Expedició espeleològica a les mines d’aigua de Can Carreres Vell

El passat 23 de maig, un grup format per naturalistes santboiants i membres del grup d’espeleologia S.I.R.E. SANTS de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) del barri de Sants de Barcelona, van fer una expedició de descoberta d'una de les mines d’aigua que hi ha a la vall de Can Carreres Vell de Sant Boi; en concret, van entrar en una que està la entrada a la interessant riera Guinovart.
En Pere Borrero, del Grup Benviure i estudiós del territori, m’ha autoritzat a publicar en aquest bloc una selecció de les fotografies que van fer en aquesta expedició. La tipologia d’aquesta mina és molt similar a altres mines d’aigua que hi han a Sant Boi mateix (veieu el meu post “El Sant Boi misteriós”) i a la resta de Catalunya i que es van construir a partir del s. XIX; encara que el seu origen podria ser molt més antic ja que es tenen notícies del nucli rural de la vall de Can Carreres Vell des del segle XVI. Esperem que aquest grup de persones, amb el recolzament d’espeleòlegs i amb el suport municipal i institucional necessari, continuïn i aprofundeixin amb aquesta tasca de recerca d’aquest patrimoni històric i natural. En fi, que com podeu comprovar veient les fotos, tenim a prop nostre moltes coses interessants – i fins i tot, espectaculars- del nostre passat i del nostre entorn natural. Una imatge val més que mil paraules...

Fotografies d'en Pere Borrero. Prohibida la seva reproducció.

Música recomanada (XIV). “Nocturne” de Secret Garden.

Encara que no us ho cregueu, l’any 1995 vaig fer una gran descoberta musical –com a mitja Europa- a través del Festival d’Eurovisió. Si ja sé que desprès dels temes “musicals” “cuyo nombre nombre no quiero acordarme” que algun país ha presentat... doncs, pot semblar increïble. Però si, l’any 1995, Noruega va guanyar el Festival d’Eurovisió amb el tema “Nocturne” del duo “Secret Garden” que formen la violinista irlandesa Fionnuala Sherry i el compositor noruec Rolf Lovland; un tema preciós i romàntic que ha marcat en general l’estil de les composicions d’aquest grup amb un prolífica discografia. Secret Garden ha estat classificada comercialment com a música “new age”, però hi han molts crítics musicals que l’han definit com a música neoclàssica (que no té res a veure amb una corrent musical iniciada els anys 20) atès que moltes de les seves composicions tenen una clara influència de la música clàssica nòrdica, encara que també hi ha una clara influència de la música irlandesa i celta. I tornant de nou a parlar del Festival d’Eurovisió d’aquest any... (Per cert... Felicitats a la Televisió Sèrbia per la originalitat dels vídeos d’introducció i de la escenografia) doncs si que van haver-hi alguns temes que em van agradar molt: els de Portugal, Israel o Sèrbia.

El túnel secret del castell de Sant Boi.

El passat divendres vaig assistir a la festa-sopar de celebració dels 50 anys de funcionament de l’hotel “El Castell”. I vaig tenir la sort de seure a taula amb treballadors de l’hotel –alguns d’ells porten quasi 35 anys treballant en aquest lloc- i conèixer al xef que es va jubilar fa poc i al nou xef . Amb el nou xef (Eugenio) vaig tenir una interessant conversa sobre gastronomia i de la seva voluntat d’impulsar una innovadora carta (per cert, felicitats Eugenio pel sopar... va ser genial). Però també vam parlar de la història del castell amb els treballadors més veterans... Tal com assenyala la història de Sant Boi publicada a la Enciclopèdia Catalana “el que és un argument incontestable és que el topònim antic es desconeix i que els primers documents medievals denominen l’indret amb el mot àrab d’Alcalà, que significa ‘castell’”. I el que també està clar és que quedem pocs vestigis visibles del castell –molt reformat des d’abans de la seva reconversió com a hotel l’any 1958- si exceptuen un escut esculpit en pedra de Montjuic del s. XVIII amb la inscripció 1786. Però tornant a la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’hotel: em van informar de que existeix una antiga galeria secreta excavada en el rocam de llicorella que comunicava el castell amb el riu Llobregat; un d’aquest treballadors em va dir que la va recorre sencera i que acaba al riu on existeix una reixa que no permet el seu pas. És molt probable que aquest túnel tingués una funció de ràpida evacuació per poder travessar el riu amb barca per anar en direcció a Barcelona atesa la importància estratègica que va tenir aquest castell sobretot a l’època de la Marca Hispànica. I el que finalment voldria comentar de la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’Hotel el Castell, és del seu orgull de treballar en aquest lloc i de la feina que han fet tots plegats. Felicitats a la propietat, a la gerència i a tots els treballadors per 50 anys de bona feina!

