Música recomanada (X). “Psyche Rock” de Pierre Henry.

Quant tenia 15 anys i feia el BUP, un dia el professor d’història de la música arribant a l’apartat de música contemporània, ens va fer escoltar peces musicals de l’anomenada “música concreta”. I uns dels temes que ens va entusiasmar a tots els alumnes va ser el de “Psyche Rock” que formava part de la “Messe pour le temps present” que Pierre Henry va composar per a un ballet coreogràfic de Maurice Béjart en 1967. Aquest tema té per tant més de 40 anys i encara és plenament actual tenint en compte que es va crear en l’origen del que avui entenem com a música electrònica. És tant actual, que no fa gaire el vaig escoltar en un anunci de cotxes. Va ser també la música de la capçalera del mític programa televisiu “Estudio Abierto” que presentava el popular José Maria Iñigo i del programa “Futurama” de Televisió Espanyola.

A casa portuguesa

Ja us he explicat alguna vegada que tinc una gran debilitat per la cultura i la música de Portugal, aquesta debilitat també inclou els vins i la gastronomia d’aquest país. A Barcelona, on hi ha una important colònia portuguesa, especialment de gent jove, hi ha un local encantador al barri de Gràcia anomenat la “A casa portuguesa” (Verdi, 58) on de tant de tant vaig a aplacar la meva “saudade” de beure una cervesa portuguesa (la “Super Bock” està boníssima) menjant un “pao con chouriço” o prenent “uma bica” (cafè portuguès) amb un “pastel da nata” amb canyella .
Però aquesta petita ambaixada portuguesa a Barcelona, a part d’oferir també una interessant mostra de vins i de productes alimentaris portuguesos, és un lloc de punt de trobada i de referència de la cultura portuguesa a Barcelona. Us recomano que veieu la seva web i el seu blog on podreu seguir les seves activitats (http://www.acasaportuguesa.com/).

Els amagatalls de Sant Boi

A tota la Europa mediterrània on són comuns les construccions de pedra seca, hi ha un element que la gran majoria de vegades passa desapercebut pels nostres ulls quan observen els marges: els amagatalls. Aquestes petites calaixeres construïdes també amb llicorelles i encastades als marges, tenien la funció d’amagar les eines i els estris que utilitzaven els camperols per a les seves feines de manteniment de les vinyes. També tenien la funció de petites fresqueres i algunes d’elles tenien mides considerables si l’alçada del marge ho permetia. En altres zones de Catalunya també tenien la funció de ser el lloc on es col·locaven les arnes on les abelles produïen la mel. Si cliqueu a la foto podreu veure una petita mostra dels amagatalls que es poden trobar al Parc Forestal Montbaig de Sant Boi.

Música recomanada (IX). “Rosa” de Rodrigo Leao & Ryuichi Sakamoto

Avui, dia de Sant Jordi, vull regalar un rosa molt especial a totes les amigues que veieu el meu bloc; es tracta d’una rosa musical que per a mi és una autèntica joia: el tema “Rosa” del àlbum “Cinema” de Rodrigo Leao. Un tema compost conjuntament amb Ryuichi Sakamoto i amb la veu impagable de la cantant brasilenya Rosa Passos. Aquesta cançó respira ànima i sensualitat femenina per tot arreu i és un autèntic exercici d’elegància i “exquisitez”, un veritable regal per a les nostres oïdes. I crec que avui és bon dia per compartir aquesta cançó a tots/es vosaltres. Què us regalin moltes roses i molts llibres!

Música “ambient” i vídeo-art de Diatonis.

En un altre post sobre música multicanal en format DTS ja us havia parlat d’aquest artista nordamericà anomenat Diatonis. És un estraordinari compositor de música electrònica d’estil planejador, anomenat també com a “música ambient” (un terme creat pel gran compositor de música electrònica, Brian Eno). Son músiques que a mi em fan levitar, i a vegades necessito evadir-me de la realitat i somiar llocs imaginaris on músiques com aquesta m’ajuden. Però Diatonis, a part de ser un gran compositor d’aquest tipus de música, és també un extraordinari vídeo-artista com ho demostra els dos vídeos que us adjunto i que es una mostra de la seva extraordinario obra on fusiona la seva música amb imatges generalment extretes de la natura. Molta elegància!

