Sant Boi recupera el conreu de la vinya a Can Palós

Molt probablement, fins a finals dels anys 50 del segle passat, van existir els darrers conreus de vinyes a les muntanyes del terme de Sant Boi. La fil·loxera que es va propagar durant el s. XIX va obligar als pagesos a canviar el conreu de la vinya per altres de secà com el de la cirera, o simplement, a abandonar l’activitat agrària deixant pas a una colonització sistemàtica I selvàtica del bosc. Els quilòmetres i quilòmetres de marges de pedra seca en son testimoni d’aquest passat.

El passat mes de gener, la finca forestal municipal de can Palós també va patir els estralls de les fortes i tràgiques ventades que va patir Sant Boi, la comarca del Baix Llobregat i altres racons de Catalunya.

La ventada va destruir una gran massa de pins blancs molt espigats que es trobaven en el cantó sud de la finca, en un vessant de marges de pedra seca o precisament havia estat l’antiga vinya de la masia. En aquest espai, el departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi ha decidit plantar uns 1000 peus de vinya de les espècies samsó, garnatxa i carinyera.

El terreny de can Palós, com bona part de la zona muntanyosa de Sant Boi i dels voltants, està format per llicorelles, essent un terreny molt preuat pel conreu de la vinya ja que aporta un valor afegit al vi (al Priorat, la conjunció de llicorelles i del clima és el que fa que els seus vins tinguin l’anomenada que tenen).

La masia de can Palós que pertanyia a l’antiga Quadra del Llor i va ser construïda a finals del s. XVII inicis del s. XVIII (veieu el meu post “L’enigma de Can Palós”), ha estat consolidada en un primera fase per l’ajuntament de Sant Boi amb l’ajut d’una escola taller que va treballar en aquest lloc de l’any 2003 al 2005. L’ús de la masia està previst destinar-lo a activitats d’educació ambiental i de casa de colònies.

I precisament, i pensant en clau d’educació ambiental, es vol recuperar la vinya de can Palós i les dependències que estaven destinades a fer vi.

Crec que el projecte és un encert, perquè recupera un ús que té un alt valor educatiu, ambiental i paisatgístic (recupera el paisatge agro-forestal que va existir als s. XVIII i XIX) i que és original pel que fa a les cases de colònies que existeixen a l’àrea metropolitana de Barcelona. Necessitem singularitats…

Sant Boi recupera la pedra seca (II)

Tal com us informava en el meu post http://elmarge.blogspot.com/2009/04/sant-boi-recupera-la-pedra-seca.html, des de ja fa alguns mesos, un pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, està realitzant tasques de reconstrucció de marges i cabanes de pedra seca al Parc Forestal del Montbaig.

Desprès de reconstruir una cabana de base rectangular i un conjunt de marges a la zona recuperada del Pla de la Verge, s’ha recuperat aquesta cabana de base circular a prop de l’ermita de Sant Ramon.

El passat 20 maig, i en el marc de la Festa Major de Sant Boi, un grup d’unes 50 persones van tenir l’oportunitat de veure aquestes construccions recuperades i rebre explicacions de com s’ha fet, essent molt enriquidor per les persones que vam assistir (Us recomano que veieu el reportatge que va publicar M. Àngels Branchadell al bloc de l’associació Bici Baix Llobregat http://bicibaix.blogspot.com/2009/05/pedra-seca-al-montbaig.html).

Marges de Sant Boi (IV)

Probablement, els marges de pedra seca més antics de Sant Boi han estat fets amb pedra turturà (o torturà, segons altres fonts). Són els marges de les zones més planeres entre les faldes de les nostres muntanyes i la zona deltaica on abundaba aquest material (a la muntanya s’utilitzava la llicorella i el quars blanc); zones que han estat pràcticament urbanitzades, cosa que fa que en quedin pocs exemples d’aquests tipus de marges.

En podem trobar pel cantó de muntanya dels carrers Benviure i Pollancres al barri de Marianao, a Can Carreres Vell i a l’àrea de lleure del Benviure al Parc Forestal del Montbaig.

Però on podem trobar els més interessants, són els que hi han al camí de Can Salgado (els de les fotos que veieu en aquest post), en el límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló.

Aquests marges són molt interessants per la seva bellesa estètica i per estar molt a prop d’una interessant mostra –difícils de trobar i de visualitzar- d’aflorament de crosta de turturà d’uns 5 metres de llargària i 2 metres d’amplada. Aquestes crostes eren les que es quarterejaven per poder llaurar al terreny argilós que hi havia a sota i d’aquesta manera aprofitar per obtenir el material per fer el marges; també s’ha utilitzat –durant molts segles- aquest material per a la construcció de les cases humils de Sant Boi.

