25 de setembre, 2011
Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès
13 de setembre, 2011
Fer de "navalla suïssa"...
04 de setembre, 2011
Leonardo i Montserrat. Un nou codi da Vinci...?
29 d’agost, 2011
El camí vell de Sant Ramon. Els vells camins de Sant Boi (VII)
Fins a finals del s. XIX, el camí vell de Sant Ramon era el camí principal que pujava al cim del Montbaig. Va deixar de ser el camí principal una vegada es va iniciar la construcció de l'actual ermita de Sant Ramon i es va construir un altre que sortia a la sortida de Sant Boi des de la carretera de Sant Climent de Llobregat a l'alçada de les Cases del Bori.
Aquest camí unia el nucli antic de la població, la masia de Torrefigueres (actual seu de la empresa municipal CORESSA), la Muntanyeta i pujava al cim del Montbaig pel que és l'actual carrer Segre del sector residencial dels Canons. De fet, en plànols anteriors a finals al segle XIX, el camí s'anomenava “Camí de Torrefigueres”.
De fet, aquest camí es pot considerar dels més antics de Sant Boi perquè, molt probablement, unia els petits nuclis de població ibèrica que hi havia a l'actual turó del Castell de Sant Boi, a la Muntanyeta i al cim del Montbaig, passant pel costat de la megalítica Roca dels Canons.
Aquest camí és en l'actualitat la via d'accés per a vehicles (amb un horari restringit) per pujar a l'ermita i al Parc Forestal Montbaig. Una remodelació realitzada a finals dels anys 90 del passat segle va permetre que fos també un camí de passeig amb diversos miradors.
Pocs elements queden de l'antiga traça del camí. Els elements més significatius són els que han quedat al final del seu tram abans d'arribar al cim del Montbaig, ja que l'actual camí -a l'alçada de l'anomenat Pla de la Verge- no segueix la carena de manera recta, sinó que gira per anar a buscar la cruïlla amb el camí que puja des de la Font de Gualbes, i per tant, no han estat deformats o destruïts pels manteniments del camí amb maquinària pesada per tal de convertir-lo en una pista forestal. Aquests elements són restes de murets construïts amb pedra seca a banda i banda, que delaten un ús d'aquest camí com a carrerada i per tan com a via de transhumància i de pasturatge de ramaderia (al Montbaig també s'han trobat exemples d'altres tipus de carrerades) i una gran bassa excavada al rocam de llicorella amb unes escales per baixar (a l'alçada de l'aparcament de Pla de la Verge). En el darrer tram també s'han trobat un curiós sistema d'assentament del terreny per evitar l'erosió que era el de gran llosses de llicorella clavades al terra (aquest tipus de solució també s'han trobat als voltants de les runes de can Tutussaus i en un camí abandonat que era un ramal del Camí Ral al costat de la carretera de Sant Climent).
26 d’agost, 2011
Patrimoni de la crueltat: Les picotes (o pelourinhos) de Portugal
Un dels elements de patrimoni històric portuguès que sempre m'han cridat molt l'atenció, han estat unes columnes bellament adornades i situades en llocs importants, com les places dels pobles i ciutats. Aquestes columnes, anomenades pelourinhos o picotes, a diferència de les nostres creus de termes, no indiquen l'inici de cap terme o territori o son una demostració de la religiositat d'aquella població on estan ubicades; eren de fet un símbol de l'autonomia municipal alhora d'aplicar la justícia (és per això que sempre es trobaven davant dels ajuntaments, anomenats camaras).
La bellesa ornamental sorprenc ja què la funció d'aquestes columnes no era un altre que la d'amarrar a presos per assotar-los o mutilar-los públicament en funció o en consonància de la gravetat del delicte que van cometre. Dubto, sincerament, que la seva bellesa apaivagaves els dolors dels pobres desgraciats als qui se'ls aplicava la justícia -o la injustícia- de l'època.
Probablement, l'origen d'aquestes columnes sigui romà i podem trobar al llarg del territori portuguès d'estil romànic, gòtic o renaixentista (gòtic manuelí). Una part important d'aquestes columnes, van ser destruïdes a Portugal durant l'alçament dels liberals en 1834 per ser un símbol de la tirania (no m'estranya...).
El pelourinho de la foto és el de la població de Colares, a prop de la ciutat de Sintra; és del segle XVI i d'estil renaixentista (manuelí). Com molts pelourinhos, està declarat monument nacional portuguès.
