Música recomanada (XVII). "Country waltz" i "Twin Peaks" d'Angelo Badalamenti

Angelo Badalamenti és un dels meus compositors preferits de bandes sonores. El seu nom està lligat a l’obra cinematogràfica de David Lynch; de fet, les seves millors bandes sonores han estat les realitzades per a pel·lícules dirigides per aquest director. De totes aquestes bandes sonores, en destacaria dos temes: el tema “Country Waltz” de la pel·lícula “Una història diferent” (“The Straight Story”) -una pel·lícula entranyable i que potser sigui la millor de David Lynch- i el tema principal de la sèrie televisiva “Twin Peaks”.
El tema “Country Waltz” es va catapultar popularment per ser la banda sonora utilitzada per aquell famós, trencador i elegant primer anunci de BMW amb l’eslogan “¿Te gusta conducir?” –i que en cap moment sortia el cotxe- posant música a uns originals paisatges reflectits verticalment; una música exquisida bàsicament interpretada amb instruments de corda, plena d’ànima rural i de lirisme campestre.

El tema principal de “Twin Peaks” és una obra mestre on es crea una original melodia jazzística creant un inquietant atmosfera misteriosa gràcies a la utilització de sintetitzadors molt propi de la història genial d’aquella sèrie (us recordeu que ens tenia magnetitzats saber el que li havia passat a la Làura Palmer?).

Els vells camins de Sant Boi (I). El camí de la Vila Nova o del Bosc dels Claretians

Com altres vegades, i arran de fer la meva feina de supervisar els treballs forestals de la empresa on treballo (CORESSA), vaig trobar un curiós tram d’un antic camí per sobre del club de petanca que hi ha al carrer Benviure en el lloc que segons qui s’anomena la Vila Nova o el Bosc dels Claretians (anomenat així perquè la Congregació Claretiana tenia un seminari a l’edifici proper del palauet dels Marquesos de Cornellà o Torre de la Marquesa de Cornellà i que és l’actual col·legi Benviure). El tram d’aquest camí –que no ha estat afortunadament engolit pel creixement urbanístic de la ciutat- té una llargària d’uns 400 m i uns 4 m d’amplada; però té una característica que li dona una gran personalitat: a cada banda té dos murs construïts amb lloses enormes de llicorella d’uns 50 cm d’amplada i 80 cm d’alçada –molt arrodonides i erosionades pel temps-, col·locades verticalment amb inclinació i encastades al terra. Aquest camí devia de connectar amb la seu de la Quadra medieval de Benviure (la Torre de Benviure, situada al carrer Can Paulet) i a la vegada amb l’antic Camí Ral. La funció d’aquests murets podria ser diversa: aquest tram podria haver estat una carrerada (camins amb murets de pedra seca per guiar el transport de ramats) o servien per fer un terraplè per reforçar el ferm similar als camins que feien els romans. En un plànol de parcel·lació del 1861 es visualitza aquest tram que acaba també on està l’actual club de petanca. Caldria assenyalar que aquest camí es troba molt a prop del conjunt d’eremitoris del Benviure, d’un jaciment ibèric i d’un hipotètic assentament alt-medieval anomenat la “Vila Nova” del qual no s’han trobat restes.

Santurnemi...

Santurnemi...

Som-hi de nou! Hola a tots i a totes els/les que seguiu aquest humil bloc. Desitjo que us hagi provat les vacances i que –sobretot- hagueu tornat sencers i no us hagi passat res a ningú. Jo, per la meva part, us puc dir que m’han provat. He pogut fruir de la meva família, he pogut caminar, llegir, escoltar música, conèixer racons meravellosos, fer moltes fotografies, parlar de “lo divino y de lo humano”... i tot a dojo; en fi, unes vacances força rodones. Algunes de les vivències d’aquestes vacances les abocaré mica en mica en “el marge” per tal de compartir-les amb tots vosaltres.
Al bloc hi han petites novetats com la de incrementar els links dels blocaires de la Xarxa Santboiana en el feevy que –encara que no pugui compartir algunes de les seves opinions- segueixo i m’agraden de veure i llegir. He canviat el comptador ja que últimament ni es visualitzava el qui havia, posant un d’Histats; però com em passava amb l’anterior, les dades no són les mateixes que la estadística de Montigo. I continuaré incrementar els links de blocs i webs que normalment m’agraden veure. En fi, “santurnemi”... Tinc moltes coses que compartir a tots vosaltres.

“To be continued...”

Us desitjo un bon estiu i unes bones vacances a tots els amics i amigues de “el marge”. No passeu molta calor (als amics americans, no passeu molt de fred) i gaudiu tot el que pugeu carregant piles.
“El marge” continuarà en la seva línia a partir del mes de setembre, incorporant alguna novetat tecnològica que l’amic Josep Maria Comes ens proposa en el seu bloc “Les noves TIC” però amb continguts similars (patrimoni històric, patrimoni natural, senderisme, música, fotografia, viatges, disseny gràfic i... alguna vegada... política).
Les meves vacances s’ompliran de lectures de llibres, de fotografies, de paisatges, de racons per visitar, de castells de sorra fets amb la meva filla, de bon menjar i de relax (espero...); tot ben a prop d’algun lloc on hi hagi aigua que per a mi actua com un bàlsam.

