Parc romàntic de Can Solei i Ca l'Arnús

A finals de l'any passat, vaig rebre l'encàrrec de fer un reportatge fotogràfic de diversos parcs de la Xarxa Parcs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Una interessant xarxa que té parcs molt interessants de nova creació amb dissenys innovadors, com parcs que són fruït de la recuperació de grans espais privats, amb un patrimoni històric i uns jardins d'estil que podríem anomenar “romàntic” del s. XIX i de principis del s. XX.

El parc metropolità de Can Solei i Ca l'Arnús de Badalona és un d'aquests parcs... i quin parc! La seva extensió és enorme amb jardins que tenen una vegetació frondosa, camins, escultures, glorietes, grutes, cascades i un llac; molts dels arbres són centenaris, amb dimensions i ports excepcionals. Els ciutadans de Badalona tenen la sort de gaudir d'un lloc idoni on es pot jugar, passejar, xerrar... però on també es pot buscar la pau, la serenor i el contacte amb la natura.

Aquest parc també alberga un conjunt d'edificacions singulars de la quals destacaria el castell del llac i la torre del Rellotge bells jardins d'estil romàntic. La torre del Rellotge es va construir el 1883 i alberga una estació metereològica amb aparells de l'època que són una autèntica meravella. I el castell del llac de principis del s. XX podria ser ben bé l'escenari d'una bona novel·la romàntica on una parella es dona un petó navegant amb una barca que surt de sota el castell.

En definitiva un racó mol recomanable per estar i visitar si aneu a Badalona.

Racons del Baix Llobregat (IX) El Semàfor del Prat de Llobregat

Us presento un dels racons més fotogènics i cinematogràfics del Baix Llobregat: el Semàfor del Prat de Llobregat. Una curiosa construcció ubicada a la platja del Prat, al costat de la nova desembocadura del riu Llobregat i de les basses de Cal Tet que formen part dels Espais Naturals del Riu Llobregat.

L'accés a aquest interessant racó que uneix patrimoni històric i un entorn natural privilegiat, només es pot fer caminant o en bicicleta des del Prat; i si anem en cotxe, podem deixar-lo a un aparcament que hi ha a l'inici de la reserva passat el Tanatori del Prat.

És molt recomanable fer la seva visita conjuntament amb la de les basses de Cal Tet (porteu-vos un prismàtics per fer observació de l'abundant colònia d'aus que transiten i viuen en aquest racó).

Aquest edifici està en runes, però ha estat hàbilment consolidat (a l'igual que l'antiga caserna dels Carabiners que està al seu costat). Va ser construït l'any 1887 amb l'objectiu de regular el trànsit marítim per la costa i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançant la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics que, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que navegaven per la costa. També es comunicava amb el castell de Montjuïc. Per protegir l'edifici de les crescudes del mar, els terrenys es van haver d'elevar tres metres sobre el nivell del mar. L'edifici de planta rectangular tenia un mirador central i una cisterna subterrània que recollia aigua de pluja.

La vida en aquest lloc tenia que ser molt dura, rodejat de maresmes on malalties con el paludisme afectaven als seus inquilins.

+info

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès

Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)

El nou pont de l'Estret de Roques del Camí Natural de l'Anella Verda de Sant Boi unirà també el Camí Ral

Durant els anys 2006 i 2007 es va posar en marxa el projecte d'una ambiciosa ruta que pugues unir els àmbits agrícola, fluvial i forestal de l'entorn natural de Sant Boi de Llobregat. Un projecte que sota el nom de l'Anella Verda de Sant Boi, pretenia unir el Parc Agrari del Baix Llobregat i les zones humides dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, el Parc Fluvial de Sant Boi i el Parc Forestal del Montbaig dins del conjunt de les Muntanyes del Baix Llobregat.

Les obres d'aquesta ruta de 16 km estaran enllestides, segurament, a finals de l'any 2011 i ha estat finançada pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per un import de 600.000.- € en el marc del projecte d'aquest ministeri dels Camins Naturals.

