El Pi de Can Cartró a principis del s. XX

Tal com us comentava en el meu article “Sant Boi, recupera el Pi de Can Cartró”, l'any 1915, un llamp va destruir aquest enorme pi pinyoner que servia de referència pels vaixells que arribaven al port de Barcelona i que es trobava al cim de la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

Arrel d'aquest article, l'amic José Antonio Lozano m'ha facilitat, per compartir amb tots vosaltres, aquesta fotografia del seu arxiu personal del Pi de Can Cartró, realitzada a principis del s. XX o finals del s. XIX. La foto és interessant perquè apareixen persones que ens permeten veure a escala la grandària d'aquest enorme pi. I tal com m'indica ell, aquesta fotografia es tracta d'una postal de Torrelles de Llobregat (amb qui Sant Boi, Santa Coloma de Cervelló i Sant Climent, comparteixen terme al cim de la muntanya del Pi d'en Cartró) realitzada per l'editor Ángel Toldrà Vianzo que s'identifica a la postal amb les seves inicials A.T.V., referència 3482.

Sant Boi recupera el Pi de Can Cartró

En el marc de la 5a Pujada a la Creu de Can Cartró celebrada el passat diumenge 24 d'octubre, va tenir lloc la plantació d'un pi pinyoner, en record de l'antic Pi d'en Cartró o de Can Cartró desaparegut fa gairebé cent anys.

El 1915 un llamp va destruir aquest pi pinyoner centenari i majestuós del qual hi han cròniques del s. XIX que en parlen de la seva funció com a referència dels mariners que arribaven en vaixell a port de Barcelona. A l'Arxiu Municipal de Sant Boi (Can Torrents) podeu trobar una il·lustrativa fotografia de principis de segle d'aquest magnífic pi.

En l'acte simbòlic de la plantació van participar alguns dels membres de la Unió Excursionista de Catalunya que l'any 1956 van aixecar l'actual Creu de Can Cartró que es troba al cim del Pi de Cartró que amb els seus 338 m és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural, amb el suport de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament de Sant Boi, del Centre Excursionista Sant Boi i de la ràdio municipal de Sant Boi.

Espot del Parc Forestal Montbaig

No es tracta de cap campanya publicitària oficial; es tracta d'una pràctica per la universitat. És un pràctica de l'assignatura de vídeo de la carrera de grau de multimèdia que estic realitzant a través de la UOC i com que tenia que fer un anunci publicitari de només 20 segons, doncs que millor que promocionar la natura de la meva ciutat i el seu atractiu turístic. Si, ja sé que es podem millorar algunes coses i que falten aspectes per reflectir, però és un espot de 20" i és el primer que faig!
Reconec que m'està entrant el "gusanillo" pel vídeo per les possibilitats que dona; sóc un autodidacta dels audiovisuals fets amb projectors de diapositives (sempre he al·lucinat amb les anomenades presentacions "multivisió" com les que podem veure en alguns dels centres d'interpretació dels Parcs Naturals gestionats per la Diputació de Barcelona) i n'he fet uns quants sempre relacionats amb temes de la natura, però el vídeo, gràcies a internet, ens permet arribar a molta més gent d'una manera universal. Intentaré, en el futur del meu bloc, incorporar més coses divulgatives de l'entorn natural i del patrimoni històric del Baix Llobregat amb aquest mitjà.

Les orquídies: la natura insòlita del Baix Llobregat

A la primavera del Baix Llobregat, emergeix dels nostres entorns naturals tot un seguit de miraculosos espectacles de plena bellesa. La floració dels cirerers que emblanquinen les nostres valls i muntanyes, és un d'aquests espectacles naturals més coneguts. No obstant, hi ha un esclat natural bellíssim, però poc conegut, fins i tot, per les persones que solen fruir de la natura de la nostra comarca: la floració de les orquídies.

El desconeixement que tenim d'aquestes meravelles naturals és degut probablement a la petitesa d'aquest tipus de flora i, en general, a la falta de valoració dels entorns naturals que tenim. A Sant Boi de Llobregat, el grup ecologista Encina i l'ajuntament, fa anys, van publicar conjuntament un pòster per les escoles sobre les orquídies que es podíem trobar a les zones naturals de la ciutat, precisament, per donar a conèixer aquest tresor.

