Música recomanada (XXIII). “Ameno”, “The Mass” i “Reborn” d’Eric Lévi.

Fa alguns anys, en la secció de música d’un gran supermercat, em va cridar l’atenció un CD d’oferta que simplement es titulava “ERA”. No tenia referències i no n’havia sentit a parlar; desprès m’assebentaria que havia estat un èxit de vendes a França.

Bona part de les lletres que canten els cors, estan escrites en llatí. La religió ha estat font d’inspiració en tots els seus àlbums, encara que no són cançons religioses. I la transmissió d’un aire medieval amb lletres que fan referència als càtars o a texts medievals com Carmina Burana.

Probablement, algun purista diria que és un producte musical molt comercial. Però la música del projecte ERA del francés Eric Lévi em va subjugar per la seva espectacularitat i la èpica que transmet en les seves composicions que podríem ser ben be unes grans bandes sonores de pel·lícules; on abunden els cors de veus que canten amb estil peseudo gregorià i ritmes frenètics. Com diu Eric Levi, “En fait j’écris la musique d’un film qui na pas encore vu le jour !”.

De fet, el projecte ERA es va fer molt popular a França, gràcies a la realització i divulgació d’excel·lents vídeos musicals com els que podeu veure aquí dels temes “Ameno”, “The Mass” i “Reborn”.

Els vells camins de Sant Boi (V). El Camí Vell de Llor.

D’aquest vell camí només en queda 350 metres sense asfaltar; la resta ha estat engolit pel constant creixement urbanístic de la ciutat dels últims 30 anys.

Antigament, aquest camí començava com un trencall de l’antic Camí de Sant Vicenç dels Horts (convertit en carretera, avui en dia, però que molt probablement havia estat una via romana secundària de l’antiga Via Augusta que passava pel pont del Diable a Martorell); aquest primer tram és, avui en dia, el carrer Benito Menni (desprès es converteix en els carrers Pablo Picasso i Camí del Llor). En aquest lloc estava l’antic Convent del s. XVI de la Visitació dels Caputxins primer i desprès dels Servites fins la desamortització de Mendizabal del 1835. L’any 1853, aquest convent es adquirit pel doctor Pujades per fundar la gènesi del que avui són els imponents hospitals psiquiàtrics de Sant Boi (us recomano que consulteu el bloc d’en Joan Vendrell si voleu aprofundir sobre la interessant història d’aquests hospitals)

L’origen d’aquest camí es perd en el temps, però el seu origen està lligat a la existència de l’antiga Quadra del Llor i de la seva torre de guaita de la qual hi ha notícies des del s. X. Precisament, a l’alçada de l’antiga torre del Llor (avui masia de Santa Bàrbara) aquest camí es connectava amb el Camí Vell de Torrelles (veieu el meu post sobre aquest interessant camí). Cal destacar que l’origen del camí també podria ser íbero-romà, ja que a l’any 1983 es va localitzar un important jaciment de ceràmica a la vora del camí (a l'alçada del col·legi Llor) que va aportar molta informació sobre el tipus d’eines de l’època i del pas de la cultura ibèrica a la romana.

No fa gaire també es va trobar al camí les restes d’una mena de menhir (veieu el meu post “Un menhir a Sant Boi?”) que fa poc ha estat –afortunadament- dipositat al Museu de Sant Boi.

Una de les coses interessants que encara podem veure en el tram sense asfaltat, és –a part de la excavació del camí en una transició de rocam argilós a rocam de llicorella- les restes d’una curiosa canal excavada paral·lelament al camí amb un metre d’ampla i de profunditat i que -molt probablement- tenia la funció de recollida d’aigües per evitar la erosió del camí i el control de les aigües davant d'una possible la inundació dels camps de garrofers que encara avui existeixent. D’aquest tipus de canals també en poden trobar una al camí d’accés a Can Carreres Vell.

Marges de Sant Boi (IV)

Probablement, els marges de pedra seca més antics de Sant Boi han estat fets amb pedra turturà (o torturà, segons altres fonts). Són els marges de les zones més planeres entre les faldes de les nostres muntanyes i la zona deltaica on abundaba aquest material (a la muntanya s’utilitzava la llicorella i el quars blanc); zones que han estat pràcticament urbanitzades, cosa que fa que en quedin pocs exemples d’aquests tipus de marges.

En podem trobar pel cantó de muntanya dels carrers Benviure i Pollancres al barri de Marianao, a Can Carreres Vell i a l’àrea de lleure del Benviure al Parc Forestal del Montbaig.

Però on podem trobar els més interessants, són els que hi han al camí de Can Salgado (els de les fotos que veieu en aquest post), en el límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló.

Aquests marges són molt interessants per la seva bellesa estètica i per estar molt a prop d’una interessant mostra –difícils de trobar i de visualitzar- d’aflorament de crosta de turturà d’uns 5 metres de llargària i 2 metres d’amplada. Aquestes crostes eren les que es quarterejaven per poder llaurar al terreny argilós que hi havia a sota i d’aquesta manera aprofitar per obtenir el material per fer el marges; també s’ha utilitzat –durant molts segles- aquest material per a la construcció de les cases humils de Sant Boi.