El turturà és una roca sedimentaria dura formada per nòduls carbonat càlcic i fang però amb un color més clar que el fang.

Sant Boi recupera la pedra seca

Des de ja fa alguns mesos, un pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, està realitzant tasques de reconstrucció de marges i cabanes de pedra seca al Parc Forestal del Montbaig. En concret, s’ha reconstruït una cabana de base rectangular i un conjunt de marges a la zona recuperada del Pla de la Verge que va estar assolada per un incendi forestal el juliol de 2005; aquesta actuació s’emmarca en una altre de global de recuperació en aquesta zona de part de l’antic paisatge agro-forestal d’aquest territori on també s’han plantat cirerers. També s’està recuperant una interessant cabana de base circular a prop de l’ermita de Sant Ramon.
Aquesta actuació ha rebut el suport del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat, i a l’igual que s’ha fet en actuacions similars en altres espais naturals de Catalunya, la recuperació d’aquests elements de patrimoni històric i natural és molt valuosa per la tasca d’educació ambiental i patrimonial entre la població escolar i els ciutadans en general.
Aplaudeixo aquesta iniciativa, com no podria ser d’una altre manera, però crec que també que s'ha de donar un pas més per impulsar –com han fet altres municipis- la creació d’un catàleg que reculli bona part de les construccions de pedra seca de Sant Boi i d’una ordenança municipal y/o la sol·licitud d’un figura de protecció cultural que ajudi a una preservació més efectiva d’aquest veritable patrimoni de la humanitat.

Racons del Baix Llobregat (VII). Cabanes de pedra seca de Begues

Als voltants de la Casa de Colònies “Can Rigol” de Begues, i a peu del camí de la ruta que ens porta al Mirador de Les Solius al Parc Natural del Garraf (mireu la meva guia “Rutes pel Baix”), hi han tres impressionants cabanes de pedra seca (rodejades també d’interessants marges) molt ben conservades per part dels seus propietaris. Una d’elles és de pedra vermella (marès) i les altres dos, de la típica pedra calcària del massís del Garraf.
A totes elles, el seu sostre ha estat encimentat fa ja temps per tal de garantir la seva preservació.
La proximitat d’aquestes cabanes en aquesta famosa casa de colònies és un element molt interessant per fer tasques d’educació ambiental on s’expliqui el passat de l’agricultura de muntanya de Begues i de la comarca del Baix Llobregat i de la importància mediambiental que tenen les construccions de pedra seca.
Des de fa molts anys, el Centre d’Estudis Beguetans, amb la col·laboració de la Fundació Territori i Paisatge, ha realitzat un interessant catàleg de totes les construccions de pedra seca del terme municipal de Begues per tal d’impulsar la seva preservació per part dels propietaris i de les autoritats. Veieu la seva web www.pedrasecabegues.com.

Marges de Sant Boi (III)

Recentment, la Escola Taller de Sant Boi està realitzant una tasca de neteja i millora del bosc que hi ha a prop de la Font de Gualbes al Parc Forestal Montbaig. El desbrossament d’espècies invasores com el càrritx i l’aclarida d’excés de pins blancs està permetent que s’estiguin trobant construccions de marges de pedra seca molt interessants com aquest que veieu a la foto. Algunes de les lloses de llicorella arriben a tenir una llargària d’1 m donant un aspecte imponent a algunes d’aquestes feixes.

Els vells camins de Sant Boi (II). El Camí Ral.

Si hi ha un vell camí de Sant Boi que hagi tingut una importància al llarg de la història pel seu paper com a antiga via de comunicació, és el Camí Ral. D’aquest camí ja us vaig parlar en el post “L’oblidat Estret de Roques”. Va ser una important via de comunicació que va existir des de Barcelona fins a Vilafranca del Penedès, essent una alternativa a l’antiga Via Augusta i una important “carrerada” medieval pel pas de transhumància. La seva importància viària va desaparèixer al construir-se a mitjans dels s. XVIII la carretera de l’Ordal (N-340) i el pont de Molins de Rei. Si voleu una informació més detallada sobre la història d’aquest camí us recomano que llegiu el meu treball “El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi”. Les fotografies que veieu corresponen a un tram d’uns 500 m que s’ha conservat intacte a l’alçada del km. 2 de la carretera de Sant Climent i que es va “salvar” de ser engolit per la construcció de l’actual carretera gràcies a que fa més de 100 anys els enginyers van desestimar el aprofitar-lo per passar per aquest tram. Recents treballs de neteja del camí han permès observar uns murets laterals i unes interessants roderes excavades en el rocam de llicorella.

