Leonardo i Montserrat. Un nou codi da Vinci...?

Aquestes vacances d'estiu he tingut la sort -o la desgràcia- d'haver tingut accés a internet... I he aprofitat per indagar en temàtiques que m'agraden. I m'he trobat amb la sorpresa -que en el seu moment em va passar totalment desapercebuda- del treball d'investigació que va presentar l'any 2009 l'historiador José Luis Espejo sobre el possible origen català d'en Leonardo Da Vinci i la seva hipòtesi de que va estar uns anys visquen a Montserrat. Aquest treball el va recollir en un llibre titulat “El viaje secreto de Leonardo da Vinci”.

Bàsicament, i pel que he pogut escoltar i veure en tot un seguit de vídeos que aquest mateix autor ha pujat al Youtube (no he llegit el llibre), podem trobar un gran paral·lelisme en la iconografia d'alguns dels quadres més coneguts d'aquest pintor italià amb elements del paisatge de Montserrat i alhora donar resposta a un buit cronològic que existeix en el que es coneix de la biografia d'en Leonardo.

Molt significatiu també és el vídeo on surt el geògraf Toni Babia Privat mostrant-nos les grans similituds del paisatge que es pot visualitza en el fons del quadre de La Gioconda amb el que es pot veure des de la Serra del Montgai de Martorell amb Montserrat al fons.

Evidentment, tot son hipòtesis i no hi han documents que corroborin tot el que diu en José Luis Espejo, però podria ser una teoria acceptable ja que si que està documentat el pas d'italians durant els segles XIV i XV per Montserrat.

Us aconsello que veieu aquest vídeo on aporta molta informació per conèixer el context de la seva teoria i, evidentment, també podeu llegir el seu llibre.

El camí vell de Sant Ramon. Els vells camins de Sant Boi (VII)

Fins a finals del s. XIX, el camí vell de Sant Ramon era el camí principal que pujava al cim del Montbaig. Va deixar de ser el camí principal una vegada es va iniciar la construcció de l'actual ermita de Sant Ramon i es va construir un altre que sortia a la sortida de Sant Boi des de la carretera de Sant Climent de Llobregat a l'alçada de les Cases del Bori.

Aquest camí unia el nucli antic de la població, la masia de Torrefigueres (actual seu de la empresa municipal CORESSA), la Muntanyeta i pujava al cim del Montbaig pel que és l'actual carrer Segre del sector residencial dels Canons. De fet, en plànols anteriors a finals al segle XIX, el camí s'anomenava “Camí de Torrefigueres”.

De fet, aquest camí es pot considerar dels més antics de Sant Boi perquè, molt probablement, unia els petits nuclis de població ibèrica que hi havia a l'actual turó del Castell de Sant Boi, a la Muntanyeta i al cim del Montbaig, passant pel costat de la megalítica Roca dels Canons.

Aquest camí és en l'actualitat la via d'accés per a vehicles (amb un horari restringit) per pujar a l'ermita i al Parc Forestal Montbaig. Una remodelació realitzada a finals dels anys 90 del passat segle va permetre que fos també un camí de passeig amb diversos miradors.

Pocs elements queden de l'antiga traça del camí. Els elements més significatius són els que han quedat al final del seu tram abans d'arribar al cim del Montbaig, ja que l'actual camí -a l'alçada de l'anomenat Pla de la Verge- no segueix la carena de manera recta, sinó que gira per anar a buscar la cruïlla amb el camí que puja des de la Font de Gualbes, i per tant, no han estat deformats o destruïts pels manteniments del camí amb maquinària pesada per tal de convertir-lo en una pista forestal. Aquests elements són restes de murets construïts amb pedra seca a banda i banda, que delaten un ús d'aquest camí com a carrerada i per tan com a via de transhumància i de pasturatge de ramaderia (al Montbaig també s'han trobat exemples d'altres tipus de carrerades) i una gran bassa excavada al rocam de llicorella amb unes escales per baixar (a l'alçada de l'aparcament de Pla de la Verge). En el darrer tram també s'han trobat un curiós sistema d'assentament del terreny per evitar l'erosió que era el de gran llosses de llicorella clavades al terra (aquest tipus de solució també s'han trobat als voltants de les runes de can Tutussaus i en un camí abandonat que era un ramal del Camí Ral al costat de la carretera de Sant Climent).