El turturà és una roca sedimentaria dura formada per nòduls carbonat càlcic i fang però amb un color més clar que el fang.

Què trobaran els arqueòlegs en el futur?

Cada vegada que he vist la pel·lícula “El Planeta dels Simis” m’ha impactat molt –a part de la famosa escena del final amb la imatge de les runes de la Estàtua de la Llibertat- com els arqueòlegs del futur –que seran simis, segons la pel·lícula- analitzant les troballes de les restes de la nostra civilització actual.

Doncs bé, si mireu la foto d’aquesta “troballa” d’un vehicle cremat fa 20 anys en un bosc del nostre terme, imagineu-vos quan el trobin els arqueòlegs de l’any 3009...

Dirien que “és un vehicle de la Edat del Petroli, signat per un tal “Ford Fiesta” (molt comú a Europa), no va ser reciclat i probablement va ser cremat per a la realització d’algun tipus de ritus religiós, ja que al seu voltant s’han trobat restes d’envasos de vidre amb la inscripció “Xibeca”. Els envasos de “Xibeca” només es troben enmig de zones que havien estat boscoses i al votant de restes com aquest, i probablement contenia algun tipus de líquid o beguda relacionat amb aquest ritus religiós.”

Sant Boi recupera la pedra seca

Des de ja fa alguns mesos, un pla d’ocupació gestionat pel departament de medi ambient de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, està realitzant tasques de reconstrucció de marges i cabanes de pedra seca al Parc Forestal del Montbaig. En concret, s’ha reconstruït una cabana de base rectangular i un conjunt de marges a la zona recuperada del Pla de la Verge que va estar assolada per un incendi forestal el juliol de 2005; aquesta actuació s’emmarca en una altre de global de recuperació en aquesta zona de part de l’antic paisatge agro-forestal d’aquest territori on també s’han plantat cirerers. També s’està recuperant una interessant cabana de base circular a prop de l’ermita de Sant Ramon.
Aquesta actuació ha rebut el suport del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat, i a l’igual que s’ha fet en actuacions similars en altres espais naturals de Catalunya, la recuperació d’aquests elements de patrimoni històric i natural és molt valuosa per la tasca d’educació ambiental i patrimonial entre la població escolar i els ciutadans en general.
Aplaudeixo aquesta iniciativa, com no podria ser d’una altre manera, però crec que també que s'ha de donar un pas més per impulsar –com han fet altres municipis- la creació d’un catàleg que reculli bona part de les construccions de pedra seca de Sant Boi i d’una ordenança municipal y/o la sol·licitud d’un figura de protecció cultural que ajudi a una preservació més efectiva d’aquest veritable patrimoni de la humanitat.

Racons del Baix Llobregat (VII). Cabanes de pedra seca de Begues

Als voltants de la Casa de Colònies “Can Rigol” de Begues, i a peu del camí de la ruta que ens porta al Mirador de Les Solius al Parc Natural del Garraf (mireu la meva guia “Rutes pel Baix”), hi han tres impressionants cabanes de pedra seca (rodejades també d’interessants marges) molt ben conservades per part dels seus propietaris. Una d’elles és de pedra vermella (marès) i les altres dos, de la típica pedra calcària del massís del Garraf.
A totes elles, el seu sostre ha estat encimentat fa ja temps per tal de garantir la seva preservació.
La proximitat d’aquestes cabanes en aquesta famosa casa de colònies és un element molt interessant per fer tasques d’educació ambiental on s’expliqui el passat de l’agricultura de muntanya de Begues i de la comarca del Baix Llobregat i de la importància mediambiental que tenen les construccions de pedra seca.
Des de fa molts anys, el Centre d’Estudis Beguetans, amb la col·laboració de la Fundació Territori i Paisatge, ha realitzat un interessant catàleg de totes les construccions de pedra seca del terme municipal de Begues per tal d’impulsar la seva preservació per part dels propietaris i de les autoritats. Veieu la seva web www.pedrasecabegues.com.

La soca contenta

“La soca contenta” podria ser el títol d’un conte infantil o el personatge principal d’una llegenda que formés part de l’imaginari popular. Però no,”la soca contenta” existeix.
Aquesta cara de la foto, ha aparegut en una de les soques que s’han reposat en seu lloc a l’àrea de lleure de Benviure (Parc Forestal Montabaig-Sant Boi de Llobregat) i pertanyia a un pi blanc que va ser abatut amb el vendaval del mes de gener. En aquesta àrea de lleure va quedar pràcticament arrasat un bosc frondós de pins blancs molt madurs i que donaven un agradable ombre.
No se sap si la cara ha aparegut com si fos una d’aquelles cares de Bélmez, o si es tracta de l’esperit del bosc que està content per la feina feta o ha estat un motoserrista artista que ha volgut crear un escultura. El que està clar és que queda perfectament integrat en aquest lloc com si fos un d'aquells totem dels indis americans; i crec que servirà per explicar, en el futur, el conte de “la soca contenta” als nens i nenes petits que s’apropin a aquest lloc.

Els Tutusaus, 1775.

