El Quixot va passar per Sant Boi

L’any 2005 es va celebrar el 400 aniversari de la primera publicació del “El Ingenioso hidalgo Don Quijote” de Miguel de Cervantes. I a Barcelona es va fer una extraordinària exposició sota el nom “El Quixot i Barcelona” al Saló del Tinell.

Sempre m’ha emocionat entrar en l’imponent Tinell i pensar en quanta història s’ha viscut en aquelles parets; però el dia que vaig anar a visitar aquesta exposició vaig tenir un altre impacte: una enorme reproducció d’un plànol del s. XVIII donava la benvinguda. Aquest plànol mostrava quin havia estat el recorregut pel qual en Cervantes havia fet passar al Quixot des de la Mancha fins arribar a Barcelona.
I aquest plànol no deixava cap dubte que el Quixot per anar a Barcelona va passar pel Camí Ral que anava de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que passava per Sant Boi de Llobregat.
Aquest fet ens demostra, un cop més, que aquest camí era un dels més importants que arribava a Barcelona fins que Carles III va fer construir el desaparegut pont de Molins de Rei i el Camino Real que passava per l’Ordal que comunicava Madrid amb Barcelona (l’actual N-340).

Aquest plànol va ser encarregat pel rei Carles III en el 150é aniversari de la mort d’en Cervantes, i va ser dibuixat pel geògraf madrileny Tomás López en base al treball de camp realitzat pel capità d’enginyers extremeny, Joseph de Hermosilla. Alguns estudiosos el daten de l’any 1765 i la Real Acadèmia Espanyola el va adoptar oficialment el 1780. (+info)

S’ha parlat de la importància del nostre Camí Ral pel pas de reis i comtes a l’Edat Mitja, però que un personatge tan universal com en Miguel de Cervantes –gran admirador de Catalunya i de Barcelona- hagués passat per a qui, i que sobretot, hagués fer passar a uns personatges tan mundialment coneguts com el Quixot i en Sancho Panza, crec que és el sumun.

Com ja us he informat anteriorment en el meu bloc, des d'alguns ajuntaments i des de la societat civil de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls, s’està treballant en la recuperació d’aquest Camí Ral i crec que afegir la recuperació de la Ruta del Quixot per Catalunya com una prolongació de la Ruta del Quijote, pot encara donar-li més valor històric, turístic i literari.

El camí ral era un camí romà? II Trobada d’estudiosos i centre d’estudis de la baronia d’Eramprunyà.

El proper 28 de novembre, tindrà lloc a l’Antic Escorxador de Begues la “II Trobada d’estudiosos i de centres d’estudis de la baronia d’Eramprunyà” organitzada en aquesta ocasió pel CEB (Centre d’Estudis Beguetans). Aquesta nova trobada té com a tema centra “El Camí Ral i altres vies de pas”.

Tal com us informava en el meu article “Estudiosos del Camí Ral visiten el tram recuperat de Sant Boi” el CEB, el grup de Recerca d’Olesa de Bonesvalls i el Centre d’estudis de Gavà i altres estudiosos estem treballant plegats per localitzar i investigar el tram original del Camí Ral des del terme de Sant Boi fins al terme d’Olesa de Bonesvalls. Aquesta trobada de Begues precisament servirà per exposar aquests interessants treballs de recerca que s’han fet “a peu” i també investigant en arxius.

Esperem que aquesta “comunió” de sensibilitats i ganes per la recuperació de l’antic camí ral doni grans resultats i ajudi a que les institucions (ajuntaments, consell comarcal, diputació i generalitat) impulsin la seva recuperació com a sender turístic de primer ordre. Tot fa pensar que així serà, ja que el projecte és molt atractiu per l’entorn natural i patrimonial que travessa.

Però un dels temes que més discussió ha generat i que generarà en aquesta trobada és sobre l’origen històric del camí ral (Era d’origen romà?) i quin era el seu recorregut per Sant Climent de Llobregat (per la Carrerada o pel camí de les Valls).

Pel que fa sobre aquestes qüestions, el prestigiós estudiós Josep Campmany del Centre d’Estudis de Gavà, ha realitzat un imponent treball d’investigació sobre el camí ral a seu pas per Sant Climent titulat “Sant Climent de Llobregat a l’edat mitjana. Toponímia, camins principals i morfologia urbana” que és el que ha donat peu a aquesta discussió. En Campmay planteja que el camí ral té el seu origen al s. IX i que el seu pas era per la Carrerada.

En front d’aquestes conclusions d’en Campmany està el plantejament del també prestigiós arqueòleg Pere Izquierdo que planteja un origen romà del camí ral i que el seu pas era pel camí de les Valls. En fi, que com podeu veure aquesta trobada serà molt entretinguda.