La exposició “Àfrica. Bressol de cultures”

Si us agrada la fotografia i la cultura africana, us recomano que visiteu aquesta excel·lent exposició que estarà en el Centre d’Art de Lluís Castells fins el 14 de juny. Exposició que té un muntatge molt atractiu i que a la vegada és de fotografia, d’art africà i incorpora la projecció de la pel·lícula “Àfrica. La presó del segle XXI”. Les fotografies són de Salvador Enrich i són d’una qualitat increïbles i dignes de ser publicades en el “National Geographic”; us puc assegurar que aquestes fotografies no us deixaran impassibles per la força de les seves imatges i composicions. També és molt interessant la mostra d’art africà de màscares i estàtues (els nens, com la meva filla, que han vist els dibuixos del “Karikú” al·lucinen amb aquestes peces). La veritat és que el Centre d’Art de Can Castells s’ha anant consolidant com a un punt de referència de la cultura a Sant Boi; altres exposicions que he vist a la seva sala d’artistes com a Chillida o Picasso eren també d’una gran qualitat i eren a la vegada una oportunitat el poder veure-les a Sant Boi.

Música recomanada (XIII). “Faro Luso” de Júlio Pereira.

Crec que en plena “vorágine” de la música digital a través d’internet, de l’i-Tunes, de l’i-pod, de l’Emule, de tan vertigen tecnològic... als que ens agrada molt la música també necessitem sentir la propietat íntima de tenir l’objecte que representa un CD amb la seva caràtula i que té la nostra música favorita. Moltes vegades he comprat un disc o un CD per la intuïció que em provocava el seu disseny gràfic. I l’estiu passat em va passar això al FNAC de Cascais (Portugal) tenint a les meves mans una obra mestre: “Geografias” de Júlio Pereira. Aquest CD, a part de tenir una extraordinària música, és de per si una veritable obra d’art pel seu disseny gràfic. De Júlio Pereira tinc altres CD que són també una veritable meravella (El disc que va gravar amb el músic basc Kepa Junkera, “Lau Eskutara”, és una joia pels melòmans). Tots els temes de “Geografías” són extraordinaris i alguns d’ells, fins i tot, espectaculars, fusionant música acústica amb clara influència de la cultura portuguesa i electrònica.

Marges de Sant Boi (I)

Les construccions de pedra seca m’apassionen. Suposo que és pel fet de la bellesa que tenen en general; bellesa resultant de la fusió l’acció de l’home i la natura. Com ja deia en un altre post d'aquest bloc, aquest patrimoni que s’ha fet durant molts segles des que l’home ha tingut la necessitat de conrear a la muntanya, és “El nostre Patrimoni de la Humanitat”. I com us aniré demostrant mica en mica en el meu bloc, el territori muntanyenc de Sant Boi alberga veritables obres d’art gràcies al gust estètic o al resultat de la feina de les persones que els varen fer. Quants esperits d’homes, dones, nens i nenes que els van treballar de sol a sol amb les seves mans deuen albergar aquests marges? Per començar per aquest recorregut de descoberta dels nostres marges, podeu veure un petit reportatge dels darrers que he trobat a la muntanya del Montbaig a prop de Can Paulet. Jutgeu vosaltres mateixos la bellesa d’aquests marges. Si cliqueu la fotografia veureu el reportatge

Bravo!

