06 de desembre, 2011

Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?



El passat 3 de desembre -el dia del meu sant- es va celebrar a Castelldefels la IV Trobada d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. Una trobada on s'ajunten un conjunt de persones interessades per la història i l'arqueologia relacionada amb l'antic territori de la Baronia d'Eramprunyà que aglutinava les poblacions de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent i l'antiga jurisdicció medieval del Fonollar de Sant Boi. Aquest any la trobada ha estat organitzada pel grup GREHIC.

Porto tres anys participant en aquesta trobada. De moment, sóc l'únic estudiós santboià que ha participat en elles com a ponent. He conegut ha gent molt interessant i he fet nous amics; em trobo molt a gust rodejat de persones que tenen sensibilitats semblants a les que sento jo pel patrimoni històric i natural que ens envolta; persones que dediquen una part part del seu temps en investigar pacientment sobre el passat de les seves poblacions i en lluitar en la seva preservació.

A la primera trobada celebrada a Begues el 2009, vaig participar parlant de la troballa i recuperació parcial del Camí Ral que anava a Barcelona Vilafranca; a la segona celebrada a Viladecans el 2010, sobre la relació del Camí Ral amb el Camí de Sant Jaume.

En aquesta nova trobada he presentat una ponència titulada: “Inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític?”. Un recull de tota la informació que tinc de les troballes que he realitzat des de l'any 2005 del que considero possibles restes megalítics a la muntanya del Montbaig, situats entre els termes de Sant Boi i Viladecans i que en els següents posts del meu bloc us he anat comentant i explicant:


Com podeu veure, mai afirmo el possible “megalistisme” d'aquestes troballes, però encara que no em considero un expert del tema, si que he trobat molta informació del paral·lelisme d'aquestes amb altres que podem trobar a Catalunya a la zona de l'Alt Urgell, la Cerdanya, a Andorra, a l'Empordà, a les Gavarres, al Maresme, al Vallès o a Collserola. Un paral·lelisme amb similituds totals, encara que algunes de les troballes al Montbaig tenen personalitat pròpia.

Caldrà continuar investigant amb profunditat. El meu desig és passar el testimoni a veritables experts del tema i que el Museu de Sant Boi aconsegueixi recursos per encertar una bona investigació del tema i iniciar una protecció legal i pràctica d'aquestes restes.



29 de novembre, 2011

Roc, el vigilant de la torre Benviure




 Amb l'objectiu de dinamitzar l'espai arqueològic de la torre de Benviure, el Museu de Sant Boi ha creat un conjunt d'activitats en aquest espai pels cursos escolars que treballen l'Edat Mitja; i alhora, com una activitat familiar de cap de setmana.

I per aquest motiu, s'ha creat el personatge Roc Benviure, un vigilant i guerrer del s. X, que encara no s'ha assabentat que ja no existeix la històrica “Marca Hispànica” i s'empenya en continuar vigilant aquesta mítica frontera que dividia el món cristià i àrab fins a inicis del s. XI. Per qüestions de seguretat, no estic autoritzat a donar el nom de la persona que encarna aquest personatge... he, he...

La torre de Benviure va néixer al segle X, amb l'objectiu de defensar la jurisdicció medieval de Benviure a Sant Boi de Llobregat i la ciutat de Barcelona dels atacs procedents dels regnes d'Al-Andalus, com la torre del Llor de Sant Boi, la torre Salbana de Santa Coloma de Cervelló, o els castells de l'Eramprunyà, Castellví, Castelldefels o Sant Boi (tots del s. X). També va tenir una importància estratègica en el control del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès

La torre ha estat recentment restaurada i condicionada per a la seva visita. L'horari de visites de la torre és diumenges de 11:30h a 13:30h. Les visites familiars guiades pel Roc Benviure, es fan el primer diumenge de mes. 

El Roc Benviure també està disponible per grups especials o escoles: contacteu amb el Museu de Sant Boi (93 635 12 00) i demaneu pel Juanjo Esteban.

Ah! I molt important, el Roc Benviure té perfil al Facebook!!!

Fotografies: Gregori Gutiérrez (Museu de Sant Boi)

14 de novembre, 2011

Racons del Baix Llobregat (IX) El Semàfor del Prat de Llobregat


Us presento un dels racons més fotogènics i cinematogràfics del Baix Llobregat: el Semàfor del Prat de Llobregat. Una curiosa construcció ubicada a la platja del Prat, al costat de la nova desembocadura del riu Llobregat i de les basses de Cal Tet que formen part dels Espais Naturals del Riu Llobregat.