Una setmana d’ànimes femenines.

Aquesta ha estat una setmana en la que han passat tantes coses que em fan reiterar en el meu convenciment que els homes ens hem d’apropar a l’ànima femenina. Sí.., ja sé que algun graciós dirà allò de que el Xavier sembla que vol ser un d’aquests metrosexuals... però m’importa un “bledo”; afortunadament cada vegada hi han més homes que pensen com jo i que això és el que ha de superar aquest fastigós neomasclisme que està aflorant en la nostra societat i que no desapareix com si fos un virus que va mutant al llarg dels anys i dels segles.

Sempre he cregut des que va aparèixer Zapatero en la escena política que aquest home seria un abans i un desprès a la història d’Espanya per les formes que desprenia lluny de la prepotència a la que ens tenien acostumats molts polítics. I l’admiro per les seves decisions respecte a la paritat d’homes i dones. La foto de veure una dona com Carme Chacón passant revista a una formació militar en “estado de buena esperanza” em va emocionar; com també em va emocionar veure un govern amb més dones que homes. Però, es clar, no van trigar molt en sortir els neomasclistes i els neofeixistes dient les barbaritats més casposes que es podien dir. S’han escrit aquests dies molts bons articles a la premsa parlant d’aquesta qüestió; però destacaria el que vaig llegir ahir de Martina Klein titulat “Las mujeres y los bordes”... Què intel·ligent aquesta dona i que ànima femenina més interessant.

En aquest article, Martina Klein també ens parlar de les crítiques que ha rebut la cancillera alemanya Angela Merkel per lluir un escot. Perquè no li donen normalitat en ple segle XXI a que les dones que ho desitgin puguin lluir la seva feminitat i coqueteria?

El divendres passat una treballadora d’ètnia gitana que forma part del programa d’inserció laboral que dirigeixo va venir aterrada a la feina. El seu ex l’havia destrossat el seu pis i l’havia amenaçat davant dels seus fills. I no només venia aterrada per aquest fet sinó perquè havia anat sola –sola- a la comissaria del Mossos d’esquadra a denunciar el fet i li van fer signar una denúncia on deia que no volia protecció policial quan era el que ella reclamava. El sistema no funciona. No la va acompanyar la seva assistenta social. Una persona del nostre equip la va acompanyar (nosaltres només ens dediquen a la inserció laboral, però no podien deixar aquesta persona sola en un moment com aquest... és una qüestió d’un mínim d’humanitat i d’evitar que matin a una persona) i llavors si que li van donar protecció policial i, a més a més, aquesta persona del nostre equip li ha gestionat una visita a un psicòleg i a un assessor jurídic a través del servei municipal d’atenció de la dona. És indignant!

Ahir vaig veure “Elegy”. Una pel·lícula meravellosa d’Isabel Coixet on aquesta directora ha estat capaç d’extreure l’enorme potencial dels grans actors que participen. I us tinc que manifestar que sempre no m’ha agradat gaire com actriu la Penélope Cruz, però en aquesta pel·lícula m’haig de treure el barret; sempre m’havia semblat una actriu superficial però en “Elegy” és una actriu profunda i creïble al cent per cent. Per a mi el substrat d’”Elegy” és l’encontre de l’anima masculina i la femenina. Veure ahir aquesta pel·lícula ha estat una bona cloenda per a una setmana plena d’ànimes femenines.

“El monestir proscrit” de Maria Carme Roca.