Patrimoni de la crueltat: Les picotes (o pelourinhos) de Portugal

Un dels elements de patrimoni històric portuguès que sempre m'han cridat molt l'atenció, han estat unes columnes bellament adornades i situades en llocs importants, com les places dels pobles i ciutats. Aquestes columnes, anomenades pelourinhos o picotes, a diferència de les nostres creus de termes, no indiquen l'inici de cap terme o territori o son una demostració de la religiositat d'aquella població on estan ubicades; eren de fet un símbol de l'autonomia municipal alhora d'aplicar la justícia (és per això que sempre es trobaven davant dels ajuntaments, anomenats camaras).
La bellesa ornamental sorprenc ja què la funció d'aquestes columnes no era un altre que la d'amarrar a presos per assotar-los o mutilar-los públicament en funció o en consonància de la gravetat del delicte que van cometre. Dubto, sincerament, que la seva bellesa apaivagaves els dolors dels pobres desgraciats als qui se'ls aplicava la justícia -o la injustícia- de l'època.
Probablement, l'origen d'aquestes columnes sigui romà i podem trobar al llarg del territori portuguès d'estil romànic, gòtic o renaixentista (gòtic manuelí). Una part important d'aquestes columnes, van ser destruïdes a Portugal durant l'alçament dels liberals en 1834 per ser un símbol de la tirania (no m'estranya...).
El pelourinho de la foto és el de la població de Colares, a prop de la ciutat de Sintra; és del segle XVI i d'estil renaixentista (manuelí). Com molts pelourinhos, està declarat monument nacional portuguès.

“Shedneryan” de Roger Subirana, la banda sonora perfecta

Des de fa anys, sóc un fan de la música del compositor Roger Subirana, i alhora, el considero un amic personal i una gran persona. D'ell, ja us vaig parlar l'any 2008. La seva discografia és impressionant i no ha deixat de composar temes meravellosos i espectaculars -a quin d'ells millor-. La seva música sona com a banda sonora en innumerables documentals, programes de TV, curtmetratges, pel·lícules... de tot el món!

I el que trobo més estrany és que la seva fama internacional i reconeixement és molt més gran fora del nostre país... Convido als directors de cinema, a realitzadors de programes de TV o d'espots publicitaris que tastin la seva música... Descobriran unes melodies fantàstiques que impulsaran les seves imatges sense cap dubte!

I si voleu conèixer la seva música no heu de pagar per fer-ho... Gràcies al portal de Jamendo i la voluntat personal de Roger, podeu descarregar-vos de forma gratuïta tots els seus Cds en format mp3 i escoltar-los en el vostre ipod; però com és habitual en Jamendo podeu fer lliurament una aportació econòmica al compositor que aquest acceptarà gustosament...

Però us volia parlar del darrer treball de Roger: “Shedneryan”, una nom o paraula que no existeix i que Roger ha creat després de comprovar a través del Google que no existia... una recerca pròpia dels creadors de “nameming”. “Shedneryan” és la composició més ambiciosa que fins ara ha tingut aquest compositor; es tracta de més de 60' de música ininterrompuda però que està dividida en una vintena de parts. Escoltant aquest CD pensareu que es tracta d'una banda sonora d'alguna pel·lícula que voldreu recordar però que no existeix... I és que Roger ens fa somniar i fantasiar de seguida, fent volar la nostra imaginació.

Porto molts mesos escoltant “Shedneryan”, i recomano la seva escolta de dos maneres: una escoltant la música conduint en un viatge que duri l'hora de la composició (us asseguro que us sentireu com el protagonista d'una pel·lícula d'aventures), i una altre, amb un bon equip de música comprant directament la versió amb CD a través de la pàgina web de Roger (la qualitat del só i de la gravació farà les delícies d'un bon melòman...).

No menys important, és el disseny gràfic i la il·lustració d'aquest projecte, i que com en totes les obres obres, en Roger dona molta importància. En el cas de “Shedneryan”, Roger ha confiat amb l'artista alemanya Eva Ludwig (en aquest vídeo podeu comprovar el procés creatiu del disseny d'aquesta portada).

Si us agrada la bona música, feu-vos un bon regal i escolteu la música de Roger Subirana, un amic de Vilafranca del Penedés...