Arran de la publicació en aquest bloc del meu article “Les misterioses runes de can Tutusaus”, l’amic Joan Vendrell que disposa d’un envejable arxiu (no deixeu de veure el seu bloc!), em va enviar un valuós document històric, relacionat amb can Tutusaus, d'aquest document li havia facilitat una còpia el senyor Martí Andreu Puyo.
El senyor Martí disposa d’una fotocòpia d’aquest document perquè és descendent de l’antiga família santboiana dels Tutusaus que havien viscut –probablement des del s. XVII- en aquest antic mas.
En document en qüestió està redactat el 23 d’abril de 1775 en paper oficial, amb el segell de l’època del regnat de Carles III; i parla del lliurament d’una dot de Isidre Tutusaus, pagès de la Quadra del Llor, i de la seva dona, Teresa Tutusaus Mompó, al seu fill, Antón Tutusaus al unir-se aquest en matrimoni amb Maria Matheu.
El document, a part de confirmar la relació dels Tutusaus amb la Quadra del Llor que es sabia per documents més tardans (bàsicament, el padró de 1846), té altres elements molt interessants des del punt de vista de la història del català i de la toponímia local.
El document està escrit en català, cosa ben curiosa en un moment on el català estava prohibit des del regnat de Felip V i on només es podia escriure en castellà documents oficials com aquest. Aquest fet –el que el document estigui escrit en un català força impecable-, les contínues referències religioses del document a la verge Maria i a Jesús, i que al referir-se a Sant Boi de Llobregat com a Sant Baldiri de Llobregat, indiquen que el document va estar redactar segurament pel mossèn de la parròquia de Sant Baldiri.
Buscant informació al respecte, resulta que va ser la església qui més va ajudar a la preservació del català en el segle XVIII, que no es va deixar mai de parlar oralment, però que estava prohibit totalment en el seu us a nivell oficial i educatiu. De fet, van haver-hi bisbes que –complint les ordres del rei- van donar instruccions d’utilitzar únicament el castellà i altres que no ho van fer, com el cas del bisbe de Barcelona fins al 1775, Josep Climent i Avinenet. Curiosament, el rector de Sant Boi entre els anys 1785 i 1800, Francesc Matheu i Esmandia, va ser l’autor d’un catecisme en català de gran difusió a la seva època.


En una agradable conversa mantinguda amb l’amic Joan Vendrell i el Sr. Martí Andreu, aquest em va informar que Can Tutusaus va ser abandonat per la coincidència d’uns desagradables fets: un robatori i la mort d’una bessonada només néixer que va parit la que havia estat la seva besàvia. Posteriorment, la família Tutusaus es va traslladar a viure a prop de l’església de Sant Baldiri, al carrer Alberdi a un lloc anomenat “La Pleta” (No n’havia sentit parlar d’aquest topònim a Sant Boi). Al no fer front a alguna despesa provocada per la compra de la casa nova, la finca de Can Tutusaus va ser venuda en subhasta i probablement comprada pel banquer Josep Estruch afegint-la al conjunt de la finques que formaven part de l’antiga Quadra del Bori o Benviure durant la segona meitat del segle XIX (d’aquí la existència a la finca de les fites amb la epigrafia “Bori” o “B” de Bori).
El Sr. Martí també em va explicar que quan algú de la seva família feia alguna cosa fora de lloc, s’utilitzava la expressió: “Sembles de Can Tutusaus”.

La “desgavellada” Creu de Can Salgado.

En el terme de Santa Coloma de Cervelló existeix una curiosa creu de muntanya que el vandalisme provocat per uns brètols l’han desgavellat. La creu està situada en el cim d’un turonet (121,9 m) que vigila la cruïlla que formen els camins de can Codina (un camí que connecta, a l’alçada del mas de can Codina amb el camí del Llor a Sant Boi amb la carretera d’accés a la urbanització “Cesalpina” a Santa Coloma) i el de can Salgado (Camí que neix a les Cases del Llor a Sant Boi). En aquest cruïlla també està l’entrada de l’imponent mas de can Salgado.
El topònim Salgado és originari de Galícia. Jacinto Salgado era un militar de les tropes borbòniques de Felip V que va intervenir a la Guerra de Successió i que va rebre, com a premi i botí de guerra, la Torre Forès, una masia del segle XVII que a partir de llavors es va dir can Salgado (a pesar del que digui rètol de la entrada que indica “Mas Terra Alta”).
Cal assenyalar, abans de res, que l’últim tram del Camí de can Salgado que arriba a aquesta cruïlla és molt interessant: es tracta d’un camí que no s’ha arranjat amb maquinària i conserva les antigues travesseres de pedra que s’utilitzaven antigament per evitar l’erosió dels camins amb pendent. En aquest tram també poden observar un interessant mur de contenció del camí, fet amb pedra seca de llicorella.
El que queda de la creu -molt probablement més devastada en aquests moments del que es veu en aquestes fotografies fetes l’any 2005- no indica que sigui una creu molt antiga. Es probable que, per la ubicació a la partió dels termes de Sant Boi i Santa Coloma, aquesta creu substitueixi a alguna antiga creu de terme que van destruir altres avantpassats dels brètols d’avui en dia (Quina mania s’ha tingut sempre en destruir les creus de terme!). El lloc on s’ubica és, avui en dia, un bosc descontrolat de pins blancs força impenetrable; però en temps no molt llunyans, devia ser un lloc amb força visibilitat ja què el turonet devia d’estar del tot conreat de vinyes, atesa l’abundància d’interessants marges de pedra seca fets amb llicorelles i pedres de torturà.