Però, no ens enganyem, no les veus si no vas acompanyat d'una persona experta que te les mostri. I el passat diumenge, l'amic Andreu Burguera (veieu el seu bloc "Golbes, racó del naturalista"), naturalista gran coneixedor de les aus, els bolets i de les orquídies (entre altres coses) ens va mostrar a un grup de persones les orquídies que podem veure al Baix Llobregat. La mostra ens la va fer en una petita excursió pels boscos de Begues que estam al llindar del Parc Natural de Garraf i que estant -curiosament- molt a prop d'aquesta població (de fet, va ser baixar del cotxe i començar a veure-les). I com diu l'Andreu, desprès de fotografiar-les, un s'enganxa a l'afició per a aquestes minúscules flors.

(+ info orquídies de Catalunya)

La cabana descoberta des del cel

En els darrers anys, l'arqueologia ha tingut un gran aliat: el Google Earth. Son importants els descobriments arqueològics que han estat descoberts i que han estat divulgats en els mitjans de comunicació (veieu la notícia que va aparèixer a EL PAÍS, l'any 2008).

Per a la que ha estat fins fa poc la meva darrera feina, l'ús de fotografies aèries de l'entorn forestal de Sant Boi ha estat una constant; i aquí cal dir que l'ajuntament de Sant Boi compte amb un departament d'informació territorial molt competent que ha creat una aplicació d'informació geogràfica de primer nivell anomenada "CARTONET", on entre moltes informacions i dades, es poden consultar ortofotografies de diversos vols aeris, fetes en els darrers anys de tot el terme municipal de Sant Boi; fins i tot, es pot consultar el vol de l'any 1956 que el govern nord-americà va fer pel règim d'en Franco.

Un dels millors vols que alberga aquesta interessant aplicació és el de 2003, ja que té una llum, nitidesa i claredat excepcional. Doncs bé, gràcies a la consulta d'aquesta orto del 2003 per a la recuperació de senders del Parc Forestal Montbaig l'any 2009, vaig poder localitzar com fan els arqueòlegs amb el Google Earth, una espectacular cabana de pedra seca absolutament engolida per la vegetació i que ja no es visualitzava a les ortos d'anys posteriors.

Gràcies, primer a la tasca del mòdul forestal de l'Escola Taller de Sant Boi i desprès a un Pla d'Ocupació gestionat pel departament de medi ambient que estava treballant en la recuperació de la pedra seca, es va poder visualitzar i restaurar parcialment les restes d'aquesta espectacular cabana que probablement sigui la més gran que s'ha localitzat en el terme santboià.

Es tracta d'una cabana de planta quadrada d'uns 4m per cada costat, adossada a un marge, construïda amb pedra de llicorella, amb la porta orientada cap l'Est (generalment, totes les cabanes s'han orientat en aquest sentit) i amb un estància afegida a la part posterior que segurament era el corral de descans de la mula de treball i de transport del pagès (Unes de les cabanes recentment reconstruïdes al Montbaig tenia també aquest corral). Al costat d'aquesta cabana, també es va localitzar una mena de cup o cisterna molt ben conservat relacionat amb el món de la vinya.

Desgraciadament, i per falta de recursos econòmics, no ha estat possible un seguiment arqueològic que hagués aportat molta més informació. La crisi també afecta molt directament a aquestes investigacions tan necessàries per conèixer i entendre el nostre passat.

La Roca de Canons, microcosmos megalític?

La Roca de Canons és un aflorament rocallós de la muntanya del Montbaig (Sant Ramon) de Sant Boi de Llobregat, està situat per sobre del sector residèncial de Canons a l'inici d'un tram asfaltat del Camí Vell de Sant Ramon i que serveix per accedir amb cotxe al Parc forestal de Montbaig i a l'ermita de Sant Ramon que es troba en el cim d'aquesta muntanya.

Aquest aflorament passa força desapercebut però és un lloc molt utilitzat pels joves per xerrar i admirar una execel·lent panoràmica. El que desconeixen molts d'aquests joves és el misteri que alberga aquesta enorme roca de llicorella formada per lloses de túmuls de diferents nivells: un autèntic microcosmos d'inscultures en forma de cassoletes. No és l'únic exemple d'inscultures que trobem al Montbaig tal com us informava en el meu article "Megalitisme a Sant Boi?"; però la concentració d'aquestes és impressionant: quasi 100 cassoletes de diversos diàmetres que van de 2 cm a 40 cm amb formes rodones i el·líptiques, algunes d'elles amb reguerons.