Servidor farà una presentació sobre el pas del Camí Ral per Sant Boi i explicaré els treballs de recuperació que va efectuar un Taller d’Ocupació gestionat per la empresa municipal de Sant Boi (CORESSA). Així mateix, també presentaré les restes dels camins antics de muntanya de Sant Boi que també estaven connectats amb el camí ral amb alguna sorpresa al respecte. Si us interessa el tema, no us ho perdeu.

La foto del cartell de la trobada correspon a l'estat a principis del s. XX de la creu de terme de Begues al costat del Camí Ral al seu pas per can Coll.

Posar en valor el patrimoni històric-militar: el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais)

L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van tenir que decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.
Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.
Une de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac. Fortificacions petites amb petites guarnicions de soldats i amb petites bateries de canons.
Una d’aquestes fortificacions, el Forte de Sao Jorge de Oitavos, va ser declarada monument nacional i va ser restaurada per la Câmara Municipal de Cascais. Desprès de la seva restauració, s’ha realitzar un interessant centre d’interpretació on s’han reconstruït l’armament que existia i on s’explica tots els elements de la intrahistòria i de la cultura militar de l’època.
Aquesta fortificació es troba ubicada en un entorn natural de primer ordre com és el Parc Natural de Sintra-Cascais.
Un bon exemple del que es posar en valor el patrimoni històric i militar i que es podria aplicar en el futur al Castell de Montjuïc.

En busca de “O Templo da Lua” de Sintra

La Serra i costa de Sintra (Portugal) és potser un dels llocs més màgics del món on els amants del misteri i l’esoterisme, conjugat amb la història i l’arqueologia, trobaran suficients elements per elevar la seva curiositat per aquestes qüestions.
Unes de les fites que persegueix l’arqueologia portuguesa ha estat trobar un d’aquest racons màgics i misteriosos d’aquest territori: el desaparegut Temple de la Lluna (“O Templo da Lua”).
Des de l’any 1505 se’n té notícies de la ubicació d’aquest temple en la “Freguesia” de Colares (Sintra), ubicant-se concretament en “O Alto da Vigia” entre la “Foz do rio Maças” (avui platja anomenada “Praia das Maças”) i la “Praia Pequena”. “O Alto da Vigia” té 42 m i és la part més alta del promontori anomenat “Ponta da Rodizio”. Un racó magnífic i preciós de la costa portuguesa que forma part del Parc Natural de Sintra-Cascais.
Les restes d’aquest temple van ser descrites l’any 1571 per Francisco de Holanda com “un cercle que al voltant està ple de cipos en memòria del Emperadors Romans”; encara que, molts historiadors portuguesos parlen d’un culte més antic, ja que els anteriors pobladors d’aquestes terres abans del romans -el celtes- ja rendien culte al Sol i a la Lluna tal com descriu Estragon.
Des de fa molts anys, passo les meves vacances en la població de Colares; i des de que vaig assabentar-me de la història d’aquest temple, he passejat moltes vegades per aquest racó amb la il·lusió vana de trobar alguna resta.
La meva sorpresa ha estat aquest any, ja que m’he trobat una excavació arqueològica oficial en tota regla en aquest lloc. Una amable arqueòloga de l’equip em va explicar que, de moment, les troballes trobades corresponien amb una torre de vigilància del s. XVI (d’aquí el topònim “Vigia”), unes tombes de l’època àrab medieval i d’un possible “mihrab”; i el que és més important: pedres de factura romana aprofitades en la construcció dels elements abans esmentats que donen pistes de la existència d’alguna construcció romana en aquestes contrades que podria ser el perdut Temple de la Lluna. És molt possible que ben aviat en tinguem notícies molt interessants.

La roca de l’Elefant, la prova del pas d’Anníbal pel Coll d’Ares.

Respecte a la reconstrucció que ha fet de la ruta d’Anníbal per Catalunya en la revista Sàpiens 82 (una revista que recomano als amants de la història i l’arqueologia), us voldria comentar que fa un parell d’anys vaig assistir a l’ajuntament de Camprodon a una interessant conferencia de l’arqueòleg Simeón García-Nieto Conde, on presentava un treball d’investigació al respecte. La seva conclusió era que Anníbal va fer passar una part del seu exèrcit pel Coll d’Ares i no pel Coll de la Perxa.
García-Nieto afirmava que la ruta natural per passar amb el seu exèrcit era per la costa seguint la Via Heràclea que posteriorment es va convertir en la Via Augusta-, però a l’arribada a l’Estany de Banyoles, no es va dirigir al Coll de Pertús sinó es va dirigir cap a la Vall de Bianya i –traspassant pel Capsacosta, que posteriorment va ser la Via Annia romana- va pujar posteriorment a través de la Vall de Camprodon fins al Coll d’Ares. La prova més evident que va presentar aquest arqueòleg és la troballa del gravat d’un elefant molt ben definit en una gran roca que hi ha al cim del Puig Solana a la Vall de Bianya al costat del que sembla un jaciment ibèric i que va ser localitzat el 1975 de forma casual per un treballador forestal.

