25 de setembre, 2011

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès







Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)

13 de setembre, 2011

Fer de "navalla suïssa"...


Aquest estiu llegia a la premsa portuguesa, en concret, a l'editorial de la revista que s'adjunta els diumenges al “Diaro das Notícias”, que el nou perfil professional dels treballadors s'apropa, metafòricament parlant, al d'una navalla suïssa.

Una navalla suïssa és molt apreciada pels “McGiberts” que hi han pel món i, en general, per les persones que amem el contacte amb la natura per la gran a versatilitat per resoldre situacions senzilles o ben extremes(els que heu vist la pel·lícula “127 dies” ja sabeu del que parlo...); tot, gràcies a la gran quantitat de funcions que té(navalla, estisores, obrellaunes, sacasuros, llima, regle, etc, etc...). A mi, de fet, em va doldre molt que em requisessin ja fa alguns anys la meva navalla suïssa a l'aeroport de Lisboa...

Doncs bé, el paral·lelisme actual que pateixen en aquests moments molts joves amb carreres universitàries, amb masters, postgraus... o professionals amb una àmplia experiència i que ens hem format constantment... ésque ens toca ser tan versàtils i polifacètics pel que fa a l'oportunitat de treballar. Tant és així que per tal de sobreviure a aquesta situació de crisi on las feina escasseja, cal fer de totper treballar... La gent que vulgui treballar haurà de canviar molt el xip de que hi han feines que no li toquen per la seva formació:ja no hi hauran “estatus” laborals i gran especialitzacions.

En el sector de la comunicació -que és en el que moc en aquests moments-, els professionals han de ser molt versàtils per poder treballar, essenta la vegada dissenyadors, copys, creatius, fotògrafs, càmeres,editors de vídeo, repartidors, tècnics en marketing i demultimèdia, community managers... en fi el que calgui perquè entrin ingressos com a freelance... Per aquesta és una altre... Ningú et contracte donant-te un salari, has de ser un freelance i has de facturar quasi 2000 € al mes perquè et quedi net com a salari uns1000 € (això si no et falla un client que no paga o et retarda els pagaments, havent pagat tu l'IVA i l'IRPF...).

Però per una altre banda,a part que aquesta situació pot ser frustrant per una persona que ha invertit temps i molts diners en formar-se, això és una gran oportunitat per adquirir moltes experiències que ben segur ens han d'enriquir i fer-nos més forts davant les adversitats. La capacitat d'adaptació a les noves situacions és important per sobreviure en l'actualitat perquè una depressió no ens aportarà gens de bo i és un camí sense sortida.

Jo personalment, en la meva etapa directiva, sempre he valorat molt les persones que tenen aquesta capacitat d'adaptar-se i de ser versàtils davant la feina. Ien aquests moments em toca aplicar-me el que sempre he pensat. La polivalència professional de la “navalla suïssa” ens pot ajudara esperar temps millors...


04 de setembre, 2011

Leonardo i Montserrat. Un nou codi da Vinci...?


Aquestes vacances d'estiu he tingut la sort -o la desgràcia- d'haver tingut accés a internet... I he aprofitat per indagar en temàtiques que m'agraden. I m'he trobat amb la sorpresa -que en el seu moment em va passar totalment desapercebuda- del treball d'investigació que va presentar l'any 2009 l'historiador José Luis Espejo sobre el possible origen català d'en Leonardo Da Vinci i la seva hipòtesi de que va estar uns anys visquen a Montserrat. Aquest treball el va recollir en un llibre titulat El viaje secreto de Leonardo da Vinci”.

Bàsicament, i pel que he pogut escoltar i veure en tot un seguit de vídeos que aquest mateix autor ha pujat al Youtube (no he llegit el llibre), podem trobar un gran paral·lelisme en la iconografia d'alguns dels quadres més coneguts d'aquest pintor italià amb elements del paisatge de Montserrat i alhora donar resposta a un buit cronològic que existeix en el que es coneix de la biografia d'en Leonardo.


Evidentment, tot son hipòtesis i no hi han documents que corroborin tot el que diu en José Luis Espejo, però podria ser una teoria acceptable ja que si que està documentat el pas d'italians durant els segles XIV i XV per Montserrat.

Us aconsello que veieu aquest vídeo on aporta molta informació per conèixer el context de la seva teoria i, evidentment, també podeu llegir el seu llibre.