Però quan un es situa a sobre d'aquest rocam es dona compte d'un fet fonamental per entendre quina havia estat la importància d'aquest lloc en l'antigüetat: la visió directa d'enclaus ibers tan estratègics com el Puig del Castell, la Muntanyeta, el Montpedrós, les Sorres i tot el conjunt de la Serra de Collserola. També cal recalcar que es troba al costat del Camí Vell de Sant Ramon que en el seu tram final d'accés al cim del Montbaig -i desviant-se de l'actual pista forestal- trobem altres exemples de túmuls rocallosos de llicorella amb inscultures de cassoletes, fet que demostraria l'antigüetat d'aquest camí d'abans de la presència dels ibers en aquestes contrades.

Aquesta Roca de Canons necessita urgentment una protecció ja que és una zona de la muntanya qualificada com d'equipaments i no està en cap de les zones oficials d'expectativa arqueològica; i evidentment, també necessita com d'altres zones del Montbaig, d'una recerca arqueològica acurada que doni respostes als misteris del màgic Montbaig.

Finalitza el Taller d'Ocupació 2009-2010 de Sant Boi de Llobregat

Avui, 15 de febrer, finalitza el que possiblement sigui l'últim Taller d'Ocupació que tingui la ciutat de Sant Boi. Avui ha estat també l'acte de cloenda que sempre es realitza amb els alumnes treballadors que formen part d'aquest programa d'inserció laboral i de formació destinat a aturats majors de 25 anys; en aquest acte es lliuren els diplomes acreditatius d'haver fet aquest programa i es visiona un vídeo on es veu part de tota la feina que s'ha fet durant l'any que ha durat aquest programa tant en l'àmbit formatiu com en les actuacions realitzades. Aquest vídeo és el que podeu veure en aquest article.

Com us deia abans, és possible que aquest sigui l'últim any d'aquest projecte i a Sant Boi. També ho serà per l'Escola Taller. Aquesta decisió ha estat presa per la Conselleria de Treball per poder destinar els recursos econòmics que dona l'Unió Europea per a aquests programes, a la contractació d'un major número d'aturats a través dels plans d'ocupació que duren 6 mesos i que tenen un menor grau de contingut formatiu. Aquesta decisió només s'ha pres a Catalunya, ja que a la resta de Comunitats Autònomes continuen aquests programes. Probablement, la decisió està feta amb tota la bona voluntat de resoldre ni que sigui temporalment, la situació de l'atur; però com ha senyalat el sindicat UGT, comporta un dany colateral: 1400 professionals que es dediquem a treballar en aquests programes quedarem a l'atur.

En el cas de l'ajuntament de Sant Boi, aquests programes són molt importants pel manteniment de la ciutat i, sense ells, aquesta qüestió pot quedar força mermada. Per posar exemples d'aquesta afectació, Sant Boi té 120 h de boscos municipals (el Parc Forestal Montbaig), 34 h de franges contra incendis, 30 h de solars públics, mils d'escosells, etc... que fins ara han mantigut casi exclusivament aquests programes. Per tant, el futur del manteniment de tot això és una autèntica incògnita que posa en perill l'equilibri que existia i al qual els ciutadans s'han acostumat.

Tornant al vídeo, us recomano molt que veieu la part de la feina feta en la recuperació dels boscos del Parc Forestal Montbaig que van quedar greument danyats per les tràgiques ventades del passat mes de gener de 2009; podeu veure l'abans de l'actuació i el desprès... Impressiona i ens omple d'orgull a tots els que hem treballat en aquesta tema.

En busca de la Carrerada perduda

Excursió de recerca del traçat antic del Camí Ral i de la Carrerada per Sant Climent de Llobregat

Una de les meves passions és la de buscar antics camins perduts. I fa uns dies, en un matí de diumenge ben gris, vaig poder compartir aquesta passió amb uns companys de luxe: Xavier Parellada, president del Centre d’Estudis Beguetans; Jaume Vendrell, historiador local de Sant Climent de Llobregat i Miquel Vives, geògraf i un dels millors investigadors de “camineria” que crec que tenim a Catalunya.

