Música recomanada (VIII). “Après la pluie” de René Aubry.

La música de René Aubry és un dels meus darrers descobriments gràcies als comentaris d’alguns blocs i l’audició de la seva música en el programa “Diálogos 3” a Ràdio 3. La gran majoria de la música composa per René Aubry està composada per a la dança; i crec que no m’equivocaria en qualificar-lo juntament amb Philip Glass com dels millors compositors comtemponaris de música per a aquest art. Com em passa amb altres compositors, m’és difícil destacar un tema –tots, tots m’agraden-; però aquest tema del seu àlbum “Après la pluie” està ple de pura poesia i d’armoniosa simplicitat minimalista; m’encanta també, per la força rítmica que té, el tema “Avant de la pluie” del mateix àlbum. La seva música és pura “delicatessen” per a les nostres oïdes.

Les fites de Sant Boi de Llobregat

Segons la Enciclopèdia Catalana, una fita és un “senyal de pedra més o menys treballat, o bé d’obra, que indica la terminació d’una propietat immoble o d’un territori”.
A Sant Boi encara queden un bon grapat d’aquestes senyals a la zona forestal i que eren tan necessàries en una època que no hi havia GPSs per confirmar coordenades dels límits de les finques. Són, des del meu punt de vista, elements molt interessants del nostre patrimoni històric i que, malauradament, també pateixen actes vandàlics o desapareixen al créixer urbanísticament la nostra ciutat.Les fites més autèntiques i les que s’han utilitzat durant molts segles són les simples lloses de llicorella clavades verticalment al terra. Però també hi han moltes que s’han col·locat, especialment a partir del segle XIX, amb epigrafies que indiquen la propietat; les més abundants d’aquest tipus a la zona forestal de Sant Boi són les que porten epigrafies “Bori” que pertanyien al territori que formava l’antiga Quadra medieval del Benviure (però que van ser col·locades a finals del segle XIX), les que porten les inicials “R.C.” que senyalen els limíts del territori de l’antiga Quadra de Llor (però que també van ser col·locades al finals o mitjans del segle XIX) i les que indiquen “F.B.I.” que no tenen res que veure amb el FBI americà sinó amb el “Fomento Barcelonés de Inversiones” i que van ser col·locades a mitjans dels anys 80 per poder delimitar la finca de la muntanya de Sant Ramon i altres finques forestals de la vall del Llor que l’Ajuntament posteriorment va adquirir permutant terrenys i que va ser la gènesi del que ara és el Parc Forestal Montbaig. Podeu veure un reportatge complert de les fites de Sant Boi si cliqueu la fotografia

Música recomanada (VII) “A Casa” de Rodrigo Leao.

Us tinc que confessar que sóc un enamorat de Portugal i de la seva cultura musical. Una cultura musical de la qual formen part Madredeus, Dulce Pontes, Mísia, Júlio Pereira, Rao Kyao, i molts altres grups, cantants i compositors. Però de tots ells, el meu gran preferit és Rodrigo Leao; un compositor de música contemporània que estic convençut que formarà part de la història de la música en el futur. Tinc tots els seus CDs i em seria difícil destacar algun tema; però el seu tema “A Casa” de l'àlbum “Alma Mater” és un dels que més m’agraden. Segons Rodrigo Leao, la seva música conté “una malenconia que és només nostre (dels qui viuen a Portugal), dels que vivim a la vora del mar, una cosa que sorgeix de forma natural. És una música intimista perquè està lligada a la relació que jo tinc amb les persones, amb els amics, amb el món. És abstracta, espontània”. Jo també afegiria “minimalista”. En aquest tema tambè es pot escoltar la maravellosa i sensual veu de la cantant brasilenya Adriana Calcanhotto. Rodrigo Leao ha fet música conjuntament amb músics de la talla –i dels quals també sóc un fan- com Ryuichi Sakamoto o Ludovico Einaudi (Més endavant, compartiré amb tots vosaltres alguns temes creats amb aquests compositors).

El disseny d’etiquetes de vi (II)

Un altre vi que em va cridar l’atenció, pel disseny gràfic de la seva etiqueta, al pavelló del vi del passat saló d’Alimentària de la Fira de Barcelona va ser el “Garnacha. Desert&Extreme” de Lamarca. És un disseny que no té res de convencional en el món del vi amb un colors que no formen part, generalment, del codi de colors que el relacionen (el blanc, el negre i el vermell són els més utilitzats); i està clar que la utilització del negre i del groc té la intencionalitat clara de recalcar que es tracta de un vi fet en ple desert dels Monegros de l’Aragó al poble de Lécera.
A més a més, vaig tenir l’oportunitat de tastar-lo i les sensacions d’un cos rotund i de l’agradable sabor del raïm de garnatxa em vam omplir les meves papil·les gustatives. Un vi elaborat pel mercat de l’exportació per a països com els Estats Units que aprecien molt les garnatxes aragoneses i que ben segur l’etiqueta els ajudarà a valorar les condicions extremes del desert dels Monegros que li donen al vi una personalitat pròpia. L’etiqueta també ha estat dissenyada per la consultora de comunicació visual STVdisseny de Barcelona en el context d’un projecte global de comunicació per la empresa Lamarca. Si cliqueu la fotografia podreu veure d'una manera molt atractiva tot el projecte de disseny de marca.

Música recomanda (VI). “Dancing with the lion” d’Andreas Vollenweider.