Música recomanada (XXII) “We are the thieves”, “Struggle for pleasure images” i “Close Cover” de Wim Mertens

Diu Wim Mertens que “el paràmetre femeni aporta un altre so a la música”; aquesta afirmació de Wim Mertens la ha tingut molt en compte en les seves composicions on la veu femenina és, molt sovint, present com un instrument més (els cants són sons sense lletra) i on moltes vegades els instrumentistes que utilitza per la gravació dels seus CDs o pels seus concerts són dones. En el fons, Mertens, sent una forta atracció per la aportació que fan les dones a la bellesa de la vida i per tant està convençut que la seva música necessita d’aquesta aportació. El tema “We are the thieves” és un exemple:



Els temes més coneguts, sobretot per la seva utilització com a banda sonora en la pel·lícula “The Bell of an Architect” (“El Ventre de l’Arquitecte”) de Peter Greenaway i en anuncis publicitaris de TV són “Struggle for pleasure images” i “Cover Close”. Una música minimalista que no deixa indiferent i que ens aportar sentiments diferents d’alegria i romanticisme on el piano és el protagonista:

La campanya de la Conferència Episcopal.

Amb 30.000 rètols, 1.500 tanques publicitàries i 8 milions de fulletons es gasta els diners la Conferència Episcopal Espanyola en una campanya contra l’abort. No vull entrar a jutjar el contingut de la campanya. Tothom és lliure d’opinar el que creu convenient en un Estat de dret i amb llibertat d’expressió; i la Conferència Episcopal Espanyola, també sota els seus paràmetres ideològics i religiosos.
Opinar sobre el tema de l’abort és per mi un tema difícil perquè en considero cristià i catòlic, però també sóc socialista i crec que els governs democràtics tenen l’obligació de governar per a tothom i, per tant, tenen que solucionar els problemes reals sota paràmetres laics i no religiosos.
Amb el que si vull entrar és en el cost d’aquesta campanya. No ha sortit a la llum quin cost té –o almenys, no he trobat la informació enlloc-, però em sobte que en un moment de greu crisi es gastin els diners en campanyes quan organitzacions catòliques com a Càrites tenen problemes econòmics per fer front a l’increment de demanda dels seus punts de bancs d'aliments per l’augment del nombre de pobres a causa de la pujada de l’atur, i en un moment on també els programes de les missions catòliques han vist com han baixat les aportacions i donacions també a causa de la crisi, .
Per tant, m’indigna que la Conferència Episcopal Espanyola (no l’Església, m’agradaria recalcar-lo) es gasti aquests diners que es podrien destinar a donar suport a les seves organitzacions que treballen pels més desfavorits, tenint en compte els mitjans de comunicació afins i de la seva propietat on podrien donar a conèixer –com fan habitualment- la seva opinió al respecte.

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20090316/53660720171/los-obispos-denuncian-que-se-protege-mas-la-fauna-y-la-flora-que-al-no-nacido.html

L’abús de bancs d’imatges en publicitat

La noticia de la utilització de fotografies fetes a les Bahames i a Austràlia en una campanya publicitària de turisme de la Diputació de Girona, crec que posa de manifest l’abús dels bancs d’imatges no reals en publicitat; però si la campanya és promoguda per un organisme públic pot arribar a ser un fet greu.
Els bancs d’imatges són empreses que comercialitzen fotografies de molta qualitat de tot tipus de temàtica i és un recurs que utilitzen sovint les agències de publicitat i els estudis de disseny gràfic. Aquest recurs estalvia diners i temps a l’hora de crear una campanya o d’il·lustrar fotogràficament un producte d’edició gràfica comercial. Però, com en el cas de la campanya de la Diputació de Girona, sovint s’abusa d’aquest recurs utilitzant-se imatges que no responen a la realitat del lloc o servei que ofereixen les empreses contractants d’aquestes imatges.
Ara, el cas d’aquesta campanya de la Diputació de Girona és molt greu. Considero que és un veritable frau. L’agència de publicitat contractant va utilitzar imatges d’un banc sabent que no corresponien a cap paisatge de la província de Girona; i ho va fer, segurament, per estalviar costos i tenir més marge de benefici, no pagant a un fotògraf professional per fer les fotos. I no serveix la excusa de que no hi han bancs d’imatges sobre el paisatge i de turisme de Catalunya, només cal veure revistes de qualitat com “Descobrir Catalunya” on el nivell de fotògrafs catalans o espanyols és molt elevat; però es clar, aquesta feina s’ha de pagar perquè fer una bona foto no és sempre tan fàcil (cal buscar l’angle adequat, l’època adequada i la llum adequada...).
Aquest cas de la Diputació de Girona hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables de l’agència publicitària que va fer la campanya i als responsables de la Diputació que van supervisar la feina feta.

“Reinserir-se al mercat laboral”. La feina forestal feta a Sant Boi surt a TV3.