La ruta unirà llocs de muntanya tan emblemàtics con l'ermita de Sant Ramon, la muntanya del Montbaig, la Vall de Santa Bàrbara del Llor, Can Palós, la Colònia Güell, el Montpedrós... Precisament, una de les actuacions més espectaculars del condicionament d'aquest recorregut pel senderisme o fer fer rutes en bicicleta és el pont en forma de passarel·la que unirà la carena del Montbaig amb la del turó de l'Angla a través de l'Estret de Roques, un antic coll, partió dels termes de Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, per on passava el mític Camí Ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que ha estat recentment recuperar després d'un oblit de més de 100 anys.

La espectacular passarel·la, construïda amb fusta, permetrà estalviar el riscos de tenir que travessar la carretera; però sobretot, forma part també de la recuperació de l'Estret de Roques com a cruïlla de la ruta de l'Anella Verda amb el també ambiciós projecte de recuperació de l'antic Camí Ral (el tram de Sant Boi està senyalitzat) i amb la Ruta de la Pedra Seca del Montbaig (també senyalitzada).

Aquest projecte forma part de la important tasca que ens el darrers anys s'ha fet en aquesta ciutat, de recuperació del seu entorn natural, ja que ha estat sempre un eix important d'actuació dels plans d'actuació municipals amb una important voluntat política de portar-ho a terme, però sobretot, gràcies important participació ciutadana molt sensibilitzada per la preservació del seu entorn plasmada en la elaboració de l'Agenda 21 de Sant Boi i en l'existència del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de la ciutat (un dels més antics de Catalunya).

El Pla Baguet, paisatge minimalista del Parc Natural del Cadí-Moixeró

El Parc Natural del Cadí-Moixeró ens ofereix paisatges espectaculars i de gran bellesa com el Prat de Cadí on abunden les cingleres rocalloses, els prats alpins i els boscos ben tupis.

Al final de la primavera i durant l'estiu, quan torno de la Cerdanya i vull evitar el peatge del Túnel del Cadí, m'agrada fer la tornada per la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug i admirar el paisatge que forma el serrat que va de la Creuta (2067 m) fins el Puigllançada (2049 m), fugint del desgavell i l'impacte que em produeix les instal·lacions d'esquí de La Molina que estan situades en la cara nord del sector Torrent Negre del Puigllançada.

És un paisatge absolutament minimalista, de relleus suaus solcats de prats verds i groguencs amb muntanyes compactes i arrodonides. Un paisatge que em transmet molta pau i serenor i que trobo molt encertat per ser utilitzat per fer una fotografia creativa o per la publicitat o el cinema (seria el paisatge perfecte per l'anunci de BMW “¿Te gusta conducir?”). El cel i la terra s'uneix en aquest lloc d'una forma molt singular aportant una escenografia molt dramàtica.

La millor manera per fer un tast caminant per aquest paisatge és pujar des del Coll de la Creuta (1888 m) fins el Pla Baguet (2031 m), amb la possibilitat d'allargar la nostra ruta fins el Tossal de Rus (2119 m) o el Puigllançada (2409 m). Es tracta d'una ruta fàcil que fins i tot és molt recomanable per fer amb nens.

Rutes vora el mar (IX) Des del Castell de Sant Jordi d'Alfama a l'Atmella de Mar per la GR-92

La costa tarragonina ens ofereix magnífiques rutes de senderisme per fer vora el mar. És el cas de la ruta de la mítica GR-92 que passa per la costa del terme municipal de l'Atmella de Mar. Una costa que està bona part inclosa dins de l'Espai d'Interès Natural (EIN) anomenat de Santes Creus i que ens ofereix un paisatge mediterrani de primera i força verge en comparació a altres zones de la costa catalana.

Són en total uns 16 km de costa amb un perfil abrupte, amb penya-segats esculpits per l'erosió que s'intercalen amb tot un seguit de platges i cales encisadores, units pel recorregut del sender GR-92 en un autèntic camí de ronda rodejat de la típica vegetació mediterrània.

Aquest recorregut també alberga algunes sorpreses com algunes llacunes litorals formades per aigües subterrànies i un preciós castell, el castell de Sant Jordi d'Alfama.

