbaig), 34 h de franges contra incendis, 30 h de solars públics, mils d'escosells, etc... que fins ara han mantigut casi exclusivament aquests programes. Per tant, el futur del manteniment de tot això és una autèntica incògnita que posa en perill l'equilibri que existia i al qual els ciutadans s'han acostumat.

Tornant al vídeo, us recomano molt que veieu la part de la feina feta en la recuperació dels boscos del Parc Forestal Montbaig que van quedar greument danyats per les tràgiques ventades del passat mes de gener de 2009; podeu veure l'abans de l'actuació i el desprès... Impressiona i ens omple d'orgull a tots els que hem treballat en aquesta tema.

En busca de la Carrerada perduda

Excursió de recerca del traçat antic del Camí Ral i de la Carrerada per Sant Climent de Llobregat

Una de les meves passions és la de buscar antics camins perduts. I fa uns dies, en un matí de diumenge ben gris, vaig poder compartir aquesta passió amb uns companys de luxe: Xavier Parellada, president del Centre d’Estudis Beguetans; Jaume Vendrell, historiador local de Sant Climent de Llobregat i Miquel Vives, geògraf i un dels millors investigadors de “camineria” que crec que tenim a Catalunya.

L’objectiu era trobar les restes antigues de l’autèntica Carrerada de Sant Climent de Llobregat (també anomenada la Carrerada del Penedès) que a la vegada era el Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès i comprovar si també es trobaven roderes del pas de carros.

Bona part d’aquesta Carrerada és avui en dia una pista forestal on han desaparegut pràcticament les restes inequívoques de murs per encaminar els ramats o roderes que demostrin el pas de carruatges.

Teníem pistes al respecte: en Jaume Vendrell i el seu pare, i jo mateix, fa alguns anys, havien fet recerca per on podria passar; i la fotografia de un vol de 1956 i les dades del Cadastre ens van confirmar que des del coll de la Creu Xica (prop del cementiri de Sant Climent) fins a l’ermita del Roser passava l’antiga carrerada medieval del Penedès i alhora l’antic Camí Ral.

Tal com podeu veure amb les fotos del reportatge que vaig fer, vam descobrir restes de murs de llicorella fets amb lloses de llicorelles i roderes fetes pel pas de carros. El tema de les roderes és la prova palpable de que a pesar el fort desnivell d’aquest tram, els carros passaven; i tal com ens va comentar en Miquel Vives respecte als topònims d’aquests passos a Catalunya, se’l podria anomenar ben bé “El pas dels matamatxos”.

Vam continuar la nostra excursió per la Carrerada/Camí Ral fins la espectacular Roca del Barret (un lloc espectacular des del punt de vista geològic i natural) i d’allà vam tornar al Cementiri de Sant Climent (punt d’inici de la nostra excursió de recerca) pel camí bell de les Valls, admirant els magnífics marges de pedra seca que es poden localitzar en aquests dos camins.

Un dia rodó a pesar de la grisor del dia. Una excursió molt recomanable.

Un marge "friki"

En una recent passejada pel camí Bell de les Valls de Sant Climent de Llobregat, em va sobtar aquest marge construït no amb les llicorelles que tocaria per la geologia del terreny, sinó reciclant neumàtics. Vaig calcular uns 200 metres construïts amb aquest material. Evidenment, formaven part d'una finca que també tenia altres elements afegits que estaven foren de lloc del paisatge on estava ubicada. En aquesta finca hi ha una activitat de cria de cavalls i la seva estètica podríem dir que forma part del tipus "hort-periurbà-amb-tanques-de-somiers".

En un jardí urbà crec que no desentonaria però en una vall de gloriós passat agrícola i forestal plena de marges de pedra, doncs "canten" d'una manera estrepitosa. En fi, qui m'anava dir que trobaria uns marges frikis...

Megalitisme a Sant Boi?

Cada vegada estic més convençut que a Sant Boi va existir una cultura megalítica abans de la presència dels ibers. No sóc arqueòleg i ni un especialista en la matèria; simplement, un curiós-estudiós del seu entorn immediat, però crec que no és agosarat afirmar que atenent a la similitud de les restes localitzades en altres racons de Catalunya i de la península Ibèrica que a Sant Boi hi han restes arqueològiques megalítiques.