Foto d’en Simeón García-Nieto Conde extreta del seu treball “Pirineum, Annibal Ad Portas”.

Els Tutusaus, 1775.

Arran de la publicació en aquest bloc del meu article “Les misterioses runes de can Tutusaus”, l’amic Joan Vendrell que disposa d’un envejable arxiu (no deixeu de veure el seu bloc!), em va enviar un valuós document històric, relacionat amb can Tutusaus, d'aquest document li havia facilitat una còpia el senyor Martí Andreu Puyo.
El senyor Martí disposa d’una fotocòpia d’aquest document perquè és descendent de l’antiga família santboiana dels Tutusaus que havien viscut –probablement des del s. XVII- en aquest antic mas.
En document en qüestió està redactat el 23 d’abril de 1775 en paper oficial, amb el segell de l’època del regnat de Carles III; i parla del lliurament d’una dot de Isidre Tutusaus, pagès de la Quadra del Llor, i de la seva dona, Teresa Tutusaus Mompó, al seu fill, Antón Tutusaus al unir-se aquest en matrimoni amb Maria Matheu.
El document, a part de confirmar la relació dels Tutusaus amb la Quadra del Llor que es sabia per documents més tardans (bàsicament, el padró de 1846), té altres elements molt interessants des del punt de vista de la història del català i de la toponímia local.
El document està escrit en català, cosa ben curiosa en un moment on el català estava prohibit des del regnat de Felip V i on només es podia escriure en castellà documents oficials com aquest. Aquest fet –el que el document estigui escrit en un català força impecable-, les contínues referències religioses del document a la verge Maria i a Jesús, i que al referir-se a Sant Boi de Llobregat com a Sant Baldiri de Llobregat, indiquen que el document va estar redactar segurament pel mossèn de la parròquia de Sant Baldiri.
Buscant informació al respecte, resulta que va ser la església qui més va ajudar a la preservació del català en el segle XVIII, que no es va deixar mai de parlar oralment, però que estava prohibit totalment en el seu us a nivell oficial i educatiu. De fet, van haver-hi bisbes que –complint les ordres del rei- van donar instruccions d’utilitzar únicament el castellà i altres que no ho van fer, com el cas del bisbe de Barcelona fins al 1775, Josep Climent i Avinenet. Curiosament, el rector de Sant Boi entre els anys 1785 i 1800, Francesc Matheu i Esmandia, va ser l’autor d’un catecisme en català de gran difusió a la seva època.


En una agradable conversa mantinguda amb l’amic Joan Vendrell i el Sr. Martí Andreu, aquest em va informar que Can Tutusaus va ser abandonat per la coincidència d’uns desagradables fets: un robatori i la mort d’una bessonada només néixer que va parit la que havia estat la seva besàvia. Posteriorment, la família Tutusaus es va traslladar a viure a prop de l’església de Sant Baldiri, al carrer Alberdi a un lloc anomenat “La Pleta” (No n’havia sentit parlar d’aquest topònim a Sant Boi). Al no fer front a alguna despesa provocada per la compra de la casa nova, la finca de Can Tutusaus va ser venuda en subhasta i probablement comprada pel banquer Josep Estruch afegint-la al conjunt de la finques que formaven part de l’antiga Quadra del Bori o Benviure durant la segona meitat del segle XIX (d’aquí la existència a la finca de les fites amb la epigrafia “Bori” o “B” de Bori).
El Sr. Martí també em va explicar que quan algú de la seva família feia alguna cosa fora de lloc, s’utilitzava la expressió: “Sembles de Can Tutusaus”.

