La carretera fantasma de Cornellà

Una carretera "fantasma" és una carretera morta que no porta enlloc i per la qual ja no passa ningú. A Cornellà de Llobregat en tenim una. Però que estigui "morta" no significa que no hagi viscut i que les seves pedres no hagin estat testimoni de molta història.

La transformació del territori del Baix Llobregat ha estat radical en els darrers 20 anys. No crec que hi hagi cap altre territori on s'hagin construït tantes infraestructures en tan poc temps i tan concentrades en un sol àmbit geogràfic, en especial, en el Delta del Llobregat. Aquesta concentració ha esborrat pràcticament antigues xarxes d'infraestructures, algunes d'elles molt antigues i que el seu origen es perd en el temps.

A Cornellà existeix, a prop del riu Llobregat, restes de l'antiga carretera de Sant Creu de Calafell (iniciada al s. XVIII) del tram entre aquesta ciutat i Sant Boi. I, molt probablement, també siguin les restes superposades i reaprofitades del queda a Cornellà del medieval Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès. L'antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d'ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l'Almirall Vierna.

Aquest tram passa desapercebut, rodejat pel descomunal viaducte de l'AVE (de fet, l'última vegada que ha estat utilitzada aquesta carretera fantasma ha estat durant la construcció d'aquest viaducte), de dos vies més de ferrocarril, de la Ronda del Litoral, de la carretera de Sant Boi a Cornellà, d'horts periurbans d'estètica "somier" i dels pocs camps agrícoles que queden a Cornellà. Només, la elegant presència de tres centenaris plataners ens permetent ubicar-lo. Desgraciadament, aquest antics plataners que donaven ombra a les carreteres i personalitat al paisatge del Baix Llobregat, van desapareixen a mida que aquestes s'eixamplen per encabir més cotxes.

Trepijant aquetes restes, el primer que crida l'atenció és trobar una carretera on el ferm està empedrat amb peces rectangulars i irregulars de granit (un luxe d'acabament i que demostra la importància d'aquesta via de comunicació en el seu temps). "Gràcies" a les trinxeres realitzades per la via de ferrocarril de mercaderies, podem observar un magnífic tall del terraplè d'aquesta antiga carretera amb un dos metres d'alçada i amb murs de contenció construïts amb llicorelles i "torturà".

La decadència i desús d'aquesta carretera es va iniciar amb la destrucció del pont del riu Llobregat durant la Guerra Civil.

Crec, sincerament, que la ciutat de Cornellà hauria de dignificar aquest espai formant part del patrimoni històric de la ciutat i sumant-lo als espais naturals que envolten el riu Llobregat.

Screencasts and videos online

En busca de la Carrerada perduda

Excursió de recerca del traçat antic del Camí Ral i de la Carrerada per Sant Climent de Llobregat

Una de les meves passions és la de buscar antics camins perduts. I fa uns dies, en un matí de diumenge ben gris, vaig poder compartir aquesta passió amb uns companys de luxe: Xavier Parellada, president del Centre d’Estudis Beguetans; Jaume Vendrell, historiador local de Sant Climent de Llobregat i Miquel Vives, geògraf i un dels millors investigadors de “camineria” que crec que tenim a Catalunya.

L’objectiu era trobar les restes antigues de l’autèntica Carrerada de Sant Climent de Llobregat (també anomenada la Carrerada del Penedès) que a la vegada era el Camí Ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès i comprovar si també es trobaven roderes del pas de carros.

Bona part d’aquesta Carrerada és avui en dia una pista forestal on han desaparegut pràcticament les restes inequívoques de murs per encaminar els ramats o roderes que demostrin el pas de carruatges.

Teníem pistes al respecte: en Jaume Vendrell i el seu pare, i jo mateix, fa alguns anys, havien fet recerca per on podria passar; i la fotografia de un vol de 1956 i les dades del Cadastre ens van confirmar que des del coll de la Creu Xica (prop del cementiri de Sant Climent) fins a l’ermita del Roser passava l’antiga carrerada medieval del Penedès i alhora l’antic Camí Ral.

Tal com podeu veure amb les fotos del reportatge que vaig fer, vam descobrir restes de murs de llicorella fets amb lloses de llicorelles i roderes fetes pel pas de carros. El tema de les roderes és la prova palpable de que a pesar el fort desnivell d’aquest tram, els carros passaven; i tal com ens va comentar en Miquel Vives respecte als topònims d’aquests passos a Catalunya, se’l podria anomenar ben bé “El pas dels matamatxos”.

Vam continuar la nostra excursió per la Carrerada/Camí Ral fins la espectacular Roca del Barret (un lloc espectacular des del punt de vista geològic i natural) i d’allà vam tornar al Cementiri de Sant Climent (punt d’inici de la nostra excursió de recerca) pel camí bell de les Valls, admirant els magnífics marges de pedra seca que es poden localitzar en aquests dos camins.