“Y a las pruebas me remito...”. Tal com us informava en el meu post “Les misterioses roques del Montbaig” a la nostra muntanya màgica i icona palpable de la nostra població –el Montbaig-, he localitzat una gran quantitat d’inscultures a sobre de lloses rocalloses de llicorella que han sorprès als arqueòlegs i tècnics de patrimoni tan municipals com de fora als quals els he mostrat aquestes troballes.

Les inscultures “són gravats en forma de cassoletes i reguerons i formes pre-geomètriques damunt roques o lloses, amb intencionalitat encara no del tot coneguda, molt possiblement màgico-religiosa, o de senyalització del territori”.

En el cas de la muntanya del Montbaig (anomenada també Sant Ramon), la gran majoria són grans cassoletes en formes irregulars, còniques o rectangulars excavades en afloraments rocallosos (veure la presentació inferior). Però també he trobat enormes lloses –sospitoses d’haver format part d’algun dolmen- amb petites cassoletes rodones que l’amic i geòleg, Josep Maria Cervelló, em va assegurar que eren clarament antròpiques i no tenien res a veure amb les processos d’erosió (a dalt d’aquest text en teniu una mostra fotogràfica). Molt probablement, aquestes lloses pertanyien a algun conjunt fet per l’home que han estat reaprofitades al llarg dels segles davant de les necessitats de construccions rurals amb pedra seca.

Com us deia abans, a Catalunya hi han exemples molts semblants als de Sant Boi. Us recomano que veieu el magnífic bloc d’en Jordi Casamajor-Gravats Rupestres, on ens presenta casos molts similars al de Sant Boi i que són de zones etiquetades tradicionalment com a “megalítiques”.

Un altre possible cas de troballa megalítica a Sant Boi seria l’anomenat Menhir del Llor que es troba dipositat en els jardins del Museu de Sant Boi.

La invasió de les robínies al Montbaig

A vegades, les bones intencions però amb decisions tècniques desencertades poden provocar problemes en l’entorn natural. Un exemple, el tenim amb una repoblació forestal amb robínies que es va fer al cim del Montbaig als voltants de l’ermita de Sant Ramon a finals dels anys 80.

Les falses acàcies o robínies pseudoacacias és una espècie forània i han estat molt utilitzades en jardins importants des del segle XVIII que és quan va ser portada des d’Amèrica a Europa.

La rapidesa en el seu creixement és espectacular en relació a altres espècies (1 metre per any com a mitja) i la seva estètica, fa que sigui una espècie atractiva en jardineria. Però si parlem en termes forestals, és una espècie invasora de les més perjudicials que desplaça de forma agressiva a les espècies d’arbres autòctons dels nostres boscos modificant el nostre ecosistema de forma brutal (els ocells del nostre entorn natural, per exemple, no poden nidificar en aquests arbres). Podríem parlar d’uns efectes similars als eucaliptus.

En una actuació que està realitzant el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi sota les directrius del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi, s’està actuant de manera experimental en la contenció d’aquesta espècie invasora al Montbaig, per tal d’alliberar roures, alzines, pins, garrofers i oliveres i promoure la seva expansió com a arbres potencials.

El president dels 650 anys de la Generalitat de Catalunya

En el número d'octubre de 2009 de "L'Avenç" -la veterana revista d'història escrita en català des de 1977- hi ha una interessant entrevista a l'actual president de la Generalitat, José Montilla.

Una entrevista atípica en una revista d'història i una entrevista atípica en el context dels actuals mitjans de comunicació. I la trobo interessant per alguna de les respostes en defensar de manera ferma que Catalunya és una nació: "No és un gest pretensiós ni d'immodèstia, però a vegades convé precisar que jo sóc el 128è President de la Generalitat, mentre que altres presidents de comunitats autònomes a Espanya no tenen aquesta trajectòria d'autogovern al seu territori. No es tracta de dir que som més que els altres, però sí que som diferents. I d'assenyalar que la nostra vocació, el nostre desig d'autogovern, i el país no han sorgit, fa quatre dies".

En aquesta entrevista també parla del seu origen andalús, del context històric i social de la seva immigració a Catalunya als setze anys, de la història del PSC, de la immigració actual i de la "professionalització" dels polítics...