L’objectiu era trobar les restes antigues de l’autèntica Carrerada de Sant Climent de Llobregat (també anomenada la Carrerada del Penedès) que a la vegada era el Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès i comprovar si també es trobaven roderes del pas de carros.

Bona part d’aquesta Carrerada és avui en dia una pista forestal on han desaparegut pràcticament les restes inequívoques de murs per encaminar els ramats o roderes que demostrin el pas de carruatges.

Teníem pistes al respecte: en Jaume Vendrell i el seu pare, i jo mateix, fa alguns anys, havien fet recerca per on podria passar; i la fotografia de un vol de 1956 i les dades del Cadastre ens van confirmar que des del coll de la Creu Xica (prop del cementiri de Sant Climent) fins a l’ermita del Roser passava l’antiga carrerada medieval del Penedès i alhora l’antic Camí Ral.

Tal com podeu veure amb les fotos del reportatge que vaig fer, vam descobrir restes de murs de llicorella fets amb lloses de llicorelles i roderes fetes pel pas de carros. El tema de les roderes és la prova palpable de que a pesar el fort desnivell d’aquest tram, els carros passaven; i tal com ens va comentar en Miquel Vives respecte als topònims d’aquests passos a Catalunya, se’l podria anomenar ben bé “El pas dels matamatxos”.

Vam continuar la nostra excursió per la Carrerada/Camí Ral fins la espectacular Roca del Barret (un lloc espectacular des del punt de vista geològic i natural) i d’allà vam tornar al Cementiri de Sant Climent (punt d’inici de la nostra excursió de recerca) pel camí bell de les Valls, admirant els magnífics marges de pedra seca que es poden localitzar en aquests dos camins.

Un dia rodó a pesar de la grisor del dia. Una excursió molt recomanable.

La invasió de les robínies al Montbaig

A vegades, les bones intencions però amb decisions tècniques desencertades poden provocar problemes en l’entorn natural. Un exemple, el tenim amb una repoblació forestal amb robínies que es va fer al cim del Montbaig als voltants de l’ermita de Sant Ramon a finals dels anys 80.

Les falses acàcies o robínies pseudoacacias és una espècie forània i han estat molt utilitzades en jardins importants des del segle XVIII que és quan va ser portada des d’Amèrica a Europa.

La rapidesa en el seu creixement és espectacular en relació a altres espècies (1 metre per any com a mitja) i la seva estètica, fa que sigui una espècie atractiva en jardineria. Però si parlem en termes forestals, és una espècie invasora de les més perjudicials que desplaça de forma agressiva a les espècies d’arbres autòctons dels nostres boscos modificant el nostre ecosistema de forma brutal (els ocells del nostre entorn natural, per exemple, no poden nidificar en aquests arbres). Podríem parlar d’uns efectes similars als eucaliptus.

En una actuació que està realitzant el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi sota les directrius del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi, s’està actuant de manera experimental en la contenció d’aquesta espècie invasora al Montbaig, per tal d’alliberar roures, alzines, pins, garrofers i oliveres i promoure la seva expansió com a arbres potencials.

"Els quatre elements"

Amb aquest suggerent títol s'inaugura la propera exposició de 43 fotògrafs membres de l'agrupació fotogràfica santboiana AFOBOI. Presentar fotografies inspirades en l'aire, l'aigua, la terra o el foc és tot un repte pels aficionats a la fotografia que formen part d'aquesta associació que ha crescut com la escuma en un any.

Abans de comentar altres coses, no voldria deixar de dir que cal fer un reconeixement a la excel·lent i encoratjosa tasca de la presidenta d'AFOBOI, Paky López, al capdavant d'aquesta entitat i de tota la seva junta (Dani Carrillo, Mingo Ortega, Julio Pulido, ...). Son tantes les coses que s'han fet en un any (exposicions, concursos, cursos, maratons, xerrades, conferències, pàgina web, fotos amb models, sortides...) que només ells saben la feina que comporta.

I en aquest nou article us volia presentar les tres fotografies que presento en aquesta exposició:

"La Foz" (vent)
Aquesta foto va ser realitzada amb la tècnica del "barrido" per captar la velocitat d'un voltor lleonat ("buitre leonado" pels que veien els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente) a la espectacular Foz de Lumbier a Navarra.

"Escolta el vent" (vent)
És una foto feta al contrallum d'un sol de tarda d'hivern d'una fulla morta realitzada en els boscos del voltant del nucli de Sant Fe al Parc Natural del Montseny.

