El Quixot va passar per Sant Boi

L’any 2005 es va celebrar el 400 aniversari de la primera publicació del “El Ingenioso hidalgo Don Quijote” de Miguel de Cervantes. I a Barcelona es va fer una extraordinària exposició sota el nom “El Quixot i Barcelona” al Saló del Tinell.

Sempre m’ha emocionat entrar en l’imponent Tinell i pensar en quanta història s’ha viscut en aquelles parets; però el dia que vaig anar a visitar aquesta exposició vaig tenir un altre impacte: una enorme reproducció d’un plànol del s. XVIII donava la benvinguda. Aquest plànol mostrava quin havia estat el recorregut pel qual en Cervantes havia fet passar al Quixot des de la Mancha fins arribar a Barcelona.
I aquest plànol no deixava cap dubte que el Quixot per anar a Barcelona va passar pel Camí Ral que anava de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que passava per Sant Boi de Llobregat.
Aquest fet ens demostra, un cop més, que aquest camí era un dels més importants que arribava a Barcelona fins que Carles III va fer construir el desaparegut pont de Molins de Rei i el Camino Real que passava per l’Ordal que comunicava Madrid amb Barcelona (l’actual N-340).

Aquest plànol va ser encarregat pel rei Carles III en el 150é aniversari de la mort d’en Cervantes, i va ser dibuixat pel geògraf madrileny Tomás López en base al treball de camp realitzat pel capità d’enginyers extremeny, Joseph de Hermosilla. Alguns estudiosos el daten de l’any 1765 i la Real Acadèmia Espanyola el va adoptar oficialment el 1780. (+info)

S’ha parlat de la importància del nostre Camí Ral pel pas de reis i comtes a l’Edat Mitja, però que un personatge tan universal com en Miguel de Cervantes –gran admirador de Catalunya i de Barcelona- hagués passat per a qui, i que sobretot, hagués fer passar a uns personatges tan mundialment coneguts com el Quixot i en Sancho Panza, crec que és el sumun.

Com ja us he informat anteriorment en el meu bloc, des d'alguns ajuntaments i des de la societat civil de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls, s’està treballant en la recuperació d’aquest Camí Ral i crec que afegir la recuperació de la Ruta del Quixot per Catalunya com una prolongació de la Ruta del Quijote, pot encara donar-li més valor històric, turístic i literari.

La recuperació dels senders del Parc Forestal Montbaig

Als que us agrada caminar per la muntanya i el senderisme, crec que em donareu la raó en l’afirmació que és més agradable caminar per un sender o un corriol que per una pista forestal. Com diu un amic, caminar per un sender permet un contacte més “íntim” amb la natura.

El Parc Forestal Montbaig és un privilegiat espai natural de la comarca del Baix Llobregat que té una alta freqüentació de persones àvides de contacte amb la natura. Un privilegi que tenen les poblacions de Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i Viladecans i que altres ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no podem gaudir al no haver preservat cap entorn natural.

La gran majoria de les persones que s’apropen caminant o en bicicleta al Montbaig ho fan per les pistes forestals que permeten l’accés al cim, on està la fotogènica ermita de Sant Ramon i on es pot fruir d’una extraordinària panoràmica. Però al Montbaig també existeixen una xarxa de senders, molt desconeguts, i pràcticament sense senyalitzar.

Aquests senders han estat recentment recuperats pel mòdul forestal de l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona CORESSA. Molts d’ells estaven cegats pel creixement de la vegetació i pels efectes de les tràgiques ventades del passat mes de gener. Pels joves que treballen en aquest mòdul és una magnífica experiència per aplicar els seus coneixements en l’ús de maquinària forestal (moto serres i desbrossadores) i de reconeixement d’espècies vegetals i és una tasca gratificant perquè també es fa una tasca de millorar els accessos i fer escales aprofitant la natura.

Per la meva experiència de 6 anys treballant en aquests programes d’inserció laboral (escoles tallers i taller d’ocupació), us puc assegurar que moltes de les persones que formen part d’aquest programes es converteixen en grans defensors de la natura i voldrien treballar sempre en aquest àmbit (cosa que és difícil per les poques empreses que es dediquen a aquestes tasques a la comarca, encara que al Baix Llobregat hi ha molt feina a fer en un territori on 60% és forestal però que està deixat de la ma de Déu...).

Els senders recuperats o que s’estan recuperant són aquests:

El sender del Torrent d’en Pedro
El sender de la Carrerada
El sender de la Roca Negra
El sender de Can Tutussaus
El sender de la Torre Elèctrica
El sender del Torrent de Gualbes
El sender del Cordal de Sant Ramon
El Camí vell de Sant Ramon.