La presentació en el marc de la Festa Major de Sant Boi de la nova Orquestra Ciutat de Sant Boi (OCSB) ha estat un veritable esdeveniment cultural a la nostra ciutat. Amb una renovada -i plena de gom a gom- sala d’espectacles de l’antiga fàbrica modernista de Can Massallera, el concert de presentació de la OCSB no va defraudar a un públic expectant. A Sant Boi hi han molts ciutadans i ciutadanes que som amants de la música clàssica i la creació d’aquesta nova orquestra ja és una gran notícia per a tots nosaltres.
El concert va començar curiosament amb una complexa Simfonia núm. 1 de Mozart. Un músic santboià de l’orquestra em va explicar que aquesta va ser la primera simfonia que va escriure Mozart amb només 8 anys –8 anys!- i no deixa de ser una metàfora en l’inici d’aquest gran projecte d’orquestra professional –l’única que hi ha de professional al Baix Llobregat-.
Ara, crec que el millor moment del programa va ser la interpretació del Concert per a violí i orquestra núm. 1 també de Mozart; la interpretació de la violinista Catalina Reus va tenir una força i intensitat increïbles que va fer levitar a tots els que estàvem a la sala... Simplement genial! La batuta de Tomàs Grau va dirigir amb gran coordinació tota l’orquestra. Estic desitjant que arribi el proper concert. I sobretot, no deixeu de tocar a Mozart (vitamines per l'ànima)!

Simbolisme

Vagi per davant la meva condemna del darrer atemptat d’ETA i de tots els que ha fet aquesta organització criminal. No vull caure en el parany de fer valoracions polítiques del que representa matar a una persona per a no fer el joc dels que pensem que això és una “lluita armada”; és simplement un assassinat indiscriminat.
Però davant d’aquest fet tan trist m’ha semblat que tots els partits polítics han estat a l’alçada de les circumstàncies tal com va agrair el president Zapatero. I el que m’ha emocionat ha estat la fotografia on surten ertzaines i guàrdies civils fent un homenatge conjunt al seu company policia assassinat, un acte ple de simbolisme no ja per fer-ho conjuntament aquests dos cossos policials, sinó també per haver-ho fet en el Parlament Basc. Tota una imatge de normalitat democràtica davant de l’anormalitat d’ETA.

Música recomanada (XII) “Into blue snows” i “The pray of a thousand years” d’Himekami

A principis dels anys 90 vaig comprar el CD “Moonwater”, un recopilatori -fet per la discogràfica americana Higher Octave Music- del grup japonès Himekami. Aquest grup estava format per Yoshiaki Hoshi –tota una institució en el Japó i que tinc entès va morir fa poc- i Etsuko Hoshi –la seva esposa-. Himekami van fer un concert a l’any 1993 al Palau de la Música Catalana al qual, malauradament, no vaig poder anar però si el vaig veure a l’interessant programa de noves músiques “Hidrogen” que feien al Canal 33 (un programa excel·lent que dirigia Albert Reguant i que va ser tret de la programació d’aquest canal ja fa alguns anys). Si us agrada Kítaro, crec que us agradarà Himekami. Aquest grup s’inspirava en el concepte sagrat que té la natura pels japonesos a través de fusionar la seva música tradicional i la electrònica; el resultat és una música d’una bellesa commovedora.

Excursió de Festa Major: La Ruta de l’Estret de Roques i de la Vall de Can Carreres Vell

El proper 18 de maig teniu una ocasió d’or de conèixer alguns dels racons més interessants de l’entorn natural de Sant Boi: el Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de Sant Boi us proposa realitzar una excursió per la vall de Can Carreres Vell i per l’Estret de Roques. En el recorregut podreu veure els espectaculars gorgs de la riera Guinovart i les seves misterioses galeries i mines d’aigua, els eremitoris de la vall de Can Carreres, el bosc municipal de la Roca Negre i pujar al Montbaig per un altre camí no tant conegut. Ei! I hi ha premi...! Un vermut de primera al restaurant de l’ermita de Sant Ramon i de franc! De veritat, és una bona ocasió per fer fotos supermacas i conèixer les coses interessants que tenim tan a prop. Més informació de l’excursió a:
http://issuu.com/xavier_sanchez/docs/excursi_1
http://issuu.com/xavier_sanchez/docs/excursi_2

Rutes vora el mar (II). El Cap Norfeu.