Els safareigs de les vinyes

Unes de les més curioses construccions abandonades que podem trobar a les nostres muntanyes són una mena de safareigs construïts amb maons. Aquests safareigs no tenien la funció de servir per rentar la roba, sinó que servien per preparar el millor remei fitosanitari que durant molt de temps havien utilitzat els pagesos per protegir les vinyes: el sulfat de coure. On avui veiem muntanyes plenes de boscos –en alguns casos, molt selvàtics- fa 100 anys eren vinyes que ocupaven pràcticament fins a l’últim racó on es pogués conrear. Al costat d’aquests safareigs sempre trobem cisternes per emmagatzemar l’aigua que era vital per preparant el preparat líquid amb el sulfat de coure que desprès és ruixava amb les sulfatadores; els pagesos omplien les cisternes canalitzant l’aigua de la pluja mitjançant canals excavats en el rocam o construïts amb pedra seca de llicorella baixant en forma de zig-zag per les laderes de les muntanyes (a Sant Boi, a la muntanya del Montbaig podem trobar tres excel·lents exemples d’aquests canals, veritables obres hidràuliques populars), i en alguns casos, els safareigs estaven al costat també de fonts i torrents amb aigua com el cas del trobat al costat del Torrent de Can Totussaus.
A les muntanyes de Sant Boi es troben dos tipus d’aquest safareigs: uns construïts amb maons prims i amb una pica petita i una de gran, i uns altres construïts amb maons més gruixuts amb dos piques petites i una de gran; els primers –molt deteriorats- són probablement els més antics i devien ser els utilitzats des del segle XVIII fins a mitjans del s. XIX i servien per preparar el sulfat de coure mesclant-lo únicament amb aigua; els segons, servíem per preparar l’anomenat “caldo bordelès” que consistia en afegir també calç al preparat de sulfat de coure (una tècnica importada de França a finals del s. XIX per aturar el fong anomenat míldiu i que era originari d’Amèrica a l’igual que la famosa fil·loxera). La prova irrefutable que eren safareigs per preparar el sulfat de coure és el color entre verd i blau del sulfat de coure que ha sobreviscut en les parets de les piques. Com passa amb altres elements del patrimoni històric que s’ha anant trobant a les nostres muntanyes, el manteniment dels boscos, les franges de protecció contra incendis i les neteges dels arbres cremats desprès dels incendis ens ha permès “descobrir” aquest interessant passat vinícola.

Cristòfol Colón era de Sant Boi de Llobregat?

Aquesta notícia va aparèixer el novembre de l’any passat (mireu article de “La Vanguardia”) i era l’afirmació que feia el doctor Jaume Codina en el seu darrer treball d’investigació abans de la seva mort. Jaume Codina era un rigorós investigador com a posat de manifest la seva extensa obra molt lligada a la història de Sant Boi, del Prat i de la comarca del Baix Llobregat. Haurem d’esperar amb impaciència a la publicació d’aquest treball per saber quines eren les seves conclusions. Però a part de la tasca investigadora Jaume Codina, un recent treball de recerca del prestigiós professor Augusto Algueró de la Prada ha posat també de manifest que Cristòfol Colón va néixer a Sant Boi. Una investigació exhaustiva d’aquest historiador en els arxius parroquials de la església de Sant Baldiri de Sant Boi comprovant una pista del famós Archivi di Esclavi Genovese (AEG) del s. XIV, demostra que Cristòfol Colón va néixer a Sant Boi de Llobregat el 13 de març de 1453 desprès de que els seus pares genovesos (Pietro Colón i Ramoni Baldiria) fossin fets esclaus i venuts a Marcel Bosch de Gualbes, masover de la Torre del Benviure i administrador del senyor de la Quadra del Benviure de Sant Boi. Gràcies a les consultes que ha fet el professor Algueró a l’Arxiu Històric de la Barca de Sant Boi de Ca la Rita, es pot afirmar que Cristòfol Colón es va iniciar en l’art de navegar fent de capità a la barca que creuava el riu Llobregat unint el pas del Camí Ral des de les ribes de Cornellà a Sant Boi travessant les seves turbulentes aigües. Segons Algueró, el fet que Colón volgués arribar a Barcelona abans que altres llocs desprès de descobrir Amèrica té molt que veure a que el port de Barcelona era el més proper que hi havia a Sant Boi, on vivia la seva família santboiana i que enyorava molt, segons escrivia a la seva bitàcora del vaixell. Increïble, no? Més informació a http://www.agustoalgueropresadepel.com/

Els vells camins de Sant Boi (III). La Carrerada del Montbaig.

