Sant Boi-Carcassonne-Homps-Sant Boi

Fa pocs dies, vaig estar amb la meva família a Carcassonne (Carcassona, en occità) passant un parell de dies. Ja hi havia estat altres vegades. La primera va ser a mitjans dels anys 80 de tornada d’un viatge de Toulouse (Tolosa, en occità) amb altres companys de la Escola de disseny Llotja desprès d’assistir a un encontre d’escoles de disseny europees i on s’exposaven alguns dels nostres projectes d’escola; ens va cridar molt l’atenció veure l’imponent conjunt medieval des de l’autopista i vam decidir parar i fer una mica de turisme. La segona vegada que vaig ser-hi va ser fa uns 10 anys i amb la meva parella, Carcassonne va ser un lloc més per a visitar de la recomanable ruta dels castells càtars. Aquesta tercera vegada tenia l’encant d’anar amb la meva filla de sis anys fent-li volar la seva imaginació amb històries de princeses i cavallers (surt més barat anar a Carcassonne que a Disneyland-Paris... je, je...).
No us avorriré amb dades històriques sobre Carcassonne, però si que us volia comentar que hi ha una certa polèmica per la restauració d’aquest conjunt que es va fer a partir de mitjans de segle XIX pel fet d’haver afegit les característiques teulades còniques a les torres de les muralles i que potser són més pròpies dels castells del nord de França.
Us recomano una visita nocturna passejant per les seves muralles. És com entrar en una nova dimensió i no deixa de ser divertit i misteriós si aneu amb nens.
Volíem aprofitar la visita a Carcassonne per anar també a veure el Canal du Midi (declarat Patrimoni de la Humanitat igual que el conjunt medieval de Carcassonne) i fer alguna passejada amb vaixell, però fins desprès de Setmana Santa no comença la temporada. Així doncs, i guiats per la intuïció i no seguint cap itinerari turístic (com fa una mica l’Espinàs amb els seus llibres de viatges) van decidir tornar a Sant Boi no directament per l’avorrida autopista sinó per la carretera D 610 que va entre el riu l’Aude i el costat mateix del Canal du Midi; i vam encertar, el paisatge és deliciós amb l’omnipresència de les vinyes i els plataners que voregen el canal.
Vam decidir de parar a la població de Homps perquè segons el mapa hi havia un port que havia estat important pel transport fluvial dels barrils del vi de les regions de Minervois i de Corbières fins a Burdeos. A Homps vam decidir passejar caminant per la vora del Canal du Midi en direcció a la Redorte; va ser una passejada relaxada -i no hi havien turistes!- fins el pont de Jouattes. Un racó de la França profunda i autèntica que us recomano i que us convidarà a saborejar la vida – i si és amb un bon formatge, un bon foie i un bon vi del país, doncs millor-. Desprès vam anar en direcció a Lézignan-Corbières on van tornar a agafar l’autopista per tornar a Sant Boi.
Us convido a veure uns petits reportatges fotogràfics de les visites a Carcassonne i a la de Homps. Les fotos estan fetes amb una camera digital Canon EOS 400D.

Els apareguts marges del camí de Sales

El passat 9 de desembre de 2007, la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig) va patir un incendi forestal al camí de Sales, a la partió dels termes municipals de Sant Boi de Llobregat i Viladecans.
L’incendi va afectar a una zona on hi han uns extraordinaris exemplars de pins pinyoners madurs que, en part, podran sobreviure. També va afectar de ple a un garrofer centenari que té més d’un metre de diàmetre el seu tronc.
Com ja va passar a l’important incendi del juliol de 2005 que també va patir el Montbaig, sota la espessa pinassa i matolls cremats que havien crescut descontroladament en antics camps de conreus, apareix un paisatge d’un altre temps: son els marges de pedra seca. La pedra d’aquests marges són de llicorella i de torturà , que són nòduls de fang cimentats de color clar; de fet, la zona del camí de Sales és geològicament una zona de transició entre llicorelles i argil·les.
Us adjunto aquí un petit reportatge fotogràfic d’aquests marges que com podreu observar tenen una gran bellesa.