Royalty free music for professional licensing

Ovelles i cabres mantindran netes les franges contraincendis de Sant Boi

A la falda del Montbaig, l'ajuntament de Sant Boi ha construït, amb col·laboració de la empresa Ambientalia, un estable entronitzat amb l'entorn (i en part amb pedra seca) que albergarà un ramat d'ovelles i cabres per utilitzar-les, amb la direcció d'un pastor, per al manteniment de les franges contraincendis de l'entorn forestal de la ciutat.

La Sant Boi compta amb uns 17 km i 33 hectàrees de franges contraincendis. El manteniment d'aquestes franges s'ha realitzat durant els darrers anys, per una banda, amb la col·laboració dels mòduls forestals de les escoles taller i dels taller d'ocupació que s'han realitzat a Sant Boi sota la gestió de CORESSA, i per una altre, amb el treball de maquinària pesada subvencionada per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Desgraciadament, aquests programes han desaparegut i les subvencions als ajuntament per a fer aquestes tasques s'han reduït considerablement.

Aquestes feines sempre es tenien que fer en un temps record per tal que estiguessin acabades abans del 24 de juny. Però l'ideal es realitzar un manteniment tot l'any en el sotabosc que estigui més proper a la ciutat. Per a aquesta feina l'ideal és el pasturatge controlat d'animals com les ovelles i, especialment, les cabres.

Curiosament, durant molts anys, i com va passar en altres entorns naturals de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ha estat prohibit el pasturatge a la zona forestal de Sant Boi. En el darrers anys, s'han canviat alguns criteris per tal de recuperar un paisatge agrícola i forestal (plantació de cirerers sota les línies d'alta tensió, recuperació de la pedra seca i recuperació del conreu de la vinya) que permeti una gestió sostenible del bosc i alhora fomenti l'avifauna i la protecció del bosc contra els incendis.

El pasturatge amb cabres també s'està realitzant en parcs naturals com el del Garraf com ens mostra aquest vídeo.

El nou pont de l'Estret de Roques del Camí Natural de l'Anella Verda de Sant Boi unirà també el Camí Ral

Durant els anys 2006 i 2007 es va posar en marxa el projecte d'una ambiciosa ruta que pugues unir els àmbits agrícola, fluvial i forestal de l'entorn natural de Sant Boi de Llobregat. Un projecte que sota el nom de l'Anella Verda de Sant Boi, pretenia unir el Parc Agrari del Baix Llobregat i les zones humides dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, el Parc Fluvial de Sant Boi i el Parc Forestal del Montbaig dins del conjunt de les Muntanyes del Baix Llobregat.

Les obres d'aquesta ruta de 16 km estaran enllestides, segurament, a finals de l'any 2011 i ha estat finançada pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí per un import de 600.000.- € en el marc del projecte d'aquest ministeri dels Camins Naturals.

La ruta unirà llocs de muntanya tan emblemàtics con l'ermita de Sant Ramon, la muntanya del Montbaig, la Vall de Santa Bàrbara del Llor, Can Palós, la Colònia Güell, el Montpedrós... Precisament, una de les actuacions més espectaculars del condicionament d'aquest recorregut pel senderisme o fer fer rutes en bicicleta és el pont en forma de passarel·la que unirà la carena del Montbaig amb la del turó de l'Angla a través de l'Estret de Roques, un antic coll, partió dels termes de Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, per on passava el mític Camí Ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que ha estat recentment recuperar després d'un oblit de més de 100 anys.

La espectacular passarel·la, construïda amb fusta, permetrà estalviar el riscos de tenir que travessar la carretera; però sobretot, forma part també de la recuperació de l'Estret de Roques com a cruïlla de la ruta de l'Anella Verda amb el també ambiciós projecte de recuperació de l'antic Camí Ral (el tram de Sant Boi està senyalitzat) i amb la Ruta de la Pedra Seca del Montbaig (també senyalitzada).

Aquest projecte forma part de la important tasca que ens el darrers anys s'ha fet en aquesta ciutat, de recuperació del seu entorn natural, ja que ha estat sempre un eix important d'actuació dels plans d'actuació municipals amb una important voluntat política de portar-ho a terme, però sobretot, gràcies important participació ciutadana molt sensibilitzada per la preservació del seu entorn plasmada en la elaboració de l'Agenda 21 de Sant Boi i en l'existència del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de la ciutat (un dels més antics de Catalunya).

Anar d'alberg. Una bona oportunitat de fer turisme econòmicament.