Avui, al Telenoticies i als informatius del Canal 3/24 de TV3, s'està passant aquest reportatge del Taller d’Ocupació de Sant Boi de Llobregat que gestiona la empresa municipal CORESSA. El Taller d'Ocupació és un programa d’inserció laboral finançat pel Fons Social Europeu, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Sant Boi i està destinat a aturats majors de 25 anys. La durada d'aquest programa és d’un any i participen 32 persones. Els participants tenen un contracte de formació on se'ls forma en un ofici amb pràctiques i actuacions reals realitzades a l’entorn natural i als espais urbans públics que beneficien a la ciutat i, a la vegada, reben també una formació complementària de Riscos Laborals, Medi Ambient, Informàtica, Català... Un dels objectius dels primers mesos serà treballar per a la retirada dels arbres caiguts a les zones de franges de protecció contra incendis tal com mostra el reportatge de TV3.

Les misterioses runes de Can Tutusaus

En una de les fondales de la vall del Llor a Sant Boi, en un territori humit on abunden els esquirols, els porcs senglars, les genetes i els teixons, i al costat de la capçalera d’un torrent amb el mateix nom que queda entre el Bosc del Minyonet i el Camí vell de Torrelles, es troben les misterioses runes de Can Tutusaus. Les runes estan situades a una finca forestal que en aquests moments pertanya a l’ajuntament de Sant Boi i està delimitada amb fites de la Quadra del Bori (nom que va adquirir a partir del s. XVIII la juridisció medieval de la Quadra de Benviure). El que semblen les primeres referències escrites d’aquest lloc, les trobem al padró de 1846 on apareix el lloc o nom de Tutusaus formant part –curiosament- de la Quadra del Llor i no de la del Bori; perquè ens entenguem, una mena de Llívia o de Condado de Triviño, o per ser més rigurosos, una juridisció medieval a dins d’una altre.
El cognom Tutusaus no apareix documentat a Sant Boi fins a finals del s. XVII i principis del XVIII. És un cognom que va aparèixer a Catalunya a partir de la immigració francesa que es va iniciar al s. XVI. Es tracta d’un nom que ve de l’occità “Tout-ou-sap” que significa tot ho sap i per tant és un malnom satíric aplicat a algú que pretén saber.
Aquestes runes estaven ben cobertes de vegetació salvatge i es podia visualitzar ben poca cosa. Una recent prospecció arqueològica realitzada per Arqueocat i encarregada pel Museu de Sant Boi –amb la col·laboració del mòdul forestal de l’Escola Taller de CORESSA- va permetre endevinar algunes de les seves cambres gràcies al fet que continuen dempeus alguns murs construïts amb llicorella i maons.
Cal ressaltar les restes d’un gran cup on les grans peces de ceràmica que en formaven la seva paret interior van ser estretes del seu lloc i acumulades en munts a les mateixes runes. Les restes d’aquest cup delaten que el mas estava dedicat a l’explotació de la vinya, com la resta de masies que formaven part de la Quadra del Llor. Una de les cambres d’aquestes runes –segurament reutilitzada en el temps per a alguna altre funció- tenia una curiosa coberta amb bòveda i també un misteriós forat a la paret que els arqueòlegs no han sabut esbrinar quina era la seva funció.
Algunes restes ceràmiques permeten datar provisionalment que l’origen d’aquest mas es podria remuntar al s. XVI. També s’han trobat restes de ceràmica ibèrica a prop d’aquestes runes.
També són interessants un canal excavat en el rocam de la llicorella que servia per conduir les aigües pluvials de les torrenteres que hi ha per sobre del mas per evitar inundacions, un extraordinari conjunt de marges de pedra seca (alguns fets amb la tècnica d’opus spicatum o “espiga de peix”, d’un amagatall i d’un petit safareig per preparar el sulfat de coure.

Rutes vora el mar (V) “El Tómbolo de Trafalgar”

La província de Cadis és un paradís pels amants de caminar vora el mar. Podem trobar rutes espectaculars caminant per sobre de penya segats o per monuments naturals com el “Tómbolo de Trafalgar” situat al terme de la població de Barbate. Un tómbol és barra de sorra que uneix una illa a la costa. En el cas del tómbol de Trafalgar trobem una petita illa amb una geologia molt interessant que alberga un far i una antiga torre medieval de vigilància de les incursions dels pirates unida a la costa amb una formació de dunes combinada amb estanys d’aigua salada que atreu a numerosa avifauna.
Però aquest racó, a part dels seus valors naturals, és plé d’història. S’han trobat restes d’un temple romà dedicat al deu Juno i davant d’aquestes costes va tenir lloc la famosa batalla de Trafalgar que va enfrontar l’any 1805 l’armada franco-espanyola amb l’armada anglesa.
La ruta és curta (uns 20 minuts) però intensa pel paisatge que es gaudeix amb un recorregut molt ben dissenyat amb una excel·lent senyalització i amb unes adequades estructures de fusta tractada amb autoclau que faciliten una agradable caminada.