Rutes pel Baix Llobregat (I)

Des que tenia 4 anys, mon pare ens feia caminar per la muntanya a mi i a mon germà. Em recordo de les meves primeres xiruques i de la meva primera motxilla; i em recordo de la il·lusió que em feia que els Reis Mags em portessin una cantimplora o una lot per anar d’excursió.
Aquestes excursions les fèiem per l’àmbit de les Muntanyes de l’Ordal i per les muntanyes més properes com el Montbaig, el Montpedrós o per les valls de Sant Climent de Llobregat. Les excursions quasi sempre les iniciaven des de Sant Boi, Sant Climent, Santa Coloma de Cervelló o Torrelles de Llobregat, però també ens desplaçàvem fins a Martorell o Vallirana.
Mon pare sempre ens ha inculcat el valor de la curiositat pel que tenim a prop. Amb la única ajuda del mapa “Ordal” de la Editorial Alpina (que ja no s’ha tornat a reeditar mai més) i que era la única guia o publicació que existia en aquells moments, vam caminar cada dissabte durant tota la meva infància per molts racons d’aquests espais muntanyencs del Baix Llobregat.
Amb el pas del temps, i veiem que en aquell moment no hi havia cap publicació al respecte, vaig marcar-me l’objectiu de fer una guia que recopilés en part algunes d’aquelles excursions i que permetés donar a conèixer aquests espais naturals a la població del Baix Llobregat. Sempre he cregut que la divulgació i el conèixer el que tenim a prop permet que el valorem adequadament.
Bé i gràcies a la col·laboració de l’editor de la revista gratuïta AQUÍ, vaig publicar la meva primer guia amb una distribució gratuïta de 40.000 exemplars per tota la comarca. Va ser una experiència molt grata, perquè em va obligar a fer de nou els recorreguts, a fer fotografies significatives i a fer la cartografia, i fer, fins tot, el disseny gràfic de la publicació.
Passat més de 10 anys, ara canviaria moltes coses (alguns topònims s'han aclarit) i ara existeix més bibliografia sobre rutes de senderisme al Baix Llobregat. Em va fer molta il·lusió veure que aquesta guia sortia citada com a bibliografia consultada en publicacions recents. El títol d’aquesta primera guia era “Rutes pel Baix. L’Ordal, Serra de Güell i Montbaig-Montpedrós” i el podeu descarregar aquí el format pdf.
Bones vacances de Setmana Santa i aprofiteu-les per fer senderisme pel Baix Llobregat.

Fotografia panoràmica (I)

No puc negar els grans avantatges que té la tecnologia digital pels aficionats a la fotografia: la visualització immediata dels resultats, l’estalvi de diners pels costos dels revelats, l’intercanvi d’arxius per internet, etc... Però de totes les cameres que tinc (tinc 6) hi ha una que per a mi és especial; és una camera que fa fotografies panoràmiques.
La camera en qüestió és una Zenit HORIZON 202 fabricada a l’antiga URRS i que vaig comprar de segona ma a la tenda de fotografia ARPI de Barcelona a principis dels anys 90.
És una camera absolutament mecànica i no porta res d’electrònica i no necessita piles per funcionar; en fi, una camera analògica cent per cent.
La HORIZON 202 és una evolució de la camera soviètica HORINZONT i té una història de mes de 60 anys funcionant amb pràcticament la mateixa tecnologia del primer model.
Ja sé que em direu alguns que sou experts en treballar amb el Photoshop que aquest programa permet enllaçar diverses fotografies digitals i formar panoràmiques, però per a mi té molta més màgia poder fer de un sol cop una fotografia única que capta una imatge de pràcticament 120º gràcies a que l’objectiu fitxa que porta la camera rota en horitzontal.
També m’agrada la tasca artesana que comporta fer fotografies amb aquesta camera, ja que has de posar molt bé el carret perquè no s’enredi i has de mesurar la llum amb un fotòmetre de ma (jo tinc un de baratet que em va la mar de bé). I també és recomanable fer la majoria de les fotos amb trípode.
I pel que vaig comprovar fa anys per internet, hi han molts fans a nivell internacional d’aquesta camera amb un fenomen similar al de la lomografia. De fet, en les tendes especialitzades de cameres de la marca “LOMO” també podeu trobar les HORIZON i en moltes tendes de museus també les podeu trobar (és consideren veritables instruments de creació artística).
Jo recomano fer fotografia en diapositiva ja que hi ha escaners que permet escanejar el format de diapositiva panoràmica de 35 mm (Jo tinc un HP Smart S20) i així podeu digitalitzar la imatge i manipular-la. Recomano utilitzar les diapositives VELVIA 50 o 100 de FUJI.
Podeu veure aquí un petit reportatge d’algunes de les fotografies més recents que he fet amb aquesta camera. També us adjunto la següent relació de links per si voleu aprofundir en el tema:

http://www.lomospain.com/micrositios/camaras/horizon/
http://pussycatpop.com/info/?page_id=32
http://www.zenit-camera.com/panoramic_cameras.htm
http://www.juan-moreno.com/lomo/es/index.html
http://www.fotocommunity.es/pc/pc/pcat/249806
http://www.fotopunto.com/articulo-fotografia-panoramica_18

El Montbaig és recupera!