He tingut l'oportunitat d'estar un cap de setmana amb la família en un alberg de la Xarxa nacional de Catalunya (XANASCAT). En concret, en l'alberg Mare de Déu de les Neus, ubicat a La Molina, comarca de la Cerdanya.

Era la meva primera experiència en un alberg nacional. De jove, havia estat en albergs d'Holanda i de Bèlgica, però mai en un de Catalunya o de la resta d'Espanya. De fet, sempre he relacionat els albergs amb el fet de ser joves; però és també una bona opció per a famílies o grups nombrosos.

Es tracta, francament, d'una opció molt econòmica. I en el cas de l'alberg de La Molina, encara més tenint en compte que els establiments hotelers i de turisme rural d'aquesta atractiva comarca son un pel pujats en relació a altres zones turístiques de Catalunya. En la temporada de la neu, és un bon lloc d'estada en un entorn com La Molina on la pràctica de l'esquí és cara per moltes famílies i on s'agrava pel preu de l'estada.

Les instal·lacions son correctes i netes sense cap tipus de luxe, però pràctiques. L'entorn és magnífic perquè els nens juguin sense limitacions. L'estricte limitació d'horaris pel que fa als esmorzars, dinars i sopars, obliga a planificar d'una altre manera les activitats que vulguem fer, fet compensat per un preu molt competitiu en règim de pensió complerta. Tampoc esperem una gran varietat en el menjar. Però no ens enganyem, aquest alberg i els altres de la Xarxa, ens ofereixen l'oportunitat d'estar en llocs que d'una altre manera seria més difícil o costós. I pels temps que corren, per a les famílies anar d'alberg és una bona oportunitat per fruir dels paisatges que -privilegiadament- ens ofereix Catalunya.

I la prova és el que vam fer la família en una estada en dissabte-diumenge d'una nit i que podria ser una recomanació per fer un tast turístic des d'aquest lloc (encara que la Cerdanya té moltíssimes més possibilitats):

1.- Anada a la Cerdanya per la carretera de la Collada de Tosses (ens volíem estalviar el peatge del Túnel del Cadí). Ara, hi ha una magnífica autovia que arriba a Ripoll. La resta de la carretera fins a Ribes de Freser és molt bona i d'aquí fins la Collada, tenim una carretera de muntanya amb molta corba, però amb magnífiques panoràmiques. Vam parar a Planoles per comprar provisions (embotits de Planoles, bàsicament...).

2.- Abans d'anar a l'alberg, vam decidir de fer un pícnic (fins les 15 hores no podíem entrar) a l'àrea de lleure de la Font de l'Ingla (Vall d'Ingla. Parc Natural del Cadí-Moixeró). S'arriba des de Bellver de Cerdanya, passant per Talló (vam aprofitar per veure Santa Maria de Talló, la catedral romànica de la Cerdanya).

3.- Vam entrar a l'alberg després de les 16 hores. I aprofitant el sol de la tarda, vam agafar la carretera fins a Alp (la plana d'Alp és bellísima) i després vam creuar la frontera per Puigcerdà per anar-hi fins el castell de Montlluís, declarat Patrimoni de la Humanitat. Al vespre, vam passejar a la vora del magnífic Parc del Llac de Puigcerdà i vam sopar extraordinàriament bé i econòmic en el restaurant “La Carreta” (excel·lent trinxat).

4.- A l'endemà, vam esmorzar a les 8:20 hores (a l'alberg només es serveix l'esmorzar des de les 8h fins les 9:15h). I abans de les 10h (no a les 12h com a la resta d'hotels) van tenir que deixar l'alberg. I vam tornar cap a casa agafant la carretera que uneix La Molina amb Castellar de n'Hug. Una carretera magnífica on podem fruir d'un espectacular paisatge. Ens vam parar al Coll de la Creueta i vam fer l'excursió al Pla de Beguet (45', fàcil i es pot fer amb nens).

5.- Parada de rigor a Castellar de n'Hug, per fruir d'un croissant gegant amb un cafè amb llet. I baixada a les Fonts del Llobregat (un racó ben refrescant en aquest temps).

6.- Desprès, anem a Bagà a passejar pel seu preciós nucli antic d'origen medieval i dinem un menú molt recomanable al restaurant-fonda Ca l'Amagat en un magnífic menjador.

7.- Migdiada a l'Àrea de Lleure del Pont de l'Avellanet de Bagà i recollida de maduixetes silvestres. I carretera i manta per tornar a casa.