L'accés a aquest interessant racó que uneix patrimoni històric i un entorn natural privilegiat, només es pot fer caminant o en bicicleta des del Prat; i si anem en cotxe, podem deixar-lo a un aparcament que hi ha a l'inici de la reserva passat el Tanatori del Prat.

És molt recomanable fer la seva visita conjuntament amb la de les basses de Cal Tet (porteu-vos un prismàtics per fer observació de l'abundant colònia d'aus que transiten i viuen en aquest racó).

Aquest edifici està en runes, però ha estat hàbilment consolidat (a l'igual que l'antiga caserna dels Carabiners que està al seu costat). Va ser construït l'any 1887 amb l'objectiu de regular el trànsit marítim per la costa i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançant la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics que, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que navegaven per la costa. També es comunicava amb el castell de Montjuïc. Per protegir l'edifici de les crescudes del mar, els terrenys es van haver d'elevar tres metres sobre el nivell del mar. L'edifici de planta rectangular tenia un mirador central i una cisterna subterrània que recollia aigua de pluja.

La vida en aquest lloc tenia que ser molt dura, rodejat de maresmes on malalties con el paludisme afectaven als seus inquilins.

22 d’octubre, 2011

Les pedres d'Orla Barry



Aquest estiu, vaig visitar a Lisboa, l'exposició Five Rings” dels artistes Orla Barry & Rui Chafes al Museu Colecçao Berardo, situat a l'imponent Centre Cultural de Belem. De totes les exposicions temporals que hi havia en aquest museu, aquesta és la que vaig trobar més interessant.
Però com a qualsevol persona, una obra ens pot generar diversos sentiments, ens pot dir alguna cosa o no, o ens pot atreure o provocar un sentiment de menyspreu. En aquest cas, un aspecte de l'exposició centrada en l'obra d'Orla Barry em va fer sentir-me identificat amb una de les coses que m'apassionen: les pedres.
Des de petit, he sentit una atracció per les pedres. I per pedres de tot tipus: minerals, roques, restes arqueològiques, fòssils, pedra seca... Però, sobretot, per les pedres arrodonides i les formes que la natura les ha dotat. La meva col·lecció -que de tant en tant m'haig de desfer-me- recull pedres arrodonides de molts llocs i tenen una significació especial perquè sempre han estat relacionades amb moments feliços. De fet, les pedres crec que estan carregades de l'energia de la natura o per les persones que les han manipulat; i a mi, m'agrada regalar pedres carregades amb els meus sentiments.
Doncs com us explicava, Barry presenta en aquesta exposició la Collection 1996-2011, una obra constituïda per sis vitrines que contenen la seva col·lecció de pedres, que l'artista ha batejat amb un nom segons el seu aspecte, en una espècie de joc infantil metafòric que realça cadascuna de les peces perquè tinguin l'adequat nivell per estar exposades en un museu.
També he descobert d'aquesta polifacètica artista irlandesa, una obra feta en pedra seca de pissarres per un jardí on també combina uns escrits de lletra lligada fets amb pedra arrodonida. Una obra i una artista que ben segur continuaré seguint ben a prop. 


 

02 d’octubre, 2011

Ramisco, el vi de les vinyes més antigues d'Europa

Detall del raïm del Ramisco

"O Elèctrico da Sintra"passant davant de l'Adega Regional de Colares
Vista del nucli antic de Colares
Selecció de vins dels tres cellers existents a Colares
Vinyes plantades a la sorra a la població d'Azenhas do Mar, freguesia de Colares
Durant la segona meitat del s. XIX, les vinyes europees van patir l'atac de la fil·loxera, una plaga que les va devastar totes. Les vinyes portugueses no van ser una excepció; en 1865, totes les vinyes del país van ser també devastades per la fil·loxera. Només en un petit territori que pertany al concelho de Sintra en Portugal, la freguesia de Colares, la desgraciada plaga no va poder destruir les vinyes d'una varietat única al món: el Ramisco.

Les vinyes de Colares van restar incòlumes, gràcies a les condicions dels terrenys arenosos on estaven plantades, on el terrible insecte no va trobar la manera de penetrar. Aquest fet de ser l'única vinya no afectada per la fil·loxera fa que el vi que surti de les seves vinyes sigui únic i de gran categoria, molt apreciat pels col·leccionistes i amants del vi. Un veritable legat del patrimoni històric i enològic de com era el vi en l'antiguitat.