Rutes vora el mar (III). Praia Grande-Praia da Adraga. Parc Natural Sintra-Cascais.

Ja fa molts anys que per motius familiars estiuejo a Colares, un poble portuguès que es troba en el territori que abasta la “Camara da Sintra” (les “camaras” és una estructura divisòria de l’estat portuguès similar als consells comarcals catalans en l’àmbit territorial però més semblant a les diputacions en l’àmbit econòmic i competencial). Bona part del territori de la “Freguesia de Colares” (la “freguesia” és una subdivisió territorial de las “camaras” que també abasta diversos pobles) l’ocupa el Parc Natural de Sintra i Cascais. La Serra de Sintra (amb un imponent patrimoni històric i natural) i la seva espectacular costa, formen part d’aquest espai.
Si alguna vegada penseu anar de vacances per aquest indret i teniu ganes de caminar vora el mar i us agraden les emocions fortes, us recomano aquesta interessant ruta al costat del mar Atlàntic:
Des de la població de Colares, us teniu que apropar fina la Praia Grande de Rodizio, una bellíssima platja de bandera blava que compte a bons serveis i aparcament per deixar el cotxe (també hi ha un autobús públic que surt de Sintra i passa per Colares fins a la Praia Grande). La nostra ruta s’inicia a la rotonda on finalitza el passeig de la platja (en direcció als imponents penya-segats del final de la platja). A la mateixa rotonda, s’inicia en un carreró la ruta GR 11 E9 “Caminho do Atlantico” perfectament senyalitzada amb marques vermelles i blanques. Desprès de passar entre cases d’una urbanització, arribem a sobre d’un penya-segat. Seguint sempre els senyals, encara que ens poden desviar de tant en tant pels corriols que s’acosten als penya-segats (Atenció! Aneu molt amb compte si aneu a nens o si hi ha boira). Trobareu una escala que baixa fins a la Praia Grande entre enormes parets on es poden observar desgastades trepitjades de dinosauris (abans la GR 11 pujava per aquesta escala, però els constants despreniments de roques han fet que les autoritats tanquin aquest accés que és força espectacular). Caminant sovint al costat d’interessants murs de pedra seca, arribarem a sobre del vertical i altíssim penya-segat de la Pedra da Alvilar, lloc del qual s’expliquen històries d’haver estat utilitzat des de l’antiguitat per condemnar a mort llançant als castigats per aquesta vertical, destrossant-se els seus cossos en les agulles de les roques banyades constantment per les enormes ones del mar (quan estàs allà i ho veus, se’n regira l’estómac, us ho asseguro). Desprès comencem a baixar fins a la Praia da Adraga, entre boscos de pins torturats pels forts vents d’aquestes contrades. Arribem a la Praia da Adraga. Aquesta platja paradisíaca està considerada com una de les 100 millors platges del mon i és –com d’altres d’aquesta zona- un paradís pels surfistes. A la platja –també de bandera blava i amb bons serveis- trobem una interessant cova o arc format per l’erosió i tenim unes vistes increïbles dels penya-segats pels quals hem passat anteriorment. Desprès d’un merescut bany (si és estiu) tornem pel mateix lloc. Quan arribeu de nou a la Praia Grande, dirigiu-vos als imponents penya-segats del Carvalhu do Corvo i endinseu-vos entre les seves enormes parets i tindreu el premi d’observar un majestuós espectacle geològic que us servirà de marc incomparable per tenir un altre merescut bany. Podeu veure un reportatge de la ruta clicant aquí.

Marges de Sant Boi (II)

Marge de llicorella situat per sota del camí Puigmal (camí que voreja entre la falda de la muntanya del Montbaig i per sobre el sector residencial de Can Paulet). Aquest marge té dos particularitats interessants: té una de les poques escales que queden (només he detectat unes 5 a la zona forestal de Sant Boi) fetes amb grans lloses de llicorella i encastades al marge i és d’aquells marges que combinen un encontre de disposicions horitzontals i verticals de la pedra seca creant belles textures naturals.