M’encanta llegir novel·la històrica. I si aquesta novel·la està ambientada en llocs que conec, doncs el meu interès augmenta; és com quan fas una visita guiada per un lloc que has visitat moltes vegades i et fan descobrir racons, històries i sensacions noves que te’l fan redescobrir. I “El monestir proscrit” està ambientada en la comarca del Ripollès en plena Catalunya del segle XI. Sóc un enamorat dels paisatges i de l’art romànic d’aquesta comarca i amb la meva família hem patejat moltes de les seves muntanyes.
Aquesta novel·la parteix d’un rigorós rerafons històric centrat en uns fets que van passar al monestir de Sant Joan de les Abadesses i que van acabar amb l’expulsió l’any 1017 de les seves religioses mitjançant una butlla papal.
Es nota l’anima femenina que aboca Maria Carme Roca en aquesta novel·la; amb elements molts subtils i hàbilment escrits que estic segur que qualsevol lector/a amb un mínim de sensibilitat sabrà captar.
Una novel·la molt recomanable i que us enganxarà. Un bon llibre per regalar per Sant Jordi. Us recomano que veieu un vídeo de presentació del llibre que podreu trobar aquí.

Música recomanada (VIII). “Après la pluie” de René Aubry.

La música de René Aubry és un dels meus darrers descobriments gràcies als comentaris d’alguns blocs i l’audició de la seva música en el programa “Diálogos 3” a Ràdio 3. La gran majoria de la música composa per René Aubry està composada per a la dança; i crec que no m’equivocaria en qualificar-lo juntament amb Philip Glass com dels millors compositors comtemponaris de música per a aquest art. Com em passa amb altres compositors, m’és difícil destacar un tema –tots, tots m’agraden-; però aquest tema del seu àlbum “Après la pluie” està ple de pura poesia i d’armoniosa simplicitat minimalista; m’encanta també, per la força rítmica que té, el tema “Avant de la pluie” del mateix àlbum. La seva música és pura “delicatessen” per a les nostres oïdes.

Les fites de Sant Boi de Llobregat

Segons la Enciclopèdia Catalana, una fita és un “senyal de pedra més o menys treballat, o bé d’obra, que indica la terminació d’una propietat immoble o d’un territori”.
A Sant Boi encara queden un bon grapat d’aquestes senyals a la zona forestal i que eren tan necessàries en una època que no hi havia GPSs per confirmar coordenades dels límits de les finques. Són, des del meu punt de vista, elements molt interessants del nostre patrimoni històric i que, malauradament, també pateixen actes vandàlics o desapareixen al créixer urbanísticament la nostra ciutat.Les fites més autèntiques i les que s’han utilitzat durant molts segles són les simples lloses de llicorella clavades verticalment al terra. Però també hi han moltes que s’han col·locat, especialment a partir del segle XIX, amb epigrafies que indiquen la propietat; les més abundants d’aquest tipus a la zona forestal de Sant Boi són les que porten epigrafies “Bori” que pertanyien al territori que formava l’antiga Quadra medieval del Benviure (però que van ser col·locades a finals del segle XIX), les que porten les inicials “R.C.” que senyalen els limíts del territori de l’antiga Quadra de Llor (però que també van ser col·locades al finals o mitjans del segle XIX) i les que indiquen “F.B.I.” que no tenen res que veure amb el FBI americà sinó amb el “Fomento Barcelonés de Inversiones” i que van ser col·locades a mitjans dels anys 80 per poder delimitar la finca de la muntanya de Sant Ramon i altres finques forestals de la vall del Llor que l’Ajuntament posteriorment va adquirir permutant terrenys i que va ser la gènesi del que ara és el Parc Forestal Montbaig. Podeu veure un reportatge complert de les fites de Sant Boi si cliqueu la fotografia

Música recomanada (VII) “A Casa” de Rodrigo Leao.