"El terra espigat" (terra)
És la fotografia de la textura que crea la llum en el relleu del terra que hi ha en l'atri de la entrada d'una església romànica del Valle del Roncal a Navarra, construïda amb pedres arrodonides.

La exposició romandrà oberta al Casal de L'Olivera de Sant Boi (Plaça Montserrat Roig, 1) del 8 al 30 de gener de 2010. I el dia 8 a les 19h és la inauguració.

Els companys que participen són:
Agustí Nin – Alex Caballero – Alfonso Hidalgo – Ana Mª González – Ana Otero – Andreu Méndez – Anna Donaire – Antoni Osias – Bernardo Badenas – Carlos Frias – Dani Carrillo – Diego Garnica – Elisa Galceran – Esther Bahí – Francisco Fernández - Francisco Sánchez – Gabriel Ruiz – Isa Jimenez – Isidro Merlo - Issa Garcia – Ivan Terrones – Iván Vega – José-Angel Saez-Diez – Josep Ros – Julio Pulido – Luis Aracil – Mary A. García – Mª Isabel Anducas – Mª Rosa Ureña – Marina Fauqued – M. Mercé Mangues - Montse Cruz – Nuno Teles – Nuria Martinez – Paky López – Pili Bravo – Ricardo Caballero – Rubén Castillo – Salvador Barrau – Sandra Medina – Victor Curto – Xavi Lucia – Xavier Sánchez -

(+info)

El fantasmal ressorgir de la vinya al Montbaig

Aquesta tardor hem pogut observar el curiós fenomen natural de veure ressorgir vinyes com si fossin fantasmes del passat en els boscos de les nostres muntanyes. El fenomen no deu ser nou però aquest any ha estat més palpable pel color groguenc i marró de les fulles que contrastava amb el verd de la massa boscosa.

En el cas de la muntanya del Montbaig a Sant Boi de Llobregat, bona part d’aquests rebrots de vinya borda han sorgit per sobre d’antics marges de pedra seca que s’utilitzaven per crear les feixes on es plantava la vinya fins a finals del s. XIX. Molt probablement, aquests rebrots són dels ceps d’aquestes antigues vinyes que degut als incendis patits, a les sequeres, a les abundants pluges dels darrers temps o a la conjunció dels astres (ves a saber...) ha fet que revivint de nou. Ceps plantats fa més de 100 anys i que probablement siguin de les espècies americanes que es van utilitzar per evitar la fil·loxera.

Excursió Begues-Olesa de Bonesvalls pel Camí Ral

El passat 29 de novembre, en el marc de la IIa Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada a Begues, el Centre d’Estudis Beguetans (CEB), va organitzar una excursió entre Begues i Olesa de Bonesvalls per l’antic Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès.

Tal com es va exposar en una de les ponències de la Trobada, el passat estiu l’ajuntament de Begues va organitzar un camp de treball per joves que tenia l’objectiu d’involucrar als joves de la població en el coneixement i la recuperació d’aquesta important via de comunicació medieval i del patrimoni històric i natural que permet veure. El projecte es va anomenar “Joves pel Camí Ral” i van deixar testimoni en un bloc fet pels mateixos joves. Una iniciativa molt interessant.

Durant l’any 2010, l’àrea d’espais naturals de la Diputació de Barcelona crearà una nova ruta anomenada “Ruta dels Castells” que permetrà la connexió -mitjançant un sender molt ben senyalitzat- de tots els castells dels parcs naturals del Foix, d’Olerdola i del Garraf. I a petició dels ajuntaments de Begues i Olesa, aquesta ruta passarà pel Camí Ral en el tram entre aquest dues poblacions. Aquesta actuació de la Diputació permetrà recuperar aquest tram del camí que ara mateix està ben colonitzat per la vegetació.

Aquest camí serà molt interessant de fer, tal com vam poder comprovar el passat 29 de novembre, per l’entorn natural i agrícola del Parc Natural del Garraf pel qual passa i per la gran quantitat d’elements de patrimoni històric que es pot veure (l’espectacular Pou de Glaç, els enormes forns de calç excavats al rocam, les roderes i murs del Camí Ral, els marges de pedra seca, les cabanes de pedra seca, la Cadira de Sant Cristòfol i l’imponent Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls). Un cop aquest camí estigui net i recuperat és molt possible que es localitzin més elements d’interès patrimonial.