24 de juliol, 2011
“Shedneryan” de Roger Subirana, la banda sonora perfecta
Des de fa anys, sóc un fan de la música del compositor Roger Subirana, i alhora, el considero un amic personal i una gran persona. D'ell, ja us vaig parlar l'any 2008. La seva discografia és impressionant i no ha deixat de composar temes meravellosos i espectaculars -a quin d'ells millor-. La seva música sona com a banda sonora en innumerables documentals, programes de TV, curtmetratges, pel·lícules... de tot el món!
I el que trobo més estrany és que la seva fama internacional i reconeixement és molt més gran fora del nostre país... Convido als directors de cinema, a realitzadors de programes de TV o d'espots publicitaris que tastin la seva música... Descobriran unes melodies fantàstiques que impulsaran les seves imatges sense cap dubte!
I si voleu conèixer la seva música no heu de pagar per fer-ho... Gràcies al portal de Jamendo i la voluntat personal de Roger, podeu descarregar-vos de forma gratuïta tots els seus Cds en format mp3 i escoltar-los en el vostre ipod; però com és habitual en Jamendo podeu fer lliurament una aportació econòmica al compositor que aquest acceptarà gustosament...
Però us volia parlar del darrer treball de Roger: “Shedneryan”, una nom o paraula que no existeix i que Roger ha creat després de comprovar a través del Google que no existia... una recerca pròpia dels creadors de “nameming”. “Shedneryan” és la composició més ambiciosa que fins ara ha tingut aquest compositor; es tracta de més de 60' de música ininterrompuda però que està dividida en una vintena de parts. Escoltant aquest CD pensareu que es tracta d'una banda sonora d'alguna pel·lícula que voldreu recordar però que no existeix... I és que Roger ens fa somniar i fantasiar de seguida, fent volar la nostra imaginació.
Porto molts mesos escoltant “Shedneryan”, i recomano la seva escolta de dos maneres: una escoltant la música conduint en un viatge que duri l'hora de la composició (us asseguro que us sentireu com el protagonista d'una pel·lícula d'aventures), i una altre, amb un bon equip de música comprant directament la versió amb CD a través de la pàgina web de Roger (la qualitat del só i de la gravació farà les delícies d'un bon melòman...).
No menys important, és el disseny gràfic i la il·lustració d'aquest projecte, i que com en totes les obres obres, en Roger dona molta importància. En el cas de “Shedneryan”, Roger ha confiat amb l'artista alemanya Eva Ludwig (en aquest vídeo podeu comprovar el procés creatiu del disseny d'aquesta portada).
Si us agrada la bona música, feu-vos un bon regal i escolteu la música de Roger Subirana, un amic de Vilafranca del Penedés...
21 de juliol, 2011
Ovelles i cabres mantindran netes les franges contraincendis de Sant Boi
A la falda del Montbaig, l'ajuntament de Sant Boi ha construït, amb col·laboració de la empresa Ambientalia, un estable entronitzat amb l'entorn (i en part amb pedra seca) que albergarà un ramat d'ovelles i cabres per utilitzar-les, amb la direcció d'un pastor, per al manteniment de les franges contraincendis de l'entorn forestal de la ciutat.
La Sant Boi compta amb uns 17 km i 33 hectàrees de franges contraincendis. El manteniment d'aquestes franges s'ha realitzat durant els darrers anys, per una banda, amb la col·laboració dels mòduls forestals de les escoles taller i dels taller d'ocupació que s'han realitzat a Sant Boi sota la gestió de CORESSA, i per una altre, amb el treball de maquinària pesada subvencionada per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Desgraciadament, aquests programes han desaparegut i les subvencions als ajuntament per a fer aquestes tasques s'han reduït considerablement.
Aquestes feines sempre es tenien que fer en un temps record per tal que estiguessin acabades abans del 24 de juny. Però l'ideal es realitzar un manteniment tot l'any en el sotabosc que estigui més proper a la ciutat. Per a aquesta feina l'ideal és el pasturatge controlat d'animals com les ovelles i, especialment, les cabres.
Curiosament, durant molts anys, i com va passar en altres entorns naturals de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha estat prohibit el pasturatge a la zona forestal de Sant Boi. En el darrers anys, s'han canviat alguns criteris per tal de recuperar un paisatge agrícola i forestal (plantació de cirerers sota les línies d'alta tensió, recuperació de la pedra seca i recuperació del conreu de la vinya) que permeti una gestió sostenible del bosc i alhora fomenti l'avifauna i la protecció del bosc contra els incendis.
El pasturatge amb cabres també s'està realitzant en parcs naturals com el del Garraf com ens mostra aquest vídeo.