Les carrerades són camins que existeixen des de l’Edat Mitja i que estaven destinats a les rutes de transhumància dels ramats que a l’hivern baixaven de les terres més fredes del Pirineu fins a llocs com el Garraf o el Delta del Llobregat amb un clima més benigne i que permetien trobar els pastos adequats mentre s’esperava l’arribada de l’estiu per tornar-hi.
El tram de carrerada que s’ha conservat en el Montbaig –uns 500 m- molt probablement formava part de l’anomenada “Carrerada del Penedès” que aprofitava el recorregut del Camí Ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona. De fet, el tram que troben a Sant Boi és probablement una bifurcació del Camí Ral que partia des de l’Estret de Roques per tal de segregar el tràfic de persones, carruatges, mules i ramats. El topònim de “La Carrerada” ha perdurat en el terme de Sant Climent de Llobregat i el trobem al camí que surt del seu cementiri i que passa al costat de l’Ermita del Roser en direcció a la Roca del Barret de Begues.
La Carrerada del Montbaig té 3 m d’amplada entre murs que tenen 1 m d’amplada. Els murs estan formats per imponents lloses de llicorella col·locades en forma inclinada. També trobem diversos clots excavats en la llicorella que tenien la funció d’abeuradors dels ramats. Bona part del camí està sota la vegetació. Una altre part del camí ha desaparescut amb la instal·lació de torres elèctriques i la construcció de pistes forestals.
Un sender no senyalitzat del Parc Forestal del Montbaig ens permet apropar-nos des del camí de la Font de Gualbes i pujar en paral·lel a la carrerada.

“Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés.

Fa pocs dies que he acabat de llegir “Història de Barcelona” de Jaume Sobrequés i no volia demorar més el comentar el bon sabor de boca que m’ha deixat aquest llibre. Un llibre d’història que el podem trobar també al costat d’altres novetats en la secció de llibres de qualsevol gran supermercat; cosa que pot ser un fet horrible per a algun purità estret de mires que pensa que la història ha de ser cosa de quatre entesos elitistes. Crec que els editors ha estat molt llestos al veure l'èxit comercial de la novel·la històrica. Barcelona ha estat l’escenari d’alguns dels “betsellers”de novel·les més llegides a nivell internacional (“La Catedral del Mar”, “L’Ombra del Vent”, “Et donaré la Terra”, etc...). I per tant, la seva història interessa. I quin és el mèrit d’aquest petit llibre de Jaume Sobrequés? Que demostra d’una manera amena i entenedora –sense perdre el rigor- que la història de Barcelona és molt interessant i que les coses que li han passat a aquesta ciutat i als seus habitants durant més de 2000 anys són increïbles i algunes molt meritòries que denota la capacitat humana de superar-se i d’anar més enllà. El llibre –a pesar de les seves mides reduïdes- és molt complert, amb abundants cites d’altres historiadors, adjuntant una llista de lectures recomanades per aprofundir –cosa que és d’agrair- i adjuntant també excel·lents plànols on es mostra el creixement de la ciutat al llarg de la seva història.

KuanUm! L’arqueogastronomia.

Des de fa uns quants anys, tinc l’honor de conèixer a l’amiga Juana María Huélamo, arqueòloga i que me la va presentar la també amiga y arqueòloga, Maria Lledó Barreda, conservadora del Museu de Sant Boi. Aquesta amiga és la personificació de l’alegria i desmitifica allò de que els arqueòlegs són persones avorrides. Precisament, ella i la seva parella –el també prestigiós arqueòleg Josep Maria Solias- van formar la empresa Kuanum! que es dedica a la arqueogastronomia; empresa que parteix de la filosofia de que les coses del patrimoni històric han de ser interessants i divertides. Kuanum es dedica des de fa alguns anys a les recreacions gastronòmiques de diverses etapes de la història (romana, sefardí, medieval, etc...) que amb un treball d’investigació i de divulgació han arribat a crear productes gastronòmics del passat, muntant caterings per actes divulgació amb begudes i utensilis de l’època –alguns també relacionats amb el menjar i l’erotisme, com el de la foto-. De fet, Kuanum ja fa alguns anys que col·labora amb el Museu de Sant Boi en la organització de la part arqueogastronòmica de la Festa Romana de Sant Boi.
Kuanum també va col·laborar fa alguns anys en un dels reportatges de la interessant sèrie “Històries de Catalunya” de TV3 en el capítol sobre el menjar en la història de Catalunya. En aquest capítol, es parla també de les Termes Romanes de Sant Boi i de IVLI ANICETI, el primer santboià del qual en sabem el seu nom. Us proposo que veieu el vídeo d’aquest capítol tan interessant i en qual també apareixen Juana María Huélamo i Maria Lledó Barreda:

Les reunions clandestines a les nostres muntanyes.