Marges de Sant Boi (I)

Les construccions de pedra seca m’apassionen. Suposo que és pel fet de la bellesa que tenen en general; bellesa resultant de la fusió l’acció de l’home i la natura. Com ja deia en un altre post d'aquest bloc, aquest patrimoni que s’ha fet durant molts segles des que l’home ha tingut la necessitat de conrear a la muntanya, és “El nostre Patrimoni de la Humanitat”. I com us aniré demostrant mica en mica en el meu bloc, el territori muntanyenc de Sant Boi alberga veritables obres d’art gràcies al gust estètic o al resultat de la feina de les persones que els varen fer. Quants esperits d’homes, dones, nens i nenes que els van treballar de sol a sol amb les seves mans deuen albergar aquests marges? Per començar per aquest recorregut de descoberta dels nostres marges, podeu veure un petit reportatge dels darrers que he trobat a la muntanya del Montbaig a prop de Can Paulet. Jutgeu vosaltres mateixos la bellesa d’aquests marges. Si cliqueu la fotografia veureu el reportatge

Els amagatalls de Sant Boi

A tota la Europa mediterrània on són comuns les construccions de pedra seca, hi ha un element que la gran majoria de vegades passa desapercebut pels nostres ulls quan observen els marges: els amagatalls. Aquestes petites calaixeres construïdes també amb llicorelles i encastades als marges, tenien la funció d’amagar les eines i els estris que utilitzaven els camperols per a les seves feines de manteniment de les vinyes. També tenien la funció de petites fresqueres i algunes d’elles tenien mides considerables si l’alçada del marge ho permetia. En altres zones de Catalunya també tenien la funció de ser el lloc on es col·locaven les arnes on les abelles produïen la mel. Si cliqueu a la foto podreu veure una petita mostra dels amagatalls que es poden trobar al Parc Forestal Montbaig de Sant Boi.

Les fites de Sant Boi de Llobregat

Segons la Enciclopèdia Catalana, una fita és un “senyal de pedra més o menys treballat, o bé d’obra, que indica la terminació d’una propietat immoble o d’un territori”.
A Sant Boi encara queden un bon grapat d’aquestes senyals a la zona forestal i que eren tan necessàries en una època que no hi havia GPSs per confirmar coordenades dels límits de les finques. Són, des del meu punt de vista, elements molt interessants del nostre patrimoni històric i que, malauradament, també pateixen actes vandàlics o desapareixen al créixer urbanísticament la nostra ciutat.Les fites més autèntiques i les que s’han utilitzat durant molts segles són les simples lloses de llicorella clavades verticalment al terra. Però també hi han moltes que s’han col·locat, especialment a partir del segle XIX, amb epigrafies que indiquen la propietat; les més abundants d’aquest tipus a la zona forestal de Sant Boi són les que porten epigrafies “Bori” que pertanyien al territori que formava l’antiga Quadra medieval del Benviure (però que van ser col·locades a finals del segle XIX), les que porten les inicials “R.C.” que senyalen els limíts del territori de l’antiga Quadra de Llor (però que també van ser col·locades al finals o mitjans del segle XIX) i les que indiquen “F.B.I.” que no tenen res que veure amb el FBI americà sinó amb el “Fomento Barcelonés de Inversiones” i que van ser col·locades a mitjans dels anys 80 per poder delimitar la finca de la muntanya de Sant Ramon i altres finques forestals de la vall del Llor que l’Ajuntament posteriorment va adquirir permutant terrenys i que va ser la gènesi del que ara és el Parc Forestal Montbaig. Podeu veure un reportatge complert de les fites de Sant Boi si cliqueu la fotografia

Excursió a la Sèquia de Manresa

Un d’aquests dies de Setmana Santa, una amiga de la família ens va proposar fer una excursió pel Parc de la Sèquia. La Sèquia és una interessant canal d’origen medieval que té 6 segles d’antiguitat i que encara continua funcionant com a sistema d’abastament d’aigües per a la ciutat de Manresa i són portades des del riu Llobregat al seu pas per Balsareny.
Amb una extraordinària visió de futur, els ajuntaments de les poblacions per on passa la Sèquia van crear un itinerari turístic de senderisme aprofitant el camí de servei que hi ha al costat de la Sèquia amb un recorregut total de 26 km (sense pràcticament cap desnivell i apte per a totes les edats) i que permet conèixer a fons el paisatge de mosaic de boscos i conreus de vinya del Bages, elements molt interessants del seu patrimoni històric com l’ermita romànica de Sant Iscle o les cabanes de pedra seca característiques de la comarca, o les pròpies infrastructures de la Sèquia com els pontets que la creuen.
Des del també interessant parc de l’Agulla de Manresa, s’inicia una ruta molt ben senyalitzada i que disposa al seu inici d’un centre d’interpretació que ens facilitarà el mapa de la ruta i altres informacions addicionals.
Nosaltres només van fer el tram Parc de l’Agulla-Pla de Santa Anna, però sembla ser que el tram més interessant és que va de Sallent fins al polígon industrial del Pla de Santa Anna per conservar els elements més antics de la infrastructura hidràulica de la Sèquia.
En l’àmbit de la nostra comarca del Baix Llobregat, una actuació similar es podia haver fet a la vora del Canal de la Dreta –obra hidràulica del s. XIX- que va de Sant Vicenç dels Horts fins a el Prat de Llobregat; però, per desgràcia, molts elements patrimonials de gran interés han desaparegut o alguns trams del canal han estat soterrats pel creixement urbà.