Un dia rodó a pesar de la grisor del dia. Una excursió molt recomanable.

Excursió Begues-Olesa de Bonesvalls pel Camí Ral

El passat 29 de novembre, en el marc de la IIa Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada a Begues, el Centre d’Estudis Beguetans (CEB), va organitzar una excursió entre Begues i Olesa de Bonesvalls per l’antic Camí Ral que anava de Sant Boi de Llobregat a Vilafranca del Penedès.

Tal com es va exposar en una de les ponències de la Trobada, el passat estiu l’ajuntament de Begues va organitzar un camp de treball per joves que tenia l’objectiu d’involucrar als joves de la població en el coneixement i la recuperació d’aquesta important via de comunicació medieval i del patrimoni històric i natural que permet veure. El projecte es va anomenar “Joves pel Camí Ral” i van deixar testimoni en un bloc fet pels mateixos joves. Una iniciativa molt interessant.

Durant l’any 2010, l’àrea d’espais naturals de la Diputació de Barcelona crearà una nova ruta anomenada “Ruta dels Castells” que permetrà la connexió -mitjançant un sender molt ben senyalitzat- de tots els castells dels parcs naturals del Foix, d’Olerdola i del Garraf. I a petició dels ajuntaments de Begues i Olesa, aquesta ruta passarà pel Camí Ral en el tram entre aquest dues poblacions. Aquesta actuació de la Diputació permetrà recuperar aquest tram del camí que ara mateix està ben colonitzat per la vegetació.

Aquest camí serà molt interessant de fer, tal com vam poder comprovar el passat 29 de novembre, per l’entorn natural i agrícola del Parc Natural del Garraf pel qual passa i per la gran quantitat d’elements de patrimoni històric que es pot veure (l’espectacular Pou de Glaç, els enormes forns de calç excavats al rocam, les roderes i murs del Camí Ral, els marges de pedra seca, les cabanes de pedra seca, la Cadira de Sant Cristòfol i l’imponent Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls). Un cop aquest camí estigui net i recuperat és molt possible que es localitzin més elements d’interès patrimonial.

Us convido a veure el reportatge fotogràfic que vaig fer d’aquesta excursió clicant la imatge de dalt.

Els goigs de Santa Bàrbara de la Quadra del Llor

Avui, 4 de desembre, és santa Bàrbara. I fa pocs dies, l’Albert Domènech del bloc “Piscolabis Librorum” (un bloc molt interessant sobre llibres vells i curiosos, tipografia, enquadernacions, etc...) em va fer arribar, molt amablement, una fotografia dels “Goigs de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara, que se venera en la Quadra del Llor” i m’ha autoritzat la seva publicació en el meu bloc.

En el lloc que avui en dia es coneix com la Masia Santa Bàrbara, existia l’antiga torre del Llor que havia estat la seu de la jurisdicció medieval de la Quadra del Llor i vigilava el pas del camí del Llor i el camí vell de Torrelles. Adossada a l’antiga torre de guaita del s. X, existia una antiga ermita, la qual està documentada des del segle XIV; la seva primitiva advocació era la de sant Pau i a partir del segle XVIII va ser la de santa Bàrbara. Se sap que hi havia un retaule amb pintures de santa Bàrbara, sant Pau i sant Francesc que va ser profanat i cremat per uns brètols fanàtics l’any 1936.

Al segle XIX, encara es celebrava l’Aplec de Sant Bàrbara i aquests goigs deuen de ser d’aquesta època pel català que s’utilitza i per l’estètica dels elements tipogràfics utilitzats en la seva impressió.

Desgraciadament, avui en dia ja no queda cap rastre de l’ermita tal com encara es podia veure en fotografies dels anys 30, ja que tot el conjunt de la antiga seu de la quadra, la torre i l’ermita ha patit els darrers anys tot un seguit d’atemptats patrimonials per convertir-ho en un restaurant amb estètica de spaguetti-western.

El Quixot va passar per Sant Boi

L’any 2005 es va celebrar el 400 aniversari de la primera publicació del “El Ingenioso hidalgo Don Quijote” de Miguel de Cervantes. I a Barcelona es va fer una extraordinària exposició sota el nom “El Quixot i Barcelona” al Saló del Tinell.

Sempre m’ha emocionat entrar en l’imponent Tinell i pensar en quanta història s’ha viscut en aquelles parets; però el dia que vaig anar a visitar aquesta exposició vaig tenir un altre impacte: una enorme reproducció d’un plànol del s. XVIII donava la benvinguda. Aquest plànol mostrava quin havia estat el recorregut pel qual en Cervantes havia fet passar al Quixot des de la Mancha fins arribar a Barcelona.
I aquest plànol no deixava cap dubte que el Quixot per anar a Barcelona va passar pel Camí Ral que anava de Vilafranca del Penedès a Barcelona i que passava per Sant Boi de Llobregat.
Aquest fet ens demostra, un cop més, que aquest camí era un dels més importants que arribava a Barcelona fins que Carles III va fer construir el desaparegut pont de Molins de Rei i el Camino Real que passava per l’Ordal que comunicava Madrid amb Barcelona (l’actual N-340).