Us convido a veure el reportatge fotogràfic que vaig fer d’aquesta excursió clicant la imatge de dalt.

La recuperació dels senders del Parc Forestal Montbaig

Als que us agrada caminar per la muntanya i el senderisme, crec que em donareu la raó en l’afirmació que és més agradable caminar per un sender o un corriol que per una pista forestal. Com diu un amic, caminar per un sender permet un contacte més “íntim” amb la natura.

El Parc Forestal Montbaig és un privilegiat espai natural de la comarca del Baix Llobregat que té una alta freqüentació de persones àvides de contacte amb la natura. Un privilegi que tenen les poblacions de Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i Viladecans i que altres ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no podem gaudir al no haver preservat cap entorn natural.

La gran majoria de les persones que s’apropen caminant o en bicicleta al Montbaig ho fan per les pistes forestals que permeten l’accés al cim, on està la fotogènica ermita de Sant Ramon i on es pot fruir d’una extraordinària panoràmica. Però al Montbaig també existeixen una xarxa de senders, molt desconeguts, i pràcticament sense senyalitzar.

Aquests senders han estat recentment recuperats pel mòdul forestal de l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona CORESSA. Molts d’ells estaven cegats pel creixement de la vegetació i pels efectes de les tràgiques ventades del passat mes de gener. Pels joves que treballen en aquest mòdul és una magnífica experiència per aplicar els seus coneixements en l’ús de maquinària forestal (moto serres i desbrossadores) i de reconeixement d’espècies vegetals i és una tasca gratificant perquè també es fa una tasca de millorar els accessos i fer escales aprofitant la natura.

Per la meva experiència de 6 anys treballant en aquests programes d’inserció laboral (escoles tallers i taller d’ocupació), us puc assegurar que moltes de les persones que formen part d’aquest programes es converteixen en grans defensors de la natura i voldrien treballar sempre en aquest àmbit (cosa que és difícil per les poques empreses que es dediquen a aquestes tasques a la comarca, encara que al Baix Llobregat hi ha molt feina a fer en un territori on 60% és forestal però que està deixat de la ma de Déu...).

Els senders recuperats o que s’estan recuperant són aquests:

El sender del Torrent d’en Pedro
El sender de la Carrerada
El sender de la Roca Negra
El sender de Can Tutussaus
El sender de la Torre Elèctrica
El sender del Torrent de Gualbes
El sender del Cordal de Sant Ramon
El Camí vell de Sant Ramon.

I si voleu un consell, la millor manera de descobrir-los és perdent-se pel Montbaig.

El cost de preservar la natura

El garrofer centenari del camí de Sales

S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.

Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.

Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.

Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.

Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.

El garrofer de Sales al Juliol de 2006.

El garrofer de Sales al Febrer de 2008.

El garrofer de Sales al Novembre de 2009.

Marges de Sant Boi (V)

A les fotos podeu observador un parell de marges de llicorella que existeixen en el sender del Torrent d’en Pedro o del Pedró (no està clar quin és el topònim definitiu; el primer fa referència al nom d’algú i el segon, a la existència d’un pedró o creu de terme que existia al peu del Camí Ral i que el torrent travessava) del Parc Forestal del Montbaig.

El sender del Torrent d’en Pedro és un sender que uneix el sender de la Carrerada del Montbaig amb l’Estret de Roques, i a pesar de les destrosses provocades per la desgraciada ventada del mes de gener, és molt interessant perquè travessa un bosc d’obaga a l’entorn del torrent. Aquest sender s’ha recuperant recentment per l’escola taller que gestiona CORESSA.

Caminar per aquest sender, que té un parell de quilòmetres, ens permet veure interessants marges de pedra seca amagats entre una vegetació incontrolada amb brucs enormes, roures, alzines i oliveres testimoni d’un gloriós passat agrícola; i a més a més, és la continuació perfecta fins l’Estret de Roques del tram recuperat del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès, sense tenir que caminar per la carretera de Sant Climent. Al sender també podem trobar una interessant bassa de vinya i una amagada cabana de planta quadrada en estat de runa.

El camí ral era un camí romà? II Trobada d’estudiosos i centre d’estudis de la baronia d’Eramprunyà.