La recuperació de la democràcia, de les llibertats i de l'autonomia no hagués estat possible sense la decidida lluita de les classes populars a través dels moviments sindicals i veïnals que des de la clandestinitat es va portar a terme durant els anys 70. El paper del sindicat clandestí Comissions Obreres (CCOO) i del mític PSUC, com a organitzacions clandestines ben organitzades, va ser clau per forçar l’arribada real de la democràcia. I no ens enganyem... a una part de la societat benestant catalana ja li anaven bé les coses com estaven a l’època franquista; va ser “a posteriori” que van aparèixer demòcrates i catalanistes de tota la vida, però que no es van jugar ni la vida i ni la seva llibertat mentre si ho feien bona part de la classe obrera –majoritàriament immigrant al Baix Llobregat- en la lluita sindical i veïnal.
Coordinar en aquella època la tasca de militants sindicals clandestins era un fet complicat i perillós. Mon pare, que va ser militant clandestí de CCOO infiltrat en el “Sindicato Vertical” (era la estratègia de CCOO: treballar i lluitar des de dins dels organismes oficials) m’ha explicat diverses vegades les assemblees i reunions que tenien aquests militants sindicals –tots amb noms “alias”- a les muntanyes del Baix Llobregat. A la muntanya Pi d’en Cartró, en un camp amagat de cirerers que hi havia en el cantó de Santa Coloma de Cervelló, s’havien fet moltes d’aquestes reunions secretes. A la masia de Can Cartró, on s’esmorzava divinament, també hi havia hagut reunions secretes a més petita escala. Sovint la policia i la guàrdia civil de l’època tenia agents infiltrats per poder informar a on es celebraven aquelles reunions; a la falda del Montpedrós, pel voltants de la masia de Can Gallina (on actualment hi ha un centre de residus i compostatge) es va fer una assemblea on va haver-hi un “chivatazo” que va permetre fer una detenció massiva de militants de CCOO; mon pare es va escapar gràcies al seu coneixement dels senders i corriols de la zona... Avantatges de ser excursionista!

El túnel secret del castell de Sant Boi.

El passat divendres vaig assistir a la festa-sopar de celebració dels 50 anys de funcionament de l’hotel “El Castell”. I vaig tenir la sort de seure a taula amb treballadors de l’hotel –alguns d’ells porten quasi 35 anys treballant en aquest lloc- i conèixer al xef que es va jubilar fa poc i al nou xef . Amb el nou xef (Eugenio) vaig tenir una interessant conversa sobre gastronomia i de la seva voluntat d’impulsar una innovadora carta (per cert, felicitats Eugenio pel sopar... va ser genial). Però també vam parlar de la història del castell amb els treballadors més veterans... Tal com assenyala la història de Sant Boi publicada a la Enciclopèdia Catalana “el que és un argument incontestable és que el topònim antic es desconeix i que els primers documents medievals denominen l’indret amb el mot àrab d’Alcalà, que significa ‘castell’”. I el que també està clar és que quedem pocs vestigis visibles del castell –molt reformat des d’abans de la seva reconversió com a hotel l’any 1958- si exceptuen un escut esculpit en pedra de Montjuic del s. XVIII amb la inscripció 1786. Però tornant a la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’hotel: em van informar de que existeix una antiga galeria secreta excavada en el rocam de llicorella que comunicava el castell amb el riu Llobregat; un d’aquest treballadors em va dir que la va recorre sencera i que acaba al riu on existeix una reixa que no permet el seu pas. És molt probable que aquest túnel tingués una funció de ràpida evacuació per poder travessar el riu amb barca per anar en direcció a Barcelona atesa la importància estratègica que va tenir aquest castell sobretot a l’època de la Marca Hispànica. I el que finalment voldria comentar de la conversa que vaig tenir amb els treballadors de l’Hotel el Castell, és del seu orgull de treballar en aquest lloc i de la feina que han fet tots plegats. Felicitats a la propietat, a la gerència i a tots els treballadors per 50 anys de bona feina!

El que amaga l’Ateneu

M’ha agradat el darrer post del bloc de l’alcalde Jaume Bosch, on d’una manera didàctica i realista ens explica quines són les passes que s’han de continuar per iniciar un nou procés amb possibilitats reals de recuperació de l’Ateneu Santboià pels ciutadans i ciutadanes de Sant Boi, aprofitant les eines que doten als ajuntaments les lleis urbanístiques. Comença un nou camí on s’han d’ajuntar tots els esforços polítics i institucionals amb la societat civil santboiana. L’Ateneu Santboià ha de ser el gran centre cultural que mereix Sant Boi.
Però en aquest post m’agradaria incidir en un tema que considero que també és molt important pel que fa a la futura recuperació pública de l’Ateneu. M’explico: els arqueòlegs i els tècnics municipals que conec i que porten molt de temps treballant en la recerca històrica i arqueològica al Nucli Antic, m’han manifestat moltes vegades que l’Ateneu té moltes possibilitats d’albergar, en el seu subsòl i en les seves entranyes, nombroses restes arqueològiques des dels temps dels ibers i dels romans que permetrien quadrar molta informació sobre els orígens de la nostra població i la veritable importància dels assentaments d’aquests pobles (les darreres i extraordinàries restes arqueològiques trobades en l’àmbit de l’antic Mercadal a prop de l’església parroquial de Sant Baldiri confirmarien aquesta importància); i això és un gran valor afegit que també s’ha de tenir en compte en la futura recuperació de l’Ateneu per integrar-lo en un potent recorregut històric-patrimonial interconnectat amb el Museu de Sant Boi i amb Can Torrents.
Molts santboiants i santboianes també desconeixen que l’Ateneu es va ubicar l’any 1922 a l’antiga finca i masia de Ca l’Amigant; un edifici molt interessant que va se destruït posteriorment amb les successives ampliacions dels espais (veieu fotos 02b i 03b de principis del s. XX d’aquest interessant edifici). Us he posat una foto de les restes de finestrals d’aquesta antiga masia que es troben al carrer Maria Girona i que passen desapercebuts pels vianants.