Aquest plànol va ser encarregat pel rei Carles III en el 150é aniversari de la mort d’en Cervantes, i va ser dibuixat pel geògraf madrileny Tomás López en base al treball de camp realitzat pel capità d’enginyers extremeny, Joseph de Hermosilla. Alguns estudiosos el daten de l’any 1765 i la Real Acadèmia Espanyola el va adoptar oficialment el 1780. (+info)

S’ha parlat de la importància del nostre Camí Ral pel pas de reis i comtes a l’Edat Mitja, però que un personatge tan universal com en Miguel de Cervantes –gran admirador de Catalunya i de Barcelona- hagués passat per a qui, i que sobretot, hagués fer passar a uns personatges tan mundialment coneguts com el Quixot i en Sancho Panza, crec que és el sumun.

Com ja us he informat anteriorment en el meu bloc, des d'alguns ajuntaments i des de la societat civil de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat, Begues i Olesa de Bonesvalls, s’està treballant en la recuperació d’aquest Camí Ral i crec que afegir la recuperació de la Ruta del Quixot per Catalunya com una prolongació de la Ruta del Quijote, pot encara donar-li més valor històric, turístic i literari.

La recuperació dels senders del Parc Forestal Montbaig

Als que us agrada caminar per la muntanya i el senderisme, crec que em donareu la raó en l’afirmació que és més agradable caminar per un sender o un corriol que per una pista forestal. Com diu un amic, caminar per un sender permet un contacte més “íntim” amb la natura.

El Parc Forestal Montbaig és un privilegiat espai natural de la comarca del Baix Llobregat que té una alta freqüentació de persones àvides de contacte amb la natura. Un privilegi que tenen les poblacions de Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i Viladecans i que altres ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no podem gaudir al no haver preservat cap entorn natural.

La gran majoria de les persones que s’apropen caminant o en bicicleta al Montbaig ho fan per les pistes forestals que permeten l’accés al cim, on està la fotogènica ermita de Sant Ramon i on es pot fruir d’una extraordinària panoràmica. Però al Montbaig també existeixen una xarxa de senders, molt desconeguts, i pràcticament sense senyalitzar.

Aquests senders han estat recentment recuperats pel mòdul forestal de l’Escola Taller de Sant Boi que gestiona CORESSA. Molts d’ells estaven cegats pel creixement de la vegetació i pels efectes de les tràgiques ventades del passat mes de gener. Pels joves que treballen en aquest mòdul és una magnífica experiència per aplicar els seus coneixements en l’ús de maquinària forestal (moto serres i desbrossadores) i de reconeixement d’espècies vegetals i és una tasca gratificant perquè també es fa una tasca de millorar els accessos i fer escales aprofitant la natura.

Per la meva experiència de 6 anys treballant en aquests programes d’inserció laboral (escoles tallers i taller d’ocupació), us puc assegurar que moltes de les persones que formen part d’aquest programes es converteixen en grans defensors de la natura i voldrien treballar sempre en aquest àmbit (cosa que és difícil per les poques empreses que es dediquen a aquestes tasques a la comarca, encara que al Baix Llobregat hi ha molt feina a fer en un territori on 60% és forestal però que està deixat de la ma de Déu...).

Els senders recuperats o que s’estan recuperant són aquests:

El sender del Torrent d’en Pedro
El sender de la Carrerada
El sender de la Roca Negra
El sender de Can Tutussaus
El sender de la Torre Elèctrica
El sender del Torrent de Gualbes
El sender del Cordal de Sant Ramon
El Camí vell de Sant Ramon.

I si voleu un consell, la millor manera de descobrir-los és perdent-se pel Montbaig.

El garrofer centenari del camí de Sales

S’hi ha un arbre al nostre entorn forestal que testimonia durant segles l’aprofitament humà de les nostres muntanyes és el garrofer.

Desaparegudes les vinyes d’antany, els garrofers i les oliveres asilvestrades -ofegades pels pins blancs i els brucs- són les úniques restes vegetals del passat agrícola. I de fet, els garrofers són els arbres més antics que podem trobar en el territori forestal de Sant Boi i de les muntanyes de l’entorn.