Al juliol de 2005, la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig) va patir un important incendi que fa fer que morissin molts arbres i matolls.
Quasi tres anys desprès, fa goig veure com la zona pública de la muntanya s’està regenerant amb força gràcies a una actuació planificada de restauració forestal feta des de l’Ajuntament de Sant Boi i la Generalitat i que ha comptat, i compte encara, amb la col·laboració dels mòduls forestals de programes d’inserció laboral d’escoles taller i tallers d’ocupació que gestiona la empresa municipal CORESSA servin també perquè moltes persones aprenguessin la feina d’operari forestal.
Són moltes les persones que han treballat, però també són molts els nens i nenes acompanyats dels seus pares que han participat en la seva recuperació en les consecutives festes de l’arbre on plantaven i regaven pins, cirerers i alzines.
Us poso una foto de la zona, amb el Montpedrós a l’horitzó, de uns pins pinyoners que creixen amb força i confiança desprès de la destrucció total, tot un cant a la vida.

Les cabanes de muntanya de Sant Boi

A diferència d’altres racons del massís del Garraf i de l’Ordal on es possible veure un extraordinari patrimoni de pedra seca amb cabanes de pastor o de vinya dempeus -gràcies a la major estabilitat que proporciona el rocam calcari-, a la zona de muntanya de Sant Boi i dels seus voltants és impossible veure una d’aquests cabanes dempeus si exceptuem una de reconstruïda que es troba a la muntanya del Pi d’en Cartró i de la qual us adjunto una fotografia.
El motiu té molt que veure amb la dificultat afegida que tenen les construccions amb llicorella que són làmines de rocam que s’han de posar molt bé perquè tinguin la suficient estabilitat; també amb el fet de que els conreus de muntanya van desaparèixer fa molt de temps i que la falta del manteniment i els elements meteorològics han fet la seva part.
No obstant, i encara que estiguem davant de conjunts de runes –algunes molt desdibuixades- en molts casos, no deixar de ser molt interessant la gran quantitat de tipologies i formes d’aquestes cabanes. Moltes d’elles estan concentrades a la muntanya del Montbaig, però també en trobem a la vall de can Carreres i a la vall del Llor.
Us adjunto un petit reportatge d’aquestes cabanes a on podeu veure les diferents tipologies de les quals destacaria una que hi ha al sector les Orioles de planta ovalada i encastada en un marge.

Les misterioses roques del Montbaig

A la nostra muntanya del Montbaig (Sant Ramon) existeixen unes 8 roques (són les que s’han trobat de moment) entre els vessants de Sant Boi i Viladecans que són un veritable misteri i que han portat de corcoll als arqueòlegs per saber per a què servien i quina datació en tenen.
Es tracte d’afloraments rocallosos de llicorelles que tenen la característica comuna de formar com un túmul o superfície plana; i tenir a sobre uns clots excavats per la ma de l’home (inscultures) amb una profunditat entre els 5 o 20 cm i amb formes de totes menes (còniques, quadrades, rectangulars i irregulars).
Aquests clots excavats podrien haver tingut la funció d’abeuradors pels ramats que havien passat pel Montbaig (al Montbaig s’han trobat restes de carrerades que demostren que havia estat un lloc de pas des de l’Edat Mitja per fer la transhumància). O podien haver sigut túmuls on es col·locaven les restes incinerades dels cadàvers a l’època ibèrica; de fet, el cim del Montbaig havia estat el lloc d’un important assentament ibèric.
Per analogia també podrien ser monuments megalítics de l’època del calcolític semblants a la Roca de Collserola. En fi, qui sap? Podrien ser moltes coses. Però de moment, i com que no en sabem res de res, deixem que continuïn essent les misterioses roques del Montbaig.

Podeu veure un reportatge d’un recorregut per aquestes roques que vaig fer amb l’amic i arqueòleg Joan Josep Esteban del Museu de Sant Boi a l’any 2006 http://picasaweb.google.com/xsanchezt/RoquesMisteriosesMontbaig