Us tinc que confessar que sóc un enamorat de Portugal i de la seva cultura musical. Una cultura musical de la qual formen part Madredeus, Dulce Pontes, Mísia, Júlio Pereira, Rao Kyao, i molts altres grups, cantants i compositors. Però de tots ells, el meu gran preferit és Rodrigo Leao; un compositor de música contemporània que estic convençut que formarà part de la història de la música en el futur. Tinc tots els seus CDs i em seria difícil destacar algun tema; però el seu tema “A Casa” de l'àlbum “Alma Mater” és un dels que més m’agraden. Segons Rodrigo Leao, la seva música conté “una malenconia que és només nostre (dels qui viuen a Portugal), dels que vivim a la vora del mar, una cosa que sorgeix de forma natural. És una música intimista perquè està lligada a la relació que jo tinc amb les persones, amb els amics, amb el món. És abstracta, espontània”. Jo també afegiria “minimalista”. En aquest tema tambè es pot escoltar la maravellosa i sensual veu de la cantant brasilenya Adriana Calcanhotto. Rodrigo Leao ha fet música conjuntament amb músics de la talla –i dels quals també sóc un fan- com Ryuichi Sakamoto o Ludovico Einaudi (Més endavant, compartiré amb tots vosaltres alguns temes creats amb aquests compositors).

El disseny d’etiquetes de vi (II)

Un altre vi que em va cridar l’atenció, pel disseny gràfic de la seva etiqueta, al pavelló del vi del passat saló d’Alimentària de la Fira de Barcelona va ser el “Garnacha. Desert&Extreme” de Lamarca. És un disseny que no té res de convencional en el món del vi amb un colors que no formen part, generalment, del codi de colors que el relacionen (el blanc, el negre i el vermell són els més utilitzats); i està clar que la utilització del negre i del groc té la intencionalitat clara de recalcar que es tracta de un vi fet en ple desert dels Monegros de l’Aragó al poble de Lécera.
A més a més, vaig tenir l’oportunitat de tastar-lo i les sensacions d’un cos rotund i de l’agradable sabor del raïm de garnatxa em vam omplir les meves papil·les gustatives. Un vi elaborat pel mercat de l’exportació per a països com els Estats Units que aprecien molt les garnatxes aragoneses i que ben segur l’etiqueta els ajudarà a valorar les condicions extremes del desert dels Monegros que li donen al vi una personalitat pròpia. L’etiqueta també ha estat dissenyada per la consultora de comunicació visual STVdisseny de Barcelona en el context d’un projecte global de comunicació per la empresa Lamarca. Si cliqueu la fotografia podreu veure d'una manera molt atractiva tot el projecte de disseny de marca.

Música recomanda (VI). “Dancing with the lion” d’Andreas Vollenweider.

Els camins més humans per on recorre el descobriment de músiques és sempre el “boca o boca”. Aquella recomanació que et fa un amic o amiga que sap el que t’agrada i que coneix la teva sensibilitat és quasi sempre encertada. A principis dels anys 90, la meva promesa –que ara és la meva dona- em va recomanar una cassette (Una cassette... Mare de Déu, com passa el temps!) d’un músic suís que es diu Andreas Vollenweider; la cassette és titulava “Dancing with the lion” i la seva portada era una deliciosa i minimalista il·lustració gestual. A la meva promesa li va recomanar un amic d’ella que era un pintor suís que estava vivint en l’encantador poble de Colares situat a la Serra da Sintra (Portugal), on llavors –i ara, també- la meva dona passava les vacances amb els seus pares. Fixeu-vos en el recorregut del “boca a boca” en una època que no hi havia internet.
“Dancing with the lion” és una tema vitalista, una injecció d’optimisme gràcies a les atmosferes acollidores que emanen de les cordes de l’arpa electroacústica d’Andreas Vollenweider. Un parell d’anys desprès vaig tenir la sort de poder escoltar-lo en directe al Palau de la Música i va ser un d’aquells dies inoblidables on un dona les gràcies perquè existeixi la música.

