Els vells camins de Sant Boi (V). El Camí Vell de Llor.

D’aquest vell camí només en queda 350 metres sense asfaltar; la resta ha estat engolit pel constant creixement urbanístic de la ciutat dels últims 30 anys.

Antigament, aquest camí començava com un trencall de l’antic Camí de Sant Vicenç dels Horts (convertit en carretera, avui en dia, però que molt probablement havia estat una via romana secundària de l’antiga Via Augusta que passava pel pont del Diable a Martorell); aquest primer tram és, avui en dia, el carrer Benito Menni (desprès es converteix en els carrers Pablo Picasso i Camí del Llor). En aquest lloc estava l’antic Convent del s. XVI de la Visitació dels Caputxins primer i desprès dels Servites fins la desamortització de Mendizabal del 1835. L’any 1853, aquest convent es adquirit pel doctor Pujades per fundar la gènesi del que avui són els imponents hospitals psiquiàtrics de Sant Boi (us recomano que consulteu el bloc d’en Joan Vendrell si voleu aprofundir sobre la interessant història d’aquests hospitals)

L’origen d’aquest camí es perd en el temps, però el seu origen està lligat a la existència de l’antiga Quadra del Llor i de la seva torre de guaita de la qual hi ha notícies des del s. X. Precisament, a l’alçada de l’antiga torre del Llor (avui masia de Santa Bàrbara) aquest camí es connectava amb el Camí Vell de Torrelles (veieu el meu post sobre aquest interessant camí). Cal destacar que l’origen del camí també podria ser íbero-romà, ja que a l’any 1983 es va localitzar un important jaciment de ceràmica a la vora del camí (a l'alçada del col·legi Llor) que va aportar molta informació sobre el tipus d’eines de l’època i del pas de la cultura ibèrica a la romana.

No fa gaire també es va trobar al camí les restes d’una mena de menhir (veieu el meu post “Un menhir a Sant Boi?”) que fa poc ha estat –afortunadament- dipositat al Museu de Sant Boi.

Una de les coses interessants que encara podem veure en el tram sense asfaltat, és –a part de la excavació del camí en una transició de rocam argilós a rocam de llicorella- les restes d’una curiosa canal excavada paral·lelament al camí amb un metre d’ampla i de profunditat i que -molt probablement- tenia la funció de recollida d’aigües per evitar la erosió del camí i el control de les aigües davant d'una possible la inundació dels camps de garrofers que encara avui existeixent. D’aquest tipus de canals també en poden trobar una al camí d’accés a Can Carreres Vell.

Marges de Sant Boi (IV)

Probablement, els marges de pedra seca més antics de Sant Boi han estat fets amb pedra turturà (o torturà, segons altres fonts). Són els marges de les zones més planeres entre les faldes de les nostres muntanyes i la zona deltaica on abundaba aquest material (a la muntanya s’utilitzava la llicorella i el quars blanc); zones que han estat pràcticament urbanitzades, cosa que fa que en quedin pocs exemples d’aquests tipus de marges.

En podem trobar pel cantó de muntanya dels carrers Benviure i Pollancres al barri de Marianao, a Can Carreres Vell i a l’àrea de lleure del Benviure al Parc Forestal del Montbaig.

Però on podem trobar els més interessants, són els que hi han al camí de Can Salgado (els de les fotos que veieu en aquest post), en el límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló.

Aquests marges són molt interessants per la seva bellesa estètica i per estar molt a prop d’una interessant mostra –difícils de trobar i de visualitzar- d’aflorament de crosta de turturà d’uns 5 metres de llargària i 2 metres d’amplada. Aquestes crostes eren les que es quarterejaven per poder llaurar al terreny argilós que hi havia a sota i d’aquesta manera aprofitar per obtenir el material per fer el marges; també s’ha utilitzat –durant molts segles- aquest material per a la construcció de les cases humils de Sant Boi.

El turturà és una roca sedimentaria dura formada per nòduls carbonat càlcic i fang però amb un color més clar que el fang.

Què trobaran els arqueòlegs en el futur?