Més informació a:

http://www.parcdelasequia.cat/
http://personales.ya.com/jaumeilla/sequia/
http://www.geocities.com/SoHo/Lofts/5453/sequia0.html

El disseny d’etiquetes de vi (I)

Si hi ha un àmbit on el disseny gràfic aporta alguna cosa més que simple valor afegit econòmic, és en el món del vi.
Als que ens agrada el vi, crec que estareu d’acord amb mi, que també ens aporta unes primeres sensacions i una certa poesia el disseny de l’etiqueta de l’ampolla.
Quan volem comprar un vi diferent que no sigui de marques conegudes, ens deixem portar per la intuïció, per les sensacions i per les primeres percepcions que ens aporta l’etiqueta.
Estic convençut que per a un viticultor, l’etiqueta és la seva carta de presentació de l’esforç que hi ha darrera, de la seva feina en haver fet aquell vi; és com dir “aquesta és la meva creació”.
Evidentment, després ve la “cata” i degustar el vi, omplint de sensacions totes les nostres papil·les gustatives i les nostres foses nasals, i diem si ens agrada o no.
Em va agradar molt donar una volta pel pavelló del vi del saló d’Alimentària que es va celebrar fa poc a la Fira de Barcelona, encara que, vaig patir una mica el “Síndrome
Sthendal” davant de tants estands per veure i a quin d’ells més interessants.
Em va cridar molt l’atenció un vi per la seva etiqueta: el “Parraleta Emoción” de Bodegas Ballabriga del Somontano i que estava en l’estand de “Lamarca”. I em va cridar l’atenció perquè l’elegant disseny de l’etiqueta està clarament inspirat amb els murs de pedra seca tan característics del Somontano i tan lligat al món de la vinya. El disseny gràfic és de la firma STV DISSENY de Barcelona que està especialitzada com a consultora en comunicació visual (Podeu veure el projecte sencer si cliqueu aquí o la fotografia).

Els apareguts marges del camí de Sales

El passat 9 de desembre de 2007, la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig) va patir un incendi forestal al camí de Sales, a la partió dels termes municipals de Sant Boi de Llobregat i Viladecans.
L’incendi va afectar a una zona on hi han uns extraordinaris exemplars de pins pinyoners madurs que, en part, podran sobreviure. També va afectar de ple a un garrofer centenari que té més d’un metre de diàmetre el seu tronc.
Com ja va passar a l’important incendi del juliol de 2005 que també va patir el Montbaig, sota la espessa pinassa i matolls cremats que havien crescut descontroladament en antics camps de conreus, apareix un paisatge d’un altre temps: son els marges de pedra seca. La pedra d’aquests marges són de llicorella i de torturà , que són nòduls de fang cimentats de color clar; de fet, la zona del camí de Sales és geològicament una zona de transició entre llicorelles i argil·les.
Us adjunto aquí un petit reportatge fotogràfic d’aquests marges que com podreu observar tenen una gran bellesa.

Les cabanes de muntanya de Sant Boi

A diferència d’altres racons del massís del Garraf i de l’Ordal on es possible veure un extraordinari patrimoni de pedra seca amb cabanes de pastor o de vinya dempeus -gràcies a la major estabilitat que proporciona el rocam calcari-, a la zona de muntanya de Sant Boi i dels seus voltants és impossible veure una d’aquests cabanes dempeus si exceptuem una de reconstruïda que es troba a la muntanya del Pi d’en Cartró i de la qual us adjunto una fotografia.
El motiu té molt que veure amb la dificultat afegida que tenen les construccions amb llicorella que són làmines de rocam que s’han de posar molt bé perquè tinguin la suficient estabilitat; també amb el fet de que els conreus de muntanya van desaparèixer fa molt de temps i que la falta del manteniment i els elements meteorològics han fet la seva part.
No obstant, i encara que estiguem davant de conjunts de runes –algunes molt desdibuixades- en molts casos, no deixar de ser molt interessant la gran quantitat de tipologies i formes d’aquestes cabanes. Moltes d’elles estan concentrades a la muntanya del Montbaig, però també en trobem a la vall de can Carreres i a la vall del Llor.
Us adjunto un petit reportatge d’aquestes cabanes a on podeu veure les diferents tipologies de les quals destacaria una que hi ha al sector les Orioles de planta ovalada i encastada en un marge.