Un dels exemplars més notables que tenim a Sant Boi, és el garrofer centenari situat al costat del que queda de l’antic –i molt modificat- camí de Sales. Aquest camí comunica encara, Sant Boi de Llobregat (des l’avinguda Torre la Vila) amb el lloc de Sales que havia estat un antic alou medieval de la baronia d’Eramprunyà i que avui pertany al terme municipal de Viladecans. Al lloc de Sales podem trobar encara avui en dia la ermita d’origen romànic de Santa Maria de Sales, localitzada al costat del cementiri de Viladecans (un racó sorprenent de la nostra comarca per la seva ubicació en una terrassa geològica molt interessant i que esperem que no es malmeti en el futur; de fet, l’ajuntament de Viladecans vol museitzar aquest espai i s’organitzen visites amb la col·laboració de la Fundació Sigea). En aquest lloc també s’han trobat restes d’una vila romana i pel camí podem trobar alguns restes dissipats de ceràmica ibèrica mesclada amb restes d’abocaments incontrolats de runa (quina llàstima i desgràcia en un lloc amb tanta història!). Us recomano que llegiu el que diu la historiadora Montserrat Pagès d’aquest lloc en el seu llibre “Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat”.

Aquest garrofer té més de 100 anys pel fet de que té més d’un metre de diàmetre en el tronc de la seva base.

Desgraciadament, va patir un incendi l’agost de 2007 provocat per uns brètols que el va deixar molt tocat; però, miraculosament, encara sobreviu.

El garrofer de Sales al Juliol de 2006.

El garrofer de Sales al Febrer de 2008.

El garrofer de Sales al Novembre de 2009.

Marges de Sant Boi (V)

A les fotos podeu observador un parell de marges de llicorella que existeixen en el sender del Torrent d’en Pedro o del Pedró (no està clar quin és el topònim definitiu; el primer fa referència al nom d’algú i el segon, a la existència d’un pedró o creu de terme que existia al peu del Camí Ral i que el torrent travessava) del Parc Forestal del Montbaig.

El sender del Torrent d’en Pedro és un sender que uneix el sender de la Carrerada del Montbaig amb l’Estret de Roques, i a pesar de les destrosses provocades per la desgraciada ventada del mes de gener, és molt interessant perquè travessa un bosc d’obaga a l’entorn del torrent. Aquest sender s’ha recuperant recentment per l’escola taller que gestiona CORESSA.

Caminar per aquest sender, que té un parell de quilòmetres, ens permet veure interessants marges de pedra seca amagats entre una vegetació incontrolada amb brucs enormes, roures, alzines i oliveres testimoni d’un gloriós passat agrícola; i a més a més, és la continuació perfecta fins l’Estret de Roques del tram recuperat del Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès, sense tenir que caminar per la carretera de Sant Climent. Al sender també podem trobar una interessant bassa de vinya i una amagada cabana de planta quadrada en estat de runa.

El camí ral era un camí romà? II Trobada d’estudiosos i centre d’estudis de la baronia d’Eramprunyà.

El proper 28 de novembre, tindrà lloc a l’Antic Escorxador de Begues la “II Trobada d’estudiosos i de centres d’estudis de la baronia d’Eramprunyà” organitzada en aquesta ocasió pel CEB (Centre d’Estudis Beguetans). Aquesta nova trobada té com a tema centra “El Camí Ral i altres vies de pas”.

Tal com us informava en el meu article “Estudiosos del Camí Ral visiten el tram recuperat de Sant Boi” el CEB, el grup de Recerca d’Olesa de Bonesvalls i el Centre d’estudis de Gavà i altres estudiosos estem treballant plegats per localitzar i investigar el tram original del Camí Ral des del terme de Sant Boi fins al terme d’Olesa de Bonesvalls. Aquesta trobada de Begues precisament servirà per exposar aquests interessants treballs de recerca que s’han fet “a peu” i també investigant en arxius.

Esperem que aquesta “comunió” de sensibilitats i ganes per la recuperació de l’antic camí ral doni grans resultats i ajudi a que les institucions (ajuntaments, consell comarcal, diputació i generalitat) impulsin la seva recuperació com a sender turístic de primer ordre. Tot fa pensar que així serà, ja que el projecte és molt atractiu per l’entorn natural i patrimonial que travessa.

Però un dels temes que més discussió ha generat i que generarà en aquesta trobada és sobre l’origen històric del camí ral (Era d’origen romà?) i quin era el seu recorregut per Sant Climent de Llobregat (per la Carrerada o pel camí de les Valls).

Pel que fa sobre aquestes qüestions, el prestigiós estudiós Josep Campmany del Centre d’Estudis de Gavà, ha realitzat un imponent treball d’investigació sobre el camí ral a seu pas per Sant Climent titulat “Sant Climent de Llobregat a l’edat mitjana. Toponímia, camins principals i morfologia urbana” que és el que ha donat peu a aquesta discussió. En Campmay planteja que el camí ral té el seu origen al s. IX i que el seu pas era per la Carrerada.