29 d’agost, 2011

El camí vell de Sant Ramon. Els vells camins de Sant Boi (VII)




Fins a finals del s. XIX, el camí vell de Sant Ramon era el camí principal que pujava al cim del Montbaig. Va deixar de ser el camí principal una vegada es va iniciar la construcció de l'actual ermita de Sant Ramon i es va construir un altre que sortia a la sortida de Sant Boi des de la carretera de Sant Climent de Llobregat a l'alçada de les Cases del Bori.

Aquest camí unia el nucli antic de la població, la masia de Torrefigueres (actual seu de la empresa municipal CORESSA), la Muntanyeta i pujava al cim del Montbaig pel que és l'actual carrer Segre del sector residencial dels Canons. De fet, en plànols anteriors a finals al segle XIX, el camí s'anomenava “Camí de Torrefigueres”.

De fet, aquest camí es pot considerar dels més antics de Sant Boi perquè, molt probablement, unia els petits nuclis de població ibèrica que hi havia a l'actual turó del Castell de Sant Boi, a la Muntanyeta i al cim del Montbaig, passant pel costat de la megalítica Roca dels Canons.

Aquest camí és en l'actualitat la via d'accés per a vehicles (amb un horari restringit) per pujar a l'ermita i al Parc Forestal Montbaig. Una remodelació realitzada a finals dels anys 90 del passat segle va permetre que fos també un camí de passeig amb diversos miradors.

Pocs elements queden de l'antiga traça del camí. Els elements més significatius són els que han quedat al final del seu tram abans d'arribar al cim del Montbaig, ja que l'actual camí -a l'alçada de l'anomenat Pla de la Verge- no segueix la carena de manera recta, sinó que gira per anar a buscar la cruïlla amb el camí que puja des de la Font de Gualbes, i per tant, no han estat deformats o destruïts pels manteniments del camí amb maquinària pesada per tal de convertir-lo en una pista forestal. Aquests elements són restes de murets construïts amb pedra seca a banda i banda, que delaten un ús d'aquest camí com a carrerada i per tan com a via de transhumància i de pasturatge de ramaderia (al Montbaig també s'han trobat exemples d'altres tipus de carrerades) i una gran bassa excavada al rocam de llicorella amb unes escales per baixar (a l'alçada de l'aparcament de Pla de la Verge). En el darrer tram també s'han trobat un curiós sistema d'assentament del terreny per evitar l'erosió que era el de gran llosses de llicorella clavades al terra (aquest tipus de solució també s'han trobat als voltants de les runes de can Tutussaus i en un camí abandonat que era un ramal del Camí Ral al costat de la carretera de Sant Climent).

26 d’agost, 2011

Patrimoni de la crueltat: Les picotes (o pelourinhos) de Portugal





Un dels elements de patrimoni històric portuguès que sempre m'han cridat molt l'atenció, han estat unes columnes bellament adornades i situades en llocs importants, com les places dels pobles i ciutats. Aquestes columnes, anomenades pelourinhos o picotes, a diferència de les nostres creus de termes, no indiquen l'inici de cap terme o territori o son una demostració de la religiositat d'aquella població on estan ubicades; eren de fet un símbol de l'autonomia municipal alhora d'aplicar la justícia (és per això que sempre es trobaven davant dels ajuntaments, anomenats camaras).
La bellesa ornamental sorprenc ja què la funció d'aquestes columnes no era un altre que la d'amarrar a presos per assotar-los o mutilar-los públicament en funció o en consonància de la gravetat del delicte que van cometre. Dubto, sincerament, que la seva bellesa apaivagaves els dolors dels pobres desgraciats als qui se'ls aplicava la justícia -o la injustícia- de l'època.
Probablement, l'origen d'aquestes columnes sigui romà i podem trobar al llarg del territori portuguès d'estil romànic, gòtic o renaixentista (gòtic manuelí). Una part important d'aquestes columnes, van ser destruïdes a Portugal durant l'alçament dels liberals en 1834 per ser un símbol de la tirania (no m'estranya...).
El pelourinho de la foto és el de la població de Colares, a prop de la ciutat de Sintra; és del segle XVI i d'estil renaixentista (manuelí). Com molts pelourinhos, està declarat monument nacional portuguès.