A finals de febrer, aprofitant un d’aquells dies de temperatura i sol anticiclònics, vam anar la família a fer una excursió a un dels paratges més agradables de Catalunya i al qual m’agrada tornar de tant en tant: El Cap Norfeu. Us asseguro que caminar per aquest espai és una experiència que no oblidareu mai.
Aquest espai verge de la Costa Brava i situat a prop de Roses, forma part del Parc Natural del Cap de Creus i és un dels llocs més bells de tota la costa catalana. Quan un s’apropa aquest lloc desprès d’haver deixat les darreres urbanitzacions que hi han a prop de Roses només pot donar gràcies a Déu perquè s’hagi preservat aquest joia de la natura.
Per apropar-nos al nostre punt de partida sortirem des de Roses des el final del seu passeig marítim en direcció a la Cala Jònculs fins a la Cala Montjoi –on es troba el famós restaurant el Bulli-. En aquest punt, totes les rutes recomanen deixar el cotxe, però si voleu, podeu continuar per una pista en bon estat fins l’inici del Cap Norfeu on hi ha una senyalització que ens indica l’inici de la nostra ruta. La ruta –perfectament senyalitzada en tot moment- és un circuit i us recomano començar per l’esquerra del cap (per on també mena un corriol que baixa fins a la Cala Jònculs). En el recorregut ens trobarem antigues cabanes de pastor i coves, unes vistes panoràmiques extraordinàries, i una vegetació i fauna interessants fins que arribarem a la punta del cap. Desprès tornarem en direcció a l’inici però buscant una antiga i curiosa torre del s. XV-XVI que servia per vigilar el pas dels pirates per aquestes costes; aquesta torre està en el Puig del Norfeu i és el punt més alt del recorregut (124 m); des d’aquest punt podeu dinar amb vistes a la Cala Montjoi i al Bulli (us sortirà més barat que si dineu en aquest resturant i la vista és impagable). Des d’aquest últim punt tornarem de nou a l’inici de la nostra ruta.
Més informació de la ruta a http://www.tvcatalunya.com/devacances/rutanorfeufitxa.htm i a http://www.roses.cat/Arxius/Documents/RutaCAT.pdf. Si cliqueu la fotografia veureu un reportage del Cap Norfeu.

El que amaga l’Ateneu

M’ha agradat el darrer post del bloc de l’alcalde Jaume Bosch, on d’una manera didàctica i realista ens explica quines són les passes que s’han de continuar per iniciar un nou procés amb possibilitats reals de recuperació de l’Ateneu Santboià pels ciutadans i ciutadanes de Sant Boi, aprofitant les eines que doten als ajuntaments les lleis urbanístiques. Comença un nou camí on s’han d’ajuntar tots els esforços polítics i institucionals amb la societat civil santboiana. L’Ateneu Santboià ha de ser el gran centre cultural que mereix Sant Boi.
Però en aquest post m’agradaria incidir en un tema que considero que també és molt important pel que fa a la futura recuperació pública de l’Ateneu. M’explico: els arqueòlegs i els tècnics municipals que conec i que porten molt de temps treballant en la recerca històrica i arqueològica al Nucli Antic, m’han manifestat moltes vegades que l’Ateneu té moltes possibilitats d’albergar, en el seu subsòl i en les seves entranyes, nombroses restes arqueològiques des dels temps dels ibers i dels romans que permetrien quadrar molta informació sobre els orígens de la nostra població i la veritable importància dels assentaments d’aquests pobles (les darreres i extraordinàries restes arqueològiques trobades en l’àmbit de l’antic Mercadal a prop de l’església parroquial de Sant Baldiri confirmarien aquesta importància); i això és un gran valor afegit que també s’ha de tenir en compte en la futura recuperació de l’Ateneu per integrar-lo en un potent recorregut històric-patrimonial interconnectat amb el Museu de Sant Boi i amb Can Torrents.
Molts santboiants i santboianes també desconeixen que l’Ateneu es va ubicar l’any 1922 a l’antiga finca i masia de Ca l’Amigant; un edifici molt interessant que va se destruït posteriorment amb les successives ampliacions dels espais (veieu fotos 02b i 03b de principis del s. XX d’aquest interessant edifici). Us he posat una foto de les restes de finestrals d’aquesta antiga masia que es troben al carrer Maria Girona i que passen desapercebuts pels vianants.