En front d’aquestes conclusions d’en Campmany està el plantejament del també prestigiós arqueòleg Pere Izquierdo que planteja un origen romà del camí ral i que el seu pas era pel camí de les Valls. En fi, que com podeu veure aquesta trobada serà molt entretinguda.

Servidor farà una presentació sobre el pas del Camí Ral per Sant Boi i explicaré els treballs de recuperació que va efectuar un Taller d’Ocupació gestionat per la empresa municipal de Sant Boi (CORESSA). Així mateix, també presentaré les restes dels camins antics de muntanya de Sant Boi que també estaven connectats amb el camí ral amb alguna sorpresa al respecte. Si us interessa el tema, no us ho perdeu.

La foto del cartell de la trobada correspon a l'estat a principis del s. XX de la creu de terme de Begues al costat del Camí Ral al seu pas per can Coll.

Els vells camins de Sant Boi (VI). El camí de la Roca Negra.

Podríem dir que els vells camins de muntanya de Sant Boi és podem dividir de dos tipus: els que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i els que el tenen pels vessants d’aquestes.

El camí de la Roca Negra és un d’aquests camins que tenen el seu traçat per les carenes de les muntanyes i dels pocs que s’han conservat pràcticament intactes. I s’ha conservat degut a que la vegetació l’ha anant colonitzat al llarg del temps. El camí tenia un sender paral·lel que, desprès d’un incendi forestal als anys 80 a la vall del Llor, està des de llavors cegat en bona part per impenetrables garrics.

Aquest camí connectava la vall del Llor (a l’alçada d’un coll de muntanya que ara és la cruïlla que forma el carrer Eucaliptus, camí vell de Torrelles, camí del Llor i la entrada al recinte de la masia de Santa Bàrbara) amb el camí del Turó de l’Angla que permetia també la connexió amb l’important Camí Ral a l’alçada de l’Estret de Roques.

Aquest camí carener era la frontera, fins a principis del s. XIX, de les quadres medievals del Llor i de Benviure.

A les restes del camí encara podem veure fites amb la inscripció “Bori” col·locades a finals del s. XIX i que corresponen a la Quadra del Bori que antigament s’anomenava Benviure.
Estem davant d’un camí amb una llargària escassament d’un quilòmetre i d’una amplada que oscil·la entre els 2,5 i 4 metres d’ampla.

El camí està construït en forma de terraplè amb dos murs paral·lels construïts amb lloses de llicorelles col·locades verticalment o horitzontalment. Aquest tipus de murs són característics dels camins que s’utilitzaven com a carrerades per a la transhumància de ramats. També és possible que aquest camí tingués alguna relació amb la existència d’alguna antiga cantera de llicorelles o mina a cel obert per l’obtenció de ferro al que s’anomena la Roca Negra.

La Roca Negra és un extraordinari racó natural que forma una balconada natural sobre la vall de Can Carreres i el Montbaig, i que precisament deu el seu nom al color ferruginós del rocam.

La recuperació de l’antic camí de Sant Jaume del Baix Llobregat

Aquest estiu vam saber de la bona notícia de que el camí català de Sant Jaume s’ha incorporat a la ruta oficial del Xacobeo.

El camí oficial català surt del monestir de Monserrat i des de aquest meravellós i espiritual lloc està perfectament senyalitzat el seu recorregut en direcció cap a Igualada. Però a Catalunya no podem parlar d’ún únic camí català de Sant Jaume, sinó dels camins catalans de Sant Jaume en plural (el camí català per San Juan de la Peña, el de Lleida i Zaragoza, el de l’Ebre, el de Girona i el de Ripoll i Vall de Camprodon). Fins i tot, el camí ral que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès i que passava per Sant Boi de Llobregat havia estat un camí de connexió amb el camí català de Sant Jaume al unir-se amb el camí que anava en direcció a La Llacuna i a Igualada.

Però una altre notícia que hem sabut aquest estiu i que és un fet molt important per rellançar la identitat històrica i la recuperació dels entorns naturals de la comarca del Baix Llobregat, és la localització del perdut tram del camí català de Sant Jaume entre Martorell i Montserrat. Aquesta localització ha estat gràcies a la extraordinària recerca del geògraf Miquel Vives publicada en la seva tesi “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Gràcies a la tasca d’en Miquel Vives de convèncer a les autoritats i a la voluntat política dels ajuntaments de Martorell, Abrera, Esparraguera, Olesa de Montserrat i Collbató (I amb el suport del Govern de la Generalitat de Catalunya), aquest camí es senyalitzarà com a camí de Sant Jaume.

Però la recuperació del camí de Sant Jaume des de Martorell unida a l’ambiciós projecte de recuperació del riu Llobregat com a parc fluvial amb una xarxa de camins que vagin des d’Olesa de Montserrat fins el Prat de Llobregat, permetrà que molts ciutadans del Baix Llobregat puguin iniciar el camí de Sant Jaume sortint de casa. Què esteu esperant per fer-vos la credencial de peregrí?