El castell de Sant Jordi d'Alfama és d'origen medieval però la seva actual configuració és del s. XVIII i va ser empleat a les guerres carlines del s. XIX. Ha estat recentment restaurat i arranjat el seu exterior donant-li el seu actual aspecte magnífic. I és precisament d'aquí d'on surt la ruta que vaig fer el passat mes d'abril. Per arribar-hi, cal anar fins l'Atmella de Mar, i des d'allà surt una carretera local en direcció al Castell de Sant Jordi o Cala Sant Jordi.

Des del castell, ens encaminem pel camí de ronda perfectament senyalitzat que ens permetrà caminar per sobre dels penya-segats i alhora anar arribant en pocs minuts d'una cala a l'altre. La cala Vidre, la del Forn, la de les Ampolles, de les Mosques, la platja del Torrent del Pi, la de Xelin, l'estany Tort, la cova del Llop Marí, la d'Ambrosio, la del Cementiri, la platja de l'Alguer i finalment, arribem a l'Atmella de Mar. Hi han cases, però que en la seva majoria no malmeten el paisatge.

A l'Atmella de Mar val la pena quedar-si a menjar en alguns del seus restaurants que hi han a la Plaça del Canó al costat del port; port que alberga una bona flota pesquera i que ens garanteix menjar un peix molt fresc i de primera juntament amb un bon arrós o fideuà.

També és molt recomanable de fer la ruta de l'Atmella de Mar fins la Punta de l'Àliga, resseguint la GR-92.

Itinerari pel Parc Forestal de Mas Ratés (Viladecans)

Fa unes setmanes, vaig tenir l'oportunitat de caminar per un recent itinerari forestal que ha realitzat l'ajuntament de Viladecans a la Serra de Miramar al Parc Forestal de Mas Ratés. Es tracta d'un agradable itinerari apte per totes les edats i que permet oxigenar-se als ciutadans de Viladecans sortint a peu des de casa seva (és la sort que tenim en algunes poblacions del Baix Llobregat i que molts del seus habitants valorem com un element de qualitat de vida).

Sempre m'ha agradat el topònim de Miramar... Ho diu tot! I la veritat és que la visió del mar des d'aquesta petita serra -que separa els termes de Viladecans i Sant Climent de Llobregat- és sempre sorprenen.

Però la sorpresa ha estat el tenir una altre visió més espectacular del Montbaig i de la seva ermita de Sant Ramon, des del mirador que hi ha a prop del cim del Mas Ratés. Des d'aquest mirador, recentment creat i on tenim una rosa dels vents per situar-nos, podem admirar el cantó amb més pendent del Montbaig que ens fa veure la muntanya molt més alta i la sensació de que la ermita de Sant Ramon és una baluard inexpugnable.

Són també molt interessants les tipologies de marges de pedra seca de llicorella (amb algun amagatall semblants als que es poden trobar al Montbaig) que podem trobar a prop del mirador, molt visibles, pels treballs forestals de recuperació de la zona que es va cremar l'any passat. Al mateix cim del Mas Ratés, podem veure una de les interessants fites amb la epigrafia “Viladecans” (probablement, són dels segles XVIII o XIX) que s'han trobat en aquesta serra i en el Montbaig, arrel dels incendis forestals i que estan catalogades per l'ajuntament i que el Grup Tres Torres ha divulgat la seva existència i -malauradament- també ha denunciat els actes de vandalisme que pateixen.

També vaig trobar un parell de cassoletes rectangulars que també podrien tenir un origen megalític com les que he anat trobant al Montbaig. I pel que sembla, en aquest lloc els ibers també van fruir de la vista del mar (que el tenien molt més a prop que nosaltres que avui en dia...).

Rutes vora el mar (VIII) Camí de Ronda entre Platja d'Aro i Calonge

Aprofitant un dels darrers caps de setmana marcats per un temps anticiclònic, vam aprofitar la família per caminar pels sempre agradables camins de ronda de la Costa Brava. La ruta que us proposo és la que es pot fer des de Platja d'Aro fins a Calonge i que coincideix amb el recorregut de la GR-92.