"Els secrets de la reina" de X. R. Trigo

"Els secrets de la reina" de X. R. Trigo és d'aquells llibres que quant comences ha llegir-ho no vols deixar de fer-ho. Engantxa! És un llibre que m'ha atrapat per la seva atmosfera continua de suspens. Un suspens típic de saber qui és l'assassí, un suspens eròtic de saber que passa en algunes de les relacions amoroses i sobretot, un suspens històric per saber que va passar realment en un lloc tan significatiu per a la història de Catalunya com és Poblet i en una època medieval del segle XIV on vam passar moltes coses.
El llibre em va atreure molt per estar ambientat a Poblet. Poblet forma part de la meva vida des de fa molts anys, encara que fa temps que no hi vaig. Quant havia estat seminarista salesià havia estat moltes vegades a la finca que havien heretat els salesians a Poblet i que estava a l'antesala de la entrada al monestir. Havia fet moltes passejades pel seu voltant on la llum canviant del dia donava a la silueta del monestir diferents fisonomies. M'encantava l'ambient monacal d'aquest lloc i, sobretot, el moment de celebracions de les vespres a la èsglesia del monestir, on amb la foscor de l'hivern entraven els monjos de forma fantasmal amb el fons de l'escenari que formava el meravellós retaule i les tombes dels reis catalans mínimament il·luminades creant un ambient màgic que convidava a la introspecció personal. És un llibre molt recomanable pels amants de la novel·la històrica i curt de llegir en el temps a diferència d’altres novel·les d’aquest gènere.

Més informació del llibre a http://www.elssecretsdelareina.cat

Us recomano també que mireu el bloc de Fra Lluís Solà per conèixer la realitat actual de Poblet.

Primeres conclusions desprès de les ventades

En una inspecció que vaig fer la setmana passada amb el tècnic Josep Pons del departament de medi ambient de l’ajuntament de Sant Boi i amb una reflexió conjunta que fèiem avui hem tret una sèrie de conclusions –personals i no oficials, és clar- de com va afectar la ciclogènesi explosiva als nostres boscos. A grans trets i amb l’ànim d’aportar quelcom a un debat al respecte, crec que algunes d’aquestes conclusions serien aquestes:

1.- La major afectació de les fortes ventades ha estat en boscos amb grans aglomeracions de pins blancs en terrenys argilosos. Aquests pins vam colonitzar d’una manera salvatge els antics camps de conreu dedicats especialment a la vinya. Les seves arrels són molt superficials i han crescut molt alts buscant la llum per conviure molt apretats amb altres pins.

2.- Les zones dels boscos de propietat pública municipal en els quals s’ha fet una gestió sostenible o s’ha iniciat aquesta, han patit menys la caiguda d’arbres. Aquesta gestió ha consistit en l’aclarida d’excés de pins blancs o que estaven torts o bifurcats, afavorint a espècies com el roure, l’alzina o el garrofer; en l’estassada de plantes invasores com el càrritx i en la poda de refaldeig inferior dels arbres. La gestió sostenible té una funció d’equilibrar les biomasses i a la vegada de prevenció contra incendis. A Sant Boi s’ha fet aquesta tasca en aproximadament unes 10 hectàrees. Bona part d’aquestes actuacions s’han fet amb la col·laboració dels programes d’inserció laboral com l’Escola Taller (destinat per a joves de 16 a 25 anys) i el Taller d’Ocupació (destinat per a persones aturades majors de 25 anys) i que com us he comentat altres vegades, a Sant Boi ho gestiona la empresa municipal CORESSA.

3. Les fondalades amb torrents i els camins forestals i carreteres de muntanya són els llocs on el vent va entrar com si fóssim les seves vies ràpides i són els llocs on més s’oberven arbres caiguts –almenys al terme de Sant Boi-.

Al dalt podeu veure fotos de com va afectar el vendaval a la Vall de Llor, on com comenta l’amic Jaume Sans al seu bloc Bestioles de Marina, els cirerers van aguantar els seus efectes gràcies a ser arbres ben podats i al fet de ser de fulla caduca que no frenava l’activitat del vent.

Obrint camins… de futur.

Com molts ajuntaments del Baix Llobregat, el de Sant Boi ha mobilitzat els seus propis recursos humans i tècnics i també ha buscat a empreses externes per treballar urgentment per prioritzar l’obertura i recuperació de la xarxa de camins forestals de les nostres muntanyes; camins que van quedar impracticables i tancats degut a l’enorme quantitat d’arbres caiguts pels efectes del temporal de vent de la setmana passada.
Un d’aquests recursos ha estat el mòdul forestal de la Escola Taller que gestiona CORESSA. Per als joves que formen part d’aquest programa formatiu d’inserció laboral ha estat –i continuarà durant un cert temps- una oportunitat per veure in situ com treballen realment les empreses de treballs forestals, i a la vegada ha estat oportunitat per posar en pràctica el que han après en l’ús de les moto serres i en com funciona les màquines biotrituradores i les màquines pesades forestals, fet que formarà part del seu currículum (les fotos que veieu són d’aquest mòdul en els treballs d'obrir una pista forestal del sector Can Paulet del Montbaig).
Els éssers humans tenim la capacitat de superar les adversitats i de veure que dels desastres també veiem les oportunitats. En aquest cas, crec que hi han dues grans oportunitats: una, per aclarir l’excès de pins blancs que hi han a les nostres muntanyes per tal d’afavorir espècies com els roures o les alzines; i l’altre, per donar feina a molta gent que està a l’atur però que necessita una qualificació i una preparació –sobretot en qüestions de seguretat- en aquests tipus de treballs.