L’imatge és una part de la “Carte de Chemins de S. Jacques de Compostelle” de 1648.

El curiós pont del Montbaig

De les troballes arqueològiques del patrimoni històric que s’han trobat al Montbaig, aquest pont és potser una de les més curioses.

Al setembre de 2005, mentre es realitzaven tasques de neteja d’arbres cremats pel pavorós incendi del juliol del mateix any, es va trobar aquest curiós pont en la capçalera d’un torrent que baixa pel Montbaig des de la cruïlla que formen el camí de l’ermita que puja per la font de Gualbes i el camí vell de Sant Ramon.

El pont fa uns 2,5 metres d’alçada i 1 metre d’ampla amb un arc de mig punt; aquest arc està construït amb maons prims i la resta del pont amb llicorella.

Es tracta d’una construcció ben curiosa, perquè és una construcció molt ben feta que donava servei a un camí amb una ampla només d’un metre per on no podia passar un carro, encara que si una mula. Cal assenyalar que les pistes forestals que avui existeixen, fa 200 anys no hi eren; i aquest pont era d’un camí que avui en dia s’ha perdut.

La datació de la construcció d’aquest pont és difícil de concretar. Encara que per la tipologia dels materials podria ser una construcció dels segles XVIII-XIX.

A la foto, tècnics del Museu de Sant Boi inspeccionant la troballa el setembre de 2005.

Estudiosos del Camí Ral visiten el tram recuperat de Sant Boi

El passat dimecres, 13 de maig, vaig tenir l’honor d’ensenyar, als següents estudiosos, el tram recuperat del Camí Ral que anava de Sant Boi a Vilafranca: Francesc Sánchez, regidor de cultura de Begues, Xavier Parellada del Centre d’Estudis Beguetans (CEB), Jaume Vendrell, tècnic de cultura de Sant Climent de Llobregat, historiador i autor de l’interessant treball “...In Locum Vocitatum Almafar...” i Miquel Vives, geògraf i autor de la imponent tesi “L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

L’any 2005, vaig tenir el meu moment “sàpiens” de descobrir aquest tram i, l’any 2008, de dirigir els treballs de recuperació que va efectuar el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi que comandava l’amic Andreu Burguera.

Aquests estudiosos van destacar la singularitat del tram recuperat per haver arribat intacte fins als nostres temps desprès d’haver estat més de 100 anys abandonat degut a la construcció, a principis del segle XX, de la carretera de Sant Climent de Llobregat.

També vam visitar el veritable Estret de Roques (veieu el meu post al respecte), una antiga excavació efectuada entre llicorelles amagada entre la vegetació que havia permès tenir un recorregut molt més rectilini entre Sant Boi i Sant Climent en l’època que la única via de comunicació era l’antic Camí Ral (una característica, per cert, dels antics camins romans).

En aquests moments el CEB de Begues està impulsant, conjuntament amb el grup de Recerca d’Olesa de Bonesvalls, una important tasca de investigació documental i sobre el terreny, dels trams del Camí Ral entre Sant Climent, Begues i Olesa. Ben segur que aquesta feina permetrà un recuperació total del Camí Ral obrint moltes portes a la creació d’un recorregut eco turístic que passarà per espais naturals com el Parc Forestal del Montbaig o el Parc Natural del Garraf i per interessants racons de patrimoni històric lligats a la història del Camí Ral com la Torre Benviure del s. XI i l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls del s. XIII.

Els vells camins de Sant Boi (V). El Camí Vell de Llor.

D’aquest vell camí només en queda 350 metres sense asfaltar; la resta ha estat engolit pel constant creixement urbanístic de la ciutat dels últims 30 anys.

Antigament, aquest camí començava com un trencall de l’antic Camí de Sant Vicenç dels Horts (convertit en carretera, avui en dia, però que molt probablement havia estat una via romana secundària de l’antiga Via Augusta que passava pel pont del Diable a Martorell); aquest primer tram és, avui en dia, el carrer Benito Menni (desprès es converteix en els carrers Pablo Picasso i Camí del Llor). En aquest lloc estava l’antic Convent del s. XVI de la Visitació dels Caputxins primer i desprès dels Servites fins la desamortització de Mendizabal del 1835. L’any 1853, aquest convent es adquirit pel doctor Pujades per fundar la gènesi del que avui són els imponents hospitals psiquiàtrics de Sant Boi (us recomano que consulteu el bloc d’en Joan Vendrell si voleu aprofundir sobre la interessant història d’aquests hospitals)

L’origen d’aquest camí es perd en el temps, però el seu origen està lligat a la existència de l’antiga Quadra del Llor i de la seva torre de guaita de la qual hi ha notícies des del s. X. Precisament, a l’alçada de l’antiga torre del Llor (avui masia de Santa Bàrbara) aquest camí es connectava amb el Camí Vell de Torrelles (veieu el meu post sobre aquest interessant camí). Cal destacar que l’origen del camí també podria ser íbero-romà, ja que a l’any 1983 es va localitzar un important jaciment de ceràmica a la vora del camí (a l'alçada del col·legi Llor) que va aportar molta informació sobre el tipus d’eines de l’època i del pas de la cultura ibèrica a la romana.