I si voleu un consell, la millor manera de descobrir-los és perdent-se pel Montbaig.

Concurs de cartells de Terras Gauda 2009

El disseny gràfic és una de les meves professions, encara que sempre ha estat una vessant complementària d’altres coses. Sóc una persona inquieta a la que li agrada toca moltes tecles. I el meu bloc és un reflex d’això.

Una de les activitats que em serveixen per no perdre el meu costat de dissenyador, són els concursos. I aquest any m’he presentat a un dels més prestigiosos en l’àmbit del cartellisme publicitari: el concurs de Terras Gauda.

Terras Gauda és un gran celler gallec de vins blancs excel·lents amb denominació d’origen “Rias Baixas”; i des de l’any 2002, organitza un concurs internacional que té el nom Francisco Mantecón, un artista i dissenyador gràfic gallec de gran prestigi que va crear la marca d’aquest celler i que està lligat a les seves primeres campanyes publicitàries. Mantecón va morir l’any 2001, i els propietaris de Terras Gauda van crear, a partir de llavors, aquest premi en record d’aquest gran home de la cultura gallega.

Fa pocs dies he rebut la comunicació de que no estat seleccionat com a finalista. Però l’important és participar (No es diu això en aquests casos?) i vull compartir amb vosaltres algun dels treballs que vaig presentar. Si hi ha algú a qui els agradi, doncs ja és un gran premi per mi.

El cost de preservar la natura

El garrofer centenari del camí de Sales

S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.

Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.

Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.

Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.

Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.

El garrofer de Sales al Juliol de 2006.

El garrofer de Sales al Febrer de 2008.

El garrofer de Sales al Novembre de 2009.

Marges de Sant Boi (V)

A les fotos podeu observador un parell de marges de llicorella que existeixen en el sender del Torrent d’en Pedro o del Pedró (no està clar quin és el topònim definitiu; el primer fa referència al nom d’algú i el segon, a la existència d’un pedró o creu de terme que existia al peu del Camí Ral i que el torrent travessava) del Parc Forestal del Montbaig.

El sender del Torrent d’en Pedro és un sender que uneix el sender de la Carrerada del Montbaig amb l’Estret de Roques, i a pesar de les destrosses provocades per la desgraciada ventada del mes de gener, és molt interessant perquè travessa un bosc d’obaga a l’entorn del torrent. Aquest sender s’ha recuperant recentment per l’escola taller que gestiona CORESSA.

Caminar per aquest sender, que té un parell de quilòmetres, ens permet veure interessants marges de pedra seca amagats entre una vegetació incontrolada amb brucs enormes, roures, alzines i oliveres testimoni d’un gloriós passat agrícola; i a més a més, és la continuació perfecta fins l’Estret de Roques del tram recuperat del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès, sense tenir que caminar per la carretera de Sant Climent. Al sender també podem trobar una interessant bassa de vinya i una amagada cabana de planta quadrada en estat de runa.

Música recomanada (XXV) “Under the canopy” de David Arkenstone.

El millor premi que em puc donar és estar en el cim d’una muntanya i contemplar el regal de la seva panoràmica. I moltes vegades m’agrada tancar els ulls i “escoltar” la música que m’imagino que serviria com a banda sonora d’aquest moment. I la música que quasi sempre en ve al cap és la de David Arkenstone.

En David Arkenstone és un compositor amb una dilatada discografia que es va iniciar l’any 1987 amb “Valley In The Clouds” publicat en el mític segell Narada.

La música d’en David Arkenstone és una agradable mescla entre rock, rock simfònic, new age (amb una confessada influència d’en Kítaro) i word music; amb algunes incursions excel·lents en la música celta en alguns dels seus treballs (“The Celtic Book Of Days”, 1998). De fet, la utilització d’orquestres reals fusionades amb la electrònica dels sintetitzadors és una constant en les seves creacions.

Un dels CDs que més “carinyo” en tinc dels que disposo d’en David Arkentone és el de “Another Star In The Sky” de 1994. Una treball amb música espectacular, amb un so espectacular (és una gravació amb “Dolby Surround”), del qual destaca el tema “Under The Canopy” que us recomano en aquest article. El responsable de les orquestracions d’aquest disc és el pianista rus Kostia, un altre meravellós compositor de caire clàssic del segell Narada que també mereix una recomanació.

Podeu veure aquest vídeo amb la música, però us recomano que també la escolteu amb els ulls tancats i que somieu la panoràmica que veieu en el vostre cim somiat.