En aquesta ruta podem fruir de magnífiques cales, de racons encara no malmesos i d'altres que ens faran mal -als ulls i al cor- per les barbaritats urbanístiques que s'han fet. Però, en línies generals aquesta passejada és molt agradable i molt recomanable pels amants de caminar vora el mar.

Cal dir també, que alguns trams d'aquest camí de ronda han estan tancats o estan molt malmesos a causa d'antics temporals o ventades que han destruït petits ponts o passarel·les. En alguns casos, com quan arribem a la Cala del Pi, la GR-92 es desvia cap a la carretera C-253 que va en direcció a Calonge, però desprès torna cap el camí de ronda.

Situats a Platja d'Aro, hem de trobar la carretera C-253 en direcció a Calonge i buscar les indicacions del Cavall Bernat (un roc espectacular que hi ha en una petita cala al final del passeig marítim de Plata d'Aro). Des d'aquest punt trobem els senyals i les indicacions de la GR-92.

La ruta farà les delícies del nens, ja que passem per petits túnels que ens porten d'una cala a l'altre. Els racons més interessants són la Cala de les Carbasses, el Cap Roig, la Cala del Form i les Roques Planes (aquest racó és molt interessant per la seva capritxosa geologia). La ruta acaba a l'arribada a la Torre Valentina, una torre de guaita del s. XVI que ens sorprendrà pel seu magnífic estat de conservació i per estar -malauradament- emmarcada per un horrorós edifici d'apartaments.

La desapareguda creu de terme de Sant Boi

Investigant sobre la xarxa de camins antics de Sant Boi, i en especial, sobre el Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca del Penedès, sempre he tingut la curiositat de saber si ha Sant Boi hi havia existit una creu de terme.

A partir dels s. XIV i XV, va ser habitual a Catalunya la construcció de creus de terme a les entrades de les poblacions al costat del camí. Algunes d'aquestes creus eren veritables joies d'art; i dic eren perquè moltes d'elles van ser destruïdes, especialment, durant la Guerra Civil Espanyola. La destrucció contra els símbols religiosos va ser brutal, i en general, van ser destruïdes moltes obres d'art que no han arribat fins els nostres dies.

Un dels llocs on podem comprovar i consultar la gran quantitat d'aquestes creus que existien a Catalunya és el Fons Fotogràfic Salvany on poden trobar veritables joies documentals de com era el territori a principis del s. XX en retrats de format de fotografia estereoscòpica. En aquest fons podem trobar com era, per exemple, la creu de terme de Sant Vicenç dels Horts, a la qual correspon la foto que he posat per il·lustrar aquest article (no és la de Sant Boi). I curiosament, en aquest arxiu podem trobar interessants fotografies de Sant Boi, però no trobem de la que podia havia estat la Creu de terme de Sant Boi i que en algun document de relacions de camins de Sant Boi de 1848 es citava per demostrar l'antiguitat del Camí Ral; per tant, a principis de segle ja es possible que aquesta creu no existís i que no fos destruïda a la Guerra Civil com tan d'altres.

Fent la consulta a l'amic Carles Serret de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, aquest em va donar la resposta a través d'una citació al llibre que va fer l'historiador Jaume Codina titulat “Llibre de politiqueses i curiositats: memòries de Pau Porcet (1788-1856)”. En aquestes memòries, en Pau Porcet, ens dona la dada de que el 24 de juny de 1850, “lo Riu Llobregat ba beni molt gros, que se ba Cabâ de menjâ tota la terra de la Era Cal Terralló y de la Era de a cal Met de la Mateva, que hi havia una Creu molt adornada de Pedra ab la Ymatge del Gloriós Patró y advocat Sant Baldiri”. En definitiva, a Sant Boi hi havia una creu de terme que podria ser similar a la que existia a Sant Vicenç dels Horts -destruïda durant la Guerra Civil- però que en el nostre cas va ser destruïda per un altre enemic: el riu.