Els eremitoris de Sant Boi de Llobregat

Estem al Sant Boi del segle IX. La natura és absolutament salvatge i ha engolit els conreus abandonats que des dels romans s'havien fet en els vessants muntanyencs. Aquest territori és una part de la frontera de la Marca Hispànica que ha imposat l’emperador Carlomagne i com totes les fronteres de l’època, és terra de ningú. No és un lloc segur per viure i no hi ha un nucli de població estable. Però és un lloc tranquil, molt tranquil, on la Natura és la senyora qui domina aquests territoris amb frondosos boscos de roures i alzines. Només per un antic i perillós camí -que en el futur serà el Camí Ral que unirà Barcelona i Vilafranca del Penedès- passen, de tan en tan, els exercits musulmans o cristians en direcció als camps de batalla per guanyar territori de manera fluctuant. En els vessants muntanyencs existeixen unes importants rieres –sovint amb aigua- que han creat els seus recorreguts amb impressionants talussos erosionant terrenys argilosos i de tortorà. Un material geològic que és fàcil d’excavar i que uns homes desitjosos de viure aïllats, i dedicats a la pregària i a Déu, aprofitaran per fer uns clocs o coves per viure. Aquests homes són eremites.

Aquesta seria, més o menys, l’origen d’un dels elements més interessants del patrimoni històric situat al nostre entorn natural: els eremitoris. I no em podreu negar que podria ser un bon argument per a una novel·la històrica.
Va ser a l’any 1980, que la medievalista Montserrat Pagès va identificar un conjunt de tres eremitoris a la riera Benviure (avui, anomenada Canons). Posteriorment, es va identificar un altre a prop de l’antiga Torre del Llor (l’actual masia de Santa Bàrbara). També a l’any 2003, uns grups d’operaris forestals van localitzar un altre conjunt a la Vall de Can Carreres Vell i a la riera Fonollar que el Museu de Sant Boi va identificar, per analogia amb els anteriors, com a eremitoris. Posteriorment, s’han trobat un altre conjunt a l’antiga la riera de Marianao (Dos al carrer Pollancres i un altre al carrer Frederic Mompou, aquest ja desaparegut per les obres del nou hospital).
A la resta de Catalunya i a Espanya també existeixen eremitoris molt similars, però hi han també altres investigadors i estudiosos que assenyalen que aquestes excavacions eren simples “coves” que servien de cabanes o barraques de vinya o d’aixopluc pels pagesos sense una datació històrica concreta. Falten dades arqueològiques que corroborin al cent per cent que aquestes petites obres humanes –sempre en talussos de rieres, en el cas de Sant Boi- eren eremitoris. Però no em negareu que té molt d’encant pensar que en una ciutat actual com Sant Boi amb més de 85.000 habitants, fa 12 segles hi vivien uns eremites buscant la pau i la serenor necessàries per estar en contacte amb Déu.

Si cliqueu la fotografia veureu tots els eremitoris de Sant Boi.

Música recomanada (V). “Perpetuum Mobile” de Penguin Cafe Orchestra

A principis dels anys 90 vaig comprar el disc “Sings of Life” de la Penguin Cafe Orchestra. Àvid en la meva joventut en conèixer noves músiques, em vaig fitxar en la il·lustració de la portada on apareixen uns músics i una parella ballant -meitat homes, meitat pingüins-; era un època on el disseny gràfic de les portades tenien un valor molt important alhora d’adquirir un disc LP o els primers CD. En aquella època no hi havia ni programes de ràdio, ni revistes, ni internet, ni res de res on descobrir alguna cosa sobre la música contemporània o noves músiques i comprar un disc d’aquesta mena era encertar-la o cagar-la. No sé si li passa a algú més, però no m’agrada començar escoltar un disc nou pel primer tema i en aquest disc vaig comentar pel tema amb el nom que més em va cridar l’atenció: “Perpetuum Mobile”; la seva primera escolta em va subjugar; era com un una injecció d’optimisme i d’equilibri amb un música elegant i minimalista. Han passat quasi 20 anys des de que vaig comprar aquest disc, però la música d’aquest grup que lideraba Simon Jeffes crec que no passarà mai de moda.