24 de juliol, 2011

“Shedneryan” de Roger Subirana, la banda sonora perfecta



Des de fa anys, sóc un fan de la música del compositor Roger Subirana, i alhora, el considero un amic personal i una gran persona. D'ell, ja us vaig parlar l'any 2008. La seva discografia és impressionant i no ha deixat de composar temes meravellosos i espectaculars -a quin d'ells millor-. La seva música sona com a banda sonora en innumerables documentals, programes de TV, curtmetratges, pel·lícules... de tot el món!

I el que trobo més estrany és que la seva fama internacional i reconeixement és molt més gran fora del nostre país... Convido als directors de cinema, a realitzadors de programes de TV o d'espots publicitaris que tastin la seva música... Descobriran unes melodies fantàstiques que impulsaran les seves imatges sense cap dubte!

I si voleu conèixer la seva música no heu de pagar per fer-ho... Gràcies al portal de Jamendo i la voluntat personal de Roger, podeu descarregar-vos de forma gratuïta tots els seus Cds en format mp3 i escoltar-los en el vostre ipod; però com és habitual en Jamendo podeu fer lliurament una aportació econòmica al compositor que aquest acceptarà gustosament...

Però us volia parlar del darrer treball de Roger: “Shedneryan”, una nom o paraula que no existeix i que Roger ha creat després de comprovar a través del Google que no existia... una recerca pròpia dels creadors de “nameming”. “Shedneryan” és la composició més ambiciosa que fins ara ha tingut aquest compositor; es tracta de més de 60' de música ininterrompuda però que està dividida en una vintena de parts. Escoltant aquest CD pensareu que es tracta d'una banda sonora d'alguna pel·lícula que voldreu recordar però que no existeix... I és que Roger ens fa somniar i fantasiar de seguida, fent volar la nostra imaginació.

Porto molts mesos escoltant “Shedneryan”, i recomano la seva escolta de dos maneres: una escoltant la música conduint en un viatge que duri l'hora de la composició (us asseguro que us sentireu com el protagonista d'una pel·lícula d'aventures), i una altre, amb un bon equip de música comprant directament la versió amb CD a través de la pàgina web de Roger (la qualitat del só i de la gravació farà les delícies d'un bon melòman...).

No menys important, és el disseny gràfic i la il·lustració d'aquest projecte, i que com en totes les obres obres, en Roger dona molta importància. En el cas de “Shedneryan”, Roger ha confiat amb l'artista alemanya Eva Ludwig (en aquest vídeo podeu comprovar el procés creatiu del disseny d'aquesta portada).

Si us agrada la bona música, feu-vos un bon regal i escolteu la música de Roger Subirana, un amic de Vilafranca del Penedés...

21 de juliol, 2011

Ovelles i cabres mantindran netes les franges contraincendis de Sant Boi


A la falda del Montbaig, l'ajuntament de Sant Boi ha construït, amb col·laboració de la empresa Ambientalia, un estable entronitzat amb l'entorn (i en part amb pedra seca) que albergarà un ramat d'ovelles i cabres per utilitzar-les, amb la direcció d'un pastor, per al manteniment de les franges contraincendis de l'entorn forestal de la ciutat.

La Sant Boi compta amb uns 17 km i 33 hectàrees de franges contraincendis. El manteniment d'aquestes franges s'ha realitzat durant els darrers anys, per una banda, amb la col·laboració dels mòduls forestals de les escoles taller i dels taller d'ocupació que s'han realitzat a Sant Boi sota la gestió de CORESSA, i per una altre, amb el treball de maquinària pesada subvencionada per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Desgraciadament, aquests programes han desaparegut i les subvencions als ajuntament per a fer aquestes tasques s'han reduït considerablement.

Aquestes feines sempre es tenien que fer en un temps record per tal que estiguessin acabades abans del 24 de juny. Però l'ideal es realitzar un manteniment tot l'any en el sotabosc que estigui més proper a la ciutat. Per a aquesta feina l'ideal és el pasturatge controlat d'animals com les ovelles i, especialment, les cabres.

Curiosament, durant molts anys, i com va passar en altres entorns naturals de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha estat prohibit el pasturatge a la zona forestal de Sant Boi. En el darrers anys, s'han canviat alguns criteris per tal de recuperar un paisatge agrícola i forestal (plantació de cirerers sota les línies d'alta tensió, recuperació de la pedra seca i recuperació del conreu de la vinya) que permeti una gestió sostenible del bosc i alhora fomenti l'avifauna i la protecció del bosc contra els incendis.

El pasturatge amb cabres també s'està realitzant en parcs naturals com el del Garraf com ens mostra aquest vídeo.