L’honorable president José Montilla

M’han indignat les declaracions de Felip Puig dient que el president Montilla “destrossa el català”. Són unes declaracions que tenen el mateix poso que les que va fer també la Sra. Marta Ferrusola, queixant-se de que el president de la Generalitat es digués José i no Josep. I dic que tenen el mateix poso perquè crec que són persones que pensem que Catalunya són només ells –els catalans vells- i cap dels nou vinguts de fa 100, 40, 30, 20 o 5 anys. Un poso que, de tan en tan, es revifa intencionadament perquè interessa -en una calculada i maquiavèlica maniobra electoral- que una part de l’electorat català no sentin que són catalans i no facin seves les institucions catalanes i no votin en les eleccions per escollir el Parlament de Catalunya. Si Artur Mas vol ser president de tots els catalans, hauria de desautoritzar immediatament les paraules d’en Felip Puig.
Però el que està clar, i crec que ho tenen clar molts ciutadans de Catalunya –independentment de la seva opció política- és que el nostre honorable president José Montilla s’està deixant la pell per defensar les institucions catalanes i els interessos generals de tots els ciutadans de Catalunya per sobre de la seva militància política –i això crec que és realment el que els fa més pupa que mai a les persones que són com el Felip Puig. Montilla ha dit que si s’ha d’enfrontar amb el Govern de Madrid per aconseguir un finançament just per a les grans necessitats socials que tenim, doncs ho farà sense cap dubte i amb la màxima contundència (i em dona la sensació de que Zapatero sap que és així).
Ara és el moment de que tots els partits de Catalunya –inclòs el PP- facin pinya per defensar un finançament just que ajudi a solventar una situació econòmica molt dura que patiran especialment els ciutadans més desfavorits.

El Refugi 307

Fa pocs dies vaig visitar amb la meva filla el “Refugi 307”. Aquest refugi és dels 1400 que es van construir a la ciutat de Barcelona durant la cruenta Guerra Civil de 1936-1939.
Desprès d’haver vist un interessant reportatge de TV3 al “30 minuts” titulat “Ramon Parera, l’home que va salvar Barcelona” i llegir un article al respecte en la revista “Sàpiens”, tenia moltes ganes de visitar aquest lloc emblemàtic que l’ajuntament de Barcelona i el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB) havien recuperat recentment. Barcelona va ser la ciutat més gran d’Europa que va ser utilitzada com a camp de proves per l’aviació de l’estat feixista italià de Benito Mussolini (aliat d’en Franco juntament amb Hitler) per experimentar de manera diabòlica l’atac indiscriminat i terrorífic d’un bombardeig aeri continu sobre la innocent població civil; aquesta experimentació va servir per aprendre molt de com utilitzar aquesta tàctica a la Segona Guerra Mundial.
Les visites són guiades i haig de dir que la historiadora que ens ho va explicar ho va fer molt bé i va posar molta passió en el que explicava; aquesta historiadora també ens explicava l’enriquidor que era interactuar amb persones grans que van patir aquella guerra i que havien estat usuaris d’aquells refugis durant la guerra o en la postguerra. A la postguerra va ser lloc de barraquisme i d’activitats no gaire lícites. Un lloc que estic segur que a Carlos Ruíz Zafón l’inspiraria en alguna de les seves genials novel·les ambientades en la postguerra (per cert, acabo de llegir “El joc de l’Àngel” i m’ha encantat). L’ambientació sonora et cala sensorialment perquè reprodueixen els sons d’un bombardeig real i t’imagines el terror que es podia sentir acompanyat de milers de persones que durant dies no podien sortir d’aquella catacumba. Us recomano molt la visita... és un necessari bany de memòria històrica perquè l’amnèsia històrica és molt perillosa.

Franges

Com cada any, els programes d’inserció laboral que gestiona CORESSA (la empresa municipal de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat) col·laboren en el manteniment de les franges contra incendis de la nostra ciutat. Les franges contra incendis són fonamentals per a la prevenció i la seguretat dels nuclis habitats de les ciutats i pobles que es troben tocant a les zones forestals. Jo porto diversos anys treballant a CORESSA com a director del programa Taller d’Ocupació; i aquest programa té un parell de mòduls d’alumnes-treballadors de tasques forestals que col·laboren fent pràctiques de la seva especialitat en aquesta important tasca. És una feina dura: s’han de suportar altes temperatures sota roba i elements de seguretat que semblen armadures ja que la feina també és perillosa.
I com cada any, afloren de nou els elegants i majestuosos marges de pedra seca amagats per una vegetació que brota amb força any rera any (i aquest any, deu ni do com a brotat amb les pluges). I afloren moltes coses més del nostre patrimoni històric i natural: barraques, pous, cisternes, cups de vinya, etc... De fet, CORESSA ha informat els darrers cinc anys de més de 70 troballes arqueològiques al Museu de Sant Boi que han permès tenir un major coneixement de la història i del patrimoni històric de la nostra ciutat en l’àmbit de les seves muntanyes.
Però malauradament, també es troben molts abocaments nous o antics de runes, de plàstics, de cotxes, de matalassos... i de tot el que us pugueu imaginar i més. Tots aquests abocament són inventariats i es passa la informació al departament de medi ambient perquè planifiqui la seva retirada i tancament. Sovint es troben també cotxes i motos abandonats (en molts casos robats) dels quals s’informa a la Policia Local per a la seva retirada. En fi, que no només es treu herba sinó que també es fa feina transversal d’informació municipal que també és important per a la ciutat.