No fa gaire també es va trobar al camí les restes d’una mena de menhir (veieu el meu post “Un menhir a Sant Boi?”) que fa poc ha estat –afortunadament- dipositat al Museu de Sant Boi.

Una de les coses interessants que encara podem veure en el tram sense asfaltat, és –a part de la excavació del camí en una transició de rocam argilós a rocam de llicorella- les restes d’una curiosa canal excavada paral·lelament al camí amb un metre d’ampla i de profunditat i que -molt probablement- tenia la funció de recollida d’aigües per evitar la erosió del camí i el control de les aigües davant d'una possible la inundació dels camps de garrofers que encara avui existeixent. D’aquest tipus de canals també en poden trobar una al camí d’accés a Can Carreres Vell.

La “desgavellada” Creu de Can Salgado.

En el terme de Santa Coloma de Cervelló existeix una curiosa creu de muntanya que el vandalisme provocat per uns brètols l’han desgavellat. La creu està situada en el cim d’un turonet (121,9 m) que vigila la cruïlla que formen els camins de can Codina (un camí que connecta, a l’alçada del mas de can Codina amb el camí del Llor a Sant Boi amb la carretera d’accés a la urbanització “Cesalpina” a Santa Coloma) i el de can Salgado (Camí que neix a les Cases del Llor a Sant Boi). En aquest cruïlla també està l’entrada de l’imponent mas de can Salgado.
El topònim Salgado és originari de Galícia. Jacinto Salgado era un militar de les tropes borbòniques de Felip V que va intervenir a la Guerra de Successió i que va rebre, com a premi i botí de guerra, la Torre Forès, una masia del segle XVII que a partir de llavors es va dir can Salgado (a pesar del que digui rètol de la entrada que indica “Mas Terra Alta”).
Cal assenyalar, abans de res, que l’últim tram del Camí de can Salgado que arriba a aquesta cruïlla és molt interessant: es tracta d’un camí que no s’ha arranjat amb maquinària i conserva les antigues travesseres de pedra que s’utilitzaven antigament per evitar l’erosió dels camins amb pendent. En aquest tram també poden observar un interessant mur de contenció del camí, fet amb pedra seca de llicorella.
El que queda de la creu -molt probablement més devastada en aquests moments del que es veu en aquestes fotografies fetes l’any 2005- no indica que sigui una creu molt antiga. Es probable que, per la ubicació a la partió dels termes de Sant Boi i Santa Coloma, aquesta creu substitueixi a alguna antiga creu de terme que van destruir altres avantpassats dels brètols d’avui en dia (Quina mania s’ha tingut sempre en destruir les creus de terme!). El lloc on s’ubica és, avui en dia, un bosc descontrolat de pins blancs força impenetrable; però en temps no molt llunyans, devia ser un lloc amb força visibilitat ja què el turonet devia d’estar del tot conreat de vinyes, atesa l’abundància d’interessants marges de pedra seca fets amb llicorelles i pedres de torturà.

Els vells camins de Sant Boi (IV). El Camí Vell de Torrelles

Al final del carrer Eucaliptus hi ha una cruïlla on comença la pista forestal senyalitzada com a Camí Vell de Torrelles; en aquest lloc també comença el camí que jo anomeno “Camí de la Roca Negra” (que serà objecte d’un altre article en aquest bloc) i on es connecta també amb el Camí Vell de Llor que està parcialment asfaltat. Al Camí Vell de Torrelles com en altres camins forestals que es van realitzar a mitjans dels anys 90, es va aprofitar la traça i el recorregut d’antics camins o senders existents. De fet, quan es fa fer aquesta pista molts excursionistes santboians es van queixar a les autoritats municipals perquè s’havia fet malbé un sender preciós i es va destruir alguns trams molt interessants amb marques de roderes. Afortunadament, alguns trams no es van poder aprofitar i es va salvaguardar uns 500 m de l’antic camí que han quedat sota l’espessa vegetació. A les fotos, podeu veure un tram molt interessant del camí que es va salvar de la seva destrucció i que està excavat en el rocam de llicorella. Aquest camí va estar vigilat des de l’Edat Mitjana a la banda de Sant Boi -a la vall del Llor en el territori de l’antiga Quadra del Llor- per la torre del Llor (convertida posteriorment en la masia de Santa Bàrbara i que actualment és un restaurant), i a la banda de Torrelles de Llobregat per la Torre del Senyor (al costat de la masia-restaurant Can Balasch i de l’actual “Catalunya en miniatura”).