Cada vegada que he vist la pel·lícula “El Planeta dels Simis” m’ha impactat molt –a part de la famosa escena del final amb la imatge de les runes de la Estàtua de la Llibertat- com els arqueòlegs del futur –que seran simis, segons la pel·lícula- analitzant les troballes de les restes de la nostra civilització actual.

Doncs bé, si mireu la foto d’aquesta “troballa” d’un vehicle cremat fa 20 anys en un bosc del nostre terme, imagineu-vos quan el trobin els arqueòlegs de l’any 3009...

Dirien que “és un vehicle de la Edat del Petroli, signat per un tal “Ford Fiesta” (molt comú a Europa), no va ser reciclat i probablement va ser cremat per a la realització d’algun tipus de ritus religiós, ja que al seu voltant s’han trobat restes d’envasos de vidre amb la inscripció “Xibeca”. Els envasos de “Xibeca” només es troben enmig de zones que havien estat boscoses i al votant de restes com aquest, i probablement contenia algun tipus de líquid o beguda relacionat amb aquest ritus religiós.”

Sant Boi recupera la pedra seca

Des de ja fa alguns mesos, un pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, està realitzant tasques de reconstrucció de marges i cabanes de pedra seca al Parc Forestal del Montbaig. En concret, s’ha reconstruït una cabana de base rectangular i un conjunt de marges a la zona recuperada del Pla de la Verge que va estar assolada per un incendi forestal el juliol de 2005; aquesta actuació s’emmarca en una altre de global de recuperació en aquesta zona de part de l’antic paisatge agro-forestal d’aquest territori on també s’han plantat cirerers. També s’està recuperant una interessant cabana de base circular a prop de l’ermita de Sant Ramon.
Aquesta actuació ha rebut el suport del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat, i a l’igual que s’ha fet en actuacions similars en altres espais naturals de Catalunya, la recuperació d’aquests elements de patrimoni històric i natural és molt valuosa per la tasca d’educació ambiental i patrimonial entre la població escolar i els ciutadans en general.
Aplaudeixo aquesta iniciativa, com no podria ser d’una altre manera, però crec que també que s'ha de donar un pas més per impulsar –com han fet altres municipis- la creació d’un catàleg que reculli bona part de les construccions de pedra seca de Sant Boi i d’una ordenança municipal y/o la sol·licitud d’un figura de protecció cultural que ajudi a una preservació més efectiva d’aquest veritable patrimoni de la humanitat.

Racons del Baix Llobregat (VII). Cabanes de pedra seca de Begues

Als voltants de la Casa de Colònies “Can Rigol” de Begues, i a peu del camí de la ruta que ens porta al Mirador de Les Solius al Parc Natural del Garraf (mireu la meva guia “Rutes pel Baix”), hi han tres impressionants cabanes de pedra seca (rodejades també d’interessants marges) molt ben conservades per part dels seus propietaris. Una d’elles és de pedra vermella (marès) i les altres dos, de la típica pedra calcària del massís del Garraf.
A totes elles, el seu sostre ha estat encimentat fa ja temps per tal de garantir la seva preservació.
La proximitat d’aquestes cabanes en aquesta famosa casa de colònies és un element molt interessant per fer tasques d’educació ambiental on s’expliqui el passat de l’agricultura de muntanya de Begues i de la comarca del Baix Llobregat i de la importància mediambiental que tenen les construccions de pedra seca.
Des de fa molts anys, el Centre d’Estudis Beguetans, amb la col·laboració de la Fundació Territori i Paisatge, ha realitzat un interessant catàleg de totes les construccions de pedra seca del terme municipal de Begues per tal d’impulsar la seva preservació per part dels propietaris i de les autoritats. Veieu la seva web www.pedrasecabegues.com.