Música recomanada (XI). “In Existence” de Phil Sawyer (Beautiful World)

A mitjans dels anys 90 vaig escoltar aquest tema en el desaparegut programa “Música Privada” de la també desapareguda cadena de ràdio Simfo Ràdio. Aquell programa el dirigia Javier Flo que desprès s’ha dedicat a altres “menesteres” musicals en la línia d’OT. Aquest tema -com tot el àlbum- respira frescor, optimisme, alegria i exotisme. Phil Sawyer va utilitzar delicades i sensuals veus femenines que cantaven amb l’idioma swahili. Aquest tema també va ser utilitzat com a banda sonora de dos espots publicitaris: un de xampú i un altre per anunciar una cervesa. Phil Sawyer també és compositor de bandes sonores i de música per a publicitat. El tema instrumental “Journey of the Ancestors” d’aquest àlbum el vaig utilitzar personalment com a banda sonora per a un audiovisual multivisió que vaig fer amb diapositives sincronitzades sobre el Montbaig-Montpedrós.

Fira del Vi de Falset

Convidat per un company de la feina que és de Falset, vaig estar el passat cap de setmana a la Fira del Vi de Falset. En el recinte del Castell de Falset –per cert, molt interessant la recent restauració arquitectònica de les parts gòtiques- es va celebrar la ja 13a edició d’aquesta fira. En aquesta fira es pot fer un tast de vins de bona part dels cellers –petits i grans- de la D.O. Priorat i Monsant. També es podia fer un tast dels olis de les D.O. Priorat, Montsant i Siurana. I com us podeu imaginar és de tot impossible fer un tast de tots els vins, però deu ni do els vins que vaig provar a la fira. Sense ser un expert i només guiat per les sensacions, els vins que més em van agradar són “6 vinyes” de Laurona (rotund!) i el “Castell de Falset” d’Agrícola Falset-Marçà (rodó i intens... Vaig comprar una ampolleta d’aquest vi que ja ha caigut en un dinar...), tots dos de la DO Montsat. També em va agradar molt el criança que fan a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de l’IES Priorat de Falset. I a l’hora de dinar, el company de la feina –a part d’oferir-nos un dinar extraordinari en un lloc extraordinari- ens va posar una ampolla de “Sirsell” dels Cellers Capafons-Ossó de DO Priorat... el sumun!. El proper any tornaré!

Rutes vora el mar (I). L’Espai natural de la Punta de la Móra.

Caminar al costat de l’aigua és sempre agraït pels caminants. Caminar al costat d’un riu o d’un torrent muntanyenc a l’estiu és molt agradable. Però caminar vora el mar és sublim i relaxant.
Fa poc, la meva família i jo hem tingut l’oportunitat de fer una excursió vora el mar en un d’aquells espais costaners tan meravellosos que la Mediterrània ens ha regalat: l’espai natural de la Punta de la Móra.
La Punta de la Mora és un espai que s’ha salvat de l’engoliment urbanístic que ha patit una bona part de la costa catalana, tenint en compte la proximitat de l’àrea metropolitana de la ciutat de Tarragona i de les localitats turístiques de Tamarit i Altafulla.
La ruta s’inicia des de l’inici de la Platja Llarga (per un accés que hi ha des de la carretera N-340, poc desprès del monument romà de la Torre dels Escipions) i acaba pràcticament fins a la base de la Torre de la Mora (bastida al S. XVI per defensar-se els habitants de Tamarit dels atacs dels pirates i que no és visitable per estar a dins d’una finca privada). Quan arribem al final de la llarga Platja Llarga (“valga la rebundacia”), comencem a caminar per un sender que s’inicia per sobre d’un rocam i que s’endinsa pel Bosc de la Marquesa. Hem de seguir uns senyals blaus i taronges que trobem marcats en els torturats pins que estan força encorbats per l’acció del vent. Al llarg del camí trobarem punts amb excel·lents panoràmiques, restes de marges de pedra seca, peculiars savines, rocams amb interessants fòssils, cales com Cala Fonda i la Platjeta de Calabecs on es practica el nudisme.
Més informació de l’espai natural a http://www.depana.org/puntadelamora/ i de la ruta a http://www.mat.ub.es/~cerda/Marquesa.pdf . Si cliqueu la foto podeu veure un reportatge complert.