Els camins més humans per on recorre el descobriment de músiques és sempre el “boca o boca”. Aquella recomanació que et fa un amic o amiga que sap el que t’agrada i que coneix la teva sensibilitat és quasi sempre encertada. A principis dels anys 90, la meva promesa –que ara és la meva dona- em va recomanar una cassette (Una cassette... Mare de Déu, com passa el temps!) d’un músic suís que es diu Andreas Vollenweider; la cassette és titulava “Dancing with the lion” i la seva portada era una deliciosa i minimalista il·lustració gestual. A la meva promesa li va recomanar un amic d’ella que era un pintor suís que estava vivint en l’encantador poble de Colares situat a la Serra da Sintra (Portugal), on llavors –i ara, també- la meva dona passava les vacances amb els seus pares. Fixeu-vos en el recorregut del “boca a boca” en una època que no hi havia internet.
“Dancing with the lion” és una tema vitalista, una injecció d’optimisme gràcies a les atmosferes acollidores que emanen de les cordes de l’arpa electroacústica d’Andreas Vollenweider. Un parell d’anys desprès vaig tenir la sort de poder escoltar-lo en directe al Palau de la Música i va ser un d’aquells dies inoblidables on un dona les gràcies perquè existeixi la música.

Els eremitoris de Sant Boi de Llobregat

Estem al Sant Boi del segle IX. La natura és absolutament salvatge i ha engolit els conreus abandonats que des dels romans s'havien fet en els vessants muntanyencs. Aquest territori és una part de la frontera de la Marca Hispànica que ha imposat l’emperador Carlomagne i com totes les fronteres de l’època, és terra de ningú. No és un lloc segur per viure i no hi ha un nucli de població estable. Però és un lloc tranquil, molt tranquil, on la Natura és la senyora qui domina aquests territoris amb frondosos boscos de roures i alzines. Només per un antic i perillós camí -que en el futur serà el Camí Ral que unirà Barcelona i Vilafranca del Penedès- passen, de tan en tan, els exercits musulmans o cristians en direcció als camps de batalla per guanyar territori de manera fluctuant. En els vessants muntanyencs existeixen unes importants rieres –sovint amb aigua- que han creat els seus recorreguts amb impressionants talussos erosionant terrenys argilosos i de tortorà. Un material geològic que és fàcil d’excavar i que uns homes desitjosos de viure aïllats, i dedicats a la pregària i a Déu, aprofitaran per fer uns clocs o coves per viure. Aquests homes són eremites.

Aquesta seria, més o menys, l’origen d’un dels elements més interessants del patrimoni històric situat al nostre entorn natural: els eremitoris. I no em podreu negar que podria ser un bon argument per a una novel·la històrica.
Va ser a l’any 1980, que la medievalista Montserrat Pagès va identificar un conjunt de tres eremitoris a la riera Benviure (avui, anomenada Canons). Posteriorment, es va identificar un altre a prop de l’antiga Torre del Llor (l’actual masia de Santa Bàrbara). També a l’any 2003, uns grups d’operaris forestals van localitzar un altre conjunt a la Vall de Can Carreres Vell i a la riera Fonollar que el Museu de Sant Boi va identificar, per analogia amb els anteriors, com a eremitoris. Posteriorment, s’han trobat un altre conjunt a l’antiga la riera de Marianao (Dos al carrer Pollancres i un altre al carrer Frederic Mompou, aquest ja desaparegut per les obres del nou hospital).
A la resta de Catalunya i a Espanya també existeixen eremitoris molt similars, però hi han també altres investigadors i estudiosos que assenyalen que aquestes excavacions eren simples “coves” que servien de cabanes o barraques de vinya o d’aixopluc pels pagesos sense una datació històrica concreta. Falten dades arqueològiques que corroborin al cent per cent que aquestes petites obres humanes –sempre en talussos de rieres, en el cas de Sant Boi- eren eremitoris. Però no em negareu que té molt d’encant pensar que en una ciutat actual com Sant Boi amb més de 85.000 habitants, fa 12 segles hi vivien uns eremites buscant la pau i la serenor necessàries per estar en contacte amb Déu.

Si cliqueu la fotografia veureu tots els eremitoris de Sant Boi.

Música recomanada (V). “Perpetuum Mobile” de Penguin Cafe Orchestra

A principis dels anys 90 vaig comprar el disc “Sings of Life” de la Penguin Cafe Orchestra. Àvid en la meva joventut en conèixer noves músiques, em vaig fitxar en la il·lustració de la portada on apareixen uns músics i una parella ballant -meitat homes, meitat pingüins-; era un època on el disseny gràfic de les portades tenien un valor molt important alhora d’adquirir un disc LP o els primers CD. En aquella època no hi havia ni programes de ràdio, ni revistes, ni internet, ni res de res on descobrir alguna cosa sobre la música contemporània o noves músiques i comprar un disc d’aquesta mena era encertar-la o cagar-la. No sé si li passa a algú més, però no m’agrada començar escoltar un disc nou pel primer tema i en aquest disc vaig comentar pel tema amb el nom que més em va cridar l’atenció: “Perpetuum Mobile”; la seva primera escolta em va subjugar; era com un una injecció d’optimisme i d’equilibri amb un música elegant i minimalista. Han passat quasi 20 anys des de que vaig comprar aquest disc, però la música d’aquest grup que lideraba Simon Jeffes crec que no passarà mai de moda.