La soca contenta

“La soca contenta” podria ser el títol d’un conte infantil o el personatge principal d’una llegenda que formés part de l’imaginari popular. Però no,”la soca contenta” existeix.
Aquesta cara de la foto, ha aparegut en una de les soques que s’han reposat en seu lloc a l’àrea de lleure de Benviure (Parc Forestal Montabaig-Sant Boi de Llobregat) i pertanyia a un pi blanc que va ser abatut amb el vendaval del mes de gener. En aquesta àrea de lleure va quedar pràcticament arrasat un bosc frondós de pins blancs molt madurs i que donaven un agradable ombre.
No se sap si la cara ha aparegut com si fos una d’aquelles cares de Bélmez, o si es tracta de l’esperit del bosc que està content per la feina feta o ha estat un motoserrista artista que ha volgut crear un escultura. El que està clar és que queda perfectament integrat en aquest lloc com si fos un d'aquells totem dels indis americans; i crec que servirà per explicar, en el futur, el conte de “la soca contenta” als nens i nenes petits que s’apropin a aquest lloc.

Els Tutusaus, 1775.

Arran de la publicació en aquest bloc del meu article “Les misterioses runes de can Tutusaus”, l’amic Joan Vendrell que disposa d’un envejable arxiu (no deixeu de veure el seu bloc!), em va enviar un valuós document històric, relacionat amb can Tutusaus, d'aquest document li havia facilitat una còpia el senyor Martí Andreu Puyo.
El senyor Martí disposa d’una fotocòpia d’aquest document perquè és descendent de l’antiga família santboiana dels Tutusaus que havien viscut –probablement des del s. XVII- en aquest antic mas.
En document en qüestió està redactat el 23 d’abril de 1775 en paper oficial, amb el segell de l’època del regnat de Carles III; i parla del lliurament d’una dot de Isidre Tutusaus, pagès de la Quadra del Llor, i de la seva dona, Teresa Tutusaus Mompó, al seu fill, Antón Tutusaus al unir-se aquest en matrimoni amb Maria Matheu.
El document, a part de confirmar la relació dels Tutusaus amb la Quadra del Llor que es sabia per documents més tardans (bàsicament, el padró de 1846), té altres elements molt interessants des del punt de vista de la història del català i de la toponímia local.
El document està escrit en català, cosa ben curiosa en un moment on el català estava prohibit des del regnat de Felip V i on només es podia escriure en castellà documents oficials com aquest. Aquest fet –el que el document estigui escrit en un català força impecable-, les contínues referències religioses del document a la verge Maria i a Jesús, i que al referir-se a Sant Boi de Llobregat com a Sant Baldiri de Llobregat, indiquen que el document va estar redactar segurament pel mossèn de la parròquia de Sant Baldiri.
Buscant informació al respecte, resulta que va ser la església qui més va ajudar a la preservació del català en el segle XVIII, que no es va deixar mai de parlar oralment, però que estava prohibit totalment en el seu us a nivell oficial i educatiu. De fet, van haver-hi bisbes que –complint les ordres del rei- van donar instruccions d’utilitzar únicament el castellà i altres que no ho van fer, com el cas del bisbe de Barcelona fins al 1775, Josep Climent i Avinenet. Curiosament, el rector de Sant Boi entre els anys 1785 i 1800, Francesc Matheu i Esmandia, va ser l’autor d’un catecisme en català de gran difusió a la seva època.


En una agradable conversa mantinguda amb l’amic Joan Vendrell i el Sr. Martí Andreu, aquest em va informar que Can Tutusaus va ser abandonat per la coincidència d’uns desagradables fets: un robatori i la mort d’una bessonada només néixer que va parit la que havia estat la seva besàvia. Posteriorment, la família Tutusaus es va traslladar a viure a prop de l’església de Sant Baldiri, al carrer Alberdi a un lloc anomenat “La Pleta” (No n’havia sentit parlar d’aquest topònim a Sant Boi). Al no fer front a alguna despesa provocada per la compra de la casa nova, la finca de Can Tutusaus va ser venuda en subhasta i probablement comprada pel banquer Josep Estruch afegint-la al conjunt de la finques que formaven part de l’antiga Quadra del Bori o Benviure durant la segona meitat del segle XIX (d’aquí la existència a la finca de les fites amb la epigrafia “Bori” o “B” de Bori).
El Sr. Martí també em va explicar que quan algú de la seva família feia alguna cosa fora de lloc, s’utilitzava la expressió: “Sembles de Can Tutusaus”.