El llibre “Les nostres muntanyes”

És una mica pretensiós recomanar un llibre del qual ets coautor, però espero que intentar donar-lo a conèixer no ho sigui pas.
A finals de l’any 2003, amb una clara confluència dels astres i de sensibilitats personals, en Josep Maria Cervelló, en Víctor Joglar, en Jaume Sans i jo mateix, vam decidir de fer una proposta conjunta a l’ajuntament de Sant Boi per fer un llibre divulgatiu que omplis el buit que hi havia en donar conèixer i valorar el nostre patrimoni natural més proper. Finalment, el llibre va ser presentat al novembre de 2006.
En Josep Maria aportava el seus coneixements de geologia, en Víctor sobre la fauna, en Jaume sobre la vegetació i geografia del territori i un servidor sobre el patrimoni històric a la muntanya.
L’àmbit geogràfic que abasta el llibre parla de les muntanyes del Montbaig, del Montpedrós, de la Serra de Miramar, de la Serra de les Ferreres, de les Valls de Sant Climent i del Costa Fustera.
El títol del llibre el van tenir clar des del principi: “Les nostres muntayes”. Aquest títol és un homenatge al que va ser el nostre entranyable cronista de la Vila: en Carles Martí.
Carles Martí va escriure als anys 50 -i que l’associació cultura l’Oreig va tornar a publicar l’any 1985- un article que es titulava “Les nostres muntanyes” on feia una excel·lent descripció de l’entorn muntanyenc que envolta Sant Boi i les poblacions properes, posant-lo en valor com un element de la nostra identitat geogràfica.
El llibre es va fer amb molta il·lusió per part de l’equip que vam formar. Té un disseny gràfic molt elegant i està il·lustrat amb abundant material fotogràfic, del qual destacaria les fotografies del apartat de fauna que són espectaculars gràcies a les aportacions que vam fer molts dels naturalistes que formaven part del Grup Ecologista Encina.
Si el voleu fullejar, el trobareu únicament a la biblioteca J. Rubió i Balaguer (la del parc de la Muntanyeta) a la secció de publicacions locals o a l’Arxiu Històric que té la seva seu al Museu de Sant Boi a Can Torrents. Malauradament, el llibre no ha estat distribuït per les biblioteques d’altres poblacions o pels centres escolars de Sant Boi.
El llibre no està a la venda i, en principi, el distribueixen gratuïtament al Centre d’Educació Ambiental de Torre la Vila (Telèfon 93 630 80 05) en funció dels exemplars que quedin.
Al programa “El Medi Ambient” de TV3 va fer un reportatge del llibre al febrer de 2007. Veieu-lo a http://www.tv3.cat/pprogrames/elmediambient/meaSeccio.jsp?seccio=reportatge&id=2312

Els Canons

Si ha un topònim de Sant Boi que sempre m’ha cridat l’atenció és el del sector residencial situat a la falda del Montbaig i que s’anomena “Canons”. Un sector residencial que té el seu origen en la legalització urbanística del que a l’inici van ser una ocupació de nombroses “chabolas” a partir dels anys 60.
Sembla ser que no hi ha cap indici històric de l’origen d’aquest topònim; però al juny de l’any 2006 el company Josep Vilalta, que comandava un equip de treballadors forestals de CORESSA que estava mantenint una franja contra incendis del camí Puigmal, va trobar dos curioses esferes cilíndriques de ferro rovellades (una de 8 cm de diàmetre i l’altre de 3 cm). Molt probablement, aquestes boles de ferro eren munició de canons petits com els que es van utilitzar durant els segles XVIII i principis del segle XIX (les anomenades “culebrinas”). La bola gran és molt similar a les que hi ha a l’exposició “Aquella desoladora guerra...” del Museu de Sant Boi.
Tenint en compte que Sant Boi va ser durant la Guerra del Francés un veritable camp de batalla, no seria d’estranyar que en aquesta zona del Montbaig hagués alguna bateria d’artilleria que va formar part de les batalles que va patir Sant Boi.
És una possible hipòtesi per saber d’on ve el topònim “Canons”.
Si voleu saber més de l’armament del s. XIX, us recomano que veieu la web http://www.fortunecity.com/victorian/churchmews/1216/HistoriaArtilleria/Artilleria4.htm del coronel de artilleria Antonio de Sousa y Francisco