Finalment, també us voldria recomanar el reportatge fotogràfic del company d’AFOBOI, Ricardo Quemades, sobre els efectes del temporal de vent al sector de la Font de Gualbes del Parc Forestal de Montbaig a Sant Boi (http://elfotoblogdericardo.blogspot.com/2009/02/desastre-en-el-cami-de-golbes-17.html) i l’interessant reflexió sobre els efectes del temporal que fa l’amic Jaume Sans al seu bloc Bestioles de Marina (http://bestiolesdemarina.blogspot.com/2009/01/el-vent-sant-boi-i-comarca.html).

I un gran prec: RESPECTEU ELS SENYALS QUE PROHIBEIXEN EL PAS DE VIANANTS, CICLISTES I COTXES PER A AQUESTES PISTES FORESTALS. Molts senders també estan cegats. La situació és encara perillosa i poden caure més arbres.

Dolor, Desolació i Devastació.

Dolor. Sento molt dolor per la mort d’aquests quatre nens del Beisbol Sant Boi. Sóc pare i em poso en la pell dels pares d’aquests nens i m’esgarrifo pensant en seu patiment i desconsol. I sento també dolor per tota la gent del Beisbol Sant Boi que durant molts anys han fet un tasca magnífica de promocionar aquest esport entre els nens i el jovent i que han aconseguir que aquest formi part de la identitat de Sant Boi d’una forma molt arrelada.


Devastació. Les persones, les cases, les ciutats i els pobles han sofert una veritable devastació que està posant a prova tota la capacitat de molts serveis públics i municipals davant d’un nou fenomen. Però la natura del Baix Llobregat també ha patit una veritable devastació amb aquest maleït temporal que els experts denominen “bomba metereologica” o ciclogènesi explosiva. Els danys són enormes en masses de boscos –ja de per si molt denses i selvàtiques- i la seva repercussió d’augmentar els perills en èpoques de risc d’incendis poden ser terribles. Urgeix que els experts forestals i la Generalitat de Catalunya estableixi, en primer lloc, criteris tècnics per a la recuperació d’aquests boscos; i en segon lloc, ajudes pels ajuntaments i pels propietaris per fer-ho. El primer que s’està fent a la majoria dels municipis afectats és obrir els camins públics impracticables pels arbres caiguts i que sobretot siguin d’accés per a petits nuclis habitats.


Desolació. Ahir observaba -amb el cor encongit- al bosc de la Font de Gualbes, un numerós conjunt d’ocells puputs femelles (“abubillas” en castellà) com boges… Havien perdut els seus nius amb els seus pollets i patien movent-se de forma molt descontrolada i donat-se cops contra els arbres; era com si no reconeguessin el seu territori i el que fins ara havia estat el seu plàcid món. I molts arbres caiguts… Molts… Cada caiguda ha arrencat un tros de terra deixant a la vista les soques i les arrels dels arbres i creant grans forats al terra… Sembla com si hagués caigut una bomba i estiguéssim en un camp de batalla.

Toca treballar, toca prioritzar el que cal fer i toca, tot plegat, reflexionar que el món està canviat ja sigui pel canvi climàtic o per la conjunció dels astres.

Els safareigs de les vinyes

Unes de les més curioses construccions abandonades que podem trobar a les nostres muntanyes són una mena de safareigs construïts amb maons. Aquests safareigs no tenien la funció de servir per rentar la roba, sinó que servien per preparar el millor remei fitosanitari que durant molt de temps havien utilitzat els pagesos per protegir les vinyes: el sulfat de coure. On avui veiem muntanyes plenes de boscos –en alguns casos, molt selvàtics- fa 100 anys eren vinyes que ocupaven pràcticament fins a l’últim racó on es pogués conrear. Al costat d’aquests safareigs sempre trobem cisternes per emmagatzemar l’aigua que era vital per preparant el preparat líquid amb el sulfat de coure que desprès és ruixava amb les sulfatadores; els pagesos omplien les cisternes canalitzant l’aigua de la pluja mitjançant canals excavats en el rocam o construïts amb pedra seca de llicorella baixant en forma de zig-zag per les laderes de les muntanyes (a Sant Boi, a la muntanya del Montbaig podem trobar tres excel·lents exemples d’aquests canals, veritables obres hidràuliques populars), i en alguns casos, els safareigs estaven al costat també de fonts i torrents amb aigua com el cas del trobat al costat del Torrent de Can Totussaus.
A les muntanyes de Sant Boi es troben dos tipus d’aquest safareigs: uns construïts amb maons prims i amb una pica petita i una de gran, i uns altres construïts amb maons més gruixuts amb dos piques petites i una de gran; els primers –molt deteriorats- són probablement els més antics i devien ser els utilitzats des del segle XVIII fins a mitjans del s. XIX i servien per preparar el sulfat de coure mesclant-lo únicament amb aigua; els segons, servíem per preparar l’anomenat “caldo bordelès” que consistia en afegir també calç al preparat de sulfat de coure (una tècnica importada de França a finals del s. XIX per aturar el fong anomenat míldiu i que era originari d’Amèrica a l’igual que la famosa fil·loxera). La prova irrefutable que eren safareigs per preparar el sulfat de coure és el color entre verd i blau del sulfat de coure que ha sobreviscut en les parets de les piques. Com passa amb altres elements del patrimoni històric que s’ha anant trobant a les nostres muntanyes, el manteniment dels boscos, les franges de protecció contra incendis i les neteges dels arbres cremats desprès dels incendis ens ha permès “descobrir” aquest interessant passat vinícola.