En darrera queden les desagradables declaracions fetes per alguns polítics que no van pair un govern d'esquerres legítim i que posaven en qüestió la capacitat de Montilla de governar Catalunya pel seu origen andalús (veure el meu article de juliol de 2008). Van ser declaracions que a mi i a molts catalans -amb orígens d'altres racons d'Espanya- ens va fer mal, sabent de la lluita determinant, durant la Transició, de molts homes i dones immigrants (que militaven, especialment, al històric PSUC i al llavors incipient sindicat CCOO) per la recuperació de l'autogovern de Catalunya.

Però Montilla ha sorprès a molta gent per la seva fermesa al capdavant del govern en temes com aconseguir un finançament just per a Catalunya o en la defensa de l'Estatut davant de les possibles retallades impulsades de manera vergonyosa pel PP al Tribunal Constitucional. Aquesta fermesa ha sobtat a altres dirigents de forces polítiques tan del govern com de l'oposició (i no diguem ja de la resta d'Espanya...). Fins i tot, l'Abat de Montserrat en una entrevista feta recentment a La Vanguardia afirmava que "el president ha actuat amb fermesa" en la defensa de l'Estatut.

Els que seguiu aquest bloc sabeu que no en parlo gaire de política en ell; només en motiva escriure alguna cosa quan hi ha algun fet que en colpeja o m'emociona. I m'emociona que la Generalitat hagi complert 650 anys d'existència -650 anys, ni més ni menys- i que José Montilla d'origen andalús sigui ara el seu 128è president, ni més ni menys.

"Els quatre elements"

Amb aquest suggerent títol s'inaugura la propera exposició de 43 fotògrafs membres de l'agrupació fotogràfica santboiana AFOBOI. Presentar fotografies inspirades en l'aire, l'aigua, la terra o el foc és tot un repte pels aficionats a la fotografia que formen part d'aquesta associació que ha crescut com la escuma en un any.

Abans de comentar altres coses, no voldria deixar de dir que cal fer un reconeixement a la excel·lent i encoratjosa tasca de la presidenta d'AFOBOI, Paky López, al capdavant d'aquesta entitat i de tota la seva junta (Dani Carrillo, Mingo Ortega, Julio Pulido, ...). Son tantes les coses que s'han fet en un any (exposicions, concursos, cursos, maratons, xerrades, conferències, pàgina web, fotos amb models, sortides...) que només ells saben la feina que comporta.

I en aquest nou article us volia presentar les tres fotografies que presento en aquesta exposició:

"La Foz" (vent)
Aquesta foto va ser realitzada amb la tècnica del "barrido" per captar la velocitat d'un voltor lleonat ("buitre leonado" pels que veien els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente) a la espectacular Foz de Lumbier a Navarra.

"Escolta el vent" (vent)
És una foto feta al contrallum d'un sol de tarda d'hivern d'una fulla morta realitzada en els boscos del voltant del nucli de Sant Fe al Parc Natural del Montseny.

"El terra espigat" (terra)
És la fotografia de la textura que crea la llum en el relleu del terra que hi ha en l'atri de la entrada d'una església romànica del Valle del Roncal a Navarra, construïda amb pedres arrodonides.

La exposició romandrà oberta al Casal de L'Olivera de Sant Boi (Plaça Montserrat Roig, 1) del 8 al 30 de gener de 2010. I el dia 8 a les 19h és la inauguració.

Els companys que participen són:
Agustí Nin – Alex Caballero – Alfonso Hidalgo – Ana Mª González – Ana Otero – Andreu Méndez – Anna Donaire – Antoni Osias – Bernardo Badenas – Carlos Frias – Dani Carrillo – Diego Garnica – Elisa Galceran – Esther Bahí – Francisco Fernández - Francisco Sánchez – Gabriel Ruiz – Isa Jimenez – Isidro Merlo - Issa Garcia – Ivan Terrones – Iván Vega – José-Angel Saez-Diez – Josep Ros – Julio Pulido – Luis Aracil – Mary A. García – Mª Isabel Anducas – Mª Rosa Ureña – Marina Fauqued – M. Mercé Mangues - Montse Cruz – Nuno Teles – Nuria Martinez – Paky López – Pili Bravo – Ricardo Caballero – Rubén Castillo – Salvador Barrau – Sandra Medina – Victor Curto – Xavi Lucia – Xavier Sánchez -

(+info)