Des del segle XIII, es té constància escrita de la existència d'aquestes vinyes. I en contra del que es pugui pensar, el conreu d'aquesta vinya és molt difícil per les condicions climatològiques i del terreny on s'assenten. Les vinyes pateixen el vent constant de l'Atlàntic, fet que va propiciar que aquesta espècie de vinya es convertís en una planta trepadora, estenent-se pel terra de sorra i protegit per tancats de canyes. En funció de l'època de l'any, les vinyes son “elevades” per evitar l'escalfor de la sorra, permetent el creixement i maduració de la fruita abans de la seva collita.

La productivitat és capritxosa, ja que aquestes vinyes son molt velles amb un rendiment molt baix. Encara que alguns productors han arrancat les velles vinyes i han plantat de noves, amb una gran dificultat pel tipus de terreny.

A pesar de que estan ubicades en una àrea de paisatge protegit, la pressió urbanística (és un territori molt atractiu per les segones residències a l'estiu) per reconvertir-los en terrenys per edificar és enorme i tentadora pels seus propietaris.

El Ramisco no és un vi amb alta graduació i te un preciós color rubí. Per mi és un vi deliciós, encara que no té un fons afruitat. Des de 1908, Colares és una denominació d'origen (DOC) i per poder obtenir aquest qualificatiu ha d'estar elaborat en 80% amb la varietat Ramisco i el vi ha d'estar un mínim de 18 mesos de repòs.

A la barriada de Banzao, a l'antiga adega (celler en portuguès) Beiramar hi ha una exposició sobre aquests vins i podeu també adquirir-los per un preu que oscil·la entre els 10 i 15 €. També des de l'Adega Regional de Colares surt una ruta de senderisme relacionada amb el vi que ens permet veure in situ com son les vinyes i el seu entorn.

Us convido a veure aquest interessant reportatge de la televisió portuguesa (RTP) on podeu obtenir més informació. I si aneu, no deixeu de veure les vinyes fent La Ruta do Vinho, una ruta de senderisme senyalitzada que pertany al Parc Natural de la Serra de Sintra-Cascais.

25 de setembre, 2011

Rutes vora el mar (X). Des de la Praia da Ursa a Praia da Adraga, paradís portuguès







Milers de turistes s'aproximen cada any al Cabo da Roca (Portugal), el punt més occidental del continent europeu; és un clàssic turístic on acaben moltes excursions organitzades, coincidint especialment en la marxa del sol per l'horitzó al vespre. Però, ben a prop d'aquest lloc força massificat pel turisme “de-fer-una-foto-i-ja-està”, hi ha un veritable paradís que el viatger (és diferent ser viatger que turista) a qui li agradi caminar no s'ha de perdre: la Praia da Ursa (la platja de l'Ossa). Anar a Portugal i no veure aquesta meravella de la natura no tindria perdó...

Aquest racó és dels més bells i espectaculars que he vist a la meva vida i la ruta que us proposo és la millor que he fet de totes les que he tingut la sort de caminar, i que en aquest bloc heu pogut llegir. Podeu fer ruta que us proposo o bé únicament fruir d'aquesta platja situada en un lloc absolutament natural i salvatge. De fet, la Guia Michelin la considera una de les platges més boniques del món.

Per arribar, s'ha d'anar en cotxe per la carretera EN247 que va de Sintra a Cascais, passant per Colares i agafar el trencall que va Azoia/Cabo da Roca, i a 300 metres abans d'arribar al far del Cabo da Roca, veurem la indicació de la platja d'Ursa. Immediatament, trobarem un aparcament on hem de deixar el cotxe sinó disposem d'un 4x4. Des d'aquí, caminem per una pista atrinxerada (10') en direcció al mar i que acaba en una mena de rotonda. En aquest punt, ja descobrirem una espectacular vista. Des d'aquest lloc, ens trobarem l'inici de dos senders sense senyalitzar. El de l'esquerra ens porta directament a la platja (i també, en un trencall que hi desprès, ens portaria al Cabo da Roca) i el de la dreta es dirigeix cap el torrent Ribeira da Ursa i a sobre de la seva cascada que aboca el mar. La nostra ruta segueix per aquest camí, desprès d'haver deixar un parell de senders cap a l'esquerra que també ens portaríem -més incòmodament- a la Praia da Ursa. La baixada cap el torrent és en alguns moments complicada i es necessita grimpar (porteu botes i un pal de muntanya). Un cop arribem al torrent i a la seva cascada, el creuem en un punt estret i comencem a pujar fortament per un camí que voreja el penya-segat en direcció nord. El camí no està en cap moment senyalitzat i hem de seguir utilitzant el sentit comú caminant vora el mar i admirant les vistes que ens ofereixen els penya-segats fins arribar al enorme Fojo da Adraga (45'), una enorme cavitat vertical d'origen volcànic i a la immensa Pedra da Alvidrar, un penya-segat pràcticament vertical on antigament es llançaven al mar als condenats a mort (Aneu molt en compte!!! No és una ruta adequada per anar amb nens). Immediatament, bordegem la Praia do Cavalo (molt perillós...) a una alçada brutal. Des d'aquí, ja divisem la Praia da Adraga a on hem de baixar fins l'aparcament d'aquesta platja (15'). El lloc és d'una increïble bellesa, essent també una platja verge però amb serveis com lavabos, dutxes i restauració. A l'estiu, és un premi arribar a aquest lloc, banyar-se i menjar un econòmic menú.