Música recomanada (XXI) “Berlín” d’Alva Noto & Ryuichi Sakamoto

Alva Noto és el nom artístic del music alemany Carsten Nicolai. Durant la seva primera gira al Japó l’any 2000, Carsten Nicolai va conèixer a Ryuichi Sakamoto i des de llavors s’ha establert una col·laboració musical on es fusiona el minimalisme electrònic i matemàtic d’Alva Noto i els passatges sonors del piano de Ryuichi Sakamoto. Els tres treballs que ha realitzat junts (“Vrioon”, “Insen” i “Reveb”) es consideren obres mestres de l’anomenada música àmbient. Per a mi es tracta d’una música adequada per treballar per la nit, ambientant d’olors musicals l’espai i que inciten a la concentració i a la creativitat de la feina que fas en aquell moment. En l’extraordinari vídeo del tema “Berlín”que us adjunto podreu palpar les sutileces d’aquesta música, però el millor és escoltar la música d’aquesta col·laboració entre dos grans músicacompanyat del silenci nocturn. El darrer treball d’Alva Noto és diu “Xérox”, us recomano que llegiu aquest article publica en “El Pais”.

"La Sireneta"

De les tres fotografies que he exposat a la Ia Exposició de l'Agrupació Fotogràfica de Sant Boi (AFOBOI), aquesta és la fotografia que més carinyo li tinc; primer, perquè surt la meva filla Anna, i segon, perquè no va ser una foto fruït d'una pose sinò fruït de captar un instant on la meva filla sembla "la Sireneta" del conte. La foto està feta en un racó natural preciós de la costa portuguesa: la platja de Ribeira d'Ilhas, un paradís pels surfistes i un interessant paisatge geològic.
La inauguració de l'exposició va ser un èxit de presència de públic i ens va deixar a tots els que hem col·laborat un bon sabor de boca (Teniu temps de veure-la fins el 31 de gener al Casal de L'Olivera de Sant Boi). Us recomano que visioneu el següent reportatge que surt en el bloc Lost in Sant Boi de Ricardo Caballero. Això nomès és el començament...

Descobert un possible conjunt d’eremitoris a Sant Boi

Als boscos de la Font de Gualbes (Parc Forestal Montbaig) s’ha descobert un nou conjunt de possibles eremitoris alt medievals; aquests són similars a altres que s’han descobert a Sant Boi de Llobregat. Alguns dels eremitoris estan colmatats d’argil·les degut als efectes de l’erosió però hi han dos que són ben visibles i que estan units entre si. La descoberta s’ha realitzat gràcies als treballs de neteja de boscos que estan efectuant en aquesta zona el mòdul forestal de l’Escola Taller que gestiona CORESSA. Aquest sector de la Font de Gualbes també ha estat objecte d’altres troballes arqueològiques relacionades amb els ibers (recentment, també es van trobar fragments d’àmfores ibèriques). Hi han arqueòlegs que posen en dubte que es tractin d’eremitoris alt medievals, afirmant que possiblement siguin cabanes excavades en l’argila o en el torturà sense que es pugui determinar una datació concreta al respecte. L’arqueòloga Montserrat Pagès va publicar l’any 1980 a la revista “Acta historica et archaeologia medievalia, núm 1” un interessant treball sobre la Torre de Benviure i sobre dels primers eremitoris localitzats a la riera de Canons a prop de la Torre Benviure. Es dona la circumstància que aquest nou conjunt descobert a prop de la Font de Gualbes també es troba a prop de la Torre de Benviure. Podeu trobar més informació sobre els eremitoris santboians al meu post “Els eremitoris de Sant Boi” i podeu veure fotos d’aquests clicant aquí.

Neu a l'ermita de Sant Ramon

Fotografies de la nevada de la passada matinada al cim del Montbaig fetes avui a les 11:00 h. La neu ha aribat fins a la cota de 200 m.

Exposició de l’Agrupació Fotogràfica de Sant Boi (AFOBOI).

Amb molta il·lusió i ganes per part dels organitzadors, s’inaugura el proper 9 de gener a les 19h en el Casal de l’Olivera (Plaça Montserrat Roig, 1) la I exposició de treballs fotogràfics dels associats de la recent Agrupació Fotogràfica de Sant Boi (AFOBOI). Aquesta exposició estarà oberta fins el proper 31 de gener. Esteu tots convidats a aquest important acte cultural de la primera associació santboiana dedicada a la fotografia. Més informació en http://www.afoboi.com/