El proper 28 de novembre, tindrà lloc a l’Antic Escorxador de Begues la “II Trobada d’estudiosos i de centres d’estudis de la baronia d’Eramprunyà” organitzada en aquesta ocasió pel CEB (Centre d’Estudis Beguetans). Aquesta nova trobada té com a tema centra “El Camí Ral i altres vies de pas”.

Tal com us informava en el meu article “Estudiosos del Camí Ral visiten el tram recuperat de Sant Boi” el CEB, el grup de Recerca d’Olesa de Bonesvalls i el Centre d’estudis de Gavà i altres estudiosos estem treballant plegats per localitzar i investigar el tram original del Camí Ral des del terme de Sant Boi fins al terme d’Olesa de Bonesvalls. Aquesta trobada de Begues precisament servirà per exposar aquests interessants treballs de recerca que s’han fet “a peu” i també investigant en arxius.

Esperem que aquesta “comunió” de sensibilitats i ganes per la recuperació de l’antic camí ral doni grans resultats i ajudi a que les institucions (ajuntaments, consell comarcal, diputació i generalitat) impulsin la seva recuperació com a sender turístic de primer ordre. Tot fa pensar que així serà, ja que el projecte és molt atractiu per l’entorn natural i patrimonial que travessa.

Però un dels temes que més discussió ha generat i que generarà en aquesta trobada és sobre l’origen històric del camí ral (Era d’origen romà?) i quin era el seu recorregut per Sant Climent de Llobregat (per la Carrerada o pel camí de les Valls).

Pel que fa sobre aquestes qüestions, el prestigiós estudiós Josep Campmany del Centre d’Estudis de Gavà, ha realitzat un imponent treball d’investigació sobre el camí ral a seu pas per Sant Climent titulat “Sant Climent de Llobregat a l’edat mitjana. Toponímia, camins principals i morfologia urbana” que és el que ha donat peu a aquesta discussió. En Campmay planteja que el camí ral té el seu origen al s. IX i que el seu pas era per la Carrerada.

En front d’aquestes conclusions d’en Campmany està el plantejament del també prestigiós arqueòleg Pere Izquierdo que planteja un origen romà del camí ral i que el seu pas era pel camí de les Valls. En fi, que com podeu veure aquesta trobada serà molt entretinguda.

Servidor farà una presentació sobre el pas del Camí Ral per Sant Boi i explicaré els treballs de recuperació que va efectuar un Taller d’Ocupació gestionat per la empresa municipal de Sant Boi (CORESSA). Així mateix, també presentaré les restes dels camins antics de muntanya de Sant Boi que també estaven connectats amb el camí ral amb alguna sorpresa al respecte. Si us interessa el tema, no us ho perdeu.

La foto del cartell de la trobada correspon a l'estat a principis del s. XX de la creu de terme de Begues al costat del Camí Ral al seu pas per can Coll.

Els vells camins de Sant Boi (VI). El camí de la Roca Negra.

Podríem dir que els vells camins de muntanya de Sant Boi és podem dividir de dos tipus: els que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i els que el tenen pels vessants d’aquestes.

El camí de la Roca Negra és un d’aquests camins que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i dels pocs que s’han conservat pràcticament intactes. I s’ha conservat degut a que la vegetació l’ha anant colonitzat al llarg del temps. El camí tenia un sender paral·lel que, desprès d’un incendi forestal als anys 80 a la vall del Llor, està des de llavors cegat en bona part per impenetrables garrics.

Aquest camí connectava la vall del Llor (a l’alçada d’un coll de muntanya que ara és la cruïlla que forma el carrer Eucaliptus, camí vell de Torrelles, camí del Llor i la entrada al recinte de la masia de Santa Bàrbara) amb el camí del Turó de l’Angla que permetia també la connexió amb l’important Camí Ral a l’alçada de l’Estret de Roques.

Aquest camí carener era la frontera, fins a principis del s. XIX, de les quadres medievals del Llor i de Benviure.

A les restes del camí encara podem veure fites amb la inscripció “Bori” col·locades a finals del s. XIX i que corresponen a la Quadra del Bori que antigament s’anomenava Benviure.
Estem davant d’un camí amb una llargària escassament d’un quilòmetre i d’una amplada que oscil·la entre els 2,5 i 4 metres d’ampla.