Els vells camins de Sant Boi (III). La Carrerada del Montbaig.

Les carrerades són camins que existeixen des de l’Edat Mitja i que estaven destinats a les rutes de transhumància dels ramats que a l’hivern baixaven de les terres més fredes del Pirineu fins a llocs com el Garraf o el Delta del Llobregat amb un clima més benigne i que permetien trobar els pastos adequats mentre s’esperava l’arribada de l’estiu per tornar-hi.
El tram de carrerada que s’ha conservat en el Montbaig –uns 500 m- molt probablement formava part de l’anomenada “Carrerada del Penedès” que aprofitava el recorregut del Camí Ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona. De fet, el tram que troben a Sant Boi és probablement una bifurcació del Camí Ral que partia des de l’Estret de Roques per tal de segregar el tràfic de persones, carruatges, mules i ramats. El topònim de “La Carrerada” ha perdurat en el terme de Sant Climent de Llobregat i el trobem al camí que surt del seu cementiri i que passa al costat de l’Ermita del Roser en direcció a la Roca del Barret de Begues.
La Carrerada del Montbaig té 3 m d’amplada entre murs que tenen 1 m d’amplada. Els murs estan formats per imponents lloses de llicorella col·locades en forma inclinada. També trobem diversos clots excavats en la llicorella que tenien la funció d’abeuradors dels ramats. Bona part del camí està sota la vegetació. Una altre part del camí ha desaparescut amb la instal·lació de torres elèctriques i la construcció de pistes forestals.
Un sender no senyalitzat del Parc Forestal del Montbaig ens permet apropar-nos des del camí de la Font de Gualbes i pujar en paral·lel a la carrerada.

Els vells camins de Sant Boi (II). El Camí Ral.

Si hi ha un vell camí de Sant Boi que hagi tingut una importància al llarg de la història pel seu paper com a antiga via de comunicació, és el Camí Ral. D’aquest camí ja us vaig parlar en el post “L’oblidat Estret de Roques”. Va ser una important via de comunicació que va existir des de Barcelona fins a Vilafranca del Penedès, essent una alternativa a l’antiga Via Augusta i una important “carrerada” medieval pel pas de transhumància. La seva importància viària va desaparèixer al construir-se a mitjans dels s. XVIII la carretera de l’Ordal (N-340) i el pont de Molins de Rei. Si voleu una informació més detallada sobre la història d’aquest camí us recomano que llegiu el meu treball “El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi”. Les fotografies que veieu corresponen a un tram d’uns 500 m que s’ha conservat intacte a l’alçada del km. 2 de la carretera de Sant Climent i que es va “salvar” de ser engolit per la construcció de l’actual carretera gràcies a que fa més de 100 anys els enginyers van desestimar el aprofitar-lo per passar per aquest tram. Recents treballs de neteja del camí han permès observar uns murets laterals i unes interessants roderes excavades en el rocam de llicorella.

Els vells camins de Sant Boi (I). El camí de la Vila Nova o del Bosc dels Claretians

Com altres vegades, i arran de fer la meva feina de supervisar els treballs forestals de la empresa on treballo (CORESSA), vaig trobar un curiós tram d’un antic camí per sobre del club de petanca que hi ha al carrer Benviure en el lloc que segons qui s’anomena la Vila Nova o el Bosc dels Claretians (anomenat així perquè la Congregació Claretiana tenia un seminari a l’edifici proper del palauet dels Marquesos de Cornellà o Torre de la Marquesa de Cornellà i que és l’actual col·legi Benviure). El tram d’aquest camí –que no ha estat afortunadament engolit pel creixement urbanístic de la ciutat- té una llargària d’uns 400 m i uns 4 m d’amplada; però té una característica que li dona una gran personalitat: a cada banda té dos murs construïts amb lloses enormes de llicorella d’uns 50 cm d’amplada i 80 cm d’alçada –molt arrodonides i erosionades pel temps-, col·locades verticalment amb inclinació i encastades al terra. Aquest camí devia de connectar amb la seu de la Quadra medieval de Benviure (la Torre de Benviure, situada al carrer Can Paulet) i a la vegada amb l’antic Camí Ral. La funció d’aquests murets podria ser diversa: aquest tram podria haver estat una carrerada (camins amb murets de pedra seca per guiar el transport de ramats) o servien per fer un terraplè per reforçar el ferm similar als camins que feien els romans. En un plànol de parcel·lació del 1861 es visualitza aquest tram que acaba també on està l’actual club de petanca. Caldria assenyalar que aquest camí es troba molt a prop del conjunt d’eremitoris del Benviure, d’un jaciment ibèric i d’un hipotètic assentament alt-medieval anomenat la “Vila Nova” del qual no s’han trobat restes.