La tornada la podem fer per una còmode pista que trobarem seguint per la carretera asfaltada de l'aparcament a ma dreta, seguint els senyals blancs i vermells de la GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” en direcció Ulgueira o Cabo da Roca. El camí (desprès de travessar la població d'Ulgueiria) ens tornarà finalment a la carretera que va en direcció al Cabo da Roca i que hem de seguir a ma dreta fins arribar de nou al trencall i aparcament de la Praia da Ursa (50').

Finalment, us recomano que veieu aquesta interessant infografia sobre la Praia da Ursa (en portuguès)

13 de setembre, 2011

Fer de "navalla suïssa"...


Aquest estiu llegia a la premsa portuguesa, en concret, a l'editorial de la revista que s'adjunta els diumenges al “Diaro das Notícias”, que el nou perfil professional dels treballadors s'apropa, metafòricament parlant, al d'una navalla suïssa.

Una navalla suïssa és molt apreciada pels “McGiberts” que hi han pel món i, en general, per les persones que amem el contacte amb la natura per la gran a versatilitat per resoldre situacions senzilles o ben extremes(els que heu vist la pel·lícula “127 dies” ja sabeu del que parlo...); tot, gràcies a la gran quantitat de funcions que té(navalla, estisores, obrellaunes, sacasuros, llima, regle, etc, etc...). A mi, de fet, em va doldre molt que em requisessin ja fa alguns anys la meva navalla suïssa a l'aeroport de Lisboa...

Doncs bé, el paral·lelisme actual que pateixen en aquests moments molts joves amb carreres universitàries, amb masters, postgraus... o professionals amb una àmplia experiència i que ens hem format constantment... ésque ens toca ser tan versàtils i polifacètics pel que fa a l'oportunitat de treballar. Tant és així que per tal de sobreviure a aquesta situació de crisi on las feina escasseja, cal fer de totper treballar... La gent que vulgui treballar haurà de canviar molt el xip de que hi han feines que no li toquen per la seva formació:ja no hi hauran “estatus” laborals i gran especialitzacions.

En el sector de la comunicació -que és en el que moc en aquests moments-, els professionals han de ser molt versàtils per poder treballar, essenta la vegada dissenyadors, copys, creatius, fotògrafs, càmeres,editors de vídeo, repartidors, tècnics en marketing i demultimèdia, community managers... en fi el que calgui perquè entrin ingressos com a freelance... Per aquesta és una altre... Ningú et contracte donant-te un salari, has de ser un freelance i has de facturar quasi 2000 € al mes perquè et quedi net com a salari uns1000 € (això si no et falla un client que no paga o et retarda els pagaments, havent pagat tu l'IVA i l'IRPF...).

Però per una altre banda,a part que aquesta situació pot ser frustrant per una persona que ha invertit temps i molts diners en formar-se, això és una gran oportunitat per adquirir moltes experiències que ben segur ens han d'enriquir i fer-nos més forts davant les adversitats. La capacitat d'adaptació a les noves situacions és important per sobreviure en l'actualitat perquè una depressió no ens aportarà gens de bo i és un camí sense sortida.

Jo personalment, en la meva etapa directiva, sempre he valorat molt les persones que tenen aquesta capacitat d'adaptar-se i de ser versàtils davant la feina. Ien aquests moments em toca aplicar-me el que sempre he pensat. La polivalència professional de la “navalla suïssa” ens pot ajudara esperar temps millors...