El camí està construït en forma de terraplè amb dos murs paral·lels construïts amb lloses de llicorelles col·locades verticalment o horitzontalment. Aquest tipus de murs són característics dels camins que s’utilitzaven com a carrerades per a la transhumància de ramats. També és possible que aquest camí tingués alguna relació amb la existència d’alguna antiga cantera de llicorelles o mina a cel obert per l’obtenció de ferro al que s’anomena la Roca Negra.

La Roca Negra és un extraordinari racó natural que forma una balconada natural sobre la vall de Can Carreres i el Montbaig, i que precisament deu el seu nom al color ferruginós del rocam.

La recuperació de l’antic camí de Sant Jaume del Baix Llobregat

Aquest estiu vam saber de la bona notícia de que el camí català de Sant Jaume s’ha incorporat a la ruta oficial del Xacobeo.

El camí oficial català surt del monestir de Monserrat i des de aquest meravellós i espiritual lloc està perfectament senyalitzat el seu recorregut en direcció cap a Igualada. Però a Catalunya no podem parlar d’ún únic camí català de Sant Jaume, sinó dels camins catalans de Sant Jaume en plural (el camí català per San Juan de la Peña, el de Lleida i Zaragoza, el de l’Ebre, el de Girona i el de Ripoll i Vall de Camprodon). Fins i tot, el camí ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que passava per Sant Boi de Llobregat havia estat un camí de connexió amb el camí català de Sant Jaume al unir-se amb el camí que anava en direcció a La Llacuna i a Igualada.

Però una altre notícia que hem sabut aquest estiu i que és un fet molt important per rellançar la identitat històrica i la recuperació dels entorns naturals de la comarca del Baix Llobregat, és la localització del perdut tram del camí català de Sant Jaume entre Martorell i Montserrat. Aquesta localització ha estat gràcies a la extraordinària recerca del geògraf Miquel Vives publicada en la seva tesi “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Gràcies a la tasca d’en Miquel Vives de convèncer a les autoritats i a la voluntat política dels ajuntaments de Martorell, Abrera, Esparraguera, Olesa de Montserrat i Collbató (I amb el suport del Govern de la Generalitat de Catalunya), aquest camí es senyalitzarà com a camí de Sant Jaume.

Però la recuperació del camí de Sant Jaume des de Martorell unida a l’ambiciós projecte de recuperació del riu Llobregat com a parc fluvial amb una xarxa de camins que vagin des d’Olesa de Montserrat fins el Prat de Llobregat, permetrà que molts ciutadans del Baix Llobregat puguin iniciar el camí de Sant Jaume sortint de casa. Què esteu esperant per fer-vos la credencial de peregrí?

L’imatge és una part de la “Carte de Chemins de S. Jacques de Compostelle” de 1648.

Posar en valor el patrimoni històric-militar: el Forte de Sao Jorge de Oitavos (Cascais)

L’any 1640, en plena Guerra dels Segadors, el rei Felipe IV i el Conde-duque de Olivares van tenir que decidir si perdien el control sobre Catalunya o Portugal. No podíem frenar a la vegada dos focs de sublevació davant de la política centralista del conde-duque. I vam decidir, per interessos geoestratègics, no perdre el control sobre Catalunya.
Aquest fet va propiciar la independència total del regne de Portugal (annexionat amb el rei Felipe II). Però els portuguesos sempre es van preparar militarment davant de possibles invasions de tropes castellanes a les seves terres.
Une de les zones més vigilades i fortificades per frenar un possible desembarcament va ser la costa de Cascais. A partir del 1640, dotze noves fortificacions van ser construïdes al llarg de la costa per aturar un hipotètic atac. Fortificacions petites amb petites guarnicions de soldats i amb petites bateries de canons.
Una d’aquestes fortificacions, el Forte de Sao Jorge de Oitavos, va ser declarada monument nacional i va ser restaurada per la Câmara Municipal de Cascais. Desprès de la seva restauració, s’ha realitzar un interessant centre d’interpretació on s’han reconstruït l’armament que existia i on s’explica tots els elements de la intrahistòria i de la cultura militar de l’època.
Aquesta fortificació es troba ubicada en un entorn natural de primer ordre com és el Parc Natural de Sintra-Cascais.
Un bon exemple del que es posar en valor el patrimoni històric i militar i que es podria aplicar en el futur al Castell de Montjuïc.