La interessant exposició “Aquesta desoladora guerra...”

Fins al dia 20 d’abril s’exposa a Can Torrents (Museu de Sant Boi) una interessant exposició que recomano especialment veure-la.
Com totes les exposicions produïdes pel propi Museu de Sant Boi, i que no són d’aquelles itinerants, la qualitat del contingut i de la presentació gràfica són de primeres. El disseny gràfic de la exposició és molt encertat i ens transporta a principis del s. XIX amb la utilització d’elements gràfics, tipografies i gravats antics; també cal assenyalar en aquest aspecte les magnífiques il·lustracions de Francesc Riart que ens recrea escenes històriques.
Hi han a l’exposició moltes coses interessants del que va representar per a Sant Boi l’anomenada Guerra del Francès (1808-1814). Jo destacaria tres: el nucli urbà de Sant Boi va ser, per primera i única vegada de la seva història, un camp de batalla que va afectar directament a la població civil; que en aquella guerra van existir un grapat d’interessants personatges santboiants que van ser guerrillers i guerrilleres; i finalment, aquell temps va representar la fi del món feudal finalitzant la divisió territorial de Sant Boi en “quadres”.
L’exposició es complementa amb interessants restes arqueològiques com ceràmiques i estris de l’època, i bales de canó que demostren que Sant Boi va ser un veritable camp de batalla.
Més informació a http://www.museusantboi.org/

L'oblidat "Estret de Roques"

Es denomina amb el topònim “Estret de Roques” el coll que hi ha entre roques excavades per on passa la carretera que va de Sant Boi a Sant Climent a la partió dels dos termes municipals. Però el veritable “Estret de Roques” no és aquest i fa més de 100 anys que el de veritat està oblidat i amagat entre la vegetació. Va caure en l’oblit amb la construcció de la carretera Sant Boi-Sant Climent a partir de l’any 1907.
L’Estret de Roques era un pas muntanyenc de l’antic Camí Ral que des de Barcelona anava fins a Vilafranca del Penedès i que passava per la nostre població en direcció a Sant Climent de Llobregat. Aquest pas era un gorja (un pas estret) on no era possible el pas de carruatges ja que de fet el Camí Ral era un camí de ferradura on només es podia passar a peu o amb mules o cavalls tal com ho demostra altres restes d’aquest camí trobades a la nostra població.
Amb dificultat, es pot arribar fins aquest antic pas i encara podem observar les parets excavades en el rocam de llicorella. És un lloc molt amagat i ombrívol sota l’ombra d’enormes pins on la nostra imaginació ens pot transportar a veure els bandolers que s’amagaven per robar als viatgers que passaven, o a veure passar a reis medievals i les seves comitives, o als àrabs que van envair Alcalà (l’actual Sant Boi), o als camperols que transportaven les seves collites per pagar els abusius delmes (impostos del 10%) als seus senyors feudals, o algun peregrí que anava en direcció a Sant Jaume de Compostela, o a gent fugint de la mort que representava la pesta, o... Si els camins parlessin!
La veritat és que haurem de tenir molta imaginació per veure la importància històrica d’aquest antic pas perquè el lloc ha estat utilitzat com abocador i com a dipòsit de terres quan es va construir una pista forestal propera. Caldria dignificar aquest espai amb l’objectiu de recuperar globalment tot el recorregut de l’antic Camí Ral al seu pas per Sant Boi; de fet, alguns trams d’aquest camí entre Sant Climent i Begues ja han estat senyalitzats pel Consell Comarcal i té un gran interès el seu recorregut com a itinerari senderista passant per entorns naturals com la Roca del Barret a Begues o al costat d’elements de patrimoni històric com l’antic Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls.

Publicat al "Mirall del Baix" el gener de 2008.

Si voleu més informació sobre les restes trobades del Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès, us recomano que us descarregeu a través de "eMULE" un treball que vaig fer al maig de 2005. Es titula "El Camí Ral. Recerca de restes de l'antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat"