06 novembre, 2013

VI Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà a Sant Boi per parlar del “Territori de Frontera a l'Alta Edat Mitjana”

El proper 16 de novembre, estudiosos de la història local de l'àmbit de l'antiga Baronia d'Eramprunyà (Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans) i del Prat de Llobregat i Sant Boi de Llobregat, presentaran en el marc de l'innovador Museu de Sant Boi de Llobregat les seves darreres investigacions sobre el que havia estat un territori de frontera a l'alta Edat Mitjana i que formava part d'antiga Marca Hispànica.

L'objectiu d'aquestes trobades es posar en comú ponències individuals d'estudiosos o col·lectives d'aquests grups al voltant d'una temàtica relacionada generalment amb la història del que havia estat els territoris de l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

Per iniciativa dels Centres d'Estudis de Gavà, de Begues, del Grup Tres Torres de Viladecans, del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels i del Grup +1000 Històries de Sant Climent de Llobregat, des de l'any 2008 es celebren les Trobades d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. La primera trobada es fa fer a Gavà l'any 2008 i les altres van ser el 2009 a Begues, 2010 a Viladecans, 2011 a Castelldefels i 2012 a Sant Climent de Llobregat.

Sant Boi de Llobregat, a pesar de no ser un territori directament relacionat amb aquesta Baronia, si que forma part de la mateixa unitat geogràfica i comparteix molts trets històrics amb aquestes poblacions veïnes.

La celebració de la VI Trobada a Sant Boi té un doble objectiu: generar la gènesi d'un futur grup per crear un Centre d'Estudis de Sant Boi; i alhora, tractar la temàtica que aquest territori va ser frontera a l'Alta Edat Mitjana entre el món musulmà i cristià al voltant de la Marca Hispànica. De fet, l'àmbit geogràfic del Delta del Llobregat i del Massis del Garraf que abasta, va ser la frontera més propera de Barcelona com a capital del comptat. D'acord amb aquest aspecte, Sant Boi és el lloc idoni per a la celebració d'una trobada que tracti aquest tema per l'esforç que ha fet el Museu i l'Ajuntament de Sant Boi en la restauració i musealització de l'antiga torre de guaita de Benviure del segle X, creant-se un centre d'interpretació per acollir als visitants d'aquest important jaciment arqueològic.

Les trobades d'estudiosos i centres d'estudis d'Eramprunyà compten amb el suport del Centre d'Estudis del Baix Llobregat, la Coodinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i la Fundació Ramon Muntaner. La trobada a Sant Boi compta també amb el suport del Museu de Sant Boi i l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.

La cloenda de la trobada anirà a càrrec de l'historiador local Carles Serret, responsable de l'Arxiu Històric de l'Ajuntament de Sant Boi, que presentarà el seu treball “El Castell de Sant Boi” on presentarà algunes sorpreses documentals d'entre el fons antic que es conserva d'aquest castell que te els seus orígens al s. X.

El programa també incorpora una visita guiada a la Torre Benviure el proper 1 de desembre de la ma del guerrer Roc Benviure, una activitat familiar i gratuïta que organitza el Museu de Sant Boi cada primer de mes en aquest jaciment arqueològic.

15 març, 2013

La ruta de la pedra seca del Montbaig






En els darrers anys, l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, ha fet una tasca molt important pel que fa a la recuperació del patrimoni de pedra seca-construïda amb llicorella- a l'entorn del seu Parc Forestal del Montbaig, essent en aquests moments una població capdavantera no només a la comarca del Baix Llobregat, sinó també en tot l'àmbit de Catalunya i de l'Estat Espanyol. És un fet que em fa especial il·lusió perquè com a haureu comprovat a través del meu bloc, és un tema que m'apassiona i al qual crec haver contribuït en la seva divulgació en l'àmbit de la meva ciutat.

Com a guinda d'aquests treballs de recuperació, a l'abril d'aquest any, l'ajuntament va inaugurar La ruta de Pedra Seca del Montbaig. En aquesta ruta es pot fer un recorregut circular molt interessant per la muntanya del Montbaig, convertint-se en una magnífica alternativa a la tradicional pujada pel camí de sempre a l'ermita de Sant Ramon; i alhora ens permet conèixer una part molt important d'aquest interessant patrimoni recuperat i l'entorn natural d'aquest parc forestal.

La ruta s'inicia a l'aparcament del parc forestal que hi ha a la sortida de Sant Boi endirecció a Sant Climent de Llobregat. Des d'aquest lloc, s'agafa el Camí de l'Ermita i podem seguir tot un seguit de senyals informatives fetes amb pals de plàstic reciclat d'hivernacles.

Abans d'arribar a la Torrede les Bruixes o antic Pavelló de caça del Marquès de Cornellà, trobem un corriol que baixa en direcció a la carretera de Sant Climent i per on podem fer una part de la ruta pel que queda de l'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès, veient les seves espectaculars roderes (aquest tram el podem fer també a la baixada).

Poc desprès de la Torre de les Bruixes (centre d'informació del Parc Forestal del Montbaig), trobarem a ma esquerra un senyal que ens indica l'àrea de lleure del Benviure, on es molt recomanable parar-se a fer un most i admirar la magnífica recuperació de marges amb petits “oratoris” encastats a les seves parets.

Continuem pel camí principal i arribem a una cruïlla. Seguint pel camí de la dreta que puja fortament, deixant el camí principal que va en direcció al'ermita i la Font de Gualbes.

Desprès de passar per sota d'una torre elèctrica, arribem a un racó on hi ha un marge ambles restes d'un antic safareig per preparar el sulfalt de coure i d'un cup. Deixem una pista que baixa a la dreta i continuem caminant per un corriol que s'endinsa per l'esquerra en un ombrívol bosc de pins, roures i alzines. Aquest corriol és d'una gran bellesa i sota el bosc podem veure una gran quantitat d'antics marges que ens demostren que aquest bosc no existia i que tota la muntanya havia estat absolutament aprofitada per conreu de la vinya, en especial.

Desprès de passar al costat d'una antiga bassa feta amb maons i de les runes d'una cabana de planta quadrada, pugem per un camí amb marges en forma de zig-zagi sota una línia elèctrica. Arribem a una nova cruïlla. A la dreta continua el Camí Ral fins el pont que travessa l'Estret de Roques. Nosaltres continuem pel sender que hi ha l'esquerra i deixant la pista que puja directament a l'ermita de Sant Ramon.

Caminem per un sender de mitja costa amb magnífiques vistes sobre el Delta del Llobregat i la Serra de Collserola. Desprès de deixar una nova cruïlla (pel corriol que baixa a l'esquerra, podem retornar a Torre de les Bruixes, caminant paral·lelament per l'antiga carrerada del Montbaig) pugem pel sender i poc desprès trobem un petit corriol que s'enfila fins arribar a una bancada amb un extraordinari marge i, sobretot, amb les restes d'una antiga i gran barraca de planta quadrada amb una quadra adjacent; també hi ha un cup molt bé conservat.

Continuem pujant -seguint sempre els senyals- per un corriol que ens fa travessar antics marges i que ens porta fins a una espectacular cabana de planta circular. A prop de la cabana, trobem també un safareig per preparar el sulfat de coure molt ben conservat i una cisterna de recollida d'aigua. Des d'aquí podem pujar per una ampla pista fins l'ermita de Sant Ramon o bé baixar per a aquesta pista fins arribar a una corba on agafem un corriol senyalitzat que baixa per sota d'alzines i roures (tot just començar aquest corriol, podem trobar a ma dreta una de les enigmàtiques roques amb inscultures amb formes de cassoletes que hi han al Montbaig i que podrien tenir un origen megalític). Arribem a una nova cruïlla i continuem pel sender de l'esquerra on podem veureun altre interessant marge amb restes d'un amagatall. Baixem per unes escaletes i arribem a la pista principal. Continuem per la dreta.
A ma esquerra trobem un sender que baixa per unes escaletes fetes amb pedra de llicorella  itenint al costat esquerra un mur fet amb llicorelles i maons. De seguida arribem a una altre espectacular cabana de pedra seca recuperada, de planta quadrada i amb corral, emmarcada a l'horitzó amb el característic perfil del Montpedrós (un bon lloc per fer una foto de record de la ruta!).

Continuem baixant pel sender fins que arribem -desprès de passar al costat d'alts marges-a un cobert i un gran corral recentment construït i que serveix per albergar els ramats de cabres encarregades del manteniment de les franges contra incendis de la zona forestal de Sant Boi (la construcció s'ha fet amb molta cura amb l'entorn i també incorporala pedra seca).

Seguim per una pista a ma esquerra i enllacem amb el camí principal que puja a l'ermita de Sant Ramon. Baixem cap a la dreta i arribem a la Font de Gualbes i d'aquí tornem a l'inici de la nostra ruta.

14 novembre, 2012

V Trobada d'Estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà


Per quinqué any consecutiu, es celebra una nova trobada d'estudiosos i centres d'Estudis d'Eramprunyà a Sant Climent de Llobregat el proper 17 de novembre, organitzada aquest cop pel grup “+de1000 Històries de Sant Climent de Llobregat”.

La temàtica d'aquesta trobada és “La Pagesia ahir i avui a l'Eramprunyà”, i tinc la satisfacció de presentar novament una ponència titulada “Enigmes i misteris de les masies de l'antiga Quadra del Llor a Sant Boi de Llobregat”. Si us interessa conèixer la història que ens és més propera, aquí teniu una bona oportunitat de descobrir moltes coses.

I el proper any es celebra a Sant Boi!

23 agost, 2012

Rutes vora el mar (XI): San Juan de Gaztelugatxe


Probablement, San Juan de Gaztelugatxe sigui un dels paisatges més espectaculars i singulars de la costa vasca; i alhora, un d'aquells racons magnètics que transmeten una màgia i, perquè no dir-ho, una espiritualitat ben intenses... Caminar fins aquest lloc, és com caminar a un més enllà, és com caminar a una altra dimensió.

La meta de la nostra ruta és l'ermita de San Juan, situada en el cim de l'illot de Gaztelugatxe que juntament amb l'illa d'Aqueche forma part d'un biotop protegit de gran valor natural. Aquest espai es troba molt a prop de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai que també alberga un entorn natural de primer ordre on es fusiona la muntanya amb el mar.


Aquest bell racó està situat en el terme municipal de Bermeo, podent-se a propar en cotxe des d'aquesta localitat i des de Bakio a través de la carretera BI-3101. La ruta que us proposem és el PR-BI-179 anomenat “Camino de San Juan” o “San Juan Bidea” que surt des del casc antic de Bermeo per l'arc de San Juan, l'únic reste de l'antiga muralla medieval d'aquesta població. Es tracta d'un magnífic sender que també aprofita camins veïnals i té la particularitat que, a més a més dels típics senyals grocs i blancs de les PRs, trobarem les suposades trepitjades de Sant Joan en l'inici i final del recorregut. Aquesta ruta té 9 km des de Bermeo amb un desnivell de 435 m i es triga d'anada unes 3:30 h, per tant es una ruta que d'anada i tornada pot comportar tota una jornada si comptem el temps dels descansos i menjar.


Si només disposem de mig matí, una bona opció és apropar-se per la carretera BI-3101 fins el restaurant Enerpi (té una magnífica àrea de lleure per dinar). Si venim en cotxe des de Bermeo, és molt recomanable parar-se primer en el mirador de Gaztelugatxe i poc després girar a la dreta, posant atenció d'aparcar immediatament en l'aparcament arbrat que hi ha al costat del restaurant sense continuar per una carretera que indica Gaztelugatxe, però que està tallada (no fa gaire, es permetia baixar en cotxe fins a un aparcament situat a la vora del mar, però el mal estat de la carretera per culpa de les esllavissades ha recomanat a les autoritats tallar-la, afavorint que no hi hagin grans aglomeracions de gent).


L'inici d'aquesta ruta més curta és, precisament, des del restaurant Enerpi. Un camí empedrat amb una rústica senyalització ens indica l'inici del camí des d'aquí. Trigarem uns 35' en arribar a l'ermita de San Juan desprès de fer una forta baixada (compte si ha plogut!) i desprès de pujar unes 231 escales que uneixen la costa amb aquest illot (un autèntic Viacrucis on les creus numerades i les trepitjades de Sant Joan ens aniran indicant el que falta).

La vista des de San Joan és esglaiadora, transmeten una pau i una espiritualitat només trencada per l'excés de visitants irrespectuosos. És fàcil assistir a la presència de persones que preguem mirant al mar; nosaltres ens vam trobar amb una noia que tocava una mena de tambor i estava “en trance”.

Però el que marca la tradició és tocar la campana exterior tres cops i demanar un desig... Hi han altres informacions que indican que realment s'ha de tocar la campana tretze cops... Per si de cas, vaig demanar dos desitjos...

Us recomano el visionat d'aquest vídeo que he realitzat en HD per elmargecomunica.com:


18 maig, 2012

Salvar el paisatge dels cirerers de la Vall de Llor




L'ajuntament de Sant Boi ha salvat “in extremis” l'abandó de quasi 3 Ha de bancals de cirerers madurs situats en la part alta de la Vall de Llor.

El mosaic agro-forestal que conformen les valls i muntanyes de Sant Climent de Llobregat, Torrelles de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló i Sant Boi de Llobregat, és una de les joies del paisatge de la comarca del Baix Llobregat.

Aquests espais situats en les vessants de les muntanyes del Montbaig, Montpedrós, PuigVicenç, El Pi d'en Cartró, Fustera i El Padró tenen una coberta vegetal format bàsicament per boscos de pi blanc (principalment), roures i alzines que han colonitzat en els darrers 50 anys bona part dels bancals que antuvi estaven solcats de vinyes (milers i milers de quilòmetres de marges de pedra seca coberts de vegetació en son testimonis).

Però la veritable identitat, la veritable bellesa d'aquesta coberta vegetal és la convivència i contrast estètic d'aquests boscos naturals amb els conreus de cireres que ocupen les antigues vinyes (de fet, ara son vinyes de cirerers...). L'equilibri d'aquest ecosistema és pràcticament perfecte tan per la vida de la fauna, com per a la protecció dels boscos i la no abandó de la muntanya.

Però... Qui cuida els cirerers? Qui manté els centenaris i bells marges de pedra seca que els manté al terra? Qui els poda? Qui neteja de males herbes el seu sotabosc? La resposta és clara: els pagesos. Però com ja es sabut, aquest important col·lectiu humà està en regressió a tot arreu. No hi ha relleu generacional i els camps -en aquest cas, de cirerers- acaben abandonats quan el pagès ja arriba a una edat molt avançada on no pot fer-se càrrec.

La finca recuperada, mitjançant un acord de “custòdia del territori”, per l'ajuntament de Sant Boi a la Vall del Llor és una de les més belles que es poden trobar en aquest territori. Està solcada de cirerers ben madurs, situats en un vessant amb molta inclinació a sobre d'una bellíssima estructura de marges de pedra seca ben antics i construïts amb llicorelles i quars blanc.

I recuperar una finca de cirerers, significa no només preservar-la sinó també que cal recollir les cireres que produeix per tal d'evitar la degradació d'aquests arbres fruiters. Afortunadament, aquesta finca en produeix un bon grapat de cireres de sabor intens i absolutament ecològiques, sense cap tractament químic, que en el mercat tenen un bon preu i que permet obtenir uns ingressos pel manteniment de la finca. Així mateix, l'ajuntament està aprofitant un programa d'ocupació d'aturats per fer les tasques de manteniment.

L'ajuntament de Sant Boi també ha estat pioner en la recuperació de la vinya de muntanya en aquest territori i en la recuperació de la pedra seca.




01 maig, 2012

El misteri de la casa de les Fites...









El reciclatge de materials de construccions més antigues ha estat una constant al llarg de la història. Les canteres de pedra eren sempre d'un gran valor estratègic pels poderosos per construir els seus palaus, els seus castells, les seves muralles, les seves esglésies... Però no sempre es disposava de la pedra o de la possibilitat de la fabricació de maons i, per tant, calia aprofitar altres materials que provenien de les runes de construccions més antigues. D'aquesta manera, podem veure, per exemple, com a la muralla romana de Barcelona ha estat reparada a èpoques posteriors de l'Edat Mitja amb làpides funeràries romanes.

El nucli antic de Sant Boi està ple d'aquests exemples d'utilitzar materials reciclats en la construcció al llarg de la història. En un mur de moltes cases d'aquesta població podem trobar materials tan diversos com restes de ceràmiques romanes, pedra de Montjuïc, pedra vermella de marès, llicorella, torturà, maons, restes de teulades, etc... Tot això configura unes textures interessants en molts dels murs de les cases més antigues de Sant Boi, adquirin una personalitat pròpia que s'accentua a mida que cauen les capes de revoc pel desgast del temps i la falta de manteniment.

Un cas molt curiós és el que jo anomeno la “Casa de les Fites”, situada al carre la Pau, 19 de Sant Boi. Es tracta d'una casa de principis del s. XX i que és un clar exemple de construcció humil (però amb petits elements ceràmics que li donen un aire modernista); aquesta casa es va construir amb el reciclat de materials, però destaca un material inaudit: unes fites amb la epigrafia “B”. Pot semblar un misteri.. però no ho és. Aquestes fites son blocs construïts amb ciment mesclat amb petits còdols que van ser fabricats a finals del s. XIX per delimitar els terrenys del territori de l'antiga quadra medieval del Bori o Benviure (les podem trobar a la muntanya del Montbaig, a la Vall de Can Carreres o als boscos de Can Tutussaus a la Vall del Llor). Aquests terrenys tenien dos tipus de fites: unes més grans amb la epigrafia “Bori” que marcaven les cantonades principals i altres amb la “B” que eren de confirmació de perímetres. Probablement, en van sobrar moltes i van ser aprofites com a un material més de construcció.

De Fites de Sant Boi

Us recomano que veieu el meu article de les "Fites de Sant Boi"

10 març, 2012

El Camí de Sant Jaume també passava per Sant Boi


A partir del segle IX, el descobriment de la tomba de l'apòstol Jaume va provocar un gran atracció de pelegrins de tota Europa a l'Edat Mitjana, només superada pels que acudien a Roma o Jerusalem; un fet que ens permet afirmar que durant els segles medievals “tots els camins duien a Santiago de Compostel·la”.

Aquesta peregrinació va començar a decaure a partir del XVI, desapareixent del tot els pelegrins al s. XIX. Malgrat tot, els darrers vint o trenta anys han estat testimonis d'una sèrie d'esdeveniments relacionats amb els anys sants o xacobeos; aquests són aquells en que el dia de l'apòstol Jaume, 25 de juliol, coincideixen en diumenge. Tal ha estat la importància d'aquest renaixement del camí de Sant Jaume que la UNESCO el va declarar “Bé del Patrimoni de la Humanitat” el 1993 el tram primitius del camí ibèric i el 1998 el tram camí francès.

Tradicionalment, la visió que els historiadors han ofert de la ruta jacobea era la que procedent del nord d'Europa, portava a terres galleges, creuant els Pirineus per Roncesvalles, en el regne de Navarra, o per Somport, en el regne d'Aragó, trobant-se les dues rutes a Puente de la Reina, passant per Castella i Lleó o per la cornisa Cantàbrica. I a més a més, cal afegir l'interès econòmic d'aquests regnes medievals perquè fos així i que les primeres “guies” medievals per a pelegrins (el Codex Calixtinus) indiquessin aquest recorregut.

Com a la resta d'Europa, a Catalunya també es va estendre a l'Edat Mitjana el fenomen jacobeu. Els camins catalans de Sant Jaume no van poder competir amb els establers a la península durant els segles XI i XII atesa que la reconquesta va ser més tardana, tenint un paper més tangencial i sense existir una ruta també estructurada con l'anomenat camí primitiu; malgrat tot, a part de la peregrinació interna generada, Catalunya també va ser porta d'entrada -tant terrestre com marítima- de pelegrins europeus de territoris propers o lligats per les relacions comercials.

A Catalunya s'ha “oficialitzat” el pas del Camí de Sant Jaume pel Monestir de Montserrat arrel de les citacions que en fan alguns pelegrins estrangers que van passar per aquest majestuós racó de camí a Santiago de Compostel·la. Si s'obviés el pas pel Monestir de Montserrat, a l'anada o a la tornada, tant els pelegrins nacionals com estrangers que partien de Barcelona en direcció a Lleida devien de transitar per la ruta més recta i una de les més importants a l'època medieval: l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera; i el pas per Sant Boi era una etapa d'aquesta ruta que va ser molt transitada fins a mitjans del s. XVIII.


Camí Ral + Carrerada + Via Mercadera = Camí de Sant Jaume

Per una banda, els pelegrins jacobeus buscaven els camins més coneguts, més transitats i amb millors condicions per motius de seguretat i de certesa d'anar per bon camí. En aquest sentit, l'eix Barcelona-Vilafranca del Penedès-La Llacuna-Santa Coloma de Queralt-Cervera era un camí reial o ral (d'aquí el nom de Camí Ral), i per tant, estava sota la protecció del rei. I així mateix, era la “Carrerada del Penedès”, una important ruta de transhumància que servia per conduir ramats per abastar-los en zones de pastura o bé pel trasllat de bestiar de carn destinat per l'abastament de carn de Barcelona.

Per una altre banda, els pelegrins buscaven rutes que passessin per poblacions amb fires per abastar-se. De fet, aquesta ruta també s'anomenava com la “Via Mercadera” per la importància del transit de mercaderies atès les fires que s'organitzaven en les poblacions que travessaven i perquè era el camí preferit dels comerciants -especialment, italians- que volien penetrar a l'interior de la península i que arribaven per línies marítimes al port de Barcelona.

I finalment, en aquest recorregut els pelegrins trobaven hospitals on descansar, menjar o guarir-se de ferides i malalties adquirides durant el recorregut. Dels 11 hospitals, sense comptar els de Barcelona (1 a la Provençana o l'Hospitalet de Llobregat, 1 a Sant Boi, 1 a Olesa de Bonesvalls, 2 a Vilafranca del Penedès, 1 a la Llacuna, 1 a Santa Coloma de Queralt i 4 a Cervera) que podien trobar els pelegrins en aquest recorregut, destaca l'hospital de Cervelló o d'Olesa de Bonesvalls; expressament fundat l'any 1262 amb el fi de que fossin rebuts els pobres pelegrins, essent a la vegada, un dels pocs hospitals medievals que queden dempeus a Catalunya.


Pelegrins santboians a la Baixa Edat Mitjana

Al llibre de comptes de 1466 de l'hospital Berenguer Castelltort de Cervera es troben referències d'un pelegrí de Sant Boi i d'un altre de “Lobregat” sense especificar els noms. En el llibre de dates i rebudes de 1489 del mateix hospital és parla d'un pobre pelegrí santboià “apellat Thomas Puig.

A través de documents del s. XV de la parròquia de Sant Baldiri, es parla per un banda que l'any 1490 d'un tal Baldiri que parteix cap a Santiago de Compostel·la i que Pere Vidal manifesta en un testament la seva intenció d'anar com a pelegrí cap el mateix lloc; i finalment, en un document d'arrendament de 1493, en Jaume Martorell manifesta que aquest contracte quedaria anul·lat si moris en el seu viatge a Santiago.


Si desitgeu saber més, us recomano que llegiu el treball d'investigació que vaig realitzar per a la petita exposició “Per Sant Boi, també passava el Camí de Sant Jaume” del Museu de Sant Boi i que també va ser presentat a la IIIa Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà celebrada a Viladecans el mes de novembre de l'any 2010, i que tan amablement ha penjat el Centre d'Estudis de Gavà a la seva web juntament amb altres treballs d'estudiosos de poblacions que pertanyien a l'